nosaltresllegim.cat

Títol: Memòria d’uns ulls pintats
Autor: Lluís Llach
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 348
ISBN: 978-84-9787-759-6
PVP: 20€

La misèria esdevingué poeta
i escrigué en els camps
en forma de trinxeres (…)
Campanades a morts (1977)

Aquests versos de Campanades a morts ben bé podrien formar part de la primera novel·la d’en Lluís Llach, Memòria d’uns ulls pintats, tot i que la novel·la no té a veure amb els fets del 76, sinó en els que van tenir lloc a casa nostra des dels anys 20 fins a finals de juny de 1940 (si li hem de fer cas al protagonista) o una mica més tard (uns 20 anys) si llegim la darrera gravació. Però veig que estic encara frapada per la novel·la i no estic posant ordre en el comentari… Perdoneu-me!

La novel·la amb què s’estrena en Llach és un llarg relat del protagonista, Germinal, a un director de cinema, Lluís, a qui només sentim breument la veu al principi de l’obra. A través de vint-i-sis gravacions (que haurien de servir-li al director com a base d’una pel·lícula) en Germinal ens explica en primera persona una delicada història d’amistat, amor, brutalitat i devastació teixida a través de les vides de quatre nois (dos nois i dues noies) nascuts a la Barceloneta l’any 20. Això seria l’argument.

Si hagués de mirar de fer-ne una crítica formal, us diria que m’ha semblat que l’autor surt molt reeixit de la seva primera experiència (si més no, coneguda) en el gènere, perquè ràpidament troba un camí cap a la narració sense massa peripècies estilístiques, i que mostra una extraordinària capacitat de recrear atmosferes i perfilar retrats -no podia ser d’altra manera venint d’algú que domina tant i tant el llenguatge poètic contemporani!

Però segurament tot això no us interessa ni molt ni poc, perquè ja hi ha qui ho fa molt millor que no pas jo. Així doncs, passo a explicar-vos per què fa ben poc jo estava plorant com una magdalena al bar del Club Natació Barcelona, ben a prop d’on transcorren la major part dels fets del relat.

Com ja sabeu si aneu llegint aquest nosaltres, sóc de Poblenou, un barri que surt sovint citat en el llibre per les afinitats socials i polítiques que tenia amb la Barceloneta. Bé doncs, els meus avis hi van viure tots quatre aquesta època i sovint em van parlar de l’escola de la República, del veïnatge, de la convicció que canviar les coses era possible i, després, dels bombardeigs, els afusellaments al Camp de la Bota (els presoners passaven en camions a prop de casa, quan hi anaven), la gana i l’ofec. Per això em va resultar impossible llegint aquesta Memòria d’uns ulls pintats oblidar-me d’ells i no plantejar-me com devien ser les seves vides lluny de l’èpica de la guerra. Com devien ser les històries d’amor, en uns temps tan terribles? Perquè si alguna cosa és aquest llibre és això, una història d’amor.

Amor que m’ets amic d’aquell ahir,
amic que m’ets amor pel devenir,
dempeus!
Amor que m’ets amic; Geografia (1988)

Títol: Bon cop de falç!
Autor: Andreu González i Ramon Gasch
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-6641-343-5
PVP: 21€

La revolta dels Segadors és un dels episodis més èpics de la història catalana. De fet, l’himne nacional es basa en aquest moment de la nostra memòria col·lectiva.

Però què va representar en realitat, per a la gent del poble, la revolta dels Segadors?

Catalunya, 1640. En Joan Martí, hereu d’una hisenda important del centre de Catalunya, es troba barrejat, de la pitjor manera possible, en la revolta dels Segadors. Els terços castellans exigeixen l’allotjament que els catalans estan obligats a donar-los. Però no només aprofiten l’allotjament… En Joan, sense pensar-s’ho dos cops, els “cobra” l’allotjament. I això l’obliga a fugir de casa seva i a prendre partit en una guerra, que en primera instància sent com a pròpia però que amb el temps se li fa llunyana.

Una guerra en la qual en Joan s’implica per amor: per amor a la Maria, al seu mas, a la seva família i a la seva terra, i en la que se sent atacat per les forces a qui, suposadament, ha de retre tribut: primer el rei espanyol i posteriorment el rei de França. Entremig d’una guerra, a més, la gent ha d’intentar viure. Però com es viu amb la misèria, la fam i la pesta que sempre acompanyen els soldats i les seves ràtzies?

La Guerra dels Segadors, no ho oblidem, va acabar com acaben totes les guerres per als catalans: malament. Els espanyols i els francesos van fer la pau sobre el nostre territori i nosaltres vam haver de lluitar i callar.

Una bona novel·la, que ens acosta una mica més a la duríssima vida del segle XVII a Catalunya, quan encara no existia la crisi econòmica, perquè la crisi era total.

Aquí en teniu el primer capítol en pdf.

Títol: La última mujer de Australia
Autor: Francisco Vilarrubia
Editorial: Almuzara
Pàgines: 512
ISBN: 978-84-1533-807-9

Caram, quin llibre més estrany. És trepidant, futurista, enginyós, i té un no sé què de lògic, que per increïble que sigui tot el que hi diu, podria fer-se realitat. Que quan ho penses et fa posar els pèls de punta.

Un estrany virus que afecta només els homes, els fa portadors d’un furor i d’una ràbia homicida contra tota, tota, tota la població femenina.

Els marits maten les seves dones i les seves filles. Tant és que siguin nadons. Els avis a les seves nétes, i els nens, ja de ben petits, són capaços de matar les seves mares o germanes a ganivetades i amb un somriure als llavis. És bestial!!!

Al crit de ¡¡conill a la cassola!! (que és el crit de guerra que fan servir per llançar-se a l’atac) no hi ha dona vella o jove que pugui escapar d’aquest atac brutal, misogin i salvatge.

Els homes només es posen en marxa per matar dones i per res més que no sigui això. La brutícia, la immundícia, la putrefacció dels cossos amuntegats al mig del carrer els és igual.

Només hi ha una dona que aconsegueix mantenir-se viva amb penes i treballs. La Verònica, abans de la epidèmia havia treballat en uns laboratoris on feien proves d’ADN que comparaven i intercanviaven amb altres laboratoris.

En un d’aquests intercanvis, sembla ser que la cadena que se suposava havia de ser blindada es trenca, deixant escapar el virus de dimensions més monstruoses que ha conegut mai la humanitat.

En la seva fugida frenètica i constant, la Verònica troba algú que no està infectat: un noi jove, indolent, que mira d’abstreure’s de tot fumant porros un rere l’altre, un altre noi amb una infància més que tèrbola i un homosexual a qui el virus no l’afecta.

Cadascun d’ells, a la seva manera, l’ajudarà i li complicarà la vida a parts iguals, en la seva fugida perpètua.

És un llibre original, diferent, que quan vas al metge i et diu “Què? Posem una vacuna?” prefereixes contestar-li “NO, GRÀCIES”.

Pel que pugui ser!

Títol: Aquesta nit digues que m’estimes
Autor: Federico Moccia
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 464
ISBN: 978-84-6641-452-4
PVP: 18,90€

No, amics, això és una equivocació. Recordeu allò que en dèiem “un error d’impremta” quan anàvem a l’escola i ens trobàvem el conte corrent en el llibre de català? Doncs igual! Això és un error de blocaire, perquè tot i que el meu nom és el que apareix com a signant d’aquest post, no puc ser jo mai de la vida!

Mireu, jo sóc una dona a punt de fer-ne 40, gaudeixo amb Jaume Cabré o amb J.L. Borges, acompanyo la meva neboda al Bershka però sé que “tot allò no fa per mi”, porto la meva filla al McDonald’s màxim un cop l’any i perquè no sigui dit, prefereixo Puccini als Catarres… Així les coses, ¿com podria jo admetre, aquí, davant de tots nosaltres, que he llegit la darrera novel·la del fenomen supervendes que és Federico Moccia i, més encara, que m’he distret d’allò més? Impossible! Aquesta nit digues que m’estimes no s’ha fet per a mi! Per aquesta raó he demanat l’opinió a una amiga i em comenta això:

En aquesta novel·la trobem el Moccia que vam deixar després de Perdona, però vull casar-me amb tu, presentant-nos uns conflictes humans i sentimentals de persones adultes -queden enrere les aventures on les protagonistes no superen els 20 anys-. Es tracta d’un triangle amorós entre una noia pianista que ha abandonat l’exercici d’aquesta professió per una promesa feta in extremis després d’un greu accident del seu promès; aquest xicot, que va en cadira de rodes; i un “galán” guapo, guapo, guapo, atent, atent, atent, ric, ric, ric i catxes, catxes, catxes… Ja us podeu imaginar que al voltant hi ha una galeria de secundaris que acompanyen l’acció de tal manera que ofereixen el contrapunt quan la protagonista es troba en el dilema de si tenir una aventura amb Mr. Perfecte o seguir amb el marit paralític, fidelment avorrida.

Tot plegat és molt distret perquè, en aquesta novel·la d’alt voltatge sexual, en Moccia posa les coses fàcils perquè el lector (més aviat la lectora) es deixi anar i gaudeixi a cor què vols d’una situació morbosa i excitant… És allò que passa amb Pretty woman, que sempre que la fan per la tele és un èxit de share. Per què? Doncs perquè de vegades ens agrada La ventafocs amb una mica de sal i pebre, potser… Creieu-me, si teniu ganes de desconnectar, aquesta novel·la és la vostra!

Us ho imagineu? Jo llegint una novel·la romàntica així… calúmnies! I a sobre, corre el rumor que m’han vist al bus amb un llibre folrat amb paper gruixut i molt opac i escoltant Jenifer!! On s’és vist!

Shht! Aquí teniu el primer capítol en pdf!