Arxiu de la categoria: No ficció

De què parlo quan parlo d’escriure, de Haruki Murakami

Haruki Murakami torna abans de Sant Jordi -el que fora d’aquí en diuen el Dia del Llibre- per parlar-nos de com entén això de l’escriure. El llibre es titula De què parlo quan parlo d’escriure, un títol que recorda misteriosament el seu anterior De què parlo quan parlo de córrer que vam ressenyar aquí, ja fa temps, al Nosaltresllegim.

És per això que podem arribar a deduir que el fet d’escriure i el córrer són de la mateixa família; no en farà un de respirar perquè això ja li surt sol, peró la qüestió és que el córrer i l’escriure són el que el motiven a fer coses i a assolir uns objectius. Quins objectius? Després us ho explicarà ell en una cita que teniu més avall.

Murakami, etern candidat al Premi Nobel de Literatura, comença explicant-nos per què va començar a escriure i ens deixa molt clar que els novel·listes són un tipus de gent molt especial a qui no els importa gaire la competència literària: quan apareixen nous novel·listes que no són fabulosos, no els critiquen perquè, al cap i a la fi, la novel·la -com a gènere- és molt amable: “qualsevol pot escriure una novel·la”, diu Murakami. El més important, segons el japonès, és que si en fas una de bona, has de mantenir el nivell i seguir al ring, per molts “contrincants literaris” que pugin.

Una de les curiositats que podreu descobrir en aquest assaig és que a ell, això d’escriure una novel·la li va venir, de cop, un dia que mirava un partit de beisbol.

Però parlant d’un altre esport del qual és molt fan, afirma que això d’escriure és com una cursa de llarga distància, de resistència, que requereix entrenament i dedicació durant molt de temps. El talent pot portar a un èxit ràpid… però no és garantia de que et mantindràs gaire temps amb els que la lideren.

Un altre dels temes que aborda Murakami és el dels premis literaris -“el Premio Nobel, por la puerta asoma”-, dels quals afirma que li importen un rave. Ell és fan d’autors com Chandler o Algren, que van tenir un reconeixement important però que van passar olímpicament de la parafernàlia i la pompositat del premi en sí. En particular, Algren es va quedar prenent una copa, lligant amb una noia, perquè li interessava més la noia que la medalla que li havien de donar  ¿Podem arribar a deduir que deu ser fan del que ha estat fent Bob Dylan fins ara, potser?

No oblideu que Murakami va guanyar un premi important amb la seva primera novel·la, Escolta la cançó del vent, així que ell és dels que ha guanyat al ring i després s’ha hagut de mantenir. O més que mantenir, ha anat cap amunt amb el seus Tòquio Blues, Homes sense dones, Underground, elefants desapareguts i caceres d’ovelles.

No oblideu que Murakami va rebre no fa tant un Premi Catalunya

Durant l’assaig també va abordant temes sobre l’escriptura i la Literatura -com Lodge, Salter o Eagleton- com són l’originalitat. I és aquí, enmig d’aquest assaig-autobiografia, on l’escriptor de Kyoto admet les seves influències, que van des de la música pop dels 60 i 70 -i en particular la lluita entre Beatles i Beach Boys que acaba amb Brian Wilson en un frenopàtic-, el jazz com a una música amb una obertura de mires sense rival, o els músics de Clàssica com Stravinski o Mahler -¿era en Jaume Cabré que va dir que volia viure en un acord de Mahler durant la presentació de ‘Quan arriba la penombra’?-.

El seu resum? Les coses es veuen originals amb el pas del temps.

Sobre l’escriure quan parla d’escriure, però sobretot sobre Murakami quan parla del Murakami escriptor, que us ho expliqui ell mateix:

Per naturalesa, quan una cosa m’agrada o m’interessa m’hi fico de ple i vaig fins al final. No la deixo a mitges perquè me n’hagi cansat: hi persisteixo fins que arribo on volia. Però quan no m’interessa no m’hi dedico gaire, perquè no hi ha manera de fer-me’n entrar ganes.

Esperem que segueixi tenint ganes d’escriure, oi?
El Nobel ja li donaran, tard o d’hora. O no.

I si li donen, veurem quina novel·la ens munta perquè ho puguem explicar.

Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar a llegir sobre què és escriure per Haruki Murakami quan parla d’escriure

Títol: De què parlo quan parlo d’escriure
Autor: Haruki Murakami
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traductor: Jordi Mas
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-17016-00-5
Preu: 19,90€

De què fuges, qui et persegueix?, d’Empar Moliner

¿No us passa que com més us aficioneu a un tema, més voleu saber i llegir sobre el mateix? Segurament ens passa a tots: ens agrada fer alguna activitat i a mesura que anem aprenent a fer-la, volem conèixer i saber-ne més, i busquem informació sobre altres aficionats per veure com els altres enfoquen la nostra mateixa dèria.

A mi em passa amb això del córrer.

Vaig començar ara ja fa un temps i mica en mica, a mesura que anava aconseguint fites -petites, eh?-, m’interessava per trobar literatura sobre el tema. Un bon dia, vaig assabentar-me que un tal Murakami a més d’escriure novel·les i vendre-les com a xurros i esperar any rere any que li donin el Nobel de Literatura, era corredor de maratons. I resulta que a més de les novel·les va escriure un llibre anomenat De què parlo quan parlo de córrer.

Amb el temps, han anat caient llibres sobre això del córrer, manuals per preparar curses curtes i llargues, llibres que parlen de la vida d’excepcionals corredors de casa com en Kilian Jornet o la Núria Picas, llibres de corredors populars que han fet més quilòmetres corrent que en cotxe com l’Arcadi Alibés i, ara fa un any, em vaig trobar amb la història del Pucu i el seu Mai no és tard, el maratonià més entranyable i més nostrat.

I és que això del córrer dóna per a molt i enganxa molt fort i això és el que una altra corredora popular com l’Empar Moliner ens explica en aquest De què fuges, qui et persegueix?.

Amb el seu estil inconfusible, l’Empar s’endinsa en la quotidianitat habitual de les seves històries però aquest cop ho fa des de la seva pròpia perspectiva per explicar-nos què és això de córrer, el perquè de córrer i per què als que comencem a córrer, tard o d’hora, ens pica el cuc de fer una marató -més enllà del famós “a que no hi ha pebrots?”.

M’ho he passat molt bé llegint aquest recull d’experiències i com a corredora m’hi he vist reflectida en moltes de les frases que anava llegint. L’Empar no es presenta com una experta en fer maratons; simplement és una dona que ha trobat que fer quilòmetres és una forma fantàstica de cremar energia negativa i de viure més positivament. I, ves per on, té gràcia explicant-ho i els que compartim aquesta afició ens hi veiem representats!

Empar, gràcies! Ens veiem a la sortida!

Aquí teniu els primers capítols del llibre de l’Empar Moliner per començar a escalfar la lectura!

Algú dirà (i amb raó) que tot això que explico, aquestes èpiques nicieses, podria explicar-les si només passegés. És cert. Però mentre pugui correré, perquè córrer m’apropa de manera diferent a les coses. Quan torno de passejar estic contenta, però quan torno de córrer estic eufòrica. M’agrada anar de pressa. De què fujo? De tot. Qui em persegueix? Tots els altres. Per què? Per si de cas.

Això té molt bona pinta, oi? Correu a buscar-lo a la vostra llibreria!

Títol: De què fuges, qui et persegueix?
Autor: Empar Moliner
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 176
ISBN: 978-84-664-2221-5
Preu: 17,50€

Els Nostres llibres per aquestes festes

Aquest any ha estat, a nivell literari, molt emocionant! Llibres molt esperats, Nobels inesperats, fenòmens editorials fabulosos, passant per assaig polític i no polític que ens ha fet mirar més enllà de la ficció! És per això que us hem preparat una petita selecció de 10 títols per encertar-la quan feu cagar llibres al tió o quan feu la carta als Reis! Som-hi?

el-laberint-dels-esperits-carlos-ruiz-zafonEl Laberint dels Esperits – Carlos Ruiz Zafón

Per començar, un dels llibres més esperats de… la dècada? Carlos Ruiz Zafón ha tancat amb El Laberint dels Esperits la tetralogia que va iniciar amb L’Ombra del Vent, un llibre de prop de 1000 pàgines que no ha deixat ningú insatisfet i que ha absorbit a tots els lectors que s’han atrevit a obrir les seves pàgines. Com deia l’Eli al post que vam publicar fa poc, “tothom a demanar-lo per Reis”.

Carlos Ruiz Zafón és una aposta segura!

I si ens permeteu, un pla per a fans: abans de començar El Laberint dels Esperits, recupereu els tres llibres anteriors d’El Cementiri dels Llibres Oblidats, rellegiu-los i revisiteu els Sempere, en Fermín, el Julián Carax, i aquest meravellós personatge que és la Barcelona de Carlos Ruiz Zafón. Llavors podreu començar l’últim capítol d’aquesta sèrie memorable!

Aquí us ho expliquem encara millor.

· · ·

et-donare-tot-aixo-dolores-redondoEt donaré tot això – Dolores Redondo

Al Nosaltres li tenim una especial devoció a la Dolores Redondo perquè des que la vam descobrir amb la seva Inspectora Salazar a la Trilogia del Baztán ens va robar el cor i hores de son en favor de la lectura!

I vet aquí que, en el cas d’aquest Et donaré tot això, guardonat amb el Premi Planeta d’enguany, ens hem trobat que qui va ressenyar el llibre, se’l va llegir en tres dies.

La història que ens explica Dolores Redondo a Et donaré tot això és, de nou, negra i fascinant. Esteu preparats per seguir els passos del seu protagonista, en Manuel Ortigosa?

Com a regal només pot tenir un problema: que duri poc per massa addictiu! Fans del Baztán, pròxim destí: Galícia!

Aquí us ho expliquem encara millor.

· · ·

harry-potter-i-el-llegat-maleitHarry Potter i el llegat maleït – J.K. Rowling

Arriba, per fi, per felicitat de tots els Potterheads, el llibre de J.K. Rowling amb l’obra de teatre protagonitzada pels fills de Harry Potter i Draco Malfoy.

No és només una qüestió de que sigui un bon llibre: si teniu un fan de Rowling, Potter i bèsties màgiques a Nova York que desconeix aquest nou capítol, aquí teniu el regal més màgic que li podeu fer!

I el llegat maleït? A què ve aquest nom? Serà que portar el cognom Potter o Malfoy pesa massa -especialment en el primer cas-? Això de ser fill de l’escollit segur que no és gens fàcil! Què us sembla si movem els fils del temps per descobrir-ho? Agafeu les escombres i a volar amb aquest nou capítol de la Sèrie Harry Potter

Aquí us ho expliquem encara millor.

· · ·

alloquevapassaracardosAllò que va passar a Cardós – Ramon Solsona

Un dels llibres que ha fet gaudir més els lectors del Nosaltres d’enguany és aquesta meravella d’en Ramon Solsona. Primer ens el va ressenyar la Mariona, que és de La Pobla de Segur -vam buscar algú que conegués totes les expressions de la zona per poder-lo ressenyar bé!-, i després en Lluís-Emili ens en va fer un segon escrit fantàstic que partia de la primera ressenya.

Solsona ens transporta a la Vall de Cardós en un moment en què gent d’arreu d’Espanya va anar a parar a aquella part dels Pirineus per tal de portar-hi a terme grans obres hidroelèctriques. El fil conductor? Un assassinat. Qui estira el fil? Un munt de personatges que “parlen com parlen” -En Ramon Solsona és una delícia amb aquestes coses de la llengua- i que ens van descobrint, en capítols curts, Allò que va passar a Cardós.

Aquí us ho expliquem encara millor.

· · ·

quan-anavem-a-les-mongesQuan anàvem a les monges – Judith Càlix i Rosa Gordillo

Un retrat i un repàs nostàlgic però divertit al món de l’escola de monges de la mà de la Judith Càlix i la Rosa Gordillo. Si vau anar o teniu família que va anar a cole de monges i en té bon record, aquest llibre és ideal per aquestes festes!

A més, podreu repassar “què tocava fer aquests dies de Nadal quan anàvem a les monges” perquè ho trobareu tot documentat i explicat en un format molt i molt xulo!

No s’estalvia detalls i se’n recorda de tot, aquest llibre: els noms de les escoles, els tipus de monges, els jocs del pati, els cromos de l’època, els uniformes, els llibres obligatoris -que després tant bé ha anat haver-los llegit!-, les llaminadures, els programes de tele…

Un llibre divertit, entranyable, i que per dins és molt i molt bonic!

Aquí us ho expliquem encara millor.

· · ·

el-navegant-joan-lluis-lluisEl navegant – Joan-Lluís Lluís

Fa pocs dies arribava al Nosaltres les aventures de l’Assiscle, aquest protagonista amb la capacitat de conèixer una llengua només sentint-ne o llegint-ne una paraula.

Des de Perpinyà -com l’autor!- fins als antípodes, anem descobrint les duríssimes peripècies d’aquest navegant.

Un homenatge a les novel·les d’aventures al més pur estil Verne però que, gràcies a Joan-Lluís Lluís, podem redescobrir com a un repàs a totes les animalades que van portar a terme els imperis colonials.

Gràcies a aquest navegant, les seves desgràcies i el seu do de llengües, Lluís ens explica el vergonyós genocidi cultural i físic dels pobles colonitzats.

Aquí us ho expliquem encara millor.

· · ·

14-autobiografia-johan-cruyff14. L’autobiografia – Johann Cruyff

Teniu parents molt i molt culés? No cal donar gaire més pistes, oi? “Fútbol es fútbol”, que deia el mestre!

En aquest llibre hi trobareu més futbol del que us imagineu. L’Ajax del seu cor, la selecció holandesa, el Barça -i tota mena de Barça, ja ho sabeu!- el post-Barça, i per sorpresa d’alguns, molt d’anàlisi tàctic i explicacions d’aquelles que us faran dir en veu baixa: “el Johann era un geni!”

I també descobrireu que el primer en saber i saber-se geni era ell, en Johan Cruyff! Un personatge amb un ego, segons ens explicava en Lluís-Emili, a l’alçada de Wagner (poca broma!)

Per tots aquells que el van veure jugar, serà un gran descobriment. I per tots aquells que el seguim gaudint -la seva herència futbolística encara ens fa feliços a molts-, és un llibre que no us decebrà en absolut.

Aquí us ho expliquem encara millor.

· · ·

lesdarreresparaules-carmerieraLes darreres paraules – Carme Riera

Una aposta segura. I més, si en aquesta llista hi trobàveu a faltar una mica de novel·la històrica. La Carme Riera ens descobreix, a Les darreres paraules, un personatge de família famosa però que per molts deu ser desconegut: s’Arxiduc Lluís Salvador d’Habsburg Lorena. Aquest membre d’aquesta família aristocràtica és molt i molt conegut a ses illes perquè hi va establir una de les seves bases i va arribar a ser propietari de finques i cases per tot Mallorca.

A mig camí entre la novel·la històrica i l’autobiografia, Riera crea a través de la troballa fictícia d’un manuscrit redactat per s’Arxiduc a les darreries de la seva vida que ens permet saber qui era qui i qui feia què dins de la cort i la família dels totpoderosos Habsburg.

Com dèiem al començament: una aposta segura!

Aquí us ho expliquem encara millor.

· · ·

argelagues-gemma-ruizArgelagues – Gemma Ruiz

Una de les sorpreses d’aquests últims mesos és aquest llibre de la Gemma Ruiz, que potser coneixeu més per ser una de les cares de TV3.

Oblideu però, la tele, i gaudiu d’un llibre que ens parla de dones; dones lluitadores, de “dones-gens-especials”, com diu l’autora, que van viure “històries-gens-especials”.

A partir de la seva besàvia Remei, Gemma Ruiz ens explica la història d’una generació de dones que van treballar molt i que es van sacrificar encara més per la seva família. La Fita ho explicava molt bé: “al llarg de la novel·la desfilen diferents personatges, bones i males persones. Vides plenes de sacrificis, amb ben poques satisfaccions i amb una idea que els dóna molta força: que els fills i els que vénen puguin viure millor que ells. Encara que amb ambicions modestes: menestrals, tenir un ofici, saber de lletra, fer un casament decent…”

La Gemma Ruiz els fa un homenatge, ens explica un relat èpic d’unes dones que eren com les Argelagues: una flor punxeguda i amb gran capacitat de resistir i tornar a florir malgrat l’entorn.

Aquí us ho expliquem encara millor.

· · ·

homodeusunabreuhistoriadeldemaHomo Deus – Yuval Noah Harari

Si necessiteu un llibre diferent que us expliqui coses que habitualment ningú no us explica com ningú us les explica, el llibre d’aquestes festes ha de ser Homo Deus!

Yuval Noah Harari ja ens va sorprendre a tots amb Sàpiens en explicar-nos d’una manera diferent el d’on venim. A Homo Deus, repassa alguns detalls del primer llibre per compartir reflexions sobre cap a on podríem anar.

En aquesta breu història del demà que cita el subtítol del llibre, Harari explica que quan el centre de tot deixa de ser Déu i cedeix el seu lloc a l’home sembla que culmina el procés… però que el fet de saber que les nostres decisions estan regulades per processos bioquímics que no podem controlar tampoc ens fa ser qui gestiona del tot aquest procés, oi?

És un llibre fascinant del que n’aprendreu un munt de coses. A més, a Harari li hem d’agrair que no vulgui augurar. L’autor no fa profecies. Esbossa hipòtesis i planteja contínuament interrogants.

Un assaig apassionant!!

Aquí us ho expliquem encara millor.

· · ·

I si no n’heu tingut prou, aquest 2016 hem tingut el Premi Goncourt de Mathias Enard, la crisi dels refugiats a Lesbos amb l’Arantza Diez, el relat dels supervivents del Bataclan d’Antoine Leiris, aquell horror a qui li deien pare del Carles Porta, els viatges a Hawaïi del Màrius Serra, thrillers i aniversaris amb l’Imma Monsó, thrillers i vídues amb la Fiona Barton, contes i pors amb l’Empar Moliner, dos llibres nous Haruki Murakami, en Batista amb el PSUC o les memòries del mestre de les novel·les d’espies: John le Carré.

Ja ho sabeu: són dies de festa si són dies de llibres.

I Nosaltres llegim!

Què ens està passant, de Gemma Calvet

que-ens-esta-passant-gemma-calvet-proleg-de-xavier-sala-i-martinLa pregunta que serveix de títol fa referència, inequívocament, al panorama polític de Catalunya immers en allò que solem anomenar “el procés”.

Aquest Què ens està passant de la Gemma Calvet comença fort amb un pròleg de Xavier Sala i Martín, que mira de donar una nova perspectiva al mite del Minotaure: sosté que el monstre no és la personificació del mal, que sense els errors dels líders de Creta el Minotaure no hauria existit mai i que l’heroi no és Teseu, ni Ariadna, sinó el cabdell de fil que permet trobar la sortida, l’entrellat, del laberint.

I afirma que:

I el llibre que ens presenta la Gemma Calvet ens dóna pistes de com és el cabdell de fil. No ha escrit un llibre per atribuir culpes dels nostres problemes. De fet ni tan sols parla dels problemes que Catalunya té amb Espanya. Tampoc ha escrit un llibre sobre el cabdell de fil. Un cabdell que no ha vingut del savi Dèdal sinó que ha sorgit de la seva experiència com a diputada  al Parlament de Catalunya (com a independent a les llistes d’ERC) i gràcies a converses mantingudes amb personatges significats de la nostra política i la nostra cultura.
Pgs. 23-24

Efectivament, Calvet ens proporciona molta informació que ens permet veure, des de dins, com són i com es mouen els actors -en el sentit d’agents, no pas de comediants- de l’actual moment de la política catalana.

Per escriure el llibre ha utilitzat, com ens explica el prologuista Sala i Martín, la seva experiència viscuda en primera persona als hemicicles, passadissos i despatxos.

NO ÉS, en absolut, un llibre de xafarderia política. Seguint amb la descripció de Sala i Martín, ha estat escrit gràcies a converses mantingudes amb diversos personatges, però tampoc NO ÉS un llibre d’entrevistes a l’ús. Calvet no se situa mai per sobre del bé i del mal a la manera d’una periodista entrevistadora; mai no amaga les seves cartes ni la seva posició i opinió política; no vol aparèixer amb falsa neutralitat però dóna sempre al lector –al menys a mi- una gran sensació de sinceritat i honestedat. I per descomptat NO ÉS un pamflet indepe. Vol la independència, estima l’independentisme, però no fa trampes amagant-ne els problemes i febleses.

Si busqueu llum sobre Què ens està passant preneu el fil que us ofereix la nova Ariadna, que és la Gemma i recordeu allò que escrivia l’Espriu:

Si de nou voleu entrar
Ariadna tornarà
a mostrar-vos el camí
que us permeti de sortir
(…)

I digui tot el poble amén

 

Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar-lo a llegir.

Títol: Què ens està passant
Autor: Gemma Calvet i Barot
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-664-2125-6
Preu: 16,50€

Quan anàvem a les monges, de Judith Càlix i Rosa Gordillo

quan-anavem-a-les-mongesAdoratrius Esclaves del Santíssim Sagrament i de la Caritat, Clarisses de la Divina Providència, Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, Religioses de la Mare de Déu de la Mercè, Religioses de Maria Immaculada del Servei Domèstic,…

De noms, de tota mena! Teresianes, Carmelites, Escolàpies… Totes ens sonen una mica perquè l’escola cristiana, sigui de fa uns anys o ja més cap aquí, és de ple dret un paisatge mental per tots. És francament complicat imaginar-se aquest país sense unes monges que durant molts anys van ser les que es van encarregar d’educar-nos (als nostres pares o a nosaltres). Hi ha gent que no té gaire bon record d’aquesta escola de monges però aquest llibre tampoc va exactament d’això.

La Judith Càlix i la Rosa Gordillo han volgut plasmar en un llibre que -i això no ho pot negar ningú, és molt i molt divertit- totes les característiques d’aquesta mena d’escoles, la mena d’educació que s’hi donava i ho repassen absolutament tot: uniformes, assignatures, el menjador, jocs del pati, els viatges de final de curs, i especialment -jo que no vaig anar a monges-, un capítol dedicat a les monges en sí. la dire, la vella estimada, la del nom estrany, la progre guitarrista, la cuinera, l’esportista,…

Llegint el llibre he anat veient que moltes de les coses que es feien a classe de monges, jo també les vaig estudiar així -només hi ha una cançó que et permet recordar les preposicions del castellà o les taules de multiplicar, oi?- però aquest llibre aconsegueix fer una cosa que molt pocs poden fer: unir un imaginari col·lectiu, sigui d’educació o de l’època de l’escola de moltíssimes persones.

Perquè, potser no beneíeu la taula, però segur que l’anàlisi de les oracions, el Cocherito leré amb la corda, els plats i gots de Duralex al menjador, la Heidi, los payasos de la tele, els llibres d’Els Cinc o el Tigretón sí que sabeu què són. I quan la Judith Càlix i la Rosa Gordillo us ho repassin tot no podreu evitar esbossar un somriure d’orella a orella.

Per cert, les autores us expliquen un munt de coses més en aquest Facebook que han posat en marxa aquí: Fb.com/quananavemalesmonges.

També han anat de gira per ràdios!

I també a la televisió!

 

Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar-lo a llegir.

Títol: Quan anàvem a les monges
Autor: Judith Càlix i Rosa Gordillo
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-664-2161-4
Preu: 18,90€

Lesbos a cor obert, d’Arantza Diez

lesbos-a-cor-obert-arantza-diez10 quilòmetres. La distància que milers de corredors fan gairebé cada cap de setmana en una cursa homologada en qualsevol ciutat o poble de Catalunya, menys d’una quarta part d’una marató, la distància que té la Diagonal de Barcelona des del Parc de Cervantes fins el centre comercial Diagonal Mar. Una distància que corrent a ritme mig es pot fer en poc menys d’una hora o caminant en una mica més de dues hores o en cotxe en uns 15 minuts.

10.000 metres. Aquesta és la distància que separa la costa de Turquia de l’illa de Lesbos pel seu punt més estret, el pas de Mitilene. Aquesta és la distància que han de recórrer milers de persones cada dia per salvar les seves vides, abandonant cases i famílies per fugir d’uns països on la paraula seguretat no existeix, on la probabilitat de morir per l’explosió d’una bomba és tan alta que la fugida a través del mar dalt d’una barca pneumàtica, sobrecarregada i amb mal temps es veu com l’única manera de sobreviure.

4 socorristes, un cotxe llogat, tres habitacions d’un hostal, uns vestits de neopré. Són tots els mitjans que Oscar Camps i Proactiva Open Arms van poder utilitzar durant mesos en la seva aventura a Lesbos, on hi van arribar empesos per la increïble falta de resposta de les institucions europees que veien com centenars de persones, homes, dones, nens, ancians, es jugaven la vida en un viatge i que no van fer -i segueixen sense fer- res per evitar una tragèdia que és a dia d’avui la pitjor crisi d’humanitat de la història des de la Segona Guerra Mundial.

Lesbos, a cor obert és la versió en paper del documental To Kyma, rescat al mar Egeu que TV3 i La Kaset Ideas Factory van produir conjuntament i es va emetre per la cadena pública, primer, i La Sexta un temps després, i que mostrava les condicions amb les quals l’equip de Proactiva havia de treballar per intentar salvar tants refugiats com fos possible a les platges de l’illa de Lesbos.

Aquesta història, traslladada al paper per Arantza Diez -igual que el documental- no ens estalvia cap dels moments més difícils viscuts pels socorristes de Proactiva, si no que fa una narració realista dels que aquests voluntaris i molts d’altres anaven trobant-se en cada un dels rescats que feien.

I, tot i que és una lectura molt dura, tant com ho va ser el visionat, s’agraeix, perquè els que ho llegim hem de ser conscients que tot i que als telenotícies ja no se’n parla tant, la crisi dels refugiats continua sent un greu problema de consciència d’aquesta societat europea. Europa no ha sabut reaccionar davant el drama de milers de persones que s’han vist injustament implicades en conflictes bèl·lics que s’han eternitzat i quan ho ha fet, ho ha fet de la pitjor manera possible; aixecant tanques de quatre metres i tancant els ulls enfront de la tragèdia enlloc d’estudiar maneres de solucionar aquests conflictes o de donar socors als fugitius tal i com estableix la convenció de Ginebra o altres normes que es van redactar precisament per evitar nous drames humanitaris.

Lesbos, a cor obert és brutal, colpidor, terriblement dolorós, però al mateix temps deixa la porta oberta a l’esperança. És meravellós poder pensar que encara queda gent al món capaç de fer la motxilla i lluitar per ajudar els que ho necessiten, superant totes les dificultats burocràtiques que convingui i fent una feina que els governs no han estat capaços de fer, no perquè no hagin pogut, sinó -encara pitjor- perquè no han volgut.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Lesbos a cor obert
Autor: Arantza Diez
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 200
ISBN: 978-84-664-2144-7
Preu: 15,90€

A la caça del PSUC, d’Antoni Batista

a-la-caca-del-psuc-antoni-batistaAquest llibre -molt interessant- conté les “memòries polítiques” d’un testimoni d’excepció del que ha estat el partit que va vertebrar durant una colla d’anys una part molt important de l’oposició al règim de Franco: el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSU de C o més abreujadament el PSUC o PeSUC).

Jo hi veig quatre parts força diferenciades. En la primera, amb l’estil àgil de periodista i la llengua acurada de qui l’ha defensada a peu i a cavall, Batista ens exposa una versió de la història del PSU des del naixement del partit -el 23 de Juliol va fer exactament 80 anys- fins a la seva afiliació com a militant. És la versió que ha recollit de testimonis diversos, alguns dels quals protagonistes dels fets. No estalvia els moments foscos. Ni els clars.

En la segona part hi ha el testimoni, narrat sovint en primera persona, de com van ser aquells anys de clandestinitat severa vistos des de la privilegiada situació del responsable de l’òrgan de difusió de notícies i consignes que era la revista –clandestiníssima- Treball. Quan dic privilegiada situació cal entendre-ho en el sentit que era present en moltes reunions importantíssimes, no pas que fos un privilegi per estalviar-se riscos, que eren molt alts.

Si hagués d’enumerar els personatges que retrata i de la seva vinculació i sovint sorprenent relació amb el partit dels comunistes catalans em sortiria una ressenya tan llarga com el llibre. Hi surt tot i tothom: detencions i tortures, afusellaments, crisis amb el PCUS, lluites internes, eurocomunisme, vagues a la Seat, caputxinada, tancada a Montserrat, Assemblea de Catalunya…

Hi ha moments que, vistos ara, resulten còmics com ara la dramàtica absència de WC al local clandestí on es feien llarguíssimes i enceses reunions del Comitè Central.

Encara que la política us interessi poc i el marxisme menys, us asseguro que hi trobareu un munt de noms coneguts que us sorprendran molt .

En realitat, l’autor no separa aquestes dues primeres parts, ho he fet jo perquè hi veig una diferència qualitativa entre allò que s’ha vist i viscut i allò que s’ha recollit de vells testimonis.

En canvi el que anomeno “tercera part” sí que queda clarament separada i l’autor l’anomena Part II WICHITA. En ella hi desenvolupa una història quasi independent que s’esdevé en un moment que, ja abandonada la militància, s’havia decantat per la literatura/periodisme d’investigació. Havent viatjat als EUA per fer averiguacions sobre el mític xèrif Wyatt Earp (el de l’OK Corral) es troba de manera quasi accidental que li apareixen una colla de fils i indicis que el duran a sospitar d’una trama que podria donar alguna llum sobre el sobtat ensorrament del PSUC els darrers anys 70. Tot adquireix aires de novel·la de Le Carré.

El llibre havia començat amb una conversa inacabada amb Antoni Gutiérrez i acaba reprenent aquest fil, i deixant en l’aire el que hauria pogut ser la confirmació de les sospites. Acaba fent una última repassada a la nòmina dels amics, coneguts i saludats que han passejat per l’òrbita del PSUC per tal que no hi falti ningú. Ni el Sisa.

Interessantíssim tot el que ens desvela. També els significatius silencis: ja ha quedat dit que era la seva versió de la història i ell no se n’amaga.

Imprescindible el “Qui és qui?” de l’Índex de noms que hi ha les darreres 11 pàgines!

Títol: A la caça del PSUC
Autor: Antoni Batista
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 280
ISBN: 978-84-9809-381-0
Preu: 18€

No aconseguireu el meu odi, d’Antoine Leiris

noaconseguireuelmeuodiFa poc feien a la ràdio un especial d’aquells de “recordes on eres quan van dir que Barcelona seria seu olímpica?”. D’allò no me’n recordo perquè era massa petit. El que sí que recordo perfectament és on era durant aquella nit de París. Era a casa. Al sofà. I el primer que em va saltar va ser la vocació, després la feina, després la música i després l’angúnia.

La vocació, perquè sóc periodista. El primer que vaig fer va ser mirar mitjans d’aquí, de Madrid, i sobretot, de París, per saber què havia passat i, a continuació, vaig mirar Twitter. La feina, perquè alguna cosa al cervell va despertar per dir-me “despenja aquell concurs que regala un viatge a París”. La música, perquè el concert era dels Eagles of Death Metal, un grup de broma amb components de grups que sí que m’agraden molt. De fet, si hagués viscut a París, és més que possible que hagués anat a veure aquell concert. I finalment, l’angúnia. I quina angúnia.

Després del Charlie Hebdo i el Je suis Charlie, va arribar el Bataclan. I la xarxa va moure un text delicat, ple d’amor, tristor absoluta i rebuig d’un noi anomenat Antoine Leiris. I el text deia així:

Divendres al vespre vau llevar la vida d’un ésser excepcional, l’amor de la meva vida, la mare del meu fill, però no aconseguireu el meu odi. No sé qui sou i no ho vull saber, sou unes ànimes mortes. Som dos, el meu fill i jo, però som més forts que tots els exèrcits del món. De fet, no tinc més temps per a vosaltres, haig d’estar per en Melvil, que es desperta de la seva migdiada. Té tot just disset mesos, berenarà com cada dia, després jugarem com cada dia i durant tota la vida aquest nen us farà l’ofensa de ser feliç i lliure. Perquè no, tampoc aconseguireu el seu odi.

Estat Islàmic havia assassinat la seva dona, Hélène Muyal-Leiris, però també la mare del seu fill, el petit Melvil. En aquest No aconseguireu el meu odi, d’Antoine Leiris, hi ha un relat esfereïdorament serè d’un moment pertorbador: la pèrdua de la mare i la dona.

Leiris fa un relat de la nit del 13 de novembre de 2015 alternant la notícia, l’espera, la sala de vetlla, el jardí d’infància essent vidu amb la resta de mares que el volen ajudar,… tot això, amb el nou dia a dia trastornat. La vida segueix però segueix diferent. Segueix equivocada. Segueix malament.

Acabo d’agafar del cossi de la roba bruta les últimes peces que encara porten la seva olor. Me les planto a la cara, cada vespre, per adormir-me amb aquesta olor d’eternitat.

Però aquest diferent, equivocat i malament no farà que els doni la raó ni la justificació. Només farà que l’Antoine i en Melvil segueixin sent una família i tirin endavant, sigui com sigui. No es mereixen una cosa tan preuada com l’odi.

Nosaltres, que no us faci por. No és escabrós. És delicat. És serè. És trist. I és un homenatge preciós.

Títol: No aconseguireu el meu odi
Autor: Antoine Leiris
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’Abast
Traductor: Oriol Sánchez Vaqué
Pàgines: 112
ISBN: 978-84-297-7519-8
Preu: 9,95€

Volar en cercles, de John Le Carré

volarencercles-johnlecarreEn Lluís se’ns estrena al Nosaltres perquè quan ens va arribar aquest Volar en cercles ens el va birlar com si es tractés d’un secret d’estat dels que apareixen a les novel·les de John le Carré. Una sola confessió: “en sóc molt fan”. Aquell dia portava només un llibre a sobre: la versió original -en anglès, of course- de La cançó dels missioners.

Endavant, Lluís! Quins secrets confessa Le Carré a les seves memòries?

Al primer capítol de Volar en cercles, John le Carré recorda la reacció d’antics companys del servei secret britànic davant l’èxit de les seves primeres novel·les: “Ara que s’ha fet ric a costa nostra, potser ens deixarà un pau una temporada”. Els espies britànics tenien motius per sentir-se molestos. En les obres de le Carré, els serveis secrets viuen en el cinisme i els ingenus que s’hi acosten esperant obtenir-ne justícia són ignorats, en el millor dels casos.

En aquestes memòries, le Carré demostra que la seva visió sobre l’espionatge prové d’una experiència personal. Als inicis de la dècada dels 60, fou membre del servei secret britànic a l’Alemanya Federal. Recorda com, en aquells anys, els antics buròcrates nazis tornaven a passejar tranquil·lament pels carrers i recuperaven el seu paper en el govern de l’estat (i els sous endarrerits). Els britànics, en plena guerra freda, estaven encantats de col·laborar-hi. Le Carré viu a Alemanya obsessionat per la rehabilitació dels nazis i mostra simpatia per aquells que, dins i fora del país, denuncien la situació.

A partir de l’èxit del seu tercer llibre, L’espia que tornava del fred, le Carré abandona el servei secret i es dedica exclusivament a escriure. En un viatge a Àsia el 1974, descobreix que l’illa de Hong Kong i el continent estan ja unides per un túnel i que, per tant, la persecució en ferry que ha inclòs al seu últim llibre El talp és inversemblant. Amb el llibre ja a impremta, intenta aturar-ne la publicació per corregir-lo però no ho aconsegueix. Arrel d’això, es promet que mai tornarà a ambientar un escena en un lloc que no hagi visitat.

Volar en cercles relata molts viatges posteriors que van acabar alimentant la seva obra. Le Carré visita el Líban i Israel durant els anys 80 per documentar els escenaris de la guerra al Pròxim Orient (amb una memorable trobada amb Yasser Arafat, a les runes del Beirut de la guerra civil); Rússia per conèixer la màfia emergent després del col·lapse de la Unió Soviètica; Panamà seguint el rastre del tràfic de droges; o el Congo per entendre les inacabables guerres africanes i la lluita pels recursos naturals.

La inspiració de le Carré no es limita als països que visita. Amics i coneguts que l’impressionen acaben també transformats en personatges de novel·la. Una infatigable activista pels refugiats cambodjans es converteix vint-i-cinc anys més tard, gairebé copiada, en la Tessa d’El jardiner constant. Igualment, Murat Kurnaz, ciutadà turc detingut a Pakistan, empresonat durant cinc anys a Guantànamo i alliberat finalment sense càrrecs, inspira el pretès terrorista txetxè protagonista de L’home més buscat.

Els episodis de Volar en cercles sobre els viatges i les persones que han inspirat la seva obra són interessants, no només per les pistes que ofereixen sobre l’origen dels llibres de le Carré, sinó també perquè revelen un autor molt meticulós en la concepció de les seves novel·les, molt més realista del que mai hagués imaginat, i amb un gust pels detalls extrem.

Als últims capítols, le Carré aprofundeix finalment en la seva pròpia família. Descobreix, en els fragments més íntims del llibre, la figura del seu pare: un estafador dandi de vida convulsa, arruïnat múltiples vegades, i visitant periòdic de la presó a diversos països. Però tanca el llibre, encara en l’àmbit íntim, amb dos episodis simètrics, exemples de bondat: en el primer, l’autor rep ajuda desinteressadament, i en el segon, la dóna.

Un final feliç necessari després d’haver descobert en aquestes memòries que la ficció de le Carré -els personatges que s’estavellen contra el sistema, l’amoralitat del poder, els escenaris degradats- està, en gran mesura, basada en fets reals.

Lluís, això del Nosaltres s’ha de repetir!

Aquí teniu els primers capítols per començar a llegir les memòries de John Le Carré.

Títol: Volar en cercles
Autor: John le Carré
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traductor: Marc Rubió
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-297-7514-3
Preu: 21,90€

Les darreres paraules, de Carme Riera

lesdarreresparaules-carmerieraA aquestes alçades, probablement, queden poques coses a dir sobre la literatura de Carme Riera. I és que és difícil no elogiar la trajectòria professional d’aquesta mallorquina que s’ha fet un lloc ben destacat en el panorama literari català i castellà.

I és que Carme Riera pot presumir d’haver guanyat bona part dels premis més reconeguts en llengua catalana: el Prudenci Bertrana (Una primavera per a Domenico Guarini, 1980), el Ramon Llull (Joc de miralls, 1989), el Josep Pla (Dins el darrer blau, 1995) o el Sant Jordi de novel·la (La meitat de l’ànima, 2003). I, si faltava algun reconeixement, el juny passat va ser guardonada amb el premi Sant Joan de literatura, per la seva novel·la Les darreres paraules, de la qual avui en parlem al Nosaltres.

Tots nosaltres coneixem mínimament la història d’una de les famílies regnants més transcendentals de la història europea: els Habsburg. La majoria pels llibres d’història, però sobretot per dos dels seus membres més reconeguts: els emperadors Francesc Josep i Elisabeth d’Àustria -la famosíssima Sisí-.

A Mallorca però, aquesta família és coneguda i gairebé mitificada gràcies a un dels seus cosins, l’arxiduc Lluís Salvador d’Habsburg Lorena, que es va convertir en un habitual de l’illa fins al punt de posseir terres i construir casalots on hi passava bona part del temps que les seves obligacions familiars i polítiques li permetien.

I és aquest el personatge principal de Les darreres paraules. Una novel·la que Carme Riera converteix en una barreja entre novel·la històrica i autobiografia, fent servir com a recurs narratiu la troballa fictícia d’un manuscrit redactat per l’arxiduc a les darreries de la seva vida, davant la urgència de posar en ordre els seus pensaments però sobretot, fer justícia amb cadascun dels personatges que han format part de la seva vida i que, per motius familiars i d’aparença política, no han estat mai reconeguts.

Així, Lluís Salvador d’Habsburg, repassarà fets transcendentals per la història europea, com els fets ocorreguts els anys anteriors a l’assassinat de l’hereu de la corona, l’arxiduc Francesc Ferran que havia estat elevat al lloc d’hereu després del suïcidi del seu cosí i fill legítim de l’emperador, Rodolf. Fets que van portar Europa a un dels episodis més tristos de la seva història, la Primera Guerra Mundial. Però les memòries de Lluís Salvador es detindran sobretot en la seva vinculació amb Mallorca, des d’on viurà els episodis més feliços de la seva vida, però també els més tristos, obligat per les convencions socials i familiars.

Com a curiositat, Carme Riera es converteix a sí mateixa en la primera part de l’obra en un personatge que ens explica la història del manuscrit i com hi arriba. I és que l’any passat es va fer a Mallorca una exposició sobre l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria en la qual Riera hi va participar.

Si sou una mica del saber què es manegava entre els Habsburg, per allò de saber què feien, com vivien i què els passava pel cap i no us heu cregut mai la versió “oficial” del suïcidi dels amants a Mayerling, la lectura d’aquestes darreres paraules és la vostra oportunitat per posar-hi una mica més de llum sobre el tema.

Això sí: recordeu que és ficció!

Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar a llegir el Premi Sant Joan de la Carme Riera.

Títol: Les darreres paraules
Autor: Carme Riera
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Premi BBVA Sant Joan 2016 de literatura catalana
Pàgines: 176
ISBN: 978-84-297-7458-0
Preu: 19,50€