nosaltresllegim.cat

Títol: Una pedra sura
Autor: Jaume Subirana
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Poesia
Pàgines: 64
ISBN: 978-84-297-6850-3
Preu: 16 €

Una pedra sura és el darrer poemari de poeta català Jaume Subirana, amb el que ha obtingut el X Premi de Poesia de Sant Cugat Gabriel Ferrater.

Per entendre aquest llibre ens hem de fixar doblement en el seu títol. Una pedra sura transmet dues idees. D’una banda un esdeveniment impossible -les pedres no suren, s’enfonsen- i, de l’altra, la idea d’un moviment constant i suau, el fet de surar.

La primera idea segueix l’estela d’un vers del poeta Charles Simic que obre el llibre sobre la impossibilitat d’escriure poesia: El poema que vull escriure és impossible. Una pedra que sura. Jaume Subirana acaba el seu penúltim poema, Escrit a l’aigua, amb els següents versos:

suro en la calma
de qui m’escriu,
passo com l’aigua
a dins del riu.

La segona idea del moviment la veiem a gran part dels poemes, on el poeta utilitza constantment verbs que denoten moviments, acció: passar, volar, tornar, fugir, mirar, canviar, etc.

Sense moure’ns
el món aterra a casa
i volta i ja no som
allà d’on vam sortir.

Durant la lectura d’Una pedra sura també podem identificar diversos recursos retòrics dels quals s’ha valgut l’autor per emfatitzar tant el moviment com alhora el ritme de lectura dels poemes. Així trobem diverses al·literacions i enumeracions en nombrosos poemes. Una clara mostra és el poema Quiet:

què fa mentre el retraten?
què mira mentre mira
a l’ull de l’objectiu
al fons de tot del negre
als dits de qui dispara?
el negre el dit la tara?
què passa què s’espera
què para què retrata
la llum la mà la bala?

Al final del llibre, Nosaltres, se’ns informa que s’han fet dos videomuntatges de poemes, Pescador i fill amb salabre i Per immersió, i dues cançons, Carnisseria i Repartiment, que podreu trobar a Internet.

Per immersió – Vídeomuntatge de Josep Porcar

Títol: Promiscüitat
Autor: Alex Susanna
Editorial: Editorial Proa
Col·lecció: Els llibres de l’Óssa Menor
Pàgines: 120
ISBN: 978-84-7588-264-2
Preu: 16,50€

El meu diccionari ets tu

Quin vers més bonic, oi? Quina metàfora més rica i quantes interpretacions que permet! Doncs com aquesta, a Promiscuïtat, n’hi ha un niu!

Encara que sembli una digressió, us diré com preparo per a Nosaltresllegim els comentaris dels poemaris i veureu perquè us ho explico. A mesura que vaig llegint, assenyalo amb un petit plec al marge superior dret les pàgines que contenen algun element que em sembla interessant reproduir, després rellegeixo els poemes i així puc il·lustrar les meves paraules amb les de l’autor, per tal que resulti més fàcil constatar si esteu o no d’acord amb la meva opinió. Bé, doncs en aquest cas, la meva operativa no m’ha servit de res! Tantes són les pàgines que he assenyalat!

El llibre m’ha semblat una d’aquelles obres que et donen benestar, com una tassa de te en una tarda plujosa… És una poesia amb profunditat però que no es perd en figures críptiques; quotidiana, que pren de les coses senzilles els elements de partida per construir versos que traspassen les emocions. Ens hi veiem, en aquests textos!

Mireu, he hagut de fer una segona selecció i m’he quedat amb un poema que potser no és el meu preferit, però que em sembla que pot ser una picada d’ull perquè us engresqueu a llegir aquest llibre. Us copio aquest poema i prou; ja em direu si us agrada…

Avís
Aquest és un llibre minat:
vés amb compte, doncs,
tu que te’l llegeixes per primer cop,
si de tant en tant hi trobes
algun poema que no acabes
de saber a qui s’adreça
o de qui està parlant,
que pel cas és el mateix:
són petites bombes
de rellotgeria
amb efectes retardats
que he anat amagant
en llocs estratègics
perquè t’hi entrebanquis
i no donis res per segur.

Però no, no puc deixar-ho aquí… seria trair-me a mi mateixa si no us afegís també aquest final d’un poema que es titula “Lliçó”. En ell s’hi retrata l’escena d’un pare i una filla que llegeixen amb delit, cadascú el seu llibre… del pare diu el poeta que

(…) sap que [la filla] ha començat sense retorn
l’incert camí cap a ella mateixa
que només els llibres procuren.

Va, com diu la meva filla, cinc minuts més i prou! Us prometo que ja no en poso més, però és que costa molt!

Contractes
Els poemes d’amor
solen agradar més
a les dones dels altres
que a la seva destinatària,
i és que el seu home ella
el coneix massa i tot,
i no es fia gens
del que li pugui dir
després de tant de temps
de tenir-lo al costat.

Títol: Doble zero
Autor: David Castillo
Editorial: Proa
Col·lecció: Els llibres de l’Óssa Menor
Pàgines: 88
ISBN: 978-84-7588-268-0
PVP: 16,50€

Els qui som del Poblenou ja el tenim, un cert sentit de poble. Preservem un rastre preolímpic de sal i sorra, de llambordes que ballen en carrers encara per asfaltar i de peixet per a la truita venut a crits per les cantonades i fregit en cuines de gas butà. Les coses han canviat molt i, de fet, el poeta no en parla, del Poblenou, però a Doble zero hi recrea un ambient que ben bé podria ser aquest. Aquest o qualsevol altre d’un barri urbà amb submón fet de persones que a Banda Ampla seurien, lluny dels focus i les llumetes, “a la banda dels perdedors”.

Aquest Doble zero (sí, ho admeto, per a mi aquest nom era el calibre d’unes anxoves, que són una “substància al·lucinant” més que no pas al·lucinògena) és un poemari de poc més de cinquanta peces denses, tenyides de misèries humanes: excessos, solituds, desenganys… Vaig imaginar-me que seria més o menys així quan vaig llegir els vostres comentaris sobre El mar de la tranquil·litat (vegeu el de l’Alexandra i el del Jordi Príncep) i no m’ha decebut gens. Però per explicar-ho millor, deixarem parlar l’autor. Us he triat el principi i el final d’un poema, El jersei, que m’ha semblat magnífic:

En aquell primer hivern que vam passar junts
casualment ens van regalar un jersei idèntic,
i vam voler creure que era el causant de no tenir fred.

(…)

Avui llenço el jersei a un contenidor de Càritas
ple a vessar de roba vella.
Què fer amb el record més enllà del poema?

Posats a “esquarterar” l’obra, aquesta comparació és una altra meravella:

(…) com si formessis part d’un circuit elèctric
que m’il·lumina com només tu pots il·luminar-me
fins que salten els ploms.

Gràfica, oi?

I què me’n dieu d’aquest fragment?

Fas pena si ets condescendent amb tu mateixa
i veus la poesia com alguna cosa més
que una il·lusió dels teus llibres sagrats
de literatura que no llegeix ningú a qui no obliguen.

Home, jo sí que veig la poesia com alguna cosa més que això… I, més enllà de generalitzacions, estic segura que nosaltres compartireu amb mi una alta percepció d’aquest Doble zero. De fet, estic en condicions d’afirmar que la d’en David Castillo és una obra molt alta… escrita arran de carrer.

Títol: Les metamorfosis
Autor: Ovidi
Traductor: Jordi Perramon
Editorial: Quaderns crema
Col·lecció: Mínima
Pàgines: 432
ISBN: 978-84-7727-158-1
Preu: 21€

En Pere Bruna, lector i comentador habitual del Nosaltres, ens ha enviat una magnífica ressenya d’un clàssic: Les metamorfosis d’Ovidi.

A tots vosaltres, els Nosaltres, només us diem una cosa: no us n’esteu d’enviar-nos les vostres ressenyes. I és que nosaltres llegim.

Últimament estic una mica obsessionat amb els clàssics i no m’acabo d’explicar perquè. Potser perquè en moments d’incertesa global i profunds canvis personals necessito tenir prop meu històries que han acompanyat la civilització occidental gairebé des dels seus inicis. Vaja, que necessito referents o, més ben dit, busco els orígens de la meva cultura que és la greco-llatina.

Fins ara havia gaudit amb major o menor intensitat d’obres com la Ilíada, l’Eneida o les tragèdies de Sòfocles i sempre, excepte el teatre, ho havia fet amb versions en prosa d’aquestes. Ara creia que ja tocava fer un pas més endavant, i gràcies a un fantàstic regal de Sant Jordi m’he pogut llegir Les metamorfosis d’Ovidi en vers. Els versos originals d’Ovidi eren hexàmetres quantitatius mentre que la traducció d’en Jordi Parramon consisteix en hexàmetres accentuals; però, què significa tot això? Doncs no ho sé, així que des d’aquí agraïré a qualsevol que me’n pugui fer cinc cèntims.

I centrant-nos en el text en sí, què puc dir-ne? Doncs d’entrada que no m’ha decebut gens i que he passat grans moments entre els seus versos. Però ha estat un gaudi desigual. Els quinze llibres que constitueixen Les metamorfosis componen una història total i continua, i plenes a vessar de noms i noms de déus, nimfes, cíclops, centaures,… És a dir, era molt fàcil perdre el fil de la història. A més a més, molts dels personatges reben més d’un nom i no sempre és evident qui és qui (sort de les notes a peu de pàgina!). Per tant, la lectura requereix bastanta concentració i reconec que en molts moments la vaig perdre, de manera que alguns fils de la història s’han perdut pel camí. Però no és aquesta una fantàstica excusa per rellegir-lo? I així podré reviure altres moments que m’han semblat esplèndids, ja sigui per la bellesa pròpia de la història, com pel fet de servir-me per entendre l’origen de molts mites o d’alguns personatges (com la divertida, per dir-ho d’alguna manera, història de Tiresies). En especial, m’ha captivat profundament per la seva melancolia la història de la nimfa Eco, la veu que ressona, enamorada perdudament de Narcís, que al seu torn només tenia ulls per la persona que veia en les aigües de l’estany quan s’hi apropava a beure.

Potser no és el millor llibre per iniciar-se en la lectura dels clàssics, potser l’Eneida o les tragèdies de Sòfocles són millors en aquest sentit, però tot i això, Les metamorfosis és un llibre que recomano a tothom. I deixeu-me que acabi amb les mateixes paraules d’Ovidi al final del seu llarg poema:

L’obra que en aquest punt he acabat no podran destruir-la
la ira de Júpiter, no, ni el ferro, ni el foc, ni molts segles.
Que aquell dia que sols té dret al meu cos posi terme
com li plagui al periode incert que em toca de vida:
la millor part de mi, malgrat tot, ha d’alçar-se per sempre
pel damunt dels estels, i el meu nom serà inesborrable
per arreu on s’estén dominant, l’imperi de Roma.
Em llegirà la gent recitant-me i, famós tots els segles,
mentre resulti cert el poètic presagi, he de viure.