Arxiu de la categoria: Relats breus

Quan arriba la penombra, de Jaume Cabré

Quin recull de contes que ens ha regalat en Jaume Cabré!!

 Sí, és un regal.

 Després del Jo confesso que vaig comentar ja fa molt de temps, esperava el moment en què en Cabré ens tornés a brindar una estona de goig de lectura com ha sigut aquest Quan arriba la penombra.

Un goig, un plaer, un gust. Per assaborir-lo primer amb urgència, com l’afamat, i després tornant-hi per fer-ho lentament, lligant els fils que han quedat penjats per donar color a un tapís on la mort és la protagonista omnipresent. De tot tipus i sovint violenta.

L’autor, en un interessant epíleg de 4 pàgines, ens explica la gènesi dels seus contes. Són el que una amiga aquarel·lista en diu “un-mientras-tanto” per referir-se a les pintures petites que fa, mentre espera que les de gran format s’eixuguin completament. En Jaume Cabré fa contes mentre espera que la seva nova novel·la vagi prenent cos. I després els tria (descarta, modifica o guarda en un calaix) buscant aquella unitat que un dia l’escriptor Vicenç Riera Llorca li havia argumentat que convenia que hi hagués en els reculls de contes. En aquest cas, la mort.

Però per sobre d’aquesta unitat trobem els registres més variats de llenguatge, de situacions, de variants dialectals -si cal-, de veus narratives, de seqüències temporals… El Jaume Cabré que ja coneixem i que no deixa de sorprendre’ns per la seva creativitat.

I que té aquella capacitat d’introduir-nos ràpidament, quan passes d’un conte a l’altre, en un altre món, un altre personatge, una altra situació… i de cop ens apareix un personatge o una pintura de 3 contes anteriors.

M’ho he passat molt bé amb aquest llibre. L’únic inconvenient que té és que ens desperta la gana de més llibres de Jaume Cabré.

Aquí teniu les primeres pàgines d’aquest llibre en pdf perquè pugueu començar a gaudir-lo.

Títol: Quan arriba la penombra
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-7588-670-1
Preu: 20€

D’on trec el temps, de Màrius Serra

Màrius Serra existeix des que tinc memòria. La meva tieta feia els mots encreuats de La Vanguardia i ja hi era. Si posaves la ràdio parlava de coses, de paraules, de criatures, de llengua,… i ja hi era. No hi era tota l’estona però hi era sempre. Quan vaig començar a anar a l’institut vaig descobrir que, ¡oh, meravella!, a sobre escrivia llibres.

És impossible estar allà dalt, contínuament, sense parar, tota l’estona, sense saber gestionar el temps, la feina i el lleure. Perquè a més de treballar, bé que deu fer coses que no són feina, aquest senyor, oi?

Entre enigmàrius, scrabbles i imperfeccions a Hawaii, hi ha hagut també fills quiets o fills amb bioritmes lents. I això també ho hem pogut saber quan l’han convidat a alguna banda perquè ens ho expliqués o en aquest llibre tan particular. Si a més hi sumeu les coses que fa, no per feina sinó perquè vol fer-les… tots a aplaudir!!

A D’on trec el temps, en Màrius Serra explica aquest com s’ho fa. D’on treu el temps. Com és capaç de fer-ho tot. Però no només són consells de vida i d’autoajuda: també són relats breus amb el toc únic d’aquest escriptor, articles verbívors, assajos sobre la lectura en diagonal, anàlisis de paciència, alabacions de la procastinació,… Hi ha de tot. Com bé l’anomena l’autor, al capítol de les 10 del matí sobre el temps de multitasca, aquest és un “llibre inclassificable”.

Dividit en quatre parts, el llibre ens ofereix unes quantes claus de com s’ho fa aquest autor barceloní per poder arribar a llocs que moltes vegades, al comú dels mortals, ens sembla massa complicat arribar. El llibre comença així:

Suposo que sóc pencaire perquè vaig néixer un u de maig. En l’entremig he estat un home de fer. Tots en fem, de coses, i a l’era digital cada cop n’hi ha més que queden registrades. Llibres, articles, mots encreuats, traduccions, col·laboracions als mitjans audiovisuals, conferències… Per això no trobo estrany que molta gent em digui “no sé d’on treus el temps”. En aquest llibre exploro els amagatalls dels quals trec el temps.

Molts de Nosaltres pot ser que tinguem un rebuig -una mica estúpid?- al llibre pràctic o als manuals de “com aprendre a…”. El cas és que els llibres serveixen per moltes coses, però el més important és que ens fan gaudir i ens expliquen i ajuden a aprendre unes quantes coses. En el cas de l’últim llibre del Màrius Serra, aconsegueix fer ambdues coses: gaudim de la lectura de contes i consells, i ens dona un cop de mà per trobar més temps.

En Màrius Serra ens condueix pels bons consells per aprofitar el temps cap a l’assaig, i en aquest camí hi trobem poesia, enigmística, bibliografia ben diversa, i alguns contes que si els escoltes bé tenen la veu, la melodia i la poètica del seu autor.

No voldríeu tenir més temps per a poder llegir? El temps ja el teniu. Només l’heu d’aprofitar. I si no, que us ho expliqui en Màrius Serra.

Aquí teniu en Màrius Serra a l’entrevista que li va fer en Xavier Grasset al programa Més 324 on parla del seu llibre D’on trec el temps:

Aquí teniu els primers capítols en pdf perquè comenceu a veure d’on treure el temps per llegir un molt bon llibre del Màrius Serra.

Títol: D’on trec el temps
Autor: Màrius Serra
Editorial: Empúries
Col·lecció: Empúries Narrativa
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-16367-97-9
Preu: 16,90€

Quan arriba la penombra, de Jaume Cabré

En Jaume Cabré escriu, juga, en una altra lliga. Jo no vaig llegir el Jo confesso en el seu moment perquè… la veritat és que no en sé el perquè. Segurament em devia enganxar amb altres interessos literaris, altres dèries o, simplement, ningú no em va repetir prou que Jaume Cabré juga en una altra lliga.

I de cop, arriba a les teves mans la penombra. I quina penombra! La Mort, fil conductor, porta el lector en aquest recull de contes pel goig, pel plaer, pel gaudi de la lectura. Feia molt de temps que no m’ho passava així de bé llegint.

Jaume Cabré torna a les llibreries amb Quan arriba la penombra i personatges que assassinen, que moren, que viuen la mort, que expliquen com moren i que ho fan en tota mena de registres, contextos i rerefons.

El domini en Cabré té del lèxic, del ritme narratiu, de la capacitat de transportar al lector des del text cap a una -jo diria fins i tot- visualització de què estàs llegint és senzillament meravellós. Sigui amb aquest personatge anomenat “Tu” que passa de la innocència a l’homicidi sense remordiments ni llàgrimes gràcies a una institució de monges i un mestre amb la mà massa llarga o amb en Poldo, un lladre de corders del Pirineu a mitjans dels anys trenta. I més: lladres en situacions inesperades, paisatges d’una guerra, Premis Nobel que fan perdre el cap, assassins en confessionaris… I al final del llibre, un epíleg que també ens ajuda molt a entendre d’on ve aquesta penombra, d’on surten les històries que comprèn el llibre, i que ens ajuda a entendre més aquest autor tan singular com extraordinari.

Nosaltres, hi ha raríssimes ocasions per gaudir d’una manera única de la lectura, i en Jaume Cabré ens ofereix aquesta possibilitat cada cop que treu un llibre. No ho dic només jo: ho diu tothom que el llegeix.

No cal ser fan de Jaume Cabré per anar a buscar aquest llibre i gaudir-lo. Només cal ser fan de la bona Literatura.

Ara només falta que obriu els braços a aquesta penombra que té Mort, penombra i tragèdia, però també té humor, ironia, ràbia, i una escriptura deliciosa.

Aquí teniu les primeres pàgines d’aquest llibre. Gaudiu-les -us convenceran- i després seguiu amb el llibre. Us encantarà.

Per cert! Si voleu veure la presentació del llibre que va fer en Jaume Cabré acompanyat d’en Josep Lluch a l’Ateneu Barcelonès, la podeu veure sencera aquí:

Gaudiu de la penombra i gaudiu de la lectura. N’hi ha poques com aquesta.

Títol: Quan arriba la penombra
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-7588-670-1
Preu: 20€

Vida familiar, de Jenn Díaz

vida-familiar-jenn-diaz-premi-merce-rodoreda-2016Després de posar-nos en contacte amb la Maria Cabrera perquè ens expliqués els poemes que li han valgut el Premi Carles Riba de Poesia vam posar tota la Nostra maquinària en marxa per aconseguir que una de les escriptores amb més projecció de casa nostra ens expliqués el seu Premi Mercè Rodoreda de la literària Nit de Santa Llúcia.

I ho hem aconseguit.

Nosaltres, gaudiu de l’espectacle: la Jenn Díaz ens explica Vida familiar:

No t’he explicat gairebé res de nou. Moltes d’aquestes coses ja les saps perquè te les he explicat milers de vegades. Només volia dir-te com era jo i què em va passar quan tenia vint-i-cinc anys. Aquesta cita de Natalia Ginzburg (que introdueix el conte L’error) és una bona explicació de tot el que representa Vida familiar. Els setze relats no diuen gairebé res de nou, en aquest llibre s’hi poden trobar els temes que fa temps que em preocupen, com la maternitat, la infantesa, els conflictes familiars i la veu adolescent… però en aquest cas potser explico més com era jo i què em va passar quan tenia vint-i-cinc anys. Però no només a vint-i-cinc anys, sinó que parlo de la meva última dècada, que és la dècada delicada de l’última joventut i la primera etapa de l’edat madura. Les cites, com sempre, tenen una gran importància.

No només Natalia Ginzburg m’explica el meu propi llibre, sinó que Carson McCullers per començar hi diu: Tot allò que succeeix als meus relats, m’ha passat, o em passarà. No cal dir que tota escriptura té picades d’ullet amb la realitat i amb l’experiència pròpia, però tot allò que no he dit a les meves novel·les, apareix en aquests contes de manera natural, sense premeditació. Per això, tot i aparèixer els temes de sempre, aquesta vegada els temes de sempre no parlen dels altres, sinó de mi mateixa. El desordre, La burgesia, La nit, L’error, La vergonya o El sanatori són contes que podrien explicar algunes de les ensopegades que he tingut els darrers anys, que no han estat poques. Algunes encara duren.

Són contes que volen parlar de la incomunicació, d’una certa incomoditat vital (de la qual parlo a El desordre i que també du una bona cita de la Liv Ullman). Els personatges dels relats no són heroics, ni de bon tros, i gairebé la majoria han patit algun trencament que els obliga a reconstruir la seva vida quotidiana, més rutinària. Els conflictes familiars que van de generació en generació, les parelles joves que es desenamoren, les custòdies compartides o el desarrelament no parlen de ningú més que de mi.

Per això és un llibre íntim, personal, que he escrit intentant que la veu dels altres —els qui s’ofendran, els qui es buscaran en els personatges, els qui veuran una venjança, els qui sabran reconèixer la seva participació— hagi quedat per sota de la meva. És un llibre escrit en silenci, sense tenir en compte totes aquelles persones que em podrien dur a l’autocensura: jo inclosa.

Moltíssimes gràcies, Jenn, per obrir-nos les portes de la teva Vida familiar i una felicitació enorme i una grandíssima enhorabona per aquest Premi Mercè Rodoreda!!

Això ho volem més sovint! Volem més autors explicant-nos els seus llibres!

Jenn, t’esperem aviat al Nosaltresllegim. Sigui amb un llibre nou o explicant-nos més llibres!

Si voleu començar a llegir Vida familiar, de Jenn Díaz, aquí teniu els primers capítols del llibre en pdf.

Títol: Vida familiar
Autor: Jenn Díaz
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-TELA
Premi Mercè Rodoreda 2016
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-7588-660-2
Preu: 18,50€

Tot això ho faig perquè tinc molta por, d’Empar Moliner

totaixohofaigperquetincmoltaporA mi aquesta dona sempre m’ha agradat com escriu. Ja m’ho va fer passar molt bé quan vaig llegir aquell llibre sobre els contes que explicava a la seva filla que tenia uns dibuixos molt bonics i que, a més, t’hi explicava com explicar contes i també com inventar-te’ls sobre la marxa. Però això és una altra cosa.

“Ui, si… el què diran”. Si dius això és que no diuen mai res de tu i, ben bé no sé com prendre-m’ho això… Això sí: ella estava tan i tan contenta el dia que vaig penjar una foto del llibre a Twitter que tota ella i el seu timeline es van encendre per dir-li que la portada era molt bonica. Mentrestant, ella -ella… o sigui, ella!- li enviava tuits desesperats tot demanant-li el llibre al seu editor, el Josep Lluch. El seu editor és un senyor-senyor en majúscules, un individu que sempre que me l’he trobat m’ha semblat molt bona persona i una persona molt tranquil·la i reposada. Aquell dia, ella estava feta una fera dient-li que volia el seu nou llibre. Ell, reposat i tranquil, li deia que l’esperava a casa amb un got de llet per fer una festa de pijames amb el nou llibre. Alerta, de Proa i tapa dura. El Mercè Rodoreda. Això no és poca cosa.

I jo, mentrestant, piulant des del Twitter del Nosaltresllegim anava pensant allò de que “ara sí que t’has fotut en un bon embolic, perquè si resulta que te’l llegeixes tu i no t’agrada, a veure com resols aquest paperot que t’ha tocat”.

Però no. Ara no sé com explicar-ho ben bé… però des del nen que es pixa a sobre, fins la consulta del dentista, passant per la lletja dels espàrregs o el ramat de dones de l’això no toca, he anat llegint voraçment els contes i m’han encantat.

És un llibre que és ella. I me l’he cruspit tot. I mira que a vegades em costa llegir d’una tirada però aquesta dona ho ha aconseguit. Ara no sé ben bé què fer per explicar-lo pel Nosaltres.

Ella sí que sap què fer. I tant que ho sap. Ha agafat aquesta mala idea, aquesta sagacitat, aquest humor negre i amb un femení cop de maluc (se’m faria estrany i poc del DIEC dir “cadera”), ha escrit un recull de contes d’aquells que fan somriure per sota el nas i aixecar la cella amb diversió.

Quan hagi de publicar el “de què va” al Nosaltresllegim.cat, ¿hauria de passar-li el text al Josep Lluch perquè li passi a ella, que ella trobi un moment per llegir-se la ressenya i a veure si li sembla bé? Al cap i a la fi, el que intento és ressenyar el seu llibre com ella escriu un dels seus contes en aquest Tot això ho faig perquè tinc molta por. Deu estar molt enfeinada… Ja se sap que aquesta dona surt a teles, ràdios, escriu i a sobre contesta a tothom a Twitter.

“Ui, si… el què diran”. Si dius això és perquè no diuen mai res de tu. M’estranyarà força que no parlin d’aquest llibre.
A mi m’ha agradat molt. A saber què en diria l’autora d’un text com aquest. Potser li hauria de passar al Josep Lluch a veure què li sembla…

Estàs fet un pàjaru! Al final s’embolica molt, no? Tu mateix! No hi tinc res a dir. Quan dius “molt bona persona i una persona molt tranquil·la i reposada”, repeteixes dues vegades persona i no cal 😉

Això és el que m’ha dit el Josep Lluch. Ara només falta que s’ho llegeixi ella.

I el llibre, que se’l llegeixi tothom.
A mi m’ha agradat molt.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: Tot això ho faig perquè tinc molta por
Autor: Empar Moliner
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Premi Mercè Rodoreda 2015
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-7588-606-0
Preu: 19€

Vents més salvatges, de Bel Olid

ventsmessalvatgesLa Mariona se’ns estrena al Nosaltres per celebrar que arriba Sant Jordi. Ara només falta saber a qui li regalarà un llibre! I qui li regalarà una rosa!!

És el primer llibre de la Bel Olid que llegeixo i resulta que no és una novel·la: és un recull de contes on hi trobem personatges de tota mena. Al principi em va cridar una mica l’atenció que tots, absolutament tots els personatges eren dones. Al cap d’uns quants relats en van anar apareixent alguns de masculins però… però no us explico més perquè l’hàgiu de llegir. Val la pena.

Aquests personatges són, en la majoria dels casos, fràgils, observadors de la realitat i gent molt corrent, amb les seves penes i misèries. A més, tenen una tendència constant a comparar-se amb l’altre i, misteriosament, a tornar-se invisibles davant d’una suposada superioritat dels altres quan ells viuen el que viuen. És com si de cop es trobessin a llocs on no els toca ser. Llocs que els fan sentir incòmodes i sobretot i mai millor dit, fora de lloc.

Les descripcions, senzilles i quotidianes ens transporten a llocs, moments i sensacions que tots coneixem molt, i això fa que el llibre i els contes enganxin i facin de molt bon llegir.

Si no heu regalat mai contes per Sant Jordi, aquí teniu una bona oportunitat per regalar-ne de bons.

Gràcies per explicar-nos aquest Vents més salvatges, de Bel Olid, Mariona! T’esperem més sovint!!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Vents més salvatges
Autor: Bel Olid
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-16367-50-4
Preu: 16,50€

L’elefant desapareix, de Haruki Murakami

lelefantdesapareixL’Eulàlia se’ns estrena al Nosaltres amb un autor que cada any sona pel Nobel de Literatura: Haruki Murakami.

A veure què ens explica d’aquest L’elefant desapareix que acaba d’arribar a les llibreries:

Haruki Murakami torna, si es pot dir així, en català amb L’elefant desapareix. Un recull d’articles que va escriure entre els anys 1980 i 1991 que, agrupats en aquest llibre, conformen un còctel d’històries, aparentment, inconnexes entre sí però que guarden un símil, un fil continu i un rerefons molt semblant.

La rutina de cada personatge i famílies que hi apareixen és transformada per Murakami cap un univers surrealista i molts cops sense cap mena de sentit. Tot i així, arriba un punt que el seu imaginari infinit creat per aquests contes -que és el cap i a la fi el que són- no se t’acaba fent estrany. Fins i tot, t’hi adeqües i acceptes sense qüestionar que, per exemple, un dels protagonistes tingui la mania de cremar graners un cop cada dos mesos.

Murakami doncs, posa per escrit tot aquell seguit de pensaments que tots tenim generats per la monotonia diària. És a dir, fa actuar els seus personatges per instints, de vegades els més bàsics, abans que la racionalitat i la reflexió els freni d’actuar. Potser per això el llibre es titula L’elefant desapareix, perquè com a humans a vegades ens oblidem que seguir els instints és igual de lícit que asseure’ns per valorar quin ha de ser el següent pas.

Personalment, aquesta ha estat la meva estrena dins del món Murakami i m’ha quedat clar un aspecte: ens convida a fer volar la imaginació deixant inacabades i al punt més àlgid gairebé cadascuna de les 17 històries que ens presenta.

Continuarà…

Esperem tornar-te a veure i a llegir-te aviat, Eulàlia!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: L’elefant desapareix
Autor: Haruki Murakami
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traductor: Marina Bornas Montaña
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-16367-51-1
Preu: 19,90€

Tots els contes, de Pere Calders

totselscontesperecaldersAhir, dimarts 21, es van complir 21 anys de la mort d’un escriptor fabulós: Pere Calders.

És per això que avui li fem un petit homenatge recuperant un escrit de la Montserrat Brau. És un text que va escriure quan l’editorial de butxaca del Grup 62, labutxaca, va editar Tots els contes de Pere Calders.

Aquí el teniu. Era un dissabte i jugava el Barça… però l’ànsia per compartir un llibre fabulós es va apoderar de la Montserrat:

Nosaltres, ja sabeu que en general no actualitzem en dissabte, però avui no m’he pogut estar d’entrar a escriure sobre aquest volum que recull Tots els contes d’en Calders. No sabem la sort que tenim! Per menys de 15€, gairebé 1000 pàgines escrites per un dels autors més notables del s.XX en la nostra llengua!

M’ho he passat la mar de bé, francament! Tot i que molts ja me’ls havia llegit, mai no havia tingut l’oportunitat de fer-ho en l’ordre en què van ser publicats i m’ha agradat aquesta visió de com en Pere Calders va anar madurant com a narrador. Comencem per El primer arlequí (del ’36) i acabem amb L’honor a la deriva (’92) i un seguit de contes breus (brevíssims). Enmig, una llarga corrua de títols que ningú a qui li agradin els relats breus no s’hauria de perdre: Aquí descansa Nevares (més aviat una novel·la breu), Demà a les tres de la matinada, De teves a meves… Alguns eren (confio que encara ho siguin!) de recomanació escolar, de manera que han esdevingut molt populars.

Espero que aquest humor “a l’estil Sisa” -si se’m permet la lleugeresa-, cínic, agre, subtil, absurd, us faci el pes. Si és així, aquí n’hi ha un bé de Déu. Mireu quina frase, adreçada a un home, aparentment corrent, que decideix anar a la lluna pel seu compte en un coet casolà (Demà, a les tres de la matinada):

-Has arreglat els papers? No necessites cap placa de l’Ajuntament? Tens llicència de conductor de coets?

I aquesta, sobre el moment de crisi pel qual està passant una empresa? (Amb l’ajut de la informàtica):

-[L’empresari] (…) no podem matar la gallina dels ous d’or.
-Home, senyor Pardellans -remugà algú-. Tant com d’or…
-És igual. Del que sigui. Fins ara ha estat una gallina ponedora.
Van sortir tots del despatx amb una espurna d’il·lusió renovada. Bé, tots no: en Rodasarà estava emmurriat.
-I tu què tens, ara? – va preguntar-li l’Esteve Lluçanès -. Trobo que ens n’hem sortit millor que no esperàvem.
El vell sindicalista se’l va mirar fixament i digué:
-No ho sé, no ho sé… Tinc la sensació que ens tornen a amagar l’ou.

I per acabar, perquè està jugant el Barça, un de breu, breu (Val més no tocar-ho):

Es va realitzar. Al final, després de grans esforços i sacrificis, ho va aconseguir.
I el que són les coses: es veu que no valia la pena, perquè tothom coincidí a dir-li que estava molt millor en la seva etapa de projecte.

No em cansaré d’agrair a labutxaca que editi aquestes obres d’art! No hi ha excuses per no llegir-les!

Nosaltres no ens cansarem mai de recomanar la lectura de Calders. És un autor imprescindible!

Títol: Tots els contes
Autor: Pere Calders
Editorial: labutxaca
Col·lecció: LB
Pàgines: 992
ISBN: 978-84-96863-47-7
PVP: 14,90€

La veu de la sirena, de Carme Riera

laveudelasirenaLlegir la Carme Riera és sempre una bona notícia, no trobeu? La seva prosa és una garantia, independentment de quin sigui el tema.

En aquesta ocasió, ja us ho avanço, és el de l’amor impossible, encarnat en la passió de La Sirena que queda prendada d’un príncep humà. Ja ho veieu, doncs: un compte que ja ens havien explicat Andersen i Walt Disney, com anuncia la protagonista en les primeres pàgines d’aquest llibre.

De fet, La donzella del mar, de Hans Christian Andersen, hi està inclòs com un opuscle, en aquesta edició, il·lustrada amb cura per Helena Pérez García.

Així doncs, l’argument no és res de nou, però la manera com s’aborda sí. Aquí la sirena és una persona més moderna, amb determinació i una bona dosi de tossuderia… De tota manera, més enllà d’aquests girs més moderns que valen la pena -versionar els clàssics sempre m’ha semblat un gran exercici pensat per al plaer dels lectors-, si us recomano que us llegiu La veu de la sirena és perquè és bonic, bonic, bonic, com una perla a punt per ser descoberta, per a joves i no tan joves. I perquè vegeu que no us enganyo, us en deixo un fragment:

Haig d’assenyalar que jo no vaig buscar un home per tenir una ànima immortal, però quan vaig enamorar-me fins a la més íntima i minúscula de les escates de la meva cua de peix i dels molls dels meus ossos de dona va néixer dins meu la necessitat absoluta de fusionar-me i confondre’m amb ell per sempre. En tenia ben bé prou amb aquest regal d’immortalitat si ell em corresponia.

Ho veieu?

Títol: La veu de la sirena
Autor: Carme Riera
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 128
ISBN: 978-84-297-7402-3
PVP: 20,90€

Homes sense dones, de Haruki Murakami

homessensedonesFans, adeptes i seguidors de Haruki Murakami en general, doneu gràcies al cel i piqueu de mans, que ha tornat el gurú!!

Tot just acabo de llegir la seva última entrega, anomenada Homes sense dones, que és un recull de set relats, sis dels quals han estat publicats prèviament en diaris i mitjans japonesos i un d’ells és original. Tots aquests escrits que publica Murakami estan basats en la complexitat de les relacions entre homes i dones. En això, l’amic Haruki és un mestre… Se li ha de reconèixer.

L’autor japonès no pot evitar donar unes pinzellades entre surrealistes i oníriques a les seves obres. Ho ha fet sempre i ho fa aquí també. Les coses més senzilles, com ara l’acte d’anar a comprar, el de fer la bugada, el sortir a fer un volt o el fer l’amor… Sigui el que sigui, tot sempre acaba impregnat, tot acaba tenint com una mena de sensació i d’aire de “si però no”. Ha passat realment? I si ha passat, per què? Què acabo de fer? I… he estat jo?

Cadascun d’aquest relats, per marcià que pugui semblar, està dotat d’una sensibilitat creïble i emotiva, i d’unes maneres tan elegants que costa resistir-se, un cop acabat un escrit, a encetar el que hi ha una pàgina més enllà.

El resultat és un llibre que es fa curt. Segur que no decebrà cap dels seus fans.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Homes sense dones
Autor: Haruki Murakami
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traductors: Albert Nolla Cabellos | Jordi Mas López
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-9787-985-9
PVP: 19€