nosaltresllegim.cat

@ColumnaEdicions @Grup62

Dir que Jonathan Franzen, l’autor de Les correccions i Llibertat, escriu de meravella no és cap novetat. És per això que penso que aquest Més enllà pot tenir molts lectors potencials: tots els qui han gaudit amb alguna de les seves novel·les segur que tenen ganes de més Franzen i aquí el trobaran! No en forma de ficció (tot i que cap al final hi ha un relat molt curtet titulat Les nostres relacions: una breu història) sinó en forma de crítica literària, conferència, presentació, article….

Poques vegades estic tan d’acord amb la sinopsi de la contraportada com en aquest cas:

Ja sigui explicant la violenta topada amb els caçadors furtius d’ocells a Xipre, examinant els seus sentiments contradictoris sobre el suïcidi del seu amic i rival David Foster Wallace o oferint-nos la seva visió enginyosa de com la tecnologia ha canviat la manera que té la gent d’expressar el seu amor, aquestes peces mostren com funciona una ment única, privilegiada i madura en lluita amb si mateixa, amb la literatura i amb algunes de les qüestions més candents dels nostres dies.

Ja ho veieu, una temàtica eclèctica com n’hi ha poques! Vas de la crítica d’Els Cent Germans, de Donald Antrim, a una conferència sobre la ficció autobiogràfica on l’autor explica amb una acidesa exquisida quines són les quatre preguntes més incòmodes que li fan… Deu ser un tipus peculiar, aquest senyor! Si en sou fans us recomano que us el llegiu perquè fa reflexionar sobre el personatge a partir dels seus propis comentaris, que no et deixen gens indiferent. No em creieu? Doncs us en copio alguns i jutgeu per vosaltres mateixos, amb Llibertat!

De totes les actituds que empitjoren pel mal comportament amb els mòbils, la que m’irrita de manera més profunda és la que sembla -perquè no fa víctimes de manera ostensible- que no irriti a ningú més. Estic parlant de l’hàbit, poc comú ara fa deu anys i estès arreu avui dia, d’acabar una conversa de telèfon bramant les paraules T’ESTIMO. O, de manera encara més opressiva i crispant: JO T’ESTIMO! Fa que m’agafin ganes de viure a la Xina, on no entenc l’idioma.

Com més contingut autobiogràfic hi ha en l’obra d’un autor de ficció, més disminueixen les semblances superficials amb la vida real de l’autor. Com més avall cava l’autor a la recerca de sentit, més els detalls atzarosos de la seva vida se li converteixen en impediments per somiar de manera voluntària.

Les citacions no farien justícia al llibre, ni una sinopsi. La manera de fer-li justícia és llegir-lo.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Més enllà
Autor: Jonathan Franzen
Editorial: Columna
Col·lecció: No ficció
Pàgines: 376
ISBN: 978-84-6641-565-1
Preu: 20€

Títol: #miccionari
Autor: @frandomenech
Editorial: Columna
Col·lecció: No ficció
Pàgines: 160
ISBN: 978-84-6641-492-0
Preu: 11,95€

No l’hem contractat. Ha vingut sol. S’ha assabentat per la xarxa que al Nosaltres teníem El miccionari del Francesc Domènech… i aquí en teniu la ressenya:

Hola, em dic Marcel i sóc piulaire compulsiu. Tinc Twitter des de fa temps i no me’n puc estar: l’he de mirar, remirar, repiular, dir-hi la meva, reprimir-me de no dir bestieses massa grosses, i sobretot, passar-m’ho bé veient les bestieses que diuen els altres.

Si s’hagués de fer una guia d’inici per l’usuari d’aquesta xarxa que twiteja en català -piular és un verb més nostrat, però bé…- se l’hauria d’advertir dels quatre usuaris que cal seguir per, cadascun en aquests diferents temes, estar informat, saber què toca saber, veure i llegir coses interessants, i riure. Cal dir que aquest últim és, segurament, el més saludable.

@frandomenech –no li penso dir el nom- és un d’aquests usuaris de la “rissa”, que en dèiem abans, i que juntament amb gent com ara @victorcorreal et dibuixen un somriure quan mires què diu la gent. Aquest parell, a més, són de la factoria de l’APM!…

El fet és que una de les coses que mou Twitter és l’humor i l’actualitat. Si voleu el millor recull d’aquesta fusió (micció, que diria en @frandomenech), busqueu el seu #miccionari, que també va apareixent dia a dia al diari Ara.

Humor semàntic dels nostres dies, amb definicions que van des del “Shoppinghauer” (un filòsof que compra llibres de forma compulsiva), “The Woking Dead” (sèrie de zombis asiàtics), “converlent” (el procés cap a la independència liderat per Artur Mas), o altres perles similars.

El #Miccionari del @frandomenech és un recull de “txwists” (twits amb “xists”) que faran il·lusió, especialment a la comunitat tuitaire catalana que construeix, tuit a tuit, aquest país nostre que és la Catalunya digital. Si a això hi afegiu el pròleg de Màrius Serra (aquest i la seva llengua són infalibles!) ja teniu el llibre perfecte per aquell amic amb qui, quan quedeu per fer un cafè, costa treure-li el telèfon del davant de la cara perquè ha d’explicar que ha quedat per prendre un cafè, fer un “check-in” al Foursquare, dir on és, amb qui, i si pot ser, fer-hi una foto amb Instagram.

Com a mínim estarà una bona estona davant d’un llibre i no del telèfon…

I és que no hi ha res com la bona tuiteratura: grans novel·les en 140 caràcters.

Encara que això… és un diccionari, oi? Em sembla que he pixat fora de test

RT!

Títol: Les passions ocultes: Correspondència i vida.
Títol original: Correspondència amb Llorenç Villalonga
Autor: Baltasar Porcel
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Biografies i memòries
Pàgines: 832
ISBN: 978-84-2976-033-0
Preu: 39,90€

Amb la publicació d’aquest Epistolari complet, és a dir, les cartes que entre 1957 i 1976 es van creuar Llorenç Villalonga (1897-1980) i Baltasar Porcel (1937-2009), tenim l’oportunitat de veure des de dins l’evolució de la singular relació entre dos dels representants de la narrativa mallorquina més destacats de la segona meitat del segle passat.

Separats per quaranta anys i per orígens socials ben diferents, units per la passió per l’escriptura i el pensament, la relació havia d’esdevenir, per força, singular.

A través de les cartes veiem un Porcel/Odin/Flo la Vigne passar de deixeble una mica “Àngel rebel” a escriptor fet i segur de sí mateix que serà al darrera del reconeixement (i publicació) de l’obra del mestre/mentor/quasi pare.

Seguir pas a pas (sovint dia a dia) aquest procés ens permet anar descobrint allò que el pudor de l’home del XVIII que fou Villalonga, ocultava curosament: la tendresa que sentia pel seu estimat Odin, l’amor per la seva esposa Maria Teresa, la frustració per no tenir fills,… Fins i tot, ja a les acaballes, Villalonga es permet una expansió molt ben guardada:

Bé, he començat amb castellà i acab en mallorquí. És que quan els sentiments són verídics -i quan se tenen els meus anys- tornam a la llengua materna”. (febrer del ’75).

Quatre-centes vuitanta-dues cartes a través de 798 planes de llibre donen per molt: hi veiem un retrat de la migrada vida literària i cultural de Ciutat (que és com l’anomena sempre Villalonga i no pas Palma com ara volen uns ni Palma de Mallorca com diuen uns altres), i com percep el jove illenc el món de la vida cultural, editorial i política dels activistes catalanistes a la Barcelona dels seixanta. Amb les seves ambigüitats, grandeses i misèries. Com s’anirà situant ràpidament i com serà “temptat” per Gironella, Lara i el propi Villalonga a “passar-se” a la creació literària en castellà.

La galeria de personatges, entre primers papers, figurants i només esmentats, és impressionant. Els episodis amb el matrimoni Sales mereixerien un sainet monogràfic.

Per als que no coneixem per dins el món editorial resulta sorprenent el grau de tripijoc que s’amaga darrere els premis literaris. És un tema important a la correspondència i provoca una intensa vergonya aliena. Però pel que sembla això va així.

Naturalment també hi ha un lloc destacat per a digressions sobre literatura, art, pensament, llengua. I també higiene, gimnàstica…

I discretíssimes referències al tema que ara s’anomena orientació sexual. Les hipòtesis sobre aquest aspecte de Villalonga queden ben obertes, que no tancades.

Si sou del ram de la literatura llegiu aquest llibre. Si sou sensibles a l’espectacle del pas del temps sobre les persones llegiu aquest llibre. I si, simplement, sou xafarders no us el perdéssiu pas.

Títol: L’última lliçó
Autor: Joan Solà
Editorial: Editorial Empúries
Col·lecció: Biblioteca Universal Empúries
Pàgines: 160
ISBN: 978-84-9787-681-0
Preu: 17€

En Lluís-Emili s’ha llegit L’última lliçó de Joan Solà i ens en fa la ressenya. Lliçons d’un mestre de Llengua i País.

Llegir L’última lliçó de Joan Solà m’ha deixat el cor encongit. Anit sentia la veu de Jordi Vendrell en un programa que recordava els deu anys de la seva mort. Avui m’he acabat el llibre de (o sobre) Joan Solà. Personatges ben diferents de professió però units per un fil de fidelitat al País i la llengua que, a mi, me’ls fa semblants.

No hi ha dret. Quan tants immorals semblen immortals anem perdent abans d’hora els que no s’haurien de morir.

Anem al llibre. Per començar haig de manifestar la sorpresa de trobar-me amb una barreja d’escrits, diguem-ne cívics, amb d’altres d’un contingut i forma tan tècnics que costen de pair per un lector interessat, i molt, per la llengua catalana com ara jo però molt lluny de l’erudició.

Admeto que no es poden destriar aquests dos vessants de la personalitat de Joan Solà. ¿Com parlaríeu de Pau Casals sense parlar de música? El problema és meu, però ha estat un greu problema, per mi, entrar en els capitols centrals dedicats a temes sintàctics.

Els cívics, en canvi, tot i que els coneixia per la difusió que van tenir als mitjans de comunicació amb els quals m’informava quan van ser publicats, m’han tornat a deixar esmaperdut.

El poema final, en canvi, el desconexia. ¡Que bo que és de fons i de forma!

I si us plau, llegiu el clam de Joan Solà per la seva (nostra) llengua i per la seva (nostra) dignitat política. Llegiu-lo i poseu fil a l’agulla.

I els miserables deixeu la misèria. Deixeu de llepar l’aspra mà que ens ha fermat des de tant temps al fang.
Arrisqueu-vos d’un cop a ser qui som.