Amb la publicació d’aquest Epistolari complet, és a dir, les cartes que entre 1957 i 1976 es van creuar Llorenç Villalonga (1897-1980) i Baltasar Porcel (1937-2009), tenim l’oportunitat de veure des de dins l’evolució de la singular relació entre dos dels representants de la narrativa mallorquina més destacats de la segona meitat del segle passat.

Separats per quaranta anys i per orígens socials ben diferents, units per la passió per l’escriptura i el pensament, la relació havia d’esdevenir, per força, singular.

A través de les cartes veiem un Porcel/Odin/Flo la Vigne passar de deixeble una mica “Àngel rebel” a escriptor fet i segur de sí mateix que serà al darrera del reconeixement (i publicació) de l’obra del mestre/mentor/quasi pare.

Seguir pas a pas (sovint dia a dia) aquest procés ens permet anar descobrint allò que el pudor de l’home del XVIII que fou Villalonga, ocultava curosament: la tendresa que sentia pel seu estimat Odin, l’amor per la seva esposa Maria Teresa, la frustració per no tenir fills,… Fins i tot, ja a les acaballes, Villalonga es permet una expansió molt ben guardada:

Bé, he començat amb castellà i acab en mallorquí. És que quan els sentiments són verídics -i quan se tenen els meus anys- tornam a la llengua materna”. (febrer del ’75).

Quatre-centes vuitanta-dues cartes a través de 798 planes de llibre donen per molt: hi veiem un retrat de la migrada vida literària i cultural de Ciutat (que és com l’anomena sempre Villalonga i no pas Palma com ara volen uns ni Palma de Mallorca com diuen uns altres), i com percep el jove illenc el món de la vida cultural, editorial i política dels activistes catalanistes a la Barcelona dels seixanta. Amb les seves ambigüitats, grandeses i misèries. Com s’anirà situant ràpidament i com serà “temptat” per Gironella, Lara i el propi Villalonga a “passar-se” a la creació literària en castellà.

La galeria de personatges, entre primers papers, figurants i només esmentats, és impressionant. Els episodis amb el matrimoni Sales mereixerien un sainet monogràfic.

Per als que no coneixem per dins el món editorial resulta sorprenent el grau de tripijoc que s’amaga darrere els premis literaris. És un tema important a la correspondència i provoca una intensa vergonya aliena. Però pel que sembla això va així.

Naturalment també hi ha un lloc destacat per a digressions sobre literatura, art, pensament, llengua. I també higiene, gimnàstica…

I discretíssimes referències al tema que ara s’anomena orientació sexual. Les hipòtesis sobre aquest aspecte de Villalonga queden ben obertes, que no tancades.

Si sou del ram de la literatura llegiu aquest llibre. Si sou sensibles a l’espectacle del pas del temps sobre les persones llegiu aquest llibre. I si, simplement, sou xafarders no us el perdéssiu pas.

En Jordi s’ha llegit Les raons dels indignats i li hem demanat que ens l’expliqui perquè, després d’haver llegit l’Indigneu-vos! i el Comprometeu-vos! de Stéphane Hessel pel Nosaltresllegim, creiem que no hi ha ningú millor per parlar-ne.

Les raons dels indignats és un recull d’opinions de diverses persones, i de diverses disciplines, que formen o han format part del col·lectiu que coneixem com a “Indignats”.

Si us en recordeu i busqueu uns posts enrere, podreu trobar la mare dels ous als posts que vaig fer al Nosaltresllegim amb l’Indigneu-vos! i el Comprometeu-vos! de Stéphane Hessel l’home que, com a mínim, ha posat nom a la primera revolta cívica d’aquest segle XXI.

Però tornant al llibre d’avui, a Les raons dels indignats hi podreu trobar els punts de vista de persones d’aquest moviment i que conformen un ampli espectre: des de l’esquerra més esquerranosa (encara que… millor que ho deixem estar), okupes i activistes, fins a historiadors, llicenciats en dret, etc.

Al cap i a la fi, tot aquest grup de gent ens explica què és per a ells aquest moviment, cap a on anirà i quins han estat els punts clau per entendre el seu èxit social. En aquest últim cas, la revolució que s’inicia des de la xarxa social Twitter, la recuperació de les “àgores” -assamblees- als pobles reforçades per internet, i sobretot, la més que dubtosa resposta política a la iniciativa popular de Madrid, Barcelona i altres ciutats.

Només cal tenir en compte un detall important: aquest llibre es va fer una setmana abans dels disturbis prop del Parlament de Catalunya… i ja llavors hi havia certa clarividència del que podia acabar passant.

L’he trobat interessant perquè he pogut conèixer punts de vista d’àmbits que no són els més propers al meu i, a partir d’aquí, entendre que per molt diferents que siguem -o diguem a tothom que som-, tots acabem dient una mica les mateixes coses.

En Pablo s’ha llegit L’or negre de la mort, del periodista i escriptor Xavier Montanyà, i ens el ressenya per fer el post número 600 del Nosaltresllegim. Esperem que us agradi… i que us faci rumiar una mica sobre el tema que tracta aquest llibre.

El sud de Nigèria és una terra de marcats contrastos. Tot i tenir una de les explotacions petrolíferes més importants a nivell mundial, per situació geogràfica i qualitat del petroli extret, la població autòctona pateix una de les pitjors situacions d’insalubritat, misèria i abandó que pot viure l’ésser humà. Sota un secretisme quasi místic, els polítics es deixen corrompre per obtenir quantiosos beneficis per l’explotació d’aquest or negre, el petroli, a la vegada que fan ulls cecs a l’atemptat ecològic que viu la zona. Or negre que provoca mort. Vessaments de petrolis a rius i mars queden totalment impunes. Ningú no diu res. El poble no té ni veu ni vot.

Són ells qui paguen els plats bruts de les negligències dels dirigents i els empresaris. Per intentar sobreviure en aquestes circumstàncies, no poden fer sinó el que bonament poden: havent foradat les canonades de petroli, embotellar tot el que poden amb garrafes, bidons o camions cisterna il·legals, i fugir per comercialitzar-lo al mercat negre. Situacions que provoquen lluites armades sense treva. Seguretat privada contractada per les empreses petrolíferes contra el poble. I són aquests últims els que tenen les de perdre, massacrats sota un poder ocult que beu de màfies i alts càrrecs polítics.

El periodista Xavier Montanyà ens presenta un relat molt crític, de rabiosa actualitat i ben argumentat sobre la situació que viu un país que sembla acumular gran part dels problemes que el món en general procura denunciar. I és aquí on rau el mèrit de tot plegat, el mèrit d’en Xavier, ja que pocs són els que intenten posar remei a una situació tan dramàtica. Gràcies a aquesta lectura escoltem la veu de les víctimes. És responsabilitat nostra escoltar el seu crit de socors.

En Jordi es va llegir fa uns mesos l’Indigneu-vos!, de Stéphane Hessel. Li hem demanat, doncs, que ens n’expliqui la continuació: Comprometeu-vos!

A les llibreries, Nosaltres!

Quan vaig agafar aquest Comprometeu-vos! va ser per saber què més havia d’explicar Hessel.

Aquest llibre té un fil conductor: una conversa entre un jove d’una vintena d’anys i l’autor francès a través de la qual parlen d’una sèrie de qüestions d’actualitat com ara la implicació dels joves en el món que els envolta, aquest moviment d’indignació, la possibilitat d’èxit que pugui tenir aquest fenomen dels “Indignats”, etc.

Durant el llibre es fa referència als Drets Humans, citant-los i recordant que avui en dia, malauradament, aquest món encara no és capaç de complir-los i respectar-los.

Després d’haver-me llegit els dos llibres tinc una mica més de confiança de què aquest moviment que es coneix com “Els Indignats” o el “15-M” pot arribar a bon port.

I, sobretot, estic convençut que a través d’una revolució pacífica es pot crear algun dubte a lectors i ciutadans de si després de més de 40 anys hem anat endavant.

En aquest sentit, em quedo més amb el Comprometeu-vos! que no pas amb l’Indigneu-vos!.

Amb indignar-se no n’hi ha prou.

En Lluís-Emili s’ha llegit L’última lliçó de Joan Solà i ens en fa la ressenya. Lliçons d’un mestre de Llengua i País.

Llegir L’última lliçó de Joan Solà m’ha deixat el cor encongit. Anit sentia la veu de Jordi Vendrell en un programa que recordava els deu anys de la seva mort. Avui m’he acabat el llibre de (o sobre) Joan Solà. Personatges ben diferents de professió però units per un fil de fidelitat al País i la llengua que, a mi, me’ls fa semblants.

No hi ha dret. Quan tants immorals semblen immortals anem perdent abans d’hora els que no s’haurien de morir.

Anem al llibre. Per començar haig de manifestar la sorpresa de trobar-me amb una barreja d’escrits, diguem-ne cívics, amb d’altres d’un contingut i forma tan tècnics que costen de pair per un lector interessat, i molt, per la llengua catalana com ara jo però molt lluny de l’erudició.

Admeto que no es poden destriar aquests dos vessants de la personalitat de Joan Solà. ¿Com parlaríeu de Pau Casals sense parlar de música? El problema és meu, però ha estat un greu problema, per mi, entrar en els capitols centrals dedicats a temes sintàctics.

Els cívics, en canvi, tot i que els coneixia per la difusió que van tenir als mitjans de comunicació amb els quals m’informava quan van ser publicats, m’han tornat a deixar esmaperdut.

El poema final, en canvi, el desconexia. ¡Que bo que és de fons i de forma!

I si us plau, llegiu el clam de Joan Solà per la seva (nostra) llengua i per la seva (nostra) dignitat política. Llegiu-lo i poseu fil a l’agulla.

I els miserables deixeu la misèria. Deixeu de llepar l’aspra mà que ens ha fermat des de tant temps al fang.
Arrisqueu-vos d’un cop a ser qui som.

Sense Espanya, de Modest Guinjoan i Xavier Cuadras Morató, és un assaig escrit per dos economistes on s’analitzen quines podrien ser les possibles conseqüències econòmiques de la independència de Catalunya per al nostre país.

En cap moment s’explica quines serien les repercussions al mercat per a Espanya d’aquesta hipotètica independència, però sí que es tenen en compte possibles repercussions, sobretot -segons els autors- el més que probable boicot que s’exerciria des d’Espanya cap a Catalunya i els seus productes.

A més, els autors també expliquen quins serien els avantatges, com ara la desaparició del dèficit fiscal que arrossega Catalunya.

Al final de l’assaig, Guinjoan i Cuadras presenten diferents escenaris plausibles i en fan un balanç. I és que segons aquests dos economistes, en el cas d’un boicot econòmic salvatge, fins i tot Catalunya hi sortiria guanyant, sempre però, parlant del global del país, i no de les empreses en concret.

Aquest assaig, que està molt detallat i alhora és molt entenedor es llegeix molt bé. És divulgatiu i té la qualitat de no tenir un aire d’explicar les coses per criatures. Seriós però eficaç. Jo me l’he llegit en un parell de dies… i això no sempre passa amb un assaig!

Començo el comentari d’aquest llibre dient que llegint-lo he arribat a la conclusió de que hi ha llibres que m’agraden i m’interessen i d’altres com aquest que m’apassionen. I és que el seu contingut em va atrapar i apassionar tan sols començar-ne la lectura.

Toni Soler, nascut a Figueres, resident a Badalona i soci (com jo) de la Penya (Club Joventut de Badalona), club referent del bàsquet català, com va qualificar-lo l’expresident Pujol arran de proclamar-se primer campió català de la màxima competició europea de bàsquet, és més conegut per la seva tasca de director de programes televisius de gran èxit com els Polònia i Crackòvia que s’emeten a través de TV3, que per la seva faceta d’historiador i escriptor, és autor de llibres com Història de Catalunya (Modèstia a Part), L’última carta de Companys (una de les meves primeres col·laboracions en aquest blog) i Amb Llengua o Sense, un recull de les seves col·laboracions com a columnista de La Vanguardia que tenen com a nexe comú, la seva preocupació per l’estat de salut de la llengua catalana i els intents espanyols de sotmetre-la a un estat d’inferioritat en relació a l’hegemònica llengua espanyola.

El llibre està escrit amb molt de tremp i aconsegueix que el lector –si més no això és el que m’ha passat a mi- visualitzi les anades i vingudes dels històrics polítics catalans que van protagonitzar aquells convulsos dies del naixement de la Segona República Espanyola i de l’efímera República Catalana.

Jo substituiria en el títol del llibre l’adversatiu “contra” de Macià contra Companys, per la locució “enfront de” ja que el que fa és relatar la diferent visió que d’aquells fets tenien ambdós líders polítics.

També ens relata, amb lògica enyorança, com Catalunya va esdevenir un estat sobirà durant tres dies. Els que van del 14 al 17 d’abril de 1936, i com només l’ancestral sentit unitari dels polítics espanyols i la prudència –quasi por- i les desavinences dels líders polítics catalans van portar la nounada República de Catalunya a esdevenir un simple govern autònom, això sí, sota el nom medieval i ple de prestigi històric de Generalitat de Catalunya.

Recomano la lectura del llibre a tots els catalans i ciutadans de Catalunya amb sentit d’identitat nacional catalana o a tots aquells que simplement tinguin interès a ampliar els seus coneixements envers els fets que a partir del dia 12 d’abril de 1936 van portar al naixement d’un règim democràtic i d’il·lusió col·lectiva que només l’alçament militar del sanguinari general Franco va poder escapçar.

Vam rebre fa poc el llibre que recull la conferència Residuals o independents? Quan es trenquen els ponts que va fer Jordi Pujol fa uns mesos, i li vam demanar a en Toni Aira, que en sap un munt de Comunicació i Política, que ens en fes una ressenya per al Nosaltres. Aquí la teniu:

Una recent enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) demostra que alguna cosa s’està movent a Catalunya. Més i tot, que alguna cosa s’ha estat movent en els últims anys al país. O millor dit, que molta gent s’ha estat movent en els últims temps respecte de l’eix ideològic que té en una punta el sobiranisme i en l’altra l’espanyolisme. I Jordi Pujol, un cop més, ha demostrat com exemplifica, malgrat el seu teòric enretirament, allò que s’entén per líder. Perquè ell, respecte de molts dels de la seva generació, el moviment l’ha començat força abans i apunta maneres d’arrossegar-hi molts altres.

Residuals o independents? Quan es trenquen els ponts (Pòrtic). De la conferència se n’ha fet llibre, i aquest paga molt la pena de llegir-lo i de guardar-lo perquè en un futur no gaire llunyà se’n podrà valorar més i millor el valor. Perquè d’aquí a no gaire, cada dia ho veig més clar, o serem residuals o serem independents. El comptador ha començat a córrer (molt). I el testimoni del president Pujol n’és una prova d’aquelles que el mític Sherlock Holmes sentenciaria com a concloents. “Elemental, estimat Watson”. Havia de passar, però poc que ens pensàvem que passés. Aquesta és la gran paradoxa que recull aquest breviari que es llegeix en minuts. Que s’endrapa en minuts. Però que necessita d’una digestió pausada.

Perquè Residuals o independents? és Jordi Pujol en estat pur… però com mai l’havíem vist i escoltat abans d’aquell moment, d’aquella conferència. Deien d’ell que quan governava era el rei de l’ambigüitat. El Bolívar català i el Bismark d’Espanya. Segons això tot ell era un oxímoron, una contradicció manifesta. Però com va dir Galileu en el seu dia, “eppur si mouve”. I es va moure. I va quedar per escrit. I si Pujol ho ha fet, quants altres no ho faran després d’ell, ja sigui per la inèrcia del moment històric o pel trencament de l’espiral del silenci que certs referents com Pujol estan fent possible? És el que té aquest petit gran llibre. Necessita d’un digestió pausada, que per a alguns serà del tot difícil i per a altres combustible renovador d’energies… i d’arguments de reforç.

Matthew Tree és el primer a reconèixer que explicar el que significa ser català és una de les coses més complicades que hi ha; sobretot quan tens un interlocutor que no sap ni un borrall de la història d’aquest país, o no mira amb bons ulls cap tipus de nacionalisme (gens estrany, tenint en compte les males experiències en el passat de molts països europeus) o, el pitjor de tot, que ja no et pot ni veure.

El seu nou llibre, Com explicar aquest país als estrangers, es basa en una pregunta molt simple: per què? La resposta a aquesta pregunta (a diferència del que passa quan la formula en Mourinho) és complicada. Per una banda hi ha tots aquells polítics que només basen els seus discursos en criticar de manera exacerbada tot aquell que sigui diferent; d’altra banda hi ha aquest imaginari col·lectiu que diu que els catalans som garrepes etnocèntrics que perseguim als castellanoparlants amb els nostres gossos (que, per cert, van lligats amb llonganisses) tot bordant.

Però Tree ho explica tot amb una objectivitat lloable, combinada sorprenentment amb una finíssima ironia (és deliciós l’article que tracta sobre Andorra, però no us vull aixafar res). Taxistes de Barcelona amenaçats des del moments que creuen la frontera amb el seu característic vehicle; adolescents que són detinguts durant la nit poques hores després d’haver enviat un Email a una cadena de supermercats demanant l’etiquetatge dels productes en català; escriptores de visita a Madrid que són criticades per utilitzar el català en una conversa personal però que són ràpidament deixades en pau quan menteixen i diuen que es tractava d’italià… són només algunes anècdotes que, juntament amb una sèrie de petits assajos i confessions personals formen part d’un dels llibres de no ficció més amens de la història.

Per altra banda, el seu text també està impregnat d’aquell to de rebel amb causa que en molts moments m’ha recordat a l’Ora, la protagonista de Tota una vida del qual us vaig parlar fa temps. Resulta inquietant constatar el paral·lelisme entre la relació dels catalans i els seus majors enemics i la que existeix entre els jueus (juntament amb polacos el malnom més comú dels catalans) i els antisemites. No vull embolicar-me amb aquest tema (ja em va costar prou sortir-me’n aquella ocasió). Només diré que és molt dur pertànyer a un país que només segueix existint perquè moltes persones ho volen i s’hi entossudeixen.

Però és defensable afirmar que hom pot entossudir-se en ser qui és i ha estat sempre? Joaquín Reyes, un humorista manxec que sempre he considerat tan intel·ligent com divertit ho resumeix simpàticament amb aquestes paraules (molt menys innocents del que semblen); que cadascú entengui el que vulgui:

Estar todo el día siendo catalán debe de ser muy cansado, ¿no? Pero ser manchego no te exige casi nada. Eres noble, eres bueno y con decir “el queso nuestro es el mejor” ya te quedas tranquilo.

I ara deixo ja d’escriure, que estic esgotada!

Quan vaig assabentar-me de la publicació d’aquest llibre, vaig pensar en un compendi de feixugues entrevistes que no aportarien res de nou als qui tenim el costum de seguir l’actualitat a través de la premsa diària.

Però quan el passat Sant Jordi el meu fill me’l va donar, amb motiu del meu sant, a tall de regal d’una bona amiga, em vaig trobar amb la sorpresa de que es tracta d’un llibre de només 120 pàgines que, a més a més, està escrit amb un tipus de lletra mitjana i amb força espais en blanc entre línies.

I, lluny del que jo pensava, m’he trobat amb un llibre força divertit en què Rafel Nadal (exdirector de El Periódico de Catalunya i actualment tertulià polític en més d’una emissora de ràdio), en què ens trobem amb una sèrie d’anècdotes extretes d’entrevistes i trobades que Rafel Nadal ha tingut al llarg de la seva vida amb personatges com els expresidents del govern català, Jordi Pujol, Pasqual Maragall i José Montilla, personatges influents en la política catalana com Lluís Prenafeta o Javier de la Rosa, i també diversos polítics espanyols o influents personatges internacionals com Alexander Lébed, Mariano Rajoy, José Luís Rodríguez Zapatero i membres de la casa reial espanyola.

El llibre esdevé tan amè de llegir que més d’una vegada m’he vist obligat a revisar-ne el títol i l’autor, ja que a estones em semblava estar llegint un dels magnífics llibres de contes d’en Quim Monzó o Sergi Pàmies.

Indigneu-vos! d’Stéphane Hessel és un llibre extraordinàriament ben valorat entre els de no ficció, només cal mirar les llistes de més venuts… Jo no sóc una excepció en aquesta opinió tan i tan positiva.

És d’aquelles lectures que et tensa l’esquena, que t’escalfa les neurones, que et puja els colors.  M’ha recordat el  poema del Gabriel Celaya, Poesía es un arma cargada de futuro:

Son palabras que todos repetimos sintiendo
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.
Son lo más necesario: lo que no tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos.

Algunes cites que he seleccionat i penso que us causaran els mateixos efectes que a mi són:

Cal ser israelià per qualificar de terrorista la no-violència. Sobretot, cal sentir-se incòmode per l’eficàcia de la no-violència que suscita el suport, la comprensió, l’ajut de tots els qui en el món se senten adversaris de l’opressió.

Per arribar-hi [al missatge de Mandela o de Luther King], cal basar-se en els drets, i la seva violació, sigui quin en sigui l’autor, ens ha d’indignar. No podem transigir en el tema dels drets.

Desitjo que tots, cadascun de vosaltres, tingui el vostre motiu d’indignació. És necessari. Quan alguna cosa t’indigna, com jo vaig estar indignat pel nazisme, llavors et tornes militant, fort i compromès.

Vull acabar el comentari amb un text de l’inici del llibre, Als lectors catalans,

Considero d’una rellevància especial que la meva crida a comprometre’s, indignar-se, resistir al que és inacceptable arribi a la jove generació d’aquest país que ha hagut d’afrontar tantes coses i que avui és rica en la seva diversitat cultural i lingüística.

No sé què deu pensar en Hessel sobre les manifestacions en vigília d’eleccions… en tot cas, segur que aquest llibre serà ben rebut a #acampadabcn

En Jordi s’ha llegit l’Indigneu-vos! d’Stéphane Hessel i ens l’ha explicat pel Nosaltres. Però per indignats…

El llibre, bàsicament fa una crida a la indignació per com funciona el sistema econòmic capitalista. Durant el llibre es fa una repassada a la història, i de què ha fet la resistència al llarg del temps.

Stéphane Hessel va patir el Nazisme a França, i va ser capturat i condemnat dues vegades a camps d’extermini, dels quals va poder escapar. A partir d’aquí, va començar a formar part de la resistència i ara, amb 93 anys, fa un recordatori de tots aquests anys, i intenta fer una crida a la resistència per tal de recuperar el control del sistema políticoeconòmic actual.

Aquest és un llibre que a les persones que ja estem indignades no ens satisfà del tot, perquè ja estem prou indignats. De fet, més.

No crec que aquest llibre aconsegueixi el seu objectiu, que és una revolució pacífica, però pot fer reflexionar a unes quantes persones de cap a on està anant el sistema actual, qui el controla, i si aquest és bo per a nosaltres.

Jo estic més indignat que Stéphane Hessel…

Catalunya i Espanya, l’encaix impossible, de Joan Ridao, és un assaig fàcil de llegir, amè. El lector agrairà els capítols curts que el conformen i la claredat amb què s’hi van exposant els arguments que planteja.

Al llarg de les quatre parts que inclou, Joan Ridao fa un repàs de la relació entre Catalunya i Espanya, i n’analitza la convivència. Ho fa basant-se en l’anàlisi de la història política i social, i també des d’un punt de vista econòmic.

L’organitza en quatre parts, al llarg de les quals tracta, primer l’herència que arrosseguem del passat, després una anàlisi del present, i per acabar, com aquest present de crisi econòmica, segons Ridao, ens va portant cap a la indefectible independència, de la qual ens n’exposa documentades teories i argumentades raons.

El recomano a tots aquells a qui els agradi l’assaig polític que exposi les idees amb claredat.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Iu Forn podríem dir que forma part dels escriptors anomenats mediàtics, però a diferència d’altres, és ell qui escriu els seus llibres i aquests lluny de reproduir programes de TV o ràdio, són llibres amb introducció, nus i desenllaç.

Va col·laborar amb en Josep Cuní i va presentar el programa Fora de Context a la desapareguda emissora de ràdio Ona Catalana; ha col·laborat al programa El Club a TV3, al diari AVUI, amb les seves divertides i punyents columnes diàries que ha deixat de publicar fa ben poc, i col·labora actualment al programa Versió RAC1 amb en Toni Clapés, lògicament a RAC1.

Va estar encausat judicialment a causa d’una denúncia presentada per militars de l’exèrcit espanyol que es van sentir insultats arran de l’errònia interpretació que aquests van fer d’un article publicat a l’AVUI.  Va ser declarat innocent.

El Candidat és una divertida sàtira amb què l’autor, sense manies i descaradament, deixa al descobert totes les argúcies legals i il·legals que utilitza un polític, de qui durant tot el llibre en desconeixerem el nom, a fi d’aconseguir primer ser nomenat candidat pel seu partit i posteriorment guanyar les eleccions i arribar a la presidència del país.

Tot i que alguna de les situacions denunciades són conegudes per a qualsevol ciutadà amb una mica de cultura política, no està de més recordar-les. Fins i tot el lector potser quedarà sorprès del que el nostre Candidat pot fer per a arribar a tocar el poder polític.

És un llibre amè i divertit. Dels que no és aconsellable llegir en públic si no es vol passar un tràngol en el moment en què no puguem reprimir el riure davant d’alguns dels paràgrafs del llibre que Iu Forn amb mà mestra posa negre sobre blanc.

Abans de Sant Joan, el 22, va sortir a la venda un llibre que, a dia d’avui -que és precisament quan es presenta a l’auditori de La Pedrera- resulta més oportú que mai: Catalanisme, de José Montilla.

A través d’una sèrie de converses amb Anna Cabré, Carles Casajuana, Gabriel Ferraté, Ramon Folch, Iñaki Gabilondo, Rosa M. Malet i Pedro Nueno, el President de la Generalitat reflexiona sobre la situació actual de Catalunya.

Una de les cites del propi autor fa així:

“En aquestes converses he volgut compartir reflexió i pensament en àmbits essencials per al futur de Catalunya. Sempre he cregut necessari pensar ordenadament abans d’actuar. Aquest ha estat el fonament indispensable del catalanisme, i allò que en garanteix la vigència”.

Vénen dies de pensar ordenadament i -pel que deien ahir a la nit al TN tots els líders polítics catalans (o gairebé tots)- actuar en conseqüència… Mentrestant, anirem llegint en José Montilla i ens ho explicarem entre Nosaltres…