nosaltresllegim.cat

Títol: Pagèsiques
Autor: Perejaume
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Poesia
Pàgines: 560
ISBN: 978-84-2976-849-7
Preu: 24,90€

Pagèsiques és el darrer poemari de Perejaume (Sant Pol de Mar, 1957), reconegut pintor i escultor català, Premi Nacional d’Arts Visuals de l’any 2005 i Premi Nacional d’Arts Plàstiques del 2006. Anteriorment havia escrit els poemaris Oli damunt paper (1992) i Obreda (2003).

Seguint l’estela de les Geòrgiques de Virgili, els ciments de Pagèsiques tenen la intenció d’esdevenir un monument al món del camp i la pagesia, íntimament lligat a l’autor.

A cadascun dels cinc llibres que el componen, Pagèsiques, Els arbres, Els suros, El taller i Bloc de notes, Perejaume es mimetitza amb el seu medi, servint-se en ocasions d’aquest per obtenir símbols amb els quals donar textura als poemes -els boscos, el camp, les muntanyes, els arbres, el vent, etc.- i en altres ocasions per aconseguir que aquest medi natural tan seu, barreja de terra fèrtil i paraula, esdevingui el propi poema en cos i ànima. Aquest grau de complicitat i simbiosi entre l’art i la natura és una de les constants a tota l’obra artística de Perejaume.

Tan gran és la seva identificació amb la natura que és difícil llegir Pagèsiques i que no et vingui al cap el mite de Dafne i Apol·lo, en el qual Dafne es converteix en llorer fugint de la persecució d’Apol·lo. I és que, per moments, sembla que Perejaume desitgi transformar-se en arbre o muntanya.

A banda de les constants mencions al medi natural, també trobareu referències a la pintura i als pintors que han influenciat Perejaume i que admira. Com exemple aquests versos:

El pintor mira la terra a contraclaror, la nit de Sant Joan:
vingui al paper una claror joànica de brosses i mirós.

Els cinc llibres contenen poemes asimètrics en vers lliure, proses, pensaments i reflexions posades en negre sobre blanc. I puntualment hi ha micropoemes d’un sol vers on queda latent l’estreta relació entre paisatge i escriptura:

Vaig encomanar-me als arbres que em donessin camí.

Perejaume, que va ser guardonat el 13 de febrer amb el Premi Ciutat de Barcelona de Literatura Catalana per aquest Pagèsiques, i va tenir oberta a La Pedrera, i prorrogada fins al 26 de febrer, l’exposició Ai, Perejaume, si veies la munió d’obres que t’envolten, no en faries cap de nova!, un motiu més per conèixer l’art d’aquest artista multidisciplinar.

Títol: Lent
Autor: Narcís Comadira
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Poesia
Pàgines: 64
ISBN: 978-84-2976-932-6
Preu: 18€

Diu l’autor a Una indicació -una mena de prefaci de Lent- que ha titulat així aquest recull per dues raons: perquè, com una lent, “desvia els raigs de la llum convencional del llenguatge per concentrar-los en un punt de sentit determinat o per dispersar-los cap a regions insospitades” i perquè transcorre a poc a poc. Hi afegeix, per concloure, “explico tot això perquè ningú no pensi que un llibre-lent que alhora és un llibre lent, una lent i un lent, hagi de ser per força apagat i fred. Als balls lents, al sang hi bullia i cremaven les pells, i algunes lents, d’aparença glacial, poden, per concentració de la llum del sol, provocar un autèntic incendi”. Bé, doncs, estic convençuda que a aquestes alçades de la seva carrera, en Narcís Comadira ja devia ser ben conscient en el moment de tancar el manuscrit que no havia creat un llibre fred, però per si alguns de nosaltres en teniu dubtes, un cop llegit no me’n vull estar de manifestar que, definitivament, no és així.

Lent és un d’aquells llibres que es llegeix fàcilment i convida a tornar a llegir cadascun dels poemes per anar trobant matisos, més colors en aquest espectre que dibuixa l’autor amb mots collits dels camps semàntics de la natura, l’art, la història… mireu, si no, el final del poema Allemande, on contempla la normalitat actual en un dia de pluja a Mauthausen:

Homo homini lupus? No,
pobres llops. Els homes som, per als homes,
homes, senzillament. Encara

Da capo.

Però n’hi ha un especialment que vull recollir. Estic convençuda que a l’autor no li sabrà greu que el reproduïm sencer, perquè tot i que li dedica a en Guillem Terribas, és ben bé com si l’hagués dedicat a tots els qui compartim el plaer de la lectura. Confio que us agradi tant com a mi… francament, jo no sé què afegir que superi això, sobre aquest fantàstic Lent.

Llibres

Llibres, dipòsit de paraules,
llengua apagada, pols de lletra morta.
Cròniques i calfreds,
projectes i memòria.
Tombes silents que esperen
els ulls que, bondadosos
o bé plens de malícia o amb simple indiferència,
facin alçar el cadàver
que porten dins -Llàtzer, surt fora!-.
I llavors, quanta vida i quanta passió,
quanta alegria, quant dolor,
quanta revolta, quanta insistència absurda.
i, a vegades, quant d’avorriment.
Però quanta companyia.
Llibres, llibres, més llibres!

———————————————

Acabo de trobar aquesta informació al Gencat i he pensat que us podria interessar…

Títol: Pagèsiques
Autor: Perejaume
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Poesia
Pàgines: 560
ISBN: 978-84-2976-849-7
Preu: 24,90€

Vaig tenir la sort de veure fa poc una exposició a La Pedrera amb un títol sorprenent: Ai Perejaume, si veies la munió d’obres que t’envolten, no en faries cap de nova!. Es tracta d’una retrospectiva de l’autor Perejaume que romandrà oberta fins al 15 de febrer i on s’hi han recollit desenes d’obres de l’artista dels darrers vint anys.

Bé, doncs, jo crec que la meva admiració va ser tan gran que els Patges Reials (que devien passar per allà) van estar segurs que aquell era el regal que em faria més feliç per Reis i… tal dit, tal fet! El dia 6 al matí Pagèsiques m’esperava al damunt del sofà, amb un paquetet de te, unes monedes de xocolata i – sí, per què negar-ho?- una mica de carbó!

De tot això en fa tot just una setmana i ja us podeu imaginar que amb aquest poc temps no hi ha massa joc per haver-lo llegit sencer. Més si tenim en compte que és un llibre lent, que requereix una lectura pausada i reflexiva, perquè no tot “s’entén a la primera”. Amb això us vull dir que crec que aquestes Pagèsiques m’acompanyaran al llarg de 2012… Si apreta la crisi, ens quedaran els versos! Si l’economia fa perdre el sentit a les coses, l’art en donarà de nou!

Bé, us explico una mica com és el llibre: a la solapa hi llegireu “Els cinc llibres del camp – Pagèsiques, Els arbres, Els suros, El taller i Bloc de notes-”, a la contra d’aquesta preciosa edició, la paraula “Poesia” i, a dins, delícies com aquesta. Tot vostre!

Ara vosaltres, arbres,
poematitzeu-nos.
Que sigueu, vosaltres,
autors nostres.
Aquí ens teniu
perquè -just al revés
del que és costum-
acompliu, en nosaltres,
el vostre ofici de literats.
Som-hi, doncs.

En aquest vídeo podeu veure en Perejaume parlant de Pagèsiques

Títol: Tots els poemes (1975-2010)
Autor: Joan Margarit
Editorial: labutxaca
Col·lecció: labutxaca
Pàgines: 756
ISBN: 978-84-9930-387-1
Preu: 14,96 €

Nosaltres, avui ens proposo fer un experiment científic! Sí, sí! Em consta que aquest bloc el llegeix com a mínim un gran home de ciència, que comenta com a sm. Si té un momentet, li demanaré que doni fe que tot plegat s’ha fet amb garanties, que no sigui dit que fem trampes i després tot són calúmnies…

Bé, anem al gra i apliquem el mètode científic:

Observo que el futbol és el tema que més espai ocupa a la premsa general i esportiva i que, en canvi, la poesia gairebé no hi té presència. Tanmateix, observo també que en els grans moments de la vida (casaments, enterraments, aniversaris…) les persones recorrem a la poesia per acompanyar-nos.

Formulo la hipòtesi segons la qual aquesta presència massiva del futbol no respon a les preferències reals de la població, sinó a una actuació reiterada a partir de la creença que situa el futbol com un dels pocs interessos del públic. Per tant, segons la meva hipòtesi, si partissin del mateix tracte, poesia i futbol, futbol i poesia no arribarien a extrems de popularitat tan diferents.

Experimentarem amb un parell de cites, una d’en Leo Messi i l’altra d’en Joan Margarit. Les penjarem a Twitter en dos missatges separats amb el hashtag #poesiacientífica i comptarem els RT que tenen l’una i l’altra, a veure què passa… Us engresqueu a participar?

L’experiment el deixarem aquí. Nosaltres us direm les xifres perquè vosaltres mateixos en traieu conclusions i elaboreu la vostra pròpia teoria. Sí, potser sí que això no és massa científic… però fet i fet, parlem de poesia, oi?

I direu, a què ve tot això?

Doncs a què estic gaudint de Tots els poemes (1975-2010) -sí, hi són TOTS!- d’en Joan Margarit i m’esfereeixo de veure la quantitat de tertúlies que he trobat sobre el Messi i ni mig debat dedicat a aquesta edició de labutxaca, que val molt més del que costa.

Però si Tots els poemes és excepcional! Quina carrera! Quant d’art en el toc de la paraula! Quants xuts directes al cor! No us en perdeu ni el pròleg general ni el pròleg per a aquesta edició d’Estació de França: de traca i mocador! Poetes com en Margarit són, amb certesa científica, autèntiques tecles d’or.

—————————-

Finalment, la #poesiacientífica té resultats: 3-1 a favor de la lírica! No crec que sigui una mostra prou àmplia, però és bonica, eh?