Arxiu de la categoria: Narrativa

Basat en una història real, de Delphine de Vigan

basatenunahistoriareal-delphinedeviganAquesta és la segona novel·la que llegeixo d’aquesta magnífica autora. La primera va ser Res no s’oposa a la nit, i em va impactar profundament. Aquesta segona incursió en l’obra de la de Vigan no es queda curta en quant a capacitat de seduir i atrapar al lector… Paraula!

La cosa va així: la Delphine és una autora que acaba d’assaborir la mel del èxit amb la seva ultima novel·la. La fama, la repercussió mediàtica que ha tingut, tot plegat la té aclaparada. Li falta temps per donar rodes de premsa, per anar a donar conferències, les escoles se la rifen perquè parli amb els alumnes i els il·lustri. En fi, una bogeria.

Una tarda, la Delphine ha d’atendre una cua llarga com un dimoni de lectors que esperen amb il·lusió que els signi el llibre. I aquí comença el marro: entre tota aquesta gent apareix la L.

És una dona d’uns 40 anys, terriblement atractiva, enginyosa, intuïtiva, que té quelcom que fa que la Delphine se senti atreta i intimidada. Tota plegat, la L. enganxa. Sap com fer-ho. I tant!

La relació entre totes dues cada cop es va fent més propera, la L., aconsegueix amb les seves arts entrar com aquell qui no vol la cosa al cor, a la vida, a la casa i als secrets més íntims de la Delphine. En resum: la té ben agafada!

Desprès de l’últim èxit literari,  la Delphine ja no és la mateixa. No sap què escriure, té un bloqueig mental de proporcions faraòniques, i el que és pitjor, li agafa una mena de fòbia a l’ordinador que tot és obrir-lo i posar-se malalta. Li suen les mans, li tremolen els dits, una suor freda li recorre tot el cos,… Un desastre absolut.

I aquí és on l’amiga L. comença a fregar-se les mans. La L. és una persona entre sonada i maquiavèl·lica i, a més, més llesta que la fam, com la majoria de sonats.

No os puc desvetllar ni com segueix ni com acaba la cosa. Això sí: la L., aconsegueix gairebé fer embogir la Delphine, per no parlar de coses pitjors.

Aquesta autora té un estil únic. M’agrada aquesta manera que té d’escriure tan elegant, tan sofisticada, i també tan poètica i reposada. Me la imagino davant meu prenent-se una infusió i parlant com algú senzill i proper.

Una autentica delícia. Us la recomano de tot cor. No deixeu que se us escapi. Seria una llàstima, la veritat.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Basat en una història real
Autor: Delphine De Vigan
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traductor: Oriol Sánchez Vaqué
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-664-2106-5
Preu: 19,90€

Tres bones raons per llegir Dolores Redondo

El dissabte passat la Dolores Redondo va guanyar el 65è Premi Planeta amb un llibre que estem desitjant que arribi al Nosaltresllegim per poder-lo llegir, gaudir, ressenyar i recomanar.

I és que d’això va aquest post. Quan hem llegit Dolores Redondo, ens ha agradat. Molt.

Aquí teniu tres molt bones raons per llegir Dolores Redondo. Es diuen Trilogia del Baztán.

 

La primera raó es diu El guardià invisible:

La novel·la negra acostuma a crear personatges singulars de detectius, inspectors de polícia o investigadors privats que van associats a un lloc determinat o una ciutat molt concreta i que tenen alguns trets característics i personals, ja sigui gastronòmics o simplement alcohòlics. Parlem de Carvalho i Barcelona, Montalbano i Sicília, Wallander i Ystad, Brunetti i Venezia, Rebus i Edinburgh, Knutas i l’illa de Gotland…

M’he llegit El guardià invisible, el primer volum de la trilogia de Baztan de la Dolores Redondo, on descobrim la jove inspectora d’homicidis Amaia Salazar. Tenim doncs una altra parella: Amaia i Navarra/País Basc. En aquest cas i concretament, Elizondo i la vall del riu Batzan, amb els seus boscos una mica misteriosos i màgics que seran l’escenari d’assassinats d’adolescents, acompanyades d’una escenificació ritual macabre i amb un fort simbolisme psicosexual.

La nostra heroïna treballarà amb aplicació i professionalitat en uns casos enrevessats, encara que això signifiqui que haurà d’entrar a fons en històries familiars que estaven soterrades i que són doloroses i traumàtiques, al mateix temps que haurà de defensar la seva posició professional de jove inspectora.

Com sempre, un detall aparentment simple acabarà donant la clau per resoldre el misteri de l’assassí erigit en guardià de la virtut en la vall de Batzan. No convé donar més detalls, oi?

El llibre es tanca amb un estimulant CONTINUARÀ que ens anuncia nous casos de la inspectora Amaia Salazar…

Afortunadament, El llegat dels ossos ja és a les nostres llibreries i al Nosaltresllegim!

Una bona novel·la pels amants del gènere, que t’enganxa i que es llegeix ràpid, ràpid!!

 

La segona raó es diu El llegat dels ossos:

elllegatdelsossosLa Dolores Redondo ja ha entregat la segona part de la trilogia del Baztan, El llegat dels ossos, i si sou d’aquells que patiu perquè dieu allò de “oh, és que jo no m’he llegit el primer llibre”, no us preocupeu. Jo no vaig llegir en el seu moment El guardià invisible i aquest llibre m’ha enganxat del tot i l’he pogut seguir amb tota tranquil·litat.

La nostra protagonista és una investigadora de la policia foral de Navarra, l’Amaia Salazar -un personatge que crec que té prou personalitat per convertir-se en el Carvalho del nord d’Espanya-, i que a l’inici del llibre està en el tram final del seu primer embaràs. He trobat força divertit tot el procés del part, la lactància, etc. No oblideu que jo em dedico a això! El fet és que Salazar es troba amb una sèrie d’assassinats de dones que, aparentment, no tenen cap relació entre ells.

Però el nas de l’Amaia va més enllà i nota que alguna cosa falla quan resulta que els assassins, alguns d’ells immediatament després de cometre els crims, acaben tots suïcidats, de manera que els casos es van tancant. A més, tots ells deixen un missatge per l’Amaia: la paraula “Tarttalo”. Ara no us diré què vol dir… no us vull aixafar la guitarra! Però el que sí que us puc explicar és que té alguna cosa a veure amb la història i les llegendes del Baztan.

La raó per la qual abans he dit “alguns immediatament” és perquè el que trigarà més en acabar suïcidat és qui li donarà la clau per descobrir qui s’amaga darrere de tots aquests assassinats.

És un llibre que m’ha enganxat molt, tot i que en alguns moments hi ha alguns temes que m’han grinyolat, potser perquè són d’una truculència bastant extrema: membres congelats i rosegats, amputacions als cadàvers que van apareixent… Potser no sóc de tanta sang! En qualsevol cas, és un llibre que m’ha fet apagar el llum sempre més tard de l’hora que tocava anar a dormir. És un indicador prou clar, oi?

A tots aquells que vau llegir la Dolores Redondo al primer llibre, estic convençuda que aquesta segona part de la trilogia no us fallarà. I si resulta que l’agafeu de nou, sense haver passat per El guardià invisible, com ja us he dit, no heu de patir gens.

Novel·la negra en estat pur i un personatge que espero que la Dolores Redondo segueixi cultivant. Jo intentaré recuperar el primer llibre de la trilogia mentre espero que surti el tercer!

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

 

I la tercera raó es diu Ofrena a la tempesta:

lofrenaalatempestaPer fi, per fi!, arriba la tercera part de la Trilogia del Baztán! Crec que parlo per tots quan dic que estàvem desitjant que la nostra estimadíssima Amaia Salazar tornés amb un nou volum de novel·la negra de la bona amb aquell punt… com us ho diria? Entre truculent i que enganxa com una mala cosa!

En aquest cas, a l’Ofrena a la tempesta, un llibre que és tan addictiu o més que El guardià invisible o El llegat dels ossos, la nostra inspectora de la Policia Foral es troba amb la mort d’una nena a la localitat d’Elizondo. No us xafaré gaire res sobre detencions prèvies, jutges, Guàrdia Civil i derivats perquè crec que la gràcia de veritat està en llegir la trilogia sencera.

En qualsevol cas, anem al cas: la investigació de la mort d’aquesta nena ens conduirà cap a la mort de molts més nadons. Si a això li sumem l’enrevessada relació que tenen l’Amaia Salazar amb el jutge Markina… ja ho tenim quasi tot fet!

El jutge va tornar a somriure d’aquella manera que no sabia si es burlava d’ella o si se sentia extraordinàriament feliç de veure-la; la va contemplar en silenci durant uns segons, fins que ella, finalment intimidada, va abaixar la mirada, només un segon, suficient per recuperar l’aplom i preguntar:
-Què passa?
Quan m’he queixat de la teva falta de notícies no em referia pas als avenços en la investigació.
Ella va tornar a abaixar la mirada, aquesta vegada somrient mentre assentia amb el cap. Quan el va alçar havia tornat a recuperar totalment l’aplom.
-Doncs aquestes són les úniques notícies que tindrà de mi -va respondre ella.

A això, sumeu-li també les germanes de la nostra inspectora, la seva mare -ai, la mare! Quina mare!-, i aquest misteriós Inguma, el nom que rep a la Vall del Baztán un dimoni que es carrega les criatures ofegant-los mentre dormen,… una investigació trepidant!

Sabeu aquells llibres que te’ls cruspeixes en un cap de setmana?
Aquest no és d’aquests. Segons com, amb un dissabte en tens prou!

 

Estem esperant aquest Todo esto te daré!

Enhorabona, Dolores Redondo!

Les darreres paraules, de Carme Riera

lesdarreresparaules-carmerieraA aquestes alçades, probablement, queden poques coses a dir sobre la literatura de Carme Riera. I és que és difícil no elogiar la trajectòria professional d’aquesta mallorquina que s’ha fet un lloc ben destacat en el panorama literari català i castellà.

I és que Carme Riera pot presumir d’haver guanyat bona part dels premis més reconeguts en llengua catalana: el Prudenci Bertrana (Una primavera per a Domenico Guarini, 1980), el Ramon Llull (Joc de miralls, 1989), el Josep Pla (Dins el darrer blau, 1995) o el Sant Jordi de novel·la (La meitat de l’ànima, 2003). I, si faltava algun reconeixement, el juny passat va ser guardonada amb el premi Sant Joan de literatura, per la seva novel·la Les darreres paraules, de la qual avui en parlem al Nosaltres.

Tots nosaltres coneixem mínimament la història d’una de les famílies regnants més transcendentals de la història europea: els Habsburg. La majoria pels llibres d’història, però sobretot per dos dels seus membres més reconeguts: els emperadors Francesc Josep i Elisabeth d’Àustria -la famosíssima Sisí-.

A Mallorca però, aquesta família és coneguda i gairebé mitificada gràcies a un dels seus cosins, l’arxiduc Lluís Salvador d’Habsburg Lorena, que es va convertir en un habitual de l’illa fins al punt de posseir terres i construir casalots on hi passava bona part del temps que les seves obligacions familiars i polítiques li permetien.

I és aquest el personatge principal de Les darreres paraules. Una novel·la que Carme Riera converteix en una barreja entre novel·la històrica i autobiografia, fent servir com a recurs narratiu la troballa fictícia d’un manuscrit redactat per l’arxiduc a les darreries de la seva vida, davant la urgència de posar en ordre els seus pensaments però sobretot, fer justícia amb cadascun dels personatges que han format part de la seva vida i que, per motius familiars i d’aparença política, no han estat mai reconeguts.

Així, Lluís Salvador d’Habsburg, repassarà fets transcendentals per la història europea, com els fets ocorreguts els anys anteriors a l’assassinat de l’hereu de la corona, l’arxiduc Francesc Ferran que havia estat elevat al lloc d’hereu després del suïcidi del seu cosí i fill legítim de l’emperador, Rodolf. Fets que van portar Europa a un dels episodis més tristos de la seva història, la Primera Guerra Mundial. Però les memòries de Lluís Salvador es detindran sobretot en la seva vinculació amb Mallorca, des d’on viurà els episodis més feliços de la seva vida, però també els més tristos, obligat per les convencions socials i familiars.

Com a curiositat, Carme Riera es converteix a sí mateixa en la primera part de l’obra en un personatge que ens explica la història del manuscrit i com hi arriba. I és que l’any passat es va fer a Mallorca una exposició sobre l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria en la qual Riera hi va participar.

Si sou una mica del saber què es manegava entre els Habsburg, per allò de saber què feien, com vivien i què els passava pel cap i no us heu cregut mai la versió “oficial” del suïcidi dels amants a Mayerling, la lectura d’aquestes darreres paraules és la vostra oportunitat per posar-hi una mica més de llum sobre el tema.

Això sí: recordeu que és ficció!

Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar a llegir el Premi Sant Joan de la Carme Riera.

Títol: Les darreres paraules
Autor: Carme Riera
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Premi BBVA Sant Joan 2016 de literatura catalana
Pàgines: 176
ISBN: 978-84-297-7458-0
Preu: 19,50€

Homo Deus. Una breu història del demà, de Yuval Noah Harari

homodeusunabreuhistoriadeldemaFa dos anys clavats vaig escriure la ressenya del llibre Sàpiens, de Yuval N. HARARI i començava afirmant que m’havia agradat molt llegir-lo i que em feia sentir més savi que abans de començar la lectura.

Ara, després de llegir Homo Deus podria repetir punt per punt la mateixa afirmació però puc, i cal, afegir matisos.

Malgrat que en els primers dos terços del llibre exposa idees que ja havíem trobat a Sàpiens, no he tingut en cap cas la temptació de passar els ulls en diagonal com a cosa ja sabuda. Yuval Noah Harari escriu amb un to amè que resulta molt entenedor i didàctic; escriu bé i s’agraeix que ens ajudi a reprendre el fil.

Ens va recordant, efectivament, les etapes per les quals ha anat passant l’evolució fins a arribar a l’homo sàpiens. El paper cabdal de la capacitat de la nostra espècie per associar-se per obtenir millors resultats i de com les creences col·lectives són les que possibiliten aquesta associació. Aquestes creences fictícies, aquestes xarxes intercol·lectives són la clau: religions animistes, politeistes, monoteistes, creences humanistes s’han anat succeint i encapçalant el repte de donar sentit a l’evolució.

Quan el centre de tot deixa de ser Déu i cedeix el lloc a l’home sembla que culmina el procés. Però quan la ciència, particularment la biologia, va demostrant que, per exemple, la llibertat d’elecció (de vot, de parella, de marca de cotxe) d’un individu depèn d’una sèrie de factors bioquímics i que les seves decisions obeeixen a impulsos deterministes o aleatoris, però no “lliures”. I quan la ciència comença a poder condicionar o manipular aquests factors, l’home comença a perdre el control absolut i cedeix poder a grans algoritmes que ell ha creat i que, progressivament, van ocupant l’espai que deixa vacant.

No cal veure-ho necessàriament com un perill, com una amenaça tipus film de Hollywood: els fàrmacs, la tecnologia aplicada a la sanitat, els metros sense conductor, la Roomba, el telèfon mòbil, Google, i un llarguíssim etcètera són exemples d’invents pensats per fer la vida més agradable a l’homo sàpiens que ocupa el centre i dóna sentit a tot. Però el futur podria anar donant tota la informació i tota la capacitat de decisió a aquests algoritmes fins a poder prescindir de l’home. La propera religió podria ser el dadisme (de dades).

Harari no fa profecies. Esbossa hipòtesis i planteja contínuament interrogants.

Acabo amb les seves paraules:

Aquest llibre segueix la pista dels orígens dels nostres condicionaments actuals per tal d’afluixar la seva presa perquè ens permeti pensar de maneres molt més imaginatives sobre el nostre futur. En lloc d’estrènyer els nostres horitzons preveient un escenari únic i definitiu, el llibre aspira a eixamplar els nostres horitzons i fer-nos conscients d’un espectre d’opcions molt més ampli. Com he emfasitzat diverses vegades, ningú no sap realment com serà el mercat de treball, la família o l’ecologia el 2050, o quines religions, sistemes econòmics o estructures polítiques dominaran el món.

D’altra banda, eixamplar els nostres horitzons pot ser contraproduent i pot fer-nos sentir més confosos i fer-nos tornar més inactius que abans. Amb tants escenaris i possibilitats, de què hauríem d’estar pendents? El món canvia més de pressa que mai, i estem inundats d’una quantitat de dades, d’idees, de promeses i de perills impossible. En part, els humans, cedeixen autoritat al mercat lliure, a l’opinió col·lectiva i a algoritmes externs perquè no són capaços de gestionar el diluvi de dades. Antigament, la censura funcionava obstruint el flux d’informació. Al segle XXI la censura funciona inundant la gent amb informació irrellevant. La gent simplement no sap a què ha de parar atenció, i sovint passa el temps investigant i debatent temes marginals. En temps antics tenir poder significava tenir accés a les dades. Avui tenir poder significa saber què ignorar. És a dir, de tot el que passa en el nostre món caòtic, en què ens hauríem de centrar?

Si pensem en termes de mesos, probablement ens hauríem de centrar en problemes immediats com el conflicte a l’Orient Mitjà, la crisi de refugiats a Europa i l’alentiment de l’economia xinesa. Si pensem en termes de dècades, l’escalfament global, la desigualtat creixent i els canvis en el mercat de treball planen amenaçadors. Però si ens decantem per la visió realment gran de la vida, tots els altres problemes i desenvolupaments queden eclipsats per tres processos entrellaçats:

  1. La ciència està convergint en un dogma que ho abasta tot, que diu que els organismes són algoritmes i que la vida només és un processament de dades.
  2. La intel·ligència s’està escindint de la consciència.
  3. Algoritmes no conscients, però molt intel·ligents, poden conèixer-nos millor del que ens coneixem nosaltres mateixos

Aquests tres processos plantegen tres preguntes clau, que espero que us quedin gravades al cap molt després que hàgiu acabat el llibre:

  1. Els organismes només són algoritmes i la vida només és un processament de dades?
  2. Què té més valor: la intel·ligència o la consciència?
  3. Què passarà amb la societat, la política i la vida quotidiana quan els algoritmes no conscients, però molt intel·ligents, ens coneguin millor del que ens coneixem nosaltres mateixos?

Pg. 520-21

 

Apa. Ara al racó de pensar.

 

Títol: Homo Deus. Una breu història del demà
Autor: Yuval Noah Harari
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’Abast
Traductor: Esther Roig Giménez
Pàgines: 576
ISBN: 978-84-297-7527-3
Preu: 23,90€

L’hotel blanc de la platja, d’Alba Sabaté

lhotelblancdelaplatjaL’Alba Sabaté, l’autora d’aquesta novel·la anomenada L’hotel blanc de la platja és intimista. Escriu des del sentiment i fa que les seves paraules t’arribin al cor. És un llibre trist, melancòlic, però al mateix temps, poètic i amb voluntat de viure la vida per més esquerpa que aquesta es mostri a vegades amb nosaltres -amb algú més que amb d’altres.

La Virgínia viu a Roma i li agrada mirar les teulades des de el balcó de casa seva. Allí s’hi passa moltes hores badant, recordant, patint i acariciant la ferida del pit que ja no té.

Sí. A la Virgínia li han extirpat un pit per culpa del maleït càncer. Ara té cinquanta-dos anys, ha preferit separar-se de l’Alberto, el seu company, perquè se li fa molt difícil viure una vida que ja no serà mai igual que als temps passats compartits quan ella estava sencera, quan no li faltava res, quan eren tan feliços.

Enmig de la seva tristesa rep la noticia de la mort del pare. Fa la bossa i emprèn el viatge cap a Girona, la seva ciutat. Quan arriba a casa tot li és quotidià i al mateix temps llunyà. Ja no es d’ella, ja no li correspon.

La seva germana, la neboda, les tasses blanques de la mare amb la seva tira daurada, els drapets de puntes sobre la taula del menjador… Tot és un “si però no” que li provoca certa esgarrifança. Va amunt i avall pels carrers de la seva infantesa, pel mapa fet de records i paraules de quan sortia a passejar de bon matí amb el seu pare pels carrers humits de Girona. I mentre camina i es perd en el seus records, té temps de recuperar un amor de joventut, reconciliar-se amb la família, amb l’Alberto,… i potser amb la vida.

Si esteu en hores baixes, aquest llibre ja us dic que toca el sentiment. Però no per tristes les coses no deixen de ser boniques, oi?

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: L’hotel blanc de la platja
Autor: Alba Sabaté
Editorial: Columna
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Premis: Finalista del Premi Prudenci Bertrana
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-664-2098-3
Preu: 18€

Brúixola, de Mathias Enard

bruixulamathiasenardNo sé si us passa com a mi, però a l’hora de triar lectures sóc una maniàtica. Crec que algun cop ja he esmentat aquest fet. El cas és que més enllà de les manies i de les llistes dels més venuts -de les que, sincerament, me’n fio poc-, alguns premis literaris em serveixen de molta ajuda per triar què llegir. Els referents que acostumo a seguir amb més interès són el Pulitzer als EEUU, el Goncourt a França i, ja a casa nostra, el premi Llibreter. En general, els guanyadors d’aquests certàmens acostumen a ser cavall guanyador.

La novel·la que avui ens ocupa, Brúixola, ve recolzada amb el Goncourt francès que, per si no ho sabeu, atorga l’escandalosa xifra de 10 euros a l’escriptor guardonat, això sí, portar la faixeta d’haver aconseguit el premi acaba significant ser un èxit de vendes. Entre els prestigiosos guanyadors podem trobar autors com Marguerit Duras (L’amant) o Pierre Lemaitre (Ens veurem allà dalt) i des d’aquest any, Mathias Enard pot afegir aquesta fita al seu currículum com a escriptor.

Centrem-nos en la novel·la, però. Mathias Enard ens presenta, a Brúixola, en Franz, un musicòleg que viu a Viena i que al llarg d’una nit d’insomni recorda la seva relació amb la Sarah -el seu amor impossible-, que representa també la fascinació que sent cap a tot allò que és l’Orient, a través dels records que van apareixent dels seus viatges a Turquia, Síria o Iran. I és que a mida que anem avançant en la lectura ens submergim en el mar de pensaments d’en Franz, que reflexiona sobre la seva vida i les influències artístiques de l’Orient en l’Occident. Unes reflexions que seran provocades per una notícia terrible: en Franz està malalt.

No us enganyaré. Brúixola no és una novel·la de lectura fàcil. I és que Enard, més que seguir una trama, el que gairebé fa és escriure una tesi sobre l’Orient, però ho fa d’una forma magistral i amb un estil propi. La fascinació que en Franz té per aquesta part del món és el veritable fil conductor d’aquesta novel·la i és l’excusa per Enard per fer-nos viatjar d’un lloc a un altre sense treva.

Acabo amb una suggerència. Si teniu l’oportunitat i les ganes, llegiu Brúixola amb la tauleta, el mòbil o l’ordinador al costat, perquè és un autèntic plaer anar a buscar-hi les infinites referències que es fan sobre pintura, música o cançons que constantment van apareixent al llarg de la narració. I si heu viatjat a qualsevol de les localitzacions que hi van sortint, de ben segur que les descripcions us faran tornar a trobar-vos-hi.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Aquí teniu l’autor explicant el seu llibre

Títol: Brúixola
Autor: Mathias Enard
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traductor: Jordi Martin Lloret
Premis: Premi Goncourt
Pàgines: 432
ISBN: 978-84-16367-68-9
Preu: 22,90€

La ciència a l’ombra, de J.M. Mulet

lacienciaalombraDurant els últims 10-20 anys i gràcies als mitjans de comunicació de tota mena, l’afició de tipus thriller ha envaït la nostra quotidianitat perquè, siguem sincers, la part fosca ens atrau i els personatges perversos ens fascinen. Fins aleshores es tractava d’un tema més o menys ocult i més o menys restringit als especialistes.

En J.M. Mulet, amb rigor, sentit de l’humor i tarannà desenfadat ens acosta a la part més tèrbola de la condició humana. Això ens ajudarà a entendre les tècniques que fa servir la policia científica i el curiós món que envolta tots aquests professionals que conviuen diàriament amb la mort.

L’autor pensa que és possible que al viure en una societat -relativament molt- tranquil·la puguem sentir una espècie d’atracció morbosa cap a tot el que sigui la truculència que tenen aquests temes i que al ser minoritaris ens permeten un cert alleujament psicològic. El fet que sempre enxampin el dolent també juga un paper clau en la fascinació que sentim tots els aficionats del gènere de novel·la negra.

El llibre m’ha resultat força instructiu per dos motius: el primer, que les sèries de televisió -CSI, Bones, Rosewood,… ja us les sabeu- cometen errors que grinyolen d’una hora lluny, i segon, cosa que ja imaginava, sembla realment difícil cometre un crim i que no t’enxampin. No és que tingués cap idea al cap però… però ja m’enteneu.

Ah, per cert! El que no m’ha resultat novedós han estat les descripcions dels cadàvers. Encara que per la meva especialitat no en tinc gaire contacte habitual -em dedico a portar embarassos i atendre parts-, sí que he tingut força hores al costat de cossos sense vida quan estudiava medicina. Què en treiem d’això? Us asseguro que si descriu un cadàver d’una manera és que els cadàvers són així de veritat!

Són morts de debò i l’autor és el que en diríem un “catxondu”!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: La ciència a l’ombra
Autor: J.M. Mulet
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-9809-367-4
Preu: 17,90€

Ready Player One, d’Ernest Cline

readyplayeroneQuan vam rebre el Ready Player One, d’Ernest Cline, ho vam tenir molt clar. Un dels especialistes en videojocs més importants de Catalunya és amic del Nosaltresllegim, i qui millor per parlar-nos d’aquest llibre que l’Albert García?

Si no el coneixeu, l’Albert García és periodista i professor universitari, col·labora a La Vanguardia, Catalunya Ràdio, iCat.cat, Rac 1,… i en sap prou de videojocs com per poder donar classes del tema a la Universitat de Barcelona.

Entre el moment en què li vam donar el llibre per llegir i que ens ha passat la seva ressenya, només s’ha creuat un concepte pel mig: Pokémon Go. Nosaltres, això ha estat una força major!

Però anem per feina: a veure què ens explica l’Albert sobre el llibre d’Ernest Cline:

Cinc anys després de la seva publicació original, Ready Player One, d’Ernest Cline, ens arriba finalment amb la seva corresponent traducció al català. Ho fa després de convertir-se en una de les novel·les de ciència-ficció de referència de la darrera dècada, un èxit editorial que es demostra en la seva presència continuada (en anglès i en castellà) a la prestatgeria de best sellers de la llibreria Gigamesh de Barcelona —un regnat que, per cert, només ha estat superat per la fantasia èpica dels Lannister, els Stark i companyia—.

¿Quin és el motiu d’aquest èxit? Probablement el mateix o, si més no, un de molt semblant al que durant aquest estiu ha enlairat Stranger Things com la sèrie de televisió del moment: em refereixo, efectivament, a la nostàlgia, la poderosa, afectiva i sempre efectista nostàlgia. De fet, no m’estranyaria gens que els germans Buffer s’hagin inspirat en alguns aspectes de la novel·la de Cline a l’hora donar forma a la seva ficció per a Netflix. Ambdues obres ens transporten a una idealitzada dècada dels vuitanta, a la recerca d’uns lectors/espectadors ben entrats en la trentena que ja comencen a rememorar el seu passat.

Ara bé, mentre Stranger Things pren l’any 1983 com a escenari, el tirabuixó argumental de Ready Player One va molt més enllà. Som a l’any 2044 i la Terra és un erm postapocalíptic a causa dels conflictes, la desigualtat i la contaminació. Per intentar escapar d’aquesta realitat, les persones es refugien en un món virtual anomenat OASIS, una barreja entre una internet futurista, els videojocs massius online i la realitat virtual. Tot canvia, però, el dia que aquest món virtual també es veu amenaçat. Comença llavors la gran aventura per salvar l’OASIS, una fita que quedarà en mans de l’avatar que aconsegueixi la puntuació més alta en el marcador d’aquest gegantí videojoc: una odissea geek on la cultura pop dels vuitanta serà la gran protagonista.

I és que si alguna cosa desprenen les més de 500 pàgines de la primera novel·la d’aquest escriptor nord-americà és un profund homenatge cap a la música, el cinema, les sèries de televisió i, més especialment, els jocs de rol i els videojocs, de la dècada dels vuitanta i de la cultura geek en general. Des del jove hacker de Jocs de Guerra fins als cavallers artúrics dels Monty Python, des dels riffs de Billy Idol fins als sintetitzadors de New Order, des de la sèrie japonesa Ultraman fins a sitcoms com Los problemas crecen i, per damunt de tot, des del rol de daus i fitxes de paper de Dungeons & Dragons fins als píxels de videojocs com Adventure, Zork, Pac-Man, Joust o Street Fighter II.

Més enllà de totes aquestes referències Ready Player One és una novel·la que segueix fil per randa la clàssica estructura del “camí de l’heroi”, teoritzada pel professor Joseph Campbell, que no renuncia a aprofundir en els seus personatges, però que dóna preferència al desenvolupament de la trama. Tot plegat, en una narració àgil i no absent de clixés en la qual els capítols avancen gairebé com si es tractessin de les pantalles d’un videojoc, un ritme i una emotivitat que segurament és el que ha cridat l’atenció d’Steven Spielberg i la Warner Bros., que ja preparen l’adaptació a la pantalla gran de cara a la primavera del 2018.

L’aventura virtual protagonitzada Wade Watts, més conegut pel seu avatar Parzival, compta finalment amb una traducció al català que arriba quan la majoria dels seus lectors tipus, aquells capaços d’identificar cada vegada que Ernest Cline fa l’ullet, ja fa temps que han devorat la seva versió original o la castellana. Tanmateix, sempre és d’agrair que gèneres com la ciència-ficció comptin amb una edició en la nostra llengua. La traducció realitzada per Lluís Delgado i Rosa Borràs ofereix un molt bon nivell i, tot i que en algunes (poques) ocasions mostra dubtes a l’hora de traslladar termes típics del món geek (‘mecano’ per ‘mech’?), és un treball més que lloable.

Moltes gràcies, Albert! Pantalla superada! T’esperem aviat al Nosaltres perquè ens expliquis més llibres!!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Ready Player One
Autor: Ernest Cline
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Rosa Maria Borràs Montané i Lluís Delgado Picó
Pàgines: 512
ISBN: 978-84-664-2092-1
Preu: 18€

Calendar Girl 2 – Abril Maig Juny, d’Audrey Carlan

CalendarGirl2AbrilMaigJunyAudreyCarlanFa poc, al Nosaltres us anunciàvem un nou fitxatge: la Míriam Manzano. I quin fitxatge!!

Ha estat tot l’estiu donant-nos la matraca més adorable que us pugueu imaginar perquè vol, necessita, està delerosa… té un  desig especial per la Sèrie Calendar Girl! Això de tenir una àvida lectora de novel·la eròtica és fabulós! Ja s’ha ventilat el Calendar Girl 2 – Abril Maig Juny, d’Audrey Carlan i ens està demanant el tercer, que va sortir la setmana passada!!

Aquí teniu el seu escrit:

Aquesta segona part, he de dir a que m’ha agradat encara més que la primera part! Esperava una saga eròtica i no gaire més, però aquí, a Calendar 2, he trobat una introducció més sensible de la protagonista, la Mia, que pot semblar una dona freda per la feina a la que s’ha de dedicar. En aquesta segona entrega però, coneixem un altre punt de vista de la vida que porta.

En Wes segueix fent la seva, però ni la Mia ni ell porta una vida compatible amb la seva relació. I la Maddy es fa gran i la Mia ho haurà d’acceptar.

L’Abril arriba amb en Mason Murphy, a Boston, on ha de netejar la seva imatge. És un home que se’l coneix per la seva debilitat per les dones i les festes. Serà amb l’ajuda de la publicista del Mason que aconseguiran el que ell no vol reconèixer: l’amor de veritat. I d’aquí, la Mia en treurà una amistat de veritat amb tots dos i que la convertirà en WAG més.

A Hawai, al Maig, la contracten per fer de model amb en Tai, on tots dos s’encanten des del primer moment. En Tai pertany a una cultura amb molta unió amb la família, on la seva mare es una mig “bruixa bona”. Ell busca la dona de la seva vida -sap que la Mia no ho serà- però això no impedeix que ho passin bé el mes sencer!

Finalment, el Juny va a parar a Washington DC per fer d’acompanyant del pare del senador Shipley -un home elegant que la fa sentir filla seva des de bon començament- que té una relació especial amb la dona de fer feines. Mentrestant coneix al senador, un jove guapo que fa que la Mia tingui un final… esgarrifós! Però no us diré més! Sé que amb això estareu tan intrigats com jo, així que… a llegir!

El llibre no té cap moment avorrit i he de dir que el vaig acabar en un tres i no res. M’he enamorat de la saga. M’ha deixat captivada!

A veure si ens arriba el tercer trimestre de la Calendar Girl aviat, Míriam! Serà teu!!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Calendar Girl 2 -Abril, Maig i Juny-
Autor: Audrey Carlan
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Núria Parés Sellarés
Pàgines: 464
ISBN: 978-84-664-2108-9
Preu: 17,90€

Allò que va passar a Cardós, de Ramon Solsona

alloquevapassaracardosQuan vam rebre el llibre del Ramon Solsona ens va venir un lector del Nosaltres al cap: en Lluís-Emili. Però de cop, se’ns va presentar una lectora que -misteriosament- coneixia l’autor i, a més, és de La Pobla de Segur! Només hauria estat més perfecte si vingués de la Vall de Cardós. La proximitat, s’ha decantat en favor de la Mariona!

A veure què ens explica…

S’uneixen diversos factors que han condicionat la lectura d’aquest llibre. Per començar, l’admiració cap a l’escriptor: el Ramon és d’aquella mena de persones que cauen molt bé. En segon llloc, el fet d’haver passat la meva infància molt a prop d’on se situen els fets que narra la novel·la també hi ha ajudat molt, un territori privilegiat que sembla haver oblidat tot el que fou.

I de què va? La novel·la ens situa a la Vall de Cardós, als anys seixanta, quan la comarca bullia amb totes les grans obres hidroelèctriques que s’hi estaven fent, tal com havia passat, passava i passaria en moltes zones d’Espanya durant aquella època. La transformació del territori canviaria per complet la rutina de la zona, de la gent que hi vivia,… d’aquell món.

És en aquest moment en què van arribar a llocs com la Vall de Cardós gent d’arreu d’Espanya per treballar-hi.

Un assassinat a la Vall és l’eix del relat que ens explica en Ramon Solsona. Gràcies a testimonis en primera persona anem entenent i descobrint què s’amaga darrere d’aquesta mort i totes les històries paral·leles que l’envolten.

Són petits relats molt curts. Capítols molt concisos. Un munt de veus que ens ofereixen una visió des d’un munt de punts de vista que aconsegueixen que l’assassinat en sí no sigui l’inici i el final de la novel·la, sinó una excusa per retratar aquell moment, aquella gent, l’entorn, la convivència entre els d’allà i els nouvinguts.

I darrere dels grans embassaments i obres que inaugurava Franco, vides i més vides d’individus que venien de la misèria i que l’arriscaven tot foradant la roca en una transformació pràcticament invisible al territori. Roques foradades que van ser i segueixen sent imprescindible perque aquelles obres mastodòntiques segueixin funcionant mig segle després.

En Ramon Solsona ha fet un llibre que, sense ser un thriller trepidant -no ho busca, tampoc!-, aconsegueix que ens llegim més de 450 pàgines de petites històries molt ben situades en el temps però també en l’espai i en el llenguatge de la zona. Perquè us asseguro que els d’allà sabem què vol dir “fer supo supo”.

Per mi, i afortunadament per molta gent, un llibre de Ramon Solsona és garantia de bon llibre.
I “fer supo supo” vol dir trobar-se algú inesperadament i intercanviar unes paraules.

Us queda molt més per descobrir, ara.

Gràcies, Mariona! T’esperem aviat al Nosaltresllegim!

Aquí teniu els primers capítols en pdf per poder començar-lo a llegir!

Títol: Allò que va passar a Cardós
Autor: Ramon Solsona
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-TELA
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-7588-630-5
Preu: 20€