Ha nevat sobre Yesterday, de Gabriel Janer Manila

ha-nevat-sobre-yesterdayDesprés d’una extensa obra literària Gabriel Janer Manila decideix obrir el calaix dels seus records evocant amb passió el món de la seva Mallorca preturística, la dels nens que han crescut a la grisa postguerra envoltats de testimonis del que foren els temps passats, la de l’eufòria dels anys de la República, la de la derrota i duríssim calvari dels vençuts -entre els quals, la seva família-… Nens que, tanmateix són feliços, juguen i sobreviuen.

Els records, exposats en un ordre aproximadament cronològic, però molt poc sistemàtic i ple de temes i personatges que deriven els uns dels altres, com en una narració oriental, comencen a mitjan segle XIX, amb els personatges coneguts per la tradició oral familiar, continuen amb els records recollits de boca del seu pare, de la seva mare i també de diverses tietes, veïns i veïnes d’Algaida, tots amb noms i cognoms, que ve a ser el particular Macondo de Janer, fins els anys seixanta dels Beatles. Ell mateix descriu en una bella metàfora com s’entrelliguen aquest enfilall d’històries:

Vaig sentir contar moltes històries, unes de riure, altres de por. Era com si descobrís la literatura, i no sabia que existia. Vaig tenir la fortuna de trobar bons narradors a prop meu, i a través dels seus relats -perquè articulaven la vida com qui teixeix un drap o el desteixeix- vaig recórrer certs paisatges humans inhabitables, escenaris que podien ser terrorífics, a vegades còmics, i absurds, i grotescs, gairebé sempre desolats. Amb la desolació que es parlava de la vida, i l’angoixa, i el desemparament, i la tristor encastades a la memòria. La tia Antonina tenia una faixa vella de color rosat. Quan necessitava una mica de fil, perquè havia de sargir una peça de roba -podia ser una camisa de jeure, una faldeta de les que portava sota la falda o un sac blanc per a la farina-, refent-ne amb l’agulla el teixit trencat, desteixia la faixa, lentament fins a aconseguir-ne un cabdell. Moltes vegades vaig enfilar-li l’agulla. Els ulls li fallaven. Cosia d’esma. La tia Antonina sabia que, a vegades, en contar-les, les històries tornen a desfer-se, i se’n treu un fil com el que extreia de la faixa

pg: 150-151

Tot un gran fris de personatges entranyables, pintorescos, cruels o desgraciats desfila per les planes del llibre, protagonistes d’un inacabable anecdotari puntuat per la presència insistent de la por i la repressió com a teló de fons.

Hi ha però el que, per a mi és la gran protagonista: la llengua.

Gabriel Janer estima la seva llengua, el català de Mallorca, amb una força gens dissimulada. Llegint aquest llibre tenim la sensació d’estar immersos en un torrent de paraules, expressions i modismes que no sé si encara són vius, però que hauran quedat rescatats per sempre més.

I encara una altra protagonista: l’olor.

Les olors que, amb el seu gran poder evocador transporten a Janer i a nosaltres, lectors, a gaudir de l’olor del pa calent acabat de sortir de la fleca de davant de casa, de les figues forneres que es preparaven per a l’hivern, de la terra mullada per les primeres pluges d’agost,…

Quan tingueu el llibre a les mans comprovareu que, només d’obrir-lo, en brollen les olors de la Mediterrània insular i la cançó de les paraules mallorquines.

Títol: Ha nevat sobre Yesterday
Autor: Gabriel Janer Manila
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-TELA
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-7588-617-6
Preu: 21€

La revolució que ara toca, de Pau Riba

larevolucioquearatocaPau Riba ja és un personatge del nostre imaginari col·lectiu. Des de les noies de porcellana, passant per la família literària, les actuacions a Canet amb una barreja de calçotets i pijama fins a ser l’avi de ple dret de l’escena musical catalana actual, Pau Riba ja ocupa un lloc molt concret al nostre cap.

En aquest llibre però, el cantautor surt de l’espectre habitual on el tenim posat de la mà de Francesc Miralles. Gràcies a les converses que recull Pòrtic en aquest La revolució que ara toca, descobrim un individu que es treu de sobre el paperot d’icona per reflexionar sobre el món on vivim i com creu que pot ser el nostre futur.

No deixa de ser curiós -i també molt interessant i molt d’agrair- el poder sentir i llegir algú tant interessant com Pau Riba i que fa molts anys que porta la llufa de ser el hippy oficial de Catalunya.

No deixa de ser curiós llegir a Pau Riba parlar sobre petroli i què creu que passarà quan hàgim esgotat el planeta, o la seva confiança i alhora mirada preventiva davant dels avenços tecnològics que ens afecten físicament o a nivell psicosocial. També hi trobem un autor que rebla el clau del que anomena “Timologia” -una etimologia més versàtil- i que ja va explicar al seu llibre Alol·laila, o que reflexiona sobre la crisi econòmica de la qual encara no hem acabat de sortir, de l’atur, del paper de les màquines en això que anomenem treball, i molt més.

Ideal pels fans de la màxima icona de la contracultura catalana. Gratament sorprenent per tots aquells que el tingueu només per un hippy. Pau Riba és més que un hippy: és el hippy. Però té més coses a dir que “pau al món”. A La revolució que ara toca us les explica totes.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: La revolució que ara toca
Autor: Pau Riba
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-9809-244-8
Preu: 18€

Els Güell, d’Andreu Farràs

els-guell-andreu-farrasBenvolguts Nosaltres,

No sé si us he explicat mai que això de la història és, en general, un dels meus temes preferits. Ja sigui per triar lectures o simplement pel fet de voler conèixer una mica més el com i el perquè hem arribat fins aquí. I sí, ara m’agrada molt, però a l’escola era una de les meves assignatures que més em costava… Qui m’ho havia de dir!

En fi, no ens desviem el tema. Tot això us ho explicava arrel de l’últim llibre que he llegit i del qual us parlaré una miqueta tot seguit. I és que aquest llibre d’Andreu Farràs Calatayud ve carregadíssim de les aventures i desventures d’una de les famílies més importants de Catalunya: els Güell.

Farràs ens endinsa en una investigació que, sens dubte, deu haver estat molt i molt interessant en on retrata els Güell més destacats que molts de nosaltres ja coneixem, com a mínim d’anomenada: l’Eusebi, en Joan o, ja més recent, en Carlos Güell, el personatge amb qui finalitza aquest repàs a la història, no només d’aquesta gran família, sinó també del nostre país.

Potser us passarà com a mi i tindreu més tirada a saber què va fer i com s’ho va fer el mecenes d’un dels arquitectes més reconeguts mundialment que ha donat aquesta terra, Antoni Gaudí. O potser us inclinareu més per conèixer d’on va sortir la immensa fortuna que aquests personatges van arribar a tenir i que van decidir dedicar -alguns- a mantenir i promoure la cultura, la indústria i l’art de Catalunya. Per descomptat que no us sorprendrà conèixer el paper de mecenes que Eusebi Güell va exercir en Gaudí, però potser sí que ho farà saber que aquest Güell va ser el fundador de la companyia Asland o que va fer grans esforços per tal de salvar Verdaguer del desnonament.

De famílies importants en tenim moltes a Catalunya. Si us interessa la seva història i voleu conèixer les intimitats bones -i les no tant bones, també- esteu d’enhorabona. Ara podreu fer-ho amb Els Güell.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Els Güell
Autor: Andreu Farràs
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Biografies i Memòries
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-297-7501-3
Preu: 20,90€

 

Nedant entre taurons. El meu viatge al món dels banquers, de Joris Luyendijk

nedantentretauronsJoris Luyendijk, que va ser corresponsal de guerra al Pròxim Orient, va rebre l’encàrrec del diari The Guardian de fer un reportatge en profunditat sobre el món financer de la City de Londres després de la crisi del 2008.

A partir de posar en marxa un blog a internet obert al comentaris dels treballadors del sector financer i fent una crida a voluntaris a entrevistar-se amb ell -no li va ser fàcil: en total uns 200, garantint l’anonimat, perquè els hi anava el lloc de treball de manera fulminant si s’endevinava qui eren o de quina empresa parlaven-, Luyendijk construeix a Nedant entre taurons. El meu viatge al món dels banquers un retrat àgil i distret on veurem desfilar banquers, quants (analistes quantitatius, o sigui els que a partir d’una base matemàtica s’inventen productes d’inversió sofisticats), gestors, experts informàtics, controladors, operadors, etc. del món financer de la City. O sigui, els “taurons” que neden al nostre voltant.

El llibre ens descriu això que anomenem món financer, la seva complexitat i les diferents tipologies que té i que la majoria de ciutadans desconeixem: bancs comercials, d’inversió, operadors, gestors de plans de pensions, experts en fusions i adquisicions d’empreses, agències de control, auditories… Al mateix temps i a partir de les respostes dels entrevistats i dels comentaris al seu blog, anirem reconstruint el puzzle del perquè de la crisi del 2008 i  -això m’ha interessat molt- com no és segur que no torni a produir-se un episodi semblant vist el funcionament competitiu, l’afany insaciable dels guanys, malgrat la imposició de normes de control que han fet les autoritats polítiques i els mecanismes que es generen d’immediat per evitar-les. En definitiva la lògica implacable del sistema capitalista liberal. I una sospita de que ningú sap en realitat on va i on pot arribar el sistema financer.

Un dels atractius del llibre és el fris humà que va apareixent a partir de les respostes dels que accepten entrevistar-se amb l’autor sense enregistradores ni fotos. Descobrim els “tics” característics: vestir roba cara, lluir rellotges de luxe, presumir de vacances… Els sous poden arribar a nivells inimaginables per una gran part de la societat i fomenten una lluita competitiva brutal. Llegint el llibre és inevitable recordar les pel·lícules Margin call o The Wolf of Wall Street. Hi ha testimonis que han abandonat voluntàriament i prematurament aquestes feines (sovint un cop enriquits) perquè no volen continuar sotmesos a unes feines de tanta pressió, sense horaris ni vida personal. N’hi ha que un dia es fan preguntes de caràcter moral o són sensibles a l’opinió pública. I d’altres que no: són els que acostumats a viure amb un tren de vida molt alt no pensen des del punt de vista del bé i del mal. Són “professionals” i només les lleis delimiten el que és acceptable.

Les reflexions finals sobre les connexions entre el món dels polítics i el món financer acaben d’arrodonir aquest interessantíssim reportatge.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Nedant entre taurons. El meu viatge al món dels banquers
Autor: Joris Luyendijk
Editorial: Empúries
Col·lecció: BIBLIOTECA UNIVERSAL EMPURIES
Traductor: Ernest Riera Arbussà | Esther Roig Giménez
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-16367-53-5
Preu: 19,50€

Per què llegir els Clàssics, d’Italo Calvino

per què llegir els clàssics italo calvinoAra que ha passat el tsunami de Sant Jordi és del tot oportú, fins i tot higiènic, tenir a mà aquest llibre.

Es tracta d’un recull d’assajos escollits per la vídua d’Italo Calvino, Esther Calvino, d’una selecció que l’autor ja havia anat preparant. Tal i com ens explica en la “Nota preliminar”:

En una carta del 27 de setembre de 1961 Italo Calvino escrivia a Niccolò Gallo:

“Per publicar un recull d’assajos dispersos i mancats d’homogeneïtat com els meus, cal esperar la pròpia mort o, en tot cas, la vellesa avançada.”

No hi va arribar; va morir el 1985 als 62 anys.

L’article que dóna nom al llibre n’és el primer capítol i planteja, per començar, una reflexió sobre els clàssics repassant algunes propostes de definició, unes amb el sol enunciat i d’altres amb consideracions que les confirmen o matisen. Els articles acaben amb una mostra del tarannà de Calvino:

“Ara hauria de reescriure l’article sencer mirant que quedés ben clar que els clàssics serveixen per entendre qui som i on hem arribat (…)”

“Després l’hauria de tornar a escriure una altra vegada perquè ningú no es pensi que els clàssics s’han de llegir perquè “serveixen” per alguna cosa. L’única raó que es pot adduir és que llegir els clàssics és millor que no llegir-los.”

“I si algú objecta que no val la pena tant d’esforç citaré Cioran (…): ‘Mentre li preparaven la cicuta, Sòcrates estava aprenent una ària per a flauta. “De què et servirà?”, li van preguntar. ‘Per saber-me aquesta ària abans de morir’”

Per què servirà, doncs, llegir aquest llibre? Per tenir ajuda per navegar entre els clàssics.

Comença per l’Odissea i va repassant el que Esther Calvino anomena els “seus” clàssics: Xenofont, Ovidi, Les set princeses de Nizami, Tirant lo Blanc, Stendhal, Dickens, Tolstoi, Mark Twain, Pasternak, Hemingway, Borges, Queneau, Pavese… Més de trenta-quatre autors i obres clàssiques passen per la prosa amena, profunda i erudita de Calvino.

Llegiu-ne un cada dia i us obrirà la gana de llegir o rellegir clàssics.

I una observació final: les darreres pàgines contenen uns llistats amb les traduccions catalanes utilitzades en les citacions literals i les traduccions catalanes dels textos comentats per Calvino sense citacions literals. Encara que només fos per aquestes utilíssimes llistes que es converteixen en guies de lectura valdria la pena tenir ben a mà aquest llibre.

Felicitats, editors!

Títol: Per què llegir els Clàssics
Autor: Italo Calvino
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’Abast
Traductor: Teresa Muñoz Lloret
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-297-7492-4
Preu: 19,50€

Sempre els diners!, de Hans Magnus Enzensberger

sempreelsdinersHeu pensat mai que per entendre el que passa en el món dels diners ens aniria bé tenir a casa un professor d’economia i finances en horari 24×7? Perquè no ens enganyem, mira que n’és de difícil, a vegades, entendre per què passa el que passa des de fa uns anys, oi?

Nosaltres, els tres protagonistes d’aquesta història són ben afortunats! Tenen una tieta rica que, a part de tenir diners que li surten per les orelles, també és una entesa en com funciona aquest món i els pot anar resolent els dubtes que els van sorgint. I és que la tieta Felicitas és una mica estrafolària i com que està també una mica avorrida, decideix ajudar els seus nebots (la Felicitas -repetim nom-, la Fanny i el Fabian) explicant-los com d’estranya, divertida, complicada, però sobretot interessada i a vegades poc ètica pot arribar a ser l’Economia.

Un detall: us heu fixat que tots els noms comencen per F, com la paraula finances?

Hans Magnus Enzensberger es va donar a conèixer sobretot arrel de la publicació del llibre El dimoni dels nombres, i va servir per tal que molts joves veiessin les matemàtiques i els nombres des d’una perspectiva molt més amable que la que ens presenten els llibres d’aquesta matèria. A banda, Enzensberger és assagista, periodista i en ocasions també poeta.

Si encara teniu dubtes de com hem arribat a aquesta situació, agafeu aquest Sempre els diners! i deixeu que la tieta Felicitas us en faci cinc cèntims!! És tan divertida -i segur que molt més estrafolària- com una classe amb els professors Sala i Martin o Gay de Liébana, per posar un parell d’exemples.

I a tot això, sumeu-hi el grandíssim Javier Mariscal i les seves il·lustracions, que acompanyen el llibre!

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols del llibre en pdf.

Títol: Sempre els diners!
Autor: Hans Magnus Enzensberger
Il·lustracions: Javier Mariscal
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traductor: Carlota Gurt
Pàgines: 160
ISBN: 978-84-297-7491-7
Preu: 16,90€

L’or blanc, d’Edmund de Waal

lorblancedmunddewaalEdmund de Waal és un ceramista anglès que ha aconseguit fama mundial en escriure un llibre –La llebre amb ulls d’ambre– explicant la història d’una col·lecció de netsukes, petits passadors japonesos que són peces de valor artístic, i que era també la història de la seva família.

Què és L’or blanc del títol del nou llibre? La porcellana.

I què és aquest llibre que us porto avui al Nosaltres? No és una novel·la. És moltes coses. Podríem dir que és un llibre de viatges en el temps i en l’espai refent la Ruta Blanca a què fa referència el títol original (The White Road).

És una història de la porcellana. Però escrita d’una manera personalíssima. S’inicia amb una seqüència històrica -la seva aparició a la Xina (Jingdezhen), la seva arribada a Europa, la seva “reinvenció” a Dresden, el descobriment dels grans jaciments d’argila a Cornualla,…- i es va mesclant amb la història de De Waal, quan l’autor es feia un fart de treballar fent “instal·lacions” per exposicions artístiques al Victòria & Albert Museum, a Cambridge o a Nova York.

Aquesta reconstrucció històrica està feta en forma d’un viatge, que el propi autor ha fet, pels llocs significatius de la història de la porcellana i per la documentació, els arxius i els museus que li han permès rememorar els fets i les persones que han tingut un paper en aquesta història. Des dels jesuïtes que van viatjar a la Xina, el Père d’Entrecolles que va ser el primer a estudiar la porcellana xinesa i la seva fabricació, passant per August el Gran de Saxònia, col·leccionista de tot i especialment de porcellana que ambicionava que en el seu regne es fabriqués un bé tan preuat.

També, l’emotiu testimoni de les memòries de Hans Landauer que es va salvar de morir al camp de concentració de Dachau gràcies a que va treballar en la fàbrica que Himmler va instal·lar per tal de fabricar una porcellana al servei del III Reich. I finalment, el testimoni dels pobres xinesos que van haver de destruir els antiquíssims motlles imperials i substituir-los pels que servien per fer per fer efigies de Mao.

Aquest viatge a través de la història de la porcellana és una mena de “Ruta de la Seda” i està ple de reflexions intercalades del ceramista que es forma, que treballa, i que es fa preguntes i reflexiona sobre la creació, tot posant-se sovint a la pell dels protagonistes que van treballar i lluitar per aconseguir fer aquest “or blanc”.

I d’entre les reflexions, les que es fa sobre el color blanc, amb els seus matisos:

Utilitzo tots els blancs consumats, intentats, consoladors, melancòlics, amenaçadors, espurnejants del meu viatge. Tots els blancs de Jingdezhen: “blanc com greix de moltó solidificat”, (…) “blanc de llet com un narcís”, (…) i “blanc com el fum”.
– p. 440

Si us ve de gust conèixer una mica la història de la porcellana i la dels homes que la van estimar i van lluitar per conèixer-la, i també us agrada llegir i sentir la veu d’una persona culta, que no enfarfega, i que té una concepció profundament humanista, aquest és el vostre llibre.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: L’or blanc
Autor: Edmund de Waal
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traductor: Marc Rubió | Esther Roig Giménez
Pàgines: 456
ISBN: 978-84-297-7498-6
Preu: 24€

Confessions d’un culer defectuós, de Sergi Pàmies

confessionsdunculerdefectuospamiesEn Sergi Pàmies és un dels escriptors i cronistes més lúcids del nostre país. És capaç d’escriure novel·les, de parlar de política o de literatura des d’una columna en un diari i fer-ho d’una forma única. I de futbol, amb un punt de vista únic, fet que el converteix en un escriptor molt característic.

En Sergi Pàmies té una cosa que no tots els escriptors tenen: una veu pròpia i única.

En el cas de Confessions d’un culer defectuós ens trobem amb un Sergi Pàmies íntim, que parla en primera persona, i que analitza què és el Barça, què significa el Barça, què vol dir ser del Barça i, sobretot, què “inclou” aquest ser del Barça. Com diu en Pàmies, “un bon culer ha de ser antimadridista”. Heus aquí el “alguna cosa ens falla”, quan l’autor afirma que li és igual el Madrid.

En aquestes confessions descobrim un Sergi Pàmies que va viure la infantesa a París per l’exili dels seus pares, i el futbol en sí, la manera de ser del club i l’aficionat del Barça com a alguns dels elements que, quan va arribar a Barcelona el van educar i, sobretot, acollir. En Pàmies afirma que això del Barça té quelcom de tribal i que el no haver viscut aquell “a mi em van fer soci quan era a la panxa de la mare”, per exemple, o no demostrar un odi inversemblant cap al Madrid l’allunya d’aquesta tribalitat i el converteix en un culer defectuós.

Aquest llibre no deixa de ser, d’alguna manera, arriscat. I no només perquè ens trobem amb un Pàmies declarant-se d’alguna manera una espècie de “no antimadridista” malgrat que l’ADN culé figura que ha de portar incorporat l’odi cap als merengues i també el menyspreu cap als pericos. És un llibre tendre, obert, i amb records per ídols per molts de Nosaltres no viscuts però sí coneguts, com ara el ‘Cholo’ Sotil. Aquest és un llibre on Pàmies es manifesta com a “culer defectuós” i, alhora, com a un meravellós observador de què significa, què inclou, i què suposa ser del Barça.

En aquest llibre no només hi trobareu confessions sinó que també hi trobareu anècdotes personals (els inicis al Camp Nou a la falda d’un tiet que fa d’introductor vital al món Barça), tractats d’abraçologia amb els presidents del club, fets biogràfics que han marcat un munt de personalitats, i també un anàlisi en profunditat d’alguns personatges claus de la història del barcelonisme.

Un gran llibre per a bons i grans culers escrit per un culer que s’autoanomena defectuós però que té una veu única.

Aquí teniu els primers capítols en pdf i aquí l’entrevista que li van fer en Jordi Basté i en Quim Monzó a ‘El món a RAC1’.

Títol: Confessions d’un culer defectuós
Autor: Sergi Pàmies
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 168
ISBN: 978-84-16367-59-7
Preu: 15,50€

Generació Tomàtic, d’Andrés Palomino

generaciotomaticandrespalominoPetrillons!! S’acosta Sant Jordi i encara no saps quin llibre regalar?!?! Deixa les fotocòpies del Goku i posa’t en marxa! No et preocupis amb això del llibre: té solució, súper!! I no és la nostra amiga, la pressió de l’aire, Lester!!

Si has somrigut per sota el nas només de llegir aquesta frase perquè l’has entesa tota i t’ha arribat una mica al cor és que, sens dubte, ets Generació Tomàtic.

Fa uns mesos, els diaris anaven plens de l’aniversari del Club Súper 3 i entrevistaven un Petri sense ulleres ni casc, una Noti sense vermell corporatiu i una Nets que, per un moment, deixava els culebrots de tarda per tornar a la infantesa de tota una generació. Alguns vam descobrir que el Megazero també el feia el Petri. També recordo algunes entrevistes amb un “va ser qüestió de trobar els personatges. En Goku va fer la resta”.

Jo formo part d’aquesta generació nascuda de l’amor previ o posterior al mundial del naranjito que, afortunadament, ens vam trobar amb una tele jove, valenta i amb molt de talent que es va saber inventar un producte com el Club Súper 3, o com a mínim, exportar-lo amb èxit dels Estats Units. Crescuts, molts de Nosaltres, amb un canvi de Barcelona que vèiem com a natural gràcies a uns Jocs Olímpics i a un Barça de Dream Team guanyador… què podia sortir malament? I si a més la tele hi ajudava, què més voleu?! Fins i tot ens penjàvem les monedes de cinc duros del coll!!

Aquest llibre ens recorda i ens explica d’on vénen totes aquelles vivències. Què feiem, com ho fèiem (i com ens ho fèiem sense smartphone!), i com de meravellosa va arribar a ser la dècada dels noranta, especialment pels nens de Catalunya. Recordeu que a Marbella tenien el Jesús Gil en un jacuzzi!

I ja per pujar nota: sabeu què és això sense fer servir el Shazam?

Sou prou Generació Tomàtic?

Tinc un amic 2.0 anomenat Ángel que ho és tant, que té un vídeo a Youtube amb més de 1.200.000 reproduccions. Sabeu per què? Perquè la Generació Tomàtic fins i tot vam estrenar un “cumpleaños feliz”. I ens el va fer en Kitflus.

Bon Sant Jordi, súpers!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Generació Tomàtic
Autor: Andrés Palomares
Editorial: Fanbooks
Col·lecció: NO FICCIÓ
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-16297-70-2
Preu: 16,95€

Si sou molt Generació Tomàtic, cap a Facebook i Twitter!

Aquella porta giratòria, de Lluís Foix

aquellaportagiratoriaUn dels grans consells que em va anar repetint ma mare mentre estudiava periodisme ha resultat ser -com no podia ser d’una altra manera- un dels més encertats. Ella sempre m’anava al darrera dient-me allò de “llegeix el Foix d’avui, que encara que els de La Vanguardia no t’agradin del tot, aquest home en sap molt”. Era això o avisar-me quan parlava a les tertúlies amb el Bassas.

A Aquella porta giratòria, el Premi Josep Pla 2016, Lluís Foix fa un relat de què va ser, ha estat, és, i molt probablement seguirà sent La Vanguardia, a partir dels 45 anys en què hi ha estat treballant. I treballant de tot: traductor, redactor, corresponsal, subdirector, director adjunt, director,… El fet és que Lluís Foix comença a tenir aquella edat meravellosa que tenen alguns personatges públics en què l’edat els fa adonar que ja no necessiten guardar certes compostures. No és en absolut un “para lo que me queda en el convento”, que dirien en castellà, però sí que és dir sense gaire manies què és, com és i com ha funcionat tant de temps i tan bé un dels, per què no dir-ho, símbols de Catalunya.

La Vanguardia és, ens agradi o no, un reflex de què som i com som. I Lluís Foix ens ho explica des del terreny. Coses bones i dolentes. De fet, fa poc, Foix explicava a Vilaweb que si aquest diari ha durat tant és perquè no ha estat mai “un torcebraç definitiu al poder”. Ni d’aquí ni d’allà. Ha estat un diari que no ha fet mai nosa del tot a ningú. Adéu al quart poder, oi? En aquest sentit i sobre el conde,

L’any 1987 don Carlos moria a la seva residència de Sarrià. Era un dels últims eduardians que gaudiren d’una vida dura però, alhora, plena de distraccions i satisfaccions. Fou una persona molt influent en la societat en la qual visqué. Republicà, fugitiu durant la guerra, franquista, monàrquic i finalment demòcrata. Sense cap exageració. La capacitat d’adaptació a tots els moments històrics explica la continuïtat de la família Godó al davant de La Vanguardia des del primer de febrer de 1881.

En aquestes memòries hi ha detalls i anècdotes que ens revelen com era una redacció de La Vanguardia situada al carrer Pelai i amb aquella porta giratòria que molts de nosaltres havíem creuat només per entrar i dir “aquí m’agradaria treballar-hi”. És un viatge periodístic a l’estil Mad Men per la redacció del carrer Pelai. Tothom fuma, tothom beu i el franquisme és una llosa terrorífica. Però amb aquest llibre no ens quedem només a la porta giratòria. També anem a Londres, Washington, i un munt de llocs que repassen les vivències d’un periodista que, per desgràcia seva, va haver de cobrir massa estona el franquisme però que, per sort per molts de nosaltres, era prou bo com perquè l’enviessin a fora per anar a cobrir cimeres.

Un llibre imprescindible. Un Premi Josep Pla de periodisme d’un senyor que ma mare sempre ha dit que és molt bo. I jo hi estic d’acord. També us aviso: ma mare s’equivoca molt poques vegades.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: Aquella porta giratòria
Autor: Lluís Foix Carnicé
Editorial: Destino
Col·lecció: L’ANCORA
Premi Josep Pla 2016
Pàgines: 300
ISBN: 978-84-9710-261-2
Preu: 20€