Canvis, de Mo Yan

@Ed_62 @Grup62

S’acaba el 2012 i per retre-li un petit homenatge, al més pur estil Nosaltresllegim, l’últim post va dedicat al Premi Nobel de Literatura d’enguany. Som-hi?

Som-hi: aquí teniu una altra història de Mo Yan. Canvis és un llibre fàcil de llegir, breu, concret i ple de moments interessants. Això i molt més és aquesta novel·la de poc més de cent pàgines que us cruspireu en un moment.

Mo Yan disfressa una autobiografia mig fictícia i mig real on ens explica els canvis que pateix la Xina de l’última època a través de la vida de la gent i sobretot a través de la seva pròpia vida. Des de l’escola primària fins la seva vida adulta de militar, l’autor es centra en dos companys de l’antiga escola: una noia que semblava predestinada a tenir-ho tot i un noi predestinat a tot el contrari. Però les coses a vegades no són com semblen i durant tota una vida es van succeint els canvis.

Aquesta novel·la ens demostra que a vegades els canvis els podem provocar nosaltres i, d’aquesta manera, anar construint una vida. Senzilla, directa i plena de matisos.

Es tractava, però, d’un fet realment increïble. I que demostra que, al món, tot són canvis: el cop de destí que uneix uns enamorats, l’error que es produeix per una inexplicable combinació de circumstàncies, la bogeria de tot el que és estrany i extravagant. El món és, realment, la cosa més imprevisible.

No us explico res més perquè realment crec que heu de llegir-la. I després d’aquesta cita segur que teniu curiositat per saber-ne més. És per això que us deixo aquí el primer capítol en pdf.

Títol: Canvis
Autor: Mo Yan
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 112
ISBN: 978-84-2977-092-6
Preu: 16,50€

Una trista notícia per acabar l’any: mor el Dr. Broggi

@grup62 @Ed_62

Acabo de saber que s’ha mort el Dr. Broggi i m’ha sabut molt de greu. És trist que aquest any s’acabi deixant-nos sense una de les ments més preclares del país. Que descansi en pau i que la seva obra perduri en les generacions que han de venir.

Feliç any nou, felices lectures i que per molts anys recordem els grans autors que hem llegit!

En Teo canvia bolquers, de Rosa Enrenou

El Martí s’ha llegit En Teo canvia bolquers i ens el ressenya pel Nosaltreslletgem:

Recordo perfectament la primera vegada que vaig agafar un llibre d’en Teo. Em fascinava que un nen pèl-roig es brindés a mostrar el seu dia a dia amb tanta facilitat i el que popularment anomenem “patxorra”. Que si anava a la granja, que si anava al mercat, que si anava a casa d’una amiga… fins i tot el procés de vestir-se!!

Sempre vaig sentir certa admiració per algú que, no només sempre anava vestit amb la mateixa roba (i que més que catalana, semblava sortida de la Bretanya, amb aquell jersei de mariner de ratlles), sinó que també permetia als autors dels seus llibres viure tant de prop la seva experiència vital.

En Teo s’ha anat convertint amb el temps en el paradigma de la societat de la informació actual, i en concret, de les xarxes socials. El que avui en dia fem a Facebook, en Teo ho feia en llibre… però és que tampoc existia el suport tecnològic, oi?

El fet és que en aquest En Teo canvia bolquers he fet descobertes biogràfiques que no m’esperava… que no m’esperava gens. D’entrada, i això us ho descobriré perquè no em puc aguantar de dir-ho, en Teo NO ÉS PÈL-ROIG. És tenyit. En realitat té els cabells castanys però segueix tenyint-se per, en paraules seves, conservar la imatge de marca. Però tornant al llibre en sí, es pot endevinar que un cop en Teo ha arribat als 35 anys, i havent tingut amb l’exparella d’en Pitus (el del Zoo d’en…) una criatura anomenada Jonathan, ha arribat a un punt de la seva vida en el qual està exhaust de mostrar què fa contínuament.

Segons afirma en Teo, ha fet aquest llibre amb la seva col·laboradora habitual -Rosa Enrenou- per mostrar com és el dia a dia d’un mileurista amb criatura, però… sincerament, té tota la pinta que aquest és “un llibre més” que ha tret com a últim recurs per poder pagar una hipoteca que diu que va agafar fa cinc anys.

En qualsevol cas, moltes felicitats pels 35 anys, moltes felicitats pel naixement d’en Jonathan, però potser seria desitjable que el pròxim volum que publiqui tingui una mica més de contingut i que no sembli, de bones a primeres, un llibre que ha fet per tapar forats econòmics aprofitant l’aniversari i que “tot torna”.

Jo estaré atent a la ressenya del Nosaltresllegim quan es publiquin les memòries. Segur que seran igual o més interessants que les de Jordi Pujol.

Aquí no teniu el primer capítol en pdf.

Títol: En Teo canvia bolquers
Autor: Rosa Enrenou
Editorial: Elforro Polar
Col·lecció: Els Sants Innocents
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-998532-871-2
PVP: 20,95€

Guia de Vins de Catalunya -tast a cegues 2013-, de Jordi Alcover i Sílvia Naranjo

@Ed_Portic @Grup62

Nosaltres, aquesta nit caga el tió! Ja li heu donat moltes mandarines? Penseu que encara hi sou a temps, però si no us afanyeu no hi haurà cap possibilitat d’una cagarada de regals monumental, eh? Que les presses no són bones i difícilment s’atiparà si el feu córrer. I ja se sap: si no menja… Ben mirat, trobo que teniu una ocasió per congraciar-vos amb el tronc més estimat del país. Junt amb la teca, deixeu-li alguna copeta de vi!  Vinga, va, posem una miqueta d’ordre i il·lusió i fem les coses ben fetes.

Abans de res, passeu per la llibreria i feu-vos amb la Guia de vins de Catalunya -tast a cegues- 2013, del Jordi Alcover i la Sílvia Naranjo. Ja us n’he parlat tantes vegades que em penso que no cal que repeteixi que és, amb diferència, la guia més exhaustiva, detallada, rigorosa, pràctica i didàctica de vins de casa nostra. A més, com que és de consulta obligada abans de passar pel celler, la compra s’amortitza amb escreix al cap de l’any!

Un cop tingueu la Guia a les mans, aneu de pet a la DO Alella i comenceu a buscar si n’hi ha cap que tingui el quadradet marró de vi dolç. Després, seguiu per totes les DO fins a Terra Alta, fixant-vos ben bé en el preu que més us convingui… Sííííí, ja sé que us estic fent saltar algunes de les pàgines de la Guia que són més interessants, perquè expliquen com s’ha de tapar bé una ampolla o quins són els vins més ben valorats d’enguany però, què voleu que us digui?, si us encanteu amb la lectura arribareu a la nit amb el tió en dejú!

Finalment, entreu en un celler i compartiu amb el responsable del comerç la vostra elecció, intercanvieu opinions (com que us haureu mirat la Guia anireu molt ben documentats), compreu una ampolla i aneu pitant cap a casa. Allà, serviu-li una copa al tió i una a vosaltres. Brindeu amb el tronc, confesseu-li que li picareu fort, però sense malícia, deixeu-lo menjar tranquil i, mentrestant, aneu buscant a la vostra copa els aromes de torrats, pastisseria, crema… Us prometo que sereu feliços amb les sorpreses que amaga la màgia del vi i la del Nadal!

Bones Festes, Nosaltres!

Títol: Guía de vins de Catalunya 2013
Autor: Jordi Alcover i Sílvia Naranjo
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: Pòrtic Viure
Pàgines: 516
ISBN: 978-84-9809-231-8
Preu: 25€

Es perd el senyal, de Joan Margarit

@Ed_Proa @Grup62

(…) Jo no vaig poder escoltar mai el català a l’escola. Aquesta repressió duta a terme mitjançant l’amputació de la parla és de les més duradores i cruels. Ara sé que em moriré amb aquesta por i aquesta fragilitat al voltant de la percepció de la meva llengua, que vol dir, també, de la meva vida.

He volgut començar el comentari d’Es perd el senyal, el darrer i magnífic llibre de poemes d’en Joan Margarit, precisament amb un fragment en prosa, però és que l’epíleg és un dels capítols que us recomano amb més vehemència. Té tantes frases d’aquelles que et llegeixes un parell de cops, les tornes a rellegir i penses: uf! En voleu una altra?

I la veritat -i em penso que Josep Pla va per aquí quan parla de la poesia i les biografies- és l’objectiu profund de la poesia.

Doncs això és el que destil·len tots els poemes de Margarit: veritat. Quan els llegeixes et topes cara a cara amb un arquitecte, un poeta, un home vell i un pare que arriba al final del trajecte, es troba en aquell precís punt de la vida en què va perdent-se el senyal i ens presenta unes reflexions madures i amb la vista enrere però amb l’ànima davant. Sol.

No em sorpèn gens que Joan Margarit sigui el poeta català viu més ben acceptat pels lectors. I crec que és així perquè darrera d’una aparença fàcil hi amaga una profunditat colpidora. Penso que són molt pocs els autors que ens poden descriure una escena aparentment casual i deixar-nos amb el cor trasbalsat com ho fa ell. En aquest sentit, us recomano Gent a la platja. No us vull reproduir el poema perquè és molt llarg, però si el llegiu ja em direu si no és una mostra plàstica, concreta, preciosa de l’amor d’una mare cap al fill. I Dignitat? Que el ministre cap verd, si en sap, la llegeixi, si us plau!! Ser el que dius potser també farà de bon llegir a uns altres (No t’imaginaves aquests murs tan alts. | Ara el que t’ha de preocupar | és ser el que dius. No hi ha res més | que et doni prou empenta per saltar).

De debò, és un llibre magnífic, de les petites i grans coses, que no heu de deixar de regalar als qui estimeu

Potser l’amor és rentar els plats
o bé planxar una camisa bruta.

Aquí teniu el primer capítol en pdf i un vídeo de l’autor recitant dos poemes del seu nou llibre.