nosaltresllegim.cat

@labutxaca @Grup62

Quan ens va arribar l’edició de labutxaca de les Quatre peces teatrals, d’Anton P. Txèkhov, vam decidir anar a buscar una professional. I qui millor per ressenyar un llibre de teatre que una actriu com la Sara? Aquí teniu la seva ressenya!

Llegir el teatre de Txèkhov és anar a la font dels dramaturgs del teatre modern . Els contes i peces teatrals d’aquest escriptor i metge rus encara són influents en la literatura i el teatre contemporani.

Però al marge de la seva importància literària, endinsar-se en el teatre de Txèkhov és envoltar-se de personatges que et captiven per la seva capacitat de lluita i, alhora, la seva fragilitat davant del seu destí. Els habitants de les cases i els jardins que ens trobarem en aquestes peces teatrals aspiren a millorar, a viure on puguin ser feliços, a poder estimar i ser estimats en llibertat, a superar les dificultats econòmiques… Però aquesta felicitat anhelada sempre serà més lluny del que pensen: els infortunis, la mala sort i la dificultat de lluitar en contra del vent, portarà els personatges a enamorar-se de qui no poden estimar, a viure on no podran trobar un futur millor i a haver de renunciar per no caure en la ruïna. Però mai deixen de lluitar, i és molt recomanable gaudir de la cerca visceral i poètica de la felicitat que trobareu en aquestes quatre peces teatrals.

Us recomano molt llegir els clàssics teatrals. I Txèkhov és, sens dubte, un clàssic. Però si m’ho permeteu, també us aconsello que rebusqueu a la cartellera teatral i si trobeu una obra d’aquest autor no ho dubteu ni un moment: aneu-hi.

Sempre és fantàstic deixar-se endur per les emocions entre punyents i contingudes de les històries del teatre d’aquest dramaturg rus.

Títol: Quatre peces teatrals
Autor: Anton P. Txèkhov
Editorial: labutxaca
Col·lecció: Teatre
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-9930-451-9
Preu: 13,95€

@labutxaca @Grup62

La Berta s’ha llegit el Teatre escollit de Josep Maria de Sagarra i ens el ressenya per Nosaltres. Aquí el teniu:

La festa dels sentits

Un bon amic, que com a tal sap el que és bo, m’ha fet arribar un volum de teatre de Josep Maria de Sagarra que conté les quatre obres més emblemàtiques de la seva producció: La corona d’espines, L’hostal de la Glòria, El cafè de la Marina i La Rambla de les floristes.

La meva intenció no és fer-ne un resum però sí parlar dels motius que des del meu parer fan importants aquests textos i animar a qui ho vulgui a descobrir-los o a rellegir aquest autor indispensable.

Sagarra és una orquestra. Afina les paraules amb la precisió que només pot aconseguir un instrument i les sap col·locar brillantment allà on punxen. I ho sap fer perquè també és poeta i per tant domina el ritme i la tècnica del vers. I per si fos poc, com que és intel·ligent, dota d’un to d’inspiració popular als personatges i les seves rèpliques, aconseguint, així, apropar-se a les masses.

És a dir, que nosaltres, com a lectors o com a espectadors, no només veiem l’Antònia de La rambla de les floristes, que podria ben bé ser una veïna nostra i que per tant és familiar i reconeixible per a tots, sinó que a més la veiem com fa broma, com estima, es pertorba, somia, plora, s’enrabia i desitja amb un lèxic aparentment elevat que, sorprenentment, ens arriba i ens commou. I és clar, quedem satisfets.

I per dur-ho a terme, utilitza un català farcit de paraules meravelloses i oblidades, que no són pedants i que conviden a ser dites. Davant d’un auditori però també col·loquialment.

La senyora Flora a L’hostal de la Glòria diu: “No tinc gana, he perdut tots els colors…”; o la Marta a La corona d’espines diu que “el neguit, se l’hi tornava flor”. Tot està proveït d’aquesta bellesa oberta i planera en el millor dels sentits.

I també hi trobes estones per riure. Hi ha diàlegs de personatges secundaris que són una autèntica reproducció del menjador de qualsevol casa. L’agilitat i l’enginy per dir-se coses gruixudes i alhora simpàtiques i el desconcert de descobrir que la següent rèplica hi encaixa a la perfecció. Que hi ha una feina d’orfebreria al darrera. Que tot està pensat, comptat, acotat pel rigor que demana la feina ben feta i alhora deixat anar com una riuada.

No sé com s’ho devia fer . A mi m’aclapara. I com que estimo les paraules, a vegades el recito en veu alta. No cal arribar a aquest punt però sí que val molt la pena llegir-lo o, si més no, saber que en qualsevol moment pots anar a caçar-lo a la lleixa.

Edicions 62 va treure una edició del seu Poema de Nadal que també és altament recomanable. Potser ara, un cop passades les festes, ve de gust fer-se un regal o demanar que te’l facin.

I arrencar-se amb uns versos dalt de la cadira.

Tal com ell revela, “Amb l’alegria d’un porró blau cel.”

Títol: Teatre escollit
Autor: Josep Maria de Sagarra
Editorial: labutxaca
Col·lecció: Teatre
Pàgines: 456
ISBN: 978-84-9930-456-4
Preu: 14,96€

Títol: Els cal·lígrafs
Autor: Núria Perpinyà
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 112
ISBN: 978-84-9787-723-7
Preu: 14€

La Sara se’ns estrena fent una ressenya al Nosaltres. Hem aprofitat que és actriu perquè ens expliqui què li ha semblat Els cal·lígrafs, de Núria Perpinyà, des d’aquesta vessant.

El teatre, en principi, no està pensat per ser llegit sinó per ser vist. Per tant, posar-se davant d’un text teatral sense haver-lo vist en escena pot resultar estrany. Però us recomano l’experiència perquè a part de lector et converteixes en director mentre muntes dins del teu cap les escenes que llegeixes. Així doncs, jo puc dir que sí que he vist Els cal·lígrafs de Núria Perpinyà, però dins del meu cap i sota la meva direcció.

Núria Perpinyà ens presenta quatre personatges: dos professors universitaris, una catedràtica i l’única estudiant de la Càtedra de Cal·ligrafía Antiga. L’acció transcorre durant tot un curs acadèmic especialment tens pel perill que la càtedra quedi obsoleta. L’obra es construeix damunt les contraposicions de pols oposats: Artesania o Tecnologia? Romanticisme o Progrés? I un clàssic: Visceralitat o Racionalitat? D’altra banda, les relacions acadèmiques (i les que no ho són!) dels personatges també són un joc d’estira i arronsa constant on algunes escenes del passat encara pesen.

Malgrat que li costa arrencar una mica, la història acaba atrapant i alguns secrets que es van descobrint et fan seguir amb un cert “ai, ai, ai com s’acabarà tot això?”

L’obra té pàgina web www.elscal-ligrafs.com i la productora que la va muntar al gener de 2010 també (www.bohemias.es). És interessant donar-hi un cop d’ull per complementar la lectura.

Avui he tingut el privilegi de poder assistir a la pre estrena de Pedra de tartera.

He vist la Maria Barbal, emocionada, i jo també m’he emocionat. Vaig conèixer la Maria que ja havia aconseguit una gran acollida pels lectors i per la premsa amb la seva primera novel·la. Vam treballar juntes coincidint amb la publicació del llibre País íntim, i vaig poder conèixer la Maria persona. Jo havia llegit Pedra de tartera, era una lectura recomanada a l’escola, va ser un dels llibres que em va agradar de joveneta, que em va animar a llegir més, que em va enganxar i em va despertar el gust per la lectura. No sabia que després preparia un pla de comunicació per una nova novel·la de la Maria, i que més endavant vindria l’èxit d’Alemanya, molts moments compartits…
Avui he vist Pedra de tartera al TNC i només puc recomanar-la. He reviscut aquells dies que la llegia, estirada al llit, abans d’anar a dormir. Emotiva i senzilla, l’obra recrea els personatges i les situacions que la Maria va crear en aquest llibre que tampoc puc deixar de recomanar.
Ja ho vaig dir en un comentari fa temps, mai és tard per poder gaudir d’una bona novel·la!