Amb la publicació d’aquest Epistolari complet, és a dir, les cartes que entre 1957 i 1976 es van creuar Llorenç Villalonga (1897-1980) i Baltasar Porcel (1937-2009), tenim l’oportunitat de veure des de dins l’evolució de la singular relació entre dos dels representants de la narrativa mallorquina més destacats de la segona meitat del segle passat.

Separats per quaranta anys i per orígens socials ben diferents, units per la passió per l’escriptura i el pensament, la relació havia d’esdevenir, per força, singular.

A través de les cartes veiem un Porcel/Odin/Flo la Vigne passar de deixeble una mica “Àngel rebel” a escriptor fet i segur de sí mateix que serà al darrera del reconeixement (i publicació) de l’obra del mestre/mentor/quasi pare.

Seguir pas a pas (sovint dia a dia) aquest procés ens permet anar descobrint allò que el pudor de l’home del XVIII que fou Villalonga, ocultava curosament: la tendresa que sentia pel seu estimat Odin, l’amor per la seva esposa Maria Teresa, la frustració per no tenir fills,… Fins i tot, ja a les acaballes, Villalonga es permet una expansió molt ben guardada:

Bé, he començat amb castellà i acab en mallorquí. És que quan els sentiments són verídics -i quan se tenen els meus anys- tornam a la llengua materna”. (febrer del ’75).

Quatre-centes vuitanta-dues cartes a través de 798 planes de llibre donen per molt: hi veiem un retrat de la migrada vida literària i cultural de Ciutat (que és com l’anomena sempre Villalonga i no pas Palma com ara volen uns ni Palma de Mallorca com diuen uns altres), i com percep el jove illenc el món de la vida cultural, editorial i política dels activistes catalanistes a la Barcelona dels seixanta. Amb les seves ambigüitats, grandeses i misèries. Com s’anirà situant ràpidament i com serà “temptat” per Gironella, Lara i el propi Villalonga a “passar-se” a la creació literària en castellà.

La galeria de personatges, entre primers papers, figurants i només esmentats, és impressionant. Els episodis amb el matrimoni Sales mereixerien un sainet monogràfic.

Per als que no coneixem per dins el món editorial resulta sorprenent el grau de tripijoc que s’amaga darrere els premis literaris. És un tema important a la correspondència i provoca una intensa vergonya aliena. Però pel que sembla això va així.

Naturalment també hi ha un lloc destacat per a digressions sobre literatura, art, pensament, llengua. I també higiene, gimnàstica…

I discretíssimes referències al tema que ara s’anomena orientació sexual. Les hipòtesis sobre aquest aspecte de Villalonga queden ben obertes, que no tancades.

Si sou del ram de la literatura llegiu aquest llibre. Si sou sensibles a l’espectacle del pas del temps sobre les persones llegiu aquest llibre. I si, simplement, sou xafarders no us el perdéssiu pas.

Cada matí escolto El món a RAC1 quan em llevo, mentre esmorzo i faig el dinar per anar a la feina. Quan el Toni Bassas va marxar d’El Matí de Catalunya Ràdio, em vaig passar a RAC1 amb el Jordi Basté i, gràcies a Basté, tenim aquest llibre entre mans.

Quan vaig veure aquest llibre el vaig agafar amb ganes, ja que volia veure com eren aquests “davantals”. Que què és un “davantal”? Doncs jo tampoc ho sabia, però és una reflexió d’aproximadament 3 minuts que fa en Basté cada dia al programa, a les 8 del matí. És clar, a les 8… Per això no ho sabia! Tot i escoltar el programa cada dia, no he sentit cap d’aquests “davantals” en directe. Cap ni un. És el que té haver de llevar-se més d’hora (ben d’hora, ben d’hora) i escoltar la ràdio a les 7, ja que a les 8 ja haig de ser al tren arribant a Barcelona.

Després d’aquest apunt autobiogràfic, us diré que aquest recull de ràfegues de metralleta pot arribar a ser difícil de digerir. Com que recopila els millors “davantals” des del 2007 fins al 2011, et trobes una sèrie d’opinions sobre molts temes que eren notícia cadascun d’aquests dies. La majoria de pàgines parlen (quan llegia el llibre simplement el sentia a ell parlant) de temes com a mínim polèmics: des de les relacions Catalunya-Espanya (recomano llegir-los per parts, et pot agafar un atac de mala llet si els llegeixes tots seguits), la crisi, problemes socials… En canvi, hi ha altres temes més lleugers que fan passar millor la lectura: cultura, difunts il·lustres, el Barça i Pep Guardiola…

En fi, aquest és un llibre d’un senyor que parla com escriu i escriu com parla: com una bala, clar i català. Al ser discursos pensats per ser declamats per la ràdio tenen una inmediatesa, una frescor i una “incorrecció” que no té, per exemple, aquesta ressenya, que estic escrivint, esborrant i tornant a escriure, canviant-la, censurant-la, polint-la, suavitzant-la… No, no. Els “davantals” del Basté són indignació, exaltació, sentiment, adrenalina… Pensats per transmetre l’opinió d’aquest comunicador a l’audiència i, sobretot, per fer que aquesta (nosaltres) reaccioni, que no es quedi parada, que lluiti pel seu món, el nostre món.

Benvinguts al món.

Quan ens va arribar aquest llibre vam comentar entre Nosaltres que necessitàvem algú del ram, o com a mínim, que fos del món que estudia l’audiovisual perquè ens l’expliqués. És per això que li vam passar a l’Esther, que se’ns estrena. Aquí teniu la seva primera ressenya:

A Gonzalo Herralde. Cineasta cívic, el darrer llibre d’Octavi Martí, l’escriptor aprofundeix en la figura d’Herralde, un cineasta que, com el propi autor explica, és múltiple i canviant al llarg de la seva carrera. Des d’aquesta intenció, la d’apropar-se a un personatge de caire calidoscòpic, el llibre de Martí resulta una visió completa del recorregut del director, on l’aproximació s’aconsegueix des d’una mirada també múltiple i oberta.

Ja des del primer capítol, una mena de semblança biogràfica, l’autor no es limita a la citació dels fets que marquen la vida d’Herralde, sinó que perfila el personatge mitjançant diferents recursos. D’una banda, Octavi Martí fa una acurada descripció del context històric, d’una Catalunya “filla del Pla d’Estabilització”, i de la situació del cinema català i espanyol; i de l’altra, utilitzant sempre el cinema com a leitmotiv, estableix el contacte que l’adolescent barceloní va tenir amb les pel·lícules de l’època i amb la projecció d’aquesta etapa de descobriments en la producció cinematogràfica pròpia.

Sembla que l’Octavi Martí vol lligar-ho tot, i estimo que ho aconsegueix. Cadascun dels altres capítols, un total de 13, es configuren al voltant de les diferents pel·lícules d’en Gonzalo Herralde. Tots ells conformen un curiós repàs a la història del país, així com a la història del cinema; però sobretot, el que fa Martí és articular les diferents etapes del cineasta mitjançant l’anàlisi dels propis films.

Per tot açò, Gonzalo Herralde. Cineasta cívic és una obra on els fets que es narren estan entrellaçats magníficament amb la realitat que els envoltava i resulta una lectura enriquidora des d’una perspectiva de recuperació històrica, així com de crítica cinematogràfica. A més, la veu d’Herralde hi apareix transcrita per Octavi Martí d’una manera molt exacta, amb una gran quantitat de cites, reforçant així la intenció periodística i aportant vitalitat al text.

Aquest llibre ens aproxima a la figura d’un cineasta que va néixer als anys cinquanta, va créixer amb el cinema dels seixanta, va produir des de l’underground dels setanta i vuitanta, i que es va haver de replantejar el negoci als anys noranta endinsant-se en el món de la producció de vídeos. Un homenatge a un home de cinema autòcton que guarda, i filma, amb la seva trajectòria part de la història del seu temps.

El Martí s’ha llegit El llibre de l’any del Vicenç Pagès i ens n’ha fet la ressenya. Tingueu en compte que coneix l’autor… però com que li agrada burxar a pràcticament tot el que se li posa davant, podeu confiar (prou) en el seu escrit.

Hi ha llibres que entren primer pels ulls amb la portada o, en el seu defecte, amb la contraportada. I què diu aquest El llibre de l’any? Doncs una cita de Samuel Johnson que resa: “no us refieu de qui ha escrit més llibres dels que ha llegit”.

Partint d’aquí, doncs, jo em refio d’en Vicenç Pagès perquè, pel que sé, és un home molt llegit… i a més, sap escriure. A més, aquesta cita és una pseudojustificació per entendre què trobarem en aquest “almanac literari”: un recull dels articles que des de l’any 2000 ha anat escrivint Pagès al diari El Punt i després a la revista Presència. Ara, però, no us imagineu un totxo amb un recull d’onze anys de columnes setmanals! El que trobareu en aquest llibre són cinquanta-tres textos on es contextualitza cadascuna de les setmanes de l’any, amb les seves circumstàncies, separats per estacions, marcats per les “dates assenyalades” -Sant Jordi, Nadal, Tots Sants, Setmana Santa, l’Epifania d’un Crist salvador, l’arribada de cada estació o dels canvis de temps, etc.-, i amb una altra guia inamovible i indispensable: la literatura i, en el seu defecte, els seus autors.

Així doncs, en la citada epifania comencem a llegir un text on se’ns parla de l’inici de l’Ulisses de Joyce, però poc després s’explica que si a la literatura universal hi ha hagut algun especialista en la matèria és Lleó Tolstoi. I, en aquest sentit, partint d’autors o temes anem passejant de la mà de Vicenç Pagès per retrobar o descobrir les obres de Dostoievski, Pla, Virginia Woolf, Fages de Climent, Cortázar, Kapuscinski, Salvat-Papasseit, Nietzsche, Verdaguer, C.S. Lewis, Maria Mercè Marçal, Huxley, Stendhal, Rodoreda, Kafka, Karl Marx, o fins i tot referents culturals indispensables per la nostra societat com Groucho Marx.

Un llibre que es llegeix de forma deliciosa. Fins i tot li ho podríem retreure a Pagès. I és que ja ho aconsella l’autor al pròleg quan recomana una lectura pausada i, si pot ser, llegint cada text corresponent-la a cada setmana de l’any.

I entre text i text de Pagès, l’excel·lent treball d’il·lustració que fa Joan Mateu, extreient dels escrits setmanals aquella imatge que podria passar pel nostre cap, o fins i tot aquella que ens fa dir allò del “sí, sí,… té raó. Així està més ben explicat” a l’hora de plasmar l’escrit al dibuix: rostres de Sagarra amb tatuatges de la Polinèsia, llibres en una nevera quan es parla de la fredor narrativa de Txèkhov o un Peter Pan de Disney amb bigotis dalinians a l’hora d’explicar com el pintor surrealista i Gala van sobreviure, com Orwell, als Fets de Maig del 34.

Només dos retrets: he estat incapaç de fer-ne una lectura pausada. Sóc periodista i devoro més articles que no pas llibres.

L’altre retret és que després de llegir aquest almanac literari de Vicenç Pagès tinc tal quantitat de “deures”, de llibres per llegir amb una explicació del per què ho he de fer, que ja no podré devorar més articles…

Doncs això: no us refieu de qui ha escrit més llibres dels que ha llegit.

D’en Vicenç Pagès us en podeu fiar.

Avui us volem parlar del llibre d’un dels fenòmens televisius de la temporada: El Convidat. Durant les més de dues-centes pàgines del llibre publicat per Empúries, Albert Om ens va explicant amb tot detall les gràcies i les misèries de les persones que l’han anat convidant durant les dues temporades.

Així doncs, és només a través d’aquest llibre que descobrirem coses com ara que Pilar Rahola confessa off the record que això de trencar llits és mentida, o si més no que les causes no són ben bé les que va dir, ja que aquests fets van passar durant una època en la qual ella… no estava tan bé com ara.

És curiós saber també que en realitat el Tourette de Quim Monzó és fals. Que va escollir aquesta malaltia per donar un punt distintiu a la seva figura mediàtica, o que els dibuixos de Pilarín Bayés en realitat els fa la Capdevila.

Amb un estil àgil, distès, desenfadat però també punyent –sobretot quan treu les misèries-, Albert Om ens fa una repassada a una vintena de personatges que molt sovint no ens interessen gens però que, un cop ens en descobreix la marca dels calçotets, se’ns fan tan propers que no els podrem oblidar mai.

Aquest no només és un “llibre-solució” per aquells qui no sapigueu què regalar per Reis, sinó que també augurem que serà un dels títols més venuts el proper Sant Jordi.

I si no, al temps!

Nens, nenes, d’aquí a quatre dies ja és Nadal un cop més. Que bé!

A mi, tot i que ja tinc uns quants anyets, em continua fent molta il·lusió, i confio que em duri molts anys més.

La fortuna ha posat a les meves mans aquesta obra escrita pel gurú de “La bruixa d’or” de Sort: el Xavier Gabriel.

És un llibret ben curiós. L’autor ens explica quins van ser els seus primers passos al món laboral i com es va embolicar en el tema dels esports d’aventura per tal d’assolir el seu propòsit obsessiu de situar el Pallars Sobirà al mapa del món.

També parla dels amics i enemics que ha anat trobant i perdent a la vida. La seva pròpia aventura americana, com ell mateix anomena, que el va fer viatjar a llocs remots per tal de viure en la seva pròpia pell el risc de veritat, l’autèntica aventura.

Això es va acabar convertint en una filmació tipus documental “a lo Fèlix Rodríguez de la Fuente”, que va necessitar 13 episodis plens a vessar d’activitats, cadascuna d’elles més animal que l’anterior.

Després va venir el tema de la loteria que l’ha fet famós arreu del món gràcies als moltíssims premis que ha anat donant la seva estimada bruixeta de Sort.

Confio que llegir aquest llibre m’apropi una miqueta més a l’univers màgic de la fortuna. Jo per si de cas, ja tinc el meu dècim a la butxaca. A veure si la bruixeta de la sort se’n recorda, eh?

Molt bona sort i molt Bones Festes per a tots, amics!!

Recordo que quan era més jovenet que ara –encara més!-, quan anava d’excursió a visitar Montserrat, el Museu de la Ciència, el Pantà de Sau i un llarg etcètera d’indrets del nostre país, sempre hi havia algun company de classe que no acabava de portar gaire bé el tema dels revolts. Era llavors quan el professor o la senyoreta deien allò de “vine aquí que et donaré una Biodramina”.

I vet aquí, que això de la Biodramina és un invent d’aquí! La mítica píndola antimareig d’excursions de primària va néixer en uns laboratoris catalans: els del grup farmacèutic Uriach.

En Joan Uriach ens explica en aquest Memòries del doctor Biodramina l’origen de la dèria familiar per la farmàcia i ens la posa en el seu context històric, que comença a mitjan del s.XIX quan un besavi va entrar a treballar a una adrogueria (un Schleker de l’època).

Uriach repassa com durant quatre generacions, des d’aquell besavi adroguer fins a ell i els seus fills, va creixent una farmaciola que es convertirà en una de les empreses farmacèutiques puntals del nostre país i d’Espanya.

En aquest llibre de memòries s’explica com ha anat evolucionant el món de l’indústria farmacèutica, juntament amb un repàs a altres figures d’aquest sector com ara Antoni Esteve Subirana o Pere Puig Muset, i de com els esdeveniments històrics i el caràcter emprenedor d’aquesta família ha anat conformant el Grup Uriach, no només conegut per la nostra adorada Biodramina, sinó també pels nostres amics Lipograsil i Hipotensor.

El llibre se’m va fer un pèl feixuc al principi, però a mida que avançava en el temps, en moments històrics que ja tinc més llegits, he tingut més referents i l’he pogut situar millor. És un llibre que podran gaudir aquells que vulguin saber una mica més sobre aquells catalans emprenedors que han fet del nostre país el que és, i que a vegades no acaben de tenir el reconeixement popular que els pertoca.

I no patiu. Aquest llibre no mareja!

Si voleu veure l’autor presentant Memòries del doctor Biodramina (i també parlant d’altres temes d’actualitat), aquí teniu l’entrevista que li va fer Manel Fuentes a El Matí de Catalunya Ràdio.

Us heu sentit mai com si estiguéssiu dalt del púlpit predicant el sermó aquell tan avorrit de “has de menjar més fruita”, “esmorza una mica més”, “no mengis patates fregides abans de dinar” i, la gran estrella, “acaba’t la verdura del plat”. Oi que sí? Doncs jo ja tinc la manera de fer-ho en millors condicions: he baixat del pedestal de les mares i els pares paparres per permetre que hi pugi un gran orador i divulgador científic: en Valentí Fuster.

Aquest extraordinari i reputadíssim cardiòleg s’ha posat a la nostra pell i ha fet un llibre genial: La petita ciència de la salut. No és ni més ni menys que això: un llibre amè, il·lustrat amb uns dibuixos molt divertits, que explica amb tot luxe de detall les virtuts d’una dieta equilibrada, amb una important presència de fuites i verdures.

Però no només d’enciam i taronges viu l’home (o el nen!). Tot i que l’alimentació ocupi el gruix principal de l’obra, també tracta temes més relacionats amb la higiene (si ens donessin 1€ per cada vegada que preguntem “t’has rentat les dents?” seríem milionaris, oi?) o l’esport.

Per cert, el còmic de l’enciam és divertidíssim! A casa ha tingut gran predicament… i ens ha predisposat més l’ànim cap a les amanides, tot i que he de reconèixer que en aquest terreny “no estamos tan mal”!

Després de llegir el llibre del Toni Pou, la primera conclusió a la que arribo és que els Víkings eren uns “catxondus”. Perquè anomenar “Terra verda” una de les regions més blanques del Planeta Terra només podia comptar amb un optimisme a prova de bomba.

En Toni Pou escriu a On el dia dorm amb els ulls oberts dos llibres en un. En el primer, relata la seva experiència com a periodista al vaixell Amundsen on es realitzen treballs de recerca científica al voltant del Pol Nord, i el segon, on explica com es va produir i desenvolupar la conquesta d’aquesta regió feréstega de la Terra.

El llibre, que podríem emmarcar-lo en l’investigació periodística, es llegeix molt bé, ràpidament, i combina amb habilitat qüestions històriques, científiques i curiositats, que per una banda o altra acaben enganxant el lector.

On el dia dorm amb els ulls oberts ha estat guardonat amb el Premi Godó de Periodisme d’Investigació i Reporterisme i, malgrat el pes que pugui tenir un premi de nom tan pompós, crec que és un molt bon punt de partida per tal de conèixer com era la gent que a finals del s.XIX i inicis del XX es van embrancar en aventures gèlides que duraven anys –i que moltes vegades acabaven com a Viven!-

Crec que On el dia dorm… pot ser, no només un bon llibre pels qui gaudeixin del món científic i de la recerca a indrets inhòspits, sinó que també pot ser un gran títol per aquells adolescents que els costi una mica llegir ficció però que alhora tinguin ganes de conèixer aventures reals.

I pels qui sigueu de viatjar per divertir-vos, no patiu: a l’Àrtic també podreu anar a jugar al minigolf. No m’ho invento! Ho explica en Toni Pou!

Quan ens va arribar aquest assaig sobre l’Art i sobre si existeix la possibilitat d’entendre’l fora del seu context social no ens vam preguntar qui se’l podria llegir. Ho teníem molt clar. Vam dir-nos: “donem-li a Núria que estudia Història de l’Art i podrà parlar amb propietat”… i així ha estat.

Nosaltres, una ressenya com aquesta és un luxe!

Ernst Fischer (Komotau, República Txeca, 1899 – Deutschfeistriz, Àustria, 1972) fou un filòsof especialista en Estètica i Art, i Ministre d’Educació al seu país. Destacà per ser un activista d’esquerres, defensor del comunisme i teòric marxista de l’estètica, essent un dels pensadors més brillants de la seva generació.

Probablement es tracta de l’únic clàssic marxista actiu que, encara en època comunista, va demostrar la reducció simplista de l’Art i de la literatura com a ideologia, destacant el seu interès per l’expressionisme literari. Sentia admiració pel caràcter abstracte i formal de la música i d’aquí obté una idea clau en el seu pensament: el contingut desenvolupa la forma i fa possible el naixement de noves formes que al mateix temps donen pas a nous indicis de comunicació estètica.

En el 1959 escriu el llibre La necesidad del arte. Molt han canviat les coses en cultura, política i societat des que es va publicar aquesta obra però algunes qüestions que planteja l’autor segueixen tenint vigència tot i el capitalisme. Per això, la llegibilitat del text amb una gran argumentació segueix sent clara, evitant en tot moment el problema de la temporalitat de l’Art.

Fischer té un concepte sobre les teories socials relacionades amb els conceptes artístics força discutibles. Afirmava que en una societat futura l’Art seria el fil conductor per crear, però que en tot moment s’hauria de diferenciar la feina de l’Art.

L’Art es transforma d’aquesta manera en quelcom que globalitza la sensibilitat i l’experiència humana. D’aquesta darrera idea extreu que, totes les cultures necessiten d’un impuls artístic que configura unitats sensibles de significat col·lectiu: l’obra d’Art.

Cal destacar que en tot moment podem veure una influència kantiana que apunta a l’originalitat inèdita no cognitiva ni psicològica del criteri del gust. Kant assegurava l’existència d’un sentit comú estètic que és el que mou el criteri del gust. Aquest concepte és present al llarg de l’obra amb un altre també força important: per realitzar una activitat artística és necessari trobar una funció decisiva en el desenvolupament de la capacitat imaginativa i creativa que defineix l’home lliure.

Durant tot el llibre s’intenta donar premisses per resoldre les idees que seran el fil conductor de l’assaig: és l’Art una activitat necessària per l’home? Quin lloc ocupa en les necessitats humanes el procés de creació artística? Existeix l’ideal de bellesa inassolible? Amb totes aquestes reflexions Ernst Fischer ens intenta resoldre un gran enigma: segueix sent l’Art necessari en l’actualitat?

En Jordi s’ha llegit Les raons dels indignats i li hem demanat que ens l’expliqui perquè, després d’haver llegit l’Indigneu-vos! i el Comprometeu-vos! de Stéphane Hessel pel Nosaltresllegim, creiem que no hi ha ningú millor per parlar-ne.

Les raons dels indignats és un recull d’opinions de diverses persones, i de diverses disciplines, que formen o han format part del col·lectiu que coneixem com a “Indignats”.

Si us en recordeu i busqueu uns posts enrere, podreu trobar la mare dels ous als posts que vaig fer al Nosaltresllegim amb l’Indigneu-vos! i el Comprometeu-vos! de Stéphane Hessel l’home que, com a mínim, ha posat nom a la primera revolta cívica d’aquest segle XXI.

Però tornant al llibre d’avui, a Les raons dels indignats hi podreu trobar els punts de vista de persones d’aquest moviment i que conformen un ampli espectre: des de l’esquerra més esquerranosa (encara que… millor que ho deixem estar), okupes i activistes, fins a historiadors, llicenciats en dret, etc.

Al cap i a la fi, tot aquest grup de gent ens explica què és per a ells aquest moviment, cap a on anirà i quins han estat els punts clau per entendre el seu èxit social. En aquest últim cas, la revolució que s’inicia des de la xarxa social Twitter, la recuperació de les “àgores” -assamblees- als pobles reforçades per internet, i sobretot, la més que dubtosa resposta política a la iniciativa popular de Madrid, Barcelona i altres ciutats.

Només cal tenir en compte un detall important: aquest llibre es va fer una setmana abans dels disturbis prop del Parlament de Catalunya… i ja llavors hi havia certa clarividència del que podia acabar passant.

L’he trobat interessant perquè he pogut conèixer punts de vista d’àmbits que no són els més propers al meu i, a partir d’aquí, entendre que per molt diferents que siguem -o diguem a tothom que som-, tots acabem dient una mica les mateixes coses.

En Pablo s’ha llegit L’or negre de la mort, del periodista i escriptor Xavier Montanyà, i ens el ressenya per fer el post número 600 del Nosaltresllegim. Esperem que us agradi… i que us faci rumiar una mica sobre el tema que tracta aquest llibre.

El sud de Nigèria és una terra de marcats contrastos. Tot i tenir una de les explotacions petrolíferes més importants a nivell mundial, per situació geogràfica i qualitat del petroli extret, la població autòctona pateix una de les pitjors situacions d’insalubritat, misèria i abandó que pot viure l’ésser humà. Sota un secretisme quasi místic, els polítics es deixen corrompre per obtenir quantiosos beneficis per l’explotació d’aquest or negre, el petroli, a la vegada que fan ulls cecs a l’atemptat ecològic que viu la zona. Or negre que provoca mort. Vessaments de petrolis a rius i mars queden totalment impunes. Ningú no diu res. El poble no té ni veu ni vot.

Són ells qui paguen els plats bruts de les negligències dels dirigents i els empresaris. Per intentar sobreviure en aquestes circumstàncies, no poden fer sinó el que bonament poden: havent foradat les canonades de petroli, embotellar tot el que poden amb garrafes, bidons o camions cisterna il·legals, i fugir per comercialitzar-lo al mercat negre. Situacions que provoquen lluites armades sense treva. Seguretat privada contractada per les empreses petrolíferes contra el poble. I són aquests últims els que tenen les de perdre, massacrats sota un poder ocult que beu de màfies i alts càrrecs polítics.

El periodista Xavier Montanyà ens presenta un relat molt crític, de rabiosa actualitat i ben argumentat sobre la situació que viu un país que sembla acumular gran part dels problemes que el món en general procura denunciar. I és aquí on rau el mèrit de tot plegat, el mèrit d’en Xavier, ja que pocs són els que intenten posar remei a una situació tan dramàtica. Gràcies a aquesta lectura escoltem la veu de les víctimes. És responsabilitat nostra escoltar el seu crit de socors.

Fa uns quants dies, abans de les vacances, en Marc (el més culé-culé de tots els culés que corren entre Nosaltres) ens va fer una ressenya del Per què, Mou?.

Tenim, però, un altre gran fan del futbol i del Barça: l’Ignasi. És per això que li hem demanat que ens l’expliqui. I que consti que ha estat de mutu propi! No és que li hagi tocat al “pito, pito”…

Per què, Mou? és un llibre que m’ha agradat. Al cap i a la fi és un recull de frases i cites de José Mourinho, però que tenen de bo que no estan tretes de context. És més, podem veure fins a quin punt l’actual entrenador del Madrid continua dient el mateix tipus de coses o va en una direcció absolutament diferent en les seves astracanades.

També he trobat interessant que el llibre estigui organitzat en les diferents etapes de l’exsegon entrenador del Barça, i quines han estat les seves obsessions (entrenadors, presidents, jugadors,…), com ara Cristiano Ronaldo, de qui en deia animalades quan era entrenador del Chelsea, però que ara protegeix de mala manera a Madrid.

El llibre corre a càrrec de Jordi Costa -analista de les retransmissions de futbol de Rac1- i que té un humor… particular. Francament, m’esperava que el llibre fos una mica més estripat, sobretot després d’haver sentit els comentaris que fa a la ràdio. De fet és més conegut per les “rajades” que no pas pel munt de futbol que ha vist…

Crec que el llibre hauria millorat si hagués anat encara una mica més enllà amb el tema humorístic, però és un bon recull de perles d’aquest gran senyor i traductor que és José Mourinho.

Hola de nou a tots, amics!

Si no estic mal fixada, ara farà més o menys un any que vaig comentar un d’aquests reculls de Relats dels Pirineus. En aquest nou volum, observo que hi ha autors que repeteixen.

L’anterior tenia una temàtica més variada: parlava del paisatge, dels costums, de les festes, i de la tendència esotèrica que envolta tots aquests paratges tan boirosos…. Aquest, en canvi, se centra única i exclusivament en el tema de la memòria històrica.

Són 21 els autors que mitjançant el relat breu, ens donen la seva visió o la seva experiència personal en forma de records (dolorosos, tristos i terribles, la majoria d’ells) de com a les valls d’Àneu, al Pallars Subirà, al Pallars Jussà i a tants altres llocs dels Pirineus la repressió franquista i els danys col·laterals (cosins-germans) de qualsevol guerra van fer de les seves destrossant vides, sentiments, paisatges,… en fi, de tot i de forma brutal.

Encara que llegir aquestes coses no resulti amable, crec que és necessari precisament per fer honor al títol d’aquest recull, i si la memòria ens falla, sempre tindrem la sort de poder rescatar-la gràcies a aquests escrits imprescindibles.

Nosaltres, us parla una persona que quan perd l’autobús pensa que s’ha llevat massa tard, que quan dorm malament troba que ha de deixar el cafè del vespre i quan oblida un nom preveu que haurà d’anotar-lo a l’agenda la propera vegada. En cap cas que l’Univers està a favor meu, que estic tenint visions d’una altra vida o que hi ha persones a qui no hauria d’haver conegut… Vull dir amb tot aquest preàmbul que sóc de les qui toquen de peus a terra, de vegades, potser massa i tot!

I què faig jo llegint Aleph? Més encara, què faig jo recomanant Aleph? Doncs si us heu de refiar de mi us diré que són circumstàncies de la feina, però si escoltéssim en Coelho potser trobaria que hi ha alguna configuració energètica-universal que em predisposa a llegir les seves novetats una rere l’altra. I aquesta, aquest Aleph, m’ha semblat millor que les anteriors. Per què? Doncs perquè l’autor es deixa de romanços amb vocació de novel·la de ficció i va directament a l’autobiografia quan explica, amb tot luxe de detalls, una experiència transcendent viscuda al Transsiberià.

Quan jo em trobo malament vaig al metge, al cine o a cal jardiner a esbargir-me, però tinc bons amics que també busquen l’energia de les pedres o de les paraules de guies espirituals, de mestres. Bé, doncs, a tots ells Aleph els encantarà. És una obra rica en frases d’aquelles que mereixen passar als diccionaris de cites perquè fan reflexionar l’ànima i conforten l’esperit amb una dosi d’amor, pau i esperança insuperables. De fet, us puc garantir que hi ha tres persones a les quals els he recomanat aquesta lectura de tot cor.

Jo segueixo preferint la literatura per portar-me llum quan la necessito (Fecsa-Endesa també, no cal dir), però si sentiu que la foscor us pesa massa, de debò que Aleph us donarà una empenta com només el millor Coelho és capaç.

Per cert, he buscat una mica d’informació sobre aquest viatge i he trobat en premsa una menció a un episodi del llibre. És una entrevista entre Putin i Coelho:

“I know you liked the Baikal.”
The president was probably working up to a mention of how he saved the lake, but the writer replied, “I liked the river very much. I always wanted to swim in it.”
“Did you do it?!” the president asked.
“Yes!” Coelho exclaimed with glee. “It was cold – four degrees – but I felt that I had plunged into the heart of Russia!”

Tot això, i més, a Aleph.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.