Arxiu de la categoria: Narrativa

La decadència del Nero Golden, de Salman Rushdie

Nouvinguts a Nova York, des d’un “país que no es pot nomenar” (tot i que sempre que se’n parla, es parla sempre de l’Índia), aquest llibre ens narra una història molt addictiva per als lectors de novel·la sobre una multimilionària i els seus tres fills adults que s’instal·len a una mansió. Només podria fer un apunt d’aquest magnífic llibre, i és que dissentisc amb l’editor quan diu que «La decadència del Nero Golden assenyala la “tornada al realisme” de Salman Rushdie».

El narrador, un novaiorquès de vint anys, que veu en Nero el seu passaport per a la fama, es fa amic d’aquest, amb una certa obsessió, ja que pensa que espiar aquesta gent pot ser la llavor d’una pel·lícula que el faça estar entre els productors més destacats.

M’agrada -i és una de les coses que més ho fa- que essent un tema com el que us he esmentat adés (multimilionaris, Nova York, mansió…), no s’obliden dels seus orígens. Ells vénen de Bombai, musulmans no practicants, i que fugen de la tragèdia terrorista i d’una dolorosa pèrdua: la mort de la senyora Golden en un atemptat.

Ací tenim un tret fonamental, després d’aquest fet: el senyor Golden vol reinventar la seua família, una identitat que s’ha esvaït com el fum d’un accident, i que necessita trencar amb el passat posant sempre la mirada en un punt fix, immutable, i de futur.

El narrador permet que la seua imaginació de cineasta passege de forma lliure. No observa, inventa, crea i recrea escenaris que el lector desconeix i que van posant-nos indicacions per a arribar a on ell ens vol. La incertesa de saber-ne més produeix una lectura apassionada. René, el narrador, et fa créixer a mesura que avancem amb les seues constants referències cinematogràfiques: Olivia Wilde, Jessica Chastain, James Franco…, una fixació que trepitja l’obsessió fins a l’assetjament quan espia, des de l’apartament de Suchitra, la segona residència de Brad Pitt. Potser per açò, per voler envoltar-se de famoses, el narrador només veu les dones com a estereotips. Fa comparances constants físiques, com si l’estàndard de bellesa fora la Pataky o la Jolie de torn.

Els fills de Nero són personatges fora del comú: Petya és agorafòbic, Apu és pintor de gran talent i D (Dioniso) es bat en qüestions d’identitat de gènere, aspecte que ens atorga les escenes de major sensibilitat de tota l’obra. Aquesta tríada de característiques són potents vincles que atorguen diferents punts de vista sobre qualsevol tema i que creen un debat que, personalment, m’encanta.

Una novel·la que, narrada a Nova York, amb un Indi de protagonista, ens fa un camí de citacions de l’obra de Fitgerald, equiparant-nos al nostre René amb Nick Carraway, per a tornar, potser, un compàs moral als comportaments d’avui en dia.

Comenceu a llegir La decadència de Nero Golden de Salman Rushdie seguint aquest enllaç.

Títol: La decadència del Nero Golden
Autor: Salman Rushdie
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Traductor: Marc Rubió
Pàgines: 448
ISBN: 978-84-7588-689-3
Preu: 21,90€

Robinson, de Vicenç Pagès

En acabar de llegir aquest llibre -que he devorat- havia quedat desconcertat com a lector i descol·locat com a ressenyador: “I ara jo què dic?”

Per ajudar-me vaig llegir-me el booktràiler de l’editorial i alguna crítica-ressenya de la premsa. No em va ajudar gaire, ja que narrar -que no “explicar”- gran part del que s’esdevé al llarg de la novel·la no em feia gens el pes. El més rellevant, per mi, quedava sense dir. El problema, però subsistia: què és doncs el més rellevant, si no és què hi passa? En realitat “De què va”?

En ple naufragi vaig rebre el suggeriment salvador: “Per què no et mires la presentació que va fer l’autor a la Laie?”. Sense gaire fe ho vaig fer i -a més de passar-m’ho bé amb els diàlegs entre l’autor i Marc Pastor que oficiava de presentador- vaig aclarir les meves idees.

Pagès ha escrit ja magnífiques novel·les, ha assolit una gran maduresa com a escriptor i com a constructor d’estructures narratives. I aquesta vegada es posa a si mateix el repte, no tan sols de no repetir ni temàtica, ni estructura, sinó d’escriure la narració del que passa dins del cervell del protagonista quan fa coses, quan recorda coses, quan inventa realitats noves per tal de reexplicar-se-les quan les necessita.

Però tot això sense que, H., el protagonista, necessiti moure’s d’un escenari -el llit flotant – des del qual evoca fets externs que, al capdavall ens quedarem sense estar segurs de si formen part d’allò que és real o del que el protagonista crea per fer-ne ús quan li convé. Per cert H., com Pagès, es posa a si mateix una colla de reptes i normes complicades de complir.

A la narració no hi ha cap referència a llocs identificables, ni a persones reconeixibles; com a molt pare, mare, la Dona (així genèricament, no pas la “dona” com a sinònim de parella). Potser allò que resulta més concret és que H. es guanya la vida fent de carter.

Al mateix temps l’autor ens fa entrar, a través dels ulls i el cervell d’H., en un món dels objectes que troba a la casa dels veïns on s’ha introduït d’amagat. Aquests objectes ens van fer passar per davant de la nostra mirada qui són els habitants de la casa dels veïns. I també van deixant pistes del perquè del capteniment realment estrambòtic d’aquest personatge.

H., a qui la veïna anomenarà amb força raó “aquell sonat”, fa un munt de destrosses en la casa i es destrossa ell mateix; aquest fet farà que conegui una dona que esdevindrà, potser, la Dona. O no.

La novel·la s’acaba quan ja no queden pàgines per llegir. No acaba. No hi ha final “obert”. A la presentació Pagès deixa ben clar que això és volgut i que ell tampoc no sap si el que hem llegit forma part de la realitat exterior o de la realitat que hi ha en l’interior del cervell d’H. que és, segons la Dona i també en opinió de l’autor, l’ “Artista sense Obra” (com el darrer Duchamp).

No vull caure en la temptació d’entrar a descriure més detalladament què passa. (Ni, per exemple, perquè es diu Robinson o què és el “guiri” pels japonesos).

Un bon consell: feu com he fet jo, llegiu-lo primer i mireu després el youtube de la presentació; tindreu la versió que us dóna la vostra lectura i després la que dóna sentir l’autor quina és la que ell ha volgut donar.

Però sobretot llegiu-lo, és una obra mestra d’elaboració literària. I curtet: 183 planes.

Aquí teniu la presentació del llibre. En Marc Pastor i en Vicenç Pagès, a la llibreria Laie:

Aquí podeu començar a llegir el llibre del Vicenç Pagès! Gaudiu dels primers capítols en pdf!

Aquí teniu més llibres del Vicenç Pagès al Nosaltresllegim, com ara el Premi Sant Jordi anomenat Dies de frontera que vam ressenyar en aquest enllaç.

Títol: Robinson
Autor: Vicenç Pagès Jordà
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-17016-20-3
Preu: 17€

Marc Pastor i Vicenç Pagès presenten ‘Robinson’ a la llibreria Laie

El 14 de novembre vam anar a la llibreria Laie de Barcelona per assistir a la presentació de Robinson. I ho vam gravar tot! Aquí teniu l’escriptor i mosso d’esquadra Marc Pastor presentant “Robinson”, de l’escriptor i professor universitari Vicenç Pagès, a la Llibreria Laie de Barcelona.

Fa una petita introducció l’editor Josep Lluch.

· · ·

▶︎ «Fent un balanç, en l’obra del Vicenç, hi trobem tres paraules: ambició, solidesa i inconformisme»
– Josep Lluch

▶︎ «Jo només llegeixo quan passejo el gos»
– Marc Pastor

▶︎ «L’objectiu era no ser simpàtic»
– Vicenç Pagès

▶︎ «Jo volia fer una seqüela d'”Els jugadors de Whist” i li vaig dir a la meva agent. Ella em va contestar que “una seqüela es una malaltia”. I jo vaig dir: “Doncs no faré cap seqüela”»
– Vicenç Pagès

▶︎ «El titular era que “Robinson” és un emparellament de Kafka i Jane Austen»
– Vicenç Pagès

▶︎ «Amb en Josep vam idear tres adjectius: centrípet, claustrofílic i horitzontal»
– Vicenç Pagès

▶︎ Sobre el diari de l’home decapitat del Marc Pastor, l’inici de l’any que va morir: «Crec que aquest serà un bon any»

Aquí podeu començar a llegir el llibre del Vicenç Pagès! Gaudiu dels primers capítols en pdf!

Aquí teniu més llibres del Vicenç Pagès al Nosaltresllegim, com ara el Premi Sant Jordi anomenat Dies de frontera que vam ressenyar en aquest enllaç.

Títol: Robinson
Autor: Vicenç Pagès Jordà
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-17016-20-3
Preu: 17€

En Pau Vidal i el nou cas de Montalbano: La piràmide de fang

Com bé sabeu, de tant en tant ens surt la barra per tot arreu i obrim les portes del Nosaltresllegim a autors, traductors, editors,… i si els ve de gust i en tenen ganes, portes obertes! En Pau Vidal no s’estrena la Nosaltres perquè ja ha estat aquí moltes vegades com a traductor, algunes com a autor de llibres, d’altres com a protagonista d’alguna notícia i alguna vegada més com a autor d’un escrit.

El cas és que en rebre el nou cas del Comissari Montalbano d’Andrea Camilleri, li vam tirar la canya!. I ell, amb la condició de que li deixéssim escriure un “vesasaber”, es va avenir a explicar-nos La piràmide de fang. – Aquí teniu el text del Pau Vidal:

Montalbano després del 155, per Pau Vidal

Aquesta vegada m’haureu d’excusar que em posi una mica més transcendent que de costum. La piràmide de fang és el primer montalbano que surt després de la trobada mundial de fans d’en Camilleri, i per a mi, ja us ho diré, té un regustet diferent.

No sé si és a conseqüència d’allò (aquí podeu llegir com va anar) o més aviat de tot el que està passant aquí, que de cop i volta m’ha trastocat la manera de llegir novel·la negra. A vosaltres no us passa? És com si, tot d’un plegat, les peculiaritats sicilianes (i no em refereixo solament a la màfia), aparentment exòtiques, s’haguessin fet molt més reals. La possibilitat que un Estat que es disfressa de democràtic et pugui tancar a la presó per defensar idees polítiques, o denunciar-te per organitzar debats a classe, o inculpar-te per fer acudits, o atonyinar-te per voler votar, o tantes altres animalades pròpies d’una dictadura africana, fa que ja no pugui llegir de la mateixa manera. I si resulta que el feixisme espanyol és molt més cruel i despietat, i sobretot arbitrari, que el crim organitzat de la Itàlia meridional? I si els jutges i fiscals de l’Estat són molt més tramposos i tendenciosos que la magistratura italiana? Una piràmide de fang… Una piràmide d’injustícia i abusos que creixen a mesura que t’enfiles vers la cúspide, sustentada en una mar de llot feta de l’apatia d’una societat anestesiada per segles, precisament, dels mateixos abusos. Una piràmide que, com a la novel·la, només un gran temporal (una Unió Europa valenta i democràtica?) podria començar a liquar.

Casualitats de la vida, fa poques setmanes vam tenir a Barcelona Roberto Saviano, el periodista napolità amenaçat de mort per la camorra. Venia a presentar la seva primera novel·la, La banda dels nanos, també modestament traduïda per un servidor. L’autor de Gomorra es va mostrar sorprès per la bel·ligerància amb què el govern espanyol rebutjava el diàleg amb el català. I en veure’l marxar de la biblioteca Jaume Fuster protegit pels seus escortes, la imatge em va evocar la d’un president protegit pel govern belga per estalviar-li una tràgica fi més que previsible. Quina amargor.

No sé què passarà a partir d’ara. La màfia fa anys i panys que resisteix al setge de l’Estat italià. La corrupció moral i material de la màfia que governa Espanya també sembla molt resistent. Ara com ara l’únic que sé és que continuaré traduint montalbanos, però, sabent el que sabem, ja no els podrem continuar llegint de la mateixa manera.

No voldria acabar sense enviar un prec al senyor Cinto Lopez, que va dir en aquesta mateixa pàgina que s’havia posat de molt mal humor llegint El joc dels miralls perquè la meva traducció no era “gens correcta”, sense explicitar per quin motiu concret. Com que precisament tinc un altre montalbano entre mans, La giostra degli scambi, que sortirà l’any que ve, estic segur que els seus entenimentats suggeriments m’anirien molt bé. Sobretot si tots són tan assenyats com el de no accentuar el seu propi cognom. Molt agraït per endavant.

· · ·

En Pau Vidal el trobareu a molts llocs. A Twitter es fa dir @PauetVidal.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: La piràmide de fang
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traducció: Pau Vidal Gavilan
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-297-7625-6
PVP: 16,90€

La Cavalleria Roja, d’Isaak Bábel

Confesso que no havia sentit parlar mai, que jo recordi, d’aquest escriptor. No me’n puc avergonyir; no sóc professional del ram, ni tinc estudis acadèmics de literatura.

Però sí que puc dir que lamento haver-lo conegut tan tard (amb les carxofes em va passar igual: vaig descobrir que m’agraden molt quan ja passava dels trenta i he lamentat sempre els anys perduts).

La cavalleria roja, potser el més conegut dins la poca producció que es va salvar de les purgues soviètiques, és un aplec de 38 contes? Narracions curtes? Apunts del natural? Proses poètiques terribles? No puc encasellar-lo.

Tots tenen com a escenari uns esdeveniments bèl·lics sobre els quals solem tenir molt poca informació, tant acadèmica com de la literatura o films sobre l’època: la guerra entre exèrcit “blanc” (amb aliats euroamericans), l’exèrcit “roig” i l’exèrcit polonès de la nova Polònia sorgida del Tractat de Versalles de 1918. Tot té lloc en terres ucraïneses i a la Galitzia romanesa.

Bàbel va escriure que

“No tinc imaginació… No sé inventar. He de conèixer-ho tot fins a l’últim senyal; si no, no puc escriure res. És per això que escric tan poc i tan lentament. Em surt amb dificultat. Després d’escriure cada conte m’envelleixo uns quants anys. Res de mozartianisme, res de goig de manuscrit ni de lleuger vol de la imaginació! Per molt curt que sigui el conte, no deixo de treballar-hi com un sapador, com un home que tot sol ha d’aplanar l’Everest”

Com que Gorki, després d’uns primers tempteigs que va considerar maldestres, li va recomanar que anés per món per guanyar experiència, va fer-se soldat i durant set anys en va ser a l’exèrcit de cavalleria al front romanès. La traductora ens diu que després d’haver viscut experiències esgarrifoses, Bàbel va tornar a agafar la ploma el 1923, aquesta vegada amb les idees ben clares.

Si cal dir allò de “de què va” el llibre, aviat hem acabat: va de la guerra.

Dels seus protagonistes: la cavalleria roja del títol, formada per cosacs principalment, els seus enemics al camp de batalla -sovint igualment cosacs- els pobles devastats amb població de mugics, de clergues polonesos, de jueus miserables. I els redactors dels periòdics de manteniment de la moral revolucionària, les dones fent el paper que solen jugar a totes les guerres: ase dels cops. I arreu la crueltat inútil… Però també el camp, de batalla o de repòs precari on hi ha ocasió per percebre el cel estrellat, la boira misteriosa, els capvespres de la planúria ucraïnesa… I tot com llampecs (flaixos) que se succeeixen de manera incessant i natural en un mateix paràgraf.

És inevitable la referència als “Desastres de la guerra” de Goya però només és per veure si ens hi acostem. Perquè també ens ve al cap la pintura o els vitralls de Chagall tan plens del món poètic i oníric dels pobles de jueus russos: Bàbel era jueu i algun conte podria haver-lo signat Woody Allen en col·laboració amb Tarantino o, millor, amb Kim Ki Duc.

La traductora Monika Zgustova és una molt bona escriptora txeca (7 novel·les i un llibre de contes) que escriu en català, ha fet traduccions del rus (Dostoievski i Bàbel), ha participat en la redacció dels diccionaris Rus-Català / Català-Rus, ha escrit la biografia de Hrabal, i ha traduït al català els grans txecs: Hrabal, Kundera, Havel, Hasek, Capek… Un luxe.

Ja va escriure una traducció de La Cavalleria Roja el 1986. La d’ara, dita definitiva, respon a noves aportacions de la investigació als arxius soviètics. Com a mínim les quatre darreres narracions (estilísticament menys espurnejants) no figuren a la versió de 1986.

Potser no cal explicar-ho aquí però deixeu-me dir que el 27 de gener de 1940, Isaak Bàbel va ser executat a l’edat de 45 anys en un soterrani moscovita.

I sabeu quin és l’únic topònim que em sonava d’aquesta terra martirizada? Txernòbil

No cal que digui que he trobat que aquest llibre és una joia imprescindible, oi?

Seguiu aquest enllaç per començar a llegir aquest llibre de Bábel amb la traducció actualitzada de Zgustova.

Títol: La cavalleria roja
Autor: Isaak Bábel
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Traductor: Monika Zgustova Jamuskova
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-7588-679-4
Preu: 17,50€

Naomi Klein explica per què ‘No n’hi ha prou amb dir no’

El dimecres 8 de novembre molts dels lectors del Nosaltres van fer vaga però des del Nosaltres vam sentir-nos casi… obligats a no perdre’ns una oportunitat única: la presentació de No n’hi ha prou amb dir no, de Naomi Klein.

Quan fa -ja molts i- molts anys una autora brillant i jove ens va fer aturar de cop per revisar les nostres creences sobre el món de la publicitat i com aquesta anava més enllà del que ens pensàvem, quan va encunyar un terme per explicar-nos que ens prenen el pèl per amagar les vergonyes a base d’una doctrina del xoc,… bé, en resum: vam descobrir un dels estendards del que després es va convertir en el moviment del 15-M, de l’Occupy Wall Street, etc.

La qüestió és que després de tres llibres imprescindibles –No logo, La doctrina del xoc, Això ho canvia tot– volíem saber per què no n’hi ha prou amb dir no. I vam anar a la Casa del llibre perquè la Naomi Klein ens ho expliqués. I tot això, en el primer aniversari de l’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca!

El perquè del nom apareix, segons ens va dir l’autora quan, discutint amb Tsipras ella li va rebatre que no, que no n’hi ha prou amb dir que no, i que és el moment de portar a terme iniciatives perquè hi hagi canvis. ¿Canvis a on? A la política en sí, a la gestió dels conflictes, a problemes globals com el canvi climàtic, etc.

Aquí teniu la roda de premsa. Primer parla ella en anglès i després hi ha una -magnífica!- traductora que ho repeteix en castellà. Potser a la primera intervenció li falten 10 segons però el que no digui Klein ho dirà la traductora. – Molt i molt recomanble!!

Esperem que se senti tot prou bé i que gaudiu de la xerrada!

Us explicarem el llibre aviat!!

Aquí podeu començar a llegir “El full de ruta de Naomi Klein per resistir la doctrina del xoc de Trump i construir el món que necessitem”.

Títol: No n’hi ha prou amb dir no
Autor: Naomi Klein
Editorial: Empúries
Col·lecció: BIBLIOTECA UNIVERSAL EMPURIES
Traductors: Jordi Boixadós Bisbal | Mercè Santaularia Campillo
Pàgines: 312
ISBN: 978-84-17016-23-4
Preu: 21€

Sèrie Bergman 4 – Silencis inconfessables, de Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt

Hem agafat l’últim fitxatge del Nosaltresllegim, l’Álvaro, i s’ha cruspit SENCERA la Sèrie Bergman de Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt. Prepareu-vos per a Secrets imperfectes, Crims duplicats, Morts prescindibles i Silencis inconfessables. Arriba la Sèrie Bergman al complet!

I avui parlem de… Silencis inconfessables – Sèrie Bergman 4:

Sense perdre més temps, i amb un ull posat a les notícies, vaig obrir aquest llibre amb l’esperança de tancar aquestes setmanes tan boges gràcies a la Sèrie Bergman. Ha estat un camí ascendent, la primera novel·la em va caure a les mans amb certa curiositat però sense gaire il·lusió, i ha estat una idea fantàstica el fet de donar-li una oportunitat, fins al punt d’atrapar-me entre les seues pàgines amb aquesta quarta entrega.

Al petit municipi de Torsby es troben els cossos de la família Carlten assassinats brutalment: Karin, Emil i el petit Georg i Fred. Al cas recau sobre les espatlles d’un inspector que, en veure aquesta imatge, sent com no pot estar a l’altura de la situació. Enfront d’aquesta negativa els nostres personatges apareixen a escena entre una boira densa de por i brutalitat.

Si alguna cosa m’han demostrat i és que les coses no sempre són allò que semblen. I amb una subtilesa brillant fan un gir argumental que, com a lector, a mi m’ha deixat perplex. El principal acusat, que a simple vista sembla clar que era ell, apareix assassinat. Amb cada entrega trobem un desenvolupament intern dels personatges que els humanitza, i Rosenfeldt i Hjorth arriben a la cúspide de la humanització amb aquesta quarta entrega. Ells són les bases de la novel·la. Ells són qui et fan desitjar-ne més.

La situació entre l’equip és cada cop més tensa, després d’aquell final d’infart amb el qual els autors ens van delectar a la tercera novel·la. Sebastian Bergman sobresurt per sobre de la resta de personatges, aquell home insofrible passa a ser vital a totes les investigacions, tan necessari com enigmàtic i que amb el pas del temps et fa conèixer el seu vessant entranyable.

Silencis inconfessables és una novel·la que no podeu deixar passar, potser més lleugera que les anteriors, com si fóra l’últim alè d’un autor que desprèn màgia amb cada narració. Una obra que, com les anteriors, m’ha fet ser una mica més aficionat a aquest gènere, el de la novel·la negra nòrdica i el thriller, que mai havia comptat amb el meu suport perquè ho sentia tot massa llunyà. Aquesta llunyania, a mi, els autors me l’han esborrada de qualsevol de les seues pàgines, fent que em posés al lloc d’un vertader investigador. I, si més no, el que fan és resoldre el cas de per què Hjorth i Rosenfeldt son dos dels grans escriptors d’aquest gènere en l’actualitat.

Aquí teniu els primers capítols en pdf perquè pugueu començar a gaudir d’aquesta quarta entrega de la Sèrie Bergman.

Títol: Silencis inconfessables
Autor: Michael Hjorth | Hans Rosenfeldt
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Jordi Boixadós Bisbal
Pàgines: 608
ISBN: 978-84-664-2298-7
Preu: 19,90€

Sèrie Bergman 3 – Morts prescindibles, de Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt

Hem agafat l’últim fitxatge del Nosaltresllegim, l’Álvaro, i s’ha cruspit SENCERA la Sèrie Bergman de Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt. Prepareu-vos per a Secrets imperfectes, Crims duplicats, Morts prescindibles i Silencis inconfessables. Arriba la Sèrie Bergman al complet!

I avui parlem de… Morts prescindibles – Sèrie Bergman 3:

Sense tenir gairebé relació respecte als casos, recomanaria haver llegit les dues primeres per a no deixar perdre cap detall d’aquesta trama policial tan addictiva. Després d’un canvi radical d’ubicació, els mateixos personatges que ens guiaren per les pàgines de les meravelloses trames anteriors, ho faran per un bosc on sis cadàvers apareixeran soterrats amb una meticulositat insòlita: quatre totalment despullats i dos nens, tant diferents com iguals, amb una situació personal que ens enfonsa fins a les arrels d’aquest maquiavèl·lic assassinat.

Sense gairebé pistes ni indicis, els autors ens fan viatjar fins el 2003, al pròleg, per a gaudir de més proves que els investigadors. Aquesta forma de narració, la d’abastir al lector amb més pistes que els personatges, ens fa tenir una lectura ferma, sense distraccions ni descuits i assabentant-nos d’una investigació paral·lela, la d’uns musulmans desapareguts. Aquesta Sèrie Bergman resulta una tortura deliciosa, que et posa a la pell d’un vertader investigador, com sempre havíem somniat fer amb les novel·les del millor Sherlock Holmes. Ens dóna la potestat de poder comparar dues trames policials, fent unes descripcions emocionals dels personatges que no hi havíem vist adés, despullant-los completament i apropant-nos fins a ells, fet que ens fa empatitzar i crear una cerca identificació. Una narració, si m’ho permeteu, diferent de la resta, i per mi, com a lector, encara millor. Hi podem veure una evolució, com aquells personatges que quedaven tan llunyans se’ns aproximen, una mena d’humanització que adés no hi notàvem i que crea una addicció encara major a les anteriors.

No cal dir que, com amb els dos anteriors, he caigut davant dels personatges. M’ha fet mirar-ho tot amb lupa, posant-me una boina mentre fume amb la meua pipa, com un investigador més creat per l’Arthur Conan Doyle. Per a crear una mica d’expectatives us diré que costa d’assimilar un final així. No hi ha paraules.

No és ànsia de continuïtat, sinó una necessitat de passar pàgines fins a veure que no en queden. Un ritme concís i regular, que crea tensió, racionant al mil·límetre les dosis d’intriga precisa que et guia sense perdre’t entre les línies d’aquesta joia.

Sincerament, pensava que al principi aquest llibre em defraudaria, que no podria seguir el ritme del primer i el segon, però és tan plaent veure com els autors es van superant que estic orgullós de no tenir-ne raó.

Llegiu, gaudiu, i enganxeu-vos a la literatura d’aquests escriptors.

Aquí teniu els primers capítols en pdf perquè pugueu començar a gaudir d’aquesta tercera entrega de la Sèrie Bergman.

Títol: Morts prescindibles
Autor: Michael Hjorth | Hans Rosenfeldt
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Jordi Boixadós Bisbal
Pàgines: 576
ISBN: 978-84-664-2206-2
Preu: 19,90€

Sèrie Bergman 2 – Crims duplicats, de Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt

Hem agafat l’últim fitxatge del Nosaltresllegim, l’Álvaro, i s’ha cruspit SENCERA la Sèrie Bergman de Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt. Prepareu-vos per a Secrets imperfectes, Crims duplicats, Morts prescindibles i Silencis inconfessables. Arriba la Sèrie Bergman al complet!

I avui parlem de… Crims duplicats – Sèrie Bergman 2:

Mai m’ha agradat la mort, però sí els crims ocasionats per gent perfeccionista, com em puc considerar. Els qui tenim mil manies sabem perfectament la importància de cada objecte dintre de l’entorn, i quan aquestes manies les té un assassí, els casos policials comencen a gaudir d’un altre caire, intel·lectual potser, allunyat de la vulgaritat d’un tret al clatell, a l’abast de qualsevol bèstia. El simbolisme, aquell tret que enamora a qualsevol gran assassí que vol trencar qualsevol esquema de la policia, fent que treballen a fons, i, si pot ser, demostrar que són més intel·ligents que cap altre criminal.

Però què pot fer un policia quan totes les proves assenyalen a un culpable que està a presó? L’equip d’investigació que lidera Torkel serà l’encarregat de resoldre un trencaclosques que sembla tenir diverses solucions, malgrat contenir-ne només una. Aquesta continuació de la primera entrega no fa altra cosa que enganxar-te encara més dintre d’un munt de papers groguencs, proves amagades i persones que ja saben avançar-se als teus moviments. Un personatge impresentable et fa insultar al llibre amb alguna actitud fins a acabar sentint llàstima, i amb la darrera pàgina, sentir com has emfatitzat amb una creació de l’autor.

Altre tret molt ben analitzat serà el treball en grup que tant es valora ara. Un líder, un jove amb caràcter i frescor, una dona intel·ligent i un cervellet informatitzat anomenat Billy. Uns personatges ben definits, continuant amb la meravellosa redacció d’un primer llibre tan addictiu com intrigant i que retracta d’una forma realista la complexitat dels casos que la televisió ens ofereix.

Una novel·la, igual que la darrera, molt visual. Escenes que descriuen fins a l’últim detall sense convertir-se en circulars i repetitives i converses que fan que la tensió es puga palpar entre les seues pàgines. La trama policial, personalment, millor que la primera. Aquesta subtilesa a l’hora de relacionar crims del passat amb el present em sembla extreta del cap d’un artista de l’assassinat, i no de la ploma.

En resum, després d’una narració que et fa tenir ànsia de seguir i seguir, arriba un final d’infart que no deixarà indiferent a ningú, fent que llegint-la, ens isquen els instints més maquiavèl·lics a l’hora d’assassinar.

Aquí teniu l’enllaç per començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: Crims duplicats
Autor: Michael Hjorth | Hans Rosenfeldt
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Jordi Boixadós Bisbal
Pàgines: 656
ISBN: 978-84-664-2140-9
Preu: 19,90€

Sèrie Bergman 1 – Secrets imperfectes, de Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt

Hem agafat l’últim fitxatge del Nosaltresllegim, l’Álvaro, i s’ha cruspit SENCERA la Sèrie Bergman de Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt. Prepareu-vos per a Secrets imperfectes, Crims duplicats, Morts prescindibles i Silencis inconfessables. Arriba la Sèrie Bergman al complet!

I avui parlem de… Secrets imperfectes – Sèrie Bergman 1:

Llegeix-la, em va dir Martí, t’agradarà. El veia tan confiat que em vaig posar mans en farina i, per a la meua sorpresa, com és habitual, tenia raó. Un llibre que et presenta una amalgama de temes i camins que t’enganxen ràpidament. Un desconegut que transporta un mort a les primeres pàgines em va fer mossegar l’ham com el peix més innocent, i ja no me’l vaig poder traure fins a l’última pàgina.

Els interessos personals d’un cos policial que no fa bé les coses, barrejat amb la necessitat de trobar a Roger Eriksson, un nen desaparegut, fan un perfecte retrat de la burocràcia policial, lenta i amb carències, que en lloc de mirar pels interessos del desaparegut, ho fa per a quedar bé enfront de la premsa sensacionalista. L’altre ham que vaig mossegar va ser la curiositat amb la qual l’autor envolta a Sebastian Bergman, un psicòleg criminal que passeja entre les fulles d’aquesta meravellosa obra.

La seua narració és teatral, molt de diàleg que converteix deu pàgines en un sospir, gairebé cinematogràfic, amb una anàlisi psicològica dels personatges que deixa entreveure la gran tasca descriptiva, definitòria i amb matisos, que hi ha darrere d’aquesta facilitat amb la ploma. L’ambientació és excel·lent, amb un domini absolut dels procediments d’investigació a les escenes dels crims. Descripcions ajustades, suficients per a tancar els ulls i transportar-te a prop d’aquella cinta groga que t’impedeix el pas.

Secrets imperfectes aborda uns temes de cruel realitat: falta de comunicació parental, adolescents que no troben la seua identitat o la sensació de no encaixar enlloc, creant-te un buit personal que t’allunya de totes les persones que t’envolten. La violència de gènere també té cabuda entre les seues pàgines, juntament amb el maltractament a menors o la carència d’autoestima que molts, en alguns moments, hem tingut. Quan aquest trencaclosques sembla resolt, l’autor fa un gir que te’l desmunta amb girs argumentals, creant amb cadascun d’aquest, més i més tensió.

En definitiva, una novel·la d’aquelles que et fan tancar els ulls i et transporten al lloc del crim. Desitjant començar la segona, la tercera, i la quarta part, i tot plegat poder dir-li a Martí: tenies raó, amic.

Títol: Secrets imperfectes
Autor: Michael Hjorth | Hans Rosenfeldt
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Jordi Boixadós Bisbal
Pàgines: 560
ISBN: 978-84-664-2088-4
Preu: 19,90€