Arxiu de la categoria: Narrativa

El primer capítol i el booktràiler d’Origen, de Dan Brown

Ja fa uns quants dies que es va fer públic el booktràiler -ja ho sabeu, com un tràiler de pel·lícula, però per un llibre!- de la pròxima novel·la de Dan Brown, Origen.

I aquí el teniu: després de Roma i El Vaticà, París, Washington i Florència, el professor Robert Langdon arriba a Barcelona! El nostre doctor en simbologia preferit passarà -segur, això ho sabem segur- per Montserrat, la Pedrera, la Sagrada Família i molts altres llocs!!

Aqui teniu el booktràiler. A veure què us sembla!

Aquí teniu els primers capítols per començar a llegir!

Aquí teniu la sinopsi del llibre. I promet!!

En Robert Langdon, professor de simbologia i iconografia religiosa de la Univeristat de Harvard, va fins al museu Guggenheim de Bilbao on es farà un anunci transcendental que «canviarà per sempre com entenem la ciència». L’amfitrió de la vetllada és l’Edmond Kirsch, un jove multimilionari convertit en figura de renom mundial arran dels seus visionaris invents tecnològics i prediccions arriscades. En Kirsch, un dels alumnes més brillants que va tenir en Langdon, es disposa a revelar un descobriment extraordinari que donarà resposta a les dues preguntes que han obssesionat la humanitat des del principi dels temps.

D’on venim? A on anem?

Durant la presentació, perfectament orquestrada per l’Edmond Kirsch i la directora del museu, l’Ambra Vidal, es desencadena un caos davant la mirada atònita dels nombrosos convidats i els milions d’espectadors de tot el món. Davant la imminent  amenaça que la troballa es perdi per sempre, en Langdon i l’Ambra han de fugir desesperadament a Barcelona i començar una carrera  contrarellotge per localitzar la críptica contrasenya que els donarà accés al revolucionari secret d’en Kirsch.

Perseguits per un enemic turmentat i perillós, el poder del qual sembla provenir directament del mateix Palau Reial de Madrid, en Langdon i l’Ambra descobriran els episodis més obscurs de la història i l’extremisme religiós. Seguint un rastre de pistes format per obres d’art modern i símbols enigmàtics, disposaran de poques hores per intentar desvelar la investigació d’en Kirsch i la seva colpidora revelació sobre l’origen i el destí de la Humanitat.

La història d’Origen es desenvolupa íntegrament a Espanya, on Robert Langdon recorrerà Bilbao, Madrid i Sevilla, a més de Barcelona. Amb l’autor d’ El codi Da Vinci, els lectors visitaran llocs tan emblemàtics com el Museu Guggenheim Bilbao, el Palau Reial de Madrid, la Casa Milà (la Pedrera), la Sagrada Família, el monestir de Montserrat o la catedral de Sevilla.

Com ja va passar amb París a El codi Da Vinci, amb Roma a Àngels i dimonis o amb Florència a Inferno, els escenaris de les novel·les de Dan Brown sempre han estat un element clau en les seves trames.

Què us sembla? Bona pinta!!

Serà emocionant llegir les aventures de Robert Langdon -tot imaginant-nos la cara de Tom Hanks- pel Passeig de Gràcia, oi?

Al Nosaltresllegim intentarem explicar-vos-ho tot i més d’un llibre del qual ens arriba la informació de manera moooolt i molt reservada!! I és que de moment, no sabem gaire més que el que hem pogut anar trobant a la xarxa…

Però us ho assegurem: tot el que surti, us ho explicarà Nosaltresllegim!

Si voleu repassar els nostres posts sobre Dan Brown,

i

Més Dan Brown? Més Dan Brown!

Una tarda amb John Le Carré. Arriba El Llegat dels espies

En Lluís, fan acèrrim de l’obra de John le Carré, espera amb delit l’arribada d’El llegat dels espies.

La setmana que ve es posarà a la venda la traducció catalana del nou llibre de John Le Carré, El llegat dels espies. Encara que no l’hàgim llegida, podem anticipar ja que ens satisfarà completament. Ho sabem perquè John Le Carré és un geni, perquè no hem llegit mai cap llibre seu que no ens hagi absorbit i, sobretot en el cas concret d’aquesta novel·la, perquè vam assistir-ne a la presentació, el setembre passat, en un auditori de Londres.

El Nosaltresllegim ens paga viatges culturals per Europa? No exactament: la presentació de A legacy of spies (el seu títol original), fou retransmesa en directe per cinemes de tot el món, incloent-hi dues sales a Barcelona. L’acte va incloure una conferència de l’autor i una conversa amb un periodista amic. La sala estava plena a vessar.

La conferència fou simplement magnífica. Le Carré hi va explicar la gènesi del seu nou llibre, on recupera personatges de les seves novel·les ambientades en la guerra freda. Els espies estan ja retirats, però les conseqüències reviscolades d’una tèrbola operació a finals dels anys 50 (narrada a L’espia que tornava del fred), els faran tornar a l’activitat.

La mirada cap al passat va permetre a Le Carré construir la conferència com un joc de miralls que combinava els detalls de la seva vida com a espia i escriptor i de la seva obra. La constatació d’haver viscut en l’època daurada de l’espionatge, abans que el terrorisme internacional castigués els errors amb bombes al transport públic; la multitud d’anècdotes i personatges que varen migrar des de la seva experiència professional cap a les seves novel·les; el sentiment d’avorriment i de limitació que sentia en escriure els seus informes oficials perquè en ells havia de cenyir-se sempre a la veritat; i l’alliberament que li va suposar en aquest aspecte la consolidació de la seva carrera com a escriptor.

El lector escèptic que no s’acosta a l’obra de Le Carré per considerar la novel·les d’espies, un gènere menor, té en aquesta conferència una refutació evident (igual com la podria tenir a Volar en cercles, les seves memòries, que ja vam comentar aquí fa uns mesos). El discurs de Le Carré és humà i emotiu, honest i entranyable, literàriament complex i brillantment construït, amb tocs d’humor i ànsia de justícia. No és possible fer conferències d’aquesta claredat sense ser un gran escriptor ni sense haver escrit una gran obra. L’espionatge és el mecanisme de Le Carré per parlar-nos del món i de la moral.

Vaig sortir del cinema amb un sentiment d’urgència, d’ansietat, per poder llegir com abans millor El llegat dels espies. I també un sentiment d’agraïment. Le Carré té 86 anys i ha guanyat molts diners amb les seves novel·les. Però encara vol compartir el seu talent, escriure i publicar (i fer conferències a benefici de Metges sense Fronteres). Celebrem cada novetat seva com el que és: un gran esdeveniment.

Títol: El llegat dels espies
Autor: John le Carré
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traductor: Laia Font Mateu
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-297-7639-3
Preu: 21,50€

Rellotges de sol, de Sílvia Soler

Llegeixo amb assiduïtat els articles (o n’hem de dir peces literàries?) que Sílvia Soler publica al diari Ara. Sempre és un plaer trobar que hi ha algú amb la sensibilitat i capacitat d’observació que té la Sílvia i que li permet escriure -i escriure molt bé- aquestes breus cròniques de la vida que li passa pel costat.

El llibre Rellotges de sol recull 108 d’aquestes peces curtes (una plana i mitja) ordenades en sis blocs.

Fora del primer bloc que aplega les peces publicades cada dia durant la darrera quinzena d’agost del 2016, de contingut homogèniament vacacional i estival, no hi trobem una ordenació cronològica: són escrits publicats en moments diversos al llarg d’un període que va del 2014 al 2017.

Aquests blocs, d’extensió variable, reben un nom cadascun: algun és el títol d’algun article com passa amb el llibre -“Rellotges de Sol”-, altres tenen títols críptics i juganers com ara “La gallina pensarosa” o més descriptius dels continguts com “Fils i nusos”, “El retrovisor” i “Recances i bons propòsits”.

El resultat és un llibre que ens confirma que Sílvia Soler és una molt rellevant continuadora d’un gènere que ha tingut molt il·lustres conreadors (aquí la referència a Josep Maria Espinàs és inevitable). Aplegar els articles posa de manifest que al darrere hi ha una persona capaç de veure, mirar, rememorar, emocionar-se i transmetre aquestes emocions sense carrincloneria a través de micro-relats protagonitzats per gent de carn i ossos.

Ara, un consell:

Llegiu els relats sense presses, amb una actitud propera a la de la lectura de poesia. En acabar un article pareu, tanqueu els ulls si us ve de gust, deixeu que al vostre cervell s’hi formi lentament la fotografia que Soler us ha proposat, poseu els personatges en moviment, poseu-los cara -segur que en trobareu en el vostre entorn immediat- i continueu l’acció. Quan les imatges s’hagin esfumat podeu obrir els ulls i, si us abelleix, enceteu un altre article.

Teniu feina per a tot l’any.

I per cert; bon any 2018! Nosaltres seguirem llegint!

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols del llibre en pdf.

Títol: Rellotges de sol
Autor: Sílvia Soler i Guasch
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-664-2323-6
Preu: 17€

El que la terra m’ha donat, de Lluís Foix

Ara que el fred ens ha arribat i de seguida es fa fosc, ve de gust seure còmodament a casa amb una música que ens acompanyi sense fer nosa i amb un llibre entre les mans. Aquest inici de comentari podria ser una cita treta del llibre d’en Lluís Foix. Caldria afegir-hi “tot mirant per la finestra per veure en quina fase està la lluna i quines estrelles es veuen”.

Us parlo d’un llibre d’aspecte pulcre, noucentista i amb una delícia d’il·lustracions de Xavier Cabanach per la coberta i al final d’alguns dels 40 capítols que descriuen el que la terra ens dóna en les quatre estacions de l’any. (En el seu llibre La marinada sempre arriba les il·lustracions també eren d’en Xavier Cabanach).

Els capítols són breus, 4, 6, 8 pàgines i cada un té entitat en sí mateix. Estan escrits en forma directa. Frases curtes. Ben construïdes. Sovint simplement juxtaposades, però que donen una vivesa extraordinària. L’ofici de periodista hi posa el seu segell.

Cada arbre centenari té una silenciosa i secreta immobilitat. Hi ha arbres que parlen i escolten. Esperen. Envelleixen més que els humans. Superen els humans. Quan vaig néixer ja hi era. Solitari, al costat de la carretera, sempre igual, amb la voluminositat de les branques inalterada. (…)
– pàg.119

Però que és aquest llibre? Moltes coses.

La descripció del país que coneix profundament Lluís Foix (Rocafort i la vall del Corb). Hi va néixer i hi va viure la seva infantesa, fins que va marxar a Barcelona buscant un futur. El lloc on retorna una i una altra vegada. Que l’ha recorregut i observat en el canviant aspecte segons les estacions al llarg de l’any. És també la descripció dels treballs dels homes en aquesta terra. Treballs durs i fatigants. Amb una descripció de la “trilogia mediterrània”: el blat, el raïm i l’olivera. Descripció que apel·la als nostres sentits: els diferents colors de la terra o del blat, els sons de la natura, els sabors de l’oli acabat de premsar, les olors evocadores…

No només ens parla de la seva terra. Lluís Foix ha viatjat i ha viscut en altres llocs del món. Ha conegut altres paisatges, altres climes, altres vegetacions i de tant en tant ens descriu altres llocs, colors, arbres o estacions de l’any que li han impressionat. Tafanera com sóc, aquestes referències a Anglaterra, Washington o Sibèria m’han agradat molt.

El llibre conté també reflexions enraonades. Pròpies d’un periodista acostumat a observar el món i la nostra societat canviant. Pròpies també d’un home ja gran i que ha vist la profunda transformació de la societat amb l’emigració i abandonament del camp i que comprova com s’està produint el fenomen de retorn al camp per part de joves, ara que la nova tecnologia permet treballar lluny de les grans ciutats i de nou en contacte amb la natura. És el que ell pronostica com la nova futura aristocràcia.

Potser passaran unes quantes generacions però arribarà el dia que l’autèntica distinció dels humans es mesurarà pel coneixement que tenen de la natura, dels seus cicles inexorables, de la seva autenticitat. Viure envoltat de camps, veure com es comporten, com manegen els temps, com parlen des dels silencis, serà un dels luxes que estarà reservats a molt pocs. (…)
– pàg. 155

I tot amarat d’aquesta idea que “la Terra ens crida. Hi és sempre. Sempre hi ha estat” i de la preciosa frase que reprodueix (pàg. 201) de Henry David Thoreau “Feliç l’home a qui cada dia li és permés de contemplar una cosa tan pura i serena com el cel de ponent a la posta de sol, mentre les revolucions irriten el món”.

Llegim-lo i mirem-nos la nostra Terra.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: El que la terra m’ha donat
Autor: Lluís Foix Carnicé
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 176
ISBN: 978-84-664-2301-4
PVP: 16,90€

El noi del Maravillas, de Lluís Llach

La Montse Ortiz torna al Nosaltres per ressenyar-nos un dels llibres d’aquest final de 2017 (i segurament, de l’inici del 2018!): la nova novel·la de Lluís LlachEl noi del Maravillas.

Amb aquesta tercera novel·la, Lluís Llach es referma com a escriptor de novel·les. Després de Memòria d’uns ulls pintats (2011) i Les dones de la principal (2014), El noi del Maravillas és segurament, la seva novel·la més íntima i personal, i tanca una trilogia amb un marcat recorregut històric. En aquesta ocasió, l’autor ens retrata una Barcelona de postguerra fins als anys setanta.

La novel·la se centra en la vida de Roger Ventós, nascut a Sète, fill d’una anarquista catalana exiliada, que esdevindrà un baríton de gran prestigi internacional. La vida del jove està vinculada al teatre Maravillas, un teatre de vairetés del Paral·lel barceloní, on va viure la seva mare i la seva família i on ell acabarà passant els anys de joventut fins que comença a triomfar en el món de l’òpera.

A través del Maravillas coneixem els personatges que donen vida al teatre alhora que anem descobrint la Barcelona més gamberra de l’època. L’entreteniment i l’espectacle contrasten amb un context social marcat per la misèria, la repressió i la censura. Un Maravillas que pren vida pròpia i que esdevé un protagonista més de la novel·la, amb una història que es remunta a l’època daurada dels teatres de vairetés fins la seva decadència, amb un final intensament emotiu i esquinçador que ens recorda el final d’una òpera.

El noi del Maravillas és també un cant a l’amistat, a la lleialtat, a les complicitats, a la música i als amors incondicionals i clandestins. Una novel·la tendra i sensible que t’embolcalla i et sedueix.

Al final del llibre descobrim que El noi del Maravillas és en realitat l’autobiografia del baríton català més internacional i ell mateix, a través d’una carta al seu editor, explica els motius pels quals ha preferit escriure una novel·la autobiogràfica en comptes d’unes memòries com se li havia encarregat. A la carta, Roger Ventós explica que la novel·la és la història del seu personatge,

Una mena d’alter ego que […] t’acaba identificant de portes enfora […]. El personatge evoluciona i pren volada pròpia, es transmuda, creix…, i a poc a poc la relació amb la persona que el sustenta es va fent més distant.

Ens trobem, per tant, davant d’una de les novel·les més autobiogràfiques de Lluis Llach tal i com ha reconegut el mateix autor que afirma, que el llibre recull vivències personals i reflecteix el seu interès pel cant i la música, pels ambients i espectacles del “barri xino”, així com la seva aproximació a l’anarquisme.

Una bona lectura per endinsar-nos a la vida del Paral·lel i la Barcelona del tardofranquisme a través d’uns personatges entranyables que es fan estimar.

Moltes gràcies pel teu escrit, Montse! Prenem nota de la teva recomanació!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de la nova novel·la de Lluís Llach.

Aquí teniu tots els posts sobre llibres de Lluís Llach al Nosaltresllegim.

Títol: El noi del Maravillas
Autor: Lluís Llach
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 496
ISBN: 978-84-17016-15-9
PVP: 21,50€

Filosofia per trempar, de Josep Ramon Casafont

La Bibiana, que feia molt de temps que no llegia res pel Nosaltres, ens ressenya Filosofia per trempar, de Josep Ramon Casafont. A veure què ens explica sobre aquest llibre de Filosofia!

Nois i noies del Nosaltresllegim, si passeu per les llibreries, hi trobareu “El llibre que tots els fans de la sèrie Merlí han de llegir!”. Weppaaa! Això no m’ho podia deixar perdre! Jo en sóc súperfan!! De fet, el dia que van venir a la meva escola (@escolavirolai) a fer-nos una xerrada vaig decidir que volia ser-ne LA súperfan! I, és clar, davant d’aquest llibre, m’hi vaig llançar de cap!

I aquí ve la sorpresa, perquè NO es tracta d’una novel·leta d’aquelles pensades per als seguidors de les pel·lis o les sèries en què et van explicant anècdotes del rodatge, tafaneries sobre els actors, rotllets d’uns i altres i aquesta mena de coses, no, no! Això va, de debò, de filosofia. Però no de la filo que entra (o no!) a la sele… aquí es tracta d’una orientació del món de la filosofia com el que es presenta a les classes del Merlí.

I és que, gràcies a la sèrie, hem estat uns quants els qui teníem ganes d’arribar a batxillerat per veure de què anava, tot plegat. Per si no la veieu, a cada capítol, els actors de Merlí ens fan un tastet d’algun dels grans autors de la història de la filosofia, explicats d’una manera molt planera… per a què s’entengui fàcil, vaja! I en el llibre Filosofia per trempar passa una mica el mateix. No està ordenat per autors, com sí que passa a la sèrie, en què cada classe va d’un filòsof, sinó per parts que equivalen a temes: Com ens relacionem, Quin sentit té tot plegat, Què sabem en realitat? … i així fins a sis. En el desenvolupament dels temes hi ha els textos dels fiòsofs i cites com ara de la Lady Gaga o de Woody Allen… com diu l’autor al principi, es tracta d’engegar el motor de la curiositat i posar-se a llegir.

El llibre ja us dic que entra molt bé, és divertit i fa passar la filo, com deia la Mary Poppins , “amb una cullerada de sucre”. Per exemple, el llibre és ple d’apartats (“Sabies que…?” i “Filosofades”) que són com joietes que després les dius amb la colla i et quedes amb tothom! A veure si no penseu que pot ser un bon tema de sobretaula comentar que “La creativitat es pot aprendre” d’una manera documentada?

Abans d’acabar, només em queda dir-vos que us recomano aquest llibre si us agrada Merlí i si us agrada pensar… I, parlant de pensar, una idea: hi he trobat molt poques referències a dones, en aquest llibre, i per això em pregunto… #onsónlesdones?

Potser les de la meva generació hi pensarem i canviarem el món! No us sembla una bona filosofia, no per trempar, sinó per ser felices?

Moltes gràcies pel teu escrit, Bibiana!!

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: Filosofia per trempar
Autor: Josep Ramon Casafont
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 176
ISBN: 978-84-664-2301-4
PVP: 16,90€

El silenci en temps de soroll, d’Erling Kagge

Hem buscat la nostra lectora més silenciosa perquè ens ressenyi El silenci en temps de soroll, d’Erling Kagge i ens ha enviat això. Són notes mentals escrites en un paper. Perquè no necessiten ser llegides en veu alta… Així doncs: silenci i llegiu el que us explica la Mariona:

Us parlaré d’El silenci en temps de soroll.
Al subtítol hi diu L’aventura d’aïllar-se del món.
L’autor, Erling Kagge és explorador polar, escriptor, advocat i editor. També és noruec i pare de tres filles.
El llibre és petit, de tapa dura, de coberta blanca i detalls en tocs de verd.
A l’interior, 143 pàgines acompanyades d’imatges evocadores on hi predomina majoritàriament el color blanc. Es tracta d’aquells llibres que llegeixes amb cura de no embrutar-lo i guardes a la prestatgeria dels llibres bonics.
L’he llegit en silenci.
El silenci és el meu estat natural, i tenint en compte que els humans tenim menys capacitat de concentració que un peix de colors, costa d’entendre que hàgim permès que tot el que ens envolta sigui extremadament sorollós.
Kagge ens parla i alhora ens recorda que el soroll ens aparta de nosaltres. La vida és llarga i plena sempre i quan ens escoltem. Si vivim entretinguts, la vida es fa curta.
La majoria de coses no es poden explicar en paraules.
Kagge també ens explica que aprendre a conviure amb el silenci ens fa estar en pau amb nosaltres.
Vivim constantment a través d’activitat frenètica i soroll constant. Potser tenim por d’arribar a conèixer-nos millor.
ACTUALMENT, EL SILENCI ES POT CONSIDERAR UN LUXE tot i que no es pot quantificar econòmicament.
Aquells que aconsegueixen que els satisfaci l’experiència silenciosa descobreixen que vivim en l’època del Soroll; que el Silenci està amenaçat.
Molta gens us dirà que el silenci pot arribar a molestar. A Incomodar.
Jo us diré que les paraules poden trencar/esguerrar un bon moment.
La música no seria música sense el silenci. I el llenguatge?
La ciència ha demostrat que l’activitat neuronal és més intensa en els intervals de silenci que durant les notes.
Beethoven va compondre la novena, sord.
Cage composava a base de silencis.
El silenci al cinema s’utilitza per crear expectació.

Els que no disposem del do de la paraula, els que som més d’escoltar que de parlar, els que preferim veure-ho a protagonitzar-ho… celebrem cada pàgina d’aquest llibre.
A més, parlar sol no està ben vist.

Shhht!! Comenceu a llegir els primers capítols en pdf seguint aquest enllaç!

Títol: El silenci en temps de soroll
Autor: Erling Kagge
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’Abast
Traductor: Laura Segarra Vidal
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-297-7615-7
Preu: 16,90€

Fer-se totes les il·lusions possibles, de Josep Pla

El 1966, quan Josep Pla tenia 69 anys, es publicà El Quadern Gris. És reconeguda com una de les grans obres la literatura catalana. Fins el 1984 es publicarien més de quaranta volums addicionals de l’Obra Completa, l’edició definitiva dels textos de Pla. Una col·lecció de llibres de llom vermell, numerats i amb inscripcions daurades, referència en qualsevol biblioteca. A casa dels meus pares n’hi ha uns quants volums, sempre els he mirat amb reverència.

Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses, tot just publicat per Destino, ofereix -per primera vegada des de 1984- textos inèdits de Josep Pla amb voluntat literària i pensats per ser publicats. Francesc Montero n’explica l’origen en una magnífica introducció. En l’esquema de l’Obra Completa, El Quadern Gris havia de formar part d’un cos assagístic, constituït també per Notes disperses (1969), Notes per a Sílvia (1974) i Notes del Capvesprol (1979). En un inici es van preveure dos volums de Notes disperses, però només se’n va acabar publicant un. El material que Pla havia recollit era més curt del previst i, a més, l’autor va descartar alguns textos perquè comptava que no serien acceptats per la censura. Aquest textos automutilats, recuperats dels manuscrits, són els que composen Fer-se totes les il·lusions possibles.

Calen molt poques pàgines per adonar-se que aquest calaix de sastre de notes és una gran troballa. En el pot petit hi ha la bona confitura, i en els textos amagats de Pla s’hi troben reflexions interessantíssimes, profundes i originals. Quins temes podien no ser acceptables pel règim franquista a finals dels anys 60? La política? En tenim. La religió? Dues tasses. L’erotisme? També!

Pla combina la descripció de realitats concretes (el paisatge, un llibre, una conversa) amb una gran intuïció per la visió a llarg termini i l’exposició de visions generals. El seu pensament és absolutament lliure i crític, els seus interessos variadíssims i els seus diagnòstics molt contundents.

Les reflexions històriques i polítiques són especialment interessants en el nostre context actual. Pla és duríssim en la descripció del franquisme -Espanya és “un embassament de merda d’unes proporcions fantàstiques”-, i defineix encertadament també la reacció dels catalans, indecisos entre la rebel·lió i l’acceptació. D’aquests fragments n’emergeix un Pla radicalment catalanista, tot i admetent que ell tampoc ha estat mai un heroi.

De l’actualitat del llibre n’és una mostra que, tot just dues setmanes després de la publicació, el llibre ja ha estat citat en diversos articles de comentari polític, i hem sabut també que el President Puigdemont el llegeix a Brussel·les.

Les notes sobre la religió i l’església són igualment punyents (per exemple, sobre l’Opus Dei com a justificador del règim, o sobre la mort de Joan XXIII), més encara quan comparteixen pàgines amb els records de Pla sobre meretrius memorables o les cartes “pornogràfiques” que s’intercanvia amb una misteriosa senyora A. Pla reflexiona també sobre les seves lectures, que són vastíssimes i d’allò més variat (Plató, Rousseau, Voltaire, Spinoza, Dante, tots els autors catalans del moment, Leáutaud, Proust, Johnson, Unamuno, The New Yorker,…).

I en l’aspecte més concret de les coses, apareixen també episodis i anècdotes de la vida en franquisme dels anys 40, 50 i 60, amb una actitud entre acceptadora o resistent segons el moment. Molts sopars, molts convidats al Mas Pla i algunes visites a restaurants. El relat sobre una breu estada a la presó de Pla, cortesia de la indiscreció del seu company Carlos Sentís, o la història de la revista de referència del moment: Destino.

Hi caben moltes idees i molta intel·ligència en aquest Fer-se totes les il·lusions possibles. Per qui no conegui Josep Pla, aquest llibre és una entrada ideal. Per aquells que l’han llegit, un complement imprescindible. En qualsevol cas, i sens dubte, un dels llibres de l’any. Bocatto di cardinale.

Aquí podeu començar a llegir aquest Josep Pla inèdit amb els primers capítols en pdf.

Aquí teniu tots els posts sobre llibres de Josep Pla que hem fet al Nosaltresllegim!

Títol: Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses
Autor: Josep Pla
Editorial: Destino
Col·lecció: L’ANCORA
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-9710-270-4
Preu: 20€

La piràmide de fang, d’Andrea Camilleri

Aquest home, Camilleri, és incansable. Com es diu sovint dels vells amb mala salut de ferro “ens enterrarà a tots”. La piràmide de fang va ser publicada a Itàlia el 2014 i, per tant, Camilleri, nascut el 1925, ja tenia 89 anys.

Reconec que tinc una flaca tant per l’autor com pel microcosmos de Vigata dins del qual ens movem com peix a l’aigua els camilleròfags. El llibre m’ha durat 48 hores i en cap moment ha deixat d’atrapar-me.

Aquesta vegada trobem un Montalbano decididament tardoral, amb fallades d’oïda i molt preocupat per la seva Lívia que no es refà de la tràgica mort de François, el noi tunisià que va estar a punt de ser adoptat per la parella anys enrere. (El lladre de pastissets i Una escletxa de llum).

Tota la novel·la està presidida per una meteorologia fosca i inclement d’aquestes que als mediterranis ens cau a sobre periòdicament i que sempre qualifiquem d’excepcional. Contribueix a aquesta foscor l’absència del contrapunt humorístic i sarcàstic dels aspres diàlegs amb el doctor Pasquano, o de la poca traça automobilística del jutge Tommaseo.

Tampoc no ens concedeix l’habitual llambregada a les formes voluptuoses d’algun personatge femení. Per dir-ho d’alguna manera l’acció té lloc en una Sicília una mica “nòrdica”.

D’altra banda, la presència de la màfia és més central que en altres llibres en els quals sembla que Camilleri maldi per fugir de l’estereotip sicilià. És una màfia que no apareix com a “família” amb unes certes normes ètiques sinó com a teranyina econòmica i política criminal que elimina tot allò que li fa nosa i que “controla fins i tot la venda de julivert”.

Sortosament no ens falta Catarella amb les seves aportacions lingüístiques per fer-nos somriure. Ni l’omnipresent tasca de l’excel·lent traductor, Pau Vidal, que gaudeix trobant els registres de llenguatge adequats per traslladar al català l’original sicilià de Camilleri.

Anem al llibre. Enmig d’un temporal de pluges torrencials troben un home mort dins d’un tub de ciment de diàmetre descomunal que era a punt per ser utilitzat en unes canalitzacions d’aigua (que estaven previstes per portar aigua d’un riu que, mentrestant, ja han estat desviades i que naturalment restaran inútils però que caldrà acabar per no haver d’indemnitzar la constructora adjudicatària de l’obra).

Les obres tenen lloc en una esplanada que la pluja ha convertit en un mar de fang. En el turonet que presideix l’esplanada hi ha un parell d’edificacions: una casa que sembla deshabitada i, més enllà una caseta rònega en la qual una vella i el seu fill, alt i gros que no hi és tot, tenen un establiment clandestí en què fan menjars venen tot el que calgui. Una sèrie de detalls criden l’atenció de l’inspector -que ha tingut un malson premonitori i claustrofòbic- perquè no acaben de lligar.

I estirant el fil comença a aparèixer que allò que podria ser un afer de banyes és, possiblement, un assumpte de corrupció immobiliària i de blanqueig de diners de grans proporcions. L’arriben a comparar amb Fort Knox.

Montalbano se’n surt de treure finalment l’entrellat de tot plegat, amb l’ajuda dels fidels Fazio i Augello i finalment podrà escapar-se uns quants dies a veure Lívia que, mentrestant ha començat a sortir de la depressió amb l’ajuda de Selene, la gosseta que la va adoptar (ho heu entès bé, la gossa va adoptar Lívia).

Apa, ara a llegir-lo: Camilleri segueix essent un crac. I que duri!

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: La piràmide de fang
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traducció: Pau Vidal Gavilan
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-297-7625-6
PVP: 16,90€

L’homenatge, de Xulio Ricardo Trigo

En Carles Solé és un crític d’art amb un propòsit ben clar: venjar-se dels Modernistes per qui s’havia sentit menystingut anys enrere.

Amb aquest propòsit, escriu a la vídua de Santiago Rusiñol amb el pretext de fer un homenatge al seu difunt marit i als artistes del moviment. La convenç per fer una trobada al Cau Ferrat, residència dels Rusiñol a la vila de Sitges, amb altres personatges rellevants de l’època: la Júlia Peraire -vídua d’en Ramon Casas-, l’artista Miquel Utrillo o l’escultor Enric Clarasó. Al llarg de la novel·la tindrà gran rellevància el paper de la minyona que atendrà la senyora Rusiñol i els seus hostes: la Conxita Canut, que també ha estat estretament vinculada amb el Modernisme, tot i que d’una manera diferent.

Gran part de la novel·la transcorre en llocs emblemàtics de Sitges: el Cau Ferrat, que va ser fundat el 1893 per l’artista Santiago Rusiñol com a casa-taller i convertit en museu públic el 1933, conservant l’esperit artístic que li atorgà el seu fundador, o el Casino Prado. Precisament la trobada entre el crític amb personatges rellevants del Modernisme es produeix just abans que la Lluïsa Denís cedeixi el Cau Ferrat a l’Ajuntament de la vila. També ens transportarà al París de la belle èpoque i la bohème de finals de segle XIX.

L’homenatge és una història d’una doble obsessió del protagonista. D’una banda, per destacar com a crític d’art i destruir el prestigi dels artistes que no el van saber valorar i, de l’altra, amb la vídua de Ramon Casas. Però el seu esperit de venjança es barrejarà amb sentiments contraposats des de bon principi: “El nouvingut va dubtar per primer cop dels seus propòsits. Esperava que l’assaltés una sensació semblant, però no que li sobrevingués d’una manera tan immediata.”

Aquest Premi Néstor Luján de Novel·la Històrica de Xulio Ricardo Trigo ens acostarà les passions, anhels, creences i decepcions dels personatges que hi apareixen. Els debats que compartiran posaran de manifest els recels que en Clarasó, la Lluïsa o la Júlia senten envers en Solé. Coneixerem la infantesa de la Conxita, que potser no és tan diferent de la d’algun dels hostes a qui serveix, o la historia d’amor “impossible” entre la Lluïsa Denís i el seu marit artista. I tot i que sembli que la trobada muntada per Carles Solé suposi un final, l’objectiu últim del protagonista, suposarà també un nou començament. Com ell mateix reconeixerà “Ja feia massa temps d’unes aventures que havien marcat la seva joventut.”

Malgrat tractar de temes tan transcendents per a l’existència humana, com ara l’amor o l’art, el to de la novel·la és proper i fresc. Està escrit amb una delicadesa que denota el gran respecte cap als individus que retrata, talment com si fossin homenatges. Dividida en quatre parts, és fàcil de llegir i encisadora… no us la perdeu!

Títol: L’homenatge
Autor: Xulio Ricardo Trigo
Premi Néstor Luján de Novel·la Històrica
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-664-2302-1
Preu: 19,50€