Arxiu de la categoria: Narrativa

L’última sortida, de Federico Axat

lultimasortidaLa Joana Valls se’ns estrena al Nosaltres amb una lectura molt exclusiva d’un llibre del que només n’hem sentit bones paraules: es tracta de L’última sortida, de Federico Axat. Aquí teniu el text que ens ha enviat:

Tanco el llibre, me l’he acabat. La sensació d’angoixa que m’ha acompanyat durant tota la lectura desemboca en incredulitat, sorpresa, admiració, eufòria. M’he llegit un thriller majestuós, immens. Un d’aquells llibres que t’atrapen però que et fan pensar, reflexionar perquè provoca en el lector la recerca desesperant d’una sortida d’un laberint complex i inimaginable que quasi desespera. Llegiu aquest llibre. Sigueu els primers en fer-ho i si algú us el vol explicar tapeu-vos les orelles, tanqueu els ulls i crideu. Us espera un dels llibres més impactants de la temporada.

Com que al Nosaltres figura que expliquem de què van els llibres i la Joana no vol fer-ho per no aixafar res, nosaltres com a mínim us posarem la sinopsi:

«En Ted McKay està a punt d’engegar-se un tret quan el timbre de casa seva comença a sonar amb insistència».
En Ted és ric i té una família perfecta, una dona i dues fi lles adorables. Ningú no imagina què l’ha portat a prendre la dràstica decisió de suïcidar-se.
Quan el timbre sona una vegada i una altra, la seva primera reacció és ignorar-ho i prémer el gallet una vegada per totes. Però aleshores descobreix una nota amagada entre les seves coses, una nota amb una cal·ligrafia que reconeix com a pròpia però que no recorda haver escrit:

OBRE LA PORTA
ÉS LA TEVA ÚLTIMA SORTIDA.

I Nosaltres només podem dir una cosa: si això no és un thriller, que vingui un Dan Brown i ens ho expliqui…
La veritat és que té una pinta fabulosa!! I si ens ha deixat la Joana així… per alguna cosa serà!!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: L’última sortida
Autor: Federico Axat
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Núria Parés Sellarés
Pàgines: 512
ISBN: 978-84-664-2061-7
Preu: 19,50€

La vida sense la Sara Amat, de Pep Puig

lavidasenselasaraamatFeia temps que, tot viatjant amb tren, no estava tant a punt de passar-me d’estació per culpa de quedar atrapat per la lectura d’un llibre. Amb aquest m’ha passat i no és novel·la negra.

A La vida sense la Sara Amat, Pep Puig ha estat capaç de crear uns personatges, una situació i un desenvolupament que m’ha enganxat totalment. He devorat el llibre en dos dies. I aquest no és el meu estil habitual.

El tema central, descrit fredament, no és gaire nou. Un nen de 12 anys -per tant, a punt d’entrar en l’adolescència- comença a descobrir com és el món dels adults, què és l’enamorament, etc. I tot això a finals de les vacances d’estiu. Quantes vegades hem assistit a aquest espectacle en llibres i pel·lícules?

Però la traça amb què Puig ens fica a la pell del suposadament autobiogràfic Pep fa irrellevant que el punt de partença sigui poc original. Un Pep que és qui, trenta anys més tard, escriu per tal que, quan el seu fill sigui gran conegui allò que va viure i fer el seu pare aquell final d’estiu.

La precisió amb que crea els personatges, l’ús adequadíssim de la llengua sense enfarfegar mai (i permetent-se introduir algun mot poc normatiu, “quarto” per exemple, sense fer-ne bandera) i, per sobre de tot, l’extraordinària sensibilitat que mostra en la mirada adulta i retrospectiva sobre aquell món que, com les moreres substituïdes per pins, no tornarà mai més, fa de la lectura una pura delícia.

Hi ha passatges que m’han deixat una particular petjada.

Com aquest: en Pep ha descobert, per la Sara, que tots els adults tenen algun secret, com ara les relacions clandestines que ella ha sabut que tenia el seu pare amb una dona casada. I des del cor de l’església contempla tots els homes i dones del poble, aplegats per la festa patronal del poble de la padrina, escenari de les vacances:

M’anava balder com un pijama d’hivern, aquell secret. Però de seguida, no sé si per tranquil·litzar-me, em vaig voler convèncer que no era jo l’únic que tenia un secret allà dins. Sense anar gaire lluny, el pare de la Sara en compartia un amb la mare del Vidal que Déu n’hi do. Vaig localitzar-la a l’altra banda, al costat de les dones, una dona prima i alta, bastant més alta que l’alcalde, que era intel·ligent però baixet, i així com el dia que m’ho va confessar la Sara em va semblar impossible que aquella dona hagués viscut una història d’amor prohibida amb l’Amat (ni viceversa), ara que me’ls mirava em va semblar quasi evident, i fins em vaig preguntar si s’havien seguit veient d’amagat tots aquests anys o si ni tan sols se`n recordaven, i vaig arribar a la conclusió que no s’havien seguit veient però sí que se’n recordaven. Només calia veure’ls les espatlles. Les espatlles de l’Amat feien impressió. Ni l’indi Joe, tenia aquelles espatlles. És clar que s’havien de tenir unes bones espatlles per aguantar segons quines penes. Com havia canviat la meva percepció d’aquell home! (…)

¿Era aquest, se’m va acudir, el veritable secret de les persones grans: la pena que totes duien a sobre? De cop vaig tenir una gran revelació, segurament una de les més extraordinàries de la meva vida. Em vaig posar a mirar atentament tots els caps i les esquenes de la gent del poble i tot d’una em va semblar -en vaig estar segur- que allà dins tothom havia de carregar amb algun secret, i per uns instants, fins i tot, no em va semblar impossible que els meus pares, o fins i tot la padrina Maria, no guardessin també alguna mena de secret, encara que fos petit.

(pp. 123-124)

Hauria pogut triar les escenes en què el Pep fa lentíssimes aproximacions a acariciar una mica els cabells de la noia. O la relació amb la padrina… I naturalment amb la Sara, personatge central descrit magistralment.

Així com hi ha novel·les en les quals percebem que han estat escrites per una dona o per autors especialment dotats per entrar en l’ànima femenina, aquesta és sense cap mena d’ambigüitats una visió feta des de dins d’un noi (o nen, o noiet). Vull creure que les lectores empatitzaran tant amb el noi com ho he fet jo.

Ja endevineu que recomano efusivament La vida sense Sara Amat, oi? També recomano que tingueu a mà Guerra i Pau de Lev Tolstoi. Juga un paper a la novel·la i us agafaran ganes de (re)llegir-la.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: La vida sense la Sara Amat
Autor: Pep Puig
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-TELA
Premi Sant Jordi 2015
Pàgines: 296
ISBN: 978-84-7588-608-4
Preu: 20€

La filla de la neu, de Núria Esponellà

lafilladelaneuDes que era petita que he sentit una especial predilecció per la Vall de Núria i llegir La filla de la neu… uf! Com us podria dir? Ha estat un plaer deliciós i una lectura fantàstica.

Tot comença amb l’arribada a la vall del jove Marçal. Al principi costa una mica ubicar què fa allà aquest home, però mica en mica tot es va posant al seu lloc, sense presses, de forma ordenada i entenedora. En Marçal està escrivint la història d’amor i de gran sacrifici que van fer els seus avis els anys 30 del sègle passat.

L’Enric és enginyer auxiliar del cremallera de Núria. És un home jove, competent, estricte i alhora comprensiu. És un home capaç de fer bregar de forma disciplinada i sense massa aldarulls els més de mil treballadors que van ser necessaris per dur terme una obra grandiosa com va ser el cremallera de Núria.

La Joana és cambrera al hotel on van a dinar els directius de l’obra. També, de tant en tant, apareixen les dones i els fills malcriats d’aquests, però la Joana té un caràcter, una energia i una manera de fer les coses única!! És una dona fora de sèrie i sap fer-se respectar. Allà tot són homes, alguns d’ells amb un sentit del respecte i les bones maneres diguem-ne que una mica deteriorat, però la Joana no necessita ningú per fer anar a tothom més dret que un ciri! I que quedi clar que de pretendents en té a cabassos!

És una dona avançada al seu temps, que aconsegueix calçar-se uns esquís i lliscar per la muntanya com una campiona. Tan gran es la seva destresa esquiant que li proposen fer de monitora de la mainada dels directius que vindrà amb les tòtiles de les seves mares de cara a Nadal.

La Joana i l’Enric són els avis del Marçal i ell està escrivint la seva increïble història.

La Núria Esponellà ens explica de la mà dels records d’aquests deliciosos personatges, quines van ser les dificultats en què es van trobar. Estem parlant de l’obra d’ enginyeria amb més metres d’altitud de tota la península ibèrica. S’havien de salvar els desnivells, s’havia de dinamitar la roca, saber quina era la càrrega correcta i precisa d’explosiu per cada tram… També s’ havien de vigilar els pispes -que n’hi havia igual que ara- i els aprofitats que per treure pasta no filaven prim a l’hora de falsejar albarans de compra de material, i que els importava un rave la vida dels seus companys de feina. Amb explosius millor no jugar, oi?

Això i moltes altres coses que no us desvetllaré son els tresors que s’amaguen dins d’ una novel·la que estic convençuda que recomanareu als vostres amics.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: La filla de la neu
Autor: Núria Esponellà
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-664-2040-2
Preu: 20,50€

Temps de família, de Tània Juste

tempsdefamiliaAquesta és una història d’aquelles que quan les acabes et deixen bon sabor. Picant l’ullet a la pròpia novel·la diria que és equilibrada, amb aromes intensos i dolça, però sense embafar.

Temps de família de Tània Juste és una història familiar. Ens explica la història de la família Giner, començant amb el retorn des de Cuba del patriarca, el 1898, i acabant amb la quarta generació de la nissaga, ja durant els anys d’assentament dels franquistes al poder.

En Bonaventura Giner, el personatge amb qui s’inicia cronològicament la història és enviat a Cuba per tal que allà es formi i faci fortuna. Quan torna a Vilafranca després de la mort del seu pare, troba les terres familiars abandonades i mortes arrel de la crisi de la fil·loxera. En Ventura decideix dedicar la seva vida a recuperar el mas i el bon nom de la família creant del no-res un imperi vinícola. A partir d’aquí viurem esperances, amors, venjances, alegries i penes dels quatre fills d’en Ventura i la seva dona, la Mercè, la filla petita d’una família burgesa barcelonina, que serà l’autèntica matriarca de la família.

Amb aquestes premisses, Tània Juste desenvolupa la història d’una família que podria ser com la de moltes altres famílies del Penedès. Rebuscant als arxius segur que trobaríem casos de pagesos que van veure amb horror com els camps de vinyes del país sencer s’infestaven per la fil·loxera un cop va travessar la frontera amb França, que van viure les terribles conseqüències d’aquell desastre i que van haver de fer mans i mànigues per acabar tirant endavant amb el poc que els va quedar. Probablement, també podríem trobar famílies amb avantpassats que van marxar a Amèrica a fer fortuna i per descomptat que trobaríem famílies que van veure com durant la guerra, les terres eren confiscades i després retornades si havien militat al bàndol adequat. Temps de família és doncs, una agradable narració de tots aquests fets concentrada en els Giner i els que els envoltaven.

Tània Juste torna al món literari amb aquesta segona novel·la de tipus històric, amb un subtil regust al Mirall Trencat, de Mercè Rodoreda, després de la publicació el 2014 de L’hospital dels pobres que també vam ressenyar aquí, al Nosaltres. I no ho ha fet del tot malament, tenint en compte que Temps de família va guanyar el passat novembre l’últim Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica que dóna l’editorial Columna des del 1997.

Títol: Temps de família
Autor: Tània Juste
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 368
ISBN: 978-84-664-2004-4
Preu: 20€

La dama de la furgoneta, d’Alan Bennett

ladamadelafurgonetaAquest és un llibre curiós. Tracta d’uns fets i d’una història que, si no fos que són reals (ho diu la BBC, gent seriosa!), no ens els podríem creure.

Alan Bennett, que al seu país, la Gran Bretanya, és molt conegut com a dramaturg, actor, novel·lista i guionista, es troba en l’estranya situació que al davant de casa seva hi aparca una furgoneta mig desballestada que serveix de vivenda a una dona vella amb aspecte de sense sostre i que ha de barallar-se a cada moment amb la guàrdia urbana ja que no es pot tenir un cotxe gaire temps en un mateix lloc. Bennet ho veu des de la finestra de casa seva i com que està tip de presenciar les disputes absurdes ho soluciona deixant que la senyora estacioni temporalment la furgoneta a l’espai que té destinat a l’aparcament del seu cotxe del seu jardí. I li passa un cable des de la casa per a que tingui llum i calefacció.

La solució temporal dura 15 anys!

L’anecdotari que aquesta peculiar situació provoca és inacabable. Per exemple:

La gent que venia a casa s’havia d’esquitllar pel costat del vehicle, i mentre esperaven que jo obrís la porta, Miss Shepherd els escrutava des del darrere del parabrisa tèrbol. Si tenien mala sort, es trobaven la porta del darrere oberta i Miss S. asseguda allà amb les cames llargues i blanques penjant. L’interior de la furgoneta, un abocador de roba vella, bosses de plàstic i menjar a mig consumir, no era fàcil d’ignorar, però si algú que Miss S. no coneixia s’aventurava a parlar-li, ella de seguida arronsava les cames i tancava la porta sense dir ni una paraula. (…)

En una ocasió, Coral Browne sortia de la casa amb el seu marit, Vincent Price, i parlaven en veu baixa.  -A veure si callem -va exclamar la veu dins de la furgoneta-, que estic provant de dormir. Per algú que havia provocat terror a milions de persones, va ser una ració inesperada de la seva pròpia metzina.

La tècnica narrativa, molt ben portada, divideix La dama de la furgoneta (152 planes amb lletra grandeta) en tres parts: una “Introducció”, el nucli “La Dama de la Furgoneta. Memòria original” i una “Nota final (1994)”. Gairebé tan llarg és l’arrebossat com el tall, però és que Bennet ens dosifica la informació de manera que ens va interessant en la descripció de la fascinant Miss Shephard creadora d’un partit polític de la què és l’única integrant, que envia escrits a Mrs. Tatcher donant-li consells, que havia sigut concertista de piano, que pinta les seves successives furgonetes de color groc, que fa una pudor insuportable…

El rodatge del film basat en tot això, que ja s’ha estrenat a Anglaterra, forma part del propi llibre que hi fa referència sovint.

Divertit, tendre, amb l’acidesa civilitzada de l’humor made in UK, és un llibre agradable de llegir, molt ben construït i que ens fa esperar amb candeletes veure’l al cinema.

I, a l’inrevés, quan vegeu el film us agradarà rememorar la inefable Miss Shephard, La Dama de la Furgoneta.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: La dama de la furgoneta
Autor: Alan Bennett
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traductor: Ernest Riera Arbussà
Pàgines: 160
ISBN: 978-84-16367-45-0
Preu: 11,50€

Mai no és tard, de Miquel Pucurull

mainoestardPer aquelles casualitats de la vida, resulta que el mateix dia que acabo de llegir Mai no és tard és el dia que a Barcelona es corre la Mitja Marató de la ciutat. I és que Mai no és tard és un llibre que parlar de córrer i del que suposa pel seu autor, Miquel Pucurull, aquesta passió -dir-ne afició seria quedar-se moooooooooolt lluny.

Anem per parts. Comencem parlant de qui és Miquel Pucurull, o en “Pucu” com el coneixen els habituals de les curses de llarga distància. El Pucu és un dels personatges més coneguts i estimats en el món dels corredors populars, és marit, pare i avi, i a més és maratonià de soc-rel. I dic tot això, perquè presentar-lo com un iaio de setanta-set anys seria gairebé com faltar-li al respecte perquè que sigui la seva edat el primer que ressaltin d’ell és el que menys li agrada. Però això de les maratons és el que potser ens crida més l’atenció -i l’admiració- als que al nostre DNI hi diu que som més joves i que en algun moment ens ha picat el cuquet de les curses. Perquè resulta que en Miquel ha acabat ni més ni menys que quaranta-cinc!! maratons. Hi torno, quaranta-cinc!!

Anem pel llibre. Podria acabar ràpid dient que és un llibre que va sobre córrer. Més concretament, sobre córrer maratons, però us enganyaria perquè és molt més que això. Pàgina rere pàgina, capítol a capítol, en Miquel posa negre sobre blanc per parlar de què ha suposat, suposa i suposarà a la seva vida el posar-se unes bambes i baixar al carrer a fer quilòmetres. Però sobretot, el que representa córrer els 42.195 metres que té de recorregut una marató moderna. No us enganyo quan us dic que aquest llibre exhala passió per una disciplina atlètica que a mi em semblava que em quedava molt lluny, però que després de llegir aquests 42 quilòmetres i 195 metres, ara veig més a prop.

Us en fotreu, però us ben asseguro que jo també faré una marató algun dia i és que, com diu el Pucu, Mai no és tard.

Hi ha capítols per a tot. En uns explica per què va començar a córrer, o com una necessitat es va convertir en una passió, en altres parla dels moments bons com quan va anar a Nova York o a Londres a córrer en aquelles ciutats i altres els reserva pels moments dolents, com quan va haver de fer una parada per recuperar-se d’una lesió.

Però hi ha capítols que m’han semblat especialment emotius, com el que dedica a la soledat del corredor de fons i que li dedica a la Tatiana Sisquella reproduint un article que va publicar al Diari Ara amb motiu de la marató de 2011. La Tatiana no era corredora, però el seu pare, l’Emili Sisquella, sí que ho era i coneixia molt bé què viuen i senten els maratonians quan s’enfronten als 42.195 metres.

O quan parla de com les dones es van anar introduint en aquesta disciplina, com quan van intentar treure per la força la Katherine Switzer de la Marató de Boston el 1967 o quan a les Olimpíades de Los Angeles, durant la primera Marató olímpica on es permetia a les dones participar la Gabrielle Andersen va acabar la cursa completament deshidratada i exhausta perquè les normes desqualificaven els corredors assistits per les assistències mèdiques encara que no els haguessin ajudat en el desplaçament.

I com no, ja al final, ens explica el motiu que el fa sortir a córrer la Marató de Barcelona els últims anys. En Pucu corre per una causa molt especial, per recollir diners per la investigació de la diabetis infantil, perquè és una malaltia que a la seva família els ha tocat de ben a prop.

Us en deixo uns fragments:

Una recomanació per a aquells i aquelles que us agrada córrer: no deixeu de fer-ho mai. Arribeu a septuagenaris com un servidor i correu la Marató (…) L’alegria que experimentareu en acabar-la i la joia que us suposarà que, avis i àvies com sereu, la gent us victoregi durant el recorregut i a l’arribada serà una de les més grans satisfaccions que tindreu a la vida

“Córrer la primera Marató et canvia la vida. I córrer-ne qualsevol altra és apassionant. Has aconseguit una fita extraordinària, fruit d’un esforç anterior que t’ha comportat una sèrie de sacrificis durant setmanes. Sense aquest sacrifici, sense resolució ni esma, no pot haver-hi Marató”

Miquel -Pucu- si llegeixes aquest escrit, gràcies. Jo aquest any no podré participar, però estaré a l’arribada i et victorejaré -a tu i als altres participants- i espero ben aviat poder ser una més d’aquest grup escollit de corredors que un dia poden dir: “Jo he fet una Marató”.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Mai no és tard
Autor: Miquel Pucurull
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 328
ISBN: 978-84-664-2038-9
Preu: 18€

Jonàs, d’Isabel-Clara Simó

jonasisabelclarasimoHola a tots, Nosaltres!! Avui per primer cop em toca parlar del llibre d’una autora desconeguda per mi. Aquesta ha estat la meva primera incursió en l’obra de l’Isabel-Clara Simó amb en Jonàs. I quin plaer més gran Nosaltres, quin plaer més gran…

La novel·la, Jonàs, és un recull de pensaments, de sensacions a flor de pell. És una carícia al clatell i un cop de puny a l’estómac. És una prosa rabiosament poètica i descarnada, que diu grans veritats sense concessions i que podria resultar desoladora… però no, no és així. De tant en tant, l’autora ens ho posa més fàcil amb certes pinzellades d’un humor fi, deliciós i breu. Senzillament perfecte.

La història que ens explica l’Isabel-Clara Simó va de l’amor que sorgeix entre dos homes a la ciutat de Nova York. En Jonàs és un paio que enamora a tothom. Homes, dones, petits i grans. És guapo, és dolç, té els ulls blaus, els cabells rossos i una dent d’or. Però també té un passat ple d’ombres, un passat que quan li ve de gust, s’instal·la en el seu present sense demanar-li permís i li complica la vida de mala manera.

L’Àlex és de Barcelona i coneix en Jonàs només arribar a Nova York… i perd el cap per ell així que el veu. Perd el cap literalment, ja ho veureu!! De la mà del Jonàs coneixem racons, restaurants, galeries d’art i, sobretot, gent de Nova York. Tots ells són personatges al límit, gent que porten al damunt una càrrega emocional difícil d’arrossegar.

Passejar per aquestes pàgines de la mà de l’autora i amb la veu de l’Àlex i en Jonàs és una experiència que no us podeu perdre. És un viatge per recordar i explicar als bons amics.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Jonàs
Autor: Isabel-Clara Simó
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-664-2042-6
Preu: 18€

Un gos, d’Alejandro Palomas

ungosalejandropalomasUn gos és l’última novel·la publicada per Alejandro Palomas on l’escriptor recupera alguns dels personatges que va presentar a Una mare, editada primer en castellà fa poc més d’un any, i que ara Columna també publica en català.

Els que hàgiu llegit Una mare us retrobareu amb l’Amàlia, en Fer i les seves dues germanes, l’Emma i la Sílvia tres anys després dels fets que van succeir al sopar de Nadal que organitzava l’Amàlia en la novel·la anterior.

Jo no havia llegit Una mare abans d’endinsar-me en aquesta història, però havia sentit i llegit meravelles d’aquell llibre i de l’Amàlia, la seva protagonista. I he de dir que em feia un no-se-què… perquè tant la crítica com els lectors en general la qualificaven de surrealista, i em deia: “a veure si ara no t’agradarà això”. Doncs no us podeu arribar a imaginar com n’estava d’equivocada. Perquè l’Amàlia és surrealista, sí, però també és encantadora, divertida, carinyosa, no s’hi veu gairebé, però que en realitat ho veu tot. Un dels millors personatges amb qui m’he trobat en molt de temps, d’aquells que es fan estimar.

A Un gos els fets es desenvolupen entre la tarda i el matí del dia següent, després d’un nou esdeveniment familiar: un berenar a casa de l’Amàlia amb una convidada especial vinguda des de l’altra banda de l’oceà. Un cop acabat el berenar, l’Amàlia, que ha sortit a passejar amb la Shirley, la seva gosseta, es troba en Fer per casualitat en una cafeteria i poc després hi apareixen també l’Emma i la Silvia, les dues germanes. I és aquesta trobada a la cafeteria la que ens permetrà conèixer una mica més aquesta peculiar família amb una mare albina, divorciada i amb tres fills, cadascun d’ells amb una història personal en ocasions dolorosa, però per als qui la família és el pilar que els sustenta i els uneix, encara que no sempre ho veuen del tot clar.

M’he enganxat a Un gos com feia temps que no m’enganxava a cap llibre. I és que com el seu títol indica, el personatge al voltant del qual es mou tota la història és l’R, el gos d’en Fer. A través de les seves reflexions coneixerem la història de l’R i què representa per a cadascú dels que tenim animalons a casa la presència d’aquests peludets pels que molts donaríem gairebé tot el que tenim. Si teniu gossos o gats a casa no us deixeu perdre aquesta meravella de novel·la i, si no en teniu, tampoc.

Però no us penseu que tota l’estona estarem llegint sobre com ens podem arribar a estimar un animal els que en tenim un a casa, no. Mentre en Fer va repassant esdeveniments viscuts amb les seves germanes i amb la seva mare, se’ns anirà dibuixant davant dels ulls, paraula a paraula, la vida:

L’àvia tenia raó quan deia que la vida està feta de viatges menors units per transicions de descans i que són aquests viatges menors, aquests cops d’intensitat, el que recordaran els qui ens han conegut i ens han compartit.

Però també la família, una família peculiar, però que en realitat no és tant diferent de la de qualsevol de nosaltres:

La família és un contínuum de naufragis marcats per les morts i els naixements (…). Ser família és ser-ho també dels nostres vius i dels nostres morts, del records, del que hauria pogut ser i no ha estat, i de les converses que han quedat a mitges i que repetim en veu alta quan estem sols.

Voldria acabar aquest escrit amb unes paraules d’agraïment. Gràcies a Alejandro Palomas, perquè amb la seva narració ràpida, àgil i sobre tot emocionant m’ha fet riure, pensar i plorar intensament. I gràcies, Martí, per pensar que aquesta història m’agradaria. L’has ben encertat.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Un gos
Autor: Alejandro Palomas
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-664-2042-6
Preu: 18,90€

Marques que marquen, de Ramon Solsona

marquesquemarquenEn Ramon Solsona, al pròleg del llibre, ens proposa un joc que dóna molt la pista de què és i per què resulta tan atractiu aquest llibre.

Les marques delimiten franges generacionals senceres.
Fem una prova: què us suggereixen noms com Mirinda, Bultaco, Duralex, Rotring, Elgorriaga, Elena Francis, Dr. Martens, Juegos Reunidos, Gallina Blanca, Swatch, El Caserio, Biscúter, DDT, Barriguitas, Tumilet, Cinzano, Can Jorba, Mercromina, Vinçon, Calippo, Custo, Meccano, Norit, Varon Dandy, Mobylette, Bic Cristal, Ikea, Meyba, Cinexin, Nocilla, Famobil, Kelme, Nokia, Conguitos, Haribo…? Per les respostes, és fàcil endevinar la vostra edat.

Segurament podríem fer un joc semblant amb altres coses, com per exemple quines cançons canteu quan sou una colla de la mateixa “quinta”: Venid y vaamos todos/as; Quince, quince, años, años tiene mi amooor; En un pueblo de montaña….; Eran uno dos y tres los tres mosqueperros. En voleu una d’intergeneracional? Asturias, patria querida…

La lectura de Marques que marquen és un exercici divertit i estimulant que ens permet descobrir un munt de coses que no sabíem sobre l’origen d’aquestes paraules que, sense adonar-nos-en, han configurat una part important del nostre vocabulari.

I a més, segur que provoca unes ganes irrefrenables de fer com els inefables Dupond i Dupont afegint tot sovint un “Jo encara diria més!” de manera que si llegim amb una llibreteta al costat podem acabar manuscrivint un llibre gairebé tan llarg com el que ha confegit Ramon Solsona fet a base de les memòries personals de cada lector.

Si busqueu encaparrar-vos amb una història recaragolada i sanguinolenta del gènere negre, aquest no és el vostre llibre.

Però si voleu llegir amb un somriure una mica nostàlgic una crònica breu i ben escrita de la nostra petita història, fareu bé de llegir, d’una tirada o a petites dosis, aquesta curiosa història de les Marques que marquen.

I després, si voleu, podeu agafar una novel·la ben negra o un assaig ben saberut.

Ja m’ho sabreu dir.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Marques que marquen
Autor: Ramon Solsona
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-9809-347-6
Preu: 17€

Les aigües de l’eterna joventut, de Donna Leon

lesaiguesdeleternajoventutAmics, la Donna Leon, la gran dama de la novel·la negra aquest cop ens fa patir de valent amb aquest nou cas del comissari Brunetti i els seus companys de la Qüestura.

Tot comença amb un sopar a casa de la sogra d’en Brunetti, que cedeix el seu palauet a la seva íntima amiga, la comtessa Demetriana Lando-Continui. És una dona gran, rica i generosa que pateix per Venècia i la seva degradació a causa de les marees contínues de turistes i de la fugida massiva dels joves per no poder pagar els lloguers exorbitants que els hi demanen.

Per això el motiu d’aquests sopar, és reunir-se amb una sèrie de banquers, enginyers, dissenyadors i tota mena de personatges adients per tal de construir uns habitatges petits i accessibles perquè el jovent es quedi a Venècia enlloc de marxar a buscar fortuna fora de la ciutat. En Guido Brunetti, com és lògic, assisteix a aquest sopar en qualitat de convidat. El que no sap és que la Demetriana té un interès especial per parlar amb ell a causa d’un lamentable accident que es va produir ara fa quinze anys.

Els maldecaps de la dama se centren en la Manuela, la seva néta, una noia que després de caure al canal en circumstàncies poc clares, queda tocada per sempre més. Han passat molt anys però ella continua anclada en el passat. A dia d’avui, la Manuela té 30 anys però mentalment s’ha convertit en una nena petita.

A partir d’aquí, en Brunetti lluita per anar estirant els fils que li donin alguna pista sobre un tema tan poc definit i que a més ha passat fa una pila d’anys. A Les aigües de l’eterna joventut en Brunetti tornarà a comptar amb l’ajut de la sempre eficaç senyoreta Elettra, el fidel Vianello i la seva col·lega napolitana, Claudia Griffonni.

El que és evident és que la comtessa Demetriana té tota la raó del món al sospitar que la caiguda a l’aigua de la Manuela, una noia amb autèntic terror a l’aigua (que ja és mala sort vivint a Venècia), és molt estranya. En Brunetti i els seus col·laboradors aconseguiran arribar al quid de la qüestió i donar pau al esperit de la comtessa?

És sempre un plaer llegir la Donna Leon, Premi Pepe Carvalho d’enguany a la BCNegra 2016, i els seus personatges tan carregats d’humanitat, tan cultes, tan familiars, tan… venecians!!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Les aigües de l’eterna joventut
Autor: Donna Leon
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traductor: Núria Parés Sellarés
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-297-7490-0
Preu: 18,50€