Arxiu de la categoria: Narrativa

Barcelona. Una biografia, d’Enric Calpena

BARCELONAunabiografiaCALPENAAquesta no és una altra història de Barcelona. Anomenar-la biografia ha estat, probablement, per part de l’autor, una manera de distanciar-se del que acostumem a trobar en un llibre que s’anomeni “Història de Barcelona”.

Calpena és un periodista, un bon periodista, amb llarga trajectòria a premsa escrita, ràdio i televisió (va ser el primer presentador de telenotícies de TV3), que els últims anys ha anat especialitzant-se en divulgació històrica en publicacions escrites com Sàpiens, en programes de televisió i en el modèlic ‘En guàrdia’ que ja fa anys que s’emet a Catalunya Ràdio. I és que Calpena té, per descomptat, passió per la Història però també formació acadèmica. També té, segons confessa ell mateix al final del llibre, una especial vinculació personal amb la seva ciutat, Barcelona.

Tot això explica que aquest Barcelona. Una biografia que tenim a les mans tingui el rigor de l’obra acadèmica però l’agilitat i amenitat del periodisme. Els nostres besavis haurien dit “Instruir deleitando”.

Està estructurat cronològicament, com no podia ser d’altra manera en un llibre d’història que, a més es qualifica de biografia i està dividit en llargs capítols que es corresponen una mica amb les fases d’una vida.

Comença amb “Un part molt llarg” i a mesura que anem passant les pàgines ens anem assabentant de com en van ser d’espavilats els primers barcelonins que fa més de 7.000 anys explotaven les pedreres de Montjuïc per tal de construir-se estris i possiblement instal·lar-s’hi convivint amb hipopòtams, elefants, cavalls, tortugues i rinoceronts. Els primers pobladors del que avui és la ciutat, un poble íber que els romans anomenaren Laietans, ja feien servir l’escriptura i podem llegir el que escrivien però… no entenem encara res de res del que ens expliquen. Tot el que en sabem és a través del que van escriure els forasters que hi van tenir relació: romans, grecs, fenicis i púnics, que aquests sí que els entenem.

La criatura que va sortir del part  -a la qual aquests forasters romans l’anomenen Laie- és a l’origen d’un poblament més important de nom Barkeno. D’aquí, a la Bàrcino romana. Calpena ens ho explica així:

Com havien fet abans els grecs, els fenicis i els etruscs, els romans van començar a sargir una xarxa comercial marítima amb vaixells que navegaven a la vista de la costa, en cabotatge. Xino-xano, es van plantar a la costa catalana i van trobar un riu d’aigües vermelloses, del color del rovell, que van anomenar Rubricatus, l’actual Llobregat, que els oferia una magnífica via d’entrada a l’interior.

Aquest és l’estil del llibre. Sense enfarfegaments erudits, amb llenguatge planer però amb rigor.

D’aquesta manera anirem presenciant com la criatura se’ns va fent gran, les muralles que els romans hi construeixen, i els barcelonins que les conserven i enforteixen resultaran cabdals per convertir Barcino en “un pol d’atracció comercial i administratiu” capaç de resistir les incursions germàniques.

A causa d’aquelles noves i imponents muralles, Bàrcino aconseguí en relativament poc temps rellevar Tàrraco en la capitalitat.

Calpena no es limita a les peripècies bèl·liques i ens descriu també quines eren les activitats econòmiques -l’explotació i exportació de les ostres apreciades a tot l’Imperi-, com era la vida quotidiana, les creences religioses arribat ja el cristianisme… El martiri de Santa Eulàlia, per exemple, hi és descrit minuciosament, afegint però, que es tracta d’una llegenda sense cap probabilitat de ser certa.

Per la ciutat hi aniran passant per a intercanvis comercials o com a invasó violent, diferents pobles: visigots, musulmans i francs. Hi ha també la penetració de minories importants com els jueus que s’instal·laran pacíficament. El nom anirà evolucionant: Barcinona, Barchinona, Barshiluna i, finalment, Barcelona.

Sense ben bé proposar-s’ho, Barcelona “Ha d’aprendre a ser capital”. Li creixen suburbis, edifica temples com Santa Maria de les Arenes, viu entre dues rieres: el Cagalell i el Merdançar que utilitzaven com a clavegueres i que van acabar desviant per la pudor insuportable que desprenien. El Cagalell és l’actual Rambla, orgull de la ciutat…

El 6 de juliol de 985, les tropes del Califat de Còrdova comanades pel famós Al Mansur entren a la ciutat i la sotmeten a una destrucció i devastació sense precedents. Hi ha documents de l’època que anomenen el 985 com “l’any en què Barcelona va morir”. En aquella època, entorn de l’any 1000, l’esplendor de Còrdova ha adquirit fama mundial i la meravella que és la ciutat de Còrdova es va repetint per tot el domini del califat; “res a veure amb les ciutats i pobles plens de puces dels cristians, que viurien en unes condicions misèrrimes en contraposició a l’esplendor musulmana.

Però el Califat es desintegra, es capgira la truita i el comte de Barcelona saqueja Còrdova el 1017. En els dos segles següents, Barcelona va aprenent a ser capital. És a punt per fer “El gran salt”. La ciutat s’ha fet adulta i adquireix un lloc en el mapa de les potències econòmiques i militars dels segles XIII i XIV. Calpena ens descriu com i perquè Barcelona, a partir del segle XV, entra en una “Crisi de creixement”.

Llegint hem anat coneixent com vivien, com es divertien, com treballaven i també com era de ferotge aquella societat quan era qüestió de fer “justícia”: esquarteraments, treure els ulls,… Com a tot arreu a Europa altrament.

El descobriment d’Amèrica afecta molt negativament el futur de Barcelona, que és escenari de festes com la rebuda del rei Carles, emperador l’any 1519, però també de terribles epidèmies de morbo -la pesta-. La ciutat també és escenari de revoltes com el Corpus de sang protagonitzat pels segadors que van acabar assassinant el virrei, insurreccions contra el rei, guerra oberta contra els soldats castellans amb victòries sonades com la batalla de Montjuïc de 1641 (el 26 de gener just la mateixa data en què el 1939 entraria Franco a Barcelona). És el període que Calpena anomena gràficament “De cara al desastre”.

De què va passar i va significar la guerra de successió espanyola amb el desastre de 1714 ja se n’ha escrit molt, darrerament i el llibre aplega molta informació sobre com va viure i què va representar per Barcelona. Només quedava una sortida: l’endemà de l’onze de setembre, membres del Consell de la Ciutat o de la Diputació del General transmeten els darrers missatges: a l’endemà tothom ha d’anar als seus llocs de treball ja que “calia demostrar als filipistes que Barcelona havia estat derrotada, però no vençuda; sobreviuria i tornaria al que havia estat abans d’aquella maleïda guerra”

El període següent Calpena el titula “De cara als negocis”. Entorn de Barcelona s’encetarà el que s’anomena la Primera revolució industrial i la ciutat enfilarà el seu creixement per la via econòmica. I no tot són dades de la gran història; hi ha tota una sèrie de testimonis de la vida social que passen fins i tot pel pas de Giacomo Casanova per Barcelona. Tot un món però, que quedarà en suspens amb el ressò de la Revolució Francesa i les invasions dels revolucionaris i de les tropes napoleòniques que s’emparen de la ciutat. És un episodi relativament curt però que canvia moltes coses i dóna pas al que l’autor anomena “Un despertar convuls”.

Els quaranta anys següents a la fi de la Guerra del francès, el 1814, es viuen immersos en quatre guerres civils de liberals contra carlins; aquests darrers molt identificats amb l’església catòlica i quan hi ha unes topades especialment cruels a Reus, a Barcelona s’escalfa l’ambient de manera que per Sant Jaume de 1835, amb ocasió d’una cursa de toros desastrosa, la gent surt als carrers i comença a calar foc als convents que hi havia a la Rambla i acaba defenestrant, el 5 d’agost, el general que es proposava escarmentar els revoltats. Vegeu una mostra de l’estil i el to de Calpena:

El general els va rebre a casa seva, però la conversa no devia anar gaire bé perquè va acabar sent llençat per la finestra, i va morir a causa de la caiguda.

Acabada la guerra el 1840 amb la derrota dels carlins Barcelona s’ha convertit en la ciutat més gran de l’Estat i és la punta de llança dels canvis. Pren força la consigna “Abajo las murallas” ja que la ciutat vol créixer lliurement. Apareix el moviment obrer i es funda el primer el primer sindicat d’Espanya: la Societat de Teixidors. Espartero, general suposadament progressista ordena bombardejar indiscriminadament Barcelona per tal de sufocar els aldarulls. Des del gener de 1844 fins a l’agost de 1854 es va mantenir l’estat d’excepció ininterrompudament a Catalunya. En no poder créixer fora muralles, els barcelonins comencen a construir cap amunt i aprofitar tots els espais lliures. Calia ampliar el port i construir la primera línia de ferrocarril fins a Mataró. I com es divertien els barcelonins?: toros, globus aerostàtics (globos cautivos) i teatre. Es construeix el Gran Teatro del Liceo en competència amb el Teatre Principal.

L’últim terç del segle XIX viurà l’enderrocament, ¡finalment!, de les muralles, l’aprovació del pla Cerdà per l’Eixample, el creixement econòmic i, paral·lelament dels moviments revolucionaris obreristes, l’aparició el catalanisme polític.

El segle XIX finalitza amb la pèrdua definitiva de les darreres colònies espanyoles, fet amb grans repercussions de tota mena a la ciutat, i amb l’aparició d’un fenòmen que estaria cridat a ser important a la vida ciutadana: el 1899, Hans Gamper funda el F.C. Barcelona. L’Exposició Universal de 1888 és la fita que marca la fi dels temps antics. Aquella criatura que vam veure néixer s’ha transformat en “Una ciutat nova”, la que molts dels lectors del llibre ja reconeixeran. Segueixen puntuant la biografia fets de violència extrema, com la Setmana Tràgica de 1909 o la sublevació del 19 de juliol de 1939 i posterior revolució i la pluja de bombes sobre la ciutat, aquesta vegada ja des d’aeroplans. La ciutat altra vegada haurà de refer-se.

Sincerament, aquest llibre és molt i molt aconsellable. Potser no és per ser llegit d’una tirada com si fos una novel·la o una biografia- tot i que quan es comença un passatge costa de deixar-lo, i molt!- però sí que és per agafar una època o un episodi i anar veient com els barcelonins del passat cobren vida davant dels nostres ulls. És un llibre de capçalera.

Gràcies Enric!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: L’edat dels homes
Autor: Enric Calpena
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’Abast
Pàgines: 128
ISBN: 978-84-297-7460-3
Preu: 23,90€

El defensor, de Víctor Gay Zaragoza

eldefensorHa de ser molt complicat posar-se a escriure sobre personatges dels quals ja es deu haver dit gairebé tot, si no tot. Enfocar fets històrics com els que Víctor Gay recupera en aquest llibre des d’un punt de vista diferent del que fins ara s’ha donat té una dosi considerable de (diguem-ne) tenacitat.

I és que, per enèsima vegada, es recupera la figura de Lluís Companys i els fets relacionats amb el seu judici i execució de 1940 per fer-ne -ara- una novel·la. La diferència està en què aquest cop, Companys comparteix protagonisme amb el seu advocat defensor, en Ramon de Colubí, capità de l’exèrcit a qui li van encarregar la defensa del president de la Generalitat en el judici al qual va ser sotmès al castell de Montjuïc.

Pel que fa als fets, ens situem a l’agost de 1940 amb Companys i la seva segona dona, Carme, a Le Baule-les-Pins, exiliats després de l’entrada de l’exèrcit alemany a París. És en aquests dies quan a petició de l’exèrcit espanyol, Companys és detingut i posteriorment extradit a Espanya on, després de ser torturat a Madrid durant gairebé dos mesos, acabarà empresonat a Barcelona, al Castell de Montjuïc.

Paral·lelament, coneixem a Ramon de Colubí, un capità de l’exèrcit nacional que exerceix com a advocat defensor dels presoners del règim. La seva feina, la majoria de les vegades, passa per aconseguir commutar les penes de mort dels seus protegits per una condemna de presó el més curta possible. El que en Ramon no sap és que darrera del seu nomenament com a defensor de Companys hi ha un pla que ja té un final decidit: en Companys serà sí o sí condemnat a la pena de mort i s’espera d’ell, del fiscal, del jutge i del jurat que compleixin amb el seu deure envers la pàtria.

La part més original que en Víctor Gay ens fa veure és la visió que Colubí té dels fets que es van succeint mentre intenta preparar la defensa de Companys. Tots sabem a aquestes alçades que el procés va estar preparat i manipulat per tal que la decisió no fos cap altra que la condemna a mort. El que en Gay ens fa veure és la vessant més humana dels protagonistes implicats: trobarem un Companys decidit, convençut del seu paper a la vida, que va estimar fins l’últim moment el seu país i els seus ideals polítics, fins el punt d’acceptar sense rancor les decisions que es van prendre. I coneixerem també un Ramon de Colubí que aprendrà a superar de la mà del president de la Generalitat la frustració, la ràbia, el desànim de veure que els ideals que el van convèncer per formar part de l’exèrcit ja són història, formen part del passat i han estat transformats per a servir la set de poder i venjança dels qui es van alçar contra la República el 1936.

El defensor no és una revisió més del procés a Companys -que també- si no la història de la relació que en Companys i en Colubí van tenir durant els quatre dies mal contats que van treballar plegats abans de l’execució del president. Una història que ens fa reflexionar sobre els valors i que ens ajuda a entendre una miqueta més el perquè de la mitificació de la figura de Companys.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: El defensor
Autor: Víctor Gay Zaragoza
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 448
ISBN: 978-84-664-2007-5
Preu: 19€

La Tània Juste respon les Nostres preguntes sobre Temps de família

tempsdefamiliaAvui tenim l’oportunitat de fer quatre preguntes a Tània Juste, la guanyadora del Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica per Temps de família. Aquí ho teniu!

Quan vas començar a idear Temps de família?
És una idea que em voltava pel cap des de fa uns quants anys. Volia escriure una novel·la sobre una nissaga familiar lligada a una casa i a una terra; volia parlar sobre aquest fenòmen que tots coneixem en pròpia pell que és l’univers familiar.

Què t’ha portat a situar la teva nova novel·la al Penedès?
Sembla que aquesta terra em crida… Buscava el paisatge d’infància de l’indiano, en Bonaventura Giner, havia de ser un lloc molt especial, un paisatge que parlés de vinyes, de fil·loxera, de la història del nostre país i del món rural que es trobava en plena transformació. També hi ha un altre factor determinant a l’hora de triar les vinyes del Penedès, que és la llum. Aquesta terra és inundada cada dia, cada hora i cada estació de l’any amb uns matisos de llum que activen poderosament la inspiració.

En quatre adjectius, com definiries els Giner?
Com a clan familiar els definiria com la pinya que formen els castellers, capaç de sostenir moltes generacions. Els Giner són una família arrelada no només a una terra sinó al somni del seu patriarca. Són obstinats, lluitadors, gelosos de la seva vida íntima i familiar en la qual no hi pot accedir qualsevol. I posseeixen allò que tenen les grans nissagues que és l’esperit de superació i d’inmortalitat.

No és la teva primera novel·la històrica. Quin moment de la Història tens pendent de novel·lar?
Malgrat que a través de les meves quatre novel·les he pogut parlar d’un període històric força ampli que va de finals del segle XIX fins a mitjans del segle XX, crec que em queda moltíssim per explicar, capítols concrets dins aquest ventall tan ampli d’anys i potser anar més enllà en el temps, més enrere i també més endavant. M’agrada pensar que tots vivim condicionats pel moment històric que ens toca viure i per tant la història sencera de la humanitat dóna joc a possibles novel·les. Tot i així, el que més m’agrada és el XIX i el XX.

Recomana’ns un llibre d’aquí (català), un d’allà (espanyol) i un de més enllà (internacional) per aquest Nadal.
Fent honor a l’any de les bibliotecàries, un llibre d’aquí de la Núria Pradas: “La noia de la biblioteca”. I per suposat una joia nostra recuperada fa poc del passat: la imprescindible Cèlia Suñol amb el seu “Primera part”.
Un clàssic d’allà seria qualsevol recull de poemes de García Lorca que sovint retornen a mi a través de la música del gran Paco Ibáñez.
I si viatgem una mica més enllà, traspassant la frontera amb França i anant a buscar els orígens en la llunyana Ucraïna, no imagino un Nadal millor que llegint “Suite francesa” d’Irène Némirovsky.

A qui li hauríem de regalar Temps de família aquest Nadal, que segur que li agradarà?
A tots aquells apassionats de les grans nissagues familiars, als qui els agrada llegir sobre aquesta societat en miniatura que esdevé cada univers familiar, amb els seus secrets, amors i rancúnies que es van teixint generació rere generació. Als amants de la nostra història més recent i del món de la vinya i el vi al llarg dels segles XIX i XX.

Per cert! Els amics de Columna han posat en marxa un concurs sobre el Temps de família de la Tània Juste!! Aquí el teniu:

Títol: Temps de família
Autor: Tània Juste
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 368
ISBN: 978-84-664-2004-4
Preu: 20€

Més maleït karma, de David Safier

mesmaleitkarmaHa tornat el fenòmen que va fer riure milions de lectors. Aquell humor i aquell món que tenia aquell Maleït karma amb una presentadora de televisió agressiva (una bruixa molt bruixa!) que havia acumulat mal karma ja és aquí. En aquest Més maleït karma de David Safier, tornem a trobar humor esbojarrat, bons sentiments i vides al més enllà.

Aquesta vegada, la Daisy, la protagonista de vint-i-llargs anys, és una barreja d’immadura, inestable, mentidera, pispa i addicta (a festes, alcohol i sexe). En resum, tots els tòpics de la faràndula. Llàstima que com a actriu no arriba ni a mediocre.

A partir d’un banal accident amb un gos comencen les seves desventures amb el Steve, que és molt més bon actor però que és… arrogant i, per què no dir-ho, insuportable. L’odi mutu que es tenien en aquesta vida, el traslladen a l’altre: dos éssers que han acumulat mal karma que inicien el difícil i sacrificat viatge per aconseguir bon karma, pujant els esglaons de l’escala de la reencarnació fins a tornar a ser humans.

Ho aconseguiran? La resposta a Més maleït karma. I ja sabeu que, més respostes, el que aquest llibre us oferirà és una molt bona estona. David Safier és una aposta segura en aquest sentit. Si us ho vau passar bé amb la primera, no us perdeu aquesta.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Més maleït karma
Autor: David Safier
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traductor: Carlota Gurt
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-16367-23-8
Preu: 16,50€

Escolta la cançó del vent i Pinball, 1973, de Haruki Murakami

escoltalacancodelventpinball1973Em vaig alegrar molt quan vaig tenir a les mans un altre llibre pendent de llegir d’en Murakami. I més encara quan vaig veure que en realitat no era un, sinó dos!

I és que, per sort, Empúries ha posat al nostre abast i en català les seves dues primeres novel·les: Escolta la cançó del vent i Pinball 1973. No ocupen més de 283 pàgines i són una delícia… I més en saber que durant anys es va negar a acceptar la seva traducció a qualsevol altre idioma. Ara, per sort, s’ha decidit a acceptar-ho i Nosaltres podem gaudir de tan boníssima decisió.

L’argument de les petites novel·les és, al meu parer, irrellevant. El que realment és important a destacar és que en les seves pàgines podem començar a albirar el Haruki Murakami que coneixem, però quan encara “ell no era ell”. Ens serveix com a pista per tal d’entreveure el seu camí com a escriptor quan encara no acabava ni de reconèixer-se com a tal.

Hi trobem gran part dels ingredients que caracteritzen el seu estil, malgrat que els trobem barrejats d’una manera una mica diferent. En un altre ordre i sense trobar-los tots, encara… Però intuint els que falten. L’univers Murakami hi és present: la individualitat del noi protagonista, aquella solitud forçada però no rebutjada en la qual s’emmarquen la majoria dels seus personatges, la quotidianitat que sempre envolta les seves històries, aquella sensació d’irrealitat i d’atemporalitat malgrat que situa les històries sempre en geografies i contextos ben marcats, el misteri tranquil… Però tot amb un aire molt més fresc que en les anteriors novel·les que hàgim pogut llegir. Molt iniciàtic.

El fet que estiguin editades les dues en un únic volum té sentit: la segona parteix de la primera. I m’aventuraria a dir que d’aquestes dues en sorgeix gran part del seu món literari. Llegint-les m’ha estat inevitable recordar alguns moments de Tòquio blues, de Balla, balla, balla, o fins i tot de l’estranya Despietat país de les meravelles i la Fi del Món. Tenen la seva poètica, et retornen les mateixes sensacions.

Us recomano fermament que aprofiteu l’oportunitat de gaudir d’aquestes dues novel·les. La sensació de reconèixer en un escriptor jove -el que era quan va escriure aquests dos relats- l’escriptor consagrat que ja coneixeu és un goig difícil de descriure.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Escolta la cançó del vent i Pinball, 1973
Autor: Haruki Murakami
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traductor: Albert Nolla Cabellos
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-16367-23-8
Preu: 19€

L’edat dels homes, d’Hèctor Bofill

ledatdelshomesComencem avui amb un avís per als Nosaltres navegants: L’edat dels homes és una història sobre la vida. En aquest cas, sobre la vida dels homes, dones i nens que van haver de viure períodes tan terribles com poden ser les guerres. I parlem de guerres molt properes geogràficament, en concret la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial, conflictes en els que els soldats espanyols van tenir una participació activa en més o menys mesura.

Segon avís: si voleu un llibre amb les típiques “moralines” sobre els conflictes bèl·lics, aquesta no és una història per a vosaltres. Perquè Hèctor Bofill el que fa, precisament, és allunyar-se d’aquest estil per centrar-se més en explicar d’una forma propera, neta i transparent el que molts homes i les seves famílies van viure i veure al llarg d’aquells anys. Aquí no hi trobareu herois que salven pobles ni dolents molt dolents moguts per vés a saber quins dimonis interiors. Només trobareu persones normals que, independentment de les seves idees polítiques, ètiques o morals, es veuen lluitant i matant altres persones igual de normals que elles.

A l’edat dels homes, (…) haver assassinat no era obstacle per col·laborar només uns mesos després amb els companys dels que havies exterminat.

L’edat dels homes és una d’aquelles històries que val la pena. Ho dic molt seriosament.

A mi m’agrada molt llegir novel·la històrica, però reconec que és un tipus de narrativa que, tot i que a vegades està ben documentada, és fàcil trobar-hi personatges poc realistes ja que els passa de tot o ho viuen amb una intensitat que els converteix en herois o en autèntics vilans. En canvi, amb aquesta novel·la/assaig d’Hèctor Bofill he pogut veure els mateixos conflictes que podria narrar Ken Follet però des d’una perspectiva bastant més neutra perquè la narrativa de Bofill fuig dels adornaments i les dramatitzacions i, en canvi, explica els fets de la mateixa manera que un avi podria explicar-los als seus néts.

I com deia al principi, és una història sobre la vida i, com sabeu, igual que els protagonistes de L’edat dels homes, amb guerra o sense, no deixem de riure, ballar o estimar, i en definitiva, viure.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: L’edat dels homes
Autor: Hèctor Bofill
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 128
ISBN: 978-84-297-7443-6
Preu: 12,50€

El retorn del Cató, de Matilde Asensi

elretorndelcatoLa història se centra en una parella nonagenària, els Simonson que estan “farcits” de diners. Aquest matrimoni va a buscar la parella formada per l’Ottavia Salina i el seu marit Farag, dos reputats especialistes en temes arqueològics, per tal de trobar nou ossaris on se suposa que està enterrat Jesús i tota la seva parentela més propera.

Després de molts i molts estira i arronsa, la parella decideix assumir el repte amb l’ajuda del Cató -o més ben dit, l’excató- Kaspar, conegut també com “la Roca”. Després de moltes desgràcies i desavinences, posen fil a l’agulla i surten a la recerca dels ossaris de marres. A partir d’aquí la cosa agafa unes dimensions, com diria jo, fantàstiques.

Els nostres protagonistes han de passar tota una sèrie de proves per arribar allà on són els ossaris -jo crec que l’autora s’ha inspirat en més d’una pel·lícula d’Indiana Jones-, i són tantes proves com són les benaventurances: grutes secretes, portes amagades a la roca que necessiten del seu enginy per obrir-se, muntanyes de sorra que fan cruixir les entranyes de la terra però que es desplacen subtilment fent que porta rera porta es vaigin obrint al seu pas.

L’expedició, al final, està formada per sis persones. Tots ells especialistes tremendament preparats per la tasca que han de desenvolupar. Però cap d’ells està preparat per passar-les tan “canutes” com les han de passar. I no ho negarem… ja no tenen edat per tanta aventura!

No vull de cap manera explicar-vos com acaba l’aventura. Perquè es tracta d’això: una aventura en tota regla carregada d’efectes especials, personatges cinematogràfics, guapos, atrevits, intel·ligents i capaços de llençar-se de cap allà on faci falta.

El retorn del Cató és un llibre per llegir i veure amb crispetes, begudes refrescants, hores per endavant… i a gaudir!!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: El retorn del Cató
Autor: Matilde Asensi
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductors: Núria Parés Sellarés | Núria Garcia Caldés | Jordi Boixadós Bisbal
Pàgines: 608
ISBN: 978-84-664-2023-5
Preu: 21,90€

Diamant blau, de Care Santos

diamantblauLa nissaga Pujolà és extensa. En Silvestre, l’avi, arriba des d’un poble petitó de la Garrotxa fins a Mataró en plena industrialització per fer el que millor sap fer, l’ofici de tintorer. La Care Santos ens explica d’allò més bé com es fan els tints, la dificultat del color negre, la meravellosa troballa del malva, què s’ha de fer amb la llana, el cotó, la seda… Quines han de ser les proporcions adequades d’aigua i de components químics súperperillosos, per tal de trobar la màgia d’un color perfecte.

En Silvestre ensenya l’ofici al seu fill Florià. Al principi, tot són problemes! A Mataró no son gaire ben rebuts. Aquesta feina de tintorer té l’inconvenient de que fa molta pudor. El carrer on s’instal·len està que trina amb aquelles flaires tan insuportables però en Silvestre, mica en mica, se’ls va guanyant a tots amb la seva simpatia, les seves maneres amables i el seu tarannà de naturalesa positiva i conciliadora.

La història d’aquesta nissaga va i ve en el temps. Des dels primers Pujolar que encara duien l’última consonant al seu cognom, fins els més recents que han perdut la “r” a mesura que han anat passant els anys.

El llibre comença amb la néta del Silvestre, la Teresa Pujolar, que ha heredat de l’avi, a més dels seus magnífics ulls blaus, un caràcter combatiu i una empenta impròpia de les dames dels anys vint del segle passat. La Teresa estima el seu pare amb bogeria però amb la mare, la senyora Margarida que tot ho arregla criticant, conspirant i anant a missa a reconciliar-se amb Déu, la noia hi té un “mal rotllo” que no augura res de bo.

La mare vol arreglar el casament de la Teresa amb un notari, i la noia no hi està gens ni mica per la labor. Ella té el cap a un altre lloc: els seus somnis són uns altres i no està disposada a deixar que la seva mare li foti la vida enlaire tal i com la cristiana dama té per costum. És una dona que desperta qualsevol cosa menys simpatia!

Quina sort que he tingut que aquest llibre tan meravellós hagi arribat a les meves mans!! Nosaltres, no us el podeu perdre de cap manera. En el meu cas, llegir-lo ha estat gairebé medicinal. Venia d’alguna lectura no prou gratificant i trobar aquesta joia, aquest autèntic diamant, ha estat senzillament un meravellós.

El Diamant Blau que dóna títol al llibre no és una pedra preciosa: és un ocell. Un ocell que té records molt entranyables per un dels molts protagonistes que desfilen harmoniosament per les seves pàgines.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Diamant blau
Autor: Care Santos
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 446
ISBN: 978-84-664-2003-7
Preu: 20€

Aquí teniu el booktràiler del llibre.

Dos anys, vuit mesos i vint-i-vuit nits, de Salman Rushdie

dosanysvuitmesosimintivuitnitsRushdie és un molt bon escriptor que ha esdevingut popular per raons totalment alienes a la seva vàlua. Raons que malauradament avui estan de candent actualitat: les amenaces de mort rebudes de part de grups del fonamentalisme islàmic. I el cas és que, ho he escrit abans, és un molt bon escriptor a qui cal prestar atenció per la seva obra al marge de consideracions extraliteràries. El seu recent Dos anys, vuit mesos i vint-i-vuit nits n’és un bon exemple.

El títol del llibre, que reelabora les Mil-i-una nits, ens anticipa l’estil de Salman Rushdie, que recorre a la ironia, la fantasia onírica realista, el realisme fantàstic, la referència culta a les cultures més diverses, i a les anades i vingudes en el temps i en l’espai tot conduint el lector amb un fil conductor que no es trenca mai i que, sovint, fa descobrir al lector que no sap com s’ho ha fet per arribar a aquesta nova realitat imaginada.

Tot parteix de l’estructura i el pretext de Les mil i una nits, de manera que cada tema conté el germen del següent, ininterrompudament, i utilitza la narració com una manera de salvar-se de diversos perills imminents. Tot plegat però, d’una manera gens òbvia.

Si alguna paraula defineix l’estil de Rushdie és l’elegància i la ironia a la manera de Voltaire. Altres referents són García Màrquez o Buñuel.

Però finalment de què va el llibre? Com que em costava d’explicar-ho he trobat la ressenya que fan a Time Out i que és molt encertada:

En un futur llunyà, d’aquí a mil anys, la raó ha triomfat sobre la religió i regna la pau al món. Els cronistes expliquen que la victòria va succeir després d’un gran cataclisme al segle XXI. L’origen d’aquella commoció es remunta al segle XII, quan el filòsof cordovès Ibn Rushd, Averrois, s’uneix amb Dúnia, princesa dels jinns, uns éssers mitològics d’un món paral·lel que es passen la vida copulant (quan no s’esmunyen al món dels humans per afavorir-los o fer-los caure en desgràcia). D’aquell enllaç entre la raó i la fantasia sorgeix una nissaga d’individus prodigiosos. Però al segle XXI una conjura dels jinns obscurs pretén provocar l’apocalipsi i imposar el temor a déu. Només la crida de Dúnia als seus descendents pot evitar la catàstrofe.

No és un llibre per llegir. És per submergir-s’hi i gaudir-lo.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Dos anys, vuit mesos i vint-i-vuit nits
Autor: Salman Rushdie
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-7588-580-3
Preu: 21,50€

Harry Potter i la pedra filosofal (edició il·lustrada), de J.K Rowling il·lustrat per Jim Kay

harrypotterilapedrafilosofalillustratHeus aquí que una vegada hi havia una escriptora. I un bon dia va decidir que havia de crear un món propi per tal que el que volia escriure fos més interessant del que ella es podia imaginar. I va ser així com J.K. Rowling es va inventar un fenomen que es va convertir en imaginari col·lectiu. Va agafar una mica d’aquí i una mica d’allà. Una mica dels grecs i una mica dels romans, una mica dels eslaus i una mica de Tolkien, una mica de la Literatura universal… i sobretot, va agafar un bon tros de cultura britànica (d’arreu del Regne Unit) per, fins i tot, imaginar-se una cosa que no era ni futbol, ni rugbi, ni cricket… però que era fascinant. I va ser així com es va inventar aquesta part del nostre imaginari i cultura col·lectiva que ara anomenem Harry Potter.

Empúries ens porta un volum -i no dic llibre, perquè aquest volum és gros i per amants dels llibres que es toquen, s’ensumen, s’admiren i es gaudeixen- amb la primera part de la sèrie de llibres de Harry Potter de J.K. Rowling il·lustrat per Jim Kay. En aquesta primera aventura del jove mag tenim el text de Rowling, ja fascinant de per sí, acompanyat de les il·lustracions de Kay, que són absolutament delicioses.

Molts hem caigut a can Potter a través del cine i després hem claudicat davant la literatura per una raó molt senzilla: Harry Potter necessita ser llibre per ser Harry Potter del tot. Una pel·lícula ens coartava la imaginació i el llibre ens obria les portes a un nou món: a un imaginari. En aquest primer volum de la serie Potter, ens trobem amb el jove Harry i el seu primer any a Hogwarts, els seus nous amics a l’escola de bruixeria, el barret que tria les residències, el quidditch, i el descobriment d’aquell que no es pot anomenar. L’aventura i l’inici d’un nou món per ell i tota una generació de lectors.

Sincerament, és una edició meravellosa. És un regal en majúscules si voleu fer molt feliç un Potterhead -un fan de Harry Potter- perquè és preciós. Les il·lustracions de Jim Kay estan a l’alçada -poca broma- del text de J.K. Rowling i molt sovint superen l’estètica que ens han creat les pel·lícules, no només perquè siguin més boniques sinó perquè el jove Potter no és un jove Radcliffe. I això no només és d’agrair. És alhora encomiable i una demostració de que Jim Kay és un grandíssim il·lustrador.

Una història fabulosa en un llibre preciós. Ideal per fans de la sèrie i extraordinari per aquells que encara no heu llegit res d’aquest jove bruixot.

Aquí teniu els primers capítols en pdf. Aquest cop, feu clic a l’enllaç. Està més justificat que mai!

Títol: Harry Potter i la pedra filosofal (edició il·lustrada)
Autor: J. K. Rowling
Il·lustracions: Jim Kay
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traductor: Laura Escorihuela Martínez
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-16519-03-3
Preu: 32€