Arxiu de la categoria: No ficció

Per què llegir els Clàssics, d’Italo Calvino

per què llegir els clàssics italo calvinoAra que ha passat el tsunami de Sant Jordi és del tot oportú, fins i tot higiènic, tenir a mà aquest llibre.

Es tracta d’un recull d’assajos escollits per la vídua d’Italo Calvino, Esther Calvino, d’una selecció que l’autor ja havia anat preparant. Tal i com ens explica en la “Nota preliminar”:

En una carta del 27 de setembre de 1961 Italo Calvino escrivia a Niccolò Gallo:

“Per publicar un recull d’assajos dispersos i mancats d’homogeneïtat com els meus, cal esperar la pròpia mort o, en tot cas, la vellesa avançada.”

No hi va arribar; va morir el 1985 als 62 anys.

L’article que dóna nom al llibre n’és el primer capítol i planteja, per començar, una reflexió sobre els clàssics repassant algunes propostes de definició, unes amb el sol enunciat i d’altres amb consideracions que les confirmen o matisen. Els articles acaben amb una mostra del tarannà de Calvino:

“Ara hauria de reescriure l’article sencer mirant que quedés ben clar que els clàssics serveixen per entendre qui som i on hem arribat (…)”

“Després l’hauria de tornar a escriure una altra vegada perquè ningú no es pensi que els clàssics s’han de llegir perquè “serveixen” per alguna cosa. L’única raó que es pot adduir és que llegir els clàssics és millor que no llegir-los.”

“I si algú objecta que no val la pena tant d’esforç citaré Cioran (…): ‘Mentre li preparaven la cicuta, Sòcrates estava aprenent una ària per a flauta. “De què et servirà?”, li van preguntar. ‘Per saber-me aquesta ària abans de morir’”

Per què servirà, doncs, llegir aquest llibre? Per tenir ajuda per navegar entre els clàssics.

Comença per l’Odissea i va repassant el que Esther Calvino anomena els “seus” clàssics: Xenofont, Ovidi, Les set princeses de Nizami, Tirant lo Blanc, Stendhal, Dickens, Tolstoi, Mark Twain, Pasternak, Hemingway, Borges, Queneau, Pavese… Més de trenta-quatre autors i obres clàssiques passen per la prosa amena, profunda i erudita de Calvino.

Llegiu-ne un cada dia i us obrirà la gana de llegir o rellegir clàssics.

I una observació final: les darreres pàgines contenen uns llistats amb les traduccions catalanes utilitzades en les citacions literals i les traduccions catalanes dels textos comentats per Calvino sense citacions literals. Encara que només fos per aquestes utilíssimes llistes que es converteixen en guies de lectura valdria la pena tenir ben a mà aquest llibre.

Felicitats, editors!

Títol: Per què llegir els Clàssics
Autor: Italo Calvino
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’Abast
Traductor: Teresa Muñoz Lloret
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-297-7492-4
Preu: 19,50€

Sempre els diners!, de Hans Magnus Enzensberger

sempreelsdinersHeu pensat mai que per entendre el que passa en el món dels diners ens aniria bé tenir a casa un professor d’economia i finances en horari 24×7? Perquè no ens enganyem, mira que n’és de difícil, a vegades, entendre per què passa el que passa des de fa uns anys, oi?

Nosaltres, els tres protagonistes d’aquesta història són ben afortunats! Tenen una tieta rica que, a part de tenir diners que li surten per les orelles, també és una entesa en com funciona aquest món i els pot anar resolent els dubtes que els van sorgint. I és que la tieta Felicitas és una mica estrafolària i com que està també una mica avorrida, decideix ajudar els seus nebots (la Felicitas -repetim nom-, la Fanny i el Fabian) explicant-los com d’estranya, divertida, complicada, però sobretot interessada i a vegades poc ètica pot arribar a ser l’Economia.

Un detall: us heu fixat que tots els noms comencen per F, com la paraula finances?

Hans Magnus Enzensberger es va donar a conèixer sobretot arrel de la publicació del llibre El dimoni dels nombres, i va servir per tal que molts joves veiessin les matemàtiques i els nombres des d’una perspectiva molt més amable que la que ens presenten els llibres d’aquesta matèria. A banda, Enzensberger és assagista, periodista i en ocasions també poeta.

Si encara teniu dubtes de com hem arribat a aquesta situació, agafeu aquest Sempre els diners! i deixeu que la tieta Felicitas us en faci cinc cèntims!! És tan divertida -i segur que molt més estrafolària- com una classe amb els professors Sala i Martin o Gay de Liébana, per posar un parell d’exemples.

I a tot això, sumeu-hi el grandíssim Javier Mariscal i les seves il·lustracions, que acompanyen el llibre!

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols del llibre en pdf.

Títol: Sempre els diners!
Autor: Hans Magnus Enzensberger
Il·lustracions: Javier Mariscal
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traductor: Carlota Gurt
Pàgines: 160
ISBN: 978-84-297-7491-7
Preu: 16,90€

L’or blanc, d’Edmund de Waal

lorblancedmunddewaalEdmund de Waal és un ceramista anglès que ha aconseguit fama mundial en escriure un llibre –La llebre amb ulls d’ambre– explicant la història d’una col·lecció de netsukes, petits passadors japonesos que són peces de valor artístic, i que era també la història de la seva família.

Què és L’or blanc del títol del nou llibre? La porcellana.

I què és aquest llibre que us porto avui al Nosaltres? No és una novel·la. És moltes coses. Podríem dir que és un llibre de viatges en el temps i en l’espai refent la Ruta Blanca a què fa referència el títol original (The White Road).

És una història de la porcellana. Però escrita d’una manera personalíssima. S’inicia amb una seqüència històrica -la seva aparició a la Xina (Jingdezhen), la seva arribada a Europa, la seva “reinvenció” a Dresden, el descobriment dels grans jaciments d’argila a Cornualla,…- i es va mesclant amb la història de De Waal, quan l’autor es feia un fart de treballar fent “instal·lacions” per exposicions artístiques al Victòria & Albert Museum, a Cambridge o a Nova York.

Aquesta reconstrucció històrica està feta en forma d’un viatge, que el propi autor ha fet, pels llocs significatius de la història de la porcellana i per la documentació, els arxius i els museus que li han permès rememorar els fets i les persones que han tingut un paper en aquesta història. Des dels jesuïtes que van viatjar a la Xina, el Père d’Entrecolles que va ser el primer a estudiar la porcellana xinesa i la seva fabricació, passant per August el Gran de Saxònia, col·leccionista de tot i especialment de porcellana que ambicionava que en el seu regne es fabriqués un bé tan preuat.

També, l’emotiu testimoni de les memòries de Hans Landauer que es va salvar de morir al camp de concentració de Dachau gràcies a que va treballar en la fàbrica que Himmler va instal·lar per tal de fabricar una porcellana al servei del III Reich. I finalment, el testimoni dels pobres xinesos que van haver de destruir els antiquíssims motlles imperials i substituir-los pels que servien per fer per fer efigies de Mao.

Aquest viatge a través de la història de la porcellana és una mena de “Ruta de la Seda” i està ple de reflexions intercalades del ceramista que es forma, que treballa, i que es fa preguntes i reflexiona sobre la creació, tot posant-se sovint a la pell dels protagonistes que van treballar i lluitar per aconseguir fer aquest “or blanc”.

I d’entre les reflexions, les que es fa sobre el color blanc, amb els seus matisos:

Utilitzo tots els blancs consumats, intentats, consoladors, melancòlics, amenaçadors, espurnejants del meu viatge. Tots els blancs de Jingdezhen: “blanc com greix de moltó solidificat”, (…) “blanc de llet com un narcís”, (…) i “blanc com el fum”.
– p. 440

Si us ve de gust conèixer una mica la història de la porcellana i la dels homes que la van estimar i van lluitar per conèixer-la, i també us agrada llegir i sentir la veu d’una persona culta, que no enfarfega, i que té una concepció profundament humanista, aquest és el vostre llibre.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: L’or blanc
Autor: Edmund de Waal
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traductor: Marc Rubió | Esther Roig Giménez
Pàgines: 456
ISBN: 978-84-297-7498-6
Preu: 24€

Confessions d’un culer defectuós, de Sergi Pàmies

confessionsdunculerdefectuospamiesEn Sergi Pàmies és un dels escriptors i cronistes més lúcids del nostre país. És capaç d’escriure novel·les, de parlar de política o de literatura des d’una columna en un diari i fer-ho d’una forma única. I de futbol, amb un punt de vista únic, fet que el converteix en un escriptor molt característic.

En Sergi Pàmies té una cosa que no tots els escriptors tenen: una veu pròpia i única.

En el cas de Confessions d’un culer defectuós ens trobem amb un Sergi Pàmies íntim, que parla en primera persona, i que analitza què és el Barça, què significa el Barça, què vol dir ser del Barça i, sobretot, què “inclou” aquest ser del Barça. Com diu en Pàmies, “un bon culer ha de ser antimadridista”. Heus aquí el “alguna cosa ens falla”, quan l’autor afirma que li és igual el Madrid.

En aquestes confessions descobrim un Sergi Pàmies que va viure la infantesa a París per l’exili dels seus pares, i el futbol en sí, la manera de ser del club i l’aficionat del Barça com a alguns dels elements que, quan va arribar a Barcelona el van educar i, sobretot, acollir. En Pàmies afirma que això del Barça té quelcom de tribal i que el no haver viscut aquell “a mi em van fer soci quan era a la panxa de la mare”, per exemple, o no demostrar un odi inversemblant cap al Madrid l’allunya d’aquesta tribalitat i el converteix en un culer defectuós.

Aquest llibre no deixa de ser, d’alguna manera, arriscat. I no només perquè ens trobem amb un Pàmies declarant-se d’alguna manera una espècie de “no antimadridista” malgrat que l’ADN culé figura que ha de portar incorporat l’odi cap als merengues i també el menyspreu cap als pericos. És un llibre tendre, obert, i amb records per ídols per molts de Nosaltres no viscuts però sí coneguts, com ara el ‘Cholo’ Sotil. Aquest és un llibre on Pàmies es manifesta com a “culer defectuós” i, alhora, com a un meravellós observador de què significa, què inclou, i què suposa ser del Barça.

En aquest llibre no només hi trobareu confessions sinó que també hi trobareu anècdotes personals (els inicis al Camp Nou a la falda d’un tiet que fa d’introductor vital al món Barça), tractats d’abraçologia amb els presidents del club, fets biogràfics que han marcat un munt de personalitats, i també un anàlisi en profunditat d’alguns personatges claus de la història del barcelonisme.

Un gran llibre per a bons i grans culers escrit per un culer que s’autoanomena defectuós però que té una veu única.

Aquí teniu els primers capítols en pdf i aquí l’entrevista que li van fer en Jordi Basté i en Quim Monzó a ‘El món a RAC1’.

Títol: Confessions d’un culer defectuós
Autor: Sergi Pàmies
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 168
ISBN: 978-84-16367-59-7
Preu: 15,50€

Generació Tomàtic, d’Andrés Palomino

generaciotomaticandrespalominoPetrillons!! S’acosta Sant Jordi i encara no saps quin llibre regalar?!?! Deixa les fotocòpies del Goku i posa’t en marxa! No et preocupis amb això del llibre: té solució, súper!! I no és la nostra amiga, la pressió de l’aire, Lester!!

Si has somrigut per sota el nas només de llegir aquesta frase perquè l’has entesa tota i t’ha arribat una mica al cor és que, sens dubte, ets Generació Tomàtic.

Fa uns mesos, els diaris anaven plens de l’aniversari del Club Súper 3 i entrevistaven un Petri sense ulleres ni casc, una Noti sense vermell corporatiu i una Nets que, per un moment, deixava els culebrots de tarda per tornar a la infantesa de tota una generació. Alguns vam descobrir que el Megazero també el feia el Petri. També recordo algunes entrevistes amb un “va ser qüestió de trobar els personatges. En Goku va fer la resta”.

Jo formo part d’aquesta generació nascuda de l’amor previ o posterior al mundial del naranjito que, afortunadament, ens vam trobar amb una tele jove, valenta i amb molt de talent que es va saber inventar un producte com el Club Súper 3, o com a mínim, exportar-lo amb èxit dels Estats Units. Crescuts, molts de Nosaltres, amb un canvi de Barcelona que vèiem com a natural gràcies a uns Jocs Olímpics i a un Barça de Dream Team guanyador… què podia sortir malament? I si a més la tele hi ajudava, què més voleu?! Fins i tot ens penjàvem les monedes de cinc duros del coll!!

Aquest llibre ens recorda i ens explica d’on vénen totes aquelles vivències. Què feiem, com ho fèiem (i com ens ho fèiem sense smartphone!), i com de meravellosa va arribar a ser la dècada dels noranta, especialment pels nens de Catalunya. Recordeu que a Marbella tenien el Jesús Gil en un jacuzzi!

I ja per pujar nota: sabeu què és això sense fer servir el Shazam?

Sou prou Generació Tomàtic?

Tinc un amic 2.0 anomenat Ángel que ho és tant, que té un vídeo a Youtube amb més de 1.200.000 reproduccions. Sabeu per què? Perquè la Generació Tomàtic fins i tot vam estrenar un “cumpleaños feliz”. I ens el va fer en Kitflus.

Bon Sant Jordi, súpers!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Generació Tomàtic
Autor: Andrés Palomares
Editorial: Fanbooks
Col·lecció: NO FICCIÓ
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-16297-70-2
Preu: 16,95€

Si sou molt Generació Tomàtic, cap a Facebook i Twitter!

Aquella porta giratòria, de Lluís Foix

aquellaportagiratoriaUn dels grans consells que em va anar repetint ma mare mentre estudiava periodisme ha resultat ser -com no podia ser d’una altra manera- un dels més encertats. Ella sempre m’anava al darrera dient-me allò de “llegeix el Foix d’avui, que encara que els de La Vanguardia no t’agradin del tot, aquest home en sap molt”. Era això o avisar-me quan parlava a les tertúlies amb el Bassas.

A Aquella porta giratòria, el Premi Josep Pla 2016, Lluís Foix fa un relat de què va ser, ha estat, és, i molt probablement seguirà sent La Vanguardia, a partir dels 45 anys en què hi ha estat treballant. I treballant de tot: traductor, redactor, corresponsal, subdirector, director adjunt, director,… El fet és que Lluís Foix comença a tenir aquella edat meravellosa que tenen alguns personatges públics en què l’edat els fa adonar que ja no necessiten guardar certes compostures. No és en absolut un “para lo que me queda en el convento”, que dirien en castellà, però sí que és dir sense gaire manies què és, com és i com ha funcionat tant de temps i tan bé un dels, per què no dir-ho, símbols de Catalunya.

La Vanguardia és, ens agradi o no, un reflex de què som i com som. I Lluís Foix ens ho explica des del terreny. Coses bones i dolentes. De fet, fa poc, Foix explicava a Vilaweb que si aquest diari ha durat tant és perquè no ha estat mai “un torcebraç definitiu al poder”. Ni d’aquí ni d’allà. Ha estat un diari que no ha fet mai nosa del tot a ningú. Adéu al quart poder, oi? En aquest sentit i sobre el conde,

L’any 1987 don Carlos moria a la seva residència de Sarrià. Era un dels últims eduardians que gaudiren d’una vida dura però, alhora, plena de distraccions i satisfaccions. Fou una persona molt influent en la societat en la qual visqué. Republicà, fugitiu durant la guerra, franquista, monàrquic i finalment demòcrata. Sense cap exageració. La capacitat d’adaptació a tots els moments històrics explica la continuïtat de la família Godó al davant de La Vanguardia des del primer de febrer de 1881.

En aquestes memòries hi ha detalls i anècdotes que ens revelen com era una redacció de La Vanguardia situada al carrer Pelai i amb aquella porta giratòria que molts de nosaltres havíem creuat només per entrar i dir “aquí m’agradaria treballar-hi”. És un viatge periodístic a l’estil Mad Men per la redacció del carrer Pelai. Tothom fuma, tothom beu i el franquisme és una llosa terrorífica. Però amb aquest llibre no ens quedem només a la porta giratòria. També anem a Londres, Washington, i un munt de llocs que repassen les vivències d’un periodista que, per desgràcia seva, va haver de cobrir massa estona el franquisme però que, per sort per molts de nosaltres, era prou bo com perquè l’enviessin a fora per anar a cobrir cimeres.

Un llibre imprescindible. Un Premi Josep Pla de periodisme d’un senyor que ma mare sempre ha dit que és molt bo. I jo hi estic d’acord. També us aviso: ma mare s’equivoca molt poques vegades.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: Aquella porta giratòria
Autor: Lluís Foix Carnicé
Editorial: Destino
Col·lecció: L’ANCORA
Premi Josep Pla 2016
Pàgines: 300
ISBN: 978-84-9710-261-2
Preu: 20€

El canvi cultural a Catalunya. Retrat d’una generació – Diversos Autors

elcanviculturalacatalunyaretratdunageneracioFa molt de temps em vaig arribar a plantejar posar-me a fer una tesi doctoral. Es tractava de veure com havia canviat el món de la comunicació en l’àmbit cultural a Catalunya i, en concret, al món de la música. Els anys m’han demostrat que, en part, tenia raó en la meva hipòtesi però sobretot que a Catalunya hem aconseguit uns “altres catalans” en el món de la cultura.

Afortunadament, estem renovant els nostres “savis” culturals i comencem a tenir una nova fornada d’intel·lectuals molt i molt formats en àmbits molt diferents: des del món de l’edició fins al dels videojocs, passant per la música, el món web, els textos més antics (els estudiosos dels Clàssics catalans) o les persones que ja han aconseguit incorporar com a fet cultural alguns àmbits que fa temps hauríem qualificat d’entreteniment, com ara la comunicació de masses, la televisió, i encara més recentment, internet i les xarxes socials.

Coordinat per Jordi Cabré, El canvi cultural a Catalunya ens demostra que a Catalunya tenim un nou teixit intel·lectual que -més per sort que per desgràcia- no ha viscut ni ha d’arrossegar el pes de la història, i en especial, el franquisme. L’han viscut a casa, pels seus pares, però volen viure a Catalunya. I la majoria d’ells, en una Catalunya nova que mira cap endavant i cap al món, enlloc d’estar pendents d’un passat fosc, gris i massa trist.

Tots aquests narradors del canvi cultural són “crescuts” durant la dècada dels 80 i 90 i aborden les múltiples facetes d’aquest canvi, sigui en primera persona, sigui fent una retrospectiva de com el canvi identitari està modificant la nostra manera d’apropar-nos a la cultura, o simplement, descobrint-nos com el món està fent que vagi mutant la nostra manera d’entendre, acollir o gestionar la cultura.

Entre els que participen en aquestes panoràmiques culturals hi trobem de tot: directors de festivals, advocats, tècnics de cultura, hotelers, actrius, periodistes, artistes, guionistes, músics,… de tot i de tota mena. Una de les meves debilitats és en Francesc Canosa:

És possible que emergeixin uploads i aterrin downloads en aquesta terra? Algú arriba i ensenya la cara. El 2004 neix Facebook. El 2005, YouTube. El 2006, Twitter. Segle I de la visibilitat. Ressucita Josep Carner, el príncep dels poetes del principis de segle XX: «En el món, el visible és governat per l’invisible, i nosaltres ens preocupem sobretot de la nostra visibilitat». Carner, community manager.

Quan us explicava que aquest llibre és una demostració de la renovació dels nostres savis culturals és per coses com les que acabo de transcriure. Comencem a tenir intel·lectuals que poden posar Facebook i Carner en la mateixa frase amb sentit i sense forçar-ho.

Els temps estan canviant. I la Cultura a Catalunya, també. Benvinguts a El canvi cultural a Catalunya.

Títol: El canvi cultural a Catalunya. Retrat d’una generació
Autor: Diversos autors. Coordinat per Jordi Cabré
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-9809-343-8
Preu: 18€

Li deien pare, de Carles Porta

lideienparecarlesportaBenvinguts a un nou llibre aterrador de Carles Porta. Aterrador, com ho era Tor, però que en aquest cas fa més angúnia que por. I no sé si malauradament o no però… però és un llibre fascinant!

Porta obre de nou la realitat més negra que tenim al nostre entorn i ens l’acosta prou perquè, fins i tot, hi hagi moments en què ens qüestionem el que sempre hem tingut molt i molt clar.

El cas de David Donet -potser el recordeu, jo no el recordava- és el del pederasta que va ser detingut el 2015 per haver abusat de (molts) menors mentre els feia de pare d’acollida.

¿Més? Més: Donet gravava els actes sexuals, els abusos, que portava a terme a la que molts mitjans van anomenar “la cambra dels horrors”. La veritat, aquestes referències d’estil que es fan servir en periodisme són útils per saber de què és parla, però com a periodista sempre he pensat que és millor fer servir altres expressions menys teatrals i més neutres. Amb un “el pederasta de Castelldans” o “el cas de Castelldans” jo ja en tindria prou.

Amb aquest Li deien pare -Premi Godó de Reporterisme 2015-, en Carles Porta relata en primera persona a través de quatre persones diferents -el mosso d’esquadra que liderava el cas, la víctima principal, el pederasta i la responsable de la fundació que enviava nens a la casa d’acollida de Donet- el cas. Ho fa de manera clara, dinàmica, entenedora i prou propera com perquè, en el cas de David Donet, no arribem a empatitzar amb ell però que molt perillosament puguem arribar a… entendre’l?

Aquí rau l’angúnia del cas i el com d’aterrador pot ser el llibre. Durant més de 15 anys, aquest pederasta de Castelldans va estar fent-se càrrec de nens que, pagant un preu desconegut per un amor paternal, no sabien que el que estaven vivint era un abús.

És per això que li deien pare.
I és per això que fa tanta por.

Jo me l’he llegit en un dia i mig. No l’he pogut deixar!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Li deien pare
Autor: Carles Porta
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Premi Godó de Reporterisme i Assaig periodístic 2015
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-9809-359-9
Preu: 17,90€

La filla del capità Groc, de Víctor Amela

lafilladelcapitagrocEl Premi Ramon Llull d’enguany ha estat pel mediàtic Víctor Amela i la seva obra La filla del Capità Groc.

Nosaltres, aquest és un llibre que parla de la guerra, concretament de la lluita acarnissada entre els carlins i els isabelins. Uns, partidaris del rei Carles, i els altres de la nena-reina Isabel. Uns, els primers, defensors a ultrança de l’Església i del Rei, i els altres, també anomenats liberalistes, defensors de la reina i d’enderrocar els vells costums, que consideren obstacles per al progrés.

En Tomàs Penarrocha es el Groc. Tothom el coneix així pel seu manyoc de cabells i llargs bigotis del color d’una panotxa. La vida del Groc es un no parar d’amagar-se i defensar-se, una fugida permanent que fa que la seva família visqui sempre amb l’ai al cor. Si per algú te predilecció el Groc, és per la seva filla Manuela, una nena que adora son pare i que, amb els anys, demostra ser filla de qui és. De valentia i de coratge no en va escassa, no.

Després de més d’un any a França, lluitant amb el seu cap, el mític carlista Cabrera, el Groc torna a Forcall, el seu petit poble a tocar del Maestrat. El primer en veure’l es el petit Pep lo Bitxo, que corre com un esperitat a donar la notícia a la seva amiga Manuela. Aviat s’escampa per tot el poble que… ha tornat el Groc!!

El Groc és un bon orador i un gran ésser humà. Parla de la seva causa amb tanta passió, amb tanta determinació i convenciment… I al principi guanya adeptes amb comptagotes, però mica en mica aconsegueix reunir gairebé un petit exèrcit de fidels a la causa carlista. Tots són gent de camp, treballadors honrats que veuen amb recel tornar a les armes i a triscar pels penya-segats com les cabres… però el Groc es el Groc! I al seu darrera que van amb la il·lusió renovada i les ganes de lluitar i guanyar intactes.

Tan en un bàndol com a l’altre es cometen barbaritats i salvatjades de tota mena. Així son les guerres: no n’hi a ni una de sola que hi entengui de contenció o moderació o de sentiments. Per això serveixen les guerres: per embrutir la gent i anul·lar qualsevol vestigi d’humanitat.

En el cas del Groc, tot i que no és pas un angelet, s’ha de reconèixer que és un paio que inspira simpatia, combreguis o no amb els seus ideals. Té una mena d’honradesa i de punt d’honor que el situen amb una elit única de lluitadors.

Al llarg de la seva vida, al Capità Groc li passen històries de tots colors. Des del principi de la lluita que mantenen contra els isabelins l’han acompanyat tres dels seus millors amics. Són gent pels qui el Groc posaria la mà al foc sense por de cremar-se. Però enmig d’una guerra és ben cert que només pots fiar-te de tu mateix…!

L’autor descriu meravellosament la comarca del Maestrat, els Ports de Beseit, el parlar característic d’aquests indrets, la transparència de l’aigua dels rius, el bestiar, les llars… Et fa viatjar en el temps i veure, dalt de tot de qualsevol cim, el Groc amb els seus ulls blaus i els seus cabells tan rossos lluitant per la seva causa.

En Víctor Amela va jugar pels carrers de Forcall quan era petit i és descendent directe d’algun del personatges que desfilen per aquesta novel·la, que de ben segur us farà mes entenedora una part de la nostra història gairebé desconeguda per molts de nosaltres.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: La filla del capità Groc
Autor: Víctor Amela
Editorial: Planeta
Col·lecció: Ramon Llull
Premi Ramon Llull 2016
Pàgines: 438
ISBN: 978-84-9708-281-5
Preu: 21,50€

Dies de tot, de Blanca Soler

diesdetotQuan s’edita un llibre nou sovint s’acompanya d’una faixa on apareix una frase publicitària per cridar l’atenció del comprador o al costat del títol hi apareix una definició del llibre per atreure al possible lector. Podríem fer la llista d’aquesta mena d’eslògans. El llibre que avui us porto al Nosaltres té una bonica foto a la portada d’una dona a qui no li veiem la cara i al costat dues frases:

Una vida a examen

i

Reflexions d’una mestra, memòries d’una dona

Quan l’he acabat de llegir m’he dit: “Ostres! De quina manera tan simple i tan precisa està definit el que és aquest llibre”.

L’autora, que forma part d’una família on altres membres escriuen articles, novel·les i fan guions i dirigeixen programes per la televisió, arriba als 60 anys, li ha tocat la “loteria” d’una malaltia dolorosa i que l’impedeix portar una vida activa i “normal”, i aquesta situació amb Dies de tot la porta a construir un conjunt de 81 capítols breus  -dies, jo diria-  on contempla el present amb la maduresa d’una vida plena, viscuda, i al mateix temps una evocació als temps passats, amb les penes i les alegries, les il·lusions i les decepcions. Els que han nascut i els que ja no hi són, els paisatges d’infantesa i el paisatge quotidià d’avui … I molt especialment l’experiència viscuda d’una professió iniciada amb moltes il·lusions i dedicació, molt estimada, passant de vegades per davant del que era més important, l’home i els fills, i que acaba convertint-se en una font de frustracions continuades que desgasta, cansa, crema.

Ja veieu doncs que el llibre és una confessió honesta on apareix aquest sentiment, tan present en la literatura, de descobrir com de de pressa han passat els dies i els anys i com, de cop, som conscients que ja ens queda poc futur i que no estem segurs d’haver aprofitat del tot el nostre temps vital. Tot això, però, escrit amb sinceritat i amb serenitat. I ben escrit, com podem esperar d’una antiga professora de llengua i literatura.

El llibre es tanca amb un epíleg, que no té títol, però que comença dient “Per què escriu?”… i la llista de les respostes és magnífica. Balsàmica pel cos i l’ànima.

Com que jo també he arribat a aquesta edat, he viscut el món i la societat que a pinzellades hi surt i… i també sóc de les que ens vam abocar vocacionalment a la mateixa professió, excuso dir-vos que jo afegiria a la coberta un altra frase: “Retrat d’una generació”, de tan identificada que m’he sentit.

És un llibre que interessa, per tant, als veterans i veteranes (com cal afegir ara) d’aquelles batalles que avui ja són batalletes. Però vull creure que també als que avui malden per tirar endavant el repte d’educar els fills dels altres. I, naturalment als que miren el passat amb curiositat, tendresa i ganes de treure’n lliçons. I que gaudeixen de llegir allò que està ben escrit.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Dies de tot
Autor: Blanca Soler
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-664-2039-6
Preu: 18,50€