Arxiu de la categoria: Narrativa

Recorda sempre això, d’Antoni Carrasco

Últimament Empúries està traient a la llum una sèrie de títols de narrativa que caldria destacar i donar l’enhorabona a la persona pertinent. Un cop més, la tria de publicar aquesta obra ha estat una decisió excel·lent per molts motius.

No començaré per la història sinó per la forma de narrar. Antoni Carrasco té un estil peculiar que fa que m’enganxen les seues històries. Tanmateix com va ser a La segona lluna, en poc més de 100 pàgines l’autor engega tres històries aparentment independents que es van complementant i fan de tres relats un únic fil narratius per al goig dels lectors. Quelcom semblant podem veure a Recorda sempre això, on podrem veure com cada un dels set contes que hi trobem és un capítol de la història del personatge, qui és protagonista i narrador. La forma de narració també ens recorda al llibre citat adès, clar i amb fermesa sense esquivar cap tema incòmode ni feridor per al protagonista. En conseqüència, el lector té la sensació de trobar-se en la situació de dubtar si la història que ens presenten és una mena de biografia o és del tot inventada.

Recorda sempre això és el relat de la relació que té el narrador amb els pares al llarg dels anys, des d’una primera etapa situada a la caserna grisa i sòrdida de la Guàrdia Civil al barri Xino de Barcelona —capítol que em sembla una joia— fins al viatge a Terra Santa amb el pare, passant per un episodi que narra aquell servici militar que a alguns tan lluny ens agafa.

No he tornat a entrar a la caserna des que en vam marxar. Un dia, la meva mare em va comentar que jo ara, si hi anés, no hi reconeixeria gaire cosa, que el pati era ple de cotxes i que, després d’enderrocar-ho tot, l’havien reconstruït sencera.

En aquest llibre no espereu que hi hagi finals entrebancats que fan un gir de 180 graus amb personatges que apareixen del no-res i que de cop i volta són vitals, no. Antoni Carrasco t’obliga a fer una lectura atenta, sense botar-nos paraules ni detalls. Els finals queden oberts, atorgant cert protagonista al lector, que amb els fets que ha llegit en construirà un o un altre. L’estil no deixa lloc als enlluernaments, ni unes formes barroques que et puguin distreure d’allò important. Carrasco demostra una gran capacitat d’observació com a narrador per fer valdre uns detalls que als nostres ulls passen desapercebuts. Amb una escriptura estructurada, sense gens d’interès per desconcertar-nos, Carrasco posa en ordre el passat per fer-nos entendre el present.

Un llibre totalment recomanable, tant per l’estil com per la forma, amb unes descripcions interiors que et fan créixer a mesura que ho fan els personatges, com si narrador i lector tingueren el mateix grau de protagonisme.

Aquí teniu els primers capítols en pdf del Premi Marian Vayreda de l’Antoni Carrasco.

Títol: Recorda sempre això
Autor: Antoni Carrasco
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Premi Marian Vayreda 2017
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-17016-30-2
PVP: 17,50€

Share

Venjaré la teva mort, de Carme Riera

Arriba al Nosaltresllegim el nou llibre de Carme Riera, Venjaré la teva mort, i ens el ressenya l’Imma Gómez Pallarès. Aquí teniu el seu escrit sobre el llibre. A veure què ens explica!

Segueixo Carme Riera des que va publicar Te deix, amor, la mar com a penyora, l’any 75. Encara era una nena de 13 anys, però em va captivar; vaig llegir i rellegir aquelles narracions poètiques descobrint tot un món nou…

Aquella primera edició tan estimada se l’havia de menjar la nostra gossa Cendra al cap de 20 anys en un atac de fam literària sobtat. El seu bon gust no va minvar el disgust que vaig tenir en aquell moment. Al cap d’uns anys vaig explicar l’anècdota a la Carme Riera i no havien passat ni tres dies que la Cendra va rebre per correu postal un altre exemplar dedicat del magnífic recull de narracions. La Cendra i jo sempre li estarem agraïdes.

Avui estem davant d’una obra del tot diferent. Han plogut, com a mínim, 27 obres literàries més des d’aquell 1975. Pel cap baix, n’he llegit 20. “Venjaré la teva mort” és la primera que llegeixo de les tres que ha escrit de novel·la negra. Ha estat una bona experiència que m’agradarà repetir.

És una novel·la àgil; molt ben documentada i travada en tots els detalls; i manté el suspens i la intriga fins l’últim moment malgrat que la narradora, la protagonista, l’Elena Martínez, ens confessa des del primer moment alguns aspectes rellevants de la trama.

Per primera vegada, la Carme Riera ha deixat la veu i l’escriptura en mans d’un personatge, de la protagonista. Ella se n’ha desdit i ha fet que l’Elena Martínez anés a fer uns cursos d’escriptura a l’Ateneu i escrigués què li va passar. Frases curtes, llenguatge “correcte”, però col·loquial… gairebé no sembla una obra de la Carme Riera, si no fos pel mestratge de la construcció general de l’obra.

Així, doncs, ens trobem amb una detectiu, una dona d’origen gallec, filla d’un guàrdia civil, que aprèn a escriure perquè té la “mala consciència” (sic) d’haver enviat a la presó dues persones per un crim que no van cometre. A partir d’aquesta declaració d’intencions que ens fa la narradora a la nota introductòria, comença a explicar-nos el cas que va investigar arran de la desaparició del Sr. Solivellas, un home de negocis, pare de família d’una colla ben “peculiar”.
No us puc explicar gaire cosa més perquè en una novel·la negra cada detall és important descobrir-lo quan toca i no seré jo qui us aixafi la guitarra.

En aquesta última obra de la Carme Riera hi trobareu intriga, evidentment, però també una bona dosi de crítica social, de suport als més febles (nens i animals), de denúncia de la violència de gènere i de la pedofília, entre molts altres subtemes, tots amanits amb una bona cullerada d’ironia i de sarcasme. Quan trobeu la “Colla dels defensors dels caganers” o el partit polític “Catalans de Soca-rel” ja m’ho direu.

Final inesperat? Obert? …? Llegiu-la, no voldreu que us ho digui jo!

Aquí teniu els primers capítols de Venjaré la teva mort de Carme Riera en pdf.

Gràcies pel teu escrit, Imma! Aviat t’haurem de donar firma, a aquest ritme de lectura!

Títol: Venjaré la teva mort
Autor: Carme Riera
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-297-7665-2
PVP: 18,90€

Share

Història de la violència, d’Édouard Louis

Comencem pel títol. Sembla que ens disposem a llegir una assaig històric sobre la violència. I no és això.

En català (i en espanyol) tenim tendència a referir-nos a la violència com un fet genèric, mentre que en francès té una connotació molt més propera a la paraula violació. Si llegim senceres les llargues entrades dels diccionaris de les tres llengües ens adonem que acaben coincidint però queda clar que per un lector francès la primera imatge que li ve al cap és Història de la violació. I això sí que és aquest llibre terrible i extraordinari.

A Història de la violència, Édouard Louis escriu una narració on el protagonista es diu Édouard Louis: un noi jove, ros, de bellesa fràgil, introvertit, lletraferit, cult malgrat tenir orígens en una família amb pocs estudis.

Édouard té una germana –Clara, únic referent familiar- amb qui manté una relació distant i difícil, casada amb un home avesat als silencis i soledats del camioner professional. Té dos amics -Geoffroy i Didier-, homosexuals com ell.

La nit de Nadal, l’Édouard coneix accidentalment un jove kabileny –Reda- el convida a pujar al seu minúscul estudi, tenen relacions sexuals i a continuació Édouard és objecte de robatori, quasi estrangulament, amenaça amb un revòlver i violació per part de Reda.

La violència continua per a Édouard quan va a demanar assistència hospitalària, quan ha de reviure la situació en les successives denúncies, quan ho relata a la germana, quan constata el racisme latent de metges, infermeres, policies, germana…

Els fets que descriu són prou brutals però Édouard Louis no se’ls inventa: els ha viscut i ens posa un nus a la gola.

La tècnica narrativa alterna el monòleg amb la narració dels fets que la germana fa al seu marit, tal com ella els ha recollit dels llavis del noi, i que ell escolta des del darrere d’una porta mal tancada. Els tipus de lletra -cursiva o normal- serveix admirablement l’autor per denotar els diferents nivells del monòleg.

Però no tan sols comunica uns fets sinó una colla de reflexions que posen el mirall davant de la violència que la societat actual imposa.

És obligat recordar el Kafka dels llargs inferns burocràtics i dels malsons enganxosos. Aquí, però, l’autor no s’amaga en al·legories sinó que escriu -extraordinàriament bé- mostrant-se ell mateix, que és una manera de posar encara més en evidència el món que l’envolta. Que ens envolta. Que l’envoltem…

Per paladars literaris delicats amb estómacs forts. I pels que no fugen del repte de mirar-se al mirall.

Aquí teniu els primers capítols en pdf d’Història de la violència, d’Edouard Louis.

Títol: Història de la violència
Autor: Édouard Louis
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traducció: Jordi Martin Lloret
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-17016-43-2
PVP: 17€

Share

Obaga, d’Albert Villaró

Torna al Nosaltres l’última incorporació que hem fet en la nòmina de lectores i lectors. Aquí teniu l’Imma Gómez Pallarès ressenyant-nos una antiga novel·la d’Albert Villaró, autor de la recent El sindicat de l’oblit, la continuació del Premi Josep Pla de 2014 Els ambaixadors.

Endavant, Imma!

Les meves vaques tenen la mania de vedellar de matinada, i amb preferència les nits de lluna plena, en un rampell romàntic. Això només passa amb les meves, pel que sembla. És un fet ben curiós, digne d’estudi.

Així comença Obaga, d’Albert Villaró. Si no fos per la coberta -una mica bèstia, cal dir-ho- podríem pensar que comencem una novel·la rural amb deixos romàntics ensucrats. Res més lluny del que us trobareu quan us animeu a llegir-la.

Villaró va publicar Obaga l’any 2003 i us he de confessar que aleshores, malgrat l’èxit que va tenir, em va passar del tot desapercebuda. Visca les reedicions, doncs, que m’han fet descobrir-la quinze anys després!

És un relat que transcorre gairebé tot en l’àmbit rural, en una població dels Pirineus, on una trama misteriosa de contraban és possible.

En Tomàs, el protagonista, és el narrador de tota la història i, a través d’ell, vivim aquest relat de misteri on la resta de personatges van entrant i sortint d’escena el just i necessari per acomplir la seva funció.

Els personatges semblen sortits d’una pel·lícula còmica que l’atzar ha reunit: la nòvia formal d’en Tomàs, la parella neorural de Barcelona, el contrabandista bo i el dolent, el sergent dels carrabiners,…, i el tiet conco poc parlador (“quatre-centes vuitanta-sis paraules, comptant-hi les interjeccions” en tot un any), persona entranyable, que sempre hi és quan cal ser-hi.

Les frases fetes i el lèxic, entre d’altres, “afededéu” que ens fan reconèixer un parlar autèntic, real i natural, lluny d’un estàndard escrit forçat. L’oralitat marca la narració i li dona el to viu i àgil de la història.

Misteri, corrupció i humor de la gent de terra endins, amb una narració fresca, són bons ingredients per passar una bona estona i per esperar un final…

Que potser us pensàveu que us explicaria el final? No us en diré res de res. Ja me l’explicareu vosaltres.

Gràcies per l’escrit, Imma! Torna aviat al Nosaltresllegim!

Aquí teniu els primers capítols del llibre de l’Albert Villaró en pdf. Esperem que us agradi!

Títol: Obaga
Autor: Albert Villaró
Editorial: Columna Edicions
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-664-2350-2
Preu: 15,90€

Share

Papitu. El somriure sota el bigoti, de Carlota Benet

Totes les persones, al meu parer, tenim quelcom interessant. Hi ha algunes que perden el cap per demostrar que són diferents i d’altres que, fins que la seua filla no publica un llibre, no aconseguim conèixer al cent per cent. En Josep Maria Benet i Jornet, a qui crec que no cal presentar gaire, és dels segons, i gràcies a la Carlota Benet hem pogut descobrir la seua vessant més personal, i m’encanta.

Sota el títol de Papitu —nom que empraven familiars i amics amb el dramaturg— la Carlota Benet es despulla emocionalment durant 190 pàgines. Més enllà d’una biografia teòrica i gruixuda com tantes altres que hom qualificat pot escriure, l’autora conta les seues emocions i sensacions darrere d’una malaltia tan quotidiana i poc tractada com és l’Alzheimer, i com afrontar-ho. Hi ha certa genètica al llibre, un estil directe i sense davallades temàtiques, que t’enreda en una teranyina d’anècdotes fent que no deixes de passar pàgines.

El meu pare era molt humil però també molt orgullós. Humil perquè es malfiava de l’èxit i en canvi es prenia les crítiques molt seriosament. Orgullós perquè tenia molt sentit del ridícul i no li agradava que li perdonessin la vida.

La figura de Benet i Jornet, que, com apunta Sergi Belbel al pròleg, no és un autor català sinó l’autor, es barreja amb pinzellades personals de la Carlota, que ens explica la cara oculta de l’autor amb anècdotes que et fan desitjar una segona part amb més viatges per Nova York i Grècia, més amics com la Sardà o l’Àngels Moll, i tot plegat, més Benet i Jornet. Aquest lligam tan fort entre pare i filla fa que l’autora descobrís que el dramaturg tenia Alzheimer abans que els metges ho pogueren detectar. Ella sentia una pèrdua de relació que, de forma correcta, va relacionar amb aquesta malaltia.

Un cop diagnosticada, una sensació contradictòria entre angoixa i alleugeriment va envair el cap de Carlota, que va tornar dels Estats Units on feia de lectora de català i enllestia la seua tesi doctoral. Una decisió difícil amb les preferències familiars clares fa ver que tornés al país a fer de l’Alzheimer del pare una vivència més lleugera amb la seua companyia.

Aquesta combinació de —dures— vivències de la filla i situacions biogràfiques de l’autor fan de Papitu un model de llibre que m’agradaria veure en més autors, on es puga conèixer als autors que, per desgràcia, alguns no tenim la sort de conèixer personalment.

Aquí teniu els primers capítols en pdf de Papitu. El somriure sota el bigoti, de Carlota Benet.

Títol: Papitu. El somriure sota el bigoti
Autor: Carlota Benet
Editorial: Columna Edicions
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 200
ISBN: 978-84-664-2335-9
Preu: 17,50€

Share

El sindicat de l’oblit, d’Albert Villaró

El sindicat al qual fa referència el títol del llibre l’Albert Villaró, El sindicat de l’oblit, no té res a veure amb reivindicacions laborals. Es tracta d’una colla reduïda de persones, tancades en un pis de l’Eixample de Barcelona i sense gaire comunicació amb ningú que no sigui el cap directe de l’Oficina (Servei d’Intel·ligència de la República Catalana). Aquesta colla, juntament amb el Mossèn Farràs i alguna altra persona que s’hi afegeix a mitja novel·la, en són els protagonistes.

A Mossèn Farràs ja el coneixem els que vam seguir-ne les activitats, al llibre Els ambaixadors, ressenyat per un servidor per al Nosaltres el març de 2014.

No és necessari haver llegit prèviament Els ambaixadors per seguir el fil d’El sindicat de l’oblit. És aconsellable, però, perquè és una molt bona novel·la!

Villaró torna a recrear la història que podria haver sigut amb un relat trepidant ple d’intrigues i sorpreses i farcit, com en la novel·la precedent, de personatges que han existit a la vida real: Josep Pla, Dionisio Ridruejo, Pere Ardiaca, Tísner, Andreu Nin, José Antonio, Alfons XIII, Serrano Súñer, Mola, Batet, Sanjurjo, Carrero Blanco, Franco,… La majoria d’aquests personatges, amb la biografia alterada.

Llegir i ressenyar El sindicat de l’oblit molt pocs dies després d’haver llegit i ressenyat Jo soc aquell que va matar Franco de Joan-Lluís Lluís ha estat una experiència ben interessant: un mateix fet d’història-ficció ha donat per construir dues narracions ben diferents, d’argument i de to. Totes dues ben escrites i amb capacitat d’enganxar el lector des de la primera plana.

A El sindicat de l’oblit, la narració -sempre centrada en el personatge de Mossèn Farràs, que té estudis eclesiàstics però que no va arribar a ser ordenat sacerdot- s’esdevé el 1975. Han passat quaranta anys llargs des de la proclamació de la República Catalana el 6 d’octubre de 1934 i pel mig han passat moltes coses, entre les quals la desaparició de Franco el 1936 en un accident aeri a bord del Dragon Rapide.

A la primera meitat del llibre, Farràs explica detalladament els components del Sindicat com es va desenvolupar l’Operació Siscló que va culminar amb la col·locació d’un explosiu per part del propi Mossèn a l’avió de Franco.

Arribat a aquest punt, l’acció torna a 1975, i pren un rumb inesperat: trobem en Farràs, ja vell i malalt, encarregant-se d’una missió arriscadíssima que no penso desvelar. Ni en què consisteix, ni com acaba!!

Villaró condueix el tempo d’aquesta segona part del llibre de manera magistral i fa que el lector no pugui deixar el llibre encara que li hagin tocat les tantes de la nit i l’endemà hagi d’anar a treballar.

Aquí teniu els primers capítols del llibre de l’Albert Villaró en pdf. Esperem que us agradi!

Títol: El sindicat de l’oblit
Autor: Albert Villaró
Editorial: Columna Edicions
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-664-2351-9
Preu: 20,50€

Share

Al mateix riu d’Heràclit, de Pep Coll

Vivim en un món on tot es dóna per fet. Veiem normalitzat l’autobús, el cotxe o aquell cubicle que projecta programes que ens ajuden a agafar son i, segons com, a estar informats. Per llegir el nou llibre de Pep Coll has de canviar aquesta mentalitat i viatjar de la seua mà fins a un temps on qualsevol cosa era un descobriment perquè partíem del no-res.

Ens situem a Efes, lloc de naixement d’Heràclit considerat de l’escola jònica, deixeble d’Hipàs i Xenòfones. Sí, no els coneixes. Jo tampoc els coneixia, però una de les virtuts de Pep Coll és que ens presenta la complexa civilització grega amb tacte. Com si et posés la mà a l’esquena i t’acompanyés suaument per un llibre que, de no tenir aquesta subtilesa, haguera estat massa enciclopèdic i, en conseqüència, acabaria essent una lectura massa especialitzada.

El narrador, un esclau que ha pogut aprendre l’art de la lectura i l’escriptura, relata els acontentaments d’aquella Grècia del 500 aC. La història, contada de forma cronològica, ens obre els ulls de l’època on la democràcia era un aspecte nou, i on els més intel·lectuals encara guardaven les seues teories inicials sobre la forma rodona de la terra, enfront dels que encara creien que la terra era plana, i que qui deia el contrari s’equivocava, titllant-los d’hipòcrites i de tindre una mancança de saviesa. El caràcter aforístic del filòsof grec ens recorda a les sentències de l’escriptor Joan Fuster, fent-te divagar amb cada frase que, malgrat que el seu caràcter breu m’ha permès omplir pàgines senceres amb pensaments sobtats.

Desconec si és perquè em vaig fent —un poc més— major o perquè vaig formant una opinió personal independent d’allò que diga la resta, però a mesura que passa el temps i creixen les lectures agraïsc més i més que un llibre tinga un caràcter didàctic, sense menysprear qualsevol altra novel·la, però el fet d’aprendre sobre la civilització grega m’ha aportat un punt de vista que desconeixia, ja que per a mi, fins abans del llibre, coneixia molt el seu vessant artística, una mica menys la política, i no gaire la social. I aquesta tercera és un pilar fonamental —desconec si dòric, jònic o corinti— que cal visibilitzar més.

Aquí teniu els primers capítols en pdf del nou llibre del Pep Coll.

Títol: Al mateix riu d’Heràclit
Autor: Pep Coll
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-7588-705-0
Preu: 20€

Share

La força d’un destí, de Martí Gironell

La Míriam torna al Nosaltresllegim amb tot un Premi Ramon Llull!

En Martí Gironell relata la vida d’un personatge d’aquells que acabes la novel·la perquè te l’has cruspit en un tres i no res i dius… “de veritat que ningú no havia escrit mai sobre aquest tio?”

Aquí teniu la ressenya de la Míriam sobre La força d’un destí, de Martí Gironell:

La força d’un destí és una novel·la històrica situada en l’Espanya dels anys 50, on la vida d’un home jove es veu destinada a l’exèrcit. És una novel·la que parla dels homes que volen més de la seva vida, volen viure dels somnis i que volen anar més enllà del que els toca viure.

En Ceferino, el nostre protagonista, viu a l’Espanya de l’època franquista on per no ser reclutat i enviat a files ha d’anar-se’n de Catalunya i exiliar-se. Després d’intentar-ho i intentar-ho, se’n surt i aconsegueix, per fi, ficar-se en dins d’un vaixell que el portarà cap als Estats Units.

Un cop arriba a nova York, en aquesta terra de les oportunitats, es reuneix amb uns familiars seus que viuen allà i amb alguns entrebancs i alguns cops de sort, aconsegueix canviar la seva identitat -a partir d’ara es farà dir Jean Leon!- ja que des de Espanya arriba un document en forma de comunicat on hi diu el pitjor: saben que és allà i el tornen a cridar a files.

Després d’unes quantes peripècies, el nostre protagonista acaba Hollywood, on sense adonar-se’n es troba amb en James Dean, que es converteix en el seu amic inseparable i amb qui junts arriben a fer actes de cinema on es relacionen amb les grans estrelles de Hollywood.

No us explico res més perquè en James Dean ja us l’imagineu… és a la portada del llibre! En qualsevol cas, aquest llibre és una mescla de novel·la -casi- d’aventures del nostre protagonista per esdevenir un home nou, amb aquell ambient glamurós que tenia el Hollywood de finals dels 50 i inicis dels 60.

Una nova novel·la històrica de Martí Gironell. Aquesta però, ha guanyat el Premi Ramon Llull!

Aquí teniu els primers capítols en pdf per si voleu començar a llegir!

Títol: La força d’un destí
Autor: Martí Gironell
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Premi Ramon Llull de Narrativa
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-664-2361-8
Preu: 21,50€

Share

L’ordre del dia, d’Éric Vuillard

Amb L’ordre del dia, Éric Vuillard ha obtingut el prestigiós premi Goncourt de 2017.

A mi m’ha deixat descol·locat. He anat a la Viquipèdia a confirmar el que em semblava que sabia: és un premi que s’atorga “a la millor obra de ficció en prosa publicada en llengua francesa”. He remenat youtubes i he comprovat que entre la crítica especialitzada francesa també hi ha hagut sorpresa, fins i tot desacord. Per què? No és un bon llibre? I tant! Si que ho és. Fins i tot extraordinari. Però no és una obra de ficció. I això no té res de dolent però provoca desconcert.

Què és doncs? Una recreació dels escenaris i personatges que van protagonitzar els moments clau de la història que van precedir la II Guerra Mundial; és a dir des de la victòria del Partit Nazi el 5 de març 1933 fins a l’annexió d’Àustria conegut com a “Anschluss”.

En realitat comença just abans, el febrer de 1933, amb la reunió secreta dels grans patrons de la indústria alemanya –el que, guardant les distàncies, avui i aquí en diríem l’IBEX 35- amb Hitler i Goering on donen “quantitats ingents de diners a canvi de l’estabilitat social” que els nazis prometien.

Aquelles grans corporacions -Opel, Krupp, Siemens, IG Farben, Bayer,..- les tornem a trobar al final del llibre ocupant, sense haver patit especials problemes, un lloc preeminent en els nuclis del poder alemany, europeu i mundial del segle XXI.

I aquí, Vuillard hi elabora una narració molt ben escrita i ben articulada, amb to sovint irònic i sarcàstic, de com eren aquests homes i aquells fets i escenaris. Per fer-ho hi aplica una tècnica que consisteix en descriure amb gran detall el que no està dissenyat per ser vist, escoltat o conegut. Potser l’experiència de Vuillard en el món del cinema l’ha ajudat a obrir el camp de manera que veiem les grues, micros i decorats de fullola quan es volia donar una impressió de grandesa o també tancant el pla fins a fixar-lo en inoportunes gratades de bigoti.

Les escenes de l’embús provocat pels tancs alemanys que, avariats, no deixen que Hitler arribi gloriosament a Viena encapçalant la divisió Panzer són qualificades per Vuillard de dignes d’una pel·lícula de riure. El que passa és que, com que sabem com va acabar tot plegat, les ganes de riure se’ns congelen a la cara.

Naturalment presenciem la persecució dels jueus, les misèries i claudicacions dels Halifax, Chamberlain, Schuschnigg,.. o la frivolitat de les grans recepcions a Downing Street mentre Europa s’esfondra en mans dels nazis.

Aquesta manera d’organitzar la informació l’autor la resumeix molt bé:

la veritat es dispersa en tota mena de partícules
-p.111

I és quan les veiem totes, com en una pintura puntillista, que ens aproximem a aquella veritat.

Vuillard fa, però, reflexions molt serioses sobre el món actual:

A vegades sembla que el que ens passa estigui escrit en un diari de fa uns quants mesos; és un malson que ja hem tingut
-p.120

No és una obra de ficció -què més voldríem!-. És un gran llibre i un oportuníssim avís.

Aquí teniu els primers capítols en pdf del Premi Goncourt d’Éric Vuillard perquè en pugueu fer un petit tast.

Títol: L’ordre del dia
Autor: Éric Vuillard
Editorial: Edicions 62
Premi Goncourt 2017
Col·lecció: El Balancí
Traducció: Jordi Martin Lloret
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-297-7664-5
PVP: 17€

Share

Els ulls embenats, de Siri Hustvedt

Ens arriba un llibre de Siri Hustvedt, la seva primera novel·la, Els ulls embenats, publicada originalment el 1992. És a dir, fa 26 anys!

El llibre està compost de 4 episodis de durada desigual on es narren 4 trobades de la protagonista, Iris Vegan, jove estudiant de literatura a la Universitat de Columbia.

Són trobades amb personatges pintorescos: el que li encarrega que descrigui objectes que havien estat propietat d’una dona que va morir assassinada; el fotògraf amic del seu xicot que li farà una foto que acabarà tenint vida pròpia; una malalta amb la qual conviu a l’hospital quan està sofrint migranyes, i -la més llarga- la trobada amb el professor Rose, que li encarregarà la traducció d’un llibre que la trasbalsarà fins al punt de confondre la seva pròpia identitat, i amb el qual establirà una complicada relació sentimental.

I tot això en una ciutat -Nova York- on hi ha apartaments on viu gent anònima, on hi ha bars de mala mort, oberts durant el dia i també a la nit, on al llarg de la novel·la fa molta calor o fa molt de fred, on a vegades és difícil aconseguir uns dòlars per pagar el lloguer o menjar dignament.

També en aquesta ciutat apareixen altres personatges -bàrmans, amigues o individus de dubtosa identitat- que acompanyen a la protagonista en un recorregut contracultural i estrany, en algun moment quasi destructiu i on a una jove estudiant de literatura li costa distingir la realitat de la ficció.

(Professor Rose)

– La ficció no és la vida.
– Tu no ho penses, això.
– Em penso que sí.
– Saps tan bé com jo que la frontera és impossible de traçar, que hi ha ficcions que ens afecten constantment, és inevitable.
– No siguis sofista -va dir-. El món existeix, i és palpable.
– No vull dir això -vaig dir-. Vull dir que realment costa de veure, que els somnis i les fantasies el difuminen.

Diàleg entre el prof. Rose i l’Iris Vegan (pp. 199-200)

Si us agraden les novel·les amb personatges complexos, que mostren les seves crisis personals i existencials, que basculen entre realitat i ficció, que poden anar camí fins a casa amb Els ulls embenats, no hi ha dubte: aquesta obra us atraparà.

Si voleu llegir els primers capítols en pdf de Els ulls embenats de la Siri Hustvedt, seguiu aquest enllaç.

Títol: Els ulls embenats
Autor: Siri Hustvedt
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traducció: Ferran Ràfols Gesa
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-297-7656-0
PVP: 18€

Share