La ciutat cansada, de Maria Cabrera

la-ciutat-cansada-maria-cabreraAl Nosaltresllegim sovint ens sap greu no parlar prou de Poesia. És per això que quan vam poder, vam contactar amb la Maria Cabrera Callís, que ha estat la guanyadora del premi de poesia més important de la Nit Literària de Santa Llúcia: el Premi Carles Riba.

Al Nosaltres volíem que la premiada ens expliqués La ciutat cansada amb les seves pròpies paraules. I aquí teniu el seu escrit. Imperdible!

La ciutat cansada és el relat poètic d’un esgotament. De les relacions, l’amor, les emocions i els pensaments recurrents que, com les llambordes gastades pel frec dels passos, perden el gravat i els contorns. O un plany pel sentiment que es vincla, esgotat per l’excés. I és, també, una oda singular a una ciutat, i als carrers per on aquesta emoció lenta, feixuga, avança.

La ciutat cansada pren el títol d’un llibre de Pere Calders i se l’emporta per un altre camí: explica la desemparança en què ens col·loca l’esgotament de les emocions i de les paraules amb què les expliquem. En aquest sentit, la idea de l’absència, la impossibilitat de dir-la i —tanmateix— la pruïja de fer-ho són una constant, perquè «de tant tocar-nos el buit, de tant fer-nos-el costella», acabem parlant-nos estèrilment: «¿què volies dir quan ja no ens dèiem res?». I palpem la mancança, «sola en una cambra d’hotel / com en una intempèrie».

El llibre combina estils poètics i registres diversos: des de poemes amb rima i ritme fins a proses poètiques. I, encara, entre les proses poètiques —que són, per a mi, els escrits més representatius del to i la voluntat del llibre—, n’hi ha que recolzen molt obertament en els recursos de la poesia (amb rimes internes, alteració de la sintaxi, etc.) i n’hi ha que, en canvi, empren estrictament els recursos formals de la narrativa, però per posar-los al servei de la poesia: per explicar una història que no és una història sinó un símbol, com si d’una llavor coneguda en brostés una flor rara.

No sóc jo qui ha de recomanar-vos el llibre, esclar. El que sí que us en puc dir, però, perquè us feu una idea del to amb què m’explico, és que, entre altres autors i obres, dialogo obertament amb Mercè Rodoreda —i, obrint-li pas, Víctor Català—, Blanca Llum Vidal i el Diccionari General de la Llengua Catalana de Fabra. Això darrer no és una broma, ni una vacil·lada: m’importa molt la forma i el so de les paraules, i m’hi capfico i m’hi capbusso. Què fa que el sorollet que és dir una paraula, clinc-clinc, insisteixi i fremeixi i faci el trau, faci el hiat i ens escindeixi.

Maria Cabrera Callís
Febrer i 2017

Nosaltres, això sí que és un luxe! Una poetessa, guanyadora del Premi Carles Riba, ens explica d’on ha sortit la seva obra. Maria, enhorabona pel premi i moltíssimes gràcies! Volem més autors explicant-nos els seus llibres!

I Maria! T’esperem aviat perquè ens expliquis més llibres i més Poesia. I ens és igual fer-nos pesats i tornar-ho a dir: enhorabona pel premi!

Si voleu començar a llegir La ciutat cansada, aquí teniu els primers poemes del llibre en pdf.

Títol: La ciutat cansada
Autor: Maria Cabrera
Editorial: Proa
Col·lecció: OSSA MENOR
Premi Carles Riba 2016
Pàgines: 64
ISBN: 978-84-7588-661-9
Preu: 15€

O he de morir o he d’amar, de Francesc Fontanella

ohedemorirohedamarLa Maite s’ha animat a ressenyar-nos O he de morir o he d’amar, de Francesc Fontanella, per a tots Nosaltres. I aquí teniu el seu escrit!

Si O he de morir o he d’amar fos unes postres seria el teu primer coulant de xocolata, el recordes? D’entrada, t’ha d’agradar la xocolata. Li has de reservar un espai a l’estómac perquè intueixes que serà consistent. Però només hi claves la cullereta, travesses la massa, arribes al centre que es desfà i et poses la cullerada a la boca, saps que has aconseguit el teu petit premi gastronòmic. Amb aquest llibre passa igual.

O he de morir o he d’amar és una antologia de 41 poemes de Francesc Fontanella (Barcelona, 1622 – Perpinyà, 1682/3) que té l’afegit de dirigir-se a tots els sectors del públic lector, gràcies al treball d’edició de Pep Valsalobre, Eulàlia Miralles i Albert Rossich, tres reconeguts especialistes en literatura catalana de l’edat moderna.

Com a tota bona recepta, el mèrit d’aquesta antologia rau en la qualitat dels ingredients i en la cura durant l’elaboració. La matèria prima no decep. Francesc Fontanella és considerat el poeta català més destacat del Barroc. Però no es queda ací la cosa. A més de poesia, també escriu teatre i sermons fúnebres. En una època en la qual es deia que les lletres catalanes estaven en decadència, ell fa el possible per demostrar el contrari. I ja ho fa des de ben jove, perquè l’antologia s’enceta amb el seu primer poema conegut, publicat quan tenia setze anys.

En Fontanella, biografia i producció estan estretament lligades i ell té una vida d’allò més moguda. El pròleg de l’antologia, molt ben escrit i curiós en dades històriques i personals, explica que el poeta és un personatge molt actiu a nivell personal, sentimental i fins i tot és un personatge important en la vida política, social i cultural de la Catalunya del segle XVII.

El text dels 41 poemes és una selecció significativa de la seua extensa obra, amb grafia modernitzada i, el que agraeix el públic no expert: tot un seguit de notes explicatives al peu de cada pàgina per facilitar-ne la lectura i la comprensió del text, el context històric i literari i l’autor.

Hi trobarem, a l’inici del recull, poesia de caràcter civil, que mostra del compromís polític i històric del poeta, com el poema II “Al molt il·lustre doctor Pau Claris” o poemes del temps en què Fontanella participà en les negociacions per a la incorporació de Catalunya a la corona de França durant la Guerra dels Segadors. A l’antologia també trobarem els poemes amorosos (que són els més nombrosos al recull i que tenen un rerefons biogràfic), com les giletes, que són poemes breus amb el nom de la seua estimada amagat (tot i que en va tenir més, d’estimades i de noms amagats per anomenar-les) o els poemes a la mort de Nise (una altra estimada amb nom amagat, que no queda clar si era una monja). I, finalment, poesia de caràcter moral i religiosa, com el poema XXXVII “Al crucificat Amor”, doncs el nostre Fontanella, ja de gran, ingressà a l’orde dels domincans fins que morí a Perpinyà.

Sort, com deia abans, del treball facilitador dels editors d’aquest llibre, que posen al nostre abast una edició moderna, filològicament fiable i àmpliament comentada. La nata, un got d’aigua i menjar sense presses sempre faran un bon acompanyament per a aquest coulant que tenim al davant. Bon profit.

Ep! Llegir poesia del segle XVII pot ser complicat però la Maite ens ho ha explicat molt i molt bé, oi?

Gràcies i t’esperem aviat, Maite!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: O he de morir o he d’amar
Autor: Francesc Fontanella
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-16367-17-7
Preu: 17€

 

Des d’on tornar a estimar, de Joan Margarit

desdontornaraestimarDiuen que els vins bons de debò amb els anys guanyen.

Hi ha poetes que són com els bons vins: amb els anys guanyen. En el que ens diuen i en com ens ho diuen. Tot això ve de que he tingut a la meva “copa” un nou llibre de Joan Margarit, Des d’on tornar a estimar, títol que en forma de vers ens anirà apareixent diverses vegades en alguns dels 46 poemes que componen el llibre i que hem anat llegint i rellegint amb gust, tendresa i emoció.

En aquests poemes hi apareixen temes que l’autor ja ha treballat en altres llibres: l’enyor pels absents, especialment per la filla Joana, els seus paisatges personals, des de Sanaüja, Barcelona o el pati amb l’heura i els arbres… la música, la poesia, l’amor…

Estimar és un lloc.
Perdura al fons de tot: d’allí venim.
I es el lloc on va quedant la vida.

(“Estimar és un lloc”, p. 9)

… i tot escrit amb la fortalesa que dóna haver arribat a ser un home vell i comprendre amb lucidesa què és el què veritablement és important i què és superflu.

De poemes n’hi ha de preciosos, d’emocionants, amb imatges suggeridores que el lector anirà descobrint i comprenent-los fins a sentir-los com a seus.

Perquè com reflexiona el poeta en l’Epíleg -5 pàgines precioses de llegir i rellegir com si fossin un altra poema en prosa- la inspiració del poema no pot venir més que de la pròpia vida i

… La lectura del poema, que és una operació molt semblant a la de la seva escriptura, també es fa a través de la vida de la lectora o el lector. (…)

i

Si el poema commou ho fa a través de la vida del lector o la lectora. I ho fa, no a través del que és accesori en el moment de la lectura, sinó del que és primordial. (…) Una persona, encara que no tingui una gran cultura, si sent amb emoció que el que ha llegit expressa algun aspecte de la seva consciència o de la seva vida, és que ha entès el poema. (pp. 104-5).

Jo crec que he entès alguns dels poemes!

Brindem doncs, tot dient: Per molts anys Joan Margarit, ens puguis regalar uns quants poemes!

Aquí teniu un fragment del llibre en pdf, i aquí en Joan Margarit recitant dos dels seus poemes.

Títol: Des d’on tornar a estimar
Autor: Joan Margarit
Editorial: Proa
Col·lecció: OSSA MENOR
Pàgines: 112
ISBN: 978-84-7588-541-4
PVP: 16€

Exploradors, al poema! Taller de poesia amb Josep Pedrals

exploradorsalpoemaQui no ha escrit, alguna vegada, un poema? A mi em vénen ara mateix al cap els versets del Dia de la Mare o de la Revista dels Jocs Florals de quan anava a l’escola. Després va sorgir algun intent més, a les acaballes de l’adolescència, però per bé de la humanitat ràpidament vaig aparcar les temptatives… Amb tot, reconec que sempre que llegeixo poesia penso que deu ser una immensa sort, gaudir d’aquesta capacitat estètica, sintètica i energètica. Per aquesta raó, quan vaig veure Exploradors, al poema! Taller de poesia amb Josep Pedrals, vaig agafar-lo amb molt de gust.

És un llibre difícil de definir. Potser el classificaria dins de “no ficció” perquè, de fet, el que fa és anar disseccionant aspectes essencials de la poesia i il·lustrant les seves tesis amb exemples, propis o d’altres. A més, a la part de Laboratori, proposa al lector uns exercicis molt divertits per jugar una estona amb les paraules.

No us sabria dir tampoc per a quina edat és més adequat. Com que l’edita Estrella Polar vaig pensar immediatament que es tractaria d’una obra per a un públic jove, però us he de confessar que m’ho he passat força bé llegint-lo… deu ser que la crema antiarrugues funciona i a hores d’ara estic feta una criatura!

En fi, acosteu-vos-hi sense por, que hi teniu una estona de diversió intel·ligent assegurada!

La poesia es manté viva en la inquietud, està atenta
a les frisances, ve de l’amor, sovint, i va cap a on tu
vulguis si saps acompanyar-la,

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

I aquí teniu en Màrius Serra parlant-ne -cap al minut 8:30- a El Matí de Catalunya Ràdio.

Si l’escolteu des del començament també el sentireu parlar sobre Un home que se’n va, de Vicenç Villatoro i la traducció del Jo confesso a l’anglès!

Títol: Exploradors, al poema! Taller de poesia
Autor: Josep Pedrals
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: Lectors avançats
Pàgines: 80
ISBN: 978-84-9057-431-7
Preu: 10,95€

El castell de la puresa, de Pere Gimferrer

elcastelldelapuresa

@Ed_Proa @Grup62

En Ramon s’ha llegit el llibre de poesia El castell de la puresa, de Pere Gimferrer, i ens el ressenya per a tots Nosaltres:

Pere Gimferrer (1945) ha fet, en quatre dècades llargues, una carrera d’escriptor notable. I, sense desmerèixer la seva prosa assagística i narrativa, el centre d’aquesta carrera, l’ha conformat la seva poesia. Per això, l’aparició d’El castell de la puresa és una bona notícia per a l’extensió de l’eix central del seu corpus literari.

Es tracta d’una col·lecció de deu poemes, datats entre el desembre de 2002 i el maig de 2013. Són poemes d’art major (que alternen versos decasíl·labs i alexandrins) i d’una discursivitat de flux edificat, entre la trentena de versos dels poemes més breus fins a la vuitantena dels més llargs.

Amb tot, la discursivitat d’aquests poemes de Gimferrer no és argumentativa, sinó més propera (si es pot dir així) a la lògica avantguardista d’un relat d’imatges, deslligat del pes de les cadenes de la causalitat. En un terme baumanià que va deixant d’estar de moda, podríem dir que Gimferrer fa una poesia preeminentment “líquida”, en una combinació singular de postmodernisme aparent i d’un aire neobarroc fet d’exhuberància verbal, en un ric devessall de metàfores lliscants.

Al mateix temps, però, és impossible no percebre a El castell de la puresa una proposta, sobretot, elegíaca. Amb una discreció que pot passar desapercebuda (però present), el llibre deixa constàncies sòlides, i de sentit incontrovertible, d’una veu tenyida de malenconia. Són traces mínimes (uns pocs versos amb força referencial al llarg del recull), però ben comprensibles.

Deliberadament, el conjunt del llibre fuig, escàpol, de la voluntat d’oferir un sentit tancat, unívoc, traçable.  Però les traces hi són, per exemple, en versos (“entre el morir i el viure a esgarrapades”) com aquests:

La rosa negra i moradenca diu
que el passat es vesteix de llum de roses;
quan vivim, la llanterna del passat ens espia;
si hi ha un temps a la mort, és el temps del present

Torno a l’elegia: per mi, El castell de la puresa és un intent humà de conjurar el dolor de les pèrdues: “tot ho ha transfigurat el temps que llaura/ i allò que fou efímer és ja definitiu”.

El dolor no és expressable, almenys no directament, i és aliè al sentit. Traduir-ne la intensitat sembla, potser, la pretensió de l’artifici exhuberant. Sembla, potser, l’aspiració del poeta, l’única que considera vivible, “si per tant de dolor i per tantes gemmes/ no hem sabut viure més que de biaix,/ sempre cremant focs aproximatius”.

Ni el sentit ni els sentiments (“lladres de camí ral”, diu) són convidats d’honor al ball d’aquests versos, ni tampoc la primera persona del singular. És, penso, una elegia lírica (del jo privat) aquest llibre, però el poeta sembla preferir la profecia generalitzadora:

si tots nosaltres som una mascara,
no sabrem viure mai sense mascara,
no sabrem morir mai sense mascara,
no ens la llevarem mai!”

I, malgrat tot, aquest home profètic, que no se sent desemmascarable (o que no se sent capaç de viure sense màscara), busca amb “paraules oscades” una possibilitat de dir:

“És tal vegada aquest el martell dels poemes:
saber que som és viure de l’incendi dels mots.”

Vet aquí, doncs, d’aquest foc de paraules, la llum d’El castell de la puresa.

Moltes gràcies, Ramon! Comptem amb tu al Nosaltres per la lectura de poesia, que sembla que això se’t dóna bé! Què carai? Se’t dóna molt bé!

Aquí teniu un fragment del llibre de Pere Gimferrer en pdf.

Títol: El castell de la puresa
Autor: Pere Gimferrer
Editorial: Proa
Col·lecció: OSSA MENOR
Pàgines: 88
ISBN: 978-84-7588-426-4
PVP: 16€