nosaltresllegim.cat

Títol: Tan de veritat com les coses que penso, les coses que m’invento i les coses que he somiat
Autor: Anna Roig
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 112
ISBN: 978-84-6641-403-6
Preu: 16,95€

La Sara s’ha llegit el llibre Tan de veritat com les coses que penso, les coses que m’invento i les coses que he somiat i ens n’ha fet la ressenya. L’Anna Roig, quan no canta, amb llibres com aquests també els mals espanta!

“M’agrada explicar-me la meva vida: n’agafo trossos de veritat, els deformo, els disfresso, els barrejo, els desplaço en el temps i l’espai, els amplio, els encongeixo… Com un mag, transformo la meva vida en la vida d’algú altre, així es fa més fàcil d’explicar.”

No hi ha millor manera d’explicar què trobarem en aquest llibre que aquest primer paràgraf de l’Anna Roig que, aquesta vegada, enlloc de relatar-nos les coses que pensa, les coses que s’inventa i les coses que ha somiat amb cançons ho fa amb textos. Aquests petits relats tenen forma de conte, d’altres de poema, de haiku,…

I ens parlen del catàleg de la vida que serveix en comanda un kit anomenat “Amor per sempre”, però que sovint arriba defectuós. O d’una botiga a qui se li ha acabat l’estoc de somriures i només pot vendre llàgrimes. També ens decobreix la màgia d’apagar l’ordinador i descobrir, de nou, la persona que tenim asseguda al costat com si fos tornés a ser la primera vegada. O de cop un poema visual ens explica de manera clara i senzilla la relativitat del temps. I el millor és que sense ser Einstein ho vaig entendre perfectament!

Podria seguir explicant els personatges, llocs i somnis, però aleshores us aixafaria la guitarra… I també us aixafaria les percussions, loops, teclats i la veu de la cançó que acompanya aquest llibre màgic i ple de sorpreses delicades. Però no us enganyeu, l’Anna Roig no ens explica contes de fades, sinó que en el fons ens diu veritats molt quotidianes d’una manera fantàstica.

Ah! Que no me n’oblidi! En aquesta aventura l’Anna Roig està acompanyada de la seva bona amiga Clara-Tanit Arquè, la il·lustradora que embocalla totes aquestes veritats.

Ja sabíem que aquesta noia que pinta bigotis vermells en viatges que va fer a París tenia moltes coses a dir, ens ho demostren els seus discos, però amb aquest llibre descobrim que damunt del paper ens segueix en-cantant!

Títol: Llum d’Irlanda
Autor: Marcel Riera
Editorial: Proa
Col·lecció: Els llibres de l’Óssa Menor
Pàgines: 112
ISBN: 978-84-7588-292-5
Preu: 16,00€

Llum d’Irlanda és el darrer poemari del poeta i traductor badaloní Marcel Riera i és també el llibre amb el qual va guanyar el Premi Carles Riba 2011.

La suma de tots els poemes que formen aquest llibre són un autèntic homenatge a Irlanda. El lector podrà palpar l’admiració i el vincle que té l’autor amb aquesta petita illa europea.

Al llarg dels poemes, l’autor fa constants referències a les seves terres i paisatges -tant urbans com rurals-, a personatges i moments històrics, als seus costums i les seves tradicions, combinant alhora el passat amb el present, i tot plegat esquitxat amb unes gotes emotives i malenconioses que, com una pluja fina però constant, van cobrint les diverses llums simbòliques de les quals ens parla Marcel Riera. També trobareu algunes evocacions de caire bíblic, religiós o sobrenatural que sobrevolen diversos poemes.

Amb un vocabulari totalment accessible, aquests poemes es llegeixen d’una manera agradable i senzilla, tenint gairebé tots un to narratiu que sovint m’ha recordat la poesia d’en Margarit. Així que us animo a que us endinseu en la lectura d’aquesta Llum d’Irlanda.

Com a primer tast, la primera estrofa del poema Una història de l’evolució:

“Que es faci la llum!”, va dir una veu imperiosa,
i en aquell instant va fer-se també la fosca
i va aparèixer un ésser descendent dels bacteris,
hereu de les estrelles i dels forats més negres
que caminava erecte i articulava sons:
el simi turbulent. Els mars es desplaçaven,
brollaven els volcans, plovia cendra i gel
i ell mastegava carn d’una cacera indígena
i baixava dels arbres per abrigar-se en coves
i dibuixar figures que anaven més enllà.

I del 8 al 17 de maig, el XXVIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona

Títol: Manual del picapedrer
Autor: Pere Ramírez Molas
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Poesia
Pàgines: 160
ISBN: 978-84-2976-873-2
Preu: 19,00€

He llegit aquest llibre en tres tandes: a la primera, vaig llegir el pròleg d’en Salvador Giner; a la segona, vaig llegir i rellegir el poemari pròpiament -assenyalant què volia posar en comú amb Nosaltres; a la tercera, he llegit l’epíleg d’en Feliu Formosa perquè després tenia pensat escriure aquest comentari. Aquí estic, però ara em sembla que qualsevol cosa que digui serà molt pitjor que el que ja hi ha en l’epíleg.

En Formosa és amic d’en Pere Ramírez Molas (Pirrus, li diuen), igual que en Giner, i ha fet un comentari de l’obra senzillament immaculat: és breu, precís i abasta tots els punts que cal tenir en compte a l’hora de valorar aquest llibre. Què més puc fer, jo, doncs? Copiar-lo! Ni més ni menys! (bé, només li copiaré un paràgraf, però llegiu-lo sencer, que és tot teia!).

En Pirrus afirma que, amb el seu Manual del picapedrer, no ha volgut fer una “obra monolítica”, sinó un “petit popurri”. Cal dir, però, que la gran diversitat de poemes que componen el llibre se sotmeten a una estructura original: la d’un claustre amb les seves quatre galeries: el seu pati central, les gàrgoles, els timpans, el cementiri. Aquesta estructura no serveix únicament per guiar-nos a través del viatge poètic de l’autor, sinó que ofereix al lector diverses possibilitats d’emprendre el recorregut a través dels espais diversos del claustre. Un claustre és (…) un recinte on se situa tot allò que en Pirrus ha pouat de la seva experiència humana, de lector i de dominador de l’idioma per tal que el lector s’hi endinsi amb un renovat desig de recerca, per trobar-hi tota mena d’estímuls que l’omplin i li produeixin plaer i satisfacció com a lector “picapedrer” que ha seguit aquest “manual”.

M’agradaria compartir amb nosaltres alguns versos que m’han semblat representatius dels diversos temes que s’hi aborden (història, país, llengua, literatura…). Espero que us agradin i que llegiu aquest llibre amb el mateix plaer que ho he fet jo i amb què, em sembla, el va escriure l’autor, perquè no hi he trobat ni un bri de constrenyiment.

Cançoneta del pelegrí descaminat

(…)

Sant Jaume, espanya Espanya,
espanya-la, si et plau,
que voldria sortir-me’n,
i me n’han pres la clau!

L’emigrant

(…)

Car jo també sóc molt covard i salvatge
i estimo a més amb clarobscurs
de bons records i mals oblits
la que fou la meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Tothom

La suma de tu, jo i d’altres
som nosaltres i vosaltres.
Tots junts, vosaltres i nosaltres,
sumem nosaltres,
i diem vosaltres a d’altres,
i a nosaltres ens diuen vosaltres,
els altres.

Nosaltres, avui ens sentim especialment feliços, perquè el gènere que ens acompanya en els grans moments de la vida pren tot el protagonisme. I com que ja sabeu que aquí, en aquest Nosaltresllegim, els grans moments passen molt sovint (no cal esperar un casament per llegir uns versos) no ens n’hem pogut estar de sumar-nos a aquest Dia Mundial de la Poesia.

Si encara no heu llegit el Quatre Paraules, el poema que en Narcís Comadira ha escrit per a l’ocasió, us el deixem sencer:

Mig en somnis, un àngel
se m’apareix i em tempta:
escriu, fes un poema.
Vull treure-me’l de sobre,
vull dormir el son dels justos,
o el son dels pecadors,
m’és igual. Vull dormir.
Però ell insisteix.
Té, diu: quatre paraules:
món, país, llengua, amor.
I afegeix: gairebé
ja t’he fet el poema.
Jo li dic: si escric món,
bé hi hauré d’afegir
desastres, fam i guerres.
Si escric país, ja entro
al territori foll
de l’ésser i dels fantasmes.
I si escric llengua, veus?,
el dolor em trenca l’ànima.
No puc escriure més.
I em diu: tu escriu amor
pel món i pel país
i per aquesta llengua
que es mor i et trenca l’ànima:
veuràs que encara pots
fer aquest i mil poemes.

M’ha agradat aquest poema, i molt! Gairebé tant com el llibre de què jo us volia parlar avui: Aire amb Cel de Fons, d’en Miquel de Palol.  Us dic de debò que és un text d’aquells que paga la pena tenir, rellegir, deixar, perdre i tornar a comprar per tornar a prestar…

Títol: Aire amb cel de fons
Autor: Miquel de Palol
Editorial: Proa
Col·lecció: Els llibres de l’Óssa Menor
Pàgines: 128
ISBN: 978-84-7588-293-2
Preu: 16,00€

Hi ha de tot, en aquest llibre. Des de poemes humorístics (Balada del Reunit és una conyeta d’allò més divertida i àcida) fins a reflexions de país, del pas del temps, de natura (és Des de més Amunt el poema que regala, en el seu darrer vers, el títol del llibre a l’autor), de l’amor… Però m’estaré de triar-vos-en fragments, perquè el poeta diu, només començar:

Deia Ferreter en una entrevista que les úniques unitats consistents eren el poema i el conjunt de l’obra, i que llibres, parts del llibre i tota mena d’apartats no eren més que cortines i visillos que mes que portar res a la consideració de l’autor venien a ser ridícules marejades de perdiu, una regla que per cert ell no va seguir del tot.

Bé, doncs, si ho deia Ferrater i ho subscriu Palol, què he de fer jo? Res que no sigui callar i desitjar-vos un gran Dia!