Arxiu de la categoria: No ficció

El silenci en temps de soroll, d’Erling Kagge

Hem buscat la nostra lectora més silenciosa perquè ens ressenyi El silenci en temps de soroll, d’Erling Kagge i ens ha enviat això. Són notes mentals escrites en un paper. Perquè no necessiten ser llegides en veu alta… Així doncs: silenci i llegiu el que us explica la Mariona:

Us parlaré d’El silenci en temps de soroll.
Al subtítol hi diu L’aventura d’aïllar-se del món.
L’autor, Erling Kagge és explorador polar, escriptor, advocat i editor. També és noruec i pare de tres filles.
El llibre és petit, de tapa dura, de coberta blanca i detalls en tocs de verd.
A l’interior, 143 pàgines acompanyades d’imatges evocadores on hi predomina majoritàriament el color blanc. Es tracta d’aquells llibres que llegeixes amb cura de no embrutar-lo i guardes a la prestatgeria dels llibres bonics.
L’he llegit en silenci.
El silenci és el meu estat natural, i tenint en compte que els humans tenim menys capacitat de concentració que un peix de colors, costa d’entendre que hàgim permès que tot el que ens envolta sigui extremadament sorollós.
Kagge ens parla i alhora ens recorda que el soroll ens aparta de nosaltres. La vida és llarga i plena sempre i quan ens escoltem. Si vivim entretinguts, la vida es fa curta.
La majoria de coses no es poden explicar en paraules.
Kagge també ens explica que aprendre a conviure amb el silenci ens fa estar en pau amb nosaltres.
Vivim constantment a través d’activitat frenètica i soroll constant. Potser tenim por d’arribar a conèixer-nos millor.
ACTUALMENT, EL SILENCI ES POT CONSIDERAR UN LUXE tot i que no es pot quantificar econòmicament.
Aquells que aconsegueixen que els satisfaci l’experiència silenciosa descobreixen que vivim en l’època del Soroll; que el Silenci està amenaçat.
Molta gens us dirà que el silenci pot arribar a molestar. A Incomodar.
Jo us diré que les paraules poden trencar/esguerrar un bon moment.
La música no seria música sense el silenci. I el llenguatge?
La ciència ha demostrat que l’activitat neuronal és més intensa en els intervals de silenci que durant les notes.
Beethoven va compondre la novena, sord.
Cage composava a base de silencis.
El silenci al cinema s’utilitza per crear expectació.

Els que no disposem del do de la paraula, els que som més d’escoltar que de parlar, els que preferim veure-ho a protagonitzar-ho… celebrem cada pàgina d’aquest llibre.
A més, parlar sol no està ben vist.

Shhht!! Comenceu a llegir els primers capítols en pdf seguint aquest enllaç!

Títol: El silenci en temps de soroll
Autor: Erling Kagge
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’Abast
Traductor: Laura Segarra Vidal
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-297-7615-7
Preu: 16,90€

Share

Pepe i jo, de Joan Lluís Bozzo

Més d’un cop, els últims dies, m’he trobat amb algú que recupera un TV3 a la carta amb un Albert Om una mica menys arrepenjat en l’edat i una mica més despert al costat d’un senyor que diu allò del “que se metan la unidad de España por el culo, a ver si les explota ya y les quedan los huevos colgando… Que se vayan a la puta mierda, hombre.” -de memòria, diria, que diu una cosa com ara això, oi?

És una barreja d’un “has vist! Aquest tio els tenia ben posats per dir això a la tele!!” i un “com trobo a faltar el tio aquest i la seva mala llet… i la seva burla de tot i de tothom”. Talment el que pensava l’Évole fa uns anys. Ara, a saber…

A saber com hauria vist Pepe Rubianes els dies que estem vivint. Segurament estaria molt preocupat i s’estranyaria que el món de la cultura d’Espanya no estigués al costat de Toni Albà, de cantants de rap condemnats, cantants de rock a l’audiència nacional, o multes a setmanaris que surten en dimecres.

En qualsevol cas, 10 anys després, de la parella de pallassos que formaven, Joan Lluís Bozzo ens explica les interioritats, el camerino desconegut, els amagatalls i els aparts teatrals, de la vida i miracles de Pepe Rubianes i la relació única que van tenir dues de les figures més importants de la història del teatre català contemporani.

En aquest llibre hi trobareu els detalls de com es va formar Pepe Rubianes, sigui per camí a la vida o per on va estudiar i amb qui es va trobar a llocs com la Universitat, Dagoll Dagom, els Joglars,.. També hi trobareu curiositats de la seva infantesa, juventut i adolescència, i també el viure i el conviure amb la malaltia que ens el va prendre massa d’hora.

Especialment important m’ha semblat el desencís, la sorpresa, la decepció i -en certa manera- la tragèdia de veure el buit dels actors de l’estat espanyol després de les seves paraules en aquell programa de televisió que la gent encara recupera.

Aquest llibre ens ofereix, gràcies a Joan Lluís Bozzo i la seva amistat amb aquell pallasso que tan trobem a faltar, la possibilitat de navegar cap a una terra per explorar. Una terra africana, tropical, de la Barceloneta, desenfrenada, divertida, burleta, surrealista, malparlada, a vegades una mica mentidera però també sorprenentment vertadera. Una terra de mambo anomenada Pepe Rubianes.

Deixeu en pau els vídeos a la carta, que Joan Lluís Bozzo us porta un menú Rubianes que us deixarà més que tips. Si sou amants de l’actor i el personatge us encantarà.

Aquí teniu els primers capítols en pdf del llibre de Joan Lluís Bozzo: Pepe i jo.

Títol: Pepe i jo
Autor: Joan Lluís Bozzo
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-9809-401-5
Preu: 18,90€

Share

Naomi Klein explica per què ‘No n’hi ha prou amb dir no’

El dimecres 8 de novembre molts dels lectors del Nosaltres van fer vaga però des del Nosaltres vam sentir-nos casi… obligats a no perdre’ns una oportunitat única: la presentació de No n’hi ha prou amb dir no, de Naomi Klein.

Quan fa -ja molts i- molts anys una autora brillant i jove ens va fer aturar de cop per revisar les nostres creences sobre el món de la publicitat i com aquesta anava més enllà del que ens pensàvem, quan va encunyar un terme per explicar-nos que ens prenen el pèl per amagar les vergonyes a base d’una doctrina del xoc,… bé, en resum: vam descobrir un dels estendards del que després es va convertir en el moviment del 15-M, de l’Occupy Wall Street, etc.

La qüestió és que després de tres llibres imprescindibles –No logo, La doctrina del xoc, Això ho canvia tot– volíem saber per què no n’hi ha prou amb dir no. I vam anar a la Casa del llibre perquè la Naomi Klein ens ho expliqués. I tot això, en el primer aniversari de l’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca!

El perquè del nom apareix, segons ens va dir l’autora quan, discutint amb Tsipras ella li va rebatre que no, que no n’hi ha prou amb dir que no, i que és el moment de portar a terme iniciatives perquè hi hagi canvis. ¿Canvis a on? A la política en sí, a la gestió dels conflictes, a problemes globals com el canvi climàtic, etc.

Aquí teniu la roda de premsa. Primer parla ella en anglès i després hi ha una -magnífica!- traductora que ho repeteix en castellà. Potser a la primera intervenció li falten 10 segons però el que no digui Klein ho dirà la traductora. – Molt i molt recomanble!!

Esperem que se senti tot prou bé i que gaudiu de la xerrada!

Us explicarem el llibre aviat!!

Aquí podeu començar a llegir “El full de ruta de Naomi Klein per resistir la doctrina del xoc de Trump i construir el món que necessitem”.

Títol: No n’hi ha prou amb dir no
Autor: Naomi Klein
Editorial: Empúries
Col·lecció: BIBLIOTECA UNIVERSAL EMPURIES
Traductors: Jordi Boixadós Bisbal | Mercè Santaularia Campillo
Pàgines: 312
ISBN: 978-84-17016-23-4
Preu: 21€

Share

En Jordi Amat ens explica el seu llibre ‘Com una pàtria. Vida de Josep Benet’

Com bé sabeu, de tant en tant ho fem això: obrim la porta a un autor perquè ens expliqui el llibre que ha publicat i -oh, meravella!- ens diuen que sí.

Si sou seguidors habituals del Nosaltres sabeu que ja ens han fet cas en en Joan Maria Morros i Els Coixinets i en Josep Capsir i Els fills de l’Atlàntida. Aquest cop li hem obert la porta a en Jordi Amat, autor del Com una pàtria. Vida de Josep Benet que va ressenyar en Lluís-Emili. Aquí teniu en Jordi Amat examinant la maquinària de Com una pàtria.

La maquinària de Com una pàtria
– Jordi Amat

La redacció de Com una pàtria se’m va quedar encallada en aquell capítol. Encallada no un dia ni una setmana ni uns mesos. Anys. Entre l’escriptura del capítol dels anys de joventut confessional a Sant Andreu i el moment per fondre pàtria i fe al Montserrat de les Festes de l’Entronització va passar ben bé un lustre (durant el qual se’m va morir l’Albert Manent i en Josep Maria Castellet). Va ser com un parèntesi paralitzador. No me’n sortia. Era el capítol dels temps fosquíssims de la resistència. Del tram central de la dècada dels 40. Quan Josep Benet, amb vint-i-pocs anys i després de molta tristesa i grisosa incertesa, encarrilava el seu projecte vital: comprometent-se amb el catalanisme democràtic que pervivia a la clandestinitat –hores i hores amb Maurici Serrahima i Fèlix Millet, activisme vinculat al Front Universitari de Catalunya- havia trobat la salvació per un caràcter enfervorit i reclòs que s’aguantava per un fil primíssim d’estabilitat personal.

Això ara ho puc sintetitzar fàcilment, en tres línies, però em va costar entendre que aquesta podia ser la identitat narrativa sobre la qual, per fi, jo podria reconstruir completa la trajectòria del meu personatge.

Si no vaig desencaminat diria que la noció d’identitat narrativa la va formular el filòsof Paul Ricoeur. Me n’he fet una definició còmoda i simplificada. És aquesta. Hi ha elements de continuïtat de la nostra manera de ser i de fer, que coagulen durant la infantesa i l’adolescència o com a conseqüència d’una vivència crítica, a través dels quals sentim que es consolida la nostra identitat al llarg de la nostra existència. És un procés temporal, artificiosament causal, que ve a significar que jo sóc qui sóc perquè sóc qui vaig ser. És una interpretació del subjecte que és cosina germana d’una altra, la d’il·lusió biogràfica. Aquesta última és del sociòleg Pierre Bordieu. Sostenia Bordieu que els biògrafs, com que no podem reconstruir completa la vida del nostre biografiat ni conèixer-la mai prou i del tot, elaborem una il·lusió per donar coherència al seu relat biogràfic. Aquesta il·lusió és la identitat narrativa.

La meva il·lusió biogràfica de Benet, doncs, s’hauria de fondre amb tanta força com fos possible amb la seva identitat narrativa més profunda: una identitat que pendolava i pendolaria sempre entre la fragilitat personal i el compromís nacional. Intuït això, reconstruït aquell episodi de la seva vida en el seu context, vaig poder seguir endavant amb l’escriptura del llibre. No era una plantilla que fes servir maquinalment sinó que els fets l’imposaven a cada capítol. Només així, crec, el llibre podia mostrar Benet des de dins i explicar alhora la reconstitució del catalanisme al llarg de la postguerra. Si me n’he sortit o no, lector, ja és tota una altra cosa.

Moltes gràcies, Jordi! T’esperem ben aviat al Nosaltresllegim, sigui per parlar d’un nou llibre o perquè ens vulguis explicar algun llibre interessant!

Aquí teniu els primers capítols del llibre perquè pugueu començar a llegir aquesta biografia de Josep Benet que ha fet en Jordi Amat.

Títol: Com una pàtria. Vida de Josep Benet
Autor: Jordi Amat
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Biografies i Memòries
Pàgines: 584
ISBN: 978-84-297-7554-9
PVP: 21€

Share

Quan els peus són les teves ales, de Guillem Cabrera

Ens passem la vida llegint llibres sobre fets puntuals, sobre moments que canvien la Història. La qüestió és que la majoria de vegades que llegim aquesta mena de coses hi trobem un punt de gravetat que acaba resultant una mica pesat. En Guillem Cabrera i el seu pare, amb l’ajuda Marc Cornet, s’encarreguen de carregar-se tot això en aquest emocionant Quan els peus són les teves ales.

La història del Guillem Cabrera potser la coneixeu perquè ha estat notícia a bastants llocs -des de ràdios una mica sobreexcitades fins a informatius infantils de televisions públiques- i no és altra que la d’aquell nen que volia ballar i que, a més, va aconseguir entrar a l’escola de ballet més prestigiosa del món: la Royal Ballet School de Londres.

A través de la veu del Guillem i la del seu pare -guiats per en Marc Cornet-, anem descobrint com neix i creix la passió pel ball d’aquest nen que accepta que l’apuntin a futbol però que implora als seus pares que no el desapuntin de dansa quan ha de fer extraescolars, passant per les classes amb Olga Roig, la coneixença de Lourdes de Rojas, fins que fa la prova per entrar a la Royal Ballet School de Londres, passant pel procés que porta a terme ell i els seus pares per aconseguir els diners per poder-hi fer les classes -perquè això de Londres no és car, no… És caríssim!

En Guillem Cabrera, amb l’ajuda del Marc Cornet, ha aconseguit fer un llibre que enganxa, un llibre interessant que, amb una mica de sort, serà el primer document sobre la que podria ser una figura internacional del món de la dansa.

Com ell mateix explica, aquest nano no és el Billy Elliot català per una raó molt senzilla: els seus pares sempre li han donat suport per convertir-se en ballarí de ballet. I per això s’ha de ser molt valent. Tant si ets pare com si ets fill. Apostar la vida a una carta des de tan aviat… d’això se’n diu vocació! D’això se’n diu perseguir un somni.

Aquí el teniu, a l’info-k


I aquí, l’entrevista al Canal Taronja

Títol: Quan els peus són les teves ales
Autor: Guillem Cabrera
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 220
ISBN: 978-84-664-2227-7
Preu: 16,95€

Share

Com una pàtria. Vida de Josep Benet, de Jordi Amat

Hi ha persones -personatges- que quan són objecte d’una biografia, es pot separar la vida professional -biografia literària, biografia artística, biografia musical, biografia política…- de la vida privada. Aquest no és el cas de Josep Benet.

Sembla que no hi va haver res en la seva vida que no girés entorn de la seva fortíssima vocació política en un sentit que avui no és fàcil d’entendre. No va viure temps en què dedicar-se a la política signifiqués aspirar a una presència en espais de poder. Justament quan va començar a “professionalitzar-se” en la política, l’estrella de Josep Benet -el senador més votat en tota la història de la democràcia espanyola- va començar a minvar fins a gairebé eclipsar-se.

Va ser a tot arreu i no pas com a espectador inert sinó com a agent al servei del que per ell era l’ideal de país: Catalunya i Fe cristiana.

Salvador Dalí té una pintura que sempre he trobat fascinant -i no sóc gens dalinià- que s’anomena “Dalí niño levantando la piel del mar para ver el perro que duerme bajo el agua” (1950).

Per mi la imatge d’una mar en calma i un nen que n’aixeca la pell per tal de veure què hi ha a sota em fa pensar en allò que representa la biografia de Josep Benet: ens permet veure què hi havia sota la calma de la pell de la societat catalana en els anys de la llarguíssima postguerra i dels primers de la (sovint penosa) transició.

Els seus orígens com a escolà de Montserrat el marquen per sempre: militància com a catòlic en el difícil context dels anys de la “revolució” i l’adscripció a La Federació de Joves Cristians de Catalunya (els “fejocistes” autèntica pedrera d’activistes polítics i animadors culturals dels anys 40, 50, 60… i fins ara). Per entendre el personatge, a Benet el mobilitza l’exèrcit republicà i, un cop al front, el depuren per catòlic però ell es nega a canviar de bàndol.

En acabat de la guerra, jove i amb les idees intactes treballa sense parar buscant l’ombra de Montserrat i de Fèlix Millet i Maristany, home que -ell sí- havia passat al bàndol franquista i havia fet fortuna a través de negocis (i contactes) en el món immobiliari, bancari i de les assegurances.

Nosaltres, no us explicaré tot el llibre. No vull ni és possible. Llegiu-lo. Descobrireu, per exemple, que el contacte, col·laboració i amistat amb Alexandre Cirici -company seu en l’exitosa candidatura al Senado- ve de molt lluny. Concretament, dels anys 40, quan a l’empara del montserratinisme fervorós de Millet, és al darrera del que es considera el primer acte de ressorgiment del catalanisme de masses: l’entronització de la imatge de la Mare de Déu l’any 1947. Tot i la forta empremta nacionalcatòlica, es donen actes inèdits com el desplegament de la senyera al mur de la muntanya que presideix l’esplanada del monestir. Benet i Cirici són al darrere dels actes oficials però també dels “subversius”. Aquesta mobilització és la iniciativa de la que Benet se sent més orgullós. Va tenir moltes iniciatives però cap de tant reeixida com aquesta.

Només enunciar uns quants temes “estrella” dóna idea de la densitat i quantitat de la informació que obtenim: els diferents encontres i desencontres amb Tarradellas i Pujol, des de les de l’exili fins a la moció de censura de 1982; la sorollosa polèmica amb Solé Tura amb motiu de la figura de Prat de la Riba; les publicacions de les Edicions Catalanes de París, Serra d’Or, la Gran Enciclopèdia Catalana, i un llarg etcètera.

La biografia del personatge atrapa per l’enorme quantitat de fets que s’hi descriuen però, a més, estan exposats amb gran coneixement del difícil ofici de biografiador. Jordi Amat escriu molt bé i amb un to entenedor que l’allunya dels tecnicismes acadèmics que sovint fan feixugues les adaptacions de tesis doctorals (que no és el cas).

El que més agraeixo a Amat és que no hagi caigut en el gran perill d’aquest gènere. Sovint els autors no poden evitar “enamorar-se” del seu biografiat i utilitzar un to hagiogràfic. I que, per contra, tampoc hagi caigut en l’altre parany, fàcil en tractar-se d’un polític compromès ideològicament, que seria dedicar-se a posar de manifest, només, les contradiccions internes per tal d’acabar de bescantar-lo.

No sóc especialista en el tema però a mi no m’ha semblat ni una cosa ni l’altra. I he llegit unes quantes crítiques molt qualificades que ho veuen de la mateixa manera.

Una gran eina i una obra amena pels amants del gènere històric, pels amants de les biografies, i pels tafaners que hi busquin personatges coneguts. Segur que n’hi trobareu!

Aquí teniu els primers capítols del llibre perquè pugueu començar a llegir aquesta biografia de Josep Benet que ha fet en Jordi Amat.

Títol: Com una pàtria. Vida de Josep Benet
Autor: Jordi Amat
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Biografies i Memòries
Pàgines: 584
ISBN: 978-84-297-7554-9
PVP: 21€

Share

Pit i amunt!, de Benet Iñigo

La Montse s’estrena com a lectora del Nosaltresllegim amb el llibre Pit i amunt!, de Benet Iñigo. Una de les veus de les retransmissions dels castells a Rac 1 publica un assaig sobre el món casteller i ens l’apropa a tots Nosaltres.

Benet Iñigo ens planteja en aquest llibre un interessant escrit sobre el món casteller, declarat Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

Pit i amunt! apropa a tothom, experts o només simpatitzants, en una descripció detallada que engloba aspectes tècnics però fonamentalment de caràcter i filosofia de vida.

L’organització dels capítols està ben pensada. Iñigo ens descobreix el món casteller fent un recorregut pels diferents pisos, des de la soca a l’enxaneta. Aquest exercici permet endinsar el lector en la importància de cadascuna de les persones, que són moltes, que intervenen en la coronació i descàrrega dels castells.

Les diferents anècdotes i personalitzacions ens apropen a l’aspecte més humà i entranyable del món casteller. També m’ha semblat molt interessant com ens explica l’autor el dia a dia dels castellers, el de tots aquells que s’impliquen en un treball i una lluita constant -fins i tot durant anys-, o el dels que viuen l’experiència com a quelcom puntual i efímer.

Perquè com molt bé defineix en Benet, segons els versos d’Anselm Clavé, els castells només es poden assolir amb Força, Equilibri, Valor i Seny.

Moltes gràcies per la teva ressenya, Montse! T’esperem més sovint al Nosaltresllegim!

Si voleu començar a llegir els primers capítols del llibre, seguiu aquest enllaç on hi trobareu un pdf amb l’inici d’aquest Pit i amunt! del Benet Íñigo.

Aquí teniu l’àudio de l’entrevista que li va fer el Jordi Basté a l’autor al programa El món a Rac1 aprofitant l’inici de la temporada castellera.

Aquí teniu la fitxa del llibre!

Títol: Pit i amunt!
Autor: Benet Iñigo Martí
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-664-2273-4
Preu: 17,50€

Share

La dona que mira els homes que miren a les dones, de Siri Hustvedt

L’Àngels Bassas, actriu i escriptora, torna al Nosaltresllegim després de que ja fa un temps parléssim del seu llibre Dóna’t.

 Va ser immediat! L’Àngels va veure la ressenya que havia fet la Mariona del llibre de la Siri Hustvedt i ens en va parlar molt bé. Vam proposar-li si volia parlar-ne ella, com a autora, al Nosaltres i aquí teniu l’escrit sobre La dona que mira els homes que miren a les dones que teníem poca estona després: una carta al Nosaltres i a la Siri Hustvedt.

Cal reconèixer que La dona que mira els homes que miren a les dones és un llibre dens, no gens fàcil de llegir, sobretot si no tens paciència o no ets perseverant.

Jo tinc la malaltia de ser una lletraferida que, a més, creu que als llibres se’ls ha de donar sempre l’oportunitat d’arribar fins al final; igual que en un espectacle de teatre no és bo marxar abans que s’acabi. Cal arribar al final del camí per valorar. No s’hi val desestimar o jutjar només pels primers capítols. Això ja ho fem massa a la vida actualment, immersos en l’estímul constant que no ens deixa aprofundir en res. I la Siri no ho posa fàcil, precisament, al principi del llibre. Una quantitat ingent d’informació sobre artistes i obres d’art als primers capítols pot desinflar un lector que no estigui avesat al món de l’art o simplement no li interessi.

Però quan t’endinses en el llibre i segueixes persistent, pàgina a pàgina, poc a poc comences el viatge hutsvedtià que et porta a reflexionar sobre la dona, el món de l’art, la ciència, i la vida en general. Sobretot quan t’interpel·la com a lector amb frases punyents, complexes i riques que et fan plantejar coses, que et fan pensar, que et fan sortir de la quotidianitat per submergir-te en la reflexió filosòfica profunda. Un bé escàs en els nostres temps.

Les grans dones es cotitzen menys que els grans homes?
Una obra d’art té sexe?
Vivim sota el prejudici de que la ment i la raó estan per sobre dels sentiments o les emocions?

Són algunes de les qüestions que Siri Hustvedt ens planteja com si estigués parlant amb nosaltres o acompanyant-nos en un somni. Com a escriptora i com a dona vaig sentir-me molt propera a Siri, vaig identificar moltíssimes de les coses que planteja i viu… Sobretot quan descriu a la perfecció el fenomen de la creació, una mena de procés entre la consciència real i l’estat subconscient del somni on els personatges sorgeixen gairebé més enllà de mi mateixa quan escric. Siri sent també això i ho explica de meravella.

Siri es pregunta i somia amb nosaltres, i al seu llibre comparteix vida i pensaments, i ens interpel·la de manera profunda. I per renunciar a la superficialitat cal ser molt valent. Aquest llibre ho és.

¿Les dones artistes necessitem una forta càrrega de “grandiositat” per fer front al sexisme incessant que arriba en forma de condescendència, por i prejudici?
Sí, Siri: diria que malauradament…encara és així.
Perquè sóc dona, sóc artista i ho he viscut en les meva pròpia pell.

I quan et llegia, Siri, pensava que tant de bo d’aquí uns anys, ja no hàgim d’escriure sobre la por sinó sobre el respecte mutu entre dones i homes, d’igual a igual.

Tant de bo, d’aquí uns anys, una dona forta, intel·ligent i guapa, ja no faci por, com ho fa ara, sinó que sigui un bé enriquidor al costat d’homes savis a qui no els calgui empetitir una dona per ser grans.

Àngels Bassas
Actriu i escriptora

Si voleu llegir La dona que mira els homes que miren a les dones, de Siri Hustvedt, en aquest link hi trobareu els primers capítols del llibre en pdf.

Moltes gràcies pel teu escrit, Àngels!! T’esperem més sovint al Nosaltresllegim!! Sigui amb els teus llibres o amb els teus escrits!

Títol: La dona que mira els homes que miren a les dones
Autor: Siri Hustvedt
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’Abast
Traducció: Ferran Ràfols Gesa
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-297-7571-6
PVP: 21,50€

Share

La dona que mira els homes que miren a les dones, de Siri Hustvedt

La Mariona torna al Nosaltres per ressenyar-nos un llibre que interessarà a totes aquelles persones que vulguin llegir assaig. En aquest cas, un molt bon assaig sobre feminisme.

 Siri Hustvedt (Minnesota 1955) és una autora nord-americana llicenciada en Filologia anglesa per la Universitat de Columbia.

La dona que mira els homes que miren a les dones és un conjunt d’assajos sobre feminisme, art i ciència que aborda qüestions diverses des d’un punt de vista interdisciplinari.

No us deixeu convèncer per aquelles ressenyes que només destaquen en la biografia de l’autora el seu matrimoni amb Paul Auster. Siri Hustvedt no és només una escriptora; és una lectora culta, apassionada i molt empàtica. A banda de comptar amb estudis de filologia, ha cultivat la literatura, la filosofia, la història i el psicoanàlisis. A conseqüència de la lectura d’aquestes disciplines, ha profunditzat en el tema del feminisme, l’art i la ciència des d’àmbits que en principi no són els seus, com ara el biològic, el fisiològic, el neurològic i fins i tot el psiquiàtric. En aquest llibre intenta treure l’entrellat d’aquesta pluralitat de perspectives que li han interessat des de fa dècades.

En paraules de l’autora; les dues afirmacions centrals del llibre són:

Tot coneixement humà és parcial.

Ningú no se salva de la influència de la comunitat de pensadors o investigadors on viu.

El llibre,  s’organitza en dues parts. Citant l’autora:

La primera part del llibre inclou textos sobre artistes concrets. Investigacions sobre els biaixos perceptius que afecten que afecten els nostres judicis sobre art, literatura i el món en general

La introducció s’inicia amb cites atribuïdes a Pablo Picasso, Max Beckhmann i Willem de Kooning, on els tres vinculen la seva obra amb un sentiment vers les dones. L’amor i la irritació.

Són aquests els homes als quals es refereix Hustvedt en el títol del llibre?

El llibre no està basat en textos inèdits sinó que és un recull d’encàrrecs que ha rebut Hustvedt durant els últims quatre anys i que demostren l’immens interès que l’art plàstic desperta en l’autora.

En posteriors assajos hi veiem desfilar a Louis Bourgeois, Emily Dickinson, Anselm Kiefer, Susan Sontag, Pina Bausch i Pedro Almódovar, entre d’altres. Aquí és on demostra com l’art ha condicionat algunes escriptores o artistes plàstiques que han viscut en un entorn fortament masculinitzat.

La mateixa Louis Bourgeois; que es va fer famosa després d’anys d’obscuritat artística, tot i la lluita constant, afirmava que “el món de l’art és dels homes”.

Personalment, destaco una de les afirmacions que apareixen en el capítol dedicat a la coreògrafa Pina Bausch:

Una de les qualitats més notables d’una obra d’art reeixida és que no fa sentir la quantitat de feina que va caldre per realitzar-la.
(…)
Per a les dones sovint és millor ser gran. Els rostres vells no contenen l’amenaça dels desig eròtic.

A la segona part del llibre hi trobem xerrades en trobades amb experts i convencions acadèmiques on van convidar l’autora.

Hustvedt, que en general escriu de forma senzilla, sense floritures pròpies d’una novel·la, introdueix en aquest segona part, llenguatge complex que pot resultar poc familiar per als lectors no iniciats en la matèria.

Personalment, no estic massa familiaritzada en el discurs o la literatura feminista però he de dir que m’hi he sentit molt còmoda. Des del desconeixement, considero que no estem davant d’un discurs extremista a favor del feminisme. El que sí que hi he trobat és una complexitat difícil d’obviar. No tant per la radicalitat dels textos sinó per la quantitat de dades i informació interdisciplinari que aporta.

Es tracta de textos narrats des d’un punt de vista molt personal i subjectiu, des de l’experiència personal de l’escriptora. Tot, en conjunt, amb el suport de teories científiques i estudis.

La meva missió, si es pot dir que en tinc una, és molt senzilla: Espero que vosaltres, lectors, descobriu que bona part del que els llibres, els mitjans de comunicació i internet ens presenten com a veritats establertes, tant si són científiques com si no, de fet són qüestions obertes a revisions.

Queda molt de territori per explorar i tant de bo que Siri Hustvedt segueixi dedicant-hi esforços amb la saviesa que ha demostrat fins ara:

Tothom està d’acord que el consum continuat de menjar porqueria té efectes nocius. Què passa amb el consum diari d’estereotips mediàtics?

Si voleu començar a llegir La dona que mira els homes que miren a les dones, de Siri Hustvedt, cliqueu aquest link per donar un cop d’ull als primers capítols del llibre en pdf.

Moltes gràcies pel teu escrit, Mariona!! T’esperem aviat al Nosaltresllegim!!

Títol: La dona que mira els homes que miren a les dones
Autor: Siri Hustvedt
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’Abast
Traducció: Ferran Ràfols Gesa
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-297-7571-6
PVP: 21,50€

Share

Sobre la tirania, de Timothy Snyder

Tinc un amic molt fan dels còmics i les pelis de Batman a qui no li va agradar gaire la tercera adaptació que va fer Christopher Nolan de la figura del caballer més fosc de la Literatura contemporània. I no perquè després del Joker de Heath Ledger, el que feia de Bane -aquell tio de la màscara, el dolent- semblés un nebot calb de Hulk Hogan amb els problemes de respiració de Darth Vader.

No li va agradar la pel·lícula, especialment, perquè en veure algunes de les imatges dels dolents ocupant Gotham City hi va veure mala fe: ell hi veia recreacions del moviment d’Occupy Wall Street, un moviment que havia intentat canviar les coses.

Ara us explicaré què té a veure Batman amb Snyder, no patiu.

D’ençà d’aquell Ocuppy Wall de 2011 i aquella peli de 2012, a Estats Units i al món les coses han canviat però alguns diran que no tant. I es tracta d’això. Han canviat d’una manera diferent: Trump president, Le Pen en una segona volta, Brexit a la cantonada, ultradreta aflorant misteriosament per tot arreu, casos de corrupció encara més a tot arreu, atemptats terroristes a països que fins ara no havien patit aquests atacs… i una lleugera baixada de braços de la població indignada, bàsicament perquè ara està treballant a les institucions després de ser escollits per representar els indignats.

I els anomenàvem indignats perquè Stéphane Hessel va escriure un llibre que ens els definia: Indigneu-vos. Després ens va demanar compromís. Ara estem en el temps del No aconseguireu el meu odi, d’Antoine Leiris. Però també en el temps de Sobre la tirania, de Timothy Snyder.

Els llibres de Hessel eren valents i apel·ladors. El de Leiris era desafiant i encoratjador. El de Timothy Snyder és conscienciador i educador, però també apel·la a la valentia i el coratge dels ciutadans. Es tracta d’avisar, d’aprendre del passat, de fer veure que la tirania no surt del no res. Té processos, té motius, té vies de triomf i té respostes dels ciutadans que la porten al fracàs.

Quan Snyder, un dels intel·lectuals més reconeguts dels Estats Units es decideix a escriure Sobre la tirania està sentint el mateix que Leiris després del Bataclan. Després de la sacsejada, primer cal veure per què ha passat el que ha passat i, després, arreglar-ho enlloc de doldre’s de la trompada i prou. És una invitació a seguir caminant tenint en compte els sotracs que la història ens ha ensenyat que podem trobar en el nostre camí.

Aquest llibre, que en principi està escrit per a un públic nord-americà (per les referències intel·lectuals que fa a la constitució dels Estats Units, per com es refereix al “Nosaltres” quan parla de la primera persona del plural) és interessantíssim, d’entrada, per entendre millor uns Estats Units que no havien estat mai tan dividits; i després, perquè tot el que pot passar a l’altra banda de l’Atlàntic, pot passar aquí.

Aquestes 20 lliçons que hem d’aprendre del segle XX de què parla el subtítol són les 20 idees que Snyder, un intel·lectual indignat i preocupat per una Amèrica dividida, exposa per superar el fracàs que suposa que un individu com Trump sigui president. Els referents van des de la Grècia Clàssica i passen pels pares fundadors, l’Alemanya de Hitler, Txecoslovàquia o la Rússia actual, un país on les últimes eleccions lliures de veritat van ser fa més de 25 anys.

Sobten algunes de les lliçons que hem d’aprendre del segle XX que proposa Snyder, com ara Aprèn de la gent d’altres països i que acaben tenint un regust de “tingues el passaport en regla, no sigui que hàgim de fugir d’aquí perquè el món es torça”. I quan arqueges les celles, Snyder et respon a continuació: la Història ens demostra que no és una bajanada. Ni tenir el passaport en regla, ni tenir net l’ordinador de qualsevol cosa que et pugui suposar un compromís, ni llegir llibres per tal de tenir una veu i una opinió pròpia.

Així doncs -i tenint en compte el format del llibre, també-, aquest Sobre la tirania. 20 lliçons que hem d’aprendre del segle XX de Timothy Snyder és, com els de Hessel o el de Leiris, un llibre de consulta (i el preu hi ajuda!). Un llibre escrit per un savi que es dirigeix a tothom. Un llibre que cal llegir per no caure en errors que ja s’han comès o permès, sigui per desconeixença o per inacció.

Hi ha qui diu que després de mesos i mesos d’administració Trump, l’única manera de seguir l’actualitat als Estats Units és a través dels humoristes i Buenafuentes nordamericans perquè l’actual POTUS és tan… absurd?, que l’única manera de poder seguir el dia a dia és fent-ne mofa i befa.

I sobre aquest últim fet, i sobre el Batman… recordeu el discurs inaugural de Donald Trump com a president? Compartia paraules -una rera l’altra- amb Bane, el dolent del tercer Batman de Nolan. I la pregunta és: per riure o per plorar?

Potser el que cal és -després de riure o plorar- estar alerta i saber què podem aprendre sobre la tirania gràcies a la Història i Timothy Snyder.

Títol: Sobre la tirania.
Autor: Timothy D. Snyder
Editorial: Ediciones Destino
Col·lecció: L’ANCORA
Traductor: Núria Parés Sellarés
Pàgines: 128
ISBN: 978-84-9710-268-1
Preu: 19,50€

Share