Harry Potter i el llegat maleït, de J.K. Rowling

harry-potter-i-el-llegat-maleitLa Sara torna al Nosaltresllegim ressenyant-nos un pes pesant: un Harry Potter! Aquí teniu el seu escrit sobre Harry Potter i el llegat maleït, de J.K. Rowling:

La notícia de que hi hauria un nou llibre de Harry Potter va alegrar absolutament tots els fans i la parròquia Potterhead, que mai en té prou d’aquest món. Només cal que doneu un cop d’ull al marxandatge que corre per les xarxes… sembla que no tingui fi! La sorpresa va ser que no l’escriuria J.K. Rowling, sinó John Tiffany i Jack Thorne. Això sí: sota l’atenta mirada i supervisió de la mare de la criatura.

Però la continuació de la saga encara ens tenia més sorpreses preparades. No seria una novel·la! Seria una obra de teatre! I a més, passaria gairebé 20 anys més tard de la fi de l’últim llibre, Harry Potter i les relíquies de la Mort. Com es tradueix això? Uniu les novel·les Harry Potter i la sèrie de Retorn al Futur i pugeu-ho dalt d’un escenari per tenir un Harry Potter i el llegat maleït!

Nosaltres, aquesta és una obra de teatre protagonitzada per Albus Potter i Scorpius Mafoy, els fills de Harry Potter i Draco Malfoy, respectivament. Tot i que els seus pares no es caiguessin massa bé -per no dir gens bé- quan anaven junts a Hogwarts, els dos nois es fan amics i es dediquen a jugar amb el temps i a embolicar les línies temporals fugint del pes de ser fills de qui són. Perquè com podeu imaginar-vos, ser fill del gran Harry Potter, el mag que va derrotar Voldemort, l’escollit, no és fàcil: gens fàcil. De fet ser fill d’un geni normalment garantitza frustració, pregunteu-ho si no a Jordi Cruyff, Sean Lennon, Enrique Iglesias o Terelu Campos. Sergio Busquets i Angelina Jolie són excepcions!

I us estareu preguntant si està a l’alçada de les espectatives. Jo vaig llegir en el seu moment totes les novel·les de la Sèrie Harry Potter que havia escrit J.K. Rowling i les vaig gaudir moltíssim. En aquest llegat maleït potser hi he trobat a faltar els ambients que creava l’autora, els petits detalls que omplien i vestien les trames principals, però crec que en gran part això es conseqüència del fet que el text sigui una obra de teatre i no una novel·la. En qualsevol cas, si sou Potterheads, no us la podeu perdre!!

I doncs, anem a Londres a veure-la? Impossible! Estan totes les entrades esgotades. Esperem que en facin una reposició o que s’estreni al nostre país. Això si, el que vulgui emprendre l’odissea d’estrenar l’obra aquí, ja pot ser un boig motivat perquè és una superproducció amb, evidentment, molt efectes especials. És el que té la màgia!

Mentrestant, nosaltres repassarem els llibres de Harry Potter!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de la vuitena història, dinou anys després.

Títol: Harry Potter i el llegat maleït
Autor: J. K. Rowling
Editorial: Empúries
Col·lecció: SERIE HARRY POTTER
Traductor: Xavier Pàmies Giménez
Pàgines: 480
ISBN: 978-84-16367-75-7
Preu: 19€

El llac dels Signes, de Miquel de Palol

elllacdelssignes

@Ed_Proa @Grup62

Llegir aquest El llac dels Signes, de , és un repte per a tossuts impenitents. Com que jo en sóc un m’he dedicat des de fa uns quants dies a treure’n l’entrellat. No tot el dia, és clar. Ni les festes ni les neurones donen per tant.

Capbussat en la lectura sense previ advertiment, i no pas a la meitat del camí de la vida (què més voldria!), la sensació és la d’endinsar-me en una selva obscura sense un Virgili que m’acompanyi.

Com a molt, un generós Joan F. Mira. El rètol que convida a deixar tota esperança als que gosen entrar no hi és però s’endevina que Palol no ens pensa donar peixet.

El bosc és espès, ple de senyals –Signes?- estranys i poc entenedors. De tant en tant, però, s’obren clarianes que em permeten reconeixer paisatges coneguts: alguns literats i pensadors. I músics: Bach, Mozart, Buxtehude, Bach, Schönberg, Beethoven, Bach, Fauré, Jeannette MacDonald, Bach i Bach i Bach i Bach. Cadascú té les les llacunes culturals que té. A mi la constant referència a Bach m’ha servit per no perdre la confiança en descobrir on vol anar a parar o com trobar un fil que ens permeti sortir del laberint amb la satisfacció d’haver-ne trobat el sentit.

I a la plana 74 trobo la primera pista explícita:

A quin gènere s’adscriu aquest llibre? En termes matussers: en quina secció el posarà el llibreter. Si hi té a veure com va decidir l’autor quin material és especulació teòrica i quin ficció imitativa de la vida, si a més no para de barrejar-ho. Si per més que els teòrics s’escarrassin a recordar que tota escriptura és ficció, el periodisme al capdavant, i sembla un acudit, la convenció no es mou (…).

(…) Qualsevol de les peces que vénen tot seguit podia haver dormit la resta dels segles (…) o haver estat donada a l’edició per separat (…). I a aquestes alçades ja prou he fet contra les normes per sentir-me cridat a fer més funambulismes.

“Les peces que vénen tot seguit”! Som a la plana 74 però he estat immers en el PREFACI SENSE ATRIBUTS que s’estendrà encara 25 pàgines més en les quals explicita detalls sobre les esmentades peces.

Ha estat com si l’autor ens convidés a llegir totes les notes (no pas a peu de plana sinó aplegades una darrera l’altra) abans de desenvolupar les “peces”.

Un cop començada la lectura, doncs, trobem un poema diguem-ne que convencional: versos ben arrenglerats, seguit per la primera de les tres sèries d’aforismes que amb el títol comú L’Arquer i l’Orfebre anem trobant repartits simètricament en el llibre amb ritme inspirat en l’estructura de les obres barroques de Bach.

I dins d’una narració en forma de diàleg que porta el títol Estudis de complexitat variable, una sèrie de narracions curtes reunides sota el títol d’Apèndix, un altre poema i finalment dues peces originades per encàrrecs: una per a l’escena i una altra per al cinema, aquesta última sobre Incerta glòria.

Segurament, el que més he gaudit han estat els aforismes que van apareixent durant tot el llibre. És un gènere molt i molt complicat i que no tothom és capaç d’escriure sense fer el ridícul.

Rarament la castedat és opció. Quan no és obligada, sol ser refugi.

No és un llibre, crec, que s’hagi de llegir d’una tirada. Però tenint present que Palol és un home que té coses a dir i que escriu molt i molt bé, és un llibre per tenir a mà i anar-hi tornant.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: El llac dels Signes
Autor: Miquel de Palol
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 520
ISBN: 978-84-7588-431-8
Preu: 24,90€

Teatre, de Salvador Espriu

teatresalvadorespriu

@labutxaca @Grup62

Tres obres teatrals, tres proses introductòries i un pròleg que és un estudi.

Amb ocasió del centenari del naixement de  la gent de labutxaca ha tingut l’encert de reunir en un sol llibre, Teatre els tres textos que Espriu va escriure per a ser representats en un escenari: Antígona, precedit per un Prefaci de 1947; Primera història d’Esther, precedit per un Prefaci de 1948 i un text que porta el divertit títol de Qui sap si uns didascàlics antisil·logismes escrit el maig de 1982; i Una altra Fedra, si us plau, escrita el 1977 per encàrrec de Núria Espert, un text que no té cap prefaci.

He qualificat de divertit el títol de 1982 perquè és una mostra del que jo crec que ha de ser l’ànim amb el qual cal aproximar-se als textos d’Espriu: no són de difícil comprensió per ganes de distanciament elitista sinó que en el fons plantegen un joc, un repte, que si el lector hi entra s’ho passa d’allò més bé. Com a mínim aquesta és la meva experiència personal.

Els textos teatrals van precedits per un pròleg obra d’Enric Gallén. La paraula “pròleg” peca de modèstia ja que es tracta d’un documentat estudi de 40 pàgines: una quarta part del total del llibre. Inèdit, que jo sàpiga, i molt aclaridor.

Per qui no conegui absolutament res de les tres peces teatrals diré només que, prenent com a base dos conegudíssims mites clàssics grecs i un d’igual de conegut d’origen bíblic, Espriu desenvolupa unes històries en què el món antic es barreja amb el contemporani, no solament per la perennitat dels temes i les passions sinó també per la intervenció de personatges que pertanyen a l’època i el lloc presents en el moment de ser escrites.

Llegiu-les! No tingueu por! Però tenint present allò que deia Espriu en una entrevista, en espanyol per cert, amb Miquel Armengol el 1983 i que transcriu el Pròleg de Gallén (p.26)

Ahora bien, yo creo que esa dificultad en la lectura consiste en dos cosas. Creo que mi sintaxis es muy clara; mi idioma puede ser un poco más difícil, no mucho más, pero la base de la dificultad, yo creo, es que he pretendido no dar, lo que vulgarmente se dice, paja, sino que todo tuviera un sentido muy preciso y muy concreto, y como la gente, en general, lee casi pasándose párrafos enteros, no lee palabra por palabra, sino busca el sentido general de lo que se dice, y en cambio, si se quiere entender lo que yo digo se ha de leer palabra por palabra; quizás en esto radique la dificultad.

Doncs això, llegir paraula per paraula, gaudir de la  varietat de registres i us ho garanteixo: molt sovint divertir-se.

Títol: Teatre
Autor: Salvador Espriu
Editorial: labutxcaca
Col·lecció: LB
Pàgines: 162
ISBN: 978-84-9930-762-6
Preu: 12,95€

Quatre peces teatrals, d’Anton P. Txèkhov

@labutxaca @Grup62

Quan ens va arribar l’edició de labutxaca de les Quatre peces teatrals, d’Anton P. Txèkhov, vam decidir anar a buscar una professional. I qui millor per ressenyar un llibre de teatre que una actriu com la Sara? Aquí teniu la seva ressenya!

Llegir el teatre de Txèkhov és anar a la font dels dramaturgs del teatre modern . Els contes i peces teatrals d’aquest escriptor i metge rus encara són influents en la literatura i el teatre contemporani.

Però al marge de la seva importància literària, endinsar-se en el teatre de Txèkhov és envoltar-se de personatges que et captiven per la seva capacitat de lluita i, alhora, la seva fragilitat davant del seu destí. Els habitants de les cases i els jardins que ens trobarem en aquestes peces teatrals aspiren a millorar, a viure on puguin ser feliços, a poder estimar i ser estimats en llibertat, a superar les dificultats econòmiques… Però aquesta felicitat anhelada sempre serà més lluny del que pensen: els infortunis, la mala sort i la dificultat de lluitar en contra del vent, portarà els personatges a enamorar-se de qui no poden estimar, a viure on no podran trobar un futur millor i a haver de renunciar per no caure en la ruïna. Però mai deixen de lluitar, i és molt recomanable gaudir de la cerca visceral i poètica de la felicitat que trobareu en aquestes quatre peces teatrals.

Us recomano molt llegir els clàssics teatrals. I Txèkhov és, sens dubte, un clàssic. Però si m’ho permeteu, també us aconsello que rebusqueu a la cartellera teatral i si trobeu una obra d’aquest autor no ho dubteu ni un moment: aneu-hi.

Sempre és fantàstic deixar-se endur per les emocions entre punyents i contingudes de les històries del teatre d’aquest dramaturg rus.

Títol: Quatre peces teatrals
Autor: Anton P. Txèkhov
Editorial: labutxaca
Col·lecció: Teatre
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-9930-451-9
Preu: 13,95€

Teatre escollit, de Josep Maria de Sagarra

@labutxaca @Grup62

La Berta s’ha llegit el Teatre escollit de Josep Maria de Sagarra i ens el ressenya per Nosaltres. Aquí el teniu:

La festa dels sentits

Un bon amic, que com a tal sap el que és bo, m’ha fet arribar un volum de teatre de Josep Maria de Sagarra que conté les quatre obres més emblemàtiques de la seva producció: La corona d’espines, L’hostal de la Glòria, El cafè de la Marina i La Rambla de les floristes.

La meva intenció no és fer-ne un resum però sí parlar dels motius que des del meu parer fan importants aquests textos i animar a qui ho vulgui a descobrir-los o a rellegir aquest autor indispensable.

Sagarra és una orquestra. Afina les paraules amb la precisió que només pot aconseguir un instrument i les sap col·locar brillantment allà on punxen. I ho sap fer perquè també és poeta i per tant domina el ritme i la tècnica del vers. I per si fos poc, com que és intel·ligent, dota d’un to d’inspiració popular als personatges i les seves rèpliques, aconseguint, així, apropar-se a les masses.

És a dir, que nosaltres, com a lectors o com a espectadors, no només veiem l’Antònia de La rambla de les floristes, que podria ben bé ser una veïna nostra i que per tant és familiar i reconeixible per a tots, sinó que a més la veiem com fa broma, com estima, es pertorba, somia, plora, s’enrabia i desitja amb un lèxic aparentment elevat que, sorprenentment, ens arriba i ens commou. I és clar, quedem satisfets.

I per dur-ho a terme, utilitza un català farcit de paraules meravelloses i oblidades, que no són pedants i que conviden a ser dites. Davant d’un auditori però també col·loquialment.

La senyora Flora a L’hostal de la Glòria diu: “No tinc gana, he perdut tots els colors…”; o la Marta a La corona d’espines diu que “el neguit, se l’hi tornava flor”. Tot està proveït d’aquesta bellesa oberta i planera en el millor dels sentits.

I també hi trobes estones per riure. Hi ha diàlegs de personatges secundaris que són una autèntica reproducció del menjador de qualsevol casa. L’agilitat i l’enginy per dir-se coses gruixudes i alhora simpàtiques i el desconcert de descobrir que la següent rèplica hi encaixa a la perfecció. Que hi ha una feina d’orfebreria al darrera. Que tot està pensat, comptat, acotat pel rigor que demana la feina ben feta i alhora deixat anar com una riuada.

No sé com s’ho devia fer . A mi m’aclapara. I com que estimo les paraules, a vegades el recito en veu alta. No cal arribar a aquest punt però sí que val molt la pena llegir-lo o, si més no, saber que en qualsevol moment pots anar a caçar-lo a la lleixa.

Edicions 62 va treure una edició del seu Poema de Nadal que també és altament recomanable. Potser ara, un cop passades les festes, ve de gust fer-se un regal o demanar que te’l facin.

I arrencar-se amb uns versos dalt de la cadira.

Tal com ell revela, “Amb l’alegria d’un porró blau cel.”

Títol: Teatre escollit
Autor: Josep Maria de Sagarra
Editorial: labutxaca
Col·lecció: Teatre
Pàgines: 456
ISBN: 978-84-9930-456-4
Preu: 14,96€

Els cal·lígrafs, de Núria Perpinyà

Títol: Els cal·lígrafs
Autor: Núria Perpinyà
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 112
ISBN: 978-84-9787-723-7
Preu: 14€

La Sara se’ns estrena fent una ressenya al Nosaltres. Hem aprofitat que és actriu perquè ens expliqui què li ha semblat Els cal·lígrafs, de Núria Perpinyà, des d’aquesta vessant.

El teatre, en principi, no està pensat per ser llegit sinó per ser vist. Per tant, posar-se davant d’un text teatral sense haver-lo vist en escena pot resultar estrany. Però us recomano l’experiència perquè a part de lector et converteixes en director mentre muntes dins del teu cap les escenes que llegeixes. Així doncs, jo puc dir que sí que he vist Els cal·lígrafs de Núria Perpinyà, però dins del meu cap i sota la meva direcció.

Núria Perpinyà ens presenta quatre personatges: dos professors universitaris, una catedràtica i l’única estudiant de la Càtedra de Cal·ligrafía Antiga. L’acció transcorre durant tot un curs acadèmic especialment tens pel perill que la càtedra quedi obsoleta. L’obra es construeix damunt les contraposicions de pols oposats: Artesania o Tecnologia? Romanticisme o Progrés? I un clàssic: Visceralitat o Racionalitat? D’altra banda, les relacions acadèmiques (i les que no ho són!) dels personatges també són un joc d’estira i arronsa constant on algunes escenes del passat encara pesen.

Malgrat que li costa arrencar una mica, la història acaba atrapant i alguns secrets que es van descobrint et fan seguir amb un cert “ai, ai, ai com s’acabarà tot això?”

L’obra té pàgina web www.elscal-ligrafs.com i la productora que la va muntar al gener de 2010 també (www.bohemias.es). És interessant donar-hi un cop d’ull per complementar la lectura.

La comunicadora ens parla de Pedra de Tartera al TNC!

Avui he tingut el privilegi de poder assistir a la pre estrena de Pedra de tartera.Pedra de Tartera

He vist la Maria Barbal, emocionada, i jo també m’he emocionat. Vaig conèixer la Maria que ja havia aconseguit una gran acollida pels lectors i per la premsa amb la seva primera novel·la. Vam treballar juntes coincidint amb la publicació del llibre País íntim, i vaig poder conèixer la Maria persona. Jo havia llegit Pedra de tartera, era una lectura recomanada a l’escola, va ser un dels llibres que em va agradar de joveneta, que em va animar a llegir més, que em va enganxar i em va despertar el gust per la lectura. No sabia que després preparia un pla de comunicació per una nova novel·la de la Maria, i que més endavant vindria l’èxit d’Alemanya, molts moments compartits…
Avui he vist Pedra de tartera al TNC i només puc recomanar-la. He reviscut aquells dies que la llegia, estirada al llit, abans d’anar a dormir. Emotiva i senzilla, l’obra recrea els personatges i les situacions que la Maria va crear en aquest llibre que tampoc puc deixar de recomanar.
Ja ho vaig dir en un comentari fa temps, mai és tard per poder gaudir d’una bona novel·la!