Arxiu de la categoria: Poesia

Poemes per a lectors de totes les edats

El dolor de la bellesa, de Roger Mas

En Roger Mas és un cantautor valent. Ha portat la seva música per llocs on ningú del món pop s’havia atrevit a entrar i ha reivindicat, com altres grans figures de la música d’altres llocs, les seves arrels líriques. Hereu musical de Sisa, Puntí i Boix, però també de Leonard Cohen, Van Morrison i Bob Dylan, en Roger Mas no ens canta cançons. Se’ns emporta de viatge.

I heus aquí, la guia pel viatge. El dolor de la bellesa és un recorregut per les lletres d’aquest cantautor solsoní amb el guiatge de l’Andreu Gomila -l’home dels Continents i els Himnes generacionals– a l’hora d’estructurar les lletres d’aquest músic de Solsona en un Diccionari Roger Mas.

En aquest llibre hi trobareu les lletres de les seves cançons, però sobretot, les imatges, les experiències i l’imaginari del cantautor que ens ajuden a comprendre d’on surt aquesta lírica seva, aquestes ganes de cantar les coses d’aquesta manera quan les canta. En aquest llibre també podem entendre millor el perquè de la seva unió lírica amb Verdaguer, Goethe, o Jim Morrison i tot el què aquest últim comporta.

En Roger Mas no compta amb el suport que han tingut alguns grups o solistes de l’escena pop-rock catalana, potser perquè la seva proposta musical requereix un moment de respir i des de ràdios on “tots són u” no tenen aquesta pausa. En qualsevol cas, forma part d’aquest grup d’autors que comencen a ser imprescindibles. Són ell, en Jaume Pla, els Sènior i el Cor Brutal, l’Albert Palomar,… i vés per on, no n’hi ha cap de Barcelona.

Si en Roger Mas pot parlar del dolor de la bellesa, de follets i flors, del Comte Arnau o de nimfes… és perquè d’aquestes quatre coses, potser només la primera creix a ciutat.

Un llibre imprescindible pels fans de Roger Mas i de la poesia amb banda sonora, i una guia meravellosa per endinsar-se en el món i l’imaginari d’un dels cantautors amb més talent de l’escena musical de Catalunya.

Aquí podeu començar a llegir el llibre del Roger Mas amb els primers capítols en pdf.

Títol: El dolor de la bellesa
Autor: Roger Mas
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-16367-93-1
Preu: 17,50€

La ciutat cansada, de Maria Cabrera

la-ciutat-cansada-maria-cabreraAl Nosaltresllegim sovint ens sap greu no parlar prou de Poesia. És per això que quan vam poder, vam contactar amb la Maria Cabrera Callís, que ha estat la guanyadora del premi de poesia més important de la Nit Literària de Santa Llúcia: el Premi Carles Riba.

Al Nosaltres volíem que la premiada ens expliqués La ciutat cansada amb les seves pròpies paraules. I aquí teniu el seu escrit. Imperdible!

La ciutat cansada és el relat poètic d’un esgotament. De les relacions, l’amor, les emocions i els pensaments recurrents que, com les llambordes gastades pel frec dels passos, perden el gravat i els contorns. O un plany pel sentiment que es vincla, esgotat per l’excés. I és, també, una oda singular a una ciutat, i als carrers per on aquesta emoció lenta, feixuga, avança.

La ciutat cansada pren el títol d’un llibre de Pere Calders i se l’emporta per un altre camí: explica la desemparança en què ens col·loca l’esgotament de les emocions i de les paraules amb què les expliquem. En aquest sentit, la idea de l’absència, la impossibilitat de dir-la i —tanmateix— la pruïja de fer-ho són una constant, perquè «de tant tocar-nos el buit, de tant fer-nos-el costella», acabem parlant-nos estèrilment: «¿què volies dir quan ja no ens dèiem res?». I palpem la mancança, «sola en una cambra d’hotel / com en una intempèrie».

El llibre combina estils poètics i registres diversos: des de poemes amb rima i ritme fins a proses poètiques. I, encara, entre les proses poètiques —que són, per a mi, els escrits més representatius del to i la voluntat del llibre—, n’hi ha que recolzen molt obertament en els recursos de la poesia (amb rimes internes, alteració de la sintaxi, etc.) i n’hi ha que, en canvi, empren estrictament els recursos formals de la narrativa, però per posar-los al servei de la poesia: per explicar una història que no és una història sinó un símbol, com si d’una llavor coneguda en brostés una flor rara.

No sóc jo qui ha de recomanar-vos el llibre, esclar. El que sí que us en puc dir, però, perquè us feu una idea del to amb què m’explico, és que, entre altres autors i obres, dialogo obertament amb Mercè Rodoreda —i, obrint-li pas, Víctor Català—, Blanca Llum Vidal i el Diccionari General de la Llengua Catalana de Fabra. Això darrer no és una broma, ni una vacil·lada: m’importa molt la forma i el so de les paraules, i m’hi capfico i m’hi capbusso. Què fa que el sorollet que és dir una paraula, clinc-clinc, insisteixi i fremeixi i faci el trau, faci el hiat i ens escindeixi.

Maria Cabrera Callís
Febrer i 2017

Nosaltres, això sí que és un luxe! Una poetessa, guanyadora del Premi Carles Riba, ens explica d’on ha sortit la seva obra. Maria, enhorabona pel premi i moltíssimes gràcies! Volem més autors explicant-nos els seus llibres!

I Maria! T’esperem aviat perquè ens expliquis més llibres i més Poesia. I ens és igual fer-nos pesats i tornar-ho a dir: enhorabona pel premi!

Si voleu començar a llegir La ciutat cansada, aquí teniu els primers poemes del llibre en pdf.

Títol: La ciutat cansada
Autor: Maria Cabrera
Editorial: Proa
Col·lecció: OSSA MENOR
Premi Carles Riba 2016
Pàgines: 64
ISBN: 978-84-7588-661-9
Preu: 15€

O he de morir o he d’amar, de Francesc Fontanella

ohedemorirohedamarLa Maite s’ha animat a ressenyar-nos O he de morir o he d’amar, de Francesc Fontanella, per a tots Nosaltres. I aquí teniu el seu escrit!

Si O he de morir o he d’amar fos unes postres seria el teu primer coulant de xocolata, el recordes? D’entrada, t’ha d’agradar la xocolata. Li has de reservar un espai a l’estómac perquè intueixes que serà consistent. Però només hi claves la cullereta, travesses la massa, arribes al centre que es desfà i et poses la cullerada a la boca, saps que has aconseguit el teu petit premi gastronòmic. Amb aquest llibre passa igual.

O he de morir o he d’amar és una antologia de 41 poemes de Francesc Fontanella (Barcelona, 1622 – Perpinyà, 1682/3) que té l’afegit de dirigir-se a tots els sectors del públic lector, gràcies al treball d’edició de Pep Valsalobre, Eulàlia Miralles i Albert Rossich, tres reconeguts especialistes en literatura catalana de l’edat moderna.

Com a tota bona recepta, el mèrit d’aquesta antologia rau en la qualitat dels ingredients i en la cura durant l’elaboració. La matèria prima no decep. Francesc Fontanella és considerat el poeta català més destacat del Barroc. Però no es queda ací la cosa. A més de poesia, també escriu teatre i sermons fúnebres. En una època en la qual es deia que les lletres catalanes estaven en decadència, ell fa el possible per demostrar el contrari. I ja ho fa des de ben jove, perquè l’antologia s’enceta amb el seu primer poema conegut, publicat quan tenia setze anys.

En Fontanella, biografia i producció estan estretament lligades i ell té una vida d’allò més moguda. El pròleg de l’antologia, molt ben escrit i curiós en dades històriques i personals, explica que el poeta és un personatge molt actiu a nivell personal, sentimental i fins i tot és un personatge important en la vida política, social i cultural de la Catalunya del segle XVII.

El text dels 41 poemes és una selecció significativa de la seua extensa obra, amb grafia modernitzada i, el que agraeix el públic no expert: tot un seguit de notes explicatives al peu de cada pàgina per facilitar-ne la lectura i la comprensió del text, el context històric i literari i l’autor.

Hi trobarem, a l’inici del recull, poesia de caràcter civil, que mostra del compromís polític i històric del poeta, com el poema II “Al molt il·lustre doctor Pau Claris” o poemes del temps en què Fontanella participà en les negociacions per a la incorporació de Catalunya a la corona de França durant la Guerra dels Segadors. A l’antologia també trobarem els poemes amorosos (que són els més nombrosos al recull i que tenen un rerefons biogràfic), com les giletes, que són poemes breus amb el nom de la seua estimada amagat (tot i que en va tenir més, d’estimades i de noms amagats per anomenar-les) o els poemes a la mort de Nise (una altra estimada amb nom amagat, que no queda clar si era una monja). I, finalment, poesia de caràcter moral i religiosa, com el poema XXXVII “Al crucificat Amor”, doncs el nostre Fontanella, ja de gran, ingressà a l’orde dels domincans fins que morí a Perpinyà.

Sort, com deia abans, del treball facilitador dels editors d’aquest llibre, que posen al nostre abast una edició moderna, filològicament fiable i àmpliament comentada. La nata, un got d’aigua i menjar sense presses sempre faran un bon acompanyament per a aquest coulant que tenim al davant. Bon profit.

Ep! Llegir poesia del segle XVII pot ser complicat però la Maite ens ho ha explicat molt i molt bé, oi?

Gràcies i t’esperem aviat, Maite!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: O he de morir o he d’amar
Autor: Francesc Fontanella
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-16367-17-7
Preu: 17€

 

Des d’on tornar a estimar, de Joan Margarit

desdontornaraestimarDiuen que els vins bons de debò amb els anys guanyen.

Hi ha poetes que són com els bons vins: amb els anys guanyen. En el que ens diuen i en com ens ho diuen. Tot això ve de que he tingut a la meva “copa” un nou llibre de Joan Margarit, Des d’on tornar a estimar, títol que en forma de vers ens anirà apareixent diverses vegades en alguns dels 46 poemes que componen el llibre i que hem anat llegint i rellegint amb gust, tendresa i emoció.

En aquests poemes hi apareixen temes que l’autor ja ha treballat en altres llibres: l’enyor pels absents, especialment per la filla Joana, els seus paisatges personals, des de Sanaüja, Barcelona o el pati amb l’heura i els arbres… la música, la poesia, l’amor…

Estimar és un lloc.
Perdura al fons de tot: d’allí venim.
I es el lloc on va quedant la vida.

(“Estimar és un lloc”, p. 9)

… i tot escrit amb la fortalesa que dóna haver arribat a ser un home vell i comprendre amb lucidesa què és el què veritablement és important i què és superflu.

De poemes n’hi ha de preciosos, d’emocionants, amb imatges suggeridores que el lector anirà descobrint i comprenent-los fins a sentir-los com a seus.

Perquè com reflexiona el poeta en l’Epíleg -5 pàgines precioses de llegir i rellegir com si fossin un altra poema en prosa- la inspiració del poema no pot venir més que de la pròpia vida i

… La lectura del poema, que és una operació molt semblant a la de la seva escriptura, també es fa a través de la vida de la lectora o el lector. (…)

i

Si el poema commou ho fa a través de la vida del lector o la lectora. I ho fa, no a través del que és accesori en el moment de la lectura, sinó del que és primordial. (…) Una persona, encara que no tingui una gran cultura, si sent amb emoció que el que ha llegit expressa algun aspecte de la seva consciència o de la seva vida, és que ha entès el poema. (pp. 104-5).

Jo crec que he entès alguns dels poemes!

Brindem doncs, tot dient: Per molts anys Joan Margarit, ens puguis regalar uns quants poemes!

Aquí teniu un fragment del llibre en pdf, i aquí en Joan Margarit recitant dos dels seus poemes.

Títol: Des d’on tornar a estimar
Autor: Joan Margarit
Editorial: Proa
Col·lecció: OSSA MENOR
Pàgines: 112
ISBN: 978-84-7588-541-4
PVP: 16€

Exploradors, al poema! Taller de poesia amb Josep Pedrals

exploradorsalpoemaQui no ha escrit, alguna vegada, un poema? A mi em vénen ara mateix al cap els versets del Dia de la Mare o de la Revista dels Jocs Florals de quan anava a l’escola. Després va sorgir algun intent més, a les acaballes de l’adolescència, però per bé de la humanitat ràpidament vaig aparcar les temptatives… Amb tot, reconec que sempre que llegeixo poesia penso que deu ser una immensa sort, gaudir d’aquesta capacitat estètica, sintètica i energètica. Per aquesta raó, quan vaig veure Exploradors, al poema! Taller de poesia amb Josep Pedrals, vaig agafar-lo amb molt de gust.

És un llibre difícil de definir. Potser el classificaria dins de “no ficció” perquè, de fet, el que fa és anar disseccionant aspectes essencials de la poesia i il·lustrant les seves tesis amb exemples, propis o d’altres. A més, a la part de Laboratori, proposa al lector uns exercicis molt divertits per jugar una estona amb les paraules.

No us sabria dir tampoc per a quina edat és més adequat. Com que l’edita Estrella Polar vaig pensar immediatament que es tractaria d’una obra per a un públic jove, però us he de confessar que m’ho he passat força bé llegint-lo… deu ser que la crema antiarrugues funciona i a hores d’ara estic feta una criatura!

En fi, acosteu-vos-hi sense por, que hi teniu una estona de diversió intel·ligent assegurada!

La poesia es manté viva en la inquietud, està atenta
a les frisances, ve de l’amor, sovint, i va cap a on tu
vulguis si saps acompanyar-la,

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

I aquí teniu en Màrius Serra parlant-ne -cap al minut 8:30- a El Matí de Catalunya Ràdio.

Si l’escolteu des del començament també el sentireu parlar sobre Un home que se’n va, de Vicenç Villatoro i la traducció del Jo confesso a l’anglès!

Títol: Exploradors, al poema! Taller de poesia
Autor: Josep Pedrals
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: Lectors avançats
Pàgines: 80
ISBN: 978-84-9057-431-7
Preu: 10,95€

El castell de la puresa, de Pere Gimferrer

elcastelldelapuresa

@Ed_Proa @Grup62

En Ramon s’ha llegit el llibre de poesia El castell de la puresa, de Pere Gimferrer, i ens el ressenya per a tots Nosaltres:

Pere Gimferrer (1945) ha fet, en quatre dècades llargues, una carrera d’escriptor notable. I, sense desmerèixer la seva prosa assagística i narrativa, el centre d’aquesta carrera, l’ha conformat la seva poesia. Per això, l’aparició d’El castell de la puresa és una bona notícia per a l’extensió de l’eix central del seu corpus literari.

Es tracta d’una col·lecció de deu poemes, datats entre el desembre de 2002 i el maig de 2013. Són poemes d’art major (que alternen versos decasíl·labs i alexandrins) i d’una discursivitat de flux edificat, entre la trentena de versos dels poemes més breus fins a la vuitantena dels més llargs.

Amb tot, la discursivitat d’aquests poemes de Gimferrer no és argumentativa, sinó més propera (si es pot dir així) a la lògica avantguardista d’un relat d’imatges, deslligat del pes de les cadenes de la causalitat. En un terme baumanià que va deixant d’estar de moda, podríem dir que Gimferrer fa una poesia preeminentment “líquida”, en una combinació singular de postmodernisme aparent i d’un aire neobarroc fet d’exhuberància verbal, en un ric devessall de metàfores lliscants.

Al mateix temps, però, és impossible no percebre a El castell de la puresa una proposta, sobretot, elegíaca. Amb una discreció que pot passar desapercebuda (però present), el llibre deixa constàncies sòlides, i de sentit incontrovertible, d’una veu tenyida de malenconia. Són traces mínimes (uns pocs versos amb força referencial al llarg del recull), però ben comprensibles.

Deliberadament, el conjunt del llibre fuig, escàpol, de la voluntat d’oferir un sentit tancat, unívoc, traçable.  Però les traces hi són, per exemple, en versos (“entre el morir i el viure a esgarrapades”) com aquests:

La rosa negra i moradenca diu
que el passat es vesteix de llum de roses;
quan vivim, la llanterna del passat ens espia;
si hi ha un temps a la mort, és el temps del present

Torno a l’elegia: per mi, El castell de la puresa és un intent humà de conjurar el dolor de les pèrdues: “tot ho ha transfigurat el temps que llaura/ i allò que fou efímer és ja definitiu”.

El dolor no és expressable, almenys no directament, i és aliè al sentit. Traduir-ne la intensitat sembla, potser, la pretensió de l’artifici exhuberant. Sembla, potser, l’aspiració del poeta, l’única que considera vivible, “si per tant de dolor i per tantes gemmes/ no hem sabut viure més que de biaix,/ sempre cremant focs aproximatius”.

Ni el sentit ni els sentiments (“lladres de camí ral”, diu) són convidats d’honor al ball d’aquests versos, ni tampoc la primera persona del singular. És, penso, una elegia lírica (del jo privat) aquest llibre, però el poeta sembla preferir la profecia generalitzadora:

si tots nosaltres som una mascara,
no sabrem viure mai sense mascara,
no sabrem morir mai sense mascara,
no ens la llevarem mai!”

I, malgrat tot, aquest home profètic, que no se sent desemmascarable (o que no se sent capaç de viure sense màscara), busca amb “paraules oscades” una possibilitat de dir:

“És tal vegada aquest el martell dels poemes:
saber que som és viure de l’incendi dels mots.”

Vet aquí, doncs, d’aquest foc de paraules, la llum d’El castell de la puresa.

Moltes gràcies, Ramon! Comptem amb tu al Nosaltres per la lectura de poesia, que sembla que això se’t dóna bé! Què carai? Se’t dóna molt bé!

Aquí teniu un fragment del llibre de Pere Gimferrer en pdf.

Títol: El castell de la puresa
Autor: Pere Gimferrer
Editorial: Proa
Col·lecció: OSSA MENOR
Pàgines: 88
ISBN: 978-84-7588-426-4
PVP: 16€

El llac dels Signes, de Miquel de Palol

elllacdelssignes

@Ed_Proa @Grup62

Llegir aquest El llac dels Signes, de , és un repte per a tossuts impenitents. Com que jo en sóc un m’he dedicat des de fa uns quants dies a treure’n l’entrellat. No tot el dia, és clar. Ni les festes ni les neurones donen per tant.

Capbussat en la lectura sense previ advertiment, i no pas a la meitat del camí de la vida (què més voldria!), la sensació és la d’endinsar-me en una selva obscura sense un Virgili que m’acompanyi.

Com a molt, un generós Joan F. Mira. El rètol que convida a deixar tota esperança als que gosen entrar no hi és però s’endevina que Palol no ens pensa donar peixet.

El bosc és espès, ple de senyals –Signes?- estranys i poc entenedors. De tant en tant, però, s’obren clarianes que em permeten reconeixer paisatges coneguts: alguns literats i pensadors. I músics: Bach, Mozart, Buxtehude, Bach, Schönberg, Beethoven, Bach, Fauré, Jeannette MacDonald, Bach i Bach i Bach i Bach. Cadascú té les les llacunes culturals que té. A mi la constant referència a Bach m’ha servit per no perdre la confiança en descobrir on vol anar a parar o com trobar un fil que ens permeti sortir del laberint amb la satisfacció d’haver-ne trobat el sentit.

I a la plana 74 trobo la primera pista explícita:

A quin gènere s’adscriu aquest llibre? En termes matussers: en quina secció el posarà el llibreter. Si hi té a veure com va decidir l’autor quin material és especulació teòrica i quin ficció imitativa de la vida, si a més no para de barrejar-ho. Si per més que els teòrics s’escarrassin a recordar que tota escriptura és ficció, el periodisme al capdavant, i sembla un acudit, la convenció no es mou (…).

(…) Qualsevol de les peces que vénen tot seguit podia haver dormit la resta dels segles (…) o haver estat donada a l’edició per separat (…). I a aquestes alçades ja prou he fet contra les normes per sentir-me cridat a fer més funambulismes.

“Les peces que vénen tot seguit”! Som a la plana 74 però he estat immers en el PREFACI SENSE ATRIBUTS que s’estendrà encara 25 pàgines més en les quals explicita detalls sobre les esmentades peces.

Ha estat com si l’autor ens convidés a llegir totes les notes (no pas a peu de plana sinó aplegades una darrera l’altra) abans de desenvolupar les “peces”.

Un cop començada la lectura, doncs, trobem un poema diguem-ne que convencional: versos ben arrenglerats, seguit per la primera de les tres sèries d’aforismes que amb el títol comú L’Arquer i l’Orfebre anem trobant repartits simètricament en el llibre amb ritme inspirat en l’estructura de les obres barroques de Bach.

I dins d’una narració en forma de diàleg que porta el títol Estudis de complexitat variable, una sèrie de narracions curtes reunides sota el títol d’Apèndix, un altre poema i finalment dues peces originades per encàrrecs: una per a l’escena i una altra per al cinema, aquesta última sobre Incerta glòria.

Segurament, el que més he gaudit han estat els aforismes que van apareixent durant tot el llibre. És un gènere molt i molt complicat i que no tothom és capaç d’escriure sense fer el ridícul.

Rarament la castedat és opció. Quan no és obligada, sol ser refugi.

No és un llibre, crec, que s’hagi de llegir d’una tirada. Però tenint present que Palol és un home que té coses a dir i que escriu molt i molt bé, és un llibre per tenir a mà i anar-hi tornant.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: El llac dels Signes
Autor: Miquel de Palol
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 520
ISBN: 978-84-7588-431-8
Preu: 24,90€

Nous, d’Albert Mestres

nous

@Ed_62 @Grup62

Si normalment comentar poemes ja se’m fa difícil, en aquest cas, especialment. No sé si sabré trobar un comú denominador per explicar-nos alguna cosa que parli del conjunt de l’obra… Potser aquest element comú el trobaré en la forma més que no en el fons. Perquè els temes són diversos en aquest Nous: amor, mort, passió, família, enyor… i també un punt d’humor, especialment en la part final que es titula Taula Peròdica. Però si parem atenció a la forma, aquí sí que veurem que l’Albert Mestres sempre persegueix depurar la llengua fins a obtenir-ne una peça que ens faci estremir.

Una de les coses que més m’ha cridat l’atenció és la manera que té d’encavalcar els sonets… Una idea, un mot, una frase del darrer tercet obre el quartet del següent sonet i aconsegueix una mena de fil d’ariadna que ens guia pel laberint d’idees del poeta.  Molt bonic, en definitiva!

No he volgut desvetllar-vos massa i per això no us copio sonets sencers, però sí alguns versos que m’han agradat. Confio que la tria us engresqui a voler-ne més!

Al final queda el do de les paraules,
la xarxa de so i significació
trenada a casa, al carrer o a les aules,

vehicle de mentides de saló
que silencia el ver per teixir faules
com de retaules en si de la visió.

Sóc una flama, prima, llarga flama
sóc migpartit, llançut i ple d’espines.
Per un cantó sóc llis com cegues nines,
per l’altre, aspror urticària que al cel clama.

Títol: Nous
Autor: Albert Mestres
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Poesia
Pàgines: 128
ISBN: 978-84-297-7181-7
Preu: 18€

No hi ha treva per a les fúries, d’R.S.Thomas

@Ed_Proa @Grup62

Joan Margarit comença el seu text introductori titulat R.S. Thomas: misticisme i nacionalisme amb aquesta afirmació:

L’obra poètica de Ronald Stuart Thomas té dos personatges principals, Déu i Gal·les, la pàtria perduda de la qual Iago Prytherch és el prototipus del pagès. Aquests són els eixos de coordenades de la mirada del poeta i capellà anglicà, el místic religiós més important del segle XX en llengua anglesa.

M’ha agradat citar aquest petit fragment per situar-vos una mica en cas que no conegueu l’autor. No hi ha treva per a les fúries ens ofereix els textos en versió original i en català, versionats per Anna Crowe i Joan Margarit, i ens permet obtenir una bona panoràmica dela seva obra publicada entre el 1946 i el 95; de fet, el títol, No truce with the furies, respon precisament al del poemari d’aquesta darrera data.

La tasca d’edició m’imagino que deu haver estat molt dura, perquè realment s’aconsegueix en català mantenir una certa cadència com l’anglesa, la qual cosa sempre és d’agrair. Espero que estigueu d’acord amb mi…

Què més puc dir?
Per què hauria jo de rebuscar,
entre l’enveja, la malícia…
l’encant sargit que és dins l’armari de la humanitat,
la roba prima que no abriga
el cor sincer que vol mantenir-se calent?

M’han agradat especialment aquests versos per portar-los al nosaltres:

Al principi
la paraula. La paraula
hi serà al final?

Esperem-ho. Amén.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: No hi ha treva per a les fúries
Autor: R.S. Thomas
Editorial: Proa
Col·lecció: Óssa Menor
Pàgines: 432
ISBN: 978-84-7588-347-2
Preu: 22€