Arxiu de la categoria ‘No ficció’

250 quilòmetres

20-03-2012 publicat per Elisabeth Turu

Títol: 250 quilòmetres
Autor: Víctor Panicello
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: Columna Jove
Pàgines: 220
ISBN: 978-84-9932-794-5
Preu: 11,95€

250 quilòmetres són els que separen en Quim d’un nou episodi que no té ganes de reviure. És la distància que ha de recórrer per vèncer les pors i saber que el futur no està escrit, sinó que el vas escrivint tu mateix a mida que vius el present.

250 quilòmetres és la novel·la que ha escrit en Víctor Panicello amb el Consell de Joves de l’Hospital de Sant Joan de Déu. És un llibre que, a través dels ulls d’en Quim, ens ensenya com és la vida quan has de conviure amb la malaltia de Crohn. Tot i així, no tots els nois i noies que participen a la novel·la com a coautors tenen aquesta malaltia, sinó d’altres. És per això que l’essència bàsica de la història no és una malaltia en sí, sinó el fet d’haver d’entrar i sortir d’un hospital quan encara ni tan sols has pogut gaudir de la màgia d’un primer petó.

Es tracta, doncs, d’un llibre carregat d’emocions que, com a mi, us faran somriure en alguns moments i emocionar-vos en d’altres. És una lliçó d’aquelles que et costarà d’oblidar ja que, sovint, tal i com diuen aquests petits herois, ens preocupem dels més mínims problemes sense saber que hi ha gent que en supera de més grans. És una crida a l’esperança, a la superació i a no deixar escapar els nostres somnis passi el que passi en el camí que hem de recórrer per aconseguir-los.

Són poc més de 100 pàgines que no us deixaran indiferents. És d’aquells llibres que en un tres i no res tens llegit, però que té aquella força que pocs llibres tenen per mantenir-se en el teu record. I és que sovint aquells llibres que estan escrits de primera mà tenen un valor especial.

Finalment, us donaré més motius per comprar-lo (si és que no n’esteu convençuts encara, que ho dubto). El primer és que ha estat guardonat amb el prestigiós Premi Columna Jove 2012. El segon motiu és que heu de saber que té una finalitat solidària: pretén recollir fons per crear una zona d’esbarjo pels joves que, malauradament, han d’estar-se massa temps ingressats a l’Hospital de Sant Joan de Déu. I, finalment, el tercer motiu és que el pròleg l’ha escrit l’Éric Abidal, de qui tots en sabeu la història: un home lluitador com el que més, que mai ha perdut l’esperança i que, tot i haver passat per moments durs, no li marxa el somriure. I és que com ell diu, “La vida és un viatge molt llarg ple de sorpreses, algunes són bones i altres no tant (…). Cal que continuïs lluitant encara que les coses no vagin bé, perquè només lluitant s’aconsegueix vèncer” .

Per tot això i per molt més… no espereu més i aneu corrents a la llibreria més pròxima a comprar-lo. De ben segur que no us en penedireu.

250 quilòmetres són els que separen en Quim d’un nou episodi que no té ganes de reviure. És la distància que ha de recórrer per vèncer les pors i saber que el futur no està escrit, sinó que el vas escrivint tu mateix a mida que vius el present.

250 quilòmetres és la novel·la que ha escrit en Víctor Panecillo junt amb el Consell de Joves de l’Hospital Sant Joan de Déu. És un llibre que, a través dels ulls d’en Quim, ens ensenya com és la vida quan has de conviure amb la malaltia de Crohm. Tot i així, no tots els nois i noies que participen a la novel·la com a coautors tenen aquesta malaltia, sinó d’altres. És per això que l’essència bàsica de la història no és una malaltia en si, sinó el fet d’haver d’entrar i sortir d’un hospital quan encara ni tan sols has pogut gaudir de la màgia d’un primer petó.

Es tracta doncs d’un llibre carregat d’emocions que, com a mi, us faran somriure en alguns moments i emocionar-vos en d’altres. És una lliçó d’aquelles que et costarà oblidar ja que sovint, tal i com diuen aquests petits herois, ens preocupem dels més mínims problemes sense saber que hi ha gent que en supera de més grans. És una crida a l’esperança, a la superació i a no deixar escapar els nostres somnis passi el que passi en el camí que hem de recórrer per aconseguir-los.

Són poc més de 100 pàgines que no us deixaran indiferents. És d’aquells llibres que en un tres i no res tens llegit, però que té aquella força que pocs llibres tenen per mantenir-se en el teu record. I es que sovint aquells llibres que estan escrits de primera mà tenen un valor especial.

Finalment, us donaré més motius per comprar-lo (si es que no n’esteu convençuts encara, que ho dubto), el primer és que ha estat guardonat amb el prestigiós Premi Columna Jove 2012; el segon és que heu de saber que té una finalitat solidaria: pretén recollir fons per crear una zona d’esbarjo per als joves que, malauradament, han d’estar-se massa temps ingressats a l’hospital Sant Joan de Deu i finalment, el tercer motiu és que el pròleg ha estat escrit per l’Enric Abidal, de qui tots en sabeu la història: un home lluitador com el que més que mai ha perdut l’esperança i qui, tot i haver passat per moments durs, no se li envà el somriure. I és que com ell diu “La vida és un viatge molt llarg ple de sorpreses, algunes són bones i altres no tant (…) Cal que continuïs lluitant encara que les coses no vagin bé, perquè només lluitant s’aconsegueix vèncer” .

Per tot això i per molt més… no espereu més i aneu corrents a la llibreria més pròxima a comprar-lo, de ven segur que no us en penedireu.

Rafel Nadal: Quan érem feliços

15-02-2012 publicat per admin

Títol: Quan érem feliços
Autor: Rafel Nadal
Editorial: Edicions Destino
Col·lecció: L’àncora
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-9710-212-4
PVP: 20€

Antoni Pladevall ens ressenya el llibre Quan érem feliços, de Rafel Nadal, Premi Josep Pla 2012.

El llibre Quan érem feliços suposa, ras i curt, una excel·lent primera incursió literària del periodista extraordinari que ja és Rafel Nadal. Es tracta d’un llibre de memòries sobre la seva infantesa i adolescència, però amb moviments de llançadora a temps més reculats o recents, de manera que la cobertura temporal del relat abasta un segle llarg. El recordatori dels anys 50 i 60, però, constitueix el nucli central i, doncs, Nadal segueix l’estela de la memorialística infantil practicada per noms tan importants de la literatura universal com, posem per cas, Màxim Gorki (La meva infantesa), Lev Tolstoi (Infància, adolescència, joventut), Georges Perec (W o el record de la infantesa) o J. M. Goetzee (Infantesa. Escenes de la vida a províncies). El títol de Nadal obvia el terme “infantesa”, però la preciosa foto de l’àlbum familiar que figura a la portada no enganya a ningú.

Estructuralment parlant, Nadal hi ordena, com un demiürg, el magma dels seus records personals i familiars en múltiples escenes o retalls de vida d’extensió breu (2-5 pàgines) distribuïdes en 7 blocs narratius de llargària desigual.

El relat íntim –a voltes molt despullat– del nen que va ser adquireix de seguida la volada d’un retrat familiar i d’un retrat social de la Girona de postguerra sota el franquisme viscut en el si de la petita burgesia de províncies que la família de l’autor representa a la ciutat de l’Onyar (un ambient, val a dir, fàcilment extrapolable a altres ciutats de províncies com, per exemple, Tarragona o Vic, també episcopals i reuniversitàries).

El volum evoca els ascendents paterns i materns (els Nadal de Cassà i els Farreras de Girona), el drama de la guerra esguerradora de somnis i, sobretot, les peripècies de la família Nadal Farreras formada pels pares, la baba Teresa i la llarga corrua dels 12 germans (Quim, Pep, Nando, Jordi, Manel, Rafel, Maite, Jaume, Toni, Anna, Mercè i Elena) a través d’un anecdotari faceciós sobre la convivència familiar i les inevitables divergències entre pares i fills derivades de l’autoritarisme dels uns i de la rebel·lia dels altres.

Quan érem feliços constitueix un exercici de gran sinceritat i confessióque comprèn referències tant a l’autodidactisme pràctic del pare, la formació intel·lectual de la mare o la companyia entranyable de la baba Teresa com a les estretors econòmiques o al conservadorisme moral i religiós dels pares, membres de l’Opus Dei. El llibre apunta experiències dures no exemptes de sofriment i llàgrimes: l’enyorament que passa el protagonista a l’internat del Collell durant cinc anys, la severitat paterna o la mort accidental del germà petit la revetlla de Sant Pere de 1991.

El balanç sentimental final, però, malgrat l’austeritat econòmica i la rigidesa de la moral familiar imperant a l’època, és la sensació d’haver estat feliç durant la infantesa buida de responsabilitats, de manera que l’obra recrea, a la rodorediana manera, el paradís de la infantesa, metaforitzat amb el somni que tenia de petit: que es quedava tancat de nit a la pastisseria Puig de Girona. El final, amb el recordatori del 63è aniversari del casament dels pares, rebla l’agraïment i per tant l’homenatge als seus progenitors.

Nadal se’ns revela un bon practicant de la literatura del detall, de manera que colors, olors, gustos i formes queden perfectament matisats, i també un excel·lent constructor d’escenes costumistes i d’atmosferes d’un gran realisme. Destaca la precisió amb què reconstrueix l’ambient familiar: els àpats, les festes i els rituals religiosos de Nadal, Reis, Rams, Pasqua i Corpus, els jocs diversos, els càstigs, els estiueigs a la costa (la platja de La Fosca) i les setembrades a pagès a Can Cantalozella (Aiguaviva). Abunden les anècdotes divertides i entranyables com, per exemple, una tarda de cinema dominical a la plaça de Sant Agustí o l’anada a Cassà amb tota la família embotida dins del 2 CV. Les descripcions minucioses, altrament, sobre les tasques agrícoles, ramaderes i, sobretot, hortícoles suposen un veritable plaer perquè et connecten directament amb els colors i les olors de la natura.

El llibre s’erigeix de passada en una mena d’homenatge a la diguem-ne geografia íntima de l’autor: Cassà de la Selva, Palamós, Aiguaviva i, sobretot, els llocs del barri vell de Girona: la casa familiar amb jardí de la plaça de santa Llúcia, els carrers i les places, la Rambla, les botigues, els cinemes, les escolàpies, l’institut vell i el nou i els espais religiosos com la Catedral, el Seminari, Sant Pere de Galligants, Sant Feliu, Sant Daniel…

Malgrat la cruesa de determinats fets i experiències, la mirada amable i bonhomiosa i el to irònic s’imposa a la irritabilitat i el descarnament i, en comptes de l’apunt tremendista i morbós, brilla tothora l’emotivitat ben mesurada, tal com veiem, per exemple, en el bloc que evoca la mort desgraciada d’en Toni (“La tramuntana irromp en el paradís una nit de revetlla de Sant Pere”), un exemple de gran bellesa dramàtica.

Un dels millors actius, sens dubte, com escau a la bona literatura, és la llengua rica, nítida, dúctil, rítmica i llisquent que hi maneja Nadal. Una llengua que recrea, en aquest cas, la parla viva de les comarques gironines.

En resum, podem dir que Quan érem feliços és un text narratiu bell i intens que primer t’embolcalla, després t’arrossega i finalment et sotmet. Una obra emotiva, epidèrmica i sensual, no exempta de puntuals fulguracions poètiques, que delata la gran capacitat d’observació i la sensibilitat acusada de l’autor. Una obra en què convergeixen valentia emocional i saviesa literària i que pot convertir-se, de passada, en un incentiu creatiu poderós per a qualsevol altre escriptor. Una obra que pot quedar com un referent de pes en el camp de la memorialística infantil de dintre i de fora de casa nostra.

Antoni Pladevall

Les passions ocultes (quasi) desvelades

26-01-2012 publicat per Lluís-Emili

Títol: Les passions ocultes: Correspondència i vida.
Títol original: Correspondència amb Llorenç Villalonga
Autor: Baltasar Porcel
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Biografies i memòries
Pàgines: 832
ISBN: 978-84-2976-033-0
Preu: 39,90€

Amb la publicació d’aquest Epistolari complet, és a dir, les cartes que entre 1957 i 1976 es van creuar Llorenç Villalonga (1897-1980) i Baltasar Porcel (1937-2009), tenim l’oportunitat de veure des de dins l’evolució de la singular relació entre dos dels representants de la narrativa mallorquina més destacats de la segona meitat del segle passat.

Separats per quaranta anys i per orígens socials ben diferents, units per la passió per l’escriptura i el pensament, la relació havia d’esdevenir, per força, singular.

A través de les cartes veiem un Porcel/Odin/Flo la Vigne passar de deixeble una mica “Àngel rebel” a escriptor fet i segur de sí mateix que serà al darrera del reconeixement (i publicació) de l’obra del mestre/mentor/quasi pare.

Seguir pas a pas (sovint dia a dia) aquest procés ens permet anar descobrint allò que el pudor de l’home del XVIII que fou Villalonga, ocultava curosament: la tendresa que sentia pel seu estimat Odin, l’amor per la seva esposa Maria Teresa, la frustració per no tenir fills,… Fins i tot, ja a les acaballes, Villalonga es permet una expansió molt ben guardada:

Bé, he començat amb castellà i acab en mallorquí. És que quan els sentiments són verídics -i quan se tenen els meus anys- tornam a la llengua materna”. (febrer del ’75).

Quatre-centes vuitanta-dues cartes a través de 798 planes de llibre donen per molt: hi veiem un retrat de la migrada vida literària i cultural de Ciutat (que és com l’anomena sempre Villalonga i no pas Palma com ara volen uns ni Palma de Mallorca com diuen uns altres), i com percep el jove illenc el món de la vida cultural, editorial i política dels activistes catalanistes a la Barcelona dels seixanta. Amb les seves ambigüitats, grandeses i misèries. Com s’anirà situant ràpidament i com serà “temptat” per Gironella, Lara i el propi Villalonga a “passar-se” a la creació literària en castellà.

La galeria de personatges, entre primers papers, figurants i només esmentats, és impressionant. Els episodis amb el matrimoni Sales mereixerien un sainet monogràfic.

Per als que no coneixem per dins el món editorial resulta sorprenent el grau de tripijoc que s’amaga darrere els premis literaris. És un tema important a la correspondència i provoca una intensa vergonya aliena. Però pel que sembla això va així.

Naturalment també hi ha un lloc destacat per a digressions sobre literatura, art, pensament, llengua. I també higiene, gimnàstica…

I discretíssimes referències al tema que ara s’anomena orientació sexual. Les hipòtesis sobre aquest aspecte de Villalonga queden ben obertes, que no tancades.

Si sou del ram de la literatura llegiu aquest llibre. Si sou sensibles a l’espectacle del pas del temps sobre les persones llegiu aquest llibre. I si, simplement, sou xafarders no us el perdéssiu pas.

Sapigueu que…

25-01-2012 publicat per F.X

Títol: Sapigueu que…
Autor: Jordi Basté
Editorial: Columna
Col·lecció: No ficció
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-6641-450-0
Preu: 19,90€

Cada matí escolto El món a RAC1 quan em llevo, mentre esmorzo i faig el dinar per anar a la feina. Quan el Toni Bassas va marxar d’El Matí de Catalunya Ràdio, em vaig passar a RAC1 amb el Jordi Basté i, gràcies a Basté, tenim aquest llibre entre mans.

Quan vaig veure aquest llibre el vaig agafar amb ganes, ja que volia veure com eren aquests “davantals”. Que què és un “davantal”? Doncs jo tampoc ho sabia, però és una reflexió d’aproximadament 3 minuts que fa en Basté cada dia al programa, a les 8 del matí. És clar, a les 8… Per això no ho sabia! Tot i escoltar el programa cada dia, no he sentit cap d’aquests “davantals” en directe. Cap ni un. És el que té haver de llevar-se més d’hora (ben d’hora, ben d’hora) i escoltar la ràdio a les 7, ja que a les 8 ja haig de ser al tren arribant a Barcelona.

Després d’aquest apunt autobiogràfic, us diré que aquest recull de ràfegues de metralleta pot arribar a ser difícil de digerir. Com que recopila els millors “davantals” des del 2007 fins al 2011, et trobes una sèrie d’opinions sobre molts temes que eren notícia cadascun d’aquests dies. La majoria de pàgines parlen (quan llegia el llibre simplement el sentia a ell parlant) de temes com a mínim polèmics: des de les relacions Catalunya-Espanya (recomano llegir-los per parts, et pot agafar un atac de mala llet si els llegeixes tots seguits), la crisi, problemes socials… En canvi, hi ha altres temes més lleugers que fan passar millor la lectura: cultura, difunts il·lustres, el Barça i Pep Guardiola…

En fi, aquest és un llibre d’un senyor que parla com escriu i escriu com parla: com una bala, clar i català. Al ser discursos pensats per ser declamats per la ràdio tenen una inmediatesa, una frescor i una “incorrecció” que no té, per exemple, aquesta ressenya, que estic escrivint, esborrant i tornant a escriure, canviant-la, censurant-la, polint-la, suavitzant-la… No, no. Els “davantals” del Basté són indignació, exaltació, sentiment, adrenalina… Pensats per transmetre l’opinió d’aquest comunicador a l’audiència i, sobretot, per fer que aquesta (nosaltres) reaccioni, que no es quedi parada, que lluiti pel seu món, el nostre món.

Benvinguts al món.