A la caça del PSUC, d’Antoni Batista

a-la-caca-del-psuc-antoni-batistaAquest llibre -molt interessant- conté les “memòries polítiques” d’un testimoni d’excepció del que ha estat el partit que va vertebrar durant una colla d’anys una part molt important de l’oposició al règim de Franco: el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSU de C o més abreujadament el PSUC o PeSUC).

Jo hi veig quatre parts força diferenciades. En la primera, amb l’estil àgil de periodista i la llengua acurada de qui l’ha defensada a peu i a cavall, Batista ens exposa una versió de la història del PSU des del naixement del partit -el 23 de Juliol va fer exactament 80 anys- fins a la seva afiliació com a militant. És la versió que ha recollit de testimonis diversos, alguns dels quals protagonistes dels fets. No estalvia els moments foscos. Ni els clars.

En la segona part hi ha el testimoni, narrat sovint en primera persona, de com van ser aquells anys de clandestinitat severa vistos des de la privilegiada situació del responsable de l’òrgan de difusió de notícies i consignes que era la revista –clandestiníssima- Treball. Quan dic privilegiada situació cal entendre-ho en el sentit que era present en moltes reunions importantíssimes, no pas que fos un privilegi per estalviar-se riscos, que eren molt alts.

Si hagués d’enumerar els personatges que retrata i de la seva vinculació i sovint sorprenent relació amb el partit dels comunistes catalans em sortiria una ressenya tan llarga com el llibre. Hi surt tot i tothom: detencions i tortures, afusellaments, crisis amb el PCUS, lluites internes, eurocomunisme, vagues a la Seat, caputxinada, tancada a Montserrat, Assemblea de Catalunya…

Hi ha moments que, vistos ara, resulten còmics com ara la dramàtica absència de WC al local clandestí on es feien llarguíssimes i enceses reunions del Comitè Central.

Encara que la política us interessi poc i el marxisme menys, us asseguro que hi trobareu un munt de noms coneguts que us sorprendran molt .

En realitat, l’autor no separa aquestes dues primeres parts, ho he fet jo perquè hi veig una diferència qualitativa entre allò que s’ha vist i viscut i allò que s’ha recollit de vells testimonis.

En canvi el que anomeno “tercera part” sí que queda clarament separada i l’autor l’anomena Part II WICHITA. En ella hi desenvolupa una història quasi independent que s’esdevé en un moment que, ja abandonada la militància, s’havia decantat per la literatura/periodisme d’investigació. Havent viatjat als EUA per fer averiguacions sobre el mític xèrif Wyatt Earp (el de l’OK Corral) es troba de manera quasi accidental que li apareixen una colla de fils i indicis que el duran a sospitar d’una trama que podria donar alguna llum sobre el sobtat ensorrament del PSUC els darrers anys 70. Tot adquireix aires de novel·la de Le Carré.

El llibre havia començat amb una conversa inacabada amb Antoni Gutiérrez i acaba reprenent aquest fil, i deixant en l’aire el que hauria pogut ser la confirmació de les sospites. Acaba fent una última repassada a la nòmina dels amics, coneguts i saludats que han passejat per l’òrbita del PSUC per tal que no hi falti ningú. Ni el Sisa.

Interessantíssim tot el que ens desvela. També els significatius silencis: ja ha quedat dit que era la seva versió de la història i ell no se n’amaga.

Imprescindible el “Qui és qui?” de l’Índex de noms que hi ha les darreres 11 pàgines!

Títol: A la caça del PSUC
Autor: Antoni Batista
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 280
ISBN: 978-84-9809-381-0
Preu: 18€

No aconseguireu el meu odi, d’Antoine Leiris

noaconseguireuelmeuodiFa poc feien a la ràdio un especial d’aquells de “recordes on eres quan van dir que Barcelona seria seu olímpica?”. D’allò no me’n recordo perquè era massa petit. El que sí que recordo perfectament és on era durant aquella nit de París. Era a casa. Al sofà. I el primer que em va saltar va ser la vocació, després la feina, després la música i després l’angúnia.

La vocació, perquè sóc periodista. El primer que vaig fer va ser mirar mitjans d’aquí, de Madrid, i sobretot, de París, per saber què havia passat i, a continuació, vaig mirar Twitter. La feina, perquè alguna cosa al cervell va despertar per dir-me “despenja aquell concurs que regala un viatge a París”. La música, perquè el concert era dels Eagles of Death Metal, un grup de broma amb components de grups que sí que m’agraden molt. De fet, si hagués viscut a París, és més que possible que hagués anat a veure aquell concert. I finalment, l’angúnia. I quina angúnia.

Després del Charlie Hebdo i el Je suis Charlie, va arribar el Bataclan. I la xarxa va moure un text delicat, ple d’amor, tristor absoluta i rebuig d’un noi anomenat Antoine Leiris. I el text deia així:

Divendres al vespre vau llevar la vida d’un ésser excepcional, l’amor de la meva vida, la mare del meu fill, però no aconseguireu el meu odi. No sé qui sou i no ho vull saber, sou unes ànimes mortes. Som dos, el meu fill i jo, però som més forts que tots els exèrcits del món. De fet, no tinc més temps per a vosaltres, haig d’estar per en Melvil, que es desperta de la seva migdiada. Té tot just disset mesos, berenarà com cada dia, després jugarem com cada dia i durant tota la vida aquest nen us farà l’ofensa de ser feliç i lliure. Perquè no, tampoc aconseguireu el seu odi.

Estat Islàmic havia assassinat la seva dona, Hélène Muyal-Leiris, però també la mare del seu fill, el petit Melvil. En aquest No aconseguireu el meu odi, d’Antoine Leiris, hi ha un relat esfereïdorament serè d’un moment pertorbador: la pèrdua de la mare i la dona.

Leiris fa un relat de la nit del 13 de novembre de 2015 alternant la notícia, l’espera, la sala de vetlla, el jardí d’infància essent vidu amb la resta de mares que el volen ajudar,… tot això, amb el nou dia a dia trastornat. La vida segueix però segueix diferent. Segueix equivocada. Segueix malament.

Acabo d’agafar del cossi de la roba bruta les últimes peces que encara porten la seva olor. Me les planto a la cara, cada vespre, per adormir-me amb aquesta olor d’eternitat.

Però aquest diferent, equivocat i malament no farà que els doni la raó ni la justificació. Només farà que l’Antoine i en Melvil segueixin sent una família i tirin endavant, sigui com sigui. No es mereixen una cosa tan preuada com l’odi.

Nosaltres, que no us faci por. No és escabrós. És delicat. És serè. És trist. I és un homenatge preciós.

Títol: No aconseguireu el meu odi
Autor: Antoine Leiris
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’Abast
Traductor: Oriol Sánchez Vaqué
Pàgines: 112
ISBN: 978-84-297-7519-8
Preu: 9,95€

Volar en cercles, de John Le Carré

volarencercles-johnlecarreEn Lluís se’ns estrena al Nosaltres perquè quan ens va arribar aquest Volar en cercles ens el va birlar com si es tractés d’un secret d’estat dels que apareixen a les novel·les de John le Carré. Una sola confessió: “en sóc molt fan”. Aquell dia portava només un llibre a sobre: la versió original -en anglès, of course- de La cançó dels missioners.

Endavant, Lluís! Quins secrets confessa Le Carré a les seves memòries?

Al primer capítol de Volar en cercles, John le Carré recorda la reacció d’antics companys del servei secret britànic davant l’èxit de les seves primeres novel·les: “Ara que s’ha fet ric a costa nostra, potser ens deixarà un pau una temporada”. Els espies britànics tenien motius per sentir-se molestos. En les obres de le Carré, els serveis secrets viuen en el cinisme i els ingenus que s’hi acosten esperant obtenir-ne justícia són ignorats, en el millor dels casos.

En aquestes memòries, le Carré demostra que la seva visió sobre l’espionatge prové d’una experiència personal. Als inicis de la dècada dels 60, fou membre del servei secret britànic a l’Alemanya Federal. Recorda com, en aquells anys, els antics buròcrates nazis tornaven a passejar tranquil·lament pels carrers i recuperaven el seu paper en el govern de l’estat (i els sous endarrerits). Els britànics, en plena guerra freda, estaven encantats de col·laborar-hi. Le Carré viu a Alemanya obsessionat per la rehabilitació dels nazis i mostra simpatia per aquells que, dins i fora del país, denuncien la situació.

A partir de l’èxit del seu tercer llibre, L’espia que tornava del fred, le Carré abandona el servei secret i es dedica exclusivament a escriure. En un viatge a Àsia el 1974, descobreix que l’illa de Hong Kong i el continent estan ja unides per un túnel i que, per tant, la persecució en ferry que ha inclòs al seu últim llibre El talp és inversemblant. Amb el llibre ja a impremta, intenta aturar-ne la publicació per corregir-lo però no ho aconsegueix. Arrel d’això, es promet que mai tornarà a ambientar un escena en un lloc que no hagi visitat.

Volar en cercles relata molts viatges posteriors que van acabar alimentant la seva obra. Le Carré visita el Líban i Israel durant els anys 80 per documentar els escenaris de la guerra al Pròxim Orient (amb una memorable trobada amb Yasser Arafat, a les runes del Beirut de la guerra civil); Rússia per conèixer la màfia emergent després del col·lapse de la Unió Soviètica; Panamà seguint el rastre del tràfic de droges; o el Congo per entendre les inacabables guerres africanes i la lluita pels recursos naturals.

La inspiració de le Carré no es limita als països que visita. Amics i coneguts que l’impressionen acaben també transformats en personatges de novel·la. Una infatigable activista pels refugiats cambodjans es converteix vint-i-cinc anys més tard, gairebé copiada, en la Tessa d’El jardiner constant. Igualment, Murat Kurnaz, ciutadà turc detingut a Pakistan, empresonat durant cinc anys a Guantànamo i alliberat finalment sense càrrecs, inspira el pretès terrorista txetxè protagonista de L’home més buscat.

Els episodis de Volar en cercles sobre els viatges i les persones que han inspirat la seva obra són interessants, no només per les pistes que ofereixen sobre l’origen dels llibres de le Carré, sinó també perquè revelen un autor molt meticulós en la concepció de les seves novel·les, molt més realista del que mai hagués imaginat, i amb un gust pels detalls extrem.

Als últims capítols, le Carré aprofundeix finalment en la seva pròpia família. Descobreix, en els fragments més íntims del llibre, la figura del seu pare: un estafador dandi de vida convulsa, arruïnat múltiples vegades, i visitant periòdic de la presó a diversos països. Però tanca el llibre, encara en l’àmbit íntim, amb dos episodis simètrics, exemples de bondat: en el primer, l’autor rep ajuda desinteressadament, i en el segon, la dóna.

Un final feliç necessari després d’haver descobert en aquestes memòries que la ficció de le Carré -els personatges que s’estavellen contra el sistema, l’amoralitat del poder, els escenaris degradats- està, en gran mesura, basada en fets reals.

Lluís, això del Nosaltres s’ha de repetir!

Aquí teniu els primers capítols per començar a llegir les memòries de John Le Carré.

Títol: Volar en cercles
Autor: John le Carré
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traductor: Marc Rubió
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-297-7514-3
Preu: 21,90€

Les darreres paraules, de Carme Riera

lesdarreresparaules-carmerieraA aquestes alçades, probablement, queden poques coses a dir sobre la literatura de Carme Riera. I és que és difícil no elogiar la trajectòria professional d’aquesta mallorquina que s’ha fet un lloc ben destacat en el panorama literari català i castellà.

I és que Carme Riera pot presumir d’haver guanyat bona part dels premis més reconeguts en llengua catalana: el Prudenci Bertrana (Una primavera per a Domenico Guarini, 1980), el Ramon Llull (Joc de miralls, 1989), el Josep Pla (Dins el darrer blau, 1995) o el Sant Jordi de novel·la (La meitat de l’ànima, 2003). I, si faltava algun reconeixement, el juny passat va ser guardonada amb el premi Sant Joan de literatura, per la seva novel·la Les darreres paraules, de la qual avui en parlem al Nosaltres.

Tots nosaltres coneixem mínimament la història d’una de les famílies regnants més transcendentals de la història europea: els Habsburg. La majoria pels llibres d’història, però sobretot per dos dels seus membres més reconeguts: els emperadors Francesc Josep i Elisabeth d’Àustria -la famosíssima Sisí-.

A Mallorca però, aquesta família és coneguda i gairebé mitificada gràcies a un dels seus cosins, l’arxiduc Lluís Salvador d’Habsburg Lorena, que es va convertir en un habitual de l’illa fins al punt de posseir terres i construir casalots on hi passava bona part del temps que les seves obligacions familiars i polítiques li permetien.

I és aquest el personatge principal de Les darreres paraules. Una novel·la que Carme Riera converteix en una barreja entre novel·la històrica i autobiografia, fent servir com a recurs narratiu la troballa fictícia d’un manuscrit redactat per l’arxiduc a les darreries de la seva vida, davant la urgència de posar en ordre els seus pensaments però sobretot, fer justícia amb cadascun dels personatges que han format part de la seva vida i que, per motius familiars i d’aparença política, no han estat mai reconeguts.

Així, Lluís Salvador d’Habsburg, repassarà fets transcendentals per la història europea, com els fets ocorreguts els anys anteriors a l’assassinat de l’hereu de la corona, l’arxiduc Francesc Ferran que havia estat elevat al lloc d’hereu després del suïcidi del seu cosí i fill legítim de l’emperador, Rodolf. Fets que van portar Europa a un dels episodis més tristos de la seva història, la Primera Guerra Mundial. Però les memòries de Lluís Salvador es detindran sobretot en la seva vinculació amb Mallorca, des d’on viurà els episodis més feliços de la seva vida, però també els més tristos, obligat per les convencions socials i familiars.

Com a curiositat, Carme Riera es converteix a sí mateixa en la primera part de l’obra en un personatge que ens explica la història del manuscrit i com hi arriba. I és que l’any passat es va fer a Mallorca una exposició sobre l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria en la qual Riera hi va participar.

Si sou una mica del saber què es manegava entre els Habsburg, per allò de saber què feien, com vivien i què els passava pel cap i no us heu cregut mai la versió “oficial” del suïcidi dels amants a Mayerling, la lectura d’aquestes darreres paraules és la vostra oportunitat per posar-hi una mica més de llum sobre el tema.

Això sí: recordeu que és ficció!

Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar a llegir el Premi Sant Joan de la Carme Riera.

Títol: Les darreres paraules
Autor: Carme Riera
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Premi BBVA Sant Joan 2016 de literatura catalana
Pàgines: 176
ISBN: 978-84-297-7458-0
Preu: 19,50€

Homo Deus. Una breu història del demà, de Yuval Noah Harari

homodeusunabreuhistoriadeldemaFa dos anys clavats vaig escriure la ressenya del llibre Sàpiens, de Yuval N. HARARI i començava afirmant que m’havia agradat molt llegir-lo i que em feia sentir més savi que abans de començar la lectura.

Ara, després de llegir Homo Deus podria repetir punt per punt la mateixa afirmació però puc, i cal, afegir matisos.

Malgrat que en els primers dos terços del llibre exposa idees que ja havíem trobat a Sàpiens, no he tingut en cap cas la temptació de passar els ulls en diagonal com a cosa ja sabuda. Yuval Noah Harari escriu amb un to amè que resulta molt entenedor i didàctic; escriu bé i s’agraeix que ens ajudi a reprendre el fil.

Ens va recordant, efectivament, les etapes per les quals ha anat passant l’evolució fins a arribar a l’homo sàpiens. El paper cabdal de la capacitat de la nostra espècie per associar-se per obtenir millors resultats i de com les creences col·lectives són les que possibiliten aquesta associació. Aquestes creences fictícies, aquestes xarxes intercol·lectives són la clau: religions animistes, politeistes, monoteistes, creences humanistes s’han anat succeint i encapçalant el repte de donar sentit a l’evolució.

Quan el centre de tot deixa de ser Déu i cedeix el lloc a l’home sembla que culmina el procés. Però quan la ciència, particularment la biologia, va demostrant que, per exemple, la llibertat d’elecció (de vot, de parella, de marca de cotxe) d’un individu depèn d’una sèrie de factors bioquímics i que les seves decisions obeeixen a impulsos deterministes o aleatoris, però no “lliures”. I quan la ciència comença a poder condicionar o manipular aquests factors, l’home comença a perdre el control absolut i cedeix poder a grans algoritmes que ell ha creat i que, progressivament, van ocupant l’espai que deixa vacant.

No cal veure-ho necessàriament com un perill, com una amenaça tipus film de Hollywood: els fàrmacs, la tecnologia aplicada a la sanitat, els metros sense conductor, la Roomba, el telèfon mòbil, Google, i un llarguíssim etcètera són exemples d’invents pensats per fer la vida més agradable a l’homo sàpiens que ocupa el centre i dóna sentit a tot. Però el futur podria anar donant tota la informació i tota la capacitat de decisió a aquests algoritmes fins a poder prescindir de l’home. La propera religió podria ser el dadisme (de dades).

Harari no fa profecies. Esbossa hipòtesis i planteja contínuament interrogants.

Acabo amb les seves paraules:

Aquest llibre segueix la pista dels orígens dels nostres condicionaments actuals per tal d’afluixar la seva presa perquè ens permeti pensar de maneres molt més imaginatives sobre el nostre futur. En lloc d’estrènyer els nostres horitzons preveient un escenari únic i definitiu, el llibre aspira a eixamplar els nostres horitzons i fer-nos conscients d’un espectre d’opcions molt més ampli. Com he emfasitzat diverses vegades, ningú no sap realment com serà el mercat de treball, la família o l’ecologia el 2050, o quines religions, sistemes econòmics o estructures polítiques dominaran el món.

D’altra banda, eixamplar els nostres horitzons pot ser contraproduent i pot fer-nos sentir més confosos i fer-nos tornar més inactius que abans. Amb tants escenaris i possibilitats, de què hauríem d’estar pendents? El món canvia més de pressa que mai, i estem inundats d’una quantitat de dades, d’idees, de promeses i de perills impossible. En part, els humans, cedeixen autoritat al mercat lliure, a l’opinió col·lectiva i a algoritmes externs perquè no són capaços de gestionar el diluvi de dades. Antigament, la censura funcionava obstruint el flux d’informació. Al segle XXI la censura funciona inundant la gent amb informació irrellevant. La gent simplement no sap a què ha de parar atenció, i sovint passa el temps investigant i debatent temes marginals. En temps antics tenir poder significava tenir accés a les dades. Avui tenir poder significa saber què ignorar. És a dir, de tot el que passa en el nostre món caòtic, en què ens hauríem de centrar?

Si pensem en termes de mesos, probablement ens hauríem de centrar en problemes immediats com el conflicte a l’Orient Mitjà, la crisi de refugiats a Europa i l’alentiment de l’economia xinesa. Si pensem en termes de dècades, l’escalfament global, la desigualtat creixent i els canvis en el mercat de treball planen amenaçadors. Però si ens decantem per la visió realment gran de la vida, tots els altres problemes i desenvolupaments queden eclipsats per tres processos entrellaçats:

  1. La ciència està convergint en un dogma que ho abasta tot, que diu que els organismes són algoritmes i que la vida només és un processament de dades.
  2. La intel·ligència s’està escindint de la consciència.
  3. Algoritmes no conscients, però molt intel·ligents, poden conèixer-nos millor del que ens coneixem nosaltres mateixos

Aquests tres processos plantegen tres preguntes clau, que espero que us quedin gravades al cap molt després que hàgiu acabat el llibre:

  1. Els organismes només són algoritmes i la vida només és un processament de dades?
  2. Què té més valor: la intel·ligència o la consciència?
  3. Què passarà amb la societat, la política i la vida quotidiana quan els algoritmes no conscients, però molt intel·ligents, ens coneguin millor del que ens coneixem nosaltres mateixos?

Pg. 520-21

 

Apa. Ara al racó de pensar.

 

Títol: Homo Deus. Una breu història del demà
Autor: Yuval Noah Harari
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’Abast
Traductor: Esther Roig Giménez
Pàgines: 576
ISBN: 978-84-297-7527-3
Preu: 23,90€

La ciència a l’ombra, de J.M. Mulet

lacienciaalombraDurant els últims 10-20 anys i gràcies als mitjans de comunicació de tota mena, l’afició de tipus thriller ha envaït la nostra quotidianitat perquè, siguem sincers, la part fosca ens atrau i els personatges perversos ens fascinen. Fins aleshores es tractava d’un tema més o menys ocult i més o menys restringit als especialistes.

En J.M. Mulet, amb rigor, sentit de l’humor i tarannà desenfadat ens acosta a la part més tèrbola de la condició humana. Això ens ajudarà a entendre les tècniques que fa servir la policia científica i el curiós món que envolta tots aquests professionals que conviuen diàriament amb la mort.

L’autor pensa que és possible que al viure en una societat -relativament molt- tranquil·la puguem sentir una espècie d’atracció morbosa cap a tot el que sigui la truculència que tenen aquests temes i que al ser minoritaris ens permeten un cert alleujament psicològic. El fet que sempre enxampin el dolent també juga un paper clau en la fascinació que sentim tots els aficionats del gènere de novel·la negra.

El llibre m’ha resultat força instructiu per dos motius: el primer, que les sèries de televisió -CSI, Bones, Rosewood,… ja us les sabeu- cometen errors que grinyolen d’una hora lluny, i segon, cosa que ja imaginava, sembla realment difícil cometre un crim i que no t’enxampin. No és que tingués cap idea al cap però… però ja m’enteneu.

Ah, per cert! El que no m’ha resultat novedós han estat les descripcions dels cadàvers. Encara que per la meva especialitat no en tinc gaire contacte habitual -em dedico a portar embarassos i atendre parts-, sí que he tingut força hores al costat de cossos sense vida quan estudiava medicina. Què en treiem d’això? Us asseguro que si descriu un cadàver d’una manera és que els cadàvers són així de veritat!

Són morts de debò i l’autor és el que en diríem un “catxondu”!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: La ciència a l’ombra
Autor: J.M. Mulet
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-9809-367-4
Preu: 17,90€

Els Nostres llibres per aquest estiu

Ja tenim l’estiu a sobre i entre platja, muntanya, aires condicionats i ventiladors, ¿què és l’únic que ens falta per convertir aquesta època de l’any en inoblidable? Els nostres llibres!

seleccio nosaltresllegim estiu

Hola a tots Nosaltres! Ja tenim l’estiu a sobre i entre platja, muntanya, aires condicionats i ventiladors, ¿què és l’únic que ens falta per convertir aquesta època de l’any en inoblidable? Els nostres llibres!! I perquè un estiu sense llibres no és un estiu de debò, aquí teniu la nostra selecció de llibres per aquest estiu:

El Tot això ho faig perquè tinc molta por de l’Empar Moliner va ser un dels títols de Sant Jordi i és ideal per portar-lo a tot arreu! No és un llibre de grans dimensions però el que conté són alguns relats que us meravellaran. Pur estil Moliner, aquest recull de contes només us pot fer por si us hi identifiqueu massa mentre feu un petit somriure! Aquest Premi Mercè Rodoreda 2015 és d’aquells que alguns qualifiquen com a “must read”! S’ha de llegir!

Aquest fenòmen anomenat La Vídua de Fiona Barton està arrasant, literalment, a tot arreu! És un thriller dels bons amb un aire… diferent! La veritat és que captiva des de la primera fins a l’última pàgina i deixa els nostres lectors com en Lluís-Emili i els editors com la Pema Maymó amb aquell “no puc deixar de llegir” que tant ens agrada! Un valor segur! I si sou fans del thriller i la novel·la negra, també hi ha L’aniversari de l’Imma Monsó! Un tros de llibre que no enganxa… directament abdueix!

En Víctor Amela i el seu La filla del capità groc no només van ser el llibre de Sant Jordi sinó que segueixen a dalt de tot de les llistes setmana rera setmana. Al Nosaltres en vam parlar fa temps, del Premi Ramon Llull d’enguany, i ja llavors explicàvem que aquest és un viatge pel Maestrat, els Ports de Beseit el parlar d’allà… i del Groc! Això sí que és un personatge!

Pels que són no tan grans i els agraden els bons llibres, tenim un nom i el sap tothom: John Boyne i El noi de la casa de la muntanya. A aquest autor li haurem de fer una estàtua, de tants joves lectors que està creant! Però més enllà de la classificació per edats, aquesta és una història bonica però també una mica amarga, tendra, molt ben escrita i que ens fa viure durant vuit anys a la residència del Führer.

I parlant de tenim un nom i el sap tothom, un altre llibre per fer pretemporada són les Confessions d’un culer defectuós, de Sergi Pàmies, on viurem el recorregut vital d’un home que ha tingut molta relació amb el món Barça però que, estranyament, no sent coses tant culers com ara un odi irrefrenable contra el Madrid -quants somriures veu veure als primers minuts de la final de l’Eurocopa- o una incomprensió d’algunes actituds que converteixen el Barça en una particular secta esportiva. I no parareu de riure!

Per portar sota el braç si aneu amunt i avall per terres de parla catalana, la Guia sentimental de l’Empordanet de l’Adrià Pujol, i la Guia sentimental de l’Alguer de Joan Elies Adell que fa poc que hem explicat al Nosaltres. Perquè els llocs no són només mapes, visites guiades i Instagrams geolocalitzats. Cal saber què cal descobrir dels llocs on anem de la mà dels “professionals” de la zona!

Un fitxatge d’última hora i molt i molt adequat per la calor que fa: la sèrie Calendar Girl, d’Audrey Carlan! La nostra lectora de capçalera de novel·la eròtica i romàntica ja ens està demanant -quan encara no ha sortit i no s’ha acabat la segona- la tercera part i no para de comptar mesos de l’any perquè ja se sap que hi ha quatre trimestres! Que això no és l’escola! És la sèrie més calenta d’aquest estiu!!

Pels que no us moveu de casa perquè treballeu però voleu viatjar a l’altra punta de món, què millor que el Res no és perfecte a Hawaii del Màrius Serra? El nostre verbívor preferit ens fa un exhaustiu repàs d’aquestes illes del Pacífic amb alguns personatges que de pacífics no en tenen res però que us mostraran les adorables imperfeccions d’aquest suposat paradís. I tot, és clar, amb l’estil Màrius Serra!

Pels que aneu de turisme per Barcelona, no deixeu de fer una pujada per les escales mecàniques cap al barri de La Salut per visitar el parc dels protagonistes d’un llibre apassionant: Els Güell, d’Andreu Farràs. Aneu a donar una volta pel parc i emporteu-vos aquest magnífic treball de recerca de les aventures i desventures d’una de les famílies més importants de la història de Catalunya.

I per acabar, el Premi Sant Jordi d’enguany! Si encara no heu llegit La vida sense la Sara Amat, de Pep Puig, teniu tot el que resta d’estiu per fer-ho i, si ho feu, ens ho agraïreu!! És un llibre que ha seguit recollint premis després de la grossa del Sant Jordi per alguna raó! És un llibre que va ser capaç que en Lluís-Emili, que tira a lectura reposada, se’l ventilés en dos dies! La veritat, és un llibre fascinant i molt, molt, molt ben escrit. És un llibre molt bonic!

Bon estiu i bones lectures a tots Nosaltres!!

Guia sentimental de l’Alguer, de Joan Elies Adell

guia-sentimental-de-l-alguerAra que Internet ens posa a l’abast tanta informació abans de viatjar als llocs -veure imatges, consultar  plànols,  buscar hotels i restaurants…- i ara que trobem arreu les anomenades “guies visuals” amb fotografies i dibuixets, s’imposa recuperar la idea del viatge com a aproximació al coneixement d’un lloc. I per això és tan oportuna la via d’un nou format de guia. I això, justament, crec que és l’objectiu d’aquesta guia sentimental.

Visitar l’Alguer (…) en ple segle XXI, ens permet descobrir un patrimoni viu i canviant que parla de la nostra identitat i de la nostra història, d’una herència cultural compartida, i que posa en relació Sardenya i Itàlia amb Catalunya i la resta de les terres de parla catalana.

Per començar ens explica com alguns viatgers catalans i europeus van “descobrir” aquest preciós racó, com es van sorprendre en descobrir la pervivència de la parla catalana. Fou llavors que lingüistes i poetes (Espriu, per exemple) van posar-se a escriure sobre l’Alguer. El capítol dedicat a la història ens permet veure l’origen d’aquesta relació i també les vicissituds posteriors d’un territori inserit en la personalitat sarda, que ha mantingut, però, lligams culturals i lingüístics catalans.

Quan ja hem llegit unes 60 pàgines, l’autor es pregunta: Però això no era una guia? És clar que sí. Les 80 pàgines següents les dedicarà a descriure amb precisió i entusiasme L’Alguer, la ciutat vella, les muralles i els seus monuments i edificis més notables. L’eixample i els barris moderns i les platges meravelloses del nord i les del sud. Encara que jo hi vaig ser a l’hivern i no em vaig banyar confirmo la veracitat de les aigües cristal·lines i les sorres clares quasi blanques i de les més vermelloses de Porto Ferro.

M’ha interessat molt (i es correspon a la meva experiència) el capítol de l’Alguerès per a principiants. Val la pena llegir-lo amb atenció per descobrir les particularitats d’aquest català. Molt amenaçat per un procés de substitució lingüística per la idea que és la llengua “de los iaios” dels joves d’ara. El Pont aeri Girona-L’Alguer ha contribuït a mantenir i a enfortir llaços culturals i econòmics. En aquest moment el Pont penja d’un fil. A veure si hi ha sort!

La guia acaba amb la referència a les tradicions i descobrim, per exemple, que els Focs de Sant Joan o el cant de la Sibil·la que es canta la nit de Nadal a Catalunya i Mallorca són tradicions compartides. A més de les tradicions també fa referència a personatges de l’Alguer (especialment cantants), a la cuina i als vins de la regió.

La guia no està escrita per un “expert viatger”. Està feta per una persona de Vinaròs, que viu i treballa a l’Alguer en l’àmbit cultural, però que és traductor i poeta, i estima l’Alguer com si fos casa seva. El recull de poemes que hi ha durant tota la guia és el clar testimoni d’aquesta estimació. Per tant, si aneu a l’Alguer,  porteu la guia a la motxilla, no només per consultar l’itinerari per la ciutat vella, sinó també per anar trobant aquells versos bonics que en cada moment s’escauen.

Resum d’urgència: si anàveu a l’Alguer perquè encara s’hi parla català us caldrà insistir però la sorpresa és l’extraordinària bellesa de la ciutat i les seves platges. Aneu-hi i no us oblideu d’emportar-vos-hi el llibre de l’Adell. És el complement perfecte.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Guia sentimental de l’Alguer
Autor: Joan Elies Adell Pitarch
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-9809-299-8
Preu: 17€

Ha nevat sobre Yesterday, de Gabriel Janer Manila

ha-nevat-sobre-yesterdayDesprés d’una extensa obra literària Gabriel Janer Manila decideix obrir el calaix dels seus records evocant amb passió el món de la seva Mallorca preturística, la dels nens que han crescut a la grisa postguerra envoltats de testimonis del que foren els temps passats, la de l’eufòria dels anys de la República, la de la derrota i duríssim calvari dels vençuts -entre els quals, la seva família-… Nens que, tanmateix són feliços, juguen i sobreviuen.

Els records, exposats en un ordre aproximadament cronològic, però molt poc sistemàtic i ple de temes i personatges que deriven els uns dels altres, com en una narració oriental, comencen a mitjan segle XIX, amb els personatges coneguts per la tradició oral familiar, continuen amb els records recollits de boca del seu pare, de la seva mare i també de diverses tietes, veïns i veïnes d’Algaida, tots amb noms i cognoms, que ve a ser el particular Macondo de Janer, fins els anys seixanta dels Beatles. Ell mateix descriu en una bella metàfora com s’entrelliguen aquest enfilall d’històries:

Vaig sentir contar moltes històries, unes de riure, altres de por. Era com si descobrís la literatura, i no sabia que existia. Vaig tenir la fortuna de trobar bons narradors a prop meu, i a través dels seus relats -perquè articulaven la vida com qui teixeix un drap o el desteixeix- vaig recórrer certs paisatges humans inhabitables, escenaris que podien ser terrorífics, a vegades còmics, i absurds, i grotescs, gairebé sempre desolats. Amb la desolació que es parlava de la vida, i l’angoixa, i el desemparament, i la tristor encastades a la memòria. La tia Antonina tenia una faixa vella de color rosat. Quan necessitava una mica de fil, perquè havia de sargir una peça de roba -podia ser una camisa de jeure, una faldeta de les que portava sota la falda o un sac blanc per a la farina-, refent-ne amb l’agulla el teixit trencat, desteixia la faixa, lentament fins a aconseguir-ne un cabdell. Moltes vegades vaig enfilar-li l’agulla. Els ulls li fallaven. Cosia d’esma. La tia Antonina sabia que, a vegades, en contar-les, les històries tornen a desfer-se, i se’n treu un fil com el que extreia de la faixa

pg: 150-151

Tot un gran fris de personatges entranyables, pintorescos, cruels o desgraciats desfila per les planes del llibre, protagonistes d’un inacabable anecdotari puntuat per la presència insistent de la por i la repressió com a teló de fons.

Hi ha però el que, per a mi és la gran protagonista: la llengua.

Gabriel Janer estima la seva llengua, el català de Mallorca, amb una força gens dissimulada. Llegint aquest llibre tenim la sensació d’estar immersos en un torrent de paraules, expressions i modismes que no sé si encara són vius, però que hauran quedat rescatats per sempre més.

I encara una altra protagonista: l’olor.

Les olors que, amb el seu gran poder evocador transporten a Janer i a nosaltres, lectors, a gaudir de l’olor del pa calent acabat de sortir de la fleca de davant de casa, de les figues forneres que es preparaven per a l’hivern, de la terra mullada per les primeres pluges d’agost,…

Quan tingueu el llibre a les mans comprovareu que, només d’obrir-lo, en brollen les olors de la Mediterrània insular i la cançó de les paraules mallorquines.

Títol: Ha nevat sobre Yesterday
Autor: Gabriel Janer Manila
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-TELA
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-7588-617-6
Preu: 21€

La revolució que ara toca, de Pau Riba

larevolucioquearatocaPau Riba ja és un personatge del nostre imaginari col·lectiu. Des de les noies de porcellana, passant per la família literària, les actuacions a Canet amb una barreja de calçotets i pijama fins a ser l’avi de ple dret de l’escena musical catalana actual, Pau Riba ja ocupa un lloc molt concret al nostre cap.

En aquest llibre però, el cantautor surt de l’espectre habitual on el tenim posat de la mà de Francesc Miralles. Gràcies a les converses que recull Pòrtic en aquest La revolució que ara toca, descobrim un individu que es treu de sobre el paperot d’icona per reflexionar sobre el món on vivim i com creu que pot ser el nostre futur.

No deixa de ser curiós -i també molt interessant i molt d’agrair- el poder sentir i llegir algú tant interessant com Pau Riba i que fa molts anys que porta la llufa de ser el hippy oficial de Catalunya.

No deixa de ser curiós llegir a Pau Riba parlar sobre petroli i què creu que passarà quan hàgim esgotat el planeta, o la seva confiança i alhora mirada preventiva davant dels avenços tecnològics que ens afecten físicament o a nivell psicosocial. També hi trobem un autor que rebla el clau del que anomena “Timologia” -una etimologia més versàtil- i que ja va explicar al seu llibre Alol·laila, o que reflexiona sobre la crisi econòmica de la qual encara no hem acabat de sortir, de l’atur, del paper de les màquines en això que anomenem treball, i molt més.

Ideal pels fans de la màxima icona de la contracultura catalana. Gratament sorprenent per tots aquells que el tingueu només per un hippy. Pau Riba és més que un hippy: és el hippy. Però té més coses a dir que “pau al món”. A La revolució que ara toca us les explica totes.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: La revolució que ara toca
Autor: Pau Riba
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-9809-244-8
Preu: 18€