Arxiu de la categoria: Relats breus

Vida familiar, de Jenn Díaz

vida-familiar-jenn-diaz-premi-merce-rodoreda-2016Després de posar-nos en contacte amb la Maria Cabrera perquè ens expliqués els poemes que li han valgut el Premi Carles Riba de Poesia vam posar tota la Nostra maquinària en marxa per aconseguir que una de les escriptores amb més projecció de casa nostra ens expliqués el seu Premi Mercè Rodoreda de la literària Nit de Santa Llúcia.

I ho hem aconseguit.

Nosaltres, gaudiu de l’espectacle: la Jenn Díaz ens explica Vida familiar:

No t’he explicat gairebé res de nou. Moltes d’aquestes coses ja les saps perquè te les he explicat milers de vegades. Només volia dir-te com era jo i què em va passar quan tenia vint-i-cinc anys. Aquesta cita de Natalia Ginzburg (que introdueix el conte L’error) és una bona explicació de tot el que representa Vida familiar. Els setze relats no diuen gairebé res de nou, en aquest llibre s’hi poden trobar els temes que fa temps que em preocupen, com la maternitat, la infantesa, els conflictes familiars i la veu adolescent… però en aquest cas potser explico més com era jo i què em va passar quan tenia vint-i-cinc anys. Però no només a vint-i-cinc anys, sinó que parlo de la meva última dècada, que és la dècada delicada de l’última joventut i la primera etapa de l’edat madura. Les cites, com sempre, tenen una gran importància.

No només Natalia Ginzburg m’explica el meu propi llibre, sinó que Carson McCullers per començar hi diu: Tot allò que succeeix als meus relats, m’ha passat, o em passarà. No cal dir que tota escriptura té picades d’ullet amb la realitat i amb l’experiència pròpia, però tot allò que no he dit a les meves novel·les, apareix en aquests contes de manera natural, sense premeditació. Per això, tot i aparèixer els temes de sempre, aquesta vegada els temes de sempre no parlen dels altres, sinó de mi mateixa. El desordre, La burgesia, La nit, L’error, La vergonya o El sanatori són contes que podrien explicar algunes de les ensopegades que he tingut els darrers anys, que no han estat poques. Algunes encara duren.

Són contes que volen parlar de la incomunicació, d’una certa incomoditat vital (de la qual parlo a El desordre i que també du una bona cita de la Liv Ullman). Els personatges dels relats no són heroics, ni de bon tros, i gairebé la majoria han patit algun trencament que els obliga a reconstruir la seva vida quotidiana, més rutinària. Els conflictes familiars que van de generació en generació, les parelles joves que es desenamoren, les custòdies compartides o el desarrelament no parlen de ningú més que de mi.

Per això és un llibre íntim, personal, que he escrit intentant que la veu dels altres —els qui s’ofendran, els qui es buscaran en els personatges, els qui veuran una venjança, els qui sabran reconèixer la seva participació— hagi quedat per sota de la meva. És un llibre escrit en silenci, sense tenir en compte totes aquelles persones que em podrien dur a l’autocensura: jo inclosa.

Moltíssimes gràcies, Jenn, per obrir-nos les portes de la teva Vida familiar i una felicitació enorme i una grandíssima enhorabona per aquest Premi Mercè Rodoreda!!

Això ho volem més sovint! Volem més autors explicant-nos els seus llibres!

Jenn, t’esperem aviat al Nosaltresllegim. Sigui amb un llibre nou o explicant-nos més llibres!

Si voleu començar a llegir Vida familiar, de Jenn Díaz, aquí teniu els primers capítols del llibre en pdf.

Títol: Vida familiar
Autor: Jenn Díaz
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-TELA
Premi Mercè Rodoreda 2016
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-7588-660-2
Preu: 18,50€

Share

Tot això ho faig perquè tinc molta por, d’Empar Moliner

totaixohofaigperquetincmoltaporA mi aquesta dona sempre m’ha agradat com escriu. Ja m’ho va fer passar molt bé quan vaig llegir aquell llibre sobre els contes que explicava a la seva filla que tenia uns dibuixos molt bonics i que, a més, t’hi explicava com explicar contes i també com inventar-te’ls sobre la marxa. Però això és una altra cosa.

“Ui, si… el què diran”. Si dius això és que no diuen mai res de tu i, ben bé no sé com prendre-m’ho això… Això sí: ella estava tan i tan contenta el dia que vaig penjar una foto del llibre a Twitter que tota ella i el seu timeline es van encendre per dir-li que la portada era molt bonica. Mentrestant, ella -ella… o sigui, ella!- li enviava tuits desesperats tot demanant-li el llibre al seu editor, el Josep Lluch. El seu editor és un senyor-senyor en majúscules, un individu que sempre que me l’he trobat m’ha semblat molt bona persona i una persona molt tranquil·la i reposada. Aquell dia, ella estava feta una fera dient-li que volia el seu nou llibre. Ell, reposat i tranquil, li deia que l’esperava a casa amb un got de llet per fer una festa de pijames amb el nou llibre. Alerta, de Proa i tapa dura. El Mercè Rodoreda. Això no és poca cosa.

I jo, mentrestant, piulant des del Twitter del Nosaltresllegim anava pensant allò de que “ara sí que t’has fotut en un bon embolic, perquè si resulta que te’l llegeixes tu i no t’agrada, a veure com resols aquest paperot que t’ha tocat”.

Però no. Ara no sé com explicar-ho ben bé… però des del nen que es pixa a sobre, fins la consulta del dentista, passant per la lletja dels espàrregs o el ramat de dones de l’això no toca, he anat llegint voraçment els contes i m’han encantat.

És un llibre que és ella. I me l’he cruspit tot. I mira que a vegades em costa llegir d’una tirada però aquesta dona ho ha aconseguit. Ara no sé ben bé què fer per explicar-lo pel Nosaltres.

Ella sí que sap què fer. I tant que ho sap. Ha agafat aquesta mala idea, aquesta sagacitat, aquest humor negre i amb un femení cop de maluc (se’m faria estrany i poc del DIEC dir “cadera”), ha escrit un recull de contes d’aquells que fan somriure per sota el nas i aixecar la cella amb diversió.

Quan hagi de publicar el “de què va” al Nosaltresllegim.cat, ¿hauria de passar-li el text al Josep Lluch perquè li passi a ella, que ella trobi un moment per llegir-se la ressenya i a veure si li sembla bé? Al cap i a la fi, el que intento és ressenyar el seu llibre com ella escriu un dels seus contes en aquest Tot això ho faig perquè tinc molta por. Deu estar molt enfeinada… Ja se sap que aquesta dona surt a teles, ràdios, escriu i a sobre contesta a tothom a Twitter.

“Ui, si… el què diran”. Si dius això és perquè no diuen mai res de tu. M’estranyarà força que no parlin d’aquest llibre.
A mi m’ha agradat molt. A saber què en diria l’autora d’un text com aquest. Potser li hauria de passar al Josep Lluch a veure què li sembla…

Estàs fet un pàjaru! Al final s’embolica molt, no? Tu mateix! No hi tinc res a dir. Quan dius “molt bona persona i una persona molt tranquil·la i reposada”, repeteixes dues vegades persona i no cal 😉

Això és el que m’ha dit el Josep Lluch. Ara només falta que s’ho llegeixi ella.

I el llibre, que se’l llegeixi tothom.
A mi m’ha agradat molt.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: Tot això ho faig perquè tinc molta por
Autor: Empar Moliner
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Premi Mercè Rodoreda 2015
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-7588-606-0
Preu: 19€

Share

Vents més salvatges, de Bel Olid

ventsmessalvatgesLa Mariona se’ns estrena al Nosaltres per celebrar que arriba Sant Jordi. Ara només falta saber a qui li regalarà un llibre! I qui li regalarà una rosa!!

És el primer llibre de la Bel Olid que llegeixo i resulta que no és una novel·la: és un recull de contes on hi trobem personatges de tota mena. Al principi em va cridar una mica l’atenció que tots, absolutament tots els personatges eren dones. Al cap d’uns quants relats en van anar apareixent alguns de masculins però… però no us explico més perquè l’hàgiu de llegir. Val la pena.

Aquests personatges són, en la majoria dels casos, fràgils, observadors de la realitat i gent molt corrent, amb les seves penes i misèries. A més, tenen una tendència constant a comparar-se amb l’altre i, misteriosament, a tornar-se invisibles davant d’una suposada superioritat dels altres quan ells viuen el que viuen. És com si de cop es trobessin a llocs on no els toca ser. Llocs que els fan sentir incòmodes i sobretot i mai millor dit, fora de lloc.

Les descripcions, senzilles i quotidianes ens transporten a llocs, moments i sensacions que tots coneixem molt, i això fa que el llibre i els contes enganxin i facin de molt bon llegir.

Si no heu regalat mai contes per Sant Jordi, aquí teniu una bona oportunitat per regalar-ne de bons.

Gràcies per explicar-nos aquest Vents més salvatges, de Bel Olid, Mariona! T’esperem més sovint!!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Vents més salvatges
Autor: Bel Olid
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-16367-50-4
Preu: 16,50€

Share

L’elefant desapareix, de Haruki Murakami

lelefantdesapareixL’Eulàlia se’ns estrena al Nosaltres amb un autor que cada any sona pel Nobel de Literatura: Haruki Murakami.

A veure què ens explica d’aquest L’elefant desapareix que acaba d’arribar a les llibreries:

Haruki Murakami torna, si es pot dir així, en català amb L’elefant desapareix. Un recull d’articles que va escriure entre els anys 1980 i 1991 que, agrupats en aquest llibre, conformen un còctel d’històries, aparentment, inconnexes entre sí però que guarden un símil, un fil continu i un rerefons molt semblant.

La rutina de cada personatge i famílies que hi apareixen és transformada per Murakami cap un univers surrealista i molts cops sense cap mena de sentit. Tot i així, arriba un punt que el seu imaginari infinit creat per aquests contes -que és el cap i a la fi el que són- no se t’acaba fent estrany. Fins i tot, t’hi adeqües i acceptes sense qüestionar que, per exemple, un dels protagonistes tingui la mania de cremar graners un cop cada dos mesos.

Murakami doncs, posa per escrit tot aquell seguit de pensaments que tots tenim generats per la monotonia diària. És a dir, fa actuar els seus personatges per instints, de vegades els més bàsics, abans que la racionalitat i la reflexió els freni d’actuar. Potser per això el llibre es titula L’elefant desapareix, perquè com a humans a vegades ens oblidem que seguir els instints és igual de lícit que asseure’ns per valorar quin ha de ser el següent pas.

Personalment, aquesta ha estat la meva estrena dins del món Murakami i m’ha quedat clar un aspecte: ens convida a fer volar la imaginació deixant inacabades i al punt més àlgid gairebé cadascuna de les 17 històries que ens presenta.

Continuarà…

Esperem tornar-te a veure i a llegir-te aviat, Eulàlia!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: L’elefant desapareix
Autor: Haruki Murakami
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traductor: Marina Bornas Montaña
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-16367-51-1
Preu: 19,90€

Share

Tots els contes, de Pere Calders

totselscontesperecaldersAhir, dimarts 21, es van complir 21 anys de la mort d’un escriptor fabulós: Pere Calders.

És per això que avui li fem un petit homenatge recuperant un escrit de la Montserrat Brau. És un text que va escriure quan l’editorial de butxaca del Grup 62, labutxaca, va editar Tots els contes de Pere Calders.

Aquí el teniu. Era un dissabte i jugava el Barça… però l’ànsia per compartir un llibre fabulós es va apoderar de la Montserrat:

Nosaltres, ja sabeu que en general no actualitzem en dissabte, però avui no m’he pogut estar d’entrar a escriure sobre aquest volum que recull Tots els contes d’en Calders. No sabem la sort que tenim! Per menys de 15€, gairebé 1000 pàgines escrites per un dels autors més notables del s.XX en la nostra llengua!

M’ho he passat la mar de bé, francament! Tot i que molts ja me’ls havia llegit, mai no havia tingut l’oportunitat de fer-ho en l’ordre en què van ser publicats i m’ha agradat aquesta visió de com en Pere Calders va anar madurant com a narrador. Comencem per El primer arlequí (del ’36) i acabem amb L’honor a la deriva (’92) i un seguit de contes breus (brevíssims). Enmig, una llarga corrua de títols que ningú a qui li agradin els relats breus no s’hauria de perdre: Aquí descansa Nevares (més aviat una novel·la breu), Demà a les tres de la matinada, De teves a meves… Alguns eren (confio que encara ho siguin!) de recomanació escolar, de manera que han esdevingut molt populars.

Espero que aquest humor “a l’estil Sisa” -si se’m permet la lleugeresa-, cínic, agre, subtil, absurd, us faci el pes. Si és així, aquí n’hi ha un bé de Déu. Mireu quina frase, adreçada a un home, aparentment corrent, que decideix anar a la lluna pel seu compte en un coet casolà (Demà, a les tres de la matinada):

-Has arreglat els papers? No necessites cap placa de l’Ajuntament? Tens llicència de conductor de coets?

I aquesta, sobre el moment de crisi pel qual està passant una empresa? (Amb l’ajut de la informàtica):

-[L’empresari] (…) no podem matar la gallina dels ous d’or.
-Home, senyor Pardellans -remugà algú-. Tant com d’or…
-És igual. Del que sigui. Fins ara ha estat una gallina ponedora.
Van sortir tots del despatx amb una espurna d’il·lusió renovada. Bé, tots no: en Rodasarà estava emmurriat.
-I tu què tens, ara? – va preguntar-li l’Esteve Lluçanès -. Trobo que ens n’hem sortit millor que no esperàvem.
El vell sindicalista se’l va mirar fixament i digué:
-No ho sé, no ho sé… Tinc la sensació que ens tornen a amagar l’ou.

I per acabar, perquè està jugant el Barça, un de breu, breu (Val més no tocar-ho):

Es va realitzar. Al final, després de grans esforços i sacrificis, ho va aconseguir.
I el que són les coses: es veu que no valia la pena, perquè tothom coincidí a dir-li que estava molt millor en la seva etapa de projecte.

No em cansaré d’agrair a labutxaca que editi aquestes obres d’art! No hi ha excuses per no llegir-les!

Nosaltres no ens cansarem mai de recomanar la lectura de Calders. És un autor imprescindible!

Títol: Tots els contes
Autor: Pere Calders
Editorial: labutxaca
Col·lecció: LB
Pàgines: 992
ISBN: 978-84-96863-47-7
PVP: 14,90€

Share

La veu de la sirena, de Carme Riera

laveudelasirenaLlegir la Carme Riera és sempre una bona notícia, no trobeu? La seva prosa és una garantia, independentment de quin sigui el tema.

En aquesta ocasió, ja us ho avanço, és el de l’amor impossible, encarnat en la passió de La Sirena que queda prendada d’un príncep humà. Ja ho veieu, doncs: un compte que ja ens havien explicat Andersen i Walt Disney, com anuncia la protagonista en les primeres pàgines d’aquest llibre.

De fet, La donzella del mar, de Hans Christian Andersen, hi està inclòs com un opuscle, en aquesta edició, il·lustrada amb cura per Helena Pérez García.

Així doncs, l’argument no és res de nou, però la manera com s’aborda sí. Aquí la sirena és una persona més moderna, amb determinació i una bona dosi de tossuderia… De tota manera, més enllà d’aquests girs més moderns que valen la pena -versionar els clàssics sempre m’ha semblat un gran exercici pensat per al plaer dels lectors-, si us recomano que us llegiu La veu de la sirena és perquè és bonic, bonic, bonic, com una perla a punt per ser descoberta, per a joves i no tan joves. I perquè vegeu que no us enganyo, us en deixo un fragment:

Haig d’assenyalar que jo no vaig buscar un home per tenir una ànima immortal, però quan vaig enamorar-me fins a la més íntima i minúscula de les escates de la meva cua de peix i dels molls dels meus ossos de dona va néixer dins meu la necessitat absoluta de fusionar-me i confondre’m amb ell per sempre. En tenia ben bé prou amb aquest regal d’immortalitat si ell em corresponia.

Ho veieu?

Títol: La veu de la sirena
Autor: Carme Riera
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 128
ISBN: 978-84-297-7402-3
PVP: 20,90€

Share

Homes sense dones, de Haruki Murakami

homessensedonesFans, adeptes i seguidors de Haruki Murakami en general, doneu gràcies al cel i piqueu de mans, que ha tornat el gurú!!

Tot just acabo de llegir la seva última entrega, anomenada Homes sense dones, que és un recull de set relats, sis dels quals han estat publicats prèviament en diaris i mitjans japonesos i un d’ells és original. Tots aquests escrits que publica Murakami estan basats en la complexitat de les relacions entre homes i dones. En això, l’amic Haruki és un mestre… Se li ha de reconèixer.

L’autor japonès no pot evitar donar unes pinzellades entre surrealistes i oníriques a les seves obres. Ho ha fet sempre i ho fa aquí també. Les coses més senzilles, com ara l’acte d’anar a comprar, el de fer la bugada, el sortir a fer un volt o el fer l’amor… Sigui el que sigui, tot sempre acaba impregnat, tot acaba tenint com una mena de sensació i d’aire de “si però no”. Ha passat realment? I si ha passat, per què? Què acabo de fer? I… he estat jo?

Cadascun d’aquest relats, per marcià que pugui semblar, està dotat d’una sensibilitat creïble i emotiva, i d’unes maneres tan elegants que costa resistir-se, un cop acabat un escrit, a encetar el que hi ha una pàgina més enllà.

El resultat és un llibre que es fa curt. Segur que no decebrà cap dels seus fans.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Homes sense dones
Autor: Haruki Murakami
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traductors: Albert Nolla Cabellos | Jordi Mas López
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-9787-985-9
PVP: 19€

Share

En quarantena, de Quim Morales

enquarantenaL’altre dia vaig quedar amb un amic meu que canta i es dedica a fer cantar la gent. I va resultar que era divendres. Però hi va haver un moment que es va fer dissabte i clar, el dia del calendari del dissabte era el seu aniversari. I què, direu? Quan amb un somriure d’orella a orella li vaig dir allò de “Ei! Que ja és el teu aniversari!! Felicitats!!” -i tot això, amb una felicitació sincera- ell es va arraulir, se li van ajuntar les celles perillosament i va dir alguna cosa així com

Nooooooooooooooooooooooooooo…!!

Diria que el “No” tenia aquesta quantitat de o’s. I és que en feia 40. D’anys, no d’o’s.

I què tenim aquí? Una guia per al meu amic, per a mi i per a la parella del meu amic. En Quim Morales, que a més de fer gràcia a la ràdio sap escriure, ha desglossat una rera l’altra les 40 crisis dels 40 en aquest En quarantena i la veritat és que, a un servidor, que està més a prop dels 30 que dels 40, m’ha fet molta gràcia com les explica.

Des del He notat un ‘crec’ i m’he quedat travat fins al Soparé una mica de fruita i un iogurt he rigut molt amb en Morales i la seva enumeració d’entranyables i petites desgràcies, gràcies, pèrdues de cabell i de personalitat, de nord i de sud, i sobretot, de pèrdues de control.

Perquè, què és això de la crisi dels 40 sinó una pèrdua de control o el voler recuperar-lo? Sabeu què? Si ara arribeu als 40 anys… teniu permís per descontrolar-vos una mica! Per edat, quantitat de fills en edat de trencar coses, ganes d’haver estudiat-copulat-estimat altres coses, ja us toca.

I sabeu per què teniu permís per fer-ho? Perquè el vostre entorn farà el que vaig fer jo l’altre dia amb el meu amic després del seu “No” amb moltes o’s: dir-li que “no passa res” i que “no n’hi ha per tant”. Això sí, sense perdre tant el nord que acabeu que resulta que no us troba ningú! I és que en Morales us ho explica molt bé al final de la Crisi 21 – Ai!! La pastilla!!

Quarantins, permeteu-me que em posi paternalista, una altra de les nostres especialitats. Per moltes pastilles que us receptin, feu el favor de prescriure-us una mica de sensatesa. Feu cas dels doctors i seguiu les seves instruccions al peu de la lletra -si l’arribeu a entendre. Per molt divertit que us pugui semblar, automedicar-se no és una bona idea, tret que vulgueu acabar fets un Michael Jackson. Tinguem clar que si de tota aquesta història de les medicacions n’hem de treure alguna conclusió, és que els quaranta ens acabaran passant a tota pastilla.

Quarantins, amb en Morales riureu molt. I sobretot, “no passa res” i “no n’hi ha per tant”.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: En quarantena
Autor: Quim Morales
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 136
ISBN: 978-84-664-1956-7
PVP: 9,95€

Share

La senyoreta Keaton i altres bèsties, de Teresa Colom

lasenyoretakeatonialtresbestiesLa senyoreta Keaton i altres bèsties és, des del seu nom, una declaració d’intencions. Des del principi ja podem veure que el recull de relats que Teresa Colom ha escrit retratarà uns personatges amb característiques especials.

Cada un dels relats narra la història del naixement d’un nen o nena especial, amb una particularitat que el fa viure la vida d’una manera extraordinària.

Coneixerem a la senyoreta Clock, una nena que veu com tota una vida es concentra en quatre estacions mal contades, que neix, parla, i s’enamora però que no deixa mai de transmetre un missatge d’alegria pels dies que ha viscut. Aquesta senyoreta Clock és la inversa del regressiu que va deixar-nos Manuel de Pedrolo a Trajecte Final o el més actual Benjamin Button que enlloc de rejovenir, envelleix. També viurem la història de la Caterina, una nena que viu entre les balenes; la del Roc, un nen amb una ungla de porc enlloc de la mà dreta; o la del fill de l’enterramorts, un nen que viu gràcies a La Mort.

Els cinc relats de La senyoreta Keaton i altres bèsties estan enllaçats entre ells, els personatges principals d’un relat apareixen fugaçment com a secundaris a les altres narracions i converteixen la individualitat en un conjunt sòlid que es veu reforçat pel tema de fons de totes les històries. Perquè Teresa Colom no s’oblida d’una cosa: el naixement de cada criatura és un principi i al mateix temps, un final. Un naixement extraordinari és també una mort fora del normal. A totes les històries trobem un missatge d’alegria pel naixement de les criatures i al mateix temps, un aire trist però tendre que va deixant el lector amb un sabor dolç i agre simultàniament.

Títol: La senyoreta Keaton i altres bèsties
Autor:
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 176
ISBN: 978-84-9787-984-2
PVP: 17€

Share

Vint-i-nou contes menys, d’Eduard Márquez

vintinoucontesmenysAcabo de llegir Vint-i-nou contes menys, d’Eduard Márquez Taña i no sé ben bé quina impressió em provoca. He de confessar que no sóc lectora de relats curts, que tiro més aviat de novel·la i que llegir contes em demana un esforç extra que la novel·la no em requereix.

Amb una novel·la pots anar avançant línies de text i fins i tot pàgines que, sovint, el context no es perd. Però és que els relats d’Eduard Márquez van més enllà de tot això, perquè alguns d’ells sobten per la seva escassa llargària o més aviat sorprenent poca durada. Per posar-vos un exemple, n’hi ha un que té només tres línies de text!

Tot i això, hi ha algun que altre engany, perquè tot i que els relats tenen tots principi i final, Márquez fa que alguns s’enllacin entre ells, de forma que la lectura de les seves parts fan un tot encara més interessant.

I dius, pot ser? Sí, pot ser i és. El que sí que em queda és l’admiració absoluta cap a un escriptor capaç de sintetitzar en pocs paràgrafs situacions, espais i personatges de la manera com ho fa, creant atmosferes claustrofòbiques, fent que el lector sigui capaç de veure i viure que el personatge sobre el qual està llegint té una vida trista, apagada, avorrida sense haver de recórrer a llargues descripcions, amb l’ús de paraules molt concretes, de frases curtes que s’encadenen de forma magistral.

Perquè, això sí, els contes de Vint-i-nou contes menys no són històries alegres, més aviat pinten una realitat dura, freda, trista, però sobretot fosca, amb personatges dominats per fòbies o per uns altres personatges, reals o fins i tot imaginaris, que els fan viure situacions que podríem veure en pel·lícules de terror psicològic, d’aquelles amb dolents molt i molt pertorbats.

I dius, pot ser? Sí, pot ser i és.

Títol: Vint-i-nou contes menys
Autor: Eduard Márquez
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPÚRIES NARRATIVA
Pàgines: 128
ISBN: 978-84-9787-959-0
Preu: 18,50€

Share