Arxiu de la categoria: No ficció

D’on trec el temps, de Màrius Serra

Màrius Serra existeix des que tinc memòria. La meva tieta feia els mots encreuats de La Vanguardia i ja hi era. Si posaves la ràdio parlava de coses, de paraules, de criatures, de llengua,… i ja hi era. No hi era tota l’estona però hi era sempre. Quan vaig començar a anar a l’institut vaig descobrir que, ¡oh, meravella!, a sobre escrivia llibres.

És impossible estar allà dalt, contínuament, sense parar, tota l’estona, sense saber gestionar el temps, la feina i el lleure. Perquè a més de treballar, bé que deu fer coses que no són feina, aquest senyor, oi?

Entre enigmàrius, scrabbles i imperfeccions a Hawaii, hi ha hagut també fills quiets o fills amb bioritmes lents. I això també ho hem pogut saber quan l’han convidat a alguna banda perquè ens ho expliqués o en aquest llibre tan particular. Si a més hi sumeu les coses que fa, no per feina sinó perquè vol fer-les… tots a aplaudir!!

A D’on trec el temps, en Màrius Serra explica aquest com s’ho fa. D’on treu el temps. Com és capaç de fer-ho tot. Però no només són consells de vida i d’autoajuda: també són relats breus amb el toc únic d’aquest escriptor, articles verbívors, assajos sobre la lectura en diagonal, anàlisis de paciència, alabacions de la procastinació,… Hi ha de tot. Com bé l’anomena l’autor, al capítol de les 10 del matí sobre el temps de multitasca, aquest és un “llibre inclassificable”.

Dividit en quatre parts, el llibre ens ofereix unes quantes claus de com s’ho fa aquest autor barceloní per poder arribar a llocs que moltes vegades, al comú dels mortals, ens sembla massa complicat arribar. El llibre comença així:

Suposo que sóc pencaire perquè vaig néixer un u de maig. En l’entremig he estat un home de fer. Tots en fem, de coses, i a l’era digital cada cop n’hi ha més que queden registrades. Llibres, articles, mots encreuats, traduccions, col·laboracions als mitjans audiovisuals, conferències… Per això no trobo estrany que molta gent em digui “no sé d’on treus el temps”. En aquest llibre exploro els amagatalls dels quals trec el temps.

Molts de Nosaltres pot ser que tinguem un rebuig -una mica estúpid?- al llibre pràctic o als manuals de “com aprendre a…”. El cas és que els llibres serveixen per moltes coses, però el més important és que ens fan gaudir i ens expliquen i ajuden a aprendre unes quantes coses. En el cas de l’últim llibre del Màrius Serra, aconsegueix fer ambdues coses: gaudim de la lectura de contes i consells, i ens dona un cop de mà per trobar més temps.

En Màrius Serra ens condueix pels bons consells per aprofitar el temps cap a l’assaig, i en aquest camí hi trobem poesia, enigmística, bibliografia ben diversa, i alguns contes que si els escoltes bé tenen la veu, la melodia i la poètica del seu autor.

No voldríeu tenir més temps per a poder llegir? El temps ja el teniu. Només l’heu d’aprofitar. I si no, que us ho expliqui en Màrius Serra.

Aquí teniu en Màrius Serra a l’entrevista que li va fer en Xavier Grasset al programa Més 324 on parla del seu llibre D’on trec el temps:

Aquí teniu els primers capítols en pdf perquè comenceu a veure d’on treure el temps per llegir un molt bon llibre del Màrius Serra.

Títol: D’on trec el temps
Autor: Màrius Serra
Editorial: Empúries
Col·lecció: Empúries Narrativa
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-16367-97-9
Preu: 16,90€

El Nostre Sant Jordi 2017

Ahir va ser, com cada any, un dels dies més bonics i feliços de l’any. El Sant Jordi d’ahir va ser, com cada any, un dia meravellós.

Aquí teniu les fotos dels autors que vam trobar signant, ahir, a un munt de llocs de Barcelona. La nostra enhorabona als autors que apareixen als rànquings de llibres més venuts… però sobretot, la Nostra enhorabona a tots nosaltres, que fem d’aquest dia de Sant Jordi, un dia meravellós.
Gaudiu de les fotos i bona lectura!

I és meravellós gràcies a la gent, als llibres i al fet que Nosaltres llegim.

Esperem que hàgiu gaudit d’una feliç Diada de Sant Jordi!!

Els Nostres llibres per Sant Jordi 2017

Arriba el dia més feliç de l’any! El dia en què no pararem de dir que Nosaltres llegim! És per això que us hem preparat una petita selecció del bo i millor per aquest Sant Jordi, per a tots els gustos i totes les edats!

Per començar, un dels que promet ser un dels llibres d’aquesta Diada de Sant Jordi -i de l’any!- com és el Nosaltres dos del Xavier Bosch. Un llibre sobre si és possible l’amistat entre un home i una dona, però també sobre els camins de dos amics, que es van trobant i retrobant. Un llibre que atrapa i que agradarà als fans habituals del periodista i escriptor però que també convencerà del tot els seus nous lectors.

La Pilar Rahola ha estat guardonada amb el Premi Ramon Llull per un llibre de novel·la històrica que va més enllà del gènere. A partir d’una magnífica documentació, la periodista catalana ens descobreix la història d’un individu que només té per interès aconseguir anar ben amunt en l’escala social encara que això vagi en detriment de la relació amb la seva família. I de fons, els moments previs a la Setmana Tràgica de la Barcelona d’inicis del segle XX.

Amb el rerefons d’una de les crisis humanitàries més bèsties que ha viscut Europa els últims 50 anys, en David Cirici ha guanyat amb totes les de la llei el Premi Sant Jordi de novel·la amb El setè àngel, la història d’un pare desesperat per recuperar el seu fill, perdut enmig d’un mar que tot ho destrossa. La fragilitat de la vida, l’amenaça de l’atzar, el vincle de la paternitat, la importància de la família,… Un llibre que ens enfronta a les pors més íntimes, però també a les pors col·lectives. Un llibre per dir, també, que casa nostra és casa vostra.
Una aposta segura! El Sant Jordi, per Sant Jordi!

Un dels fenòmens (i un fenòmen feliç!) previs a Sant Jordi ha estat, sens dubte, La senyora Stendhal del Rafel Nadal amb una història que comença l’any 1939. En Lluc té vuit anys i des de la finestra de casa seva veu com la seva mare mor d’un tret el darrer dia de la Guerra Civil a la Plaça de Sant Pere de Girona. Un punt de partida que, com vam explicar en aquest post, Nadal relata de manera que gaudireu en una primera lectura però que promet no decebre -si no millorar- en una segona lectura.

Per tots aquells que us agraden els relats curts, tenim dues propostes de dos autors ben diferents. Per una banda, teniu la Jenn Díaz amb el Vida familiar que li va valer el Premi Mercè Rodoreda la Nit de Santa Llúcia. I per altra banda teniu el que segurament que és el millor escriptor de casa nostra, en Jaume Cabré, amb Quan arriba la penombra, un recull de contes deliciós i temible. Un goig pels amants de la lectura en tots els sentits. I el de què va, va d’això: si a Jo confesso qui guiava la narració era, en certa manera, el Mal, aquí qui ens acompanya durant totes les pàgines del seu nou llibre és la Mort: tràgica, còmica, irònica, de totes les èpoques i menes.

Pels amants de la novel·la negra, teniu en Jo Nesbo amb un nou cas del seu -ja imprescindible- Harry Hole. El seu nou llibre s’anomena La set i és l’onzena entrega d’un dels detectius més famosos del món. Si vau llegir Policia (i els 10 llibres anteriors), no us podeu perdre aquest nou títol d’aquest escriptor noruec! En Valentin torna a aparèixer a la vida d’en Harry Hole… I si el coneixeu, ja sabeu com les gasta! Com sempre, llegir Nesbo és assegurar-se una bona lectura de novel·la negra nòrdica! Si voleu començar pel començament, repasseu tots els seus 11 casos seguint aquest enllaç!

Una proposta ben diferent però una molt bona proposta per aquesta Diada de Sant Jordi són Els vells amics de la Sílvia Soler. L’Ada, el Mateu, el Marc, el Santi i la Lídia acaben d’entrar a Belles Arts units pel destí quan s’organitzen per seguir la proposta d’un professor d’anar a visitar una exposició de pintura de Gauguin a París. Una història bonica, senzilla, propera i sense excessos. Els vells amics és una novel·la que us farà pensar en la vostra pròpia colla d’amics!

Un Clàssic de Sant Jordi -i de les lletres catalanes!- com és en Màrius Serra ens explica en aquest Sant Jordi com s’ho fa per tenir temps pertot i per a tot. El nostre verbívor preferit respon a una pregunta que li han fet mil vegades davant d’aquesta hiperactivitat que té. A cavall de la no-ficció d’autoajuda i la ficció narrativa, ens explica com aprofitar millor el temps. I ho en 24 capítols/hores, dividits en tres parts: “un formulisme, un formalisme i un informalisme”. Pur Serra! Paraula de verbívor que d’aquest llibre n’aprendreu i us que ho farà passar bé!

Un altre autor que ens ha sorprès molt gratament i que podem recomanar del tot és en Xavier Theros i La fada negra. Allà hi trobareu -com us explicava la Marta quan ens el va ressenyar- una trepidant història situada durant la regència del General Espartero amb el Capità Llampades com a protagonista. Cadàvers de criatures que apareixen per Barcelona… Aiaiai!! Thriller, novel·la negra, novel·la històrica i Premi Josep Pla 2017!

I ja que parlem de premis, una altra que ens ha confirmat que ens agrada molt ha estat la Care Santos amb el seu Premi Nadal per Mitja vida. La novel·la comença amb unes nenes en un internat de monges paulines i un joc de les penyores que els canviarà la vida. Trenta anys més tard, havent passat aquesta mitja vida, es tornen a trobar i… i aquí teniu un dels llibres d’aquest Sant Jordi. Un retrat preciós sobre l’amistat sense passar-se de sucre. L’escriptora mataronina ha fet un tros de llibre!

I com que a vegades no prestem prou atenció als més menuts, aquest any volem reivindicar una de les autores més venudes dels últims anys -sí! Sempre al podi dels més venuts!- i que té la família arrassant al teatre. L’única i inconfusible rosegoescriptora Tea Stilton estrena col·lecció de llibres amb les Tea Sisters i, com diria aquell, farà tremolar els bigotis d’emoció als seus fans amb A la recerca dels tresors perduts: El jardí d’alabastre. Aquí hi trobareu més detalls sobre aquesta nova aventura extraràtica!

Pels que no són tant petits -i segons com ja no són ni joves, perquè aquesta història té estona i quilòmetres-, tenim l’autor italià més important de novel·la romàntica. Federico Moccia ha escrit la molt i molt ansiada tercera part de A tres metres sobre el cel i Tinc ganes de tu, que porta per títol Tres vegades tu. El triangle entre en Step, la Gin i la Babi ha tornat a fer bategar els nostres cors (i enganxar-nos a la lectura) de mala manera!

Una recomanació que no té res a veure amb les demés! És una de les nostres autores preferides i aquest cop no ens explica contes ni tampoc ens explica com explicar contes, sinó que escriu un llibre explicant d’on li ve això de córrer. El títol -com sempre molt encertat- és De què fuges, qui et persegueix? i us el va explicar la Marta, la nostra lectora més ‘runner’. Amb la seva veu inconfusible, Empar Moliner ens explica què és això de córrer, el perquè de córrer i per què als que comencen a córrer, tard o d’hora, els pica el cuc de fer maratons.

I per acabar, un que va per Premi Nobel -a saber quan li donaran si és que l’hi donen- i que també és addicte a això del fugir corrent de gent: Haruki Murakami. Anys després d’explicar-nos de què parla quan parla de córrer, aquesta vegada l’escriptor japonès ens explica en el seu últim assaig-biografia De què parlo quan parlo d’escriure, un llibre imprescindible per a tots aquells que vulgueu endinsar-vos en la figura de l’autor de Kyoto, però també per a tots aquells a qui us fascini el fet d’escriure i de llegir. De fet, en llegir-lo, vam trobar força punts en comú amb el que va explicar en Jaume Cabré quan va presentar Quan arriba la penombra. El resum de l’autor català era que, al final, la qüestió és llegir.
I el millor és que Nosaltres llegim!

Gaudiu de la nostra Diada més lectora: feliç Sant Jordi!

De què parlo quan parlo d’escriure, de Haruki Murakami

Haruki Murakami torna abans de Sant Jordi -el que fora d’aquí en diuen el Dia del Llibre- per parlar-nos de com entén això de l’escriure. El llibre es titula De què parlo quan parlo d’escriure, un títol que recorda misteriosament el seu anterior De què parlo quan parlo de córrer que vam ressenyar aquí, ja fa temps, al Nosaltresllegim.

És per això que podem arribar a deduir que el fet d’escriure i el córrer són de la mateixa família; no en farà un de respirar perquè això ja li surt sol, peró la qüestió és que el córrer i l’escriure són el que el motiven a fer coses i a assolir uns objectius. Quins objectius? Després us ho explicarà ell en una cita que teniu més avall.

Murakami, etern candidat al Premi Nobel de Literatura, comença explicant-nos per què va començar a escriure i ens deixa molt clar que els novel·listes són un tipus de gent molt especial a qui no els importa gaire la competència literària: quan apareixen nous novel·listes que no són fabulosos, no els critiquen perquè, al cap i a la fi, la novel·la -com a gènere- és molt amable: “qualsevol pot escriure una novel·la”, diu Murakami. El més important, segons el japonès, és que si en fas una de bona, has de mantenir el nivell i seguir al ring, per molts “contrincants literaris” que pugin.

Una de les curiositats que podreu descobrir en aquest assaig és que a ell, això d’escriure una novel·la li va venir, de cop, un dia que mirava un partit de beisbol.

Però parlant d’un altre esport del qual és molt fan, afirma que això d’escriure és com una cursa de llarga distància, de resistència, que requereix entrenament i dedicació durant molt de temps. El talent pot portar a un èxit ràpid… però no és garantia de que et mantindràs gaire temps amb els que la lideren.

Un altre dels temes que aborda Murakami és el dels premis literaris -“el Premio Nobel, por la puerta asoma”-, dels quals afirma que li importen un rave. Ell és fan d’autors com Chandler o Algren, que van tenir un reconeixement important però que van passar olímpicament de la parafernàlia i la pompositat del premi en sí. En particular, Algren es va quedar prenent una copa, lligant amb una noia, perquè li interessava més la noia que la medalla que li havien de donar  ¿Podem arribar a deduir que deu ser fan del que ha estat fent Bob Dylan fins ara, potser?

No oblideu que Murakami va guanyar un premi important amb la seva primera novel·la, Escolta la cançó del vent, així que ell és dels que ha guanyat al ring i després s’ha hagut de mantenir. O més que mantenir, ha anat cap amunt amb el seus Tòquio Blues, Homes sense dones, Underground, elefants desapareguts i caceres d’ovelles.

No oblideu que Murakami va rebre no fa tant un Premi Catalunya

Durant l’assaig també va abordant temes sobre l’escriptura i la Literatura -com Lodge, Salter o Eagleton- com són l’originalitat. I és aquí, enmig d’aquest assaig-autobiografia, on l’escriptor de Kyoto admet les seves influències, que van des de la música pop dels 60 i 70 -i en particular la lluita entre Beatles i Beach Boys que acaba amb Brian Wilson en un frenopàtic-, el jazz com a una música amb una obertura de mires sense rival, o els músics de Clàssica com Stravinski o Mahler -¿era en Jaume Cabré que va dir que volia viure en un acord de Mahler durant la presentació de ‘Quan arriba la penombra’?-.

El seu resum? Les coses es veuen originals amb el pas del temps.

Sobre l’escriure quan parla d’escriure, però sobretot sobre Murakami quan parla del Murakami escriptor, que us ho expliqui ell mateix:

Per naturalesa, quan una cosa m’agrada o m’interessa m’hi fico de ple i vaig fins al final. No la deixo a mitges perquè me n’hagi cansat: hi persisteixo fins que arribo on volia. Però quan no m’interessa no m’hi dedico gaire, perquè no hi ha manera de fer-me’n entrar ganes.

Esperem que segueixi tenint ganes d’escriure, oi?
El Nobel ja li donaran, tard o d’hora. O no.

I si li donen, veurem quina novel·la ens munta perquè ho puguem explicar.

Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar a llegir sobre què és escriure per Haruki Murakami quan parla d’escriure

Títol: De què parlo quan parlo d’escriure
Autor: Haruki Murakami
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traductor: Jordi Mas
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-17016-00-5
Preu: 19,90€

De què fuges, qui et persegueix?, d’Empar Moliner

¿No us passa que com més us aficioneu a un tema, més voleu saber i llegir sobre el mateix? Segurament ens passa a tots: ens agrada fer alguna activitat i a mesura que anem aprenent a fer-la, volem conèixer i saber-ne més, i busquem informació sobre altres aficionats per veure com els altres enfoquen la nostra mateixa dèria.

A mi em passa amb això del córrer.

Vaig començar ara ja fa un temps i mica en mica, a mesura que anava aconseguint fites -petites, eh?-, m’interessava per trobar literatura sobre el tema. Un bon dia, vaig assabentar-me que un tal Murakami a més d’escriure novel·les i vendre-les com a xurros i esperar any rere any que li donin el Nobel de Literatura, era corredor de maratons. I resulta que a més de les novel·les va escriure un llibre anomenat De què parlo quan parlo de córrer.

Amb el temps, han anat caient llibres sobre això del córrer, manuals per preparar curses curtes i llargues, llibres que parlen de la vida d’excepcionals corredors de casa com en Kilian Jornet o la Núria Picas, llibres de corredors populars que han fet més quilòmetres corrent que en cotxe com l’Arcadi Alibés i, ara fa un any, em vaig trobar amb la història del Pucu i el seu Mai no és tard, el maratonià més entranyable i més nostrat.

I és que això del córrer dóna per a molt i enganxa molt fort i això és el que una altra corredora popular com l’Empar Moliner ens explica en aquest De què fuges, qui et persegueix?.

Amb el seu estil inconfusible, l’Empar s’endinsa en la quotidianitat habitual de les seves històries però aquest cop ho fa des de la seva pròpia perspectiva per explicar-nos què és això de córrer, el perquè de córrer i per què als que comencem a córrer, tard o d’hora, ens pica el cuc de fer una marató -més enllà del famós “a que no hi ha pebrots?”.

M’ho he passat molt bé llegint aquest recull d’experiències i com a corredora m’hi he vist reflectida en moltes de les frases que anava llegint. L’Empar no es presenta com una experta en fer maratons; simplement és una dona que ha trobat que fer quilòmetres és una forma fantàstica de cremar energia negativa i de viure més positivament. I, ves per on, té gràcia explicant-ho i els que compartim aquesta afició ens hi veiem representats!

Empar, gràcies! Ens veiem a la sortida!

Aquí teniu els primers capítols del llibre de l’Empar Moliner per començar a escalfar la lectura!

Algú dirà (i amb raó) que tot això que explico, aquestes èpiques nicieses, podria explicar-les si només passegés. És cert. Però mentre pugui correré, perquè córrer m’apropa de manera diferent a les coses. Quan torno de passejar estic contenta, però quan torno de córrer estic eufòrica. M’agrada anar de pressa. De què fujo? De tot. Qui em persegueix? Tots els altres. Per què? Per si de cas.

Això té molt bona pinta, oi? Correu a buscar-lo a la vostra llibreria!

Títol: De què fuges, qui et persegueix?
Autor: Empar Moliner
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 176
ISBN: 978-84-664-2221-5
Preu: 17,50€

Els Nostres llibres per aquestes festes

Aquest any ha estat, a nivell literari, molt emocionant! Llibres molt esperats, Nobels inesperats, fenòmens editorials fabulosos, passant per assaig polític i no polític que ens ha fet mirar més enllà de la ficció! És per això que us hem preparat una petita selecció de 10 títols per encertar-la quan feu cagar llibres al tió o quan feu la carta als Reis! Som-hi?

el-laberint-dels-esperits-carlos-ruiz-zafonEl Laberint dels Esperits – Carlos Ruiz Zafón

Per començar, un dels llibres més esperats de… la dècada? Carlos Ruiz Zafón ha tancat amb El Laberint dels Esperits la tetralogia que va iniciar amb L’Ombra del Vent, un llibre de prop de 1000 pàgines que no ha deixat ningú insatisfet i que ha absorbit a tots els lectors que s’han atrevit a obrir les seves pàgines. Com deia l’Eli al post que vam publicar fa poc, “tothom a demanar-lo per Reis”.

Carlos Ruiz Zafón és una aposta segura!

I si ens permeteu, un pla per a fans: abans de començar El Laberint dels Esperits, recupereu els tres llibres anteriors d’El Cementiri dels Llibres Oblidats, rellegiu-los i revisiteu els Sempere, en Fermín, el Julián Carax, i aquest meravellós personatge que és la Barcelona de Carlos Ruiz Zafón. Llavors podreu començar l’últim capítol d’aquesta sèrie memorable!

Aquí us ho expliquem encara millor.

· · ·

et-donare-tot-aixo-dolores-redondoEt donaré tot això – Dolores Redondo

Al Nosaltres li tenim una especial devoció a la Dolores Redondo perquè des que la vam descobrir amb la seva Inspectora Salazar a la Trilogia del Baztán ens va robar el cor i hores de son en favor de la lectura!

I vet aquí que, en el cas d’aquest Et donaré tot això, guardonat amb el Premi Planeta d’enguany, ens hem trobat que qui va ressenyar el llibre, se’l va llegir en tres dies.

La història que ens explica Dolores Redondo a Et donaré tot això és, de nou, negra i fascinant. Esteu preparats per seguir els passos del seu protagonista, en Manuel Ortigosa?

Com a regal només pot tenir un problema: que duri poc per massa addictiu! Fans del Baztán, pròxim destí: Galícia!

Aquí us ho expliquem encara millor.

· · ·

harry-potter-i-el-llegat-maleitHarry Potter i el llegat maleït – J.K. Rowling

Arriba, per fi, per felicitat de tots els Potterheads, el llibre de J.K. Rowling amb l’obra de teatre protagonitzada pels fills de Harry Potter i Draco Malfoy.

No és només una qüestió de que sigui un bon llibre: si teniu un fan de Rowling, Potter i bèsties màgiques a Nova York que desconeix aquest nou capítol, aquí teniu el regal més màgic que li podeu fer!

I el llegat maleït? A què ve aquest nom? Serà que portar el cognom Potter o Malfoy pesa massa -especialment en el primer cas-? Això de ser fill de l’escollit segur que no és gens fàcil! Què us sembla si movem els fils del temps per descobrir-ho? Agafeu les escombres i a volar amb aquest nou capítol de la Sèrie Harry Potter

Aquí us ho expliquem encara millor.

· · ·

alloquevapassaracardosAllò que va passar a Cardós – Ramon Solsona

Un dels llibres que ha fet gaudir més els lectors del Nosaltres d’enguany és aquesta meravella d’en Ramon Solsona. Primer ens el va ressenyar la Mariona, que és de La Pobla de Segur -vam buscar algú que conegués totes les expressions de la zona per poder-lo ressenyar bé!-, i després en Lluís-Emili ens en va fer un segon escrit fantàstic que partia de la primera ressenya.

Solsona ens transporta a la Vall de Cardós en un moment en què gent d’arreu d’Espanya va anar a parar a aquella part dels Pirineus per tal de portar-hi a terme grans obres hidroelèctriques. El fil conductor? Un assassinat. Qui estira el fil? Un munt de personatges que “parlen com parlen” -En Ramon Solsona és una delícia amb aquestes coses de la llengua- i que ens van descobrint, en capítols curts, Allò que va passar a Cardós.

Aquí us ho expliquem encara millor.

· · ·

quan-anavem-a-les-mongesQuan anàvem a les monges – Judith Càlix i Rosa Gordillo

Un retrat i un repàs nostàlgic però divertit al món de l’escola de monges de la mà de la Judith Càlix i la Rosa Gordillo. Si vau anar o teniu família que va anar a cole de monges i en té bon record, aquest llibre és ideal per aquestes festes!

A més, podreu repassar “què tocava fer aquests dies de Nadal quan anàvem a les monges” perquè ho trobareu tot documentat i explicat en un format molt i molt xulo!

No s’estalvia detalls i se’n recorda de tot, aquest llibre: els noms de les escoles, els tipus de monges, els jocs del pati, els cromos de l’època, els uniformes, els llibres obligatoris -que després tant bé ha anat haver-los llegit!-, les llaminadures, els programes de tele…

Un llibre divertit, entranyable, i que per dins és molt i molt bonic!

Aquí us ho expliquem encara millor.

· · ·

el-navegant-joan-lluis-lluisEl navegant – Joan-Lluís Lluís

Fa pocs dies arribava al Nosaltres les aventures de l’Assiscle, aquest protagonista amb la capacitat de conèixer una llengua només sentint-ne o llegint-ne una paraula.

Des de Perpinyà -com l’autor!- fins als antípodes, anem descobrint les duríssimes peripècies d’aquest navegant.

Un homenatge a les novel·les d’aventures al més pur estil Verne però que, gràcies a Joan-Lluís Lluís, podem redescobrir com a un repàs a totes les animalades que van portar a terme els imperis colonials.

Gràcies a aquest navegant, les seves desgràcies i el seu do de llengües, Lluís ens explica el vergonyós genocidi cultural i físic dels pobles colonitzats.

Aquí us ho expliquem encara millor.

· · ·

14-autobiografia-johan-cruyff14. L’autobiografia – Johann Cruyff

Teniu parents molt i molt culés? No cal donar gaire més pistes, oi? “Fútbol es fútbol”, que deia el mestre!

En aquest llibre hi trobareu més futbol del que us imagineu. L’Ajax del seu cor, la selecció holandesa, el Barça -i tota mena de Barça, ja ho sabeu!- el post-Barça, i per sorpresa d’alguns, molt d’anàlisi tàctic i explicacions d’aquelles que us faran dir en veu baixa: “el Johann era un geni!”

I també descobrireu que el primer en saber i saber-se geni era ell, en Johan Cruyff! Un personatge amb un ego, segons ens explicava en Lluís-Emili, a l’alçada de Wagner (poca broma!)

Per tots aquells que el van veure jugar, serà un gran descobriment. I per tots aquells que el seguim gaudint -la seva herència futbolística encara ens fa feliços a molts-, és un llibre que no us decebrà en absolut.

Aquí us ho expliquem encara millor.

· · ·

lesdarreresparaules-carmerieraLes darreres paraules – Carme Riera

Una aposta segura. I més, si en aquesta llista hi trobàveu a faltar una mica de novel·la històrica. La Carme Riera ens descobreix, a Les darreres paraules, un personatge de família famosa però que per molts deu ser desconegut: s’Arxiduc Lluís Salvador d’Habsburg Lorena. Aquest membre d’aquesta família aristocràtica és molt i molt conegut a ses illes perquè hi va establir una de les seves bases i va arribar a ser propietari de finques i cases per tot Mallorca.

A mig camí entre la novel·la històrica i l’autobiografia, Riera crea a través de la troballa fictícia d’un manuscrit redactat per s’Arxiduc a les darreries de la seva vida que ens permet saber qui era qui i qui feia què dins de la cort i la família dels totpoderosos Habsburg.

Com dèiem al començament: una aposta segura!

Aquí us ho expliquem encara millor.

· · ·

argelagues-gemma-ruizArgelagues – Gemma Ruiz

Una de les sorpreses d’aquests últims mesos és aquest llibre de la Gemma Ruiz, que potser coneixeu més per ser una de les cares de TV3.

Oblideu però, la tele, i gaudiu d’un llibre que ens parla de dones; dones lluitadores, de “dones-gens-especials”, com diu l’autora, que van viure “històries-gens-especials”.

A partir de la seva besàvia Remei, Gemma Ruiz ens explica la història d’una generació de dones que van treballar molt i que es van sacrificar encara més per la seva família. La Fita ho explicava molt bé: “al llarg de la novel·la desfilen diferents personatges, bones i males persones. Vides plenes de sacrificis, amb ben poques satisfaccions i amb una idea que els dóna molta força: que els fills i els que vénen puguin viure millor que ells. Encara que amb ambicions modestes: menestrals, tenir un ofici, saber de lletra, fer un casament decent…”

La Gemma Ruiz els fa un homenatge, ens explica un relat èpic d’unes dones que eren com les Argelagues: una flor punxeguda i amb gran capacitat de resistir i tornar a florir malgrat l’entorn.

Aquí us ho expliquem encara millor.

· · ·

homodeusunabreuhistoriadeldemaHomo Deus – Yuval Noah Harari

Si necessiteu un llibre diferent que us expliqui coses que habitualment ningú no us explica com ningú us les explica, el llibre d’aquestes festes ha de ser Homo Deus!

Yuval Noah Harari ja ens va sorprendre a tots amb Sàpiens en explicar-nos d’una manera diferent el d’on venim. A Homo Deus, repassa alguns detalls del primer llibre per compartir reflexions sobre cap a on podríem anar.

En aquesta breu història del demà que cita el subtítol del llibre, Harari explica que quan el centre de tot deixa de ser Déu i cedeix el seu lloc a l’home sembla que culmina el procés… però que el fet de saber que les nostres decisions estan regulades per processos bioquímics que no podem controlar tampoc ens fa ser qui gestiona del tot aquest procés, oi?

És un llibre fascinant del que n’aprendreu un munt de coses. A més, a Harari li hem d’agrair que no vulgui augurar. L’autor no fa profecies. Esbossa hipòtesis i planteja contínuament interrogants.

Un assaig apassionant!!

Aquí us ho expliquem encara millor.

· · ·

I si no n’heu tingut prou, aquest 2016 hem tingut el Premi Goncourt de Mathias Enard, la crisi dels refugiats a Lesbos amb l’Arantza Diez, el relat dels supervivents del Bataclan d’Antoine Leiris, aquell horror a qui li deien pare del Carles Porta, els viatges a Hawaïi del Màrius Serra, thrillers i aniversaris amb l’Imma Monsó, thrillers i vídues amb la Fiona Barton, contes i pors amb l’Empar Moliner, dos llibres nous Haruki Murakami, en Batista amb el PSUC o les memòries del mestre de les novel·les d’espies: John le Carré.

Ja ho sabeu: són dies de festa si són dies de llibres.

I Nosaltres llegim!

Què ens està passant, de Gemma Calvet

que-ens-esta-passant-gemma-calvet-proleg-de-xavier-sala-i-martinLa pregunta que serveix de títol fa referència, inequívocament, al panorama polític de Catalunya immers en allò que solem anomenar “el procés”.

Aquest Què ens està passant de la Gemma Calvet comença fort amb un pròleg de Xavier Sala i Martín, que mira de donar una nova perspectiva al mite del Minotaure: sosté que el monstre no és la personificació del mal, que sense els errors dels líders de Creta el Minotaure no hauria existit mai i que l’heroi no és Teseu, ni Ariadna, sinó el cabdell de fil que permet trobar la sortida, l’entrellat, del laberint.

I afirma que:

I el llibre que ens presenta la Gemma Calvet ens dóna pistes de com és el cabdell de fil. No ha escrit un llibre per atribuir culpes dels nostres problemes. De fet ni tan sols parla dels problemes que Catalunya té amb Espanya. Tampoc ha escrit un llibre sobre el cabdell de fil. Un cabdell que no ha vingut del savi Dèdal sinó que ha sorgit de la seva experiència com a diputada  al Parlament de Catalunya (com a independent a les llistes d’ERC) i gràcies a converses mantingudes amb personatges significats de la nostra política i la nostra cultura.
Pgs. 23-24

Efectivament, Calvet ens proporciona molta informació que ens permet veure, des de dins, com són i com es mouen els actors -en el sentit d’agents, no pas de comediants- de l’actual moment de la política catalana.

Per escriure el llibre ha utilitzat, com ens explica el prologuista Sala i Martín, la seva experiència viscuda en primera persona als hemicicles, passadissos i despatxos.

NO ÉS, en absolut, un llibre de xafarderia política. Seguint amb la descripció de Sala i Martín, ha estat escrit gràcies a converses mantingudes amb diversos personatges, però tampoc NO ÉS un llibre d’entrevistes a l’ús. Calvet no se situa mai per sobre del bé i del mal a la manera d’una periodista entrevistadora; mai no amaga les seves cartes ni la seva posició i opinió política; no vol aparèixer amb falsa neutralitat però dóna sempre al lector –al menys a mi- una gran sensació de sinceritat i honestedat. I per descomptat NO ÉS un pamflet indepe. Vol la independència, estima l’independentisme, però no fa trampes amagant-ne els problemes i febleses.

Si busqueu llum sobre Què ens està passant preneu el fil que us ofereix la nova Ariadna, que és la Gemma i recordeu allò que escrivia l’Espriu:

Si de nou voleu entrar
Ariadna tornarà
a mostrar-vos el camí
que us permeti de sortir
(…)

I digui tot el poble amén

 

Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar-lo a llegir.

Títol: Què ens està passant
Autor: Gemma Calvet i Barot
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-664-2125-6
Preu: 16,50€

Quan anàvem a les monges, de Judith Càlix i Rosa Gordillo

quan-anavem-a-les-mongesAdoratrius Esclaves del Santíssim Sagrament i de la Caritat, Clarisses de la Divina Providència, Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, Religioses de la Mare de Déu de la Mercè, Religioses de Maria Immaculada del Servei Domèstic,…

De noms, de tota mena! Teresianes, Carmelites, Escolàpies… Totes ens sonen una mica perquè l’escola cristiana, sigui de fa uns anys o ja més cap aquí, és de ple dret un paisatge mental per tots. És francament complicat imaginar-se aquest país sense unes monges que durant molts anys van ser les que es van encarregar d’educar-nos (als nostres pares o a nosaltres). Hi ha gent que no té gaire bon record d’aquesta escola de monges però aquest llibre tampoc va exactament d’això.

La Judith Càlix i la Rosa Gordillo han volgut plasmar en un llibre que -i això no ho pot negar ningú, és molt i molt divertit- totes les característiques d’aquesta mena d’escoles, la mena d’educació que s’hi donava i ho repassen absolutament tot: uniformes, assignatures, el menjador, jocs del pati, els viatges de final de curs, i especialment -jo que no vaig anar a monges-, un capítol dedicat a les monges en sí. la dire, la vella estimada, la del nom estrany, la progre guitarrista, la cuinera, l’esportista,…

Llegint el llibre he anat veient que moltes de les coses que es feien a classe de monges, jo també les vaig estudiar així -només hi ha una cançó que et permet recordar les preposicions del castellà o les taules de multiplicar, oi?- però aquest llibre aconsegueix fer una cosa que molt pocs poden fer: unir un imaginari col·lectiu, sigui d’educació o de l’època de l’escola de moltíssimes persones.

Perquè, potser no beneíeu la taula, però segur que l’anàlisi de les oracions, el Cocherito leré amb la corda, els plats i gots de Duralex al menjador, la Heidi, los payasos de la tele, els llibres d’Els Cinc o el Tigretón sí que sabeu què són. I quan la Judith Càlix i la Rosa Gordillo us ho repassin tot no podreu evitar esbossar un somriure d’orella a orella.

Per cert, les autores us expliquen un munt de coses més en aquest Facebook que han posat en marxa aquí: Fb.com/quananavemalesmonges.

També han anat de gira per ràdios!

I també a la televisió!

 

Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar-lo a llegir.

Títol: Quan anàvem a les monges
Autor: Judith Càlix i Rosa Gordillo
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-664-2161-4
Preu: 18,90€

Lesbos a cor obert, d’Arantza Diez

lesbos-a-cor-obert-arantza-diez10 quilòmetres. La distància que milers de corredors fan gairebé cada cap de setmana en una cursa homologada en qualsevol ciutat o poble de Catalunya, menys d’una quarta part d’una marató, la distància que té la Diagonal de Barcelona des del Parc de Cervantes fins el centre comercial Diagonal Mar. Una distància que corrent a ritme mig es pot fer en poc menys d’una hora o caminant en una mica més de dues hores o en cotxe en uns 15 minuts.

10.000 metres. Aquesta és la distància que separa la costa de Turquia de l’illa de Lesbos pel seu punt més estret, el pas de Mitilene. Aquesta és la distància que han de recórrer milers de persones cada dia per salvar les seves vides, abandonant cases i famílies per fugir d’uns països on la paraula seguretat no existeix, on la probabilitat de morir per l’explosió d’una bomba és tan alta que la fugida a través del mar dalt d’una barca pneumàtica, sobrecarregada i amb mal temps es veu com l’única manera de sobreviure.

4 socorristes, un cotxe llogat, tres habitacions d’un hostal, uns vestits de neopré. Són tots els mitjans que Oscar Camps i Proactiva Open Arms van poder utilitzar durant mesos en la seva aventura a Lesbos, on hi van arribar empesos per la increïble falta de resposta de les institucions europees que veien com centenars de persones, homes, dones, nens, ancians, es jugaven la vida en un viatge i que no van fer -i segueixen sense fer- res per evitar una tragèdia que és a dia d’avui la pitjor crisi d’humanitat de la història des de la Segona Guerra Mundial.

Lesbos, a cor obert és la versió en paper del documental To Kyma, rescat al mar Egeu que TV3 i La Kaset Ideas Factory van produir conjuntament i es va emetre per la cadena pública, primer, i La Sexta un temps després, i que mostrava les condicions amb les quals l’equip de Proactiva havia de treballar per intentar salvar tants refugiats com fos possible a les platges de l’illa de Lesbos.

Aquesta història, traslladada al paper per Arantza Diez -igual que el documental- no ens estalvia cap dels moments més difícils viscuts pels socorristes de Proactiva, si no que fa una narració realista dels que aquests voluntaris i molts d’altres anaven trobant-se en cada un dels rescats que feien.

I, tot i que és una lectura molt dura, tant com ho va ser el visionat, s’agraeix, perquè els que ho llegim hem de ser conscients que tot i que als telenotícies ja no se’n parla tant, la crisi dels refugiats continua sent un greu problema de consciència d’aquesta societat europea. Europa no ha sabut reaccionar davant el drama de milers de persones que s’han vist injustament implicades en conflictes bèl·lics que s’han eternitzat i quan ho ha fet, ho ha fet de la pitjor manera possible; aixecant tanques de quatre metres i tancant els ulls enfront de la tragèdia enlloc d’estudiar maneres de solucionar aquests conflictes o de donar socors als fugitius tal i com estableix la convenció de Ginebra o altres normes que es van redactar precisament per evitar nous drames humanitaris.

Lesbos, a cor obert és brutal, colpidor, terriblement dolorós, però al mateix temps deixa la porta oberta a l’esperança. És meravellós poder pensar que encara queda gent al món capaç de fer la motxilla i lluitar per ajudar els que ho necessiten, superant totes les dificultats burocràtiques que convingui i fent una feina que els governs no han estat capaços de fer, no perquè no hagin pogut, sinó -encara pitjor- perquè no han volgut.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Lesbos a cor obert
Autor: Arantza Diez
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 200
ISBN: 978-84-664-2144-7
Preu: 15,90€

A la caça del PSUC, d’Antoni Batista

a-la-caca-del-psuc-antoni-batistaAquest llibre -molt interessant- conté les “memòries polítiques” d’un testimoni d’excepció del que ha estat el partit que va vertebrar durant una colla d’anys una part molt important de l’oposició al règim de Franco: el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSU de C o més abreujadament el PSUC o PeSUC).

Jo hi veig quatre parts força diferenciades. En la primera, amb l’estil àgil de periodista i la llengua acurada de qui l’ha defensada a peu i a cavall, Batista ens exposa una versió de la història del PSU des del naixement del partit -el 23 de Juliol va fer exactament 80 anys- fins a la seva afiliació com a militant. És la versió que ha recollit de testimonis diversos, alguns dels quals protagonistes dels fets. No estalvia els moments foscos. Ni els clars.

En la segona part hi ha el testimoni, narrat sovint en primera persona, de com van ser aquells anys de clandestinitat severa vistos des de la privilegiada situació del responsable de l’òrgan de difusió de notícies i consignes que era la revista –clandestiníssima- Treball. Quan dic privilegiada situació cal entendre-ho en el sentit que era present en moltes reunions importantíssimes, no pas que fos un privilegi per estalviar-se riscos, que eren molt alts.

Si hagués d’enumerar els personatges que retrata i de la seva vinculació i sovint sorprenent relació amb el partit dels comunistes catalans em sortiria una ressenya tan llarga com el llibre. Hi surt tot i tothom: detencions i tortures, afusellaments, crisis amb el PCUS, lluites internes, eurocomunisme, vagues a la Seat, caputxinada, tancada a Montserrat, Assemblea de Catalunya…

Hi ha moments que, vistos ara, resulten còmics com ara la dramàtica absència de WC al local clandestí on es feien llarguíssimes i enceses reunions del Comitè Central.

Encara que la política us interessi poc i el marxisme menys, us asseguro que hi trobareu un munt de noms coneguts que us sorprendran molt .

En realitat, l’autor no separa aquestes dues primeres parts, ho he fet jo perquè hi veig una diferència qualitativa entre allò que s’ha vist i viscut i allò que s’ha recollit de vells testimonis.

En canvi el que anomeno “tercera part” sí que queda clarament separada i l’autor l’anomena Part II WICHITA. En ella hi desenvolupa una història quasi independent que s’esdevé en un moment que, ja abandonada la militància, s’havia decantat per la literatura/periodisme d’investigació. Havent viatjat als EUA per fer averiguacions sobre el mític xèrif Wyatt Earp (el de l’OK Corral) es troba de manera quasi accidental que li apareixen una colla de fils i indicis que el duran a sospitar d’una trama que podria donar alguna llum sobre el sobtat ensorrament del PSUC els darrers anys 70. Tot adquireix aires de novel·la de Le Carré.

El llibre havia començat amb una conversa inacabada amb Antoni Gutiérrez i acaba reprenent aquest fil, i deixant en l’aire el que hauria pogut ser la confirmació de les sospites. Acaba fent una última repassada a la nòmina dels amics, coneguts i saludats que han passejat per l’òrbita del PSUC per tal que no hi falti ningú. Ni el Sisa.

Interessantíssim tot el que ens desvela. També els significatius silencis: ja ha quedat dit que era la seva versió de la història i ell no se n’amaga.

Imprescindible el “Qui és qui?” de l’Índex de noms que hi ha les darreres 11 pàgines!

Títol: A la caça del PSUC
Autor: Antoni Batista
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 280
ISBN: 978-84-9809-381-0
Preu: 18€