Arxiu de la categoria: Relats breus

El llibre de la Marató

Començo pel final: No us perdeu el Llibre de la Marató d’enguany. Compreu-lo i, sobretot, llegiu-lo, que val molt la pena.

La Marató de TV3 ja forma part del calendari d’esdeveniments de cada any. Tothom en coneix l’existència i la finalitat dels diners que es recullen, finalitat que enguany ha estat la investigació sobre les malalties infeccioses.

La Marató va començar, em sembla recordar, ocupant un programa a TV3 que s’emetia tot un vespre-nit. Amb el temps ha anat creixent i, a més de ser emès durant moltes més hores, ha estès l’àmbit d’iniciatives solidàries a fets diversos com cantades d’havaneres o partidets de futbol entre gent famosa. I CD’s enregistrats especialment. I llibres d’autoria múltiple.

A molts ens passa que, bé perquè no vam arribar a telefonar durant el programa, bé per acabar d’arrodonir l’aportació, comprem el llibre i, més endavant, queda oblidat sense llegir. Aquest any no ho heu de fer.

Hi ha deu narracions curtes escrites per deu escriptors diferents que tenen en comú el tema de les malalties infeccioses. És espectacular veure el ventall de possibilitats que obre un mateix tema en mans de persones avesades a escriure.

Hi ha qui pren com a punt de partença la “pesta negra” del segle XIV (aquella que va inspirar el Decameró de Bocaccio), o l’experiència punyent d’una periodista que entrevista un noi que ha patit terribles afectacions i vol contribuir a que es pugui continuar investigant, o l’historiador que descobreix astorat que pateix la mateixa malaltia que el seu admirat faraó Akenathon o el plor de les gotetes d’aigua regalimant en els vidres evocant la terrible fi de la infermera kurda que defensa els seus malalts en un hospital de Síria, o la trobada casual de dos solitaris en el desert urbà, per exemple.

No identificaré qui ha escrit cada cosa ni parlaré més de la resta de narracions. Tenen en comú una cosa: són molt bones.

Repeteixo: compreu-lo si no el teniu i llegiu-lo que val molt la pena.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols del llibre en pdf.

Títol: El llibre de la Marató
Autor: Diversos autors
Editorial: Columna
Col·lecció: FORA DE COL.LECCIO
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-664-2325-0
Preu: 10€

Rellotges de sol, de Sílvia Soler

Llegeixo amb assiduïtat els articles (o n’hem de dir peces literàries?) que Sílvia Soler publica al diari Ara. Sempre és un plaer trobar que hi ha algú amb la sensibilitat i capacitat d’observació que té la Sílvia i que li permet escriure -i escriure molt bé- aquestes breus cròniques de la vida que li passa pel costat.

El llibre Rellotges de sol recull 108 d’aquestes peces curtes (una plana i mitja) ordenades en sis blocs.

Fora del primer bloc que aplega les peces publicades cada dia durant la darrera quinzena d’agost del 2016, de contingut homogèniament vacacional i estival, no hi trobem una ordenació cronològica: són escrits publicats en moments diversos al llarg d’un període que va del 2014 al 2017.

Aquests blocs, d’extensió variable, reben un nom cadascun: algun és el títol d’algun article com passa amb el llibre -“Rellotges de Sol”-, altres tenen títols críptics i juganers com ara “La gallina pensarosa” o més descriptius dels continguts com “Fils i nusos”, “El retrovisor” i “Recances i bons propòsits”.

El resultat és un llibre que ens confirma que Sílvia Soler és una molt rellevant continuadora d’un gènere que ha tingut molt il·lustres conreadors (aquí la referència a Josep Maria Espinàs és inevitable). Aplegar els articles posa de manifest que al darrere hi ha una persona capaç de veure, mirar, rememorar, emocionar-se i transmetre aquestes emocions sense carrincloneria a través de micro-relats protagonitzats per gent de carn i ossos.

Ara, un consell:

Llegiu els relats sense presses, amb una actitud propera a la de la lectura de poesia. En acabar un article pareu, tanqueu els ulls si us ve de gust, deixeu que al vostre cervell s’hi formi lentament la fotografia que Soler us ha proposat, poseu els personatges en moviment, poseu-los cara -segur que en trobareu en el vostre entorn immediat- i continueu l’acció. Quan les imatges s’hagin esfumat podeu obrir els ulls i, si us abelleix, enceteu un altre article.

Teniu feina per a tot l’any.

I per cert; bon any 2018! Nosaltres seguirem llegint!

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols del llibre en pdf.

Títol: Rellotges de sol
Autor: Sílvia Soler i Guasch
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-664-2323-6
Preu: 17€

La Cavalleria Roja, d’Isaak Bábel

Confesso que no havia sentit parlar mai, que jo recordi, d’aquest escriptor. No me’n puc avergonyir; no sóc professional del ram, ni tinc estudis acadèmics de literatura.

Però sí que puc dir que lamento haver-lo conegut tan tard (amb les carxofes em va passar igual: vaig descobrir que m’agraden molt quan ja passava dels trenta i he lamentat sempre els anys perduts).

La cavalleria roja, potser el més conegut dins la poca producció que es va salvar de les purgues soviètiques, és un aplec de 38 contes? Narracions curtes? Apunts del natural? Proses poètiques terribles? No puc encasellar-lo.

Tots tenen com a escenari uns esdeveniments bèl·lics sobre els quals solem tenir molt poca informació, tant acadèmica com de la literatura o films sobre l’època: la guerra entre exèrcit “blanc” (amb aliats euroamericans), l’exèrcit “roig” i l’exèrcit polonès de la nova Polònia sorgida del Tractat de Versalles de 1918. Tot té lloc en terres ucraïneses i a la Galitzia romanesa.

Bàbel va escriure que

“No tinc imaginació… No sé inventar. He de conèixer-ho tot fins a l’últim senyal; si no, no puc escriure res. És per això que escric tan poc i tan lentament. Em surt amb dificultat. Després d’escriure cada conte m’envelleixo uns quants anys. Res de mozartianisme, res de goig de manuscrit ni de lleuger vol de la imaginació! Per molt curt que sigui el conte, no deixo de treballar-hi com un sapador, com un home que tot sol ha d’aplanar l’Everest”

Com que Gorki, després d’uns primers tempteigs que va considerar maldestres, li va recomanar que anés per món per guanyar experiència, va fer-se soldat i durant set anys en va ser a l’exèrcit de cavalleria al front romanès. La traductora ens diu que després d’haver viscut experiències esgarrifoses, Bàbel va tornar a agafar la ploma el 1923, aquesta vegada amb les idees ben clares.

Si cal dir allò de “de què va” el llibre, aviat hem acabat: va de la guerra.

Dels seus protagonistes: la cavalleria roja del títol, formada per cosacs principalment, els seus enemics al camp de batalla -sovint igualment cosacs- els pobles devastats amb població de mugics, de clergues polonesos, de jueus miserables. I els redactors dels periòdics de manteniment de la moral revolucionària, les dones fent el paper que solen jugar a totes les guerres: ase dels cops. I arreu la crueltat inútil… Però també el camp, de batalla o de repòs precari on hi ha ocasió per percebre el cel estrellat, la boira misteriosa, els capvespres de la planúria ucraïnesa… I tot com llampecs (flaixos) que se succeeixen de manera incessant i natural en un mateix paràgraf.

És inevitable la referència als “Desastres de la guerra” de Goya però només és per veure si ens hi acostem. Perquè també ens ve al cap la pintura o els vitralls de Chagall tan plens del món poètic i oníric dels pobles de jueus russos: Bàbel era jueu i algun conte podria haver-lo signat Woody Allen en col·laboració amb Tarantino o, millor, amb Kim Ki Duc.

La traductora Monika Zgustova és una molt bona escriptora txeca (7 novel·les i un llibre de contes) que escriu en català, ha fet traduccions del rus (Dostoievski i Bàbel), ha participat en la redacció dels diccionaris Rus-Català / Català-Rus, ha escrit la biografia de Hrabal, i ha traduït al català els grans txecs: Hrabal, Kundera, Havel, Hasek, Capek… Un luxe.

Ja va escriure una traducció de La Cavalleria Roja el 1986. La d’ara, dita definitiva, respon a noves aportacions de la investigació als arxius soviètics. Com a mínim les quatre darreres narracions (estilísticament menys espurnejants) no figuren a la versió de 1986.

Potser no cal explicar-ho aquí però deixeu-me dir que el 27 de gener de 1940, Isaak Bàbel va ser executat a l’edat de 45 anys en un soterrani moscovita.

I sabeu quin és l’únic topònim que em sonava d’aquesta terra martirizada? Txernòbil

No cal que digui que he trobat que aquest llibre és una joia imprescindible, oi?

Seguiu aquest enllaç per començar a llegir aquest llibre de Bábel amb la traducció actualitzada de Zgustova.

Títol: La cavalleria roja
Autor: Isaak Bábel
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Traductor: Monika Zgustova Jamuskova
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-7588-679-4
Preu: 17,50€

Això no és Amèrica, de Jordi Puntí

Quan els grans narradors es posen a fer petites narracions en surten grandíssims contes! Això no és Amèrica és, des del meu punt de vista, això: un enorme llibre de 9 contes, alguns dels quals -com s’indica a la “Nota final”- van ser escrits l’any 2002 i altres tot just al llarg del 2016.

Són totes peces que, d’una manera o altra, havien vist la llum anteriorment (moltes, sota l’autoria dels mai prou elogiats Germans Miranda) i ara han tornat a passar pels ulls de Jordi Puntí, que les ha revisades i, en algun cas, restaurades amb algunes pàgines que n’havia manllevat abans per qüestió d’espai.

M’ha acompanyat en dies convulsos, aquest llibre, i m’ha fet viure emocions intenses, d’aquelles que els bons contes transporten amagades a dins, com si fossin una càpsula farcida d’antibiòtic que mata tots els bacteris que ens van minant la moral…

Sempre em sap greu parlar de l’argument dels llibres que llegeixo i, en aquesta ocasió, més que mai, perquè són relats curtets i es mereixen que hi arribem amb el cap en blanc,  a punt per a què ens l’omplin de colors. De vegades, de negre.

Tanmateix, sí que crec que us puc confessar que, des que vaig llegir el primer relat, he mirat de posar en pràctica una activitat que planteja i ho he trobat força complicat… En l’activitat de què parlo, els protagonistes caminen per Barcelona i, mentre ho fan, dibuixen a la retícula de l’Eixample lletres imaginàries. És una idea bonica, oi? Què hi escriuríeu, nosaltres, a la ciutat?  No ho sé… potser una frase del Mike Franquesa, un dels protagonistes d’aquests relats, que ens acaba dient “Tard o d’hora tothom descobreix quin paper li ha tocat al teatre de la vida”. Confiem que no sigui un paper d’estrassa!

Aquí podeu començar a llegir el llibre de Jordi Puntí! Gaudiu dels primers capítols en pdf!

Aquí teniu més llibres del Jordi Puntí al Nosaltresllegim, com ara aquesta ressenya de les seves Maletes perdudes.

Títol: Això no és Amèrica
Autor: Jordi Puntí
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-17016-16-6
Preu: 17€

Quan arriba la penombra, de Jaume Cabré

Quin recull de contes que ens ha regalat en Jaume Cabré!!

 Sí, és un regal.

 Després del Jo confesso que vaig comentar ja fa molt de temps, esperava el moment en què en Cabré ens tornés a brindar una estona de goig de lectura com ha sigut aquest Quan arriba la penombra.

Un goig, un plaer, un gust. Per assaborir-lo primer amb urgència, com l’afamat, i després tornant-hi per fer-ho lentament, lligant els fils que han quedat penjats per donar color a un tapís on la mort és la protagonista omnipresent. De tot tipus i sovint violenta.

L’autor, en un interessant epíleg de 4 pàgines, ens explica la gènesi dels seus contes. Són el que una amiga aquarel·lista en diu “un-mientras-tanto” per referir-se a les pintures petites que fa, mentre espera que les de gran format s’eixuguin completament. En Jaume Cabré fa contes mentre espera que la seva nova novel·la vagi prenent cos. I després els tria (descarta, modifica o guarda en un calaix) buscant aquella unitat que un dia l’escriptor Vicenç Riera Llorca li havia argumentat que convenia que hi hagués en els reculls de contes. En aquest cas, la mort.

Però per sobre d’aquesta unitat trobem els registres més variats de llenguatge, de situacions, de variants dialectals -si cal-, de veus narratives, de seqüències temporals… El Jaume Cabré que ja coneixem i que no deixa de sorprendre’ns per la seva creativitat.

I que té aquella capacitat d’introduir-nos ràpidament, quan passes d’un conte a l’altre, en un altre món, un altre personatge, una altra situació… i de cop ens apareix un personatge o una pintura de 3 contes anteriors.

M’ho he passat molt bé amb aquest llibre. L’únic inconvenient que té és que ens desperta la gana de més llibres de Jaume Cabré.

Aquí teniu les primeres pàgines d’aquest llibre en pdf perquè pugueu començar a gaudir-lo.

Títol: Quan arriba la penombra
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-7588-670-1
Preu: 20€

D’on trec el temps, de Màrius Serra

Màrius Serra existeix des que tinc memòria. La meva tieta feia els mots encreuats de La Vanguardia i ja hi era. Si posaves la ràdio parlava de coses, de paraules, de criatures, de llengua,… i ja hi era. No hi era tota l’estona però hi era sempre. Quan vaig començar a anar a l’institut vaig descobrir que, ¡oh, meravella!, a sobre escrivia llibres.

És impossible estar allà dalt, contínuament, sense parar, tota l’estona, sense saber gestionar el temps, la feina i el lleure. Perquè a més de treballar, bé que deu fer coses que no són feina, aquest senyor, oi?

Entre enigmàrius, scrabbles i imperfeccions a Hawaii, hi ha hagut també fills quiets o fills amb bioritmes lents. I això també ho hem pogut saber quan l’han convidat a alguna banda perquè ens ho expliqués o en aquest llibre tan particular. Si a més hi sumeu les coses que fa, no per feina sinó perquè vol fer-les… tots a aplaudir!!

A D’on trec el temps, en Màrius Serra explica aquest com s’ho fa. D’on treu el temps. Com és capaç de fer-ho tot. Però no només són consells de vida i d’autoajuda: també són relats breus amb el toc únic d’aquest escriptor, articles verbívors, assajos sobre la lectura en diagonal, anàlisis de paciència, alabacions de la procastinació,… Hi ha de tot. Com bé l’anomena l’autor, al capítol de les 10 del matí sobre el temps de multitasca, aquest és un “llibre inclassificable”.

Dividit en quatre parts, el llibre ens ofereix unes quantes claus de com s’ho fa aquest autor barceloní per poder arribar a llocs que moltes vegades, al comú dels mortals, ens sembla massa complicat arribar. El llibre comença així:

Suposo que sóc pencaire perquè vaig néixer un u de maig. En l’entremig he estat un home de fer. Tots en fem, de coses, i a l’era digital cada cop n’hi ha més que queden registrades. Llibres, articles, mots encreuats, traduccions, col·laboracions als mitjans audiovisuals, conferències… Per això no trobo estrany que molta gent em digui “no sé d’on treus el temps”. En aquest llibre exploro els amagatalls dels quals trec el temps.

Molts de Nosaltres pot ser que tinguem un rebuig -una mica estúpid?- al llibre pràctic o als manuals de “com aprendre a…”. El cas és que els llibres serveixen per moltes coses, però el més important és que ens fan gaudir i ens expliquen i ajuden a aprendre unes quantes coses. En el cas de l’últim llibre del Màrius Serra, aconsegueix fer ambdues coses: gaudim de la lectura de contes i consells, i ens dona un cop de mà per trobar més temps.

En Màrius Serra ens condueix pels bons consells per aprofitar el temps cap a l’assaig, i en aquest camí hi trobem poesia, enigmística, bibliografia ben diversa, i alguns contes que si els escoltes bé tenen la veu, la melodia i la poètica del seu autor.

No voldríeu tenir més temps per a poder llegir? El temps ja el teniu. Només l’heu d’aprofitar. I si no, que us ho expliqui en Màrius Serra.

Aquí teniu en Màrius Serra a l’entrevista que li va fer en Xavier Grasset al programa Més 324 on parla del seu llibre D’on trec el temps:

Aquí teniu els primers capítols en pdf perquè comenceu a veure d’on treure el temps per llegir un molt bon llibre del Màrius Serra.

Títol: D’on trec el temps
Autor: Màrius Serra
Editorial: Empúries
Col·lecció: Empúries Narrativa
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-16367-97-9
Preu: 16,90€

Quan arriba la penombra, de Jaume Cabré

En Jaume Cabré escriu, juga, en una altra lliga. Jo no vaig llegir el Jo confesso en el seu moment perquè… la veritat és que no en sé el perquè. Segurament em devia enganxar amb altres interessos literaris, altres dèries o, simplement, ningú no em va repetir prou que Jaume Cabré juga en una altra lliga.

I de cop, arriba a les teves mans la penombra. I quina penombra! La Mort, fil conductor, porta el lector en aquest recull de contes pel goig, pel plaer, pel gaudi de la lectura. Feia molt de temps que no m’ho passava així de bé llegint.

Jaume Cabré torna a les llibreries amb Quan arriba la penombra i personatges que assassinen, que moren, que viuen la mort, que expliquen com moren i que ho fan en tota mena de registres, contextos i rerefons.

El domini en Cabré té del lèxic, del ritme narratiu, de la capacitat de transportar al lector des del text cap a una -jo diria fins i tot- visualització de què estàs llegint és senzillament meravellós. Sigui amb aquest personatge anomenat “Tu” que passa de la innocència a l’homicidi sense remordiments ni llàgrimes gràcies a una institució de monges i un mestre amb la mà massa llarga o amb en Poldo, un lladre de corders del Pirineu a mitjans dels anys trenta. I més: lladres en situacions inesperades, paisatges d’una guerra, Premis Nobel que fan perdre el cap, assassins en confessionaris… I al final del llibre, un epíleg que també ens ajuda molt a entendre d’on ve aquesta penombra, d’on surten les històries que comprèn el llibre, i que ens ajuda a entendre més aquest autor tan singular com extraordinari.

Nosaltres, hi ha raríssimes ocasions per gaudir d’una manera única de la lectura, i en Jaume Cabré ens ofereix aquesta possibilitat cada cop que treu un llibre. No ho dic només jo: ho diu tothom que el llegeix.

No cal ser fan de Jaume Cabré per anar a buscar aquest llibre i gaudir-lo. Només cal ser fan de la bona Literatura.

Ara només falta que obriu els braços a aquesta penombra que té Mort, penombra i tragèdia, però també té humor, ironia, ràbia, i una escriptura deliciosa.

Aquí teniu les primeres pàgines d’aquest llibre. Gaudiu-les -us convenceran- i després seguiu amb el llibre. Us encantarà.

Per cert! Si voleu veure la presentació del llibre que va fer en Jaume Cabré acompanyat d’en Josep Lluch a l’Ateneu Barcelonès, la podeu veure sencera aquí:

Gaudiu de la penombra i gaudiu de la lectura. N’hi ha poques com aquesta.

Títol: Quan arriba la penombra
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-7588-670-1
Preu: 20€

Vida familiar, de Jenn Díaz

vida-familiar-jenn-diaz-premi-merce-rodoreda-2016Després de posar-nos en contacte amb la Maria Cabrera perquè ens expliqués els poemes que li han valgut el Premi Carles Riba de Poesia vam posar tota la Nostra maquinària en marxa per aconseguir que una de les escriptores amb més projecció de casa nostra ens expliqués el seu Premi Mercè Rodoreda de la literària Nit de Santa Llúcia.

I ho hem aconseguit.

Nosaltres, gaudiu de l’espectacle: la Jenn Díaz ens explica Vida familiar:

No t’he explicat gairebé res de nou. Moltes d’aquestes coses ja les saps perquè te les he explicat milers de vegades. Només volia dir-te com era jo i què em va passar quan tenia vint-i-cinc anys. Aquesta cita de Natalia Ginzburg (que introdueix el conte L’error) és una bona explicació de tot el que representa Vida familiar. Els setze relats no diuen gairebé res de nou, en aquest llibre s’hi poden trobar els temes que fa temps que em preocupen, com la maternitat, la infantesa, els conflictes familiars i la veu adolescent… però en aquest cas potser explico més com era jo i què em va passar quan tenia vint-i-cinc anys. Però no només a vint-i-cinc anys, sinó que parlo de la meva última dècada, que és la dècada delicada de l’última joventut i la primera etapa de l’edat madura. Les cites, com sempre, tenen una gran importància.

No només Natalia Ginzburg m’explica el meu propi llibre, sinó que Carson McCullers per començar hi diu: Tot allò que succeeix als meus relats, m’ha passat, o em passarà. No cal dir que tota escriptura té picades d’ullet amb la realitat i amb l’experiència pròpia, però tot allò que no he dit a les meves novel·les, apareix en aquests contes de manera natural, sense premeditació. Per això, tot i aparèixer els temes de sempre, aquesta vegada els temes de sempre no parlen dels altres, sinó de mi mateixa. El desordre, La burgesia, La nit, L’error, La vergonya o El sanatori són contes que podrien explicar algunes de les ensopegades que he tingut els darrers anys, que no han estat poques. Algunes encara duren.

Són contes que volen parlar de la incomunicació, d’una certa incomoditat vital (de la qual parlo a El desordre i que també du una bona cita de la Liv Ullman). Els personatges dels relats no són heroics, ni de bon tros, i gairebé la majoria han patit algun trencament que els obliga a reconstruir la seva vida quotidiana, més rutinària. Els conflictes familiars que van de generació en generació, les parelles joves que es desenamoren, les custòdies compartides o el desarrelament no parlen de ningú més que de mi.

Per això és un llibre íntim, personal, que he escrit intentant que la veu dels altres —els qui s’ofendran, els qui es buscaran en els personatges, els qui veuran una venjança, els qui sabran reconèixer la seva participació— hagi quedat per sota de la meva. És un llibre escrit en silenci, sense tenir en compte totes aquelles persones que em podrien dur a l’autocensura: jo inclosa.

Moltíssimes gràcies, Jenn, per obrir-nos les portes de la teva Vida familiar i una felicitació enorme i una grandíssima enhorabona per aquest Premi Mercè Rodoreda!!

Això ho volem més sovint! Volem més autors explicant-nos els seus llibres!

Jenn, t’esperem aviat al Nosaltresllegim. Sigui amb un llibre nou o explicant-nos més llibres!

Si voleu començar a llegir Vida familiar, de Jenn Díaz, aquí teniu els primers capítols del llibre en pdf.

Títol: Vida familiar
Autor: Jenn Díaz
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-TELA
Premi Mercè Rodoreda 2016
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-7588-660-2
Preu: 18,50€

Tot això ho faig perquè tinc molta por, d’Empar Moliner

totaixohofaigperquetincmoltaporA mi aquesta dona sempre m’ha agradat com escriu. Ja m’ho va fer passar molt bé quan vaig llegir aquell llibre sobre els contes que explicava a la seva filla que tenia uns dibuixos molt bonics i que, a més, t’hi explicava com explicar contes i també com inventar-te’ls sobre la marxa. Però això és una altra cosa.

“Ui, si… el què diran”. Si dius això és que no diuen mai res de tu i, ben bé no sé com prendre-m’ho això… Això sí: ella estava tan i tan contenta el dia que vaig penjar una foto del llibre a Twitter que tota ella i el seu timeline es van encendre per dir-li que la portada era molt bonica. Mentrestant, ella -ella… o sigui, ella!- li enviava tuits desesperats tot demanant-li el llibre al seu editor, el Josep Lluch. El seu editor és un senyor-senyor en majúscules, un individu que sempre que me l’he trobat m’ha semblat molt bona persona i una persona molt tranquil·la i reposada. Aquell dia, ella estava feta una fera dient-li que volia el seu nou llibre. Ell, reposat i tranquil, li deia que l’esperava a casa amb un got de llet per fer una festa de pijames amb el nou llibre. Alerta, de Proa i tapa dura. El Mercè Rodoreda. Això no és poca cosa.

I jo, mentrestant, piulant des del Twitter del Nosaltresllegim anava pensant allò de que “ara sí que t’has fotut en un bon embolic, perquè si resulta que te’l llegeixes tu i no t’agrada, a veure com resols aquest paperot que t’ha tocat”.

Però no. Ara no sé com explicar-ho ben bé… però des del nen que es pixa a sobre, fins la consulta del dentista, passant per la lletja dels espàrregs o el ramat de dones de l’això no toca, he anat llegint voraçment els contes i m’han encantat.

És un llibre que és ella. I me l’he cruspit tot. I mira que a vegades em costa llegir d’una tirada però aquesta dona ho ha aconseguit. Ara no sé ben bé què fer per explicar-lo pel Nosaltres.

Ella sí que sap què fer. I tant que ho sap. Ha agafat aquesta mala idea, aquesta sagacitat, aquest humor negre i amb un femení cop de maluc (se’m faria estrany i poc del DIEC dir “cadera”), ha escrit un recull de contes d’aquells que fan somriure per sota el nas i aixecar la cella amb diversió.

Quan hagi de publicar el “de què va” al Nosaltresllegim.cat, ¿hauria de passar-li el text al Josep Lluch perquè li passi a ella, que ella trobi un moment per llegir-se la ressenya i a veure si li sembla bé? Al cap i a la fi, el que intento és ressenyar el seu llibre com ella escriu un dels seus contes en aquest Tot això ho faig perquè tinc molta por. Deu estar molt enfeinada… Ja se sap que aquesta dona surt a teles, ràdios, escriu i a sobre contesta a tothom a Twitter.

“Ui, si… el què diran”. Si dius això és perquè no diuen mai res de tu. M’estranyarà força que no parlin d’aquest llibre.
A mi m’ha agradat molt. A saber què en diria l’autora d’un text com aquest. Potser li hauria de passar al Josep Lluch a veure què li sembla…

Estàs fet un pàjaru! Al final s’embolica molt, no? Tu mateix! No hi tinc res a dir. Quan dius “molt bona persona i una persona molt tranquil·la i reposada”, repeteixes dues vegades persona i no cal 😉

Això és el que m’ha dit el Josep Lluch. Ara només falta que s’ho llegeixi ella.

I el llibre, que se’l llegeixi tothom.
A mi m’ha agradat molt.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: Tot això ho faig perquè tinc molta por
Autor: Empar Moliner
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Premi Mercè Rodoreda 2015
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-7588-606-0
Preu: 19€

Vents més salvatges, de Bel Olid

ventsmessalvatgesLa Mariona se’ns estrena al Nosaltres per celebrar que arriba Sant Jordi. Ara només falta saber a qui li regalarà un llibre! I qui li regalarà una rosa!!

És el primer llibre de la Bel Olid que llegeixo i resulta que no és una novel·la: és un recull de contes on hi trobem personatges de tota mena. Al principi em va cridar una mica l’atenció que tots, absolutament tots els personatges eren dones. Al cap d’uns quants relats en van anar apareixent alguns de masculins però… però no us explico més perquè l’hàgiu de llegir. Val la pena.

Aquests personatges són, en la majoria dels casos, fràgils, observadors de la realitat i gent molt corrent, amb les seves penes i misèries. A més, tenen una tendència constant a comparar-se amb l’altre i, misteriosament, a tornar-se invisibles davant d’una suposada superioritat dels altres quan ells viuen el que viuen. És com si de cop es trobessin a llocs on no els toca ser. Llocs que els fan sentir incòmodes i sobretot i mai millor dit, fora de lloc.

Les descripcions, senzilles i quotidianes ens transporten a llocs, moments i sensacions que tots coneixem molt, i això fa que el llibre i els contes enganxin i facin de molt bon llegir.

Si no heu regalat mai contes per Sant Jordi, aquí teniu una bona oportunitat per regalar-ne de bons.

Gràcies per explicar-nos aquest Vents més salvatges, de Bel Olid, Mariona! T’esperem més sovint!!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Vents més salvatges
Autor: Bel Olid
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-16367-50-4
Preu: 16,50€