nosaltresllegim.cat

Títol: Doble zero
Autor: David Castillo
Editorial: Proa
Col·lecció: Els llibres de l’Óssa Menor
Pàgines: 88
ISBN: 978-84-7588-268-0
PVP: 16,50€

Els qui som del Poblenou ja el tenim, un cert sentit de poble. Preservem un rastre preolímpic de sal i sorra, de llambordes que ballen en carrers encara per asfaltar i de peixet per a la truita venut a crits per les cantonades i fregit en cuines de gas butà. Les coses han canviat molt i, de fet, el poeta no en parla, del Poblenou, però a Doble zero hi recrea un ambient que ben bé podria ser aquest. Aquest o qualsevol altre d’un barri urbà amb submón fet de persones que a Banda Ampla seurien, lluny dels focus i les llumetes, “a la banda dels perdedors”.

Aquest Doble zero (sí, ho admeto, per a mi aquest nom era el calibre d’unes anxoves, que són una “substància al·lucinant” més que no pas al·lucinògena) és un poemari de poc més de cinquanta peces denses, tenyides de misèries humanes: excessos, solituds, desenganys… Vaig imaginar-me que seria més o menys així quan vaig llegir els vostres comentaris sobre El mar de la tranquil·litat (vegeu el de l’Alexandra i el del Jordi Príncep) i no m’ha decebut gens. Però per explicar-ho millor, deixarem parlar l’autor. Us he triat el principi i el final d’un poema, El jersei, que m’ha semblat magnífic:

En aquell primer hivern que vam passar junts
casualment ens van regalar un jersei idèntic,
i vam voler creure que era el causant de no tenir fred.

(…)

Avui llenço el jersei a un contenidor de Càritas
ple a vessar de roba vella.
Què fer amb el record més enllà del poema?

Posats a “esquarterar” l’obra, aquesta comparació és una altra meravella:

(…) com si formessis part d’un circuit elèctric
que m’il·lumina com només tu pots il·luminar-me
fins que salten els ploms.

Gràfica, oi?

I què me’n dieu d’aquest fragment?

Fas pena si ets condescendent amb tu mateixa
i veus la poesia com alguna cosa més
que una il·lusió dels teus llibres sagrats
de literatura que no llegeix ningú a qui no obliguen.

Home, jo sí que veig la poesia com alguna cosa més que això… I, més enllà de generalitzacions, estic segura que nosaltres compartireu amb mi una alta percepció d’aquest Doble zero. De fet, estic en condicions d’afirmar que la d’en David Castillo és una obra molt alta… escrita arran de carrer.

Títol: Les metamorfosis
Autor: Ovidi
Traductor: Jordi Perramon
Editorial: Quaderns crema
Col·lecció: Mínima
Pàgines: 432
ISBN: 978-84-7727-158-1
Preu: 21€

En Pere Bruna, lector i comentador habitual del Nosaltres, ens ha enviat una magnífica ressenya d’un clàssic: Les metamorfosis d’Ovidi.

A tots vosaltres, els Nosaltres, només us diem una cosa: no us n’esteu d’enviar-nos les vostres ressenyes. I és que nosaltres llegim.

Últimament estic una mica obsessionat amb els clàssics i no m’acabo d’explicar perquè. Potser perquè en moments d’incertesa global i profunds canvis personals necessito tenir prop meu històries que han acompanyat la civilització occidental gairebé des dels seus inicis. Vaja, que necessito referents o, més ben dit, busco els orígens de la meva cultura que és la greco-llatina.

Fins ara havia gaudit amb major o menor intensitat d’obres com la Ilíada, l’Eneida o les tragèdies de Sòfocles i sempre, excepte el teatre, ho havia fet amb versions en prosa d’aquestes. Ara creia que ja tocava fer un pas més endavant, i gràcies a un fantàstic regal de Sant Jordi m’he pogut llegir Les metamorfosis d’Ovidi en vers. Els versos originals d’Ovidi eren hexàmetres quantitatius mentre que la traducció d’en Jordi Parramon consisteix en hexàmetres accentuals; però, què significa tot això? Doncs no ho sé, així que des d’aquí agraïré a qualsevol que me’n pugui fer cinc cèntims.

I centrant-nos en el text en sí, què puc dir-ne? Doncs d’entrada que no m’ha decebut gens i que he passat grans moments entre els seus versos. Però ha estat un gaudi desigual. Els quinze llibres que constitueixen Les metamorfosis componen una història total i continua, i plenes a vessar de noms i noms de déus, nimfes, cíclops, centaures,… És a dir, era molt fàcil perdre el fil de la història. A més a més, molts dels personatges reben més d’un nom i no sempre és evident qui és qui (sort de les notes a peu de pàgina!). Per tant, la lectura requereix bastanta concentració i reconec que en molts moments la vaig perdre, de manera que alguns fils de la història s’han perdut pel camí. Però no és aquesta una fantàstica excusa per rellegir-lo? I així podré reviure altres moments que m’han semblat esplèndids, ja sigui per la bellesa pròpia de la història, com pel fet de servir-me per entendre l’origen de molts mites o d’alguns personatges (com la divertida, per dir-ho d’alguna manera, història de Tiresies). En especial, m’ha captivat profundament per la seva melancolia la història de la nimfa Eco, la veu que ressona, enamorada perdudament de Narcís, que al seu torn només tenia ulls per la persona que veia en les aigües de l’estany quan s’hi apropava a beure.

Potser no és el millor llibre per iniciar-se en la lectura dels clàssics, potser l’Eneida o les tragèdies de Sòfocles són millors en aquest sentit, però tot i això, Les metamorfosis és un llibre que recomano a tothom. I deixeu-me que acabi amb les mateixes paraules d’Ovidi al final del seu llarg poema:

L’obra que en aquest punt he acabat no podran destruir-la
la ira de Júpiter, no, ni el ferro, ni el foc, ni molts segles.
Que aquell dia que sols té dret al meu cos posi terme
com li plagui al periode incert que em toca de vida:
la millor part de mi, malgrat tot, ha d’alçar-se per sempre
pel damunt dels estels, i el meu nom serà inesborrable
per arreu on s’estén dominant, l’imperi de Roma.
Em llegirà la gent recitant-me i, famós tots els segles,
mentre resulti cert el poètic presagi, he de viure.

Títol: Com ella
Autor: Anne Sexton
Editorial: Proa
Col·lecció: Els llibres de l’óssa menor
Pàgines: 312
ISBN: 978-84-7588-225-3
Preu: 23,50€

Abans de llegir Com ella no coneixia l’Anne Sexton -les meves mancances pel que fa a la poesia nordamericana són, més que llacunes, oceans-, de manera que aquest recull a càrrec de la Montserrat Abelló em va semblar interessant i gairebé necessari.

M’he trobat amb una autora de la segona meitat del segle XX (es va treure la vida l’any 74) que és, senzillament, colpidora. Si ho penso bé, seria més precís dir-vos que m’ha semblat una veu inquietant. Quan deixava el llibre per posar-me a fer qualsevol altra cosa, tot el que els ulls de l’Anne Sexton van veure, tot el que la seva màquina d’escriure va posar negre sobre blanc, m’anava acompanyant com una llarga ombra.

Els seus poemes no parlen de flors i violes, no. Ella aborda la bogeria, l’abandonament, Déu, la solitud, la mort… però també la masturbació, la menstruació, la condició de dona, el rol de mare i la relació amb els fills… Tot amb un to opressiu i claustrofòbic; les repeticions, l’absència de rima (la traducció ve acompanyada de l’original) i la mètrica trencada contribueixen a fer-nos ofegar en un ambient que ella va patir fins a no poder més.

Però si rellegeixo el que us he escrit em sembla que no he posat prou de manifest que l’obra m’ha agradat molt. No us diré que sigui la mena de llibre que portes al bus i et fa distreure’t de parada… si busqueu això, aquí no toca. Ara bé, si del que teniu ganes és d’una tardor per a la reflexió, no us deixeu passar Com ella. Us deixo la darrera estrofa d’un poema anomenat Paraules, veureu perquè us dic que no el deixeu passar… no ho trobeu magnífic?

Però tracto de tenir-ne cura
i ser gentil amb elles.
Ous i paraules s’han de tractar amb cura.
Un cop es trenquen són coses
impossibles d’adobar.

Títol: Càbales del Call
Autor: Bartomeu Fiol
Editorial: Proa
Col·lecció: Els llibres de l’Óssa Menor
Pàgines: 120
ISBN: 978-84-8437-778-8
Preu: 13,20€

Quan es mor algú que ha dedicat la vida a la literatura no s’acaba de morir del tot, penso. Especialment en el cas dels poetes, l’obra roman i ens acompanya quan menys ho esperem. Sempre hi són, els poetes, vius o morts, sempre.

Ens ha agradat aquest “Matèria de graffiti” per acostar en Bartomeu Fiol al Nosaltres. N’hi ha molta més, de poesia lúcida en els seus llibres… us hem posat la fitxa de Càbales del Call perquè va ser el guanyador del Premi Carles Riba de 2004. Aneu a buscar-la i no us en penedireu. La seva vida fa millor la nostra.

MATÈRIA DE GRAFFITI

“Lúcid però dislocat”,
epitafi el més adient.
“M’heu destorbat la llengua,
m’heu estroncat el doll”, hi podeu afegir.

Tanmateix, entesos morbosos, faríeu malament
de centrar-vos en aquesta o en cap altra ferida:
els jos poètics són una gernació
talment com els jos no poètics.

Finalment, amb mà del tot invisible
i grafit untuós, qualcú escriu també,
a la llisa paret o al mur gratellós:
“tot jo és una exageració”.

(De Catàleg de matèries, 1998)