Vaig tenir la sort de veure fa poc una exposició a La Pedrera amb un títol sorprenent: Ai Perejaume, si veies la munió d’obres que t’envolten, no en faries cap de nova!. Es tracta d’una retrospectiva de l’autor Perejaume que romandrà oberta fins al 15 de febrer i on s’hi han recollit desenes d’obres de l’artista dels darrers vint anys.

Bé, doncs, jo crec que la meva admiració va ser tan gran que els Patges Reials (que devien passar per allà) van estar segurs que aquell era el regal que em faria més feliç per Reis i… tal dit, tal fet! El dia 6 al matí Pagèsiques m’esperava al damunt del sofà, amb un paquetet de te, unes monedes de xocolata i – sí, per què negar-ho?- una mica de carbó!

De tot això en fa tot just una setmana i ja us podeu imaginar que amb aquest poc temps no hi ha massa joc per haver-lo llegit sencer. Més si tenim en compte que és un llibre lent, que requereix una lectura pausada i reflexiva, perquè no tot “s’entén a la primera”. Amb això us vull dir que crec que aquestes Pagèsiques m’acompanyaran al llarg de 2012… Si apreta la crisi, ens quedaran els versos! Si l’economia fa perdre el sentit a les coses, l’art en donarà de nou!

Bé, us explico una mica com és el llibre: a la solapa hi llegireu “Els cinc llibres del camp – Pagèsiques, Els arbres, Els suros, El taller i Bloc de notes-”, a la contra d’aquesta preciosa edició, la paraula “Poesia” i, a dins, delícies com aquesta. Tot vostre!

Ara vosaltres, arbres,
poematitzeu-nos.
Que sigueu, vosaltres,
autors nostres.
Aquí ens teniu
perquè -just al revés
del que és costum-
acompliu, en nosaltres,
el vostre ofici de literats.
Som-hi, doncs.

En aquest vídeo podeu veure en Perejaume parlant de Pagèsiques

Nosaltres, avui ens proposo fer un experiment científic! Sí, sí! Em consta que aquest bloc el llegeix com a mínim un gran home de ciència, que comenta com a sm. Si té un momentet, li demanaré que doni fe que tot plegat s’ha fet amb garanties, que no sigui dit que fem trampes i després tot són calúmnies…

Bé, anem al gra i apliquem el mètode científic:

Observo que el futbol és el tema que més espai ocupa a la premsa general i esportiva i que, en canvi, la poesia gairebé no hi té presència. Tanmateix, observo també que en els grans moments de la vida (casaments, enterraments, aniversaris…) les persones recorrem a la poesia per acompanyar-nos.

Formulo la hipòtesi segons la qual aquesta presència massiva del futbol no respon a les preferències reals de la població, sinó a una actuació reiterada a partir de la creença que situa el futbol com un dels pocs interessos del públic. Per tant, segons la meva hipòtesi, si partissin del mateix tracte, poesia i futbol, futbol i poesia no arribarien a extrems de popularitat tan diferents.

Experimentarem amb un parell de cites, una d’en Leo Messi i l’altra d’en Joan Margarit. Les penjarem a Twitter en dos missatges separats amb el hashtag #poesiacientífica i comptarem els RT que tenen l’una i l’altra, a veure què passa… Us engresqueu a participar?

L’experiment el deixarem aquí. Nosaltres us direm les xifres perquè vosaltres mateixos en traieu conclusions i elaboreu la vostra pròpia teoria. Sí, potser sí que això no és massa científic… però fet i fet, parlem de poesia, oi?

I direu, a què ve tot això?

Doncs a què estic gaudint de Tots els poemes (1975-2010) -sí, hi són TOTS!- d’en Joan Margarit i m’esfereeixo de veure la quantitat de tertúlies que he trobat sobre el Messi i ni mig debat dedicat a aquesta edició de labutxaca, que val molt més del que costa.

Però si Tots els poemes és excepcional! Quina carrera! Quant d’art en el toc de la paraula! Quants xuts directes al cor! No us en perdeu ni el pròleg general ni el pròleg per a aquesta edició d’Estació de França: de traca i mocador! Poetes com en Margarit són, amb certesa científica, autèntiques tecles d’or.

—————————-

Finalment, la #poesiacientífica té resultats: 3-1 a favor de la lírica! No crec que sigui una mostra prou àmplia, però és bonica, eh?

Una pedra sura és el darrer poemari de poeta català Jaume Subirana, amb el que ha obtingut el X Premi de Poesia de Sant Cugat Gabriel Ferrater.

Per entendre aquest llibre ens hem de fixar doblement en el seu títol. Una pedra sura transmet dues idees. D’una banda un esdeveniment impossible -les pedres no suren, s’enfonsen- i, de l’altra, la idea d’un moviment constant i suau, el fet de surar.

La primera idea segueix l’estela d’un vers del poeta Charles Simic que obre el llibre sobre la impossibilitat d’escriure poesia: El poema que vull escriure és impossible. Una pedra que sura. Jaume Subirana acaba el seu penúltim poema, Escrit a l’aigua, amb els següents versos:

suro en la calma
de qui m’escriu,
passo com l’aigua
a dins del riu.

La segona idea del moviment la veiem a gran part dels poemes, on el poeta utilitza constantment verbs que denoten moviments, acció: passar, volar, tornar, fugir, mirar, canviar, etc.

Sense moure’ns
el món aterra a casa
i volta i ja no som
allà d’on vam sortir.

Durant la lectura d’Una pedra sura també podem identificar diversos recursos retòrics dels quals s’ha valgut l’autor per emfatitzar tant el moviment com alhora el ritme de lectura dels poemes. Així trobem diverses al·literacions i enumeracions en nombrosos poemes. Una clara mostra és el poema Quiet:

què fa mentre el retraten?
què mira mentre mira
a l’ull de l’objectiu
al fons de tot del negre
als dits de qui dispara?
el negre el dit la tara?
què passa què s’espera
què para què retrata
la llum la mà la bala?

Al final del llibre, Nosaltres, se’ns informa que s’han fet dos videomuntatges de poemes, Pescador i fill amb salabre i Per immersió, i dues cançons, Carnisseria i Repartiment, que podreu trobar a Internet.

Per immersió – Vídeomuntatge de Josep Porcar

El meu diccionari ets tu

Quin vers més bonic, oi? Quina metàfora més rica i quantes interpretacions que permet! Doncs com aquesta, a Promiscuïtat, n’hi ha un niu!

Encara que sembli una digressió, us diré com preparo per a Nosaltresllegim els comentaris dels poemaris i veureu perquè us ho explico. A mesura que vaig llegint, assenyalo amb un petit plec al marge superior dret les pàgines que contenen algun element que em sembla interessant reproduir, després rellegeixo els poemes i així puc il·lustrar les meves paraules amb les de l’autor, per tal que resulti més fàcil constatar si esteu o no d’acord amb la meva opinió. Bé, doncs en aquest cas, la meva operativa no m’ha servit de res! Tantes són les pàgines que he assenyalat!

El llibre m’ha semblat una d’aquelles obres que et donen benestar, com una tassa de te en una tarda plujosa… És una poesia amb profunditat però que no es perd en figures críptiques; quotidiana, que pren de les coses senzilles els elements de partida per construir versos que traspassen les emocions. Ens hi veiem, en aquests textos!

Mireu, he hagut de fer una segona selecció i m’he quedat amb un poema que potser no és el meu preferit, però que em sembla que pot ser una picada d’ull perquè us engresqueu a llegir aquest llibre. Us copio aquest poema i prou; ja em direu si us agrada…

Avís
Aquest és un llibre minat:
vés amb compte, doncs,
tu que te’l llegeixes per primer cop,
si de tant en tant hi trobes
algun poema que no acabes
de saber a qui s’adreça
o de qui està parlant,
que pel cas és el mateix:
són petites bombes
de rellotgeria
amb efectes retardats
que he anat amagant
en llocs estratègics
perquè t’hi entrebanquis
i no donis res per segur.

Però no, no puc deixar-ho aquí… seria trair-me a mi mateixa si no us afegís també aquest final d’un poema que es titula “Lliçó”. En ell s’hi retrata l’escena d’un pare i una filla que llegeixen amb delit, cadascú el seu llibre… del pare diu el poeta que

(…) sap que [la filla] ha començat sense retorn
l’incert camí cap a ella mateixa
que només els llibres procuren.

Va, com diu la meva filla, cinc minuts més i prou! Us prometo que ja no en poso més, però és que costa molt!

Contractes
Els poemes d’amor
solen agradar més
a les dones dels altres
que a la seva destinatària,
i és que el seu home ella
el coneix massa i tot,
i no es fia gens
del que li pugui dir
després de tant de temps
de tenir-lo al costat.

Els qui som del Poblenou ja el tenim, un cert sentit de poble. Preservem un rastre preolímpic de sal i sorra, de llambordes que ballen en carrers encara per asfaltar i de peixet per a la truita venut a crits per les cantonades i fregit en cuines de gas butà. Les coses han canviat molt i, de fet, el poeta no en parla, del Poblenou, però a Doble zero hi recrea un ambient que ben bé podria ser aquest. Aquest o qualsevol altre d’un barri urbà amb submón fet de persones que a Banda Ampla seurien, lluny dels focus i les llumetes, “a la banda dels perdedors”.

Aquest Doble zero (sí, ho admeto, per a mi aquest nom era el calibre d’unes anxoves, que són una “substància al·lucinant” més que no pas al·lucinògena) és un poemari de poc més de cinquanta peces denses, tenyides de misèries humanes: excessos, solituds, desenganys… Vaig imaginar-me que seria més o menys així quan vaig llegir els vostres comentaris sobre El mar de la tranquil·litat (vegeu el de l’Alexandra i el del Jordi Príncep) i no m’ha decebut gens. Però per explicar-ho millor, deixarem parlar l’autor. Us he triat el principi i el final d’un poema, El jersei, que m’ha semblat magnífic:

En aquell primer hivern que vam passar junts
casualment ens van regalar un jersei idèntic,
i vam voler creure que era el causant de no tenir fred.

(…)

Avui llenço el jersei a un contenidor de Càritas
ple a vessar de roba vella.
Què fer amb el record més enllà del poema?

Posats a “esquarterar” l’obra, aquesta comparació és una altra meravella:

(…) com si formessis part d’un circuit elèctric
que m’il·lumina com només tu pots il·luminar-me
fins que salten els ploms.

Gràfica, oi?

I què me’n dieu d’aquest fragment?

Fas pena si ets condescendent amb tu mateixa
i veus la poesia com alguna cosa més
que una il·lusió dels teus llibres sagrats
de literatura que no llegeix ningú a qui no obliguen.

Home, jo sí que veig la poesia com alguna cosa més que això… I, més enllà de generalitzacions, estic segura que nosaltres compartireu amb mi una alta percepció d’aquest Doble zero. De fet, estic en condicions d’afirmar que la d’en David Castillo és una obra molt alta… escrita arran de carrer.

En Pere Bruna, lector i comentador habitual del Nosaltres, ens ha enviat una magnífica ressenya d’un clàssic: Les metamorfosis d’Ovidi.

A tots vosaltres, els Nosaltres, només us diem una cosa: no us n’esteu d’enviar-nos les vostres ressenyes. I és que nosaltres llegim.

Últimament estic una mica obsessionat amb els clàssics i no m’acabo d’explicar perquè. Potser perquè en moments d’incertesa global i profunds canvis personals necessito tenir prop meu històries que han acompanyat la civilització occidental gairebé des dels seus inicis. Vaja, que necessito referents o, més ben dit, busco els orígens de la meva cultura que és la greco-llatina.

Fins ara havia gaudit amb major o menor intensitat d’obres com la Ilíada, l’Eneida o les tragèdies de Sòfocles i sempre, excepte el teatre, ho havia fet amb versions en prosa d’aquestes. Ara creia que ja tocava fer un pas més endavant, i gràcies a un fantàstic regal de Sant Jordi m’he pogut llegir Les metamorfosis d’Ovidi en vers. Els versos originals d’Ovidi eren hexàmetres quantitatius mentre que la traducció d’en Jordi Parramon consisteix en hexàmetres accentuals; però, què significa tot això? Doncs no ho sé, així que des d’aquí agraïré a qualsevol que me’n pugui fer cinc cèntims.

I centrant-nos en el text en sí, què puc dir-ne? Doncs d’entrada que no m’ha decebut gens i que he passat grans moments entre els seus versos. Però ha estat un gaudi desigual. Els quinze llibres que constitueixen Les metamorfosis componen una història total i continua, i plenes a vessar de noms i noms de déus, nimfes, cíclops, centaures,… És a dir, era molt fàcil perdre el fil de la història. A més a més, molts dels personatges reben més d’un nom i no sempre és evident qui és qui (sort de les notes a peu de pàgina!). Per tant, la lectura requereix bastanta concentració i reconec que en molts moments la vaig perdre, de manera que alguns fils de la història s’han perdut pel camí. Però no és aquesta una fantàstica excusa per rellegir-lo? I així podré reviure altres moments que m’han semblat esplèndids, ja sigui per la bellesa pròpia de la història, com pel fet de servir-me per entendre l’origen de molts mites o d’alguns personatges (com la divertida, per dir-ho d’alguna manera, història de Tiresies). En especial, m’ha captivat profundament per la seva melancolia la història de la nimfa Eco, la veu que ressona, enamorada perdudament de Narcís, que al seu torn només tenia ulls per la persona que veia en les aigües de l’estany quan s’hi apropava a beure.

Potser no és el millor llibre per iniciar-se en la lectura dels clàssics, potser l’Eneida o les tragèdies de Sòfocles són millors en aquest sentit, però tot i això, Les metamorfosis és un llibre que recomano a tothom. I deixeu-me que acabi amb les mateixes paraules d’Ovidi al final del seu llarg poema:

L’obra que en aquest punt he acabat no podran destruir-la
la ira de Júpiter, no, ni el ferro, ni el foc, ni molts segles.
Que aquell dia que sols té dret al meu cos posi terme
com li plagui al periode incert que em toca de vida:
la millor part de mi, malgrat tot, ha d’alçar-se per sempre
pel damunt dels estels, i el meu nom serà inesborrable
per arreu on s’estén dominant, l’imperi de Roma.
Em llegirà la gent recitant-me i, famós tots els segles,
mentre resulti cert el poètic presagi, he de viure.

Abans de llegir Com ella no coneixia l’Anne Sexton -les meves mancances pel que fa a la poesia nordamericana són, més que llacunes, oceans-, de manera que aquest recull a càrrec de la Montserrat Abelló em va semblar interessant i gairebé necessari.

M’he trobat amb una autora de la segona meitat del segle XX (es va treure la vida l’any 74) que és, senzillament, colpidora. Si ho penso bé, seria més precís dir-vos que m’ha semblat una veu inquietant. Quan deixava el llibre per posar-me a fer qualsevol altra cosa, tot el que els ulls de l’Anne Sexton van veure, tot el que la seva màquina d’escriure va posar negre sobre blanc, m’anava acompanyant com una llarga ombra.

Els seus poemes no parlen de flors i violes, no. Ella aborda la bogeria, l’abandonament, Déu, la solitud, la mort… però també la masturbació, la menstruació, la condició de dona, el rol de mare i la relació amb els fills… Tot amb un to opressiu i claustrofòbic; les repeticions, l’absència de rima (la traducció ve acompanyada de l’original) i la mètrica trencada contribueixen a fer-nos ofegar en un ambient que ella va patir fins a no poder més.

Però si rellegeixo el que us he escrit em sembla que no he posat prou de manifest que l’obra m’ha agradat molt. No us diré que sigui la mena de llibre que portes al bus i et fa distreure’t de parada… si busqueu això, aquí no toca. Ara bé, si del que teniu ganes és d’una tardor per a la reflexió, no us deixeu passar Com ella. Us deixo la darrera estrofa d’un poema anomenat Paraules, veureu perquè us dic que no el deixeu passar… no ho trobeu magnífic?

Però tracto de tenir-ne cura
i ser gentil amb elles.
Ous i paraules s’han de tractar amb cura.
Un cop es trenquen són coses
impossibles d’adobar.

Quan es mor algú que ha dedicat la vida a la literatura no s’acaba de morir del tot, penso. Especialment en el cas dels poetes, l’obra roman i ens acompanya quan menys ho esperem. Sempre hi són, els poetes, vius o morts, sempre.

Ens ha agradat aquest “Matèria de graffiti” per acostar en Bartomeu Fiol al Nosaltres. N’hi ha molta més, de poesia lúcida en els seus llibres… us hem posat la fitxa de Càbales del Call perquè va ser el guanyador del Premi Carles Riba de 2004. Aneu a buscar-la i no us en penedireu. La seva vida fa millor la nostra.

MATÈRIA DE GRAFFITI

“Lúcid però dislocat”,
epitafi el més adient.
“M’heu destorbat la llengua,
m’heu estroncat el doll”, hi podeu afegir.

Tanmateix, entesos morbosos, faríeu malament
de centrar-vos en aquesta o en cap altra ferida:
els jos poètics són una gernació
talment com els jos no poètics.

Finalment, amb mà del tot invisible
i grafit untuós, qualcú escriu també,
a la llisa paret o al mur gratellós:
“tot jo és una exageració”.

(De Catàleg de matèries, 1998)

Va ser un recital on els protagonistes van ser els poemes, cossos estranys formats vers rera vers, i a la vegada, formats paraula rera paraula. L’auditori va gaudir tant que al final va obligar als poetes a recitar un últim poema cadascú dins d’una gran ovació.

Tots quatre són poetes diferents amb una poesia diversa i alhora molt representativa de les seves sensibilitats.

Els poemes d’en Manuel Forcano (Barcelona, 1968) van ser de caire realista, gairebé descriptius evocant els seus viatges per diverses ciutats del món àrab com Bagdad, El Caire i Beirut. Uns versos del poema Nilòtica diuen així:

A coberta de l’autobús fluvial d’El Caire

m’estabornia el color del sol al teu damunt.

Del teu nu en vaig fer una platja:

era estiu i m’hi banyava.

Així fóra teu.

Els poemes que va recitar en Carles Camps Mundó (Cervelló, 1948) pertanyen al poemari La mort i la paraula, llibre que va escriure en un moment difícil en el qual lluitava contra una malaltia que afortunadament va superar. Aquests són uns poemes durs al voltant de la malaltia i la mort, però que canvien de to a la darrera part del llibre, restant a mig camí entre l’alegria per la superació i la resignació per l’arribada del darrer viatge. Una estrofa d’un dels poemes:

No visc sinó amb l’ansiosa esperança

d’una mort més llunyana que la d’ara

una mort postergada,

una mort diferida un cop i un altre.

En Joan Margarit (Sanaüja, 1938) va tornar a connectar amb el públic recitant diversos poemes del seu darrer llibre, No era lluny ni difícil, que ja vam comentar aquí mateix. En Joan és un expert en passar el ribot al poema fins deixar-lo en la més sincera emoció de l’experiència. Uns dels poemes que va recitar va ser Aquells temps, la darrera estrofa del qual diu així:

Com la seva, la meva soledat

ja fa temps que ha perdut el seu prestigi.

Damunt del terra de l’aparcament,

veig tot el que he estimat i no podré

salvar mai més del fred i de la pluja.

De la poesia de David Castillo (Barcelona, 1961) en Joan Margarit va dir que era una de les millors barreges d’avantguardisme, rebel·lió i classicisme. Tant en David Castillo com la seva poesia estan molt arrelats al seu barri, Vallcarca, i els fronterers, El Coll, La Teixonera i El Carmel. Un dels seus poemes més coneguts és Rambla del Carmel, del poemari El pont de Mühlberg, i va ser l’últim que va recitar. A continuació la tercera estrofa:

I tu de què em parles?

D’una cultura de tanatori,

d’un rumor que no interessa ningú,

de tu, em parles de tu.

Jo vaig amb una pressa desesperada

i el món es mou a un ritme desesperant.

Nosaltres, poder gaudir de tant en tant d’una vetllada poètica protagonitzada per un dream team poètic com aquest no té preu. Fins la propera!

Barcelona Poesia – Nit de Poesia al Palau from Barcelona Cultura on Vimeo.

Els llibres de poemes de Proa són bonics en ells mateixos. Petitons, amb colors harmoniosos, primets… però no us deixeu portar per les aparences: poden amagar emocions intenses.

És el cas de Contra la mort. En 47 poemes repartits en cinc grups (Records de l’altre món, Apunts, Arbres, Homenatges i Sempre) en Pere Rovira ens fa veure pels ulls d’un home que arriba als darrers anys de la seva vida, a la vellesa, com és el final de la mà d’una estimada més jove que ell. I el poeta no es resigna, però sap que la vida s’esmuny…

L’erotisme de la relació de parella i, des del meu punt de vista, més encara la proximitat de la mort que tenyeix tot el poemari ofereixen un recull de versos que ens deixen l’ànima trasbalsada, inquieta però també esperançada en allò que s’albira en el futur.

Encara sóc a la trentena (tot i que em queden poc més de 12 mesos per mantenir aquesta afirmació) i per tant veig la vellesa lluny, però inevitable, i sé que la mort pot ser inesperadament propera; per tant, en alguns d’aquests títols m’hi he vist amb no poca inquietud… Pensar, tanmateix, que l’amor perdura és un gran consol!

Sempre

Quan tot va començar, juràvem amb orgull
que duraria sempre el nostre amor (i sempre
eren dies fugaços i recremats de febre).
Després em vaig jugar la teva joventut

en els taulers nocturns, i el temps de diamants
se’ns va carbonitzar. Tu salvaves amb brases
de les hores felices l’escalfor de la casa.
L’odi no va poder deslligar-nos les mans,

i no pot la vellesa, perquè tu li fas por
i a mi ja m’ha trencat, els meus mals l’avorreixen.
Ara tornen els dies resplendents, que es mereixen
la meva última força i potser el teu perdó.

Bon amor, fem les paus amb la vida final;
que el teu sempre ens empari, no m’abandonis mai.

Bonic, oi? Doncs n’hi ha 46 més de la mateixa categoria… En gaudireu segur!
En voleu escoltar un pel propi autor?

AURORA DE LA MORT
No tinc memòria d’albes, arcàngel de la neu,
se m’esborra la sang, m’inunda un lleu
destí de somnis tèrbols i un trèmul vent m’esguarda.
I duc un estendard fet de basarda,
on senyoreja, amb glòria estranya i mig velada,
la mort, com un falcó d’aspra volada.

Per cert, m’ha alegrat veure que totes les pàgines trigaven força més que no és habitual a carregar-se… Tindrem tots plegats algun interès per la literatura? Quin gran pensament abans d’anar a dormir!

Albert Manent a TV3

L’enunciat d’aquest comentari s’hauria de poder escapçar i reordenar:

Un país necessita la poesia completa, perquè ens cal tota la poesia, tota la cultura, tota la llibetat per sostenir un país.

La poesia completa necessita un país, perquè només un país valent i amb xarxa empresarial té capacitat d’editar l’obra completa d’un poeta, i més si és tan prolífic com ho fou Joan Maragall.

Un país complet necessita la poesia. Aquesta és la millor combinació, em sembla. Ens cal la poesia per anar endavant, ens calen els poetes per veure més enllà i saber que “la paraula millor la tens a l’ànima”.

Veig que he començat el comentari molt exhaltat de pàtria… Què voleu que us digui? Llegir en Maragall les porta, aquestes coses. A més, és d’aquelles veus que vas trobant citades ara i adés, d’aquelles que t’acompanyen tota la vida. Potser per això he volgut llegir-lo -parcialment- amb la meva filla (com sempre, al cotxe!).

Vam proposar-nos durant uns quants dies triar un poema cadascuna, llegir-lo plegades i comentar-lo després. Així vam saber que La sardana és la dansa més bella,  que home só i és humana ma mesura per tot quant puga creure i esperar, que la flor de la ginesta parla de la gran festa de la nostra llibertat, que és una de les coses més alegres veure entre els núvols els estels brillar… i tantes i tantes coses! Ha estat una experiència fantàstica.

Bé, ara deixeu-me que us digui que en un d’aquests viatges maragallians les converses literàries van anar una mica més enllà que no estava previst. Vaig tenir la brillant idea de suggerir “-per què no en triem un a l’atzar?”. Jo vaig topar-me amb un poema sobre els ametllers molt bonic però el dit de la meva filla va anar a parar a Joan Garí, un sant que acaba de mala manera per culpa d’una donzella “vestida de temptació”… Bé, hem hagut d’explicar algunes coses, de poesia, de pàtria i de pecats tan grans! És el que té la poesia completa, que t’obre els ulls completament!

Avui, per acabar l’any, em posaré intimista (per variar!).

Quan va néixer la meva filla la vida em va canviar (quina obvietat!) però no només en el sentit que vaig començar a dormir menys i a freqüentar les farmàcies a la recerca del Dalsi de guàrdia, sinó que vaig fixar-me en coses que abans m’havien passat desapercebudes. Una d’elles, les cançons de bressol. Quan tens un nadó desconsolat a coll, faries qualsevol cosa perquè es calmés i una de les primeres que et ve al cap (descartades la gana, les sorpreses als bolquers i la set) és cantar. Jo anava una mica fluixa de cançons de bressol, per això vaig recórrer en nombroses ocasions (i notable èxit!) a Thunderroad. El Boss va obrir la porta a coses més tradicionals, que ja no cantem perquè la nena per dormir no necessita musiquetes, però que llegim plegades. En aquest context he arribat a El pequeño libro de las nanas, de la Carme Riera.

Aquesta professora de Literatura Espanyola a l’Autònoma és una garantia de solvència i ho torna a demostrar en aquest volum. El pròleg que hi escriu és curtet però molt sucós i ens porta a reflexionar, per exemple, sobre quines deuen haver estat les causes de què s’hagin perdut en l’oblit tantes cançons de bressol tradicionals. Però la lectura del pròleg, i de tot el llibre, de fet, us el reservo a Nosaltres;  ja veureu que teniu un CD on hi  ha algunes de les cançons per escoltar mentre ho feu….

Jo us deixo que ara tinc coses a fer! M’han dit que avui l’Home dels nassos ha estat vist a Poblenou i ens hem de posar bufandes i guants per anar-lo a buscar. No cal dir que amb una filla de 10 anys la recerca no té el component de neguit de quan en tenia 3, però ens passa com amb les cançons de bressol, sempre són una activitat preciosa per compartir! Us desitjo que tingueu un Any Nou ple de sorpreses de nassos i de nits plàcides com si us cantessin cançons de bressol a cau d’orella. Feliç 2011!!

El darrer poemari de Joan Margarit, No era lluny ni difícil, està fet des de la talaia de la saviesa adquirida per l’experiència acumulada durant una llarga i intensa vida, i fixant la perspectiva en un retrovisor gairebé autobiogràfic, amb molts poemes escrits en primera persona i fent referència a espais, persones i vivències fàcilment identificables amb l’autor. Uns poemes que parlen d’alguns dels binomis universals com la joventut i la vellesa; la vida i la mort; el passat i el present -hi ha poc futur en aquests poemes-; la felicitat i la tristesa; l’amor i el desamor. I tots aquests binomis tenen un denominador comú que és el gran tema d’aquest llibre, el pas del temps i com ens adaptem i com ens reconeixem les persones, en aquest cas Joan Margarit, a les darreries de la vida. Hi ha uns versos del poema L’explicació que així ho expressen: “Uns quants records és tot el que ara em queda / per explicar-me a mi mateix / que és en l’amor on m’he deixat la vida.”

Joan Margarit té la gran virtut de dir fàcil el que és difícil, de manera que el lector entén tot el que l’autor vol i necessita expressar. No és la seva una poesia enrevessada i plena d’imatges i símbols obscurs, sinó que és una poesia intel·ligent, subtil i transparent, escrita en vers però que alhora pot ser  llegida perfectament en prosa, gairebé com si fossin petites històries.

És cert que els poemes de No era lluny ni difícil estan impregnats de la malenconia i la nostàlgia que provoca la vida ja viscuda i els seus records, però de ben segur que aquest no serà l’últim poemari de Joan Margarit, un poeta que encara té moltes coses que explicar-nos en els seus poemes.

Un poema que m’ha agradat molt i que crec sintetitza molt bé l’ànima del llibre és el que té per títol Un lloc i diu així:

No era lluny. Tampoc no era difícil.
El que és lluny i difícil és la costa
que deixo enrere i no veuré mai més.
Un desastre innocent guarda silenci
en aquest mite d’un passat inútil.
Que és brutalment inútil.
Tant, que és com si fos fals. Brutalment fals.

El lloc que ara m’envolta és mar endins.
És un lloc trist, però de veritat.
Hi arriba un vent lleuger que s’obre pas
des de l’ahir duent-me aquell bellíssim
Ploreu, ploreu que, com el mar, ressona
en el “Cant del Retorn”. Estem perduts.

Gràcies per haver escrit un poemari tan delicat com entenidor. Gràcies per fer-me gaudir amb tots i cadascun dels poemes tant com amb les quatre pàgines finals, que qualsevol persona hauria de llegir enamorar-se del gènere (“la poesia, malgrat la seva exactitud i concisió, no pot ser mai una drecera“). Gràcies, encara, per l’immens plaer de la “relectura”.

Sabeu quins versos m’han agradat més?

“Cap lògica no pot salvar l’abisme
que hi ha entre dir t’estimo i no dir-ho”

———-

Estimats nosaltres, perdoneu que aquest comentari li hagi adreçat a l’autor. Per si mai el llegeix, volia dir-li com m’ha fet de feliç.