Arxiu de la categoria: Poesia

Poemes per a lectors de totes les edats

Sebastià Alzamora ens escriu «Algunes notes sobre l’escriptura de ‘La netedat’»

Ens el vam trobar a la Rambla Catalunya la tarda de la Diada de Sant Jordi. Estava flanquejat per escriptores d’èxit i acompanyat per un altre escriptor que no passa per ser “fàcil” com és en Vicenç Pagès. I resulta que després de fer-li un parell de fotos -a ell i a en Pagès- li vam dir allò de

“Si ens el vols explicar al Nosaltresllegim, portes obertes!”

I dit i fet! Sebastià Alzamora ens ofereix Algunes notes sobre l’escriptura de ‘La netedat’, el seu últim llibre de poesia. – Aquí el teniu!

Vaig escriure els primers poemes que acabarien formant part de La netedat l’any 2012, després de tres anys en què havia publicat dues novel·les, Miracle a Llucmajor i Crim de sang, però no havia escrit cap poema que em semblés digne de ser tingut en compte (en poesia, havia publicat el llibre La part visible l’any 2009). Aquests primers poemes varen ser els que ara es poden trobar a La netedat amb els títols “Un poema indecent” i “Un poema més presentable”. També són d’aquesta primera tongada “Els erudits” (l’única peça d’una sèrie de versions de Yeats que vaig trobar publicable) i una primera versió d’“Intent fallit”, un poema de només tres versos que va tardar, tanmateix, alguns anys a arribar a la seva versió definitiva. Aleshores ja estava malalt d’alcoholisme, tot i que aleshores jo no ho sabia o, més ben dit, no volia saber-ho. No em vaig posar en tractament fins al juny de 2016, després de més tres anys de caiguda personal en picat.

Durant aquests anys, tot i així, vaig seguir escrivint poemes, tret de l’interval que va abastar la segona meitat del 2015 i la primera del 2016, en què escriure se’m va fer extremadament difícil perquè l’alcohol m’havia atacat la vista fins a reduir la meva visió a un trenta per cent escàs. Després de la desintoxicació i en iniciar la rehabilitació (no són la mateixa cosa), vaig reprendre l’escriptura del llibre. En algun moment dels anys anteriors ja havia decidit que el títol seria el que és, de manera que vaig fer una tria dels poemes que tenia escrits, prescindint d’aquells que, al meu parer, no s’adeien amb la idea de la netedat, que a més de títol, se m’imposava com a fil conductor del llibre. Del poema llarg i homònim que ara tanca el conjunt ja n’existia una primera versió que es corresponia aproximadament amb la meitat del que ha acabat essent la versió final. En els mesos següents, vaig escriure aquesta versió definitiva del poema extens, a més d’un grapat de nous poemes breus que han acabat completant les diferents seccions del llibre (especialment les “Marines”, de les quals, en aquell moment, només n’existia la primera). També vaig publicar un article als diaris Ara i Ara Balears, en què donava a conèixer el meu alcoholisme. Vaig pensar que fer-ho podia ser útil per a la meva recuperació, i tenia a més l’esperança que també pogués fer algun servei a altres persones que es trobessin en aquesta situació. Em satisfà molt poder dir que va ser així, en els dos aspectes.

Després va entrar en la història del llibre el dibuixant Julio César Pérez, bon amic meu i no obstant això artista magnífic, que amb els seus dibuixos plens de força i bellesa va donar al llibre la fesomia que ara poden conèixer els lectors. Mentrestant, jo em trobo ara en la fase final de la meva rehabilitació, que, segons els paràmetres mèdicament establerts, dura dos anys. Escric ara aquestes notes perquè, quan se’m pregunta sobre La netedat, l’alcohol acostuma a sobrevolar la conversa de forma explícita o insinuada, com per altra banda és lògic i comprensible. Acostumo a dir, perquè és cert, que aquest no és un llibre sobre l’alcoholisme, ni sobre com recuperar-se’n. No és aquest el tema, ni ho pretén. Del que tracta el llibre és d’una caiguda en solitari dins un pou de brutícia, i de la necessitat de sortir-ne per tornar a sentir-se net, per respirar de bell nou aire no pudent ni contaminat. Crec que tots podem arribar a sentir-nos així en algun moment de la nostra vida, a causa d’una experiència o una altra. I allò a què aspiren aquests poemes és a ser dignes de fer companyia a la persona que els llegeixi, també quan això li succeeixi.

– Sebastià Alzamora

Gràcies, Sebastià, per obrir-nos una mica més les portes de La netedat.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf de La netedat de Sebastià Alzamora.

Títol: La netedat
Autor: Sebastià Alzamora
Editorial: Proa
Col·lecció: OSSA MENOR
Pàgines: 96
ISBN: 978-84-7588-696-1
PVP: 15€

Share

La netedat, de Sebastià Alzamora

Nosaltres, l’Imma Gómez Pallarès torna -després de ressenyar-nos Els metecs, de Pep Puig– per explicar-nos el nou recull de poemes de Sebastià Alzamora: La netedat. Aquí teniu el seu escrit:

Llegeixo l’últim vers de La netedat de Sebastià Alzamora. Tanco el llibre. Respiro. He quedat fortament impressionada.

Faig un salt enrere…. Abans de començar, el dibuix de la coberta, el retrat del poeta ple de brutícia, ja m’ha fet pensar que no seria una lectura “fàcil”.
M’hi he endinsat i hi he trobat un poemari filosòfic il·lustrat, amb una dibuixos impactants, magnífics, de Julio César Pérez.

L’he llegit -l’he recitat- en veu alta, per assaborir la sonoritat, la fluïdesa musical en tot el seu esplendor.

Han passat nou anys des que Alzamora ens va oferir els seus últims versos publicats. Ha valgut la pena l’espera, us ho ben asseguro.
El poemari està dividit en cinc parts ben diferenciades. El poema inicial enllaça amb els últims versos tancant el cercle, en un exercici sense artifici, de dificultat extrema, però que sembla fet a raig, mostrant el mestratge d’Alzamora com a poeta.

Com ens remarca ell mateix, la netedat és l’objectiu a perseguir. “La vida embruta” ens diu. “Hi ha un moment en què cal aturar-se, fer net i tornar a respirar.” I aquest aturar-se, reflexionar, fer net i tornar a respirar per seguir vivint és el que trobem expressat en el poemari.
Hi trobem la importància de viure el present en plenitud; de no tenir por a la pròpia por que ens paralitza. “ La mort no ens ha de fer por, perquè és ara.”, resa un dels versos.

Tot el poemari és excel·lent, però si només haguéssim tingut el poema llarg final de La netedat que dóna el títol al llibre, ja estaríem ben pagats. Sublim!

“Existeix l’ànima?” és una de les preguntes recurrents que ens fa Alzamora. Brutícia, duresa, tristor, malsons, pous, preguntes, sarcasme, atzucacs, nostàlgia, oblits, records, por, mort, dolor…i, més enllà de tot, la netedat: l’amor, la bellesa, la llum, l’esperança.

Hi sóc a temps de posar una cançó?

Poseu-la i llegiu Alzamora. En sortireu més nets i més rics.

Moltes gràcies Imma! T’esperem aviat al Nosaltresllegim!

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf de La netedat de Sebastià Alzamora.

Títol: La netedat
Autor: Sebastià Alzamora
Editorial: Proa
Col·lecció: OSSA MENOR
Pàgines: 96
ISBN: 978-84-7588-696-1
PVP: 15€

Share

Natura d’infinit, de Josep Maria Fulquet

Darrere d’una simple portada blava he descobert la complexitat d’una poesia ben feta. Com diu el mateix autor, amb certa humilitat i un àpex a la infravaloració «Dos llibres en deu anys, per tant, no és gaire, certament, sobretot quan hi ha autors que solen treure un llibre a l’any».

Sí, té raó, però a la literatura, per sort, es premia la qualitat i no la quantitat, i, com amb els Storioni, tota peça requereix darrere un cert treball, que al teu llibre és innegable.

Duresa mineral
del temps irrecobrable.
Veure com tot el que et passa lluny,
i que el corrent s’emporta
imatges, veus, olors
de saba immemorial.
La seva ombra
vanament abastada
et va fugint de les mans
com un oreig lleuger,
semblant a un somni que s’envola.

La natura sempre serà d’infinit, i la poesia de Fulquet serà eterna. La millor definició de l’obra de Fulquet la fa ell mateix: «Escriure poesia és intentar reproduir amb paraules el batec de l’espai interior del món». Doncs, si m’ho permeteu, diré que aquest llibre és de Poesia, en majúscula, perquè no només descriu el món interior, sinó que ho fa d’una forma que ho externalitza i ens dibuixa amb paraules la bellesa de la natura. D’una que nosaltres mateixos estem destruint, i que, només pel simple fet de ser la inspiració de poetes, hauria de ser patrimoni literari.

La bellesa de les descripcions, contraresta amb el fil conductor del llibre, que ens guia per dos camins clarament diferenciats en extensió i en temàtica. D’una primer, breu, on la negativitat i el dolor en són protagonistes. D’altra banda, a la segona part trobem al Fulquet més moralista, que sap com fer que lector i autor caminen de la mà pel mateix camí, guiant-nos per l’obra fins a deixar-nos a soles al final.

Ens mires ara,
des de tel dels teus ulls
—tu mateix de lluny de tu—,
qui sap si per donar-nos
encara un argument,
una ombra de consol
amb què puguem entendre
que el teu alè ja és u amb el vent,
que mai no tornaràs,
mai més, mai més,
i les parets, els gestos,
ressonen tots de tu.

L’autor acaba un pròleg molt personal amb una explicació de què seria la poesia, i fa un incís «potser hauria de dir: la poesia que a mi m’agrada», doncs m’agradaria felicitar-te, si em llegeixes, perquè has aconseguit que «la poesia que a mi m’agrada» siga la que m’agrade a mi.

Comenceu a llegir els primers capítols en pdf seguint aquest enllaç!

Títol: Natura d’infinit
Autor: Josep Maria Fulquet
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Poesia
Pàgines: 88
ISBN: 978-84-297-7557-0
Preu: 17,50€

Share

Tres suites, de Carles Miralles

Amb un ull cap a Riba, i l’altre cap a Miralles, vaig començar a llegir aquest llibre sabedor que seria el seu últim. Amb la delicadesa de qui vol que un instant esdevinga etern, anava fullejant fins a arribar a la fatal pàgina 70, que marcava un final de llibre, i d’obra.

Tres Suites és d’aquelles lectures que deixes de costat al metro perquè vols gaudir-la sense perdre’n cap detall. Com la forma musical barroca, el llibre és una successió de dansa en forma de lletres que cauen en vertical creant poemes.

És, si més no, l’adéu d’aquell poeta ribià, que, com diu en Jordi Cornudella, mai renuncia als trets elegíacs que el caracteritzaven des de l’inici (reflexió cívica, meditació sàvia sobre la vida, i fins i tot, la denúncia combativa). El progrés de la seua obra fa palesa que compta amb una evolució de la franquesa a l’hora d’escriure. A aquests últims sospirs literaris hem pogut observar una presència autobiogràfica que, si m’ho permeteu, m’ha fet estar al costat de l’autor malgrat que estiga lluny. La vinculació amb el desconegut és un sentiment que pocs cops puc sentir, i la subtilesa de les creacions de Miralles et condueixen pels camins dels millors narradors novel·lístics.

I l’escultor va obrar
Una fulla de bronze
Com si l’aspra tardor
l’hagués fet caure d’algun arbre,
i el poeta va escriure
que l’escultor l’havia obrat, la fulla,
vegetal i de bronze,
i escultor i poeta
es varen convertir tots dos en arbres.

A les moltes ressenyes que he fet, he destacat molts trets dels autors: precisió, fidelitat, beutat…, tenia moltes ganes d’adjuntar-ne un més: “sensibilitat”. És la paraula amb la qual podria englobar tot el llibre. El tracte que fa d’elements quotidians, esdevé simfonia per a la vista sota la seua batuta.

Cap rugit no se sentí de cap fera d’aquelles
Quan les tombes que protegien
foren saquejades i orbats
els morts de tot allò que els vius
Hi havien deixat perquè se’n servissin
en l’altra vida. Quan ningú
no resta que hagi conegut el mort,
Només coses sense ànima,
incorruptibles, entre els ossos,
damunt la pols, perduren.

Per sort, Carles, hi ha persones que coneixen la mort i ens deixen més que ànima, òssos, i que damunt la pols, perduren. Gràcies per la teua obra.

Comenceu a llegir els primers capítols en pdf seguint aquest enllaç!

Títol: Tres suites
Autor: Carles Miralles
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Poesia
Pàgines: 72
ISBN: 978-84-297-7633-1
Preu: 15,50€

Share

Un hivern fascinant, de Joan Margarit

Just abans d’arribar-me a les mans l’últim llibre de poemes de Joan Margarit, Un hivern fascinant, estava llegint llibres de poesia oriental -haikus- on es fan referències als 4 moments del dia, que també es relacionen amb les quatre estacions de l’any i que no deixen de ser una metàfora de la vida dels humans. La malenconia del capvespre -la tardor- deixa pas a la reflexió a la llum de la lluna -l’hivern- L’instant abans de la fi.

Hi he pensat de seguida. Joan Margarit deixa definitivament enrere la tardor per entrar en l’expressió que fa servir (en el títol del llibre i del primer poema i que reapareix en dos poemes més) d’Un hivern fascinant.

Per què fascinant?

Perquè l’abans, el passat, el sent tant lluny que gairebé ja és un oblit i el demà, el futur, ja no es veu, s’oblida abans que arribi. Això és el que diu, encara que llegint els poemes, el passat apareix diverses vegades: evocacions de la infantesa, la joventut a Tenerife, la filla Joana, l’amor de joventut… i el futur també.

Perquè els poemes han estat escrits des de l’interior del poeta, del que és, des de la soledat existencial, fugint de la superficialitat i buscant allò més profund que hi ha a la vida.

Perquè ha buscat construir els seus poemes des de la seva veritat, sabent que la poesia és una potent eina, per al poeta i per als lectors, de destrucció dels enganys, que sovint ens fem com a mecanismes de supervivència.

I finalment, perquè quan aquesta veritat es troba amb la bellesa en un poema, creu en Joan Margarit que s’ha aconseguit l’art.

Això és el que es desprèn de l’Epíleg. Aquestes 5 últimes pàgines que en els darrers llibres de poemes Joan Margarit sempre ens regala, amb reflexions sinceres i profundes sobre la seva poesia. I que recomano de llegir i rellegir.

Però hi ha més. Molt més.

En els 41 poemes que componen el llibre en trobem alguns que emocionen, de tal manera que un cop tancat el llibre, els recordem i els evoquem: “Cuesta de Atocha”, “Dona fent-se les mans”, “Cavalcades”, “Rere els vidres”,…

Belles imatges: “Carretera” “Tramuntana” … o aquells dos versos que de cop apareixen en un poema i que són com el cop de fred que ens sorprèn en sortir de casa.

Sense el dolor
mai no hauríem pogut estimar així.

Llegiu-los. Lentament. Assaborint-los. I després rellegiu-los: acabareu descobrint l’adjectiu “fascinant”.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf d’aquest hivern fascinant de Joan Margarit.

Títol: Un hivern fascinant
Autor: Joan Margarit
Editorial: Proa
Col·lecció: OSSA MENOR
Pàgines: 104
ISBN: 978-84-7588-683-1
PVP: 16€

Share

El dolor de la bellesa, de Roger Mas

En Roger Mas és un cantautor valent. Ha portat la seva música per llocs on ningú del món pop s’havia atrevit a entrar i ha reivindicat, com altres grans figures de la música d’altres llocs, les seves arrels líriques. Hereu musical de Sisa, Puntí i Boix, però també de Leonard Cohen, Van Morrison i Bob Dylan, en Roger Mas no ens canta cançons. Se’ns emporta de viatge.

I heus aquí, la guia pel viatge. El dolor de la bellesa és un recorregut per les lletres d’aquest cantautor solsoní amb el guiatge de l’Andreu Gomila -l’home dels Continents i els Himnes generacionals– a l’hora d’estructurar les lletres d’aquest músic de Solsona en un Diccionari Roger Mas.

En aquest llibre hi trobareu les lletres de les seves cançons, però sobretot, les imatges, les experiències i l’imaginari del cantautor que ens ajuden a comprendre d’on surt aquesta lírica seva, aquestes ganes de cantar les coses d’aquesta manera quan les canta. En aquest llibre també podem entendre millor el perquè de la seva unió lírica amb Verdaguer, Goethe, o Jim Morrison i tot el què aquest últim comporta.

En Roger Mas no compta amb el suport que han tingut alguns grups o solistes de l’escena pop-rock catalana, potser perquè la seva proposta musical requereix un moment de respir i des de ràdios on “tots són u” no tenen aquesta pausa. En qualsevol cas, forma part d’aquest grup d’autors que comencen a ser imprescindibles. Són ell, en Jaume Pla, els Sènior i el Cor Brutal, l’Albert Palomar,… i vés per on, no n’hi ha cap de Barcelona.

Si en Roger Mas pot parlar del dolor de la bellesa, de follets i flors, del Comte Arnau o de nimfes… és perquè d’aquestes quatre coses, potser només la primera creix a ciutat.

Un llibre imprescindible pels fans de Roger Mas i de la poesia amb banda sonora, i una guia meravellosa per endinsar-se en el món i l’imaginari d’un dels cantautors amb més talent de l’escena musical de Catalunya.

Aquí podeu començar a llegir el llibre del Roger Mas amb els primers capítols en pdf.

Títol: El dolor de la bellesa
Autor: Roger Mas
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-16367-93-1
Preu: 17,50€

Share

La ciutat cansada, de Maria Cabrera

la-ciutat-cansada-maria-cabreraAl Nosaltresllegim sovint ens sap greu no parlar prou de Poesia. És per això que quan vam poder, vam contactar amb la Maria Cabrera Callís, que ha estat la guanyadora del premi de poesia més important de la Nit Literària de Santa Llúcia: el Premi Carles Riba.

Al Nosaltres volíem que la premiada ens expliqués La ciutat cansada amb les seves pròpies paraules. I aquí teniu el seu escrit. Imperdible!

La ciutat cansada és el relat poètic d’un esgotament. De les relacions, l’amor, les emocions i els pensaments recurrents que, com les llambordes gastades pel frec dels passos, perden el gravat i els contorns. O un plany pel sentiment que es vincla, esgotat per l’excés. I és, també, una oda singular a una ciutat, i als carrers per on aquesta emoció lenta, feixuga, avança.

La ciutat cansada pren el títol d’un llibre de Pere Calders i se l’emporta per un altre camí: explica la desemparança en què ens col·loca l’esgotament de les emocions i de les paraules amb què les expliquem. En aquest sentit, la idea de l’absència, la impossibilitat de dir-la i —tanmateix— la pruïja de fer-ho són una constant, perquè «de tant tocar-nos el buit, de tant fer-nos-el costella», acabem parlant-nos estèrilment: «¿què volies dir quan ja no ens dèiem res?». I palpem la mancança, «sola en una cambra d’hotel / com en una intempèrie».

El llibre combina estils poètics i registres diversos: des de poemes amb rima i ritme fins a proses poètiques. I, encara, entre les proses poètiques —que són, per a mi, els escrits més representatius del to i la voluntat del llibre—, n’hi ha que recolzen molt obertament en els recursos de la poesia (amb rimes internes, alteració de la sintaxi, etc.) i n’hi ha que, en canvi, empren estrictament els recursos formals de la narrativa, però per posar-los al servei de la poesia: per explicar una història que no és una història sinó un símbol, com si d’una llavor coneguda en brostés una flor rara.

No sóc jo qui ha de recomanar-vos el llibre, esclar. El que sí que us en puc dir, però, perquè us feu una idea del to amb què m’explico, és que, entre altres autors i obres, dialogo obertament amb Mercè Rodoreda —i, obrint-li pas, Víctor Català—, Blanca Llum Vidal i el Diccionari General de la Llengua Catalana de Fabra. Això darrer no és una broma, ni una vacil·lada: m’importa molt la forma i el so de les paraules, i m’hi capfico i m’hi capbusso. Què fa que el sorollet que és dir una paraula, clinc-clinc, insisteixi i fremeixi i faci el trau, faci el hiat i ens escindeixi.

Maria Cabrera Callís
Febrer i 2017

Nosaltres, això sí que és un luxe! Una poetessa, guanyadora del Premi Carles Riba, ens explica d’on ha sortit la seva obra. Maria, enhorabona pel premi i moltíssimes gràcies! Volem més autors explicant-nos els seus llibres!

I Maria! T’esperem aviat perquè ens expliquis més llibres i més Poesia. I ens és igual fer-nos pesats i tornar-ho a dir: enhorabona pel premi!

Si voleu començar a llegir La ciutat cansada, aquí teniu els primers poemes del llibre en pdf.

Títol: La ciutat cansada
Autor: Maria Cabrera
Editorial: Proa
Col·lecció: OSSA MENOR
Premi Carles Riba 2016
Pàgines: 64
ISBN: 978-84-7588-661-9
Preu: 15€

Share

O he de morir o he d’amar, de Francesc Fontanella

ohedemorirohedamarLa Maite s’ha animat a ressenyar-nos O he de morir o he d’amar, de Francesc Fontanella, per a tots Nosaltres. I aquí teniu el seu escrit!

Si O he de morir o he d’amar fos unes postres seria el teu primer coulant de xocolata, el recordes? D’entrada, t’ha d’agradar la xocolata. Li has de reservar un espai a l’estómac perquè intueixes que serà consistent. Però només hi claves la cullereta, travesses la massa, arribes al centre que es desfà i et poses la cullerada a la boca, saps que has aconseguit el teu petit premi gastronòmic. Amb aquest llibre passa igual.

O he de morir o he d’amar és una antologia de 41 poemes de Francesc Fontanella (Barcelona, 1622 – Perpinyà, 1682/3) que té l’afegit de dirigir-se a tots els sectors del públic lector, gràcies al treball d’edició de Pep Valsalobre, Eulàlia Miralles i Albert Rossich, tres reconeguts especialistes en literatura catalana de l’edat moderna.

Com a tota bona recepta, el mèrit d’aquesta antologia rau en la qualitat dels ingredients i en la cura durant l’elaboració. La matèria prima no decep. Francesc Fontanella és considerat el poeta català més destacat del Barroc. Però no es queda ací la cosa. A més de poesia, també escriu teatre i sermons fúnebres. En una època en la qual es deia que les lletres catalanes estaven en decadència, ell fa el possible per demostrar el contrari. I ja ho fa des de ben jove, perquè l’antologia s’enceta amb el seu primer poema conegut, publicat quan tenia setze anys.

En Fontanella, biografia i producció estan estretament lligades i ell té una vida d’allò més moguda. El pròleg de l’antologia, molt ben escrit i curiós en dades històriques i personals, explica que el poeta és un personatge molt actiu a nivell personal, sentimental i fins i tot és un personatge important en la vida política, social i cultural de la Catalunya del segle XVII.

El text dels 41 poemes és una selecció significativa de la seua extensa obra, amb grafia modernitzada i, el que agraeix el públic no expert: tot un seguit de notes explicatives al peu de cada pàgina per facilitar-ne la lectura i la comprensió del text, el context històric i literari i l’autor.

Hi trobarem, a l’inici del recull, poesia de caràcter civil, que mostra del compromís polític i històric del poeta, com el poema II “Al molt il·lustre doctor Pau Claris” o poemes del temps en què Fontanella participà en les negociacions per a la incorporació de Catalunya a la corona de França durant la Guerra dels Segadors. A l’antologia també trobarem els poemes amorosos (que són els més nombrosos al recull i que tenen un rerefons biogràfic), com les giletes, que són poemes breus amb el nom de la seua estimada amagat (tot i que en va tenir més, d’estimades i de noms amagats per anomenar-les) o els poemes a la mort de Nise (una altra estimada amb nom amagat, que no queda clar si era una monja). I, finalment, poesia de caràcter moral i religiosa, com el poema XXXVII “Al crucificat Amor”, doncs el nostre Fontanella, ja de gran, ingressà a l’orde dels domincans fins que morí a Perpinyà.

Sort, com deia abans, del treball facilitador dels editors d’aquest llibre, que posen al nostre abast una edició moderna, filològicament fiable i àmpliament comentada. La nata, un got d’aigua i menjar sense presses sempre faran un bon acompanyament per a aquest coulant que tenim al davant. Bon profit.

Ep! Llegir poesia del segle XVII pot ser complicat però la Maite ens ho ha explicat molt i molt bé, oi?

Gràcies i t’esperem aviat, Maite!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: O he de morir o he d’amar
Autor: Francesc Fontanella
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-16367-17-7
Preu: 17€

 

Share

Des d’on tornar a estimar, de Joan Margarit

desdontornaraestimarDiuen que els vins bons de debò amb els anys guanyen.

Hi ha poetes que són com els bons vins: amb els anys guanyen. En el que ens diuen i en com ens ho diuen. Tot això ve de que he tingut a la meva “copa” un nou llibre de Joan Margarit, Des d’on tornar a estimar, títol que en forma de vers ens anirà apareixent diverses vegades en alguns dels 46 poemes que componen el llibre i que hem anat llegint i rellegint amb gust, tendresa i emoció.

En aquests poemes hi apareixen temes que l’autor ja ha treballat en altres llibres: l’enyor pels absents, especialment per la filla Joana, els seus paisatges personals, des de Sanaüja, Barcelona o el pati amb l’heura i els arbres… la música, la poesia, l’amor…

Estimar és un lloc.
Perdura al fons de tot: d’allí venim.
I es el lloc on va quedant la vida.

(“Estimar és un lloc”, p. 9)

… i tot escrit amb la fortalesa que dóna haver arribat a ser un home vell i comprendre amb lucidesa què és el què veritablement és important i què és superflu.

De poemes n’hi ha de preciosos, d’emocionants, amb imatges suggeridores que el lector anirà descobrint i comprenent-los fins a sentir-los com a seus.

Perquè com reflexiona el poeta en l’Epíleg -5 pàgines precioses de llegir i rellegir com si fossin un altra poema en prosa- la inspiració del poema no pot venir més que de la pròpia vida i

… La lectura del poema, que és una operació molt semblant a la de la seva escriptura, també es fa a través de la vida de la lectora o el lector. (…)

i

Si el poema commou ho fa a través de la vida del lector o la lectora. I ho fa, no a través del que és accesori en el moment de la lectura, sinó del que és primordial. (…) Una persona, encara que no tingui una gran cultura, si sent amb emoció que el que ha llegit expressa algun aspecte de la seva consciència o de la seva vida, és que ha entès el poema. (pp. 104-5).

Jo crec que he entès alguns dels poemes!

Brindem doncs, tot dient: Per molts anys Joan Margarit, ens puguis regalar uns quants poemes!

Aquí teniu un fragment del llibre en pdf, i aquí en Joan Margarit recitant dos dels seus poemes.

Títol: Des d’on tornar a estimar
Autor: Joan Margarit
Editorial: Proa
Col·lecció: OSSA MENOR
Pàgines: 112
ISBN: 978-84-7588-541-4
PVP: 16€

Share

Exploradors, al poema! Taller de poesia amb Josep Pedrals

exploradorsalpoemaQui no ha escrit, alguna vegada, un poema? A mi em vénen ara mateix al cap els versets del Dia de la Mare o de la Revista dels Jocs Florals de quan anava a l’escola. Després va sorgir algun intent més, a les acaballes de l’adolescència, però per bé de la humanitat ràpidament vaig aparcar les temptatives… Amb tot, reconec que sempre que llegeixo poesia penso que deu ser una immensa sort, gaudir d’aquesta capacitat estètica, sintètica i energètica. Per aquesta raó, quan vaig veure Exploradors, al poema! Taller de poesia amb Josep Pedrals, vaig agafar-lo amb molt de gust.

És un llibre difícil de definir. Potser el classificaria dins de “no ficció” perquè, de fet, el que fa és anar disseccionant aspectes essencials de la poesia i il·lustrant les seves tesis amb exemples, propis o d’altres. A més, a la part de Laboratori, proposa al lector uns exercicis molt divertits per jugar una estona amb les paraules.

No us sabria dir tampoc per a quina edat és més adequat. Com que l’edita Estrella Polar vaig pensar immediatament que es tractaria d’una obra per a un públic jove, però us he de confessar que m’ho he passat força bé llegint-lo… deu ser que la crema antiarrugues funciona i a hores d’ara estic feta una criatura!

En fi, acosteu-vos-hi sense por, que hi teniu una estona de diversió intel·ligent assegurada!

La poesia es manté viva en la inquietud, està atenta
a les frisances, ve de l’amor, sovint, i va cap a on tu
vulguis si saps acompanyar-la,

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

I aquí teniu en Màrius Serra parlant-ne -cap al minut 8:30- a El Matí de Catalunya Ràdio.

Si l’escolteu des del començament també el sentireu parlar sobre Un home que se’n va, de Vicenç Villatoro i la traducció del Jo confesso a l’anglès!

Títol: Exploradors, al poema! Taller de poesia
Autor: Josep Pedrals
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: Lectors avançats
Pàgines: 80
ISBN: 978-84-9057-431-7
Preu: 10,95€

Share