De què parlo quan parlo d’escriure, de Haruki Murakami

Pel que he pogut anar observant entre amistats i crítica, Haruki Murakami és un d’aquells escriptors en què els seus seguidors i detractors es mouen en els extrems. O l’estimen incondicionalment o en reneguen del tot. I, per tant, n’hi ha que any rere any maleeixen els ossos del jurat que decideix el Nobel de Literatura i molts que se n’alegren que el japonès no passi un cop més de les posicions de finalista.

A mi em passa una cosa estranya amb els seus escrits. No aconsegueixo passar de les 30 primeres pàgines quan intento llegir la seva literatura més habitual (Tòquio Blues, entre d’altres) però m’agrada, i força, quan es dedica a parlar de la vida, com és el cas d’aquest De què parlo quan parlo d’escriure.

M’agrada el Murakami que parla d’ell mateix, de com pensa, del que pensa, de com s’enfronta a la carretera quan prepara una marató o de com és el procés que segueix quan es decideix a escriure una nova història.

Aquest Murakami íntim, que mira dins d’ell mateix, que toca de peus a terra em resulta fins i tot inspirador. Ja ho va ser quan explicava les diferents sensacions que tenia durant els quaranta-dos quilòmetres i cent-noranta-cinc metres de la reina de les curses -per culpa d’ell em vaig aficionar a córrer, i per culpa d’ell llegeixo sovint llibres que parlen de córrer-, però és que ara ho ha tornat a aconseguir parlant de com va començar a escriure, de què el va portar a pensar que seria millor persona escrivint que portant un bar a Tòquio, o de com s’enfronta a la temuda pàgina en blanc a la que tot escriptor tard o d’hora s’ha d’acabar enfrontant.

De què parlo quan parlo d’escriure resulta ser -sense voler-ho- un manual per a l’escriptor, però alerta! És un manual personal, basat en la seva pròpia experiència, en tot allò que a ell li ha funcionat fins ara.

Qualsevol és lliure de seguir la mateixa forma de fer i enfrontar-se al paper, però cal tenir present que cadascú viu, pensa i respon als estímuls que ens ofereix la vida de maneres diferents i personals. Per posar un exemple, per a l’escriptor, l’equilibri entre la part espiritual i física és fonamental. D’aquí el fet que busqui, en la forma que sigui, estones per a fer esport:

La força física i espiritual són com les dues rodes d’un carro. És quan totes dues estan ben equilibrades i funcionen bé que et condueixen en la direcció adequada i aprofiten la força motriu de la manera més efectiva.

I és que, de la mateixa manera que amb De què parlo quan parlo de córrer, les seves reflexions també són vàlides per a qualsevol persona que algun cop hagi pensat a dedicar-se a alguna activitat en la que cregui que pot sobresortir d’alguna manera.

Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar a llegir de què parla en Haruki Murakami quan parla d’escriure.

Títol: De què parlo quan parlo d’escriure
Autor: Haruki Murakami
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traductor: Jordi Mas
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-17016-00-5
Preu: 19,90€

D’on trec el temps, de Màrius Serra

Màrius Serra existeix des que tinc memòria. La meva tieta feia els mots encreuats de La Vanguardia i ja hi era. Si posaves la ràdio parlava de coses, de paraules, de criatures, de llengua,… i ja hi era. No hi era tota l’estona però hi era sempre. Quan vaig començar a anar a l’institut vaig descobrir que, ¡oh, meravella!, a sobre escrivia llibres.

És impossible estar allà dalt, contínuament, sense parar, tota l’estona, sense saber gestionar el temps, la feina i el lleure. Perquè a més de treballar, bé que deu fer coses que no són feina, aquest senyor, oi?

Entre enigmàrius, scrabbles i imperfeccions a Hawaii, hi ha hagut també fills quiets o fills amb bioritmes lents. I això també ho hem pogut saber quan l’han convidat a alguna banda perquè ens ho expliqués o en aquest llibre tan particular. Si a més hi sumeu les coses que fa, no per feina sinó perquè vol fer-les… tots a aplaudir!!

A D’on trec el temps, en Màrius Serra explica aquest com s’ho fa. D’on treu el temps. Com és capaç de fer-ho tot. Però no només són consells de vida i d’autoajuda: també són relats breus amb el toc únic d’aquest escriptor, articles verbívors, assajos sobre la lectura en diagonal, anàlisis de paciència, alabacions de la procastinació,… Hi ha de tot. Com bé l’anomena l’autor, al capítol de les 10 del matí sobre el temps de multitasca, aquest és un “llibre inclassificable”.

Dividit en quatre parts, el llibre ens ofereix unes quantes claus de com s’ho fa aquest autor barceloní per poder arribar a llocs que moltes vegades, al comú dels mortals, ens sembla massa complicat arribar. El llibre comença així:

Suposo que sóc pencaire perquè vaig néixer un u de maig. En l’entremig he estat un home de fer. Tots en fem, de coses, i a l’era digital cada cop n’hi ha més que queden registrades. Llibres, articles, mots encreuats, traduccions, col·laboracions als mitjans audiovisuals, conferències… Per això no trobo estrany que molta gent em digui “no sé d’on treus el temps”. En aquest llibre exploro els amagatalls dels quals trec el temps.

Molts de Nosaltres pot ser que tinguem un rebuig -una mica estúpid?- al llibre pràctic o als manuals de “com aprendre a…”. El cas és que els llibres serveixen per moltes coses, però el més important és que ens fan gaudir i ens expliquen i ajuden a aprendre unes quantes coses. En el cas de l’últim llibre del Màrius Serra, aconsegueix fer ambdues coses: gaudim de la lectura de contes i consells, i ens dona un cop de mà per trobar més temps.

En Màrius Serra ens condueix pels bons consells per aprofitar el temps cap a l’assaig, i en aquest camí hi trobem poesia, enigmística, bibliografia ben diversa, i alguns contes que si els escoltes bé tenen la veu, la melodia i la poètica del seu autor.

No voldríeu tenir més temps per a poder llegir? El temps ja el teniu. Només l’heu d’aprofitar. I si no, que us ho expliqui en Màrius Serra.

Aquí teniu en Màrius Serra a l’entrevista que li va fer en Xavier Grasset al programa Més 324 on parla del seu llibre D’on trec el temps:

Aquí teniu els primers capítols en pdf perquè comenceu a veure d’on treure el temps per llegir un molt bon llibre del Màrius Serra.

Títol: D’on trec el temps
Autor: Màrius Serra
Editorial: Empúries
Col·lecció: Empúries Narrativa
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-16367-97-9
Preu: 16,90€

El Nostre Sant Jordi 2017

Ahir va ser, com cada any, un dels dies més bonics i feliços de l’any. El Sant Jordi d’ahir va ser, com cada any, un dia meravellós.

Aquí teniu les fotos dels autors que vam trobar signant, ahir, a un munt de llocs de Barcelona. La nostra enhorabona als autors que apareixen als rànquings de llibres més venuts… però sobretot, la Nostra enhorabona a tots nosaltres, que fem d’aquest dia de Sant Jordi, un dia meravellós.
Gaudiu de les fotos i bona lectura!

I és meravellós gràcies a la gent, als llibres i al fet que Nosaltres llegim.

Esperem que hàgiu gaudit d’una feliç Diada de Sant Jordi!!

Els Nostres llibres per Sant Jordi 2017

Arriba el dia més feliç de l’any! El dia en què no pararem de dir que Nosaltres llegim! És per això que us hem preparat una petita selecció del bo i millor per aquest Sant Jordi, per a tots els gustos i totes les edats!

Per començar, un dels que promet ser un dels llibres d’aquesta Diada de Sant Jordi -i de l’any!- com és el Nosaltres dos del Xavier Bosch. Un llibre sobre si és possible l’amistat entre un home i una dona, però també sobre els camins de dos amics, que es van trobant i retrobant. Un llibre que atrapa i que agradarà als fans habituals del periodista i escriptor però que també convencerà del tot els seus nous lectors.

La Pilar Rahola ha estat guardonada amb el Premi Ramon Llull per un llibre de novel·la històrica que va més enllà del gènere. A partir d’una magnífica documentació, la periodista catalana ens descobreix la història d’un individu que només té per interès aconseguir anar ben amunt en l’escala social encara que això vagi en detriment de la relació amb la seva família. I de fons, els moments previs a la Setmana Tràgica de la Barcelona d’inicis del segle XX.

Amb el rerefons d’una de les crisis humanitàries més bèsties que ha viscut Europa els últims 50 anys, en David Cirici ha guanyat amb totes les de la llei el Premi Sant Jordi de novel·la amb El setè àngel, la història d’un pare desesperat per recuperar el seu fill, perdut enmig d’un mar que tot ho destrossa. La fragilitat de la vida, l’amenaça de l’atzar, el vincle de la paternitat, la importància de la família,… Un llibre que ens enfronta a les pors més íntimes, però també a les pors col·lectives. Un llibre per dir, també, que casa nostra és casa vostra.
Una aposta segura! El Sant Jordi, per Sant Jordi!

Un dels fenòmens (i un fenòmen feliç!) previs a Sant Jordi ha estat, sens dubte, La senyora Stendhal del Rafel Nadal amb una història que comença l’any 1939. En Lluc té vuit anys i des de la finestra de casa seva veu com la seva mare mor d’un tret el darrer dia de la Guerra Civil a la Plaça de Sant Pere de Girona. Un punt de partida que, com vam explicar en aquest post, Nadal relata de manera que gaudireu en una primera lectura però que promet no decebre -si no millorar- en una segona lectura.

Per tots aquells que us agraden els relats curts, tenim dues propostes de dos autors ben diferents. Per una banda, teniu la Jenn Díaz amb el Vida familiar que li va valer el Premi Mercè Rodoreda la Nit de Santa Llúcia. I per altra banda teniu el que segurament que és el millor escriptor de casa nostra, en Jaume Cabré, amb Quan arriba la penombra, un recull de contes deliciós i temible. Un goig pels amants de la lectura en tots els sentits. I el de què va, va d’això: si a Jo confesso qui guiava la narració era, en certa manera, el Mal, aquí qui ens acompanya durant totes les pàgines del seu nou llibre és la Mort: tràgica, còmica, irònica, de totes les èpoques i menes.

Pels amants de la novel·la negra, teniu en Jo Nesbo amb un nou cas del seu -ja imprescindible- Harry Hole. El seu nou llibre s’anomena La set i és l’onzena entrega d’un dels detectius més famosos del món. Si vau llegir Policia (i els 10 llibres anteriors), no us podeu perdre aquest nou títol d’aquest escriptor noruec! En Valentin torna a aparèixer a la vida d’en Harry Hole… I si el coneixeu, ja sabeu com les gasta! Com sempre, llegir Nesbo és assegurar-se una bona lectura de novel·la negra nòrdica! Si voleu començar pel començament, repasseu tots els seus 11 casos seguint aquest enllaç!

Una proposta ben diferent però una molt bona proposta per aquesta Diada de Sant Jordi són Els vells amics de la Sílvia Soler. L’Ada, el Mateu, el Marc, el Santi i la Lídia acaben d’entrar a Belles Arts units pel destí quan s’organitzen per seguir la proposta d’un professor d’anar a visitar una exposició de pintura de Gauguin a París. Una història bonica, senzilla, propera i sense excessos. Els vells amics és una novel·la que us farà pensar en la vostra pròpia colla d’amics!

Un Clàssic de Sant Jordi -i de les lletres catalanes!- com és en Màrius Serra ens explica en aquest Sant Jordi com s’ho fa per tenir temps pertot i per a tot. El nostre verbívor preferit respon a una pregunta que li han fet mil vegades davant d’aquesta hiperactivitat que té. A cavall de la no-ficció d’autoajuda i la ficció narrativa, ens explica com aprofitar millor el temps. I ho en 24 capítols/hores, dividits en tres parts: “un formulisme, un formalisme i un informalisme”. Pur Serra! Paraula de verbívor que d’aquest llibre n’aprendreu i us que ho farà passar bé!

Un altre autor que ens ha sorprès molt gratament i que podem recomanar del tot és en Xavier Theros i La fada negra. Allà hi trobareu -com us explicava la Marta quan ens el va ressenyar- una trepidant història situada durant la regència del General Espartero amb el Capità Llampades com a protagonista. Cadàvers de criatures que apareixen per Barcelona… Aiaiai!! Thriller, novel·la negra, novel·la històrica i Premi Josep Pla 2017!

I ja que parlem de premis, una altra que ens ha confirmat que ens agrada molt ha estat la Care Santos amb el seu Premi Nadal per Mitja vida. La novel·la comença amb unes nenes en un internat de monges paulines i un joc de les penyores que els canviarà la vida. Trenta anys més tard, havent passat aquesta mitja vida, es tornen a trobar i… i aquí teniu un dels llibres d’aquest Sant Jordi. Un retrat preciós sobre l’amistat sense passar-se de sucre. L’escriptora mataronina ha fet un tros de llibre!

I com que a vegades no prestem prou atenció als més menuts, aquest any volem reivindicar una de les autores més venudes dels últims anys -sí! Sempre al podi dels més venuts!- i que té la família arrassant al teatre. L’única i inconfusible rosegoescriptora Tea Stilton estrena col·lecció de llibres amb les Tea Sisters i, com diria aquell, farà tremolar els bigotis d’emoció als seus fans amb A la recerca dels tresors perduts: El jardí d’alabastre. Aquí hi trobareu més detalls sobre aquesta nova aventura extraràtica!

Pels que no són tant petits -i segons com ja no són ni joves, perquè aquesta història té estona i quilòmetres-, tenim l’autor italià més important de novel·la romàntica. Federico Moccia ha escrit la molt i molt ansiada tercera part de A tres metres sobre el cel i Tinc ganes de tu, que porta per títol Tres vegades tu. El triangle entre en Step, la Gin i la Babi ha tornat a fer bategar els nostres cors (i enganxar-nos a la lectura) de mala manera!

Una recomanació que no té res a veure amb les demés! És una de les nostres autores preferides i aquest cop no ens explica contes ni tampoc ens explica com explicar contes, sinó que escriu un llibre explicant d’on li ve això de córrer. El títol -com sempre molt encertat- és De què fuges, qui et persegueix? i us el va explicar la Marta, la nostra lectora més ‘runner’. Amb la seva veu inconfusible, Empar Moliner ens explica què és això de córrer, el perquè de córrer i per què als que comencen a córrer, tard o d’hora, els pica el cuc de fer maratons.

I per acabar, un que va per Premi Nobel -a saber quan li donaran si és que l’hi donen- i que també és addicte a això del fugir corrent de gent: Haruki Murakami. Anys després d’explicar-nos de què parla quan parla de córrer, aquesta vegada l’escriptor japonès ens explica en el seu últim assaig-biografia De què parlo quan parlo d’escriure, un llibre imprescindible per a tots aquells que vulgueu endinsar-vos en la figura de l’autor de Kyoto, però també per a tots aquells a qui us fascini el fet d’escriure i de llegir. De fet, en llegir-lo, vam trobar força punts en comú amb el que va explicar en Jaume Cabré quan va presentar Quan arriba la penombra. El resum de l’autor català era que, al final, la qüestió és llegir.
I el millor és que Nosaltres llegim!

Gaudiu de la nostra Diada més lectora: feliç Sant Jordi!

Nosaltres dos, de Xavier Bosch

M’he empassat la nova novel·la de Xavier Bosch d’una tirada -556 planes de lletra grossa, fet que s’agraeix.

La publicitat de la portada, a l’hora de donar un resum/esquer, presenta Nosaltres dos, com una novel·la centrada en la pregunta “és possible l’amistat entre un home i una dona?”. Efectivament aquest tema hi és ja que els protagonistes, home i dona, són molt amics i el que hi ha implícit en l’interrogant és la continuació: “…sense que la cosa passi ‘a mayores’ ?”. La meva mare, nascuda al tombant del segle XIX-XX, era radical: no és possible. Avui, ben entrat el segle XXI, no sé què hi diria.

Però Nosaltres, el que jo crec és que aquest no és el tema central de Nosaltres dos. Quan Bosch comença per recordar-nos allò d’Heràclit -“Mai no ens banyem dues vegades al mateix riu”- ens orienta més sobre què hem d’esperar de la lectura de la seva excel·lent novel·la.

La narració comença, si seguim la metàfora del riu, quan les aigües arriben als meandres propers a la desembocadura. Els protagonistes enceten la cinquantena. Immediatament ens els trobarem amb encara no vint anys, al campus de Bellaterra amb la sang en ebullició -com en la mítica cançó del Serrat-, i començant una relació d’amistat casual induïda per un forçat equip de treball per a una assignatura d’EUTI.

Ell, fill aviciat d’un hoteler de Barcelona sense problemes econòmics, i ella, filla única d’un pare comptable d’una fàbrica important de mobles de Banyoles i d’una mare mestressa de casa. Noia d’empenta, entrenadora d’un equip de bàsquet juvenil, molt llesta i molt de Banyoles.

Els anys, l’aigua inexorable del riu, van passant. Els en passen de tots colors, a cadascú pel seu cantó -com sol passar a totes les vides-, i l’amistat sobreviu saltant per sobre de distàncies que arriben a ser les màximes possibles. Ell, en Joaquim o Kim, a Barcelona, casat i amb fills. Ella, la Laura, a Austràlia.

Quan ens aproximem a la desembocadura apareix la pregunta de la possibilitat de l’amistat entre home i dona. No penso revelar la resposta ni fer cap espòiler. Però tampoc em sembla tant important. No és una novel·la d’intriga encara que Bosch dosifiqui sàviament la informació.

El que dóna gran interès a aquesta, insisteixo, molt bona novel·la és que la narració, tot i no ser estrictament lineal, està molt ben estructurada, és coherent i és comprensible. Tots els personatges són versemblants. Semblen de carn i ossos. El llenguatge està molt ben triat, amb pinzellades que introdueixen els diferents registres sense abusar-ne -m’encanta el “trobut” banyolí que apareix de tant en tant-. Tots els personatges tenen virtuts i defectes tan humans i reals com els de la gent que som o coneixem.

M’agrada remarcar el brevíssim homenatge que, a més de la dedicatòria de la primera plana, Bosch dedica al malaguanyat poeta Francesc Garriga (un gran amic seu), fent-lo aparèixer recitant en un bar:

Cremeu els llibres. Nodriu-vos de les cendres.
(p. 207)

També podríem descriure Nosaltres dos com la crònica del pas del temps per una empresa familiar que lluita per resistir el tsunami de la globalització/despersonalització.

En Paco, el pare del protagonista és un personatge que mereix passar a la galeria dels arquetips: impagable la manera que té d’afrontar la iniciació sexual del seu fill o el moment que, després de l’esclat d’un espinós problema:

I quan ja marxava.
-Kim. Una cosa. -El Paco es va esperar que el Kim es girés, per mirar-lo als ulls-. Corda’t la bragueta, fill meu, de tant en tant.
(p. 177)

Hi ha un munt de personatges “secundaris” tots molt ben caracteritzats: els germans i la germana, el recepcionista, el grup de rock anglès, el catedràtic de filosofia també anglès, l’esposa del Kim, els pares de la Laura, la Laborde (una primadonna que recorda moltíssim Edita Gruberova),…

Bosch ens deixa anar tota la informació per tal que puguem seguir el fil però sempre amb mesura. Allò que ja s’entén no cal explicitar-ho. I Nosaltres, jo això ho agraeixo molt.

Un bon consell: No espereu a Sant Jordi per comprar-vos el llibre. Segur que s’exhaurirà i podreu dir allò de “doncs jo ja l’he llegit i és boníssim”.

Aquí teniu els primers capítols en pdf perquè pugueu començar a gaudir de l’últim llibre del Xavier Bosch.

Títol: Nosaltres dos
Autor: Xavier Bosch
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 560
ISBN: 978-84-664-2228-4
Preu: 21€

Rosa de cendra, de Pilar Rahola

Potser fins ara teníem multitud de narradors que ens ho havien intentat explicar, fos des del prisma històric o a través d’una novel·la, però sens dubte, el que no tenien era la petjada literària de la Pilar Rahola.

Amb Rosa de Cendra, Pilar Rahola es reivindica com a escriptora i supera amb escreix tot el que puguem entendre que ja és: una dona amb una activitat frenètica -articles, xerrades, tertúlies, etc.- que sap escriure molt bé. El que fa Rosa de cendra és que Rahola ens porti de forma elegant i també atrapant per la cultura catalana i uns fets que quasi tots sabem que existeixen però que no tots estem segurs, del tot, de com van anar.

Així com la Marta us explicava fa poc com en Xavier Theros i el seu Capità Llampades i La fada negra ens ha redescobert la Barcelona de mitjans del dinou amb Espartero com a regent, i en Lluís-Emili i La senyora Stendhal del Rafel Nadal ens parlaven de la Girona de la Guerra Civil, la Pilar Rahola ens porta als moments previs de la Setmana Tràgica de Barcelona. Però no només això.

Que què més fa? El Premi Ramon Llull no li han donat per fer una novel·la històrica situada en un moment crucial de la nostra història i haver-se documentat bé. Li han donat perquè ens explica una història de lluita, d’estretors, d’inquietuds polítiques i de reivindicació del paper de la dona en una època convulsa i molt complicada.

Tenim un protagonista, l’Albert Corner Espiga, que aconsegueix tornar -viu!- de la Guerra de Cuba i que, a base d’instint de supervivència, alguna cosa que no revelarem i fortuna, acumula una petita fortuna que el fa escalar cap a aquella famosa burgesia catalana de la Lliga Regionalista que guanya les eleccions a inicis del s.XX. L’Albert, a més, és un individu d’aquells que només té un objectiu: aprofitar-se de tot i de tothom per tal de viure millor, i això el fa canviar de bàndol i d’idees amb facilitat, però també que acabi enemistant-se amb la seva pròpia família.

Rahola no només sosté la narració en aquest Albert Corner, sinó molt especialment en els pilars femenins de la novel·la, així com també en un marc històric trepidant, perillós, il·lusionant però també molt contradictori. Sigui com a societat o dins de la família de l’Albert.

Ja sabem com va acabar la Setmana Tràgica, oi? L’adjectiu ja ho diu tot.

Potser fins ara teníem multitud de narradors que ens ho havien intentat explicar, fos des del prisma històric o a través d’una novel·la, però sens dubte, el que no tenien era la petjada literària de la Pilar Rahola.

Als fans d’aquesta dona, periodista, tertuliana, personalitat, columnista, editora i també escriptora, no us hem d’explicar gaire res.

Si sou dels que mireu el nom que hi ha sobre del títol amb una mica de malfiança, que no us enganyin els prejudicis: és un tros de llibre. No sigueu descreguts i gaudiu de la lectura.

És el Premi Ramon Llull d’enguany i el podeu començar a llegir en aquest enllaç on hi trobareu els primers capítols en pdf.

¡Gaudiu de la lectura!

Títol: Rosa de cendra
Autor: Pilar Rahola
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Premi Ramon Llull 2017
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-664-2225-3
Preu: 21,50€

De què parlo quan parlo d’escriure, de Haruki Murakami

Haruki Murakami torna abans de Sant Jordi -el que fora d’aquí en diuen el Dia del Llibre- per parlar-nos de com entén això de l’escriure. El llibre es titula De què parlo quan parlo d’escriure, un títol que recorda misteriosament el seu anterior De què parlo quan parlo de córrer que vam ressenyar aquí, ja fa temps, al Nosaltresllegim.

És per això que podem arribar a deduir que el fet d’escriure i el córrer són de la mateixa família; no en farà un de respirar perquè això ja li surt sol, peró la qüestió és que el córrer i l’escriure són el que el motiven a fer coses i a assolir uns objectius. Quins objectius? Després us ho explicarà ell en una cita que teniu més avall.

Murakami, etern candidat al Premi Nobel de Literatura, comença explicant-nos per què va començar a escriure i ens deixa molt clar que els novel·listes són un tipus de gent molt especial a qui no els importa gaire la competència literària: quan apareixen nous novel·listes que no són fabulosos, no els critiquen perquè, al cap i a la fi, la novel·la -com a gènere- és molt amable: “qualsevol pot escriure una novel·la”, diu Murakami. El més important, segons el japonès, és que si en fas una de bona, has de mantenir el nivell i seguir al ring, per molts “contrincants literaris” que pugin.

Una de les curiositats que podreu descobrir en aquest assaig és que a ell, això d’escriure una novel·la li va venir, de cop, un dia que mirava un partit de beisbol.

Però parlant d’un altre esport del qual és molt fan, afirma que això d’escriure és com una cursa de llarga distància, de resistència, que requereix entrenament i dedicació durant molt de temps. El talent pot portar a un èxit ràpid… però no és garantia de que et mantindràs gaire temps amb els que la lideren.

Un altre dels temes que aborda Murakami és el dels premis literaris -“el Premio Nobel, por la puerta asoma”-, dels quals afirma que li importen un rave. Ell és fan d’autors com Chandler o Algren, que van tenir un reconeixement important però que van passar olímpicament de la parafernàlia i la pompositat del premi en sí. En particular, Algren es va quedar prenent una copa, lligant amb una noia, perquè li interessava més la noia que la medalla que li havien de donar  ¿Podem arribar a deduir que deu ser fan del que ha estat fent Bob Dylan fins ara, potser?

No oblideu que Murakami va guanyar un premi important amb la seva primera novel·la, Escolta la cançó del vent, així que ell és dels que ha guanyat al ring i després s’ha hagut de mantenir. O més que mantenir, ha anat cap amunt amb el seus Tòquio Blues, Homes sense dones, Underground, elefants desapareguts i caceres d’ovelles.

No oblideu que Murakami va rebre no fa tant un Premi Catalunya

Durant l’assaig també va abordant temes sobre l’escriptura i la Literatura -com Lodge, Salter o Eagleton- com són l’originalitat. I és aquí, enmig d’aquest assaig-autobiografia, on l’escriptor de Kyoto admet les seves influències, que van des de la música pop dels 60 i 70 -i en particular la lluita entre Beatles i Beach Boys que acaba amb Brian Wilson en un frenopàtic-, el jazz com a una música amb una obertura de mires sense rival, o els músics de Clàssica com Stravinski o Mahler -¿era en Jaume Cabré que va dir que volia viure en un acord de Mahler durant la presentació de ‘Quan arriba la penombra’?-.

El seu resum? Les coses es veuen originals amb el pas del temps.

Sobre l’escriure quan parla d’escriure, però sobretot sobre Murakami quan parla del Murakami escriptor, que us ho expliqui ell mateix:

Per naturalesa, quan una cosa m’agrada o m’interessa m’hi fico de ple i vaig fins al final. No la deixo a mitges perquè me n’hagi cansat: hi persisteixo fins que arribo on volia. Però quan no m’interessa no m’hi dedico gaire, perquè no hi ha manera de fer-me’n entrar ganes.

Esperem que segueixi tenint ganes d’escriure, oi?
El Nobel ja li donaran, tard o d’hora. O no.

I si li donen, veurem quina novel·la ens munta perquè ho puguem explicar.

Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar a llegir sobre què és escriure per Haruki Murakami quan parla d’escriure

Títol: De què parlo quan parlo d’escriure
Autor: Haruki Murakami
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traductor: Jordi Mas
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-17016-00-5
Preu: 19,90€

La senyora Stendhal, de Rafel Nadal

Rafel Nadal, que ja porta a l’esquena una llarga trajectòria en el món del periodisme, ja fa uns quants anys que s’està convertint en un constructor de novel·les que, sempre a cavall de la crònica de fets passats reals, ocupen ja un lloc ben destacat entre els millors autors de la literatura catalana.

Ha conreat els records autobiogràfics (Quan érem feliços, 2012), i la crònica familiar de la generació del seus besavis (Quan en dèiem xampany, 2013).

Més tard ha començat a crear personatges que, tot i ser imaginaris, tenen tots els trets i les coordenades dels que van existir de carn i ossos; primer situat a la Itàlia deprimida de la Puglia a les èpoques de l la I i II Guerres Mundials (La maledicció dels Palmisano, 2015) i ara a les comarques gironines dels duríssims anys d’abans, durant i després de “la guerra” amb La senyora Stendhal. Nadal encara és de la generació que va créixer sabent que quan els grans parlaven “d’abans de la guerra” o “de quant la guerra” no calia preguntar “quina guerra”. Era “la nostra guerra”.

En aquesta època i en aquests escenaris, Rafel Nadal ens explica un relat a través dels ulls del Lluc. És l’any 1939, té vuit anys i des de la finestra de casa seva veu com la seva mare mor d’un tret el darrer dia de la guerra a la Plaça de Sant Pere de Girona.

En Lluc serà testimoni d’una colla d’esdeveniments -que no desvelarem- i es va formant una idea de què està passant en el món dels adults en el qual s’incorpora lentament. La seva mare adoptiva -la senyora Stendhal- mira de conduir-lo per aquest difícil camí, sempre amb una serena equanimitat que contrasta amb les conductes irracionals i els odis de vencedors i vençuts. No sempre se’n surt i no serà fins al final de la novel·la que en Lluc tindrà a l’abast, passats els anys, tota la informació i podrà recol·locar tots els seus judicis i prejudicis sobre el món que l’ha envoltat i encara l’envolta.

Certament és un llibre que cal ressenyar sense donar gaire explicacions que suposin fer un “espòiler”. En qualsevol cas opino que, sabent ja el perquè de cada comportament, llegir per segon cop aquest La senyora Stendhal de Rafel Nadal ha de ser una lectura tant o més interessant i enriquidora que la primera.

El llenguatge és d’una riquesa i naturalitat que no embafa, i que ja és un tret característic d’aquest autor; igual que els capítols curts que van donant ritme a la narració. Aquesta comença i acaba a “Girona 1990” com si fos un rondó i que conté un llarg capítol central en el qual pren la paraula un personatge -el cap del maquis- que explica resumidament el que va passar els dies de “la revolució” anarquista del juliol de 1936.

Al llibre, molts detalls anecdòtics que donen vida a la narració; alguns de còmics a la manera de Fellini com la predilecció pels sillons d’orelles; altres de tràgics o d’extrema crueltat o cruesa, i que és ben evident que formen part del que Nadal ha anat recollint de la tradició oral del seu país.

¿I el nom del personatge central, la senyora Stendhal? Només Nadal ens en pot donar una explicació que, fins i tot, podem creure a mitges: homenatge a la cultura francesa, voluntat de descriure la realitat i les misèries tant del roig com del negre, un cognom sense connotacions peninsulars (ni Puig, ni Arístegui, ni Àlvarez). Jo no hi veig ni rastre de la famosa síndrome de Stendhal: malauradament ningú no pot marejar-se “de tanta bellesa”.

Una gran novel·la, que es llegeix d’una tirada i que, ja ho he dit, em sembla que encara millorarà en una segona lectura. I també és una novel·la que invita a la reflexió: no tot és com sembla i només el pensament i la cultura ens pot alliberar de la temptació del maniqueisme.
-Amén.

Aquí teniu els primers capítols en pdf per poder començar a gaudir del fenòmen de La senyora Stendhal.

Títol: La senyora Stendhal
Autor: Rafel Nadal
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-664-2201-7
Preu: 18,50€

La set, de Jo Nesbo

Ja tenim la darrera entrega de la sèrie de novel·les protagonitzades per l’inspector Harry Hole. És la que en fa 11. I finalment ens hem posat al dia! Ha sortit en català al mateix temps que l’original noruec i que en altres llengües no tan minoritàries. Això parla de l’èxit creixent d’aquest personatge i, per tant, del seu pare literari: Jo Nesbo.

Si sou addictes de Hole/Nesbo us recomano l’entrada corresponent a la Viquipèdia i podreu comprovar si les heu llegides totes i per quin ordre van aparèixer en la llengua original començant per El ratpenat de 1997 (fa vint anys!).

I aquesta vegada de què va? El llibre es diu La set -set de beure no del nombre- i és set de beure sang. Va de vampirisme. Però no us enganyeu: res de vampirs ensucrats, enamorats i descolorits. A la pàgina 30 ja tenim una mossegada que, amb l’ajuda d’una dentadura postissa de ferro, dessagna la primera víctima.

Tota l’acció es desenvolupa a Oslo i voltants no gaire llunyans. Hi apareixen un munt de personatges: alguns vells coneguts i altres de nous, relacionats amb la policia i amb la psicologia. Harry Hole, feliçment aparellat i enamorat després del llibre Policia, havia deixat d’investigar per donar classes a l’escola de policia, però el convencen per incorporar-se a la investigació ja que tot fa pensar que l’assassí en sèrie és un vell adversari de Hole fugit de la presó i que no se sap per on para.

La trama, molt ben construïda, va encreuant actuacions i monòlegs de l’assassí amb la descripció de com treballen els investigadors, com interfereixen les filtracions, ben pagades, de policies corruptes a la premsa sensacionalista i com els interessos de la carrera política del Cap de la Policia d’Oslo intenten marcar el calendari i dosificar la informació.

La ubicació en els dies que vivim ve donada per la presència de cotxes elèctrics, el Tinder (l’aplicació geosocial de “trobades” que és profusament utilitzada per bons i dolents), o les impressores en 3D, que tenen un paper rellevant.

Les referències a la música i als grups musicals més diversos -coneguts a Noruega o internacionals- amb un ventall cronològic que va dels 60’s fins ara mateix, proporcionen una mena de banda sonora que contribueix a la impressió d’estar dins d’un thriller trepidant. Recordem que Nesbo és, a més, un gran coneixedor d’aquest món ja que n’és protagonista com a cantant i líder del grup de rock “Di Derre” (quatre àlbums!).

L’assassí que està terroritzant Oslo és un vampirista i el nucli de la novel·la gira entorn del vampirisme, una patologia que el món acadèmic es resisteix a acceptar i que un psicòleg que ajuda la policia en aquest cas defensa a contracorrent.

Costa entrar en detalls del llibre sense fer cap espòiler i no ho faré. Com de costum hi ha unes situacions poc versemblants que mentre llegim ens empassem àvidament com si ho fossin. I també, com de costum, petites insinuacions i detalls en porten a creure, erròniament, que endevinem com aniran els esdeveniments.

La capacitat de Nesbo per manipular el lector és magistral. Hi ha una molt considerable dosi de crims esgarrifosos, hi ha embolics de parelles i gelosies i hi ha emoció i suspens fins a la darrera pàgina -amb projecció a un altre llibre futur.

Els seguidors de Harry Hole/Jo Nesbo, que hores d’ara son moltíssims a tot el món, esteu d’enhorabona: aquest llibre us calmarà la set de sang i de lectura apassionant. I els que encara no s’hi hagin convertit vigileu que és addictiu: onze llibres, ja!

Aquí teniu els primers capítols en pdf per llegir aquesta primera mossegada vampírica i en aquest enllaç hi trobareu tots els llibres que hem ressenyat de Jo Nesbo.

Títol: La set
Autor: Jo Nesbø
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Traductors: Meritxell Salvany Balada | Núria Parés Sellarés
Pàgines: 672
ISBN: 978-84-7588-668-8
Preu: 19,90€

La fada negra, de Xavier Theros

Estrenar-se en el món de la Literatura amb un premi deu de ser un somni a l’abast de ben poca gent. I estrenar-se amb el Josep Pla, que compta amb guanyadors d’anomenada com Terenci Moix (1968), Baltasar Porcel (1969), Maria Mercè Roca (1986) o Carme Riera (1994) deu fer vertigen i tot! En qualsevol cas, això li haurem de preguntar a Xavier Theros, l’autor de La fada negra, la novel·la que avui ens ocupa.

La fada negra és novel·la històrica però també és una història de crims i misteri, perquè situa a la Barcelona del 1843, en els convulsos anys de regnat de la nena-reina Isabel II i la regència del general Espartero, el protagonista de la novel·la, el capità Llampades, que es veu empès a investigar uns crims estranys on nens de poca edat apareixen morts en circumstàncies poc normals.

I tot això en uns mesos, del juny al novembre de 1843, quan es desenvolupen les bullangues, una revolució dels pobres conegudes com l’episodi de la Jamància, durant els quals Barcelona va patir bombardejos per part del govern de l’Estat Liberal.

No entraré en més detalls d’aquest fil de la història, però sí que us diré que m’ha sorprès molt gratament la força i coherència de la forma amb la qual Theros situa la història en temps i localització.

No sóc una experta en el tema però poques vegades m’he trobat amb una primera novel·la que tingui una narració tan ben construïda i potent com aquesta. La descripció dels carrers de Barcelona com la dels fets que es narren és forta i consistent; i el mateix es pot dir dels personatges que participen de la narrativa -especialment el capità Llampades-, cadascú amb les seves particularitats i amb passats tortuosos que determinen en tot moment les seves decisions.

Llegeixo amb alegria que Xavier Theros està preparant una segona novel·la amb el protagonista Llampades, aquest cop situada en el context de la Segona Guerra Carlina.

Jo ja l’espero amb candeletes!

Aquí teniu els primers capítols en pdf del Premi Josep Pla 2017 del Xavier Theros.

Títol: La fada negra
Autor: Xavier Theros
Editorial: Destino
Col·lecció: L’ANCORA
Premi Josep Pla 2017
Pàgines: 448
ISBN: 978-84-9710-266-7
Preu: 20,50€