nosaltresllegim.cat

Títol: Pagèsiques
Autor: Perejaume
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Poesia
Pàgines: 560
ISBN: 978-84-2976-849-7
Preu: 24,90€

Vaig tenir la sort de veure fa poc una exposició a La Pedrera amb un títol sorprenent: Ai Perejaume, si veies la munió d’obres que t’envolten, no en faries cap de nova!. Es tracta d’una retrospectiva de l’autor Perejaume que romandrà oberta fins al 15 de febrer i on s’hi han recollit desenes d’obres de l’artista dels darrers vint anys.

Bé, doncs, jo crec que la meva admiració va ser tan gran que els Patges Reials (que devien passar per allà) van estar segurs que aquell era el regal que em faria més feliç per Reis i… tal dit, tal fet! El dia 6 al matí Pagèsiques m’esperava al damunt del sofà, amb un paquetet de te, unes monedes de xocolata i – sí, per què negar-ho?- una mica de carbó!

De tot això en fa tot just una setmana i ja us podeu imaginar que amb aquest poc temps no hi ha massa joc per haver-lo llegit sencer. Més si tenim en compte que és un llibre lent, que requereix una lectura pausada i reflexiva, perquè no tot “s’entén a la primera”. Amb això us vull dir que crec que aquestes Pagèsiques m’acompanyaran al llarg de 2012… Si apreta la crisi, ens quedaran els versos! Si l’economia fa perdre el sentit a les coses, l’art en donarà de nou!

Bé, us explico una mica com és el llibre: a la solapa hi llegireu “Els cinc llibres del camp – Pagèsiques, Els arbres, Els suros, El taller i Bloc de notes-”, a la contra d’aquesta preciosa edició, la paraula “Poesia” i, a dins, delícies com aquesta. Tot vostre!

Ara vosaltres, arbres,
poematitzeu-nos.
Que sigueu, vosaltres,
autors nostres.
Aquí ens teniu
perquè -just al revés
del que és costum-
acompliu, en nosaltres,
el vostre ofici de literats.
Som-hi, doncs.

En aquest vídeo podeu veure en Perejaume parlant de Pagèsiques

Títol: Tots els poemes (1975-2010)
Autor: Joan Margarit
Editorial: labutxaca
Col·lecció: labutxaca
Pàgines: 756
ISBN: 978-84-9930-387-1
Preu: 14,96 €

Nosaltres, avui ens proposo fer un experiment científic! Sí, sí! Em consta que aquest bloc el llegeix com a mínim un gran home de ciència, que comenta com a sm. Si té un momentet, li demanaré que doni fe que tot plegat s’ha fet amb garanties, que no sigui dit que fem trampes i després tot són calúmnies…

Bé, anem al gra i apliquem el mètode científic:

Observo que el futbol és el tema que més espai ocupa a la premsa general i esportiva i que, en canvi, la poesia gairebé no hi té presència. Tanmateix, observo també que en els grans moments de la vida (casaments, enterraments, aniversaris…) les persones recorrem a la poesia per acompanyar-nos.

Formulo la hipòtesi segons la qual aquesta presència massiva del futbol no respon a les preferències reals de la població, sinó a una actuació reiterada a partir de la creença que situa el futbol com un dels pocs interessos del públic. Per tant, segons la meva hipòtesi, si partissin del mateix tracte, poesia i futbol, futbol i poesia no arribarien a extrems de popularitat tan diferents.

Experimentarem amb un parell de cites, una d’en Leo Messi i l’altra d’en Joan Margarit. Les penjarem a Twitter en dos missatges separats amb el hashtag #poesiacientífica i comptarem els RT que tenen l’una i l’altra, a veure què passa… Us engresqueu a participar?

L’experiment el deixarem aquí. Nosaltres us direm les xifres perquè vosaltres mateixos en traieu conclusions i elaboreu la vostra pròpia teoria. Sí, potser sí que això no és massa científic… però fet i fet, parlem de poesia, oi?

I direu, a què ve tot això?

Doncs a què estic gaudint de Tots els poemes (1975-2010) -sí, hi són TOTS!- d’en Joan Margarit i m’esfereeixo de veure la quantitat de tertúlies que he trobat sobre el Messi i ni mig debat dedicat a aquesta edició de labutxaca, que val molt més del que costa.

Però si Tots els poemes és excepcional! Quina carrera! Quant d’art en el toc de la paraula! Quants xuts directes al cor! No us en perdeu ni el pròleg general ni el pròleg per a aquesta edició d’Estació de França: de traca i mocador! Poetes com en Margarit són, amb certesa científica, autèntiques tecles d’or.

—————————-

Finalment, la #poesiacientífica té resultats: 3-1 a favor de la lírica! No crec que sigui una mostra prou àmplia, però és bonica, eh?

Títol: Una pedra sura
Autor: Jaume Subirana
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Poesia
Pàgines: 64
ISBN: 978-84-297-6850-3
Preu: 16 €

Una pedra sura és el darrer poemari de poeta català Jaume Subirana, amb el que ha obtingut el X Premi de Poesia de Sant Cugat Gabriel Ferrater.

Per entendre aquest llibre ens hem de fixar doblement en el seu títol. Una pedra sura transmet dues idees. D’una banda un esdeveniment impossible -les pedres no suren, s’enfonsen- i, de l’altra, la idea d’un moviment constant i suau, el fet de surar.

La primera idea segueix l’estela d’un vers del poeta Charles Simic que obre el llibre sobre la impossibilitat d’escriure poesia: El poema que vull escriure és impossible. Una pedra que sura. Jaume Subirana acaba el seu penúltim poema, Escrit a l’aigua, amb els següents versos:

suro en la calma
de qui m’escriu,
passo com l’aigua
a dins del riu.

La segona idea del moviment la veiem a gran part dels poemes, on el poeta utilitza constantment verbs que denoten moviments, acció: passar, volar, tornar, fugir, mirar, canviar, etc.

Sense moure’ns
el món aterra a casa
i volta i ja no som
allà d’on vam sortir.

Durant la lectura d’Una pedra sura també podem identificar diversos recursos retòrics dels quals s’ha valgut l’autor per emfatitzar tant el moviment com alhora el ritme de lectura dels poemes. Així trobem diverses al·literacions i enumeracions en nombrosos poemes. Una clara mostra és el poema Quiet:

què fa mentre el retraten?
què mira mentre mira
a l’ull de l’objectiu
al fons de tot del negre
als dits de qui dispara?
el negre el dit la tara?
què passa què s’espera
què para què retrata
la llum la mà la bala?

Al final del llibre, Nosaltres, se’ns informa que s’han fet dos videomuntatges de poemes, Pescador i fill amb salabre i Per immersió, i dues cançons, Carnisseria i Repartiment, que podreu trobar a Internet.

Per immersió – Vídeomuntatge de Josep Porcar

Títol: Promiscüitat
Autor: Alex Susanna
Editorial: Editorial Proa
Col·lecció: Els llibres de l’Óssa Menor
Pàgines: 120
ISBN: 978-84-7588-264-2
Preu: 16,50€

El meu diccionari ets tu

Quin vers més bonic, oi? Quina metàfora més rica i quantes interpretacions que permet! Doncs com aquesta, a Promiscuïtat, n’hi ha un niu!

Encara que sembli una digressió, us diré com preparo per a Nosaltresllegim els comentaris dels poemaris i veureu perquè us ho explico. A mesura que vaig llegint, assenyalo amb un petit plec al marge superior dret les pàgines que contenen algun element que em sembla interessant reproduir, després rellegeixo els poemes i així puc il·lustrar les meves paraules amb les de l’autor, per tal que resulti més fàcil constatar si esteu o no d’acord amb la meva opinió. Bé, doncs en aquest cas, la meva operativa no m’ha servit de res! Tantes són les pàgines que he assenyalat!

El llibre m’ha semblat una d’aquelles obres que et donen benestar, com una tassa de te en una tarda plujosa… És una poesia amb profunditat però que no es perd en figures críptiques; quotidiana, que pren de les coses senzilles els elements de partida per construir versos que traspassen les emocions. Ens hi veiem, en aquests textos!

Mireu, he hagut de fer una segona selecció i m’he quedat amb un poema que potser no és el meu preferit, però que em sembla que pot ser una picada d’ull perquè us engresqueu a llegir aquest llibre. Us copio aquest poema i prou; ja em direu si us agrada…

Avís
Aquest és un llibre minat:
vés amb compte, doncs,
tu que te’l llegeixes per primer cop,
si de tant en tant hi trobes
algun poema que no acabes
de saber a qui s’adreça
o de qui està parlant,
que pel cas és el mateix:
són petites bombes
de rellotgeria
amb efectes retardats
que he anat amagant
en llocs estratègics
perquè t’hi entrebanquis
i no donis res per segur.

Però no, no puc deixar-ho aquí… seria trair-me a mi mateixa si no us afegís també aquest final d’un poema que es titula “Lliçó”. En ell s’hi retrata l’escena d’un pare i una filla que llegeixen amb delit, cadascú el seu llibre… del pare diu el poeta que

(…) sap que [la filla] ha començat sense retorn
l’incert camí cap a ella mateixa
que només els llibres procuren.

Va, com diu la meva filla, cinc minuts més i prou! Us prometo que ja no en poso més, però és que costa molt!

Contractes
Els poemes d’amor
solen agradar més
a les dones dels altres
que a la seva destinatària,
i és que el seu home ella
el coneix massa i tot,
i no es fia gens
del que li pugui dir
després de tant de temps
de tenir-lo al costat.