Al mes de juliol ja us ho avançava… el Monestir de Sant Pere de Rodes va programar els divendres d’agost visites guiades, seguint la lectura que us vaig recomanar una mica abans de Sant Jordi: Rere els murs (vegeu Els murs…).

És evident que, d’una banda per l’èxit d’aquesta novel·la gironina tant per Sant Jordi com en els mesos posteriors, en què s’ha anunciat la seva edició castellana (“Tras los muros”) i noruega – a més de la seva 16a edició en català -, com de l’altra, per la meva despertada curiositat de seguir els passos d’en Blai i en Sebastià, no podia deixar passar l’oportunitat.

Era divendres i faltaven 10 minuts per les 8 del vespre. Ja s’entrenotava que aviat fosquejaria. Vam esperar la resta del grup i la guia va donar 5 minuts de marge d’espera (tenint en compte que el monestir es troba a molts metres d’alçada, que s’hi arriba per una carretera muntanyosa de corves amb vistes meravelloses a Port de la Selva, que és impossible resistir-se i no parar a contemplar i gaudir del paisatge i, per últim, que no s’hi arriba en cotxe sinó que cal fer un tall per caminet des del pàrquing).

Passada aquesta petita estona que vàrem aprofitar per escoltar el vent ressonant pels murs, va aparèixer la Núria Esponellà! Sí sí, la pròpia autora. Ens vam desconcertar, ja que no és normal que a les visites guiades d’aquest tipus hi aparegui l’autor, però no va ser en el nostre cas.

Així que la Núria, juntament amb la Mar, la guia, ens van iniciar en aquell fantàstic recorregut “entre els murs”. És evident que és molt especial sentir detalls tant de l’elaboració com de la pròpia novel·la de la seva veu (i això que no va rebel·lar cap secret!), juntament amb la història del monestir.

Van ser agradables, cordials, simpàtiques i en definitiva, genials. I crec que parlo en nom de tots els assistents, que és d’agrair un detall com aquest. La Núria es va deixar “empipar” amb preguntes i curiositats i sempre va respondre amb un somriure i uns detalls de més.

Assaborir una novel·la doblement, et queda dins per sempre.

Pels que no hi heu pogut anar aquest estiu, esperem que el Museu d’Història de Catalunya us regali amb unes visites guiades més (qui sap si amb la Núria com a sorpresa…).

Per anar fent boca, ja podeu començar a llegir la novel·la que hi ha força pàgines i aventures!

Ara que ja ens anem coneixent us ho puc dir, em considero una persona poc donada a creure en res que no pugui ser demostrat de manera empírica. Digueu-me descreguda, si voleu, però en general sóc de les que on altres hi veuen cops de sort jo hi veig probabilitat.

Bé, doncs, amb aquesta premisa, us preguntareu “què fa la Montserrat llegint Coelho“? Ai, doncs jo us diria “coses de la feina” però segur que ell afirmaria amb rotunditat “coses dels àngels”. Perquè precisament d’això va aquest llibre, d’àngels.

Es tracta d’un relat autobiogràfic en què Paulo Coelho i la seva dona s’endinsen al desert a la recerca del seu àngel de la guarda. L’escriptor brasiler va marcar-se la meta de veure (sí, sí, he dit veure) el seu àngel i per aconseguir-ho va estar més d’un mes fent exercicis al desert dels Estats Units. Precisament allà és on coneix les Valquíries, unes dones decidides i amb un alt component espiritual que volten pel desert predicant i donen títol al llibre.

Que què m’ha semblat? Doncs com que entre nosaltres no hi pot haver secrets, us confessaré que l’he trobat un relat 100% Coelho, és a dir, molta màgia, molts misteris, molta transcendència, molt de Déu… M’interessa personalment? No. Crec que és un llibre recomanable? Sí. Però no per a qui vulgui passar una estona distreta, per això crec que hi ha moltíssimes novel·les millors, sinó per a aquells lectors que busquen respostes a dubtes existencials. Per a aquells milions de lectors a qui Paulo Coelho dóna llum en el camí obscur que és la vida.  Alguns ens conformem amb il·luminar-lo amb làmpades de baix consum, però si us agrada pensar en solucions “de més alta volada”, Valquíries us encisarà.

En un cas o un altre, us deixo amb unes altres Valquíries, igualment encisadores…

Els tres escriptors ens han demostrat que dominen amb escreix la temàtica amorosa, un terreny sovint complicat i tortuós. Un espai on pocs homes s’atreveixen a entrar-hi. Agradin o no, s’ha de reconèixer que els seus llibres aconsegueixen treure un sospir a milers de noies (d’entre 16 i 60!). I és que, a qui no li agradaria viure una història com la de Gin i Step a Tinc ganes de tu?

Si l’altre dia no vau llegir l’article que sobre ells tres publicava El Periódico, us en deixem els vincles perquè ho pugueu fer! Ai, l’amor!!!

FEDERICO MOCCIA: El ‘culpable’ de los candados del amor
MARC LEVY: Romanticismo con gran dosis de aventura
DAVID NICHOLLS: Historias para ellas y también para ellos

En aquest llibre Emili Teixidor ens porta a la seva Osona natal, de la mateixa manera que ho va fer en la seva cèlebre i exitosa obra Pa Negre, la qual ha estat duta al cinema i es troba a punt de ser estrenada a Barcelona, després d’alguna exhibició prèvia a comarques.

Els Convidats com Pa Negre transcorre en un poble d’Osona, possiblement  Vic  i poblets dels voltants, en una època immediatament posterior a la guerra civil. En una Osona de color gris, amb olor a naftalina i a resclosit i plena de les tristors i malfiances que havia deixat com a pòsit omnipresent un franquisme que festejava els primers anys de la seva victòria contra el legítim govern de la II República.

En aquesta obra l’autor ens posa, en el marc dels preparatius del casament entre un cacic i una noia locals,  davant de la cara i sense manies la constatació que hi va haver molts catalans que desinteressadament o a canvi de petits favors, van col·laborar amb el règim autoanomenat “nacional” i que sense el suport d’aquests catalans difícilment el govern del dictador hauria penetrat tant dins de la societat catalana d’aquells temps i d’uns temps no massa llunyans. Un franquisme sociològic que ha arribat fins als nostres dies en forma de grupuscles més nombrosos i presents del que seria desitjable.

El llibre està estructurat en capítols i subcapítols llargs, amb molta descripció dels personatges i de les situacions, la qual cosa i sota la meva particular opinió, alenteix una mica la seva lectura.

Però, ah, quin plaer llegir el ric vocabulari de l’autor. Hom hi troba localismes com xarbascat (tempesta), o mots normatius però malauradament caiguts en desús, com barrumba (riuada), sacotell (sac petit) o aquell musical estalvis (conjunt d’estovalles i tovallons) que tantes vegades havia escoltat a la meva àvia paterna. En resum, un festival per als malalts de llengua.

Us deixem amb un vídeo on Emili Teixidor parla d’Els Convidats.

Aquest matí esmorzo amb el Francesc, un “lector de tren”, és a dir, un bon amic que aprofita les poques estones lliures que li queden per gaudir de la lectura i, no cal dir, algunes de les més llargues són les que, amablement, li brinda Renfe. Coindidim en què pocs fan tant per al foment de la lectura a casa nostra com aquesta empresa i Adif!

Bé, doncs, em comenta que el darrer llibre que s’ha llegit és L’última resposta, d’en Francesc Miralles i l’Àlex Rovira. De tots dos n’hem comentat diversos textos (vegeu “Nosaltres”…, Atenció…, En temps de crisi…) gràcies als quals sabem que són dos autors ben valorats per nosaltres. Segons em comenta el Francesc, F.X per als amics, L’última resposta no n’és una excepció. Diu que en Xavier i la Sarah, els dos protagonistes, es dediquen a resseguir la biografia de l’Einstein a partir del moment en què, després de guanyar el Nobel, deixa de publicar. Per què? Quina és la resposta a aquesta aparent sequera intel·lectual del físic que ha passat a la història, entre d’altres, per treure’ns, burleta, la llengua? Jo li he preguntat, a l’F.X, l’he convidat a esmorzar i l’he amenaçat fins i tot a tacar-li de cafè amb llet la seva estimadíssima col·lecció de novel·la gràfica, però no hi ha hagut manera. Ni així he aconseguit arrencar-li quin és el secret que amaga aquesta novel·la que ell ha definit tal com resa el títol d’aquest comentari: una barreja entre El codi da Vinci i el Coelho. M’he hagut de conformar en què m’animés a llegir-la perquè seria una bona manera d’aproximar-me a la vida d’un científic a ritme de thriller trepidant, en el més pur estil “bestsellero“.

Bé, doncs, ja us podeu imaginar que no m’he carregat els Marvel de l’F.X, o sigui que estic in albis i encomanada d’aquell neguit que en Miralles ja em va fer passar amb El llegat de Judes. Einstein, això sí que és un tema de màxima gravetat!!!

Personalment, sempre he pensat que tot llibre té el seu moment en la vida d’una persona. I crec que en Paulo Coelho i L’Alquimista han sabut trobar el seu en la meva.
Ja havia llegit alguna cosa d’aquest autor però, sincerament, no va ser un d’aquells llibres que t’arriben. En canvi, L’Alquimista sí ho ha fet. Gràcies a aquest, ara em miro el Coelho de diferent manera i sé, amb seguretat, que tornaré a llegir alguna cosa d’ell.

Si hagués de resumir el seu llibre en una paraula, segurament seria aquesta: somnis. L’autor troba la manera perfecte de demostrar-te que s’ha de viure per aconseguir-los.
Santiago, el protagonista de la nostra història, haurà d’aprendre a conviure amb senyals i a desenvolupar la capacitat d’escoltar el seu cor, però sobretot, de veure més enllà del que et pot mostrar la teva vista.
A més, el llibre està ple de paisatges que acabes dibuixant a la perfecció dins el teu cap.

Des de la primera fins l’última pàgina, és un no parar. En aquest sentit em va sorprendre ja que en un principi pensava que em trobaria paraules rebuscades o frases adornades que acaben per dificultar-te la comprensió del llibre però, en realitat, és una lectura planera que et permet avançar sense cap mena d’entrebanc. Fins i tot m’he permès el luxe de subratllar frases. I quines frases!

Si encara no l’heu llegit, no espereu més. Segur que en un parell de dies l’heu acabat (només té 160 pagines!). A més, l’edició de la col·lecció labutxaca és perfecte per portar-lo allà on vulgueu! A mi m’ha encantat!

He llegit aquest llibre de la Sílvia Alcàntara amb una barreja de neguit i plaer que m’ha deixat una mica trasbalsada, la veritat.
Es una llibre ple de sentiments, de tristesa, de solidaritat, d’enveges i també d´actes mesquins de persones que mai de la vida haguéssim pogut arribar a pensar que podrien esser tan roïnes.
En el món  únic, tancat i hermètic de la colònia tèxtil on es desenvolupa tota la trama, passa la vida i els pensaments (bons i dolents) de tota la gent que viu per morir a la colònia. Perquè això és el que els passa, que en comptes de anar vivint, van morint….
La Sílvia fa  uns retrats perfectes, perfilats al mil·límetre de cadascun dels personatges que van desfilant pel llibre. Fa  sentir la por a l’amo, la por a perdre la feina, la por al què diran, la por, la por, la por, sempre i en tot moment la maleïda por.
En fí, ja no dic més tret que val molt i molt la pena llegir-lo perquè a banda d’aprendre una mica més, no ens oblidem de res…

Us deixem amb un vídeo on Sílvia Alcàntara parla d’Olor de colònia.

Prepareu els mocadors perquè Postdata: t’estimo és d’aquelles de llagrimeta fàcil, de les que arriben ben endins. I us preguntareu, què té?

Potser perquè costa tan trobar a la persona adequada i tan poc perdre-la… Cecelia Ahern reflexiona sobre l’amor d’una forma commovedora. Hi ha persones que passen per la vida sense trobar a la seva “mitja taronja”, fet que, segons l’autora, representa una vida buida perquè l’amor ho omple tot… En canvi, n’hi ha que troben a la seva ànima bessona i la perden injustament com és el cas de la protagonista, qui a pesar de les circumstàncies, es tornarà a enamorar més tard d’un altre home. Irònic?

A Postada: t’estimo veiem tot el procés de dol i de recuperació posterior. Seguim els plors de la Holly, la seva soledat, el desconcert… amb un petit adorn: el seu difunt marit li ha deixat una sèrie de cartes de les quals només en pot obrir una cada mes. En elles, l’indica què ha de fer, petits consells que l’ajuden a sobreportar la tragèdia. Totes les cartes tenen com a signatura “Postdata: t’estimo”.

Postdata: t’estimo també s’ha dut al cinema, tot i que no segueix amb escreix la línia argumental del llibre, no us la deixeu perdre! De moment, podeu veure el tràiler:

Fa tot just un parell de setmanes vaig agafar amb ganes el Nadal 2009, Esperadme en el cielo, de la Maruja Torres. Coneixia els textos de l’autora pels articles al diari i, darrerament, pel seu blog, que segueixo amb interès des que va publicar-lo, ara bé, admeto que mai no n’havia llegit una novel·la. Potser per això, la lectura d’aquestes no arriba a dues-centes pàgines em va atreure: si eren tan entretingudes com els textos curts de la Maruja, segur que m’ho passaria bé! La sorpresa va ser que no m’ho vaig passar bé, no… m’ho vaig passar molt bé!

Es tracta d’un relat esbojarrat en què la Maruja Torres puja al Més Enllà i, acompanyada dels seus amics Terenci Moix i Manolo Vázquez Montalbán (junt amb els seus gossos), recrea a l’Eternitat el Barri on tots tres van créixer i que, segons l’autora diu “nunca expulsamos de nosotros”.  Aquesta és només l’excusa d’un argument oníric, on se succeeixen escenes decorades amb tot luxe de detalls (majoritàriament extrets del cine) durant les quals els tres comenten passatges de les seves vides i, alhora, lluiten perquè la Maruja no acabi “muerta-muerta” i pugui tornar a baixar a la terra.

Explicat així sembla que aquesta novel·la no hagi de passar d’una mena de relat menor de l’autora, però hi ha molt més. Crec que no és massa agosarat imaginar que l’autora va aprofitar la porta que li ofereix la literatura per mirar enrere en la seva vida i elaborar una mena de d’autobiografia parcial, en un moment de profunda pena per l’absència dels dos amics que van morir el mateix any.

Emmig de paràgrafs coloristes i sumptuosos s’hi amaguen reflexions colpidores sobre la mort, l’amistat, la buidor que deixen les absències… i els records. El tema ve de lluny i ha donat per a molt. En Jorge Manrique deia allò de “que aunque la vida perdió dejónos harto consuelo su memoria”; a Eva Luna (novel·la de què parlàvem en un comentari fa uns dies), la Isabel Allende fa que la mare li digui a la filla “la gente sólo se muere cuando la olvidan. Si puedes recordarme siempre estaré contigo”… Però tal com el desgrana la Maruja Torres pren tota una nova dimensió: una proximitat gairebé visual, com si miressis una pel·li d’aquelles que quan t’aixeques de la butaca estàs una llarga estona recreant els diàl·legs; una possibilitat de reconciliar-se amb aquests records perquè el dolor sigui suportable.

Em vaig acabar la novel·la al cotxe, de camí cap al sud, i el meu marit, que conduia, em va preguntar “què tal?”. Jo, eixugant-me els ulls li vaig dir “una anada d’olla… tan bonica!”.

Avui tenim un comentari de l’Edu, La metamorfosi, de Franz Kafka, que casualment jo també el tenia pendent de comentar!

Al meu parer, he de reconèixer que em va sorprendre la lectura de La metamorfosi. La gent m’havia parlat molt bé d’aquesta novel·la i jo la vaig agafar amb il·lusió. El principi impacta i atrau el lector. Samsa es converteix en escòria, un marginat de la societat, sense més ni menys.

Crec que La metamorfosi és un llibre que, a pesar de la seva brevetat, s’ha de llegir amb calma, observar entre línies, més enllà del que és purament anecdòtic; la transformació del protagonista. L’Edu ens diu:

Feia temps que tenia aquest llibre a la llista dels pendents de llegir i finalment el puc treure’n.
La metamorfosi que pateix el pobre Gregor no et deixa indiferent, és un llibre carregat de sentiments i reflexions sobre la soledat i les relacions, que se’t plantegen gairebé sense adonar-te’n.
És molt fàcil de llegir, en dos dies me l’he llegit dos cops i no perquè no l’hagi entès sinó per intentar veure més bé el què empeny els personatges a actuar tal com ho fan.
El recomano de tot cor, no espereu una història divertida, ni amb moltes trames i personatges, és un conte senzill però carregat d’emocions!

Em deixeu que avui em posi una mica nostàlgica?

Recordo perfectament el soroll que feia la màquina de cosir que tenia la meva àvia. Una Singer de l’any de la tos, que ella feia rodar molt ràpidament amb els peus mentre amb les mans orientava la direcció de la roba amb una destresa gràcies a la qual semblava que tot plagat fos tan fàcil. Jo berenava al seu costat i la mirava com si en el pujar i baixar de l’agulla m’hi anés mitja vida. Vaig veure fer la mateixa operació a la meva besàvia i a la meva mare. Posteriorment, he vist cosir la meva sogra i la meva cunyada, totes elles dones pacients, empeses per la il·lusió de qui sap que aquella feina donarà un fruit, que de les mans en sortirà alguna cosa bona.  Malauradament, de cap d’elles no he estat capaç d’aprendre més enllà de cosir-me un botó. Tanmateix, m’han deixat un pòsit d’admiració per la costura. M’agrada veure cosir encara que no en tingui ni idea i, encara més, m’agrada recordar la cara que feia la meva àvia quan veia que les meves vores s’assemblaven perillosament a les costes del Garraf. Crec que la constatació que la seva néta era nul·la per a les labors la va portar a tolerar les meves llargues hores de lectura a la fresca, en estius com aquest, mentre ella, sí, cosia o feia ganxet. Ens fèiem una companyia silenciosa però íntima.

Potser és per això que aquest títol, El tiempo entre costuras, em va cridar l’atenció. Després del rotllo familiar que us he deixat anar com a introducció, no em voldria allargar massa en l’argument, perquè si no ens trobararan a tots nosaltres deshidratats i enganxats a la rodeta del ratolí, o sigui que només cinc cèntims. Una aprenent de modista de Madrid s’enamora com una bleda just abans de la Guerra Civil i, després d’uns esdeveniments inesperats, va a parar a Tànger, on deixa de ser una simple “extra” per alçar-se com a protagonista indiscutible de la seva pròpia vida.

La trama, dita així, no sembla gran cosa, però és que penso que si explico més us l’espatllaré. I és una novel·la que no mereix ser espatllada. És, senzillament, preciosa. Els protagonistes (la majoria femenins), els secundaris, els ambients, la trama, el marc històric, el lèxic… tot està treballat amb una naturalitat que, com quan cus qui en sap, sembla fins i tot fàcil.

L’he prestada a la meva cunyada i a la meva sogra amb la certesa que mai no podré donar-los un cop de mà amb l’agulla, però potser sí amb alguna recomanació literària… De fet, totes dues ja l’han llegida i n’han gaudit tant com jo.

Si voleu obrir boca, us deixo amb el blog de la María Dueñas, l’autora.

Títol: Miracle a Llucmajor
Autor: Sebastià Alzamora
Editorial: Proa
Col·lecció: A Tot Vent [Núm 536 ]
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-8256-092-2
Preu: 19,00€

Miracle a Llucmajor és una novel·la alegre, vital, lluminosa i divertida. Un veritable luxe en els temps que corren, de novel·les dramàtiques, fosques i gòtiques…

En Pere Sastre Obrador, en Pere de Son Gall, vol construir una màquina per volar, el que ell anomena cometagiravió, a la Mallorca de 1920.

La seva il·lusió per construir aquesta màquina és tan gran que res no l’atura: ni les burles de la gent del poble, ni els problemes financers, ni el fet de conèixer l’amor de la seva vida. De fet, cada problema l’esperona per anar endavant i per construir el giny que li permetrà volar, en vertical i si cal fins i tot des de damunt de l’aigua!

Una preciosa història d’amor amb la seva veïna na Maria Boscana, que ha de combatre l’oposició del pare d’ella i que compta amb el suport silenciós i tàcit de la mare d’ell a totes les seves il·lusions i amb el suport explícit de na Maria Antònia Salvà, poeta i amiga de la família de la noia.

I la vida tranquil·la de Llucmajor es revoluciona quan unes senyores catalanes apareixen al poble per fer una conferència sobre els perills de les paraules malsonants, les senyores de la Lliga del Bon Mot, que en faran anar més d’un de corcoll.

Uns personatges alegres, vitals, divertits, amb ganes de viure i de perseguir i acomplir somnis, on fins i tot el gos Boira té una gran capacitat humana.

Un gran llibre per disfrutar unes quantes hores, de recuperar el plaer d’una lectura plena, rica, variada i, com l’illa de Mallorca, lluminosa i acolorida.

Felicitats a en Sebastià Alzamora! M’ha fet passar unes hores magnífiques, moltíssimes gràcies!

Us deixem amb un vídeo on Sebastià Alzamora ens parla de Miracle a Llucmajor.

Acabo de sentir que en Jordi Cervera, d’IcatFM parlava d’Angelology i he pensat que us faria gràcia llegir-ne el text. Podeu trobar més comentaris a la pàgina de l’Icat (que m’agrada molt, per cert!)

Una història de lluites amb àngels. És la segona novel·la de Danielle Trussoni, “Angelology“.

Àngels cruels a “Angelology”, de Danielle Trussoni

L’editorial Columna publica “Angelology”, la segona novel·la de la nord-americana Danielle Trussoni, que ha traduït Rosa Borràs.
Nascuda l’any 1973 a Wisconsin, Trusssoni va debutar l’any 2006 amb “Falling Through the Earth”, que va rebre la consideració de ser un dels deu millors llibres de l’any segons el prestigiós rotatiu “The New York Times”. Amb aquest aval es va abocar a escriure aquest llibre, un thriller especial d’aquests molt americans, que semblen fets utilitzant una fórmula química o matemàtica i que, malgrat tot, funcionen força bé amb el públic.
L’Evangeline descobreix una carta datada l’any 1943 que la porta cap a un món que desconeixia, en conflicte entre la societat dels angelòlegs i els nefilim, els descendents de la fusió entre àngels i humans, uns éssers amb dues qualitats destacables: la seva gran bellesa i una crueltat fora límits. Un tema força de moda, la lluita d’àngels i humans, que es belluga per geografies i escenaris dels Estats Units i de la vella Europa. La bona acollida del llibre ha fet que l’autora ja estigui treballant en una seqüela d’aquesta història.
“Angelology“, de Danielle Trussoni. Publica l’editorial Columna.

Des que vaig veure per primera vegada la notícia de la publicació d’aquesta novel·la, em van venir ganes de llegir-la ni que fos només pel títol, el qual trobo molt atractiu, podria ser un vers. Es nota que Pere Antoni Pons també és poeta.

La felicitat dels dies tristos és una novel·la iniciàtica sentimental en la qual el seu protagonista, en Tabou, estudiant universitari, comença a descobrir la complexitat de les relacions humanes en dues vessants, la familiar i la dels primers amors. Aquests últims el fan patir -és rebutjat per la noia que estima- però gràcies al descobriment de tres personatges literaris com Huckleberry Finn, Jay Gatsby i Holden Caulfield, amb qui comparteix la voluntat de que les coses siguin diferents de com són, i a una conversa amb la seva mare, el seu desencís, tristesa i pessimisme es capgiren ajudant-lo així a superar aquesta etapa intensa però negativa i a començar a sentir-se bé, a gaudir de l’amistat, de la família i de les coses bones que l’esperaran en endavant. A partir d’ara, Tabou haurà d’aprendre a veure la felicitat que també hi pot haver en els dies tristos i a treure la part positiva dels moments negatius.

Tot i aquest final feliç, no vull deixar d’afegir una reflexió molt interessant que trobareu a les darreres pàgines de la novel·la i que li fa un personatge misteriós -un alter ego de l’autor?- a en Tabou:

Salinger ho sabia, Holden ho sap. Perquè el més arriscat i fatigós no és mai descobrir la complexitat de la vida, sinó anar assumint-la, prendre consciència que la complexitat descoberta no s’aclarirà ni es resoldrà mai, que els obstacles sortejats durant els anys més tendres no eren una ordalia que calia superar per accedir a una certa maduresa o plenitud sinó el pàl·lid preludi de tots els obstacles que el futur et depararà. En el fons, moltes novel·les iniciàtiques narren únicament el pròleg de la veritable iniciació; per això n’hi ha tantes que poden permetre’s el luxe de tenir un final feliç o esperançat… Bé, encantat de conèixer-te. Molt bona nit.

Doncs això, molt bones vacances Nosaltres!!!