nosaltresllegim.cat

A Nosaltres llegim ens agrada la poesia i, sempre que podem, intentem parlar-ne (vegeu Propostes per…, La pell de…, Les flors del…, Noves cartes…). Gràcies a aquestes lectures, entre d’altres, en Pere va decidir llegir Estimada Marta, de Miquel Martí i Pol. Si voleu conèixer més, visiteu A la vora del foc.

Títol: Estimada Marta
Autor: Miquel Martí i Pol
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Educació 62
Pàgines: 200
ISBN: 978-84-297-6112-2
Preu: 9,00€

“Aquest ha estat el primer llibre de poemes que he llegit sencer i si m’hi he animat ha estat gràcies a les entrades sobre poesia d’aquest blog. Certament havia llegit (i analitzat) poemes a l’escola i de tant en tant llegeixo algun poema individual que em puc trobar en llocs i moments ben diversos, per això l’experiència de llegir complet tot un llibre de poemes del mateix autor ha estat molt interessant. Hi ha un parell de coses que m’han sobtat. Una, com ja havia dit en un comentari anterior, és la necessitat de llegir a un ritme molt més lent que l’emprat en una novel·la i fins i tot de llegir una vegada i una altra el mateix poema per poder copsar bé les imatges que transmet. I l’altra és que els poemes no estan aïllats, que per entendre el poema III has d’haver llegit el II i així successivament; jo sempre havia imaginat un poema com un món propi, sense connexions amb altres mons i ara he descobert que llegir tots els poemes del llibre no és altra cosa que llegir una història completa, això sí, explicada a un altre ritme. I això és potser una de les coses que ha fet que m’hagi alentit en la lectura d’aquest llibre.

A Estimada Marta hi ha tres reculls de poemes: Set poemes d’aniversari, Capfoguer i Estimada Marta, i he llegit els tres en tres moments diferents. El fet de saber que si començava a llegir un recull l’hauria d’acabar d’una tirada ha fet que, davant el dubte, triés de llegir un capítol o dos de la novel·la que estic llegint en paral·lel. Això sí, ara que me’ls conec, podria llegir qualsevol dels poemes del llibre de manera individual i aïllada sense perdre’n res.

Parlant més en concret del llibre, no puc dir que m’hagi entusiasmat però tampoc que m’hagi desagradat. Segurament m’hagués agradat tenir més informació sobre el context en què es va escriure i sobre el significat de cada un dels reculls. I també és cert que quan he sigut capaç de visualitzar les imatges transmeses per alguns versos és quan he pogut gaudir més de la lectura. En canvi en altres ocasions llegia les paraules, copsava el significat, apreciava la bellesa però no despertaven en mi cap emoció. És a dir, crec que ha funcionat força bé com a esquer per continuar endinsant-me en el món de la poesia ja que m’ha despertat el cuquet de buscar altres reculls de poemes del mateix autor i d’altres que igual em resultin més propers.

Us deixo amb un parell de fragments que m’han agradat particularment:

“Al fons del temps, com sempre, hi ha la noia
d’ulls clars que em mira tendra i expectant
i que somriu un poc maliciosa.”

“[...]. Si tanco els ulls
te’m fas present o esclaten els colors.
L’arbre de llum tan densa dels sentits
poblat de nou de fulles i d’ocells.” “

Títol: La pell de brau
Autor: Salvador Espriu
Editorial: Columna
Col·lecció: L’Arquer
Pàgines: 160
ISBN: 978-84-664-1265-0
Preu: 18.50 €

Fa uns quants dies el Cèsar ens va comentar La pell de brau (vegeu La pell…) i trobo que va explicar molt bé el conjunt d’aquesta edició comentada. A mi m’agradaria, doncs, donar-vos-en un altre punt de vista i aprofitar per posar en comú (ep, si pot ser!) què és per a nosaltres la literatura.
Al llarg de la carrera em vaig fer un tip de fer “comentaris de text”. Si no heu patit mai aquest suplici, us el resumeixo:

1. estudies vida i miracles de l’autor
2. veus com evoluciona la seva obra artística en aquest context
3. t’ho fas venir bé per combinar pinzellades dels punts 1 i 2 i entaforar-los mentre parles del text que t’ha tocat

Així, amb La pell de brau, quedaves molt bé quan parlaves de la visió d’Espanya i les metàfores que hi al·ludien.

Ara bé, jo sempre havia pensat que la literatura pot ser una altra cosa. Que tota aquesta dissecció, aquesta anàlisi bisturí en mà, no ha d’amagar l’emoció de les pròpies sensacions que, és, des del meu modest punt de vista, allò que fa de la literatura una activitat artística, que transcendeix i ens punxa el cor encara que no tinguis ni la més remota idea de qui va ser o què més va escriure l’Espriu. A mi m’agrada La pell de brau per moltes coses, però també perquè hi diu

Perquè el gran nombre
après i ordenat de les paraules
es perd lentament en el silenci,
ara volem escriure
tan sols aquest teu nom.

I , mireu, no hi té res a veure, amb l’encaix a Espanya, ni amb la trajectòria literària de l’Espriu, ni amb res que s’hi assembli, però a mi em fa pensar que va ser molt bonic, el dia que vam decidir com es diria la nostra filla…

Què en penseu, nosaltres? Podem gaudir de la literatura de manera descontextualitzada o només la podem assaborir amb plenitud si n’hem fet primer una anàlisi, diguem-ne, intel·lectual? Animeu-vos, animeu-vos a contestar mentre jo, permeteu-m’ho, vaig a fer unes pregàries perquè la meva antiga professora de Literatura comparada no sigui “nosaltres“!

Títol: La pell de brau
Autor: Salvador Espriu
Editorial: Columna
Col·lecció: L’Arquer
Pàgines: 160
ISBN: 978-84-664-1265-0
Preu: 18.50 €

La present edició de La pell de brau commemora el 50è aniversari de la primera edició d’aquest important i singular poemari dins de l’obra de Salvador Espriu. Per aquest motiu compta amb un magnífic pròleg de Josep Maria Castellet i amb set lectures crítiques a càrrec de set analistes polítics i culturals actuals que ens ajuda als lectors a entendre i ubicar el llibre en el moment històric en què va ser escrit, a finals de la dècada dels cinquanta.

Si heu llegit i seguit l’obra d’Espriu, al llegir La pell de brau comprovareu que aquest llibre és com un parèntesi dins de la mateixa. Salvador Espriu mai es va significar com un poeta polític però amb La pell de brau va voler deixar palesa la seva visió sobre la relació d’encaix entre Catalunya i Espanya. I ho va fer utilitzant la imatge de Sepharad com a espai comú i lliure de convivència pacífica i, d’aquesta manera, poder crear ponts de comunicació que no sempre van ser possibles. I aquesta barreja d’esperança i de desànim va fluint al llarg de molts poemes amb un estil líric directe, sense enredar la troca però ple de significat cívic i moral. Com veieu, nosaltres, aquest és un tema de llarg recorregut -ja el van tractar anteriorment Joan Maragall i Carles Riba- i al que no se li veu la llum al final del túnel. Ve al cas aquell vers de Miquel Martí i Pol que diu “Això ja ens ve d’antic”.

Vull afegir un poema, el XLVI, que crec que mostra amb claredat tot el que us he exposat i que espero us animi a llegir la resta del llibre:

A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un sol home:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts de diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.