El Martí s’ha llegit El llibre de l’any del Vicenç Pagès i ens n’ha fet la ressenya. Tingueu en compte que coneix l’autor… però com que li agrada burxar a pràcticament tot el que se li posa davant, podeu confiar (prou) en el seu escrit.

Hi ha llibres que entren primer pels ulls amb la portada o, en el seu defecte, amb la contraportada. I què diu aquest El llibre de l’any? Doncs una cita de Samuel Johnson que resa: “no us refieu de qui ha escrit més llibres dels que ha llegit”.

Partint d’aquí, doncs, jo em refio d’en Vicenç Pagès perquè, pel que sé, és un home molt llegit… i a més, sap escriure. A més, aquesta cita és una pseudojustificació per entendre què trobarem en aquest “almanac literari”: un recull dels articles que des de l’any 2000 ha anat escrivint Pagès al diari El Punt i després a la revista Presència. Ara, però, no us imagineu un totxo amb un recull d’onze anys de columnes setmanals! El que trobareu en aquest llibre són cinquanta-tres textos on es contextualitza cadascuna de les setmanes de l’any, amb les seves circumstàncies, separats per estacions, marcats per les “dates assenyalades” -Sant Jordi, Nadal, Tots Sants, Setmana Santa, l’Epifania d’un Crist salvador, l’arribada de cada estació o dels canvis de temps, etc.-, i amb una altra guia inamovible i indispensable: la literatura i, en el seu defecte, els seus autors.

Així doncs, en la citada epifania comencem a llegir un text on se’ns parla de l’inici de l’Ulisses de Joyce, però poc després s’explica que si a la literatura universal hi ha hagut algun especialista en la matèria és Lleó Tolstoi. I, en aquest sentit, partint d’autors o temes anem passejant de la mà de Vicenç Pagès per retrobar o descobrir les obres de Dostoievski, Pla, Virginia Woolf, Fages de Climent, Cortázar, Kapuscinski, Salvat-Papasseit, Nietzsche, Verdaguer, C.S. Lewis, Maria Mercè Marçal, Huxley, Stendhal, Rodoreda, Kafka, Karl Marx, o fins i tot referents culturals indispensables per la nostra societat com Groucho Marx.

Un llibre que es llegeix de forma deliciosa. Fins i tot li ho podríem retreure a Pagès. I és que ja ho aconsella l’autor al pròleg quan recomana una lectura pausada i, si pot ser, llegint cada text corresponent-la a cada setmana de l’any.

I entre text i text de Pagès, l’excel·lent treball d’il·lustració que fa Joan Mateu, extreient dels escrits setmanals aquella imatge que podria passar pel nostre cap, o fins i tot aquella que ens fa dir allò del “sí, sí,… té raó. Així està més ben explicat” a l’hora de plasmar l’escrit al dibuix: rostres de Sagarra amb tatuatges de la Polinèsia, llibres en una nevera quan es parla de la fredor narrativa de Txèkhov o un Peter Pan de Disney amb bigotis dalinians a l’hora d’explicar com el pintor surrealista i Gala van sobreviure, com Orwell, als Fets de Maig del 34.

Només dos retrets: he estat incapaç de fer-ne una lectura pausada. Sóc periodista i devoro més articles que no pas llibres.

L’altre retret és que després de llegir aquest almanac literari de Vicenç Pagès tinc tal quantitat de “deures”, de llibres per llegir amb una explicació del per què ho he de fer, que ja no podré devorar més articles…

Doncs això: no us refieu de qui ha escrit més llibres dels que ha llegit.

D’en Vicenç Pagès us en podeu fiar.

En Francesc Canosa, periodista i Doctor en comunicació, -potser l’haureu llegit alguna vegada a llocs com El Singular Digital o fent crítica literaria a El País- ens ha fet aquesta magnífica ressenya sobre l’edició que ha fet Labutxaca de les Narracions de Joaquim Ruyra. Esperem que us agradi tant com a Nosaltres!

Totes les coses parlen. Algú ho dubta? O potser no grinyola una porta, o un forrellat? No és el nyec-nyec, o el rac-rac, una manera de xerrar, de dir alguna cosa?  Potser pateix. Potser s’alegra. Ai, què deu voler dir? T’imagines en Joaquim Ruyra (Girona, 1858-Barcelona, 1939) parant l’orella vora el mar. O ensumant una alzinera. O sentint garlar un pescador…

De Girona, a Arenys de Mar, passant per la central nuclear familiar de Blanes. Això fa Ruyra. Això fa: recol·lector de paraules. Col·leccionista de micro mons per explicar tot un món. En va tenir prou. Lo petit és gran. I amb aquestes 25 narracions Ruyra va deixar assentat tot un món que parla per sempre més.

És cert que ha fet parlar i parlar. La seva prosa condiciona, com cap altra, la prosa catalana del segle vint. És cert que és germinal, inaugural. És cert que influencia així a Josep Pla; Caterina Albert; Josep Carner; Carles Riba; Gaziel; Salvador Espriu; Pere Calders… Però potser encara és més cert, més veritable, que Ruyra és l’home que sap fer parlar les coses. Va portar les coses a casa. Va dur les paraules a la cassola, al menjador, a la cadira, al braç, a la galta. Les paraules van tornar.

Un dia Ruyra va sortir a “cercar la bellesa” i mira què ens ha dut. Perquè “Estic convençut que avui com en temps de Hamlet, els cels i la terra amaguen moltes coses a la miopia dels savis”. Para l’orella. Escolta’l. Sent-lo. Ens diu moltes coses. D’allà a fora. Però les has de voler escoltar.

Quina delícia llegir ressenyes com aquesta, oi?

Només algú que hagi notat com un gat es converteix en una boleta sobre la seva falda o hagi viscut l’alegria d’un cadell a la porta de casa, fins i tot abans d’entrar la clau al pany, podria escriure sobre aquests éssers amb tanta delicadesa i detall. I només algú que hagués viscut la pèrdua del seu petit company podria d’escriure aquesta pena, com si d’una persona es tractés. Els buits que provoquen, les pauses per assimilar que el sorollet del cascavell que sents només ha estat una mala passada de la ment o que la petita ombra que ha siluetejat la llar de foc només era el vol d’un ocell passant per davant de la finestra i no la teva gateta buscant l’escalfor de les flames.

Però no tots els moments de Maria Barbal respecte a aquests petits animals són tristos. De vegades t’adones que són capaços d’oferir-ho tot sense reserves. Com la història d’en DUC, un simpàtic gosset que aprèn a ser feliç, recordant com de diferent és la vida ara, amb un amo que no s’oblida de donar-li menjar, tot i que la dona gran que el va tenir abans no el tractava pas malament, però l’edat feia estralls en la seva memòria. La seva vida ha canviat. Descobreix, no com un espectador més, sinó com a protagonista, nous llocs, reptes i enemics. L’ascensor en moviment i una casa plena de flors. Com si es tractés d’un ésser humà més, s’adona de les necessitats del seu amo: com aquest troba a faltar la seva companya, com ja no riu tant. Sent, compadeix, s’entristeix i se n’alegra. Ara està millor en aquesta casa, tot i que és de passadissos estrets, i que quan aprèn a demostrar felicitat movent la cueta tira les coses dels estants més baixos.

Maria Barbal, que es va criar rodejada d’animals de granja a muntanya, presenta a Cada dia penso en tu un seguit de relats curts que aprofundeixen en la relació entre els humans i els animals. Una joia per regalar a qualsevol que comparteixi aquest amor per aquests petits companys que donen tant a canvi de tan poc.

En primer lloc voldria fer una consideració sobre aquest llibre. Últimament, quan parlem de literatura fantàstica, el que ens ve a la ment són Tolkiens, Jocs de Trones, Harry Potters i Úrsules Leguins… doncs no. Segons en Joan Solé, que és qui s’ha encarregat de fer la selecció dels contes que apareixen en aquest llibre, això que he citat és el que ell anomena “literatura meravellosa”. I al pròleg del recull ens explica el perquè de la teoria. Segons Solà, la literatura fantàstica ha de tenir com a fet clau que es produeixi un fet excepcional (un doctor peculiar que es diu Jekill de cognom, per exemple).

Però anant al que pertoca, Els millors contes de la literatura fantàstica és un recull molt bo de relats d’aquest gènere però sense reiterar-se en l’estil o la temàtica; o sigui, que no n’hi ha dos de fantasmes, i n’hi ha un de cada cosa.

Entre els autors que configuren aquest recull hi trobareu Poe, Stevenson, Dickens, Wells, Kipling, Bierce, Melville, i altres patums d’aquest món.

Una de les millors coses que té, a més, aquest recull és que els contes que hi trobareu no són els més coneguts dels autors que us he citat; de manera que us podeu trobar amb més d’una agradable (o fantàstica) sorpresa.

M’ha agradat molt, es llegeix molt bé (són relats curts), i francament, si el llibre es diu Els millors contes de la literatura fantàstica… és perquè és veritat.

Tant els contes com els autors són els millors d’aquest gènere.

En Josep, el pare de l’F.X, ens ha fet la ressenya de les Històries encantades de Catalunya que ha recollit en César Alcalà. Aquí la teniu:

Bé, en aquests moments “jo encara no sé ben bé si sóc viu o mort”. Així comencen Els Pastorets de Folch i Torres. No sé si em desperto d’un son o estic encantat amb totes aquestes Històries Encantades.

Em van les històries curtes, i sempre m’ha agradat molt llegir-ne, doncs sempre n’aprens alguna de nova; en aquest llibre n’hi ha unes quantes.

De segur que en rellegiré alguna de nou, per quan vagi de passeig per algun dels encantats indrets en què es desenvolupen les històries, i així sorprendre els meus acompanyants.

M’acabo de despertar de sobte, travessant El Pont Del Diable de Martorell, portant al damunt La Pedra De L’Encant de la Porxada de Granollers. Al meu voltant, la quitxalla em persegueix, reclamant la pedra: la necessiten els narradors per fer de púlpit per explicar-los contes.

Hola de nou a tots, amics!

Si no estic mal fixada, ara farà més o menys un any que vaig comentar un d’aquests reculls de Relats dels Pirineus. En aquest nou volum, observo que hi ha autors que repeteixen.

L’anterior tenia una temàtica més variada: parlava del paisatge, dels costums, de les festes, i de la tendència esotèrica que envolta tots aquests paratges tan boirosos…. Aquest, en canvi, se centra única i exclusivament en el tema de la memòria històrica.

Són 21 els autors que mitjançant el relat breu, ens donen la seva visió o la seva experiència personal en forma de records (dolorosos, tristos i terribles, la majoria d’ells) de com a les valls d’Àneu, al Pallars Subirà, al Pallars Jussà i a tants altres llocs dels Pirineus la repressió franquista i els danys col·laterals (cosins-germans) de qualsevol guerra van fer de les seves destrossant vides, sentiments, paisatges,… en fi, de tot i de forma brutal.

Encara que llegir aquestes coses no resulti amable, crec que és necessari precisament per fer honor al títol d’aquest recull, i si la memòria ens falla, sempre tindrem la sort de poder rescatar-la gràcies a aquests escrits imprescindibles.

Abans d’escriure aquest comentari, crieu-me, m’ho he rumiat molt i molt perquè potser és un dels llibres més difícils de comentar que he llegit en tota la meva vida.

D’entrada s’imposa una confessió. A mi, personalment, els relats no m’acaben de fer el pes. Posats a escollir, m’estimo molt més el gruix i la consistència d’una novel·la amb el seu format convencional. El que passa és que cadascun dels relats que formen part d’aquest recull són una petita, molt petita, novel·la en si mateixos.

L’autor, amb els 50 -si, si, si, 50- relats que composen aquest recull, va deixant bastant clares les seves fixacions.

Jueus residents als EUA que no sé per quins set sous tenen una especial debilitat per Itàlia. I allí que se n’hi van….

Al principi, els relats tenen més seny que no pas bogeria, però a mesura que passen les pàgines és… No sé com dir-ho. Una de dos: o l’autor té un excés etíl·lic o el té el lector.

En el meu cas, dono fe que he llegit cadascun d’aquests relats en perfecte estat de revista, i no per això deixo de veure que a mesura que avança la lectura, hi ha cada cop menys seny!!!

Tot plegat és una crònica tenyida de mitja conya basada en el desencís, el fracàs i el desarrelament d’una sèrie de personatges que vagin on vagin, mai trobaran el seu lloc.

És tanta la tristesa que es respira a cada pàgina; el fracàs, l’últim instant… I el pitjor de tot: l’evidència de què és impossible sortir d’aquesta espiral d’amargura total i absoluta.

Nois, noies: és un llibre dur. Molt dur….

Set contes envoltats de fulles, flors i neu que ens endinsaran en un moment concret i molt especial on podrem respirar molt de prop les vivències d’uns personatges els dies abans de Tots Sants, Nadal o l’entrada de la Primavera.

Sentint-nos protegits per un àngel el dia de la visita al cementiri a “Em semblava de seda”, o madurant i adonant-nos que la vida és injusta, tot i estar envoltats dels nostres, a “El convidat del dia d’acció de gràcies”, o amb un visitant màgic durant els dies de Nadal que ens fa veure que ja no creiem en els miracles a “Quieta nit”. Vivint la mateixa festivitat però retrocedint fins una altra època a “De viatge”.

Emocionant-nos amb històries del fred hivern a “El vell chevalier” i “Montjuïc”, per arribar finalment a sentir l’olor de les flors i els primers rajos de sol primaveral a “Felicitat”. Tota aquesta màgia en una edició de luxe, de tapa dura amb contes d’ahir i d’avui, un llibre indispensable per tenir una mica de l’essència de cada autor.

Aquests contes de tardor i d’hivern que trobareu en aquesta antologia són de Mercè Rodoreda, Truman Capote, Pere Calders, Anton P. Txékhov, Isak Dinesen, Josep Pla i Katherine Mansfield.

Un excel·lent regal per acompanyar els dies de “relax” de les vacances.

Els qui em coneguin sabran que no menteixo quan dic que m’agraden les plantes. De fet, m’agraden molt, les plantes! Tinc el balcó amb rosers, una maduixera, una marialluïsa, begònies, hibiscus… En fi, un regitzell de fulles i flors que demanen les atencions meves i de la meva filla molt sovint, la qual cosa ens ajuda a tenir projectes en comú. Són coses senzilles -hem de transplantar el romaní, la clavellina necessita adob, ha arribat la mosca blanca a les margarides- que ens distreuen, ens fan escapar de la rutina i ens permeten reflexionar juntes sobre qüestions que són menys trivials que no semblen -trobo que observar una peònia permet abordar el tempus fugit tant com llegir Virgili, per exemple-.

Les plantes d’interior em costen una mica més. Les trobo més delicades i necessito més concentració per acostar-m’hi. La meva filla, directament, les ignora. Ella s’estima més el contacte amb el sol i l’adob, mentre jo sóc dins amb les petites eines que tinc per remenar-los la terra, podar-les perquè mantinguin l’equilibri estètic, portar-les a la pica per netejar-ne les fulles…

Aquesta primavera em van regalar una orquídia. Al principi em va meravellar la bellesa de les flors però alhora em va espantar: es veia difícil de tractar. Requereix paciència, constància i poca pressa. Després d’unes quantes setmanes d’estar juntes puc afirmar que ja ens portem bé. Jo sé que no puc esperar d’ella grans tardes de sarau amunt i avall, terrejant i transplantant, però que ningú com ella m’obsequiarà amb una forma preciosista, amb un encís que em pot portar a pensar sobre tot i res…

Però jo venia aquí a parlar d’un llibre…

Què hi trobaran, els lectors? Puc dir-li el que no hi  trobaran: ni humor de patacada ni quadres de costums ni aquesta psicologia vulgaritzada de desitjos reprimits i d’èdips mal resolts que ha fet de tots nosaltres una mena de freudià feliç de sentir-se dir el que ja sap.
Plantes d’interior, d’en Borja Bagunyà (p. 186)

Aquí trobareu el primer capítol de Plantes d’interior en pdf.

Te deix, amor, el mar com a penyora de Carme Riera és un recull de contes i històries d’amor; alguns de molt curts, com ara d’una pàgina, i d’altres que arriben a la quinzena.

Hi ha escrits de tot tipus, tocant diversos pals i gèneres (el primer amor, el lesbianisme, etc.), i fins i tot n’hi ha hagut un que m’ha recordat lleugerament Edgar Allan Poe!

Aquesta reedició -és un llibre dels setanta- el que sí que demostra és que aquest recull d’històries ha envellit bé, segurament perquè moltes d’elles tenen un aire bastant atemporal, i perquè justament aquests setanta no són els protagonistes d’aquestes històries; com a màxim, són el rerefons d’algun d’aquests relats.

No és un tipus de llibre que agafi habitualment, perquè no sóc gaire donat al gènere romàntic, però és un títol perfecte per a aquells a qui els agradi aquesta temàtica. A més, el fet de que hagi sortit en edició de butxaca és ideal per els qui no es vulguin gastar gaire diners.

Potser malacostumat als tocs d’humor que he trobat sempre en els llibres de contes del mateix Sergi Pàmies, d’en Quim Monzó, o de l’Empar Moliner, m’he sentit decebut amb aquest darrer llibre d’en Pàmies ja que m’he trobat amb un recull de contes més aviat tristos protagonitzats per personatges perdedors.

A més a més, l’estil del llibre és més aviat pla, amb poques inflexions ni concessions al to humorístic utilitzat en anteriors ocasions per l’autor.

Sigui com sigui, m’atreveixo a recomanar una de les històries que componen el llibre. Em refereixo a la que porta per títol “Un any de gos equival a set anys de persona”. Un conte delirant, una espècie de vodevil protagonitzat per una parella de gossos i una altra parella formada per un porc i una truja, en què retrobem el millor Sergi Pàmies.

Tot i el seu èxit de vendes, el llibre decebrà o haurà ja decebut els molts seguidors de les intervencions mediàtiques (ràdio i TV) d’en Sergi Pàmies, ja que es trobaran amb un to depressiu molt allunyat de l’habitual to foteta utilitzat en anteriors obres d’aquest escriptor català nascut a París.

A casa tots som fans de Polònia tant com de Crackòvia.  He de dir, tanmateix, que la nostra filla s’estima molt més el programa dels dilluns. Deu ser perquè a classe estan enganxats al pim-pam, pim-pam (tot i que aquesta temporada surt menys) o a la Queca. Per això, quan vam tenir notícies que hi havia novetat editorial, vam córrer a rebre-la amb els braços oberts. Ja teníem llibre per llegir plegats durant aquestes vacances!!

Tot just avui (dilluns) l’hem començat, un cop hem paït el derbi de dissabte i abans de la final de la Copa del Rei a Mestalla (hi afegiria alguna cosa més, però em sembla sentir el Guardiola demanant prudència, així que m’estalviaré epítets!). I com que en això de les lectures compartides qui porta la batuta és la nena, hem començat el llibre pel mig, amb el conte que du per títol La Caputxeta Blaugrana. Us en faré cinc cèntims:

Una Caputxeta que estava escombrant (perquè la portera del seu edifici se n’havia anat a fitxar jugadors del Barça) es va trobar un eurooooooooooooooooooooooooooo! Us situeu, oi? Doncs aquesta mateixa Caputxeta va parlar amb l’àvia, que es deia Gaspart; volia que li portés uns frasfurs, que ella no es podia permitir, a la seva edat. Tot i advertir-li que li podia agafar una gasto-en-tiritas, va preparar-li una cistella amb tot de delicadeses: un ganxito, una tapa de iogurt amb unes restes per llepar i un xiclet mastegat. Però quan ja era a la Diagonal, el llop Jan la va aturar i, amb molt males intencions, la va fer desviar del camí cap a la suite de l’hotel on vivia l’àvia per arribar-hi ell primer. Havent-hi arribat, va entrar a la suite dient “¡Al lobo! ¡Que hay algunos que dicen que son la Caputxeta… y no lo son!” i es va cruspir l’àvia per esperar tranquil·lament la Caputxeta. Quan ella va arribar es va malfiar perquè de seguida va veure que l’àvia en comptes del pin del PP en portava un de Solidaritat i tenia una panxa com un bacóóóó. Però de res no li va servir la cautela, perquè quan el llop es va abraonar sobre ella, que va cridar esglaiada “Laporta demissió! Laporta demissió!”…

Voleu saber com es va acabar la cosa? Doncs us haureu de comprar el llibre, perquè aquí, al Nosaltres, no l’expliquem, el final de les històries! I, recordeu, conte contat i la Lliga ja gairebé s’ha guanyat!

Petits detalls dolçament esmicolats és el que regala Alba Dedeu en les set històries de Gats al parc.

Com n’és de fàcil posar-te a la pell d’una carnissera que es desperta cada dia a les 5, una vida, potser, tan diferent a la teva. Quan les paraules transmeten tant, t’endinsen amb tanta tendresa, minut per minut, tots els pensaments, sovint tant familiars. Notant així els regals que et dóna el dia a dia, valuosos segons què et reserves cada matí, per prendre un bon cafè o la sensació del vent mentre pedales.

O potser, veient el teu futur en la pell d’una dona en la seva maduresa, quan decideix fer feliç la seva filla deixant-se portar a un balneari, quan potser ella se sent com peix fora de l’aigua. Sense saber ben bé què fer, amb dubtes com la mida de la tovallola per poder tapar el seu cos, aquest que s’ha fet gran, tan diferent al que ella recorda de jove i que no se sent gaire a gust en aquest banyador ajustat.

Distraient-se intentant descobrir el dibuix que hi ha al voltant de la piscina, que ara mateix només son taques borroses a causa del seu oblit a l’hora de agafar les ulleres, imprescindibles a la seva edat.

Històries que t’acosten a la gent amb vides i creences diferents de totes les edats. Situacions que pots reconèixer o de noves que sents que estàs descobrint.

Una delícia per deixar-te portar, potser en un sofà amb música suau de fons.

No era així, com anava la cançó de La Gallineta, d’en Lluís Llach, ja ho sé, però podia haver-ho fet, oi? Doncs el llibre que ens ocupa avui La ventafocs ja no creu en prínceps blaus, de la Nunila López i la Myriam Cameros també!

És aquesta una història bonica, reflexiva, dura però amb final feliç… i que a sobre ha estat editada després d’un èxit aclaparador del boca-orella, que ha aconsegit que el conte fos conegut abans pels internautes que pels llibreters.

Abans d’acabar aquest comentari, deixeu-me dir que no sé com categoritzar-lo. No és un comic, sinó més aviat un relat breu il·lustrat; definitivament no és un llibre infantil, però us asseguro que poques lectures he trobat tan enriquidores per compartir amb la meva filla com la d’aquesta ventafocs moderna, tipa de la vida que li han encolomat; finalment, no és un llibre pràctic, però algunes persones en necessitarien una dosi cada 8h.

Llegiu-lo, regaleu-lo… recordeu-lo quan creieu que cal dir “prou”.

L’Ishiguro és un autor que m’agrada força i això, unit a què fa uns quants dies en Cèsar ens portava el seu comentari de Nocturns (vegeu Nocturns), em va fer venir ganes de llegir-me aquest llibre. És un recull de contes (el primer de l’autor) que ens permet conèixer un grup de personatges frustrats, fracassats, amargats… però crec que ells mateixos no ho saben. Els trobem en moments de la seva vida que no resulten especialment rellevants i que, en canvi, ens permeten fer-nos una idea clara de què porten al darrere i què els espera per davant.

El primer i el darrer conte, com si es tractés d’una simfonia tancada, transcorren a Venècia, una ciutat com les històries que hi passen: melancòlica, decadent, amb una grandiositat rònega.  Fixeu-vos en el que diu una senyora que està donant classes de perfeccionament a un intèrpret d’aquest instrument en el darrer relat, Violoncel·listes: “El fet que encara no hagi après a tocar el violoncel no canvia res, de fet. Has d’entendre que sóc una virtuosa de debò. Pero encara no m’he “desembolicat”. I el més increïble és que tots dos s’ho creuen!

No voldria deixar de dir que, entre tants tons grisos, el relat que dóna títol al llibre, Nocturn, ens brinda un dels episodis més còmics que he llegit darrerament. De debò que és una escena d’aquelles de l’estil Peter Sellers a El guateque, per exemple, que de tant absurda fa riure a cor què vols… El Cèsar no ens va voler explicar què passava, i va fer bé, trobo, de manera que jo també sabré estar-me’n d’aixafar-vos la sorpresa.

Bé, ja sabeu, si aquest setembre teniu ganes de crooners, no deixeu passar aquest Nocturns… I poseu-vos Chopin al CD!