Què ens està passant, de Gemma Calvet

que-ens-esta-passant-gemma-calvet-proleg-de-xavier-sala-i-martinLa pregunta que serveix de títol fa referència, inequívocament, al panorama polític de Catalunya immers en allò que solem anomenar “el procés”.

Aquest Què ens està passant de la Gemma Calvet comença fort amb un pròleg de Xavier Sala i Martín, que mira de donar una nova perspectiva al mite del Minotaure: sosté que el monstre no és la personificació del mal, que sense els errors dels líders de Creta el Minotaure no hauria existit mai i que l’heroi no és Teseu, ni Ariadna, sinó el cabdell de fil que permet trobar la sortida, l’entrellat, del laberint.

I afirma que:

I el llibre que ens presenta la Gemma Calvet ens dóna pistes de com és el cabdell de fil. No ha escrit un llibre per atribuir culpes dels nostres problemes. De fet ni tan sols parla dels problemes que Catalunya té amb Espanya. Tampoc ha escrit un llibre sobre el cabdell de fil. Un cabdell que no ha vingut del savi Dèdal sinó que ha sorgit de la seva experiència com a diputada  al Parlament de Catalunya (com a independent a les llistes d’ERC) i gràcies a converses mantingudes amb personatges significats de la nostra política i la nostra cultura.
Pgs. 23-24

Efectivament, Calvet ens proporciona molta informació que ens permet veure, des de dins, com són i com es mouen els actors -en el sentit d’agents, no pas de comediants- de l’actual moment de la política catalana.

Per escriure el llibre ha utilitzat, com ens explica el prologuista Sala i Martín, la seva experiència viscuda en primera persona als hemicicles, passadissos i despatxos.

NO ÉS, en absolut, un llibre de xafarderia política. Seguint amb la descripció de Sala i Martín, ha estat escrit gràcies a converses mantingudes amb diversos personatges, però tampoc NO ÉS un llibre d’entrevistes a l’ús. Calvet no se situa mai per sobre del bé i del mal a la manera d’una periodista entrevistadora; mai no amaga les seves cartes ni la seva posició i opinió política; no vol aparèixer amb falsa neutralitat però dóna sempre al lector –al menys a mi- una gran sensació de sinceritat i honestedat. I per descomptat NO ÉS un pamflet indepe. Vol la independència, estima l’independentisme, però no fa trampes amagant-ne els problemes i febleses.

Si busqueu llum sobre Què ens està passant preneu el fil que us ofereix la nova Ariadna, que és la Gemma i recordeu allò que escrivia l’Espriu:

Si de nou voleu entrar
Ariadna tornarà
a mostrar-vos el camí
que us permeti de sortir
(…)

I digui tot el poble amén

 

Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar-lo a llegir.

Títol: Què ens està passant
Autor: Gemma Calvet i Barot
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-664-2125-6
Preu: 16,50€

A la caça del PSUC, d’Antoni Batista

a-la-caca-del-psuc-antoni-batistaAquest llibre -molt interessant- conté les “memòries polítiques” d’un testimoni d’excepció del que ha estat el partit que va vertebrar durant una colla d’anys una part molt important de l’oposició al règim de Franco: el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSU de C o més abreujadament el PSUC o PeSUC).

Jo hi veig quatre parts força diferenciades. En la primera, amb l’estil àgil de periodista i la llengua acurada de qui l’ha defensada a peu i a cavall, Batista ens exposa una versió de la història del PSU des del naixement del partit -el 23 de Juliol va fer exactament 80 anys- fins a la seva afiliació com a militant. És la versió que ha recollit de testimonis diversos, alguns dels quals protagonistes dels fets. No estalvia els moments foscos. Ni els clars.

En la segona part hi ha el testimoni, narrat sovint en primera persona, de com van ser aquells anys de clandestinitat severa vistos des de la privilegiada situació del responsable de l’òrgan de difusió de notícies i consignes que era la revista –clandestiníssima- Treball. Quan dic privilegiada situació cal entendre-ho en el sentit que era present en moltes reunions importantíssimes, no pas que fos un privilegi per estalviar-se riscos, que eren molt alts.

Si hagués d’enumerar els personatges que retrata i de la seva vinculació i sovint sorprenent relació amb el partit dels comunistes catalans em sortiria una ressenya tan llarga com el llibre. Hi surt tot i tothom: detencions i tortures, afusellaments, crisis amb el PCUS, lluites internes, eurocomunisme, vagues a la Seat, caputxinada, tancada a Montserrat, Assemblea de Catalunya…

Hi ha moments que, vistos ara, resulten còmics com ara la dramàtica absència de WC al local clandestí on es feien llarguíssimes i enceses reunions del Comitè Central.

Encara que la política us interessi poc i el marxisme menys, us asseguro que hi trobareu un munt de noms coneguts que us sorprendran molt .

En realitat, l’autor no separa aquestes dues primeres parts, ho he fet jo perquè hi veig una diferència qualitativa entre allò que s’ha vist i viscut i allò que s’ha recollit de vells testimonis.

En canvi el que anomeno “tercera part” sí que queda clarament separada i l’autor l’anomena Part II WICHITA. En ella hi desenvolupa una història quasi independent que s’esdevé en un moment que, ja abandonada la militància, s’havia decantat per la literatura/periodisme d’investigació. Havent viatjat als EUA per fer averiguacions sobre el mític xèrif Wyatt Earp (el de l’OK Corral) es troba de manera quasi accidental que li apareixen una colla de fils i indicis que el duran a sospitar d’una trama que podria donar alguna llum sobre el sobtat ensorrament del PSUC els darrers anys 70. Tot adquireix aires de novel·la de Le Carré.

El llibre havia començat amb una conversa inacabada amb Antoni Gutiérrez i acaba reprenent aquest fil, i deixant en l’aire el que hauria pogut ser la confirmació de les sospites. Acaba fent una última repassada a la nòmina dels amics, coneguts i saludats que han passejat per l’òrbita del PSUC per tal que no hi falti ningú. Ni el Sisa.

Interessantíssim tot el que ens desvela. També els significatius silencis: ja ha quedat dit que era la seva versió de la història i ell no se n’amaga.

Imprescindible el “Qui és qui?” de l’Índex de noms que hi ha les darreres 11 pàgines!

Títol: A la caça del PSUC
Autor: Antoni Batista
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 280
ISBN: 978-84-9809-381-0
Preu: 18€

Llibres per a una Diada diferent

Aquest divendres els catalans celebrem la Diada. Però molts de Nosaltres sabem que aquesta Diada no serà una Diada qualsevol. No ho va ser la de fa un parell d’anys, ni la de fa un any. I té molta pinta que la d’enguany serà encara més significativa.

Al Nosaltres no som de ficar-nos en política perquè preferim ficar-nos, com a màxim, entre les línies d’allò que ens expliquen els llibres. Però l’actualitat literària ens fa pensar que potser cal fer un petit repàs d’aquests 4 llibres d’assaig polític i econòmic sobre el moment històric que Catalunya està vivint.

 

letcataloniavoteEn Ramon Tremosa

En primer lloc, tenim un economista que també és polític i eurodiputat de CDC. No és que en sàpiga una mica d’Economia. És doctor en la matèria i dóna classes a la Universitat de Barcelona. De fet, quan el dimecres 2 de setembre va presentar el seu Let Catalonia vote. El procés català vist des d’europa acompanyat de Raül Romeva, Muriel Casals i Miquel Calçada, ens va sobtar que en el moment en què havia de “fugir” cap a la llibreria on signava el seu llibre -a la Jaume Fuster no podia fer-ho- el van retenir dues noies bastant joves per parlar amb ell. No eren dos membres de les JNC. Eren dues exalumnes que li agraïen les classes i li deien que les seves classes les havien fet veure les coses d’una manera diferent.

I això últim, al cap i a la fi, és el que intenta el llibre de Ramon Tremosa: fer-nos veure les coses diferents. No només perquè, com va dir a la Jaume Fuster, “al llibre hi ha una explicació en 8 minuts de per què hem de ser independents”, sinó perquè també ens vol fer veure que fora d’Espanya el procés es veu d’una manera radicalment diferent. Per alguna cosa el llibre es titula com aquell editorial de The Economist, oi? I és que el procés es veu d’una manera prou diferent per generar, com diu Tremosa, “interès a Europa i indiferència a Madrid”. Ah, si! I prou potent per fer anar junts a una llista conjunta un excomunista desencisat amb certa política, amb un President de la Generalitat d’un partit que tira cap a la dreta, i un cap de l’oposició republicà que tira cap a l’esquerra.

El llibre de Tremosa és un assaig. I segons com, els assajos fan una mica de respecte -allò del “i jo ja ho entendré, això que explica?-. Després de llegir-nos-el una mica ja us podem dir que sí que s’entén. No oblideu que no només és polític: és professor d’universitat!

I ara semblarà un acudit… però no ho és. Van en Tremosa, en Romeva i en Martínez Martínez (del PSOE i vicepresident de l’Eurocambra) en un ascensor, i el del PSOE els diu:

¡Jajaja! ¡Qué pesados estáis! A ver si lo entendéis: nunca se hablará catalán en este Parlamento.

Sabeu quin eurodiputat d’Iniciativa i un nom-llarg-de-partit va acabar encapçalant una llista conjunta en unes eleccions després d’un viatge de només dos pisos en un ascensor?

 

unestiualestrinxeresL’Enric Vila

Fa molt poc vaig proposar-li a un amic periodista molt mític d’anar a fer un cafè i la seva resposta primer em va confondre però després hi vaig caure. Em va dir que hauríem de quedar “després de la fi del món”. Era la seva manera de dir el 27 de setembre. I el que ve ara té una mica a veure amb aquesta expressió.

Heus aquí el segon llibre de la tanda d’assajos sobre el procés. En aquest cas, es tracta de Un estiu a les trinxeres. Crònica política i sentimental de la lluita per la llibertat.

Deia l’Enric Vila en un twit que

La tensió és evident, a les dues bandes. Els contraris a la independència amenacen amb la ruïna econòmica i amb la mobilització militar, o agiten la bandera del lerrouxisme populista apel·lant al DNI dels avis. Però els favorables al procés no s’han relaxat mai, al contrari: Enric Vila ens fa veure que sense ells, sense la pressió popular d’una classe mitjana estranyament desacomplexada, no s’hauria convocat mai el 9N.

L’autor explora tot el que no apareix als diaris ni als mitjans, tot el que no es diu, però que passa i que de moment ningú no ha pogut controlar, estroncar i frustrar. El relat té una fluïdesa molt gran, per l’agilitat de l’estil i pel format fragmentari, de dietari personal i d’apunt immediat. Però sobretot el llibre té una mirada valenta, neta i perspicaç. L’autor té formació i valentia: no es mossega la llengua a l’hora de denunciar les trampes i el càlcul pusil·lànime de les elits catalanes: la mirada de reüll a Madrid, a La Caixa, al diari, al superior que demana moderació. Un llibre elèctric escrit per algú que no sap què és la correcció política.

I tot això, amanit amb perles com aquesta. En aquest cas, tot just després que Junqueras fes una crida a desobeir l’Estat si el Constitucional prohibia la consulta amanit pel Cas Pujol:

Un dels pocs periodistes que no perd les nervis enmig de tant soroll és l’Enric Juliana. Això em fa pensar que la situació està més controlada que no sembla. Segons el subdirector de La Vanguardia, Madrid serà més inflexible com més pressió li posin a sobre. Juliana diu que si Escòcia vota «sí», Rajoy serà encara més inflexible que si vota «no». Com que d’uns quants anys ençà no l’ha encertat gaire, més que una predicció, em sembla que l’article és una forma de cobrir la retirada al president Mas i, al mateix temps, d’encoratjar Rajoy, que continua hieràtic com una figura egípcia, malgrat la irritació de molts dels seus.
A la nit, la Marisol m’envia una notícia sobre una amant del president Pujol que ha passat informació a la policia secreta. M’escriu: «Ho veus, com l’amor mou el món?». Al Facebook un membre de Súmate tracta la Victoria Álvarez de «perra». L’exnòvia del Júnior -el fill gran de l’expresident- es passeja per diaris i televisions com si fos Julian Assange. Que el primogènit del millor polític que ha tingut el país des de la guerra civil s’emboliqués amb aquesta noia podria posar-se com a prova que, més amunt de la Diagonal, no saben distingir massa entre l’amor i la prostitució.

Aquest és el paràgraf anterior al nou apunt del dietari que comença amb les paraules “La Diada.”. Segueix… però potser és millor que ho llegiu vosaltres, oi?

Ja ho veieu. En Vila escriu així (de bé) i amb aquesta tranquil·litat (i desinvoltura).
Com diu en Josep Lluch, és un “Un llibre que obre els ulls! La lucidesa mai no ha de fer por”.

 

masijunquerastianribaEn Tian Riba

Servidor, que de problemes en té molts i un d’ells és el de ser periodista, té una especial devoció per Tian Riba. És un individu d’aquells que se sap moure a la xarxa, que és ocurrent, que coneix les dades que toca saber -i potser alguna que no li toca saber- i que té capacitat per veure-les de lluny per després donar un cop d’ull ben de prop a les coses quan ja són massa a prop. El podeu sentir a les tertúlies posant a tres quarts de quinze gent molt estupenda perquè és la seva feina però també perquè n’hi ha molts que no la sabrien fer.

En aquest cas, en Tian Riba és un dels referents del seguiment periodístic del procés -sobretot- al món digital, i abans de l’estiu va publicar un assaig sobre la normalització de les figures polítiques a Catalunya després d’anys i panys de només seguir un sol cap -i segons com, arrugat i no prou net- com era en Pujol.

Riba analitza en aquest Mas i Junqueras, dos capitans i un sol timó com afronta una Catalunya que vol ser una altra cosa el fet que ara no només hi hagi un Mas, sinó que també hi hagi un Junqueras. A partir de la metàfora nàutica made in Mas, se’n va a les arrels i al recorregut. Al d’on vénen i per on han passat. En essència, és el recorregut que va del “parla amb en Mas, d’això… parla amb en Mas” a l’ombra de Pujol fins a la defensa del “win-win”; i en el cas de Junqueras, de les classes universitàries i les col·laboracions amb Toni Soler sobre les intimitats més íntimes dels reis catalans fins a l’esclat del “líder normal” amb experiència fent de polític a l’Eurocambra.

I sobretot -i és per això que aquest llibre no caduca malgrat l’aparició de Romeva o exlíders de la CUP- és un llibre de perfils. És un llibre molt i molt documentat sobre l’entorn, les fílies, les fòbies, les amistats i els obligats relleus generacionals dels dos partits que representen.

I la pregunta és: un país (nou?) pot tenir dos capitans i un sol timó? O com a mínim, quan intenta esdevenir un nou estat?

Ja ho veurem…

 

unbonpaisnoesunpaislowcosti en Miquel Puig

I per acabar, droga dura pels amants de l’assaig econòmic! En Miquel Puig és un vell amic del Nosaltresllegim que ja ens va explicar com calia sortir del laberint o per què cal que Catalunya sigui com Àustria i Dinamarca. Els fans de la ràdio també sabreu que és un personatge habitual que col·labora amb Mònica Terribas.

Pels qui no el conegueu, dues qüestions sobre en Miquel Puig: en primer lloc, és un d’aquells economistes que fan de molt bon escoltar perquè s’entén tot el que expliquen. I això, d’entrada, és molt complicat de trobar. I en segon lloc, és el que ell autoanomena “independentista sobrevingut”. És un senyor que “s’ha fet” independentista quan ha arribat a la implacable conclusió -amb fets, no paraules- de que això no té remei. Que si Catalunya no se’n va ho té molt magre. Això sí! És un “independentista sobrevingut” que té claríssima una cosa: si marxem d’un lloc, que no sigui per anar a una altra banda a fer-ho igual de malament.

I d’això tracta el llibre des del títol fins al final. Un bon país no és un país low cost. Una proposta contra la indecència és un llibre que apel·la a tots aquells no convençuts, i sobretot als convençuts, a que si es porta a terme tot el procés per esdevenir un nou estat, Catalunya no es pot permetre “deixar-se” i ha de portar a terme les mesures necessàries per tal que un cataclisme econòmic com el que ha viscut l’última dècada el món occidental o, simplement, la deixadesa a l’hora de fer estructures d’Estat no destrueixi la (qualitat de) vida dels catalans.

En Miquel Puig ens ofereix un “mesurador de la decència” dels països, ens explica per què el nostre país no és al grup dels que produeixen llocs de treball de qualitat a Europa i amb programes inviables pel què fa a les polítiques de benestar social (el que ell anomena “Països low cost”), i finalment ens explica la seva opinió sobre algunes de les propostes i idees que sentim últimament que es portaran a terme si Catalunya esdevé un estat independent.

Anàlisi, cap fred, cor calent, el fre de mà a la vora, i com diu l’autor, optimisme. Perquè…

Perquè encara que de vegades sembli tot el contrari, aquest és un llibre optimista, perquè està construït sobre la convicció que, tot i que no siguem més que un país mediocre, esdevenir un país de primera està exclusivament a les nostres mans.

Doncs això: optimisme per sortir de la mediocritat. Sembla un bon pla, oi?

El bilingüisme mata, de Pau Vidal

elbilinguismemataEls llibres de lingüística a causa de la seva especialització poden esdevenir espessos i difícils de llegir per als profans, però hi ha lingüistes com en Pau Vidal que, amb el seu estil planer i didàctic, aconsegueixen que tothom pugui llegir un llibre com aquest facilitant-ne la comprensió.

En aquesta obra sense un excés de  dramatisme (però sí amb molta preocupació), el filòleg Pau Vidal ens avisa com 30 anys després de l’aprovació de la Llei de Normalització Lingüística, la llengua catalana, a causa de la immensa força del castellà, es troba en perill de despersonalització.

Ens fa veure com cada vegada més el català que parlem està ple de paraules traduïdes directament del castellà i amb construccions típiques d’aquesta darrera llengua (per exemple pati de llums per celobert, tarda nit per capvespre, etc.).

“El català no s’està morint per falta de parlants sinó per falta de català” va dir el desaparegut i enyorat lingüista Joan Solà en el discurs amb què va cloure l’acte en què el govern català va atorgar-li el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

A partir d’aquest avís de Solà, en Pau Vidal ens alerta del canvi idiomàtic que estem patint i de la disminució en l’ús social de la nostra llengua. Actualment sols un 36% de parlants habituals, segons la darrera EUL (Enquesta d’Usos Lingüístics), mentre que l’any 2003 n’eren un 40%. I això malgrat l’existència de TV3 i que les emissores de ràdio líders a Catalunya són emissores en català.

També reflexiona sobre la incidència que tindria sobre l’ús i la bona salut del català una possible independència de  la nostra nació. I també envers el controvertit afer de la conveniència o no de la cooficialitat del castellà en una Catalunya independent.

El llibre està farcit d’exemples de com es pot arribar a aquesta substitució lingüística i està a l’abast no sols dels professionals de la matèria sinó de qualsevol que es preocupa per la bona salut de la llengua catalana.

Quan el passat mes de febrer en Lluís-Emili va comentar-lo, vaig respondre-li dient que, pel que deia, el llibre feia molt bona fila i que pel meu sant intentaria que algú me’l regalés. Així ha estat, en aquest proppassat Sant Jordi. I més que llegir-lo, l’he devorat amb inusitada rapidesa.

Lluís-Emili, gràcies per haver despertat el meu interès vers aquest interessant llibre.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: El bilingüisme mata. Del canvi climàtic al canvi idiomàtic
Autor: Pau Vidal Gavilan
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 248
ISBN: 978-84-9809-318-6
Preu: 18€

El bilingüisme mata, de Pau Vidal

elbilinguismemataEn Pau Vidal sembla un tot-terreny. És conegut, per molts, com a genial traductor de les novel·les de la sèrie Montalbano d’Andrea Camilleri i, per no tants, per novel·les com Fronts oberts (Premi Vayreda 2011). Molts altres el coneixen pels mots encreuats a la premsa diària, llibres de divulgació lingüística que ensenyen quins són els insults imprescindibles en català o les seves col·laboracions en programes de ràdio.

Sempre però, amb el tema de la llengua -el català naturalment- com a eix. Fins i tot les novel·les negres tenen com a protagonista un filòleg que es troba fent d’investigador d’un crim. I el to, el registre, en clau d’humor intel·ligent.

Ara, amb aquest títol provocatiu, Vidal es capbussa obertament en el tema de la llengua abandonant l’humor i fent una descripció i uns diagnòstics de l’estat del català avui, 2014, sense draps calents ni concessions a l’autocomplaença.

Seguint el camí encetat pel seu -i nostre- admirat i enyorat Joan Solà, descriu i analitza amb exemples indiscutibles, una munió d’aspectes que desmenteixen el missatge predominant sobre l’èxit de la política lingüística -immersió escolar inclosa- posant l’accent en la qualitat de la llengua. La conclusió -si no s’hi posa remei- augura que la comunitat lingüística catalana és en perill de desaparició no per falta de comunitat sinó de llengua. I si no s’accepta que la situació és com és, no és possible mirar de posar-hi remei.

No és un llibre de caire acadèmic: l’autor no dóna mai peixet però vol ser entès per tothom. De tant en tant apareix l’humor, inventa divertits neologismes (tamudisme, síndrome del polvo), reprodueix converses sentides al carrer, al bar, al pati de l’institut… A la seva catifa vermella hi surt tothom: Xavier Sardà, Ignasi Guardans, Ferran Mascarell, Alicia Sánchez-Camacho,…

Si sou un o una dels set milions i mig de filòlegs que fan servir el català us interessa molt la lectura atenta de l’assaig del Pau Vidal. Feu-ho amb atenció i a poc a poc, per poder-lo anar paint. I no pas perquè costi de llegir sinó perquè pot resultar dolorós mirar-se al mirall sense embuts ni bòtox massa estona seguida.

Això sí, quan l’hàgiu acabat tanqueu el llibre i reflexioneu sobre quin paper podeu i voleu jugar en l’immediat futur.

I si us dediqueu poc o molt a la política, lectura obligatòria.

Gràcies, Pau.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: El bilingüisme mata. Del canvi climàtic al canvi idiomàtic
Autor:
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 248
ISBN: 978-84-9809-318-6
Preu: 18€

Estirant el fil, de Montserrat Tura

estirantelfilFa uns dies vaig poder quadrar-me el calendari i anar a la presentació que la llibreria No Llegiu havia preparat del llibre que la , exconsellera de la Generalitat, ha publicat recentment.

El cert és que tenia força interés en poder-hi assistir perquè tenia ganes de sentir de viva veu el que feia escassos dies que havia llegit a Estirant el fil. Quan el PSC va abandonar el catalanisme. Volia veure fins a quin punt havia interpretat bé la decepció política que aquesta metgessa, alcaldessa i política, semblava que transmetia al seu últim llibre.

I així és. Estirant el fil no explica res que no puguem arribar a saber tirant d’hemeroteca: que el PSC està seguint una via política que a molta gent li sembla que no és la que va servir per a establir les bases fundacionals del partit. I això és el que la Montserrat Tura ens explica en el llibre, que aquest gir ideològic s’ha produït sobretot en la línia dirigent del partit, que paradoxalment, ha castigat certs militants a galeres per haver-se mantingut fidels a unes idees i als votants als quals representaven.

Per llegir aquest llibre no cal tenir simpaties pel PSC. Qualsevol persona amb o sense idees polítiques pot llegir-lo perquè a tots els partits polítics passa si fa no fa el mateix, però el que passa és que no sempre hi ha veus que tenen la valentia d’expressar en veu alta la seva disconformitat amb la línia de pensament imposada des de les altes esferes.

I de tant en tant, s’agraeix que algú ho faci.

Títol: Estirant el fil
Autor: Montserrat Tura
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-9809-303-2
Preu: 16€

Els escenaris del 6 d’octubre, de Jaume Barrull Pelegrí

elsescenarisdel6doctubreQuan Jaume Barrull va decidir escriure aquest llibre no podia preveure que els fets que descriu i analitza tindrien una projecció sobre l’actualitat com la que estan tenint.

Segurament els paral·lelismes són molts menys dels que algunes interpretacions hi volen veure. Ni Espanya, ni Catalunya, ni Europa ni el Món viuen la situació de 1934, encara que sigui llaminer evocar-ho des del ministre Fernández Díaz fins a l’editor Cebrián.

Per assabentar-se de què van ser aquells dies turbulents i transcendents de 1934 res no és més útil que llegir aquest treball seriós i documentat sobre els mateixos.

Un valor afegit i no el menor, és la visió descentralitzada de Barrull. No es limita al que va passar entorn de la Plaça de Sant Jaume de Barcelona sinó que ens dóna les claus de les seves connexions i arrels al món de la pagesia catalana.

Els seus estudis del diferents conflictes a les comarques de Lleida als anys 30 li permeten aquesta visió més panoràmica. De fet, el títol del llibre -amb el seu plural- ens posa sobre la pista del contingut: els escenaris, no pas l’escenari i prou.

Per descomptat la lectura ens proporciona la informació imprescindible sobre com es va desenvolupar aquella frustrada revolució als escenaris espanyols: Madrid, Astúries, Aragó, Andalusia…

La força de l’anarcosidicalisme a l’època, la presencia de l’ombra de l’amenaça nazi i feixista amb les seves connexions amb la dreta espanyola i la consolidació del règim soviètic formen el teló de fons que explica algunes actituds i decisions que avui costen d’entendre.

No és un altre llibre sobre un episodi conegut a bastament sinó que és una molt interessant aportació al coneixement d’aquell moment del nostre passat des d’una perspectiva més ampla.

Títol: Els escenaris del 6 d’octubre
Autor:
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 160
ISBN: 978-84-9809-308-7
Preu: 17€

El dia que Catalunya va dir prou, de Pere Martí

eldiaquecatalunyavadirprouLB

@labutxaca @Grup62 @peremarticolom

Nosaltres, prepareu-vos a viure la sensació d’estar perseguits per un rellotge que avança amenaçadorament i que amb el seu tic-tac ens va dient que el nostre temps s’escola inexorablement, amb la qual cosa arribarem tard a fer realitat els nostres plans.

 escriu El dia que Catalunya va dir prou com si fos un dietari en què s’explica, dia a dia, el naixement de l’ANC (Assemblea Nacional Catalana), i com aquesta va arribar a dur a terme, amb un èxit total, els seus primers grans actes que estan esdevenint cabdals per al desvetllat sentiment independentista d’una majoria dels ciutadans de Catalunya i per al procés sobiranista de la nostra nació.

El llibre, que conté un interessant pròleg d’en Salvador Cardús i un no menys interessant epíleg de Vicent Partal, comença amb l’organització de la històrica manifestació de la Diada de l’any 2012 i amb tots els problemes que va haver de salvar l’ANC perquè aquesta fos tot un èxit de participació. Després fa un salt enrere fins a la gran manifestació del 10 de juliol de l’any 2010, organitzada per Òmnium Cultural, en un moment en què l’ANC encara estava en ple procés organitzatiu.

A partir d’aquí passarem per l’acte de constitució de l’ANC, el 10 de març del 2012, al Palau Sant Jordi, amb quasi 6.000 participants i arribarem a la inoblidable Via Catalana de l’última Diada en la qual més d’un milió i mig de persones vam enllaçar Catalunya (i més enllà) de nord a sud.

L’autor no defuig els problemes de protagonismes personals, ni tampoc les contradiccions patides per l’ANC durant el procés que va acabar amb l’esmentat acte de constitució del Palau Sant Jordi (10-3-2012), fet que és d’agrair per entendre que aquest procés no ha estat tot de flors i violes!

Títol: El dia que Catalunya va dir prou
Autor: Pere Martí
Editorial: Labutxaca
Col·lecció: LB
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-9930-787-9
PVP: 9,95€

Història de Catalunya (modèstia a part), de Toni Soler

historiadecatalunyamodestiaapart

@ColumnaEdicions @Grup62 @soler_toni

Sabeu aquella frase que diu allò de “tots tenim un passat”? Aquella que de tant en tant surt quan repasses els àlbums de fotos de fa mil anys i et veus amb un pentinat o una roba que no recordaves i que el 99% de les vegades voldries no haver deixat testimoni gràfic?. Imagino que una cosa semblant és el que deu pensar Toni Soler quan 15 anys després ha revisat els textos d’Història de Catalunya (modéstia a part). I és que, tot i que l’edició que ens porta Columna ens ve amb un format molt i molt xulo (tapa dura i il·lustracions de Jordi Duró), el gruix de l’obra té ja uns 15 anyets ben bons.

Què dir de Toni Soler? Podriem dir que no és només un productor de televisió que diu “Talleu! És bona!” i un fan absolut de La Penya. No, és l’actual comissari dels actes del Tricentenari 1714-2014 i, a part de la seva faceta de guionista i director del Polònia, l’hem vist com a director i presentador al Malalts de Tele o fent de guionista al Sense Títol amb l’Andreu Buenafuente. Però el que molta gent no sap és que en Toni Soler és llicenciat en Història i es deleix per fer gaudir la gent amb aquesta matèria tant o més com ell en gaudeix. I és per això que a la seva bibliografia apareixen novel·les de contingut històric com L’última carta de Companys (2009) o aquesta Història de Catalunya (modèstia a part).

El cert és que m’ha fet força il·lusió fer aquesta ressenya perquè jo vaig ser una dels molts que l’any 1998 van comprar la primera edició impulsada per la crida del fenómen mediàtic que el Toni era en aquell moment. La relectura m’ha deixat descobrir un text que no pretén explicar fil per randa la història del nostre país, sinó que simplement vol fer-ne cinc cèntims dels fets més importants i ajudar a aclarir idees ajudant-se en tot moment de l’humor que caracteritza el seu autor.

Pels qui ja vau llegir en el seu moment aquesta història de Catalunya, una sorpresa: un pròleg fantàstic del Carles Capdevila que, com el Toni Soler, també té un passat gamberro (el recordeu a l’APM amb el Bassas?) i un capítol extra que parla del que ha succeït en aquests darrers 15 anys.

Pels qui us trobeu amb aquesta edició per primer cop, gaudireu d’un text divertit i gens feixuc, que intenta explicar un cop més perquè els catalanys som com som. I qui sap! Potser d’aquí 15 anys ens trobem amb una edició nova que ens explicarà com Catalunya es converteix en un nou estat d’Europa… o no.

Títol: Història de Catalunya (modèstia a part)
Autor: Toni Soler
Editorial: Columna
Col·lecció: Columna Librerias
Pàgines: 298
ISBN: 978-84-664-1822-5
Preu: 21€

Ser o no ser catalans, de Toni Albà

@ColumnaEdicions @Grup62 @ToniAlba

“Som catalans però estem espanyols”

Aquest llibre es llegeix d’una volada. Jo que sóc molt lent llegint ho he fet en unes tres hores! En Toni Albà, a Ser o no ser catalans, deixa de banda la seva vessant còmica i s’endinsa amb una obra curta però punyent en el món de les difícils i, mai fins ara, no resoltes relacions entre Catalunya i l’Estat Espanyol.

Toni Albà, amb bons arguments, intenta i aconsegueix (és la meva opinió!) deixar ben clar el perquè hi ha una immensa majoria de ciutadans de Catalunya que se senten únicament catalans i com és que, en ells, el fet jurídic d’estar espanyols té un mer sentit temporal.

Per construir el seu discurs, el vilanoví Toni Albà fragmenta el conegut monòleg que comença amb “Ser o no ser…” de la cabdal obra Hamlet d’en William Shakespeare, i amb cada un dels fragments inicia un capítol del llibre. El contingut de cada capítol té relació amb el fragment triat.

Avui, que hem de viure una Diada que ha d’esdevenir històrica, la lectura d’aquest llibre esdevé més que oportuna i aclaridora.

Aquí teniu en Toni Albà explicant la seva peculiar interpretació del monòleg de Hamlet a favor del procés democràtic per la independència.

Títol: Ser o no ser catalans
Autor: Toni Albà
Editorial: Columna
Col·lecció: No Ficció
Pàgines: 176
ISBN: 978-84-664-1751-8
Preu: 17,90€