Jo no tinc pas el nivell D de català. No, no el tinc. És la meva llengua, la que he parlat sempre a casa, a l’escola, amb els amics, a la feina… Tot i que també he llegit en castellà i puc expressar-m’hi igual de bé (crec), l’accent em delata. MOLT. Sóc catalanoparlant. Tot i això, faig faltes. No gaires (crec), però en faig. Per a mi els “perquès” són tots un misteri, i tinc tendència a escriure’ls tots igual (cosa que vol dir que malament en la meitat dels casos pel cap baix). També tinc problemes amb els apòstrofs dels pronoms febles. I, quan parlo, li foto cada “patada” a l’idioma que “bueno”…

Per això, el llibre Fronts oberts de Pau Vidal ha estat un repte per a mi. Però m’ha agradat molt! Un llibre on el protagonista és un filòleg obsessionat per les paraules (mots, que diria ell, que fa més nostrat) i que té problemes amb el català espanyolitzat que parlem la gran majoria de catalans catalanoparlants (“vale”?). Amb les seves neures, aquest filòleg m’ha fet aprendre molt de la llengua catalana. I mentre aprenia llegia una història de gènere negre entretinguda, ben escrita (això per descomptat) i amb personatges curiosos i humans (tot i que la padrina devorallibres de més de 100 anys potser si que és una mica sobrehumana) que et posen un somriure a la boca. I a més, el llibre és curtet i primet: ideal per portar al tren amb el tupper! Una combinació fantàstica!

En fi, que hauré de buscar el llibre anterior, Aigua bruta, per saber més coses del filòleg-investigador Miquel Camiller…

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

M’agrada en Jo Nesbø perquè és menys maniqueu que la resta d’escriptors escandinaus del moment. També és cert que tinc un apreci personal a Noruega, sentiment que no tinc amb la resta de països de la zona.

Però té algun problema, la lectura de Nesbø, des del meu punt de vista.

El primer d’ells és que totes les novel·les que tenen en Harry Hole de protagonista tenen un fil conductor, però que si no coneixes el personatge d’altres llibres et perds. Tipus les trames personals de les sèries de la tele com CSI, que s’allarguen en el temps encara que cada llibre tingui els seus casos tancats.

El segon “problemilla” és que cada llibre tracta un dels problemes que viu Noruega. En l’anterior, L’estrella del diable, era la violència de gènere. En aquest, les drogues i les societats tancades i repressives com l’Exèrcit de Salvació. En totes les novel·les, però, comparteix el disgust per una societat hipòcrita i silenciosa.

Però tot això és buscar excuses: m’he llegit El redemptor en tres dies, i en tres dies de molta feina.

És àgil, és còmode, és agraït. Et fa passar una bona estona mentre et permet descobrir que la meravellosa Noruega capital del benestar mundial potser no és tan feliç. Et recorda que encara hi ha gent que viu les conseqüències de la guerra dels Balcans; que hi ha gent sotmesa i gent que sotmet; que la gent no és només dolenta o només bona.

En resum, m’ha agradat. La recomano. Però recomano començar per El pit-roig per poder seguir les trames d’en Hole, la Lønn, el Halvorsen i la resta.

Us entretindreu!

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Nosaltres

Enguany, Barcelona tornarà a ser el centre de la novel·la negra i criminal agafant com a eix el passat, el present i el futur, segons ha explicat el comissari de BCNegra, Paco Camarasa, que ha explicat que “Barcelona és la ciutat del crim literari i a la vegada agrupa la indústria i les col·leccions més importants”.

Un dels actes centrals d’aquesta BCNegra serà, com sabeu, el lliurament del Premi Carvalho, que enguany s’atorgarà a l’escriptor grec Petros Màrkaris, però també hi haurà un homenatge al traspassat David Martínez Madero, primer director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, i es farà una taula rodona sobre màfies russes.

A més, exposicions sobre la revista ‘Gimlet’ que va dirigir Vázquez Montalbán, la col·lecció de Joan Proubasta sobre Sherlock Holmes, trobades amb autors de novel·la negra d’arreu del món, i fins i tot una exhibició de la unitat canina dels Mossos d’Esquadra!Però Nosaltres, des d’aquí el que farem no és altra cosa que portar-vos el bo i millor de la novel·la negra. Durant aquests dies podreu llegir les ressenyes que hem fet entre tots nosaltres de grans autors del gènere com Mankell i el seu Wallander (en tindrem una ració doble!), Leon i el seu Brunetti venecià (bona cuina!), Pau Vidal amb les aventures i desventures del seu filòleg-investigador Miquel Camiller, Jo Nesbø amb en Harry Hole i el fred que l’acompanya, en Jordi de Manuel amb La mort del corredor de fons,… imperdible!

La millor novel·la negra? Elemental: a la BCNegra i al Nosaltresllegim!

Aquí teniu la pàgina web amb el programa.

I si voleu repassar què hem publicat al Nosaltres sobre aquest gènere literari seguiu aquest link.

La misèria esdevingué poeta
i escrigué en els camps
en forma de trinxeres (…)
Campanades a morts (1977)

Aquests versos de Campanades a morts ben bé podrien formar part de la primera novel·la d’en Lluís Llach, Memòria d’uns ulls pintats, tot i que la novel·la no té a veure amb els fets del 76, sinó en els que van tenir lloc a casa nostra des dels anys 20 fins a finals de juny de 1940 (si li hem de fer cas al protagonista) o una mica més tard (uns 20 anys) si llegim la darrera gravació. Però veig que estic encara frapada per la novel·la i no estic posant ordre en el comentari… Perdoneu-me!

La novel·la amb què s’estrena en Llach és un llarg relat del protagonista, Germinal, a un director de cinema, Lluís, a qui només sentim breument la veu al principi de l’obra. A través de vint-i-sis gravacions (que haurien de servir-li al director com a base d’una pel·lícula) en Germinal ens explica en primera persona una delicada història d’amistat, amor, brutalitat i devastació teixida a través de les vides de quatre nois (dos nois i dues noies) nascuts a la Barceloneta l’any 20. Això seria l’argument.

Si hagués de mirar de fer-ne una crítica formal, us diria que m’ha semblat que l’autor surt molt reeixit de la seva primera experiència (si més no, coneguda) en el gènere, perquè ràpidament troba un camí cap a la narració sense massa peripècies estilístiques, i que mostra una extraordinària capacitat de recrear atmosferes i perfilar retrats -no podia ser d’altra manera venint d’algú que domina tant i tant el llenguatge poètic contemporani!

Però segurament tot això no us interessa ni molt ni poc, perquè ja hi ha qui ho fa molt millor que no pas jo. Així doncs, passo a explicar-vos per què fa ben poc jo estava plorant com una magdalena al bar del Club Natació Barcelona, ben a prop d’on transcorren la major part dels fets del relat.

Com ja sabeu si aneu llegint aquest nosaltres, sóc de Poblenou, un barri que surt sovint citat en el llibre per les afinitats socials i polítiques que tenia amb la Barceloneta. Bé doncs, els meus avis hi van viure tots quatre aquesta època i sovint em van parlar de l’escola de la República, del veïnatge, de la convicció que canviar les coses era possible i, després, dels bombardeigs, els afusellaments al Camp de la Bota (els presoners passaven en camions a prop de casa, quan hi anaven), la gana i l’ofec. Per això em va resultar impossible llegint aquesta Memòria d’uns ulls pintats oblidar-me d’ells i no plantejar-me com devien ser les seves vides lluny de l’èpica de la guerra. Com devien ser les històries d’amor, en uns temps tan terribles? Perquè si alguna cosa és aquest llibre és això, una història d’amor.

Amor que m’ets amic d’aquell ahir,
amic que m’ets amor pel devenir,
dempeus!
Amor que m’ets amic; Geografia (1988)

I en el podi hi tenim mags amb ulleres, amors adolescents procedents d’Itàlia, bessones que van de tres en tres, i a dalt de tot hi tenim el ratolí més amant dels llibres de la història de la literatura. I si en dubteu, pregunteu a les rates de biblioteca.

És per això que des del Nosaltres estem encantats de poder-vos explicar que Geronimo Stilton treu un nou llibre!

I no només això!! Trrrrrrrrr… TA-DÁ!! La història està situada A CASA NOSTRA!!!

Us sona d’alguna cosa l’escenari per on passeja l’amic Stilton a la coberta del seu nou llibre? Senyeres, una rambla, parades amb llibres… És ben bé que Geronimo camina per Barcelona un 23 d’abril, oi? De fet, al Nosaltres ja us el vam fotografiar durant l’última Diada de Sant Jordi signant llibres a tort i a dret a un munt de criatures! Doncs l’experiència va ser tan positiva que ara ha dedicat un llibre per relatar-ho. I és aquí que ens volem fer eco (mai millor dit) de què ha explicat el propi Geronimo Stilton a la seva pàgina web, que va una mica de bòlid amb aquest nou llibre i per això ha explicat als seguidors del seu blog que “M’heu de perdonar però vaig contraRATllotge”:

Amics i amigues, estic caaaansaaaadíssssssim! I, alhora, molt il·lusionat!

Per què tot plegat? us preguntareu. Doncs perquè demà, dia 2, arriba a les llibreries El llibre i la rosa, la primera aventura de Geronimo Stilton (és a dir, jo mateix!) a Catalunya!!! Estic supervisant personalment que tots els paquets estiguin correctes, que les imatges siguin ultramaques, que els textos hagin quedat ben bé…

Us imagineu la feinada?? Per sort, els amic llibreters m’estan ajudant molt i estic convençut que tot sortirà rodó com un formatge de bola!

Voleu llegir de què va? Esteu impacients???

“Un perfum de primavera omplia l’aire: un ventet lleuger em pessigollejava el morro, el sol brillava, una parella de coloms festejava a l’ampit de la finestra del meu despatx i jo… jo sospirava pensant en una misteriosa rosegadora de qui estava completament i perdudament enamorat! Havia de trobar una manera de poder-me distreure’m una mica… Per sort, la meva germana Tea em va portar a la ciutat més alegre del món, Barcelona, a la descoberta de l’extraràtica Festa del Llibre i de la Rosa: la Diada de Sant Jordi!”

Ah! L’amor!! I la Diada de Sant Jordi! Oi que m’explicareu si teniu ganes de llegir-lo?

Per cert, heu de saber que cada dia estic mes orgullós dels vostres articles! Sou uns rosegadors genials! Paraula d’Stilton!!

Geronimo Stilton

El fet és que tenim un nou Geronimo, i Nosaltres no faltarem a la cita de can Stilton. Farem de rosego-redactors i us explicarem de què va aquest El llibre i la rosa i les aventures d’aquest entranyable periodista de l’Eco del Rosegador.

Doncs això, que Nosaltres ens en farem eco!
Paraula de Rosego-redactors!

La revolta dels Segadors és un dels episodis més èpics de la història catalana. De fet, l’himne nacional es basa en aquest moment de la nostra memòria col·lectiva.

Però què va representar en realitat, per a la gent del poble, la revolta dels Segadors?

Catalunya, 1640. En Joan Martí, hereu d’una hisenda important del centre de Catalunya, es troba barrejat, de la pitjor manera possible, en la revolta dels Segadors. Els terços castellans exigeixen l’allotjament que els catalans estan obligats a donar-los. Però no només aprofiten l’allotjament… En Joan, sense pensar-s’ho dos cops, els “cobra” l’allotjament. I això l’obliga a fugir de casa seva i a prendre partit en una guerra, que en primera instància sent com a pròpia però que amb el temps se li fa llunyana.

Una guerra en la qual en Joan s’implica per amor: per amor a la Maria, al seu mas, a la seva família i a la seva terra, i en la que se sent atacat per les forces a qui, suposadament, ha de retre tribut: primer el rei espanyol i posteriorment el rei de França. Entremig d’una guerra, a més, la gent ha d’intentar viure. Però com es viu amb la misèria, la fam i la pesta que sempre acompanyen els soldats i les seves ràtzies?

La Guerra dels Segadors, no ho oblidem, va acabar com acaben totes les guerres per als catalans: malament. Els espanyols i els francesos van fer la pau sobre el nostre territori i nosaltres vam haver de lluitar i callar.

Una bona novel·la, que ens acosta una mica més a la duríssima vida del segle XVII a Catalunya, quan encara no existia la crisi econòmica, perquè la crisi era total.

Aquí en teniu el primer capítol en pdf.

Caram, quin llibre més estrany. És trepidant, futurista, enginyós, i té un no sé què de lògic, que per increïble que sigui tot el que hi diu, podria fer-se realitat. Que quan ho penses et fa posar els pèls de punta.

Un estrany virus que afecta només els homes, els fa portadors d’un furor i d’una ràbia homicida contra tota, tota, tota la població femenina.

Els marits maten les seves dones i les seves filles. Tant és que siguin nadons. Els avis a les seves nétes, i els nens, ja de ben petits, són capaços de matar les seves mares o germanes a ganivetades i amb un somriure als llavis. És bestial!!!

Al crit de ¡¡conill a la cassola!! (que és el crit de guerra que fan servir per llançar-se a l’atac) no hi ha dona vella o jove que pugui escapar d’aquest atac brutal, misogin i salvatge.

Els homes només es posen en marxa per matar dones i per res més que no sigui això. La brutícia, la immundícia, la putrefacció dels cossos amuntegats al mig del carrer els és igual.

Només hi ha una dona que aconsegueix mantenir-se viva amb penes i treballs. La Verònica, abans de la epidèmia havia treballat en uns laboratoris on feien proves d’ADN que comparaven i intercanviaven amb altres laboratoris.

En un d’aquests intercanvis, sembla ser que la cadena que se suposava havia de ser blindada es trenca, deixant escapar el virus de dimensions més monstruoses que ha conegut mai la humanitat.

En la seva fugida frenètica i constant, la Verònica troba algú que no està infectat: un noi jove, indolent, que mira d’abstreure’s de tot fumant porros un rere l’altre, un altre noi amb una infància més que tèrbola i un homosexual a qui el virus no l’afecta.

Cadascun d’ells, a la seva manera, l’ajudarà i li complicarà la vida a parts iguals, en la seva fugida perpètua.

És un llibre original, diferent, que quan vas al metge i et diu “Què? Posem una vacuna?” prefereixes contestar-li “NO, GRÀCIES”.

Pel que pugui ser!

No, amics, això és una equivocació. Recordeu allò que en dèiem “un error d’impremta” quan anàvem a l’escola i ens trobàvem el conte corrent en el llibre de català? Doncs igual! Això és un error de blocaire, perquè tot i que el meu nom és el que apareix com a signant d’aquest post, no puc ser jo mai de la vida!

Mireu, jo sóc una dona a punt de fer-ne 40, gaudeixo amb Jaume Cabré o amb J.L. Borges, acompanyo la meva neboda al Bershka però sé que “tot allò no fa per mi”, porto la meva filla al McDonald’s màxim un cop l’any i perquè no sigui dit, prefereixo Puccini als Catarres… Així les coses, ¿com podria jo admetre, aquí, davant de tots nosaltres, que he llegit la darrera novel·la del fenomen supervendes que és Federico Moccia i, més encara, que m’he distret d’allò més? Impossible! Aquesta nit digues que m’estimes no s’ha fet per a mi! Per aquesta raó he demanat l’opinió a una amiga i em comenta això:

En aquesta novel·la trobem el Moccia que vam deixar després de Perdona, però vull casar-me amb tu, presentant-nos uns conflictes humans i sentimentals de persones adultes -queden enrere les aventures on les protagonistes no superen els 20 anys-. Es tracta d’un triangle amorós entre una noia pianista que ha abandonat l’exercici d’aquesta professió per una promesa feta in extremis després d’un greu accident del seu promès; aquest xicot, que va en cadira de rodes; i un “galán” guapo, guapo, guapo, atent, atent, atent, ric, ric, ric i catxes, catxes, catxes… Ja us podeu imaginar que al voltant hi ha una galeria de secundaris que acompanyen l’acció de tal manera que ofereixen el contrapunt quan la protagonista es troba en el dilema de si tenir una aventura amb Mr. Perfecte o seguir amb el marit paralític, fidelment avorrida.

Tot plegat és molt distret perquè, en aquesta novel·la d’alt voltatge sexual, en Moccia posa les coses fàcils perquè el lector (més aviat la lectora) es deixi anar i gaudeixi a cor què vols d’una situació morbosa i excitant… És allò que passa amb Pretty woman, que sempre que la fan per la tele és un èxit de share. Per què? Doncs perquè de vegades ens agrada La ventafocs amb una mica de sal i pebre, potser… Creieu-me, si teniu ganes de desconnectar, aquesta novel·la és la vostra!

Us ho imagineu? Jo llegint una novel·la romàntica així… calúmnies! I a sobre, corre el rumor que m’han vist al bus amb un llibre folrat amb paper gruixut i molt opac i escoltant Jenifer!! On s’és vist!

Shht! Aquí teniu el primer capítol en pdf!

Amb la publicació d’aquest Epistolari complet, és a dir, les cartes que entre 1957 i 1976 es van creuar Llorenç Villalonga (1897-1980) i Baltasar Porcel (1937-2009), tenim l’oportunitat de veure des de dins l’evolució de la singular relació entre dos dels representants de la narrativa mallorquina més destacats de la segona meitat del segle passat.

Separats per quaranta anys i per orígens socials ben diferents, units per la passió per l’escriptura i el pensament, la relació havia d’esdevenir, per força, singular.

A través de les cartes veiem un Porcel/Odin/Flo la Vigne passar de deixeble una mica “Àngel rebel” a escriptor fet i segur de sí mateix que serà al darrera del reconeixement (i publicació) de l’obra del mestre/mentor/quasi pare.

Seguir pas a pas (sovint dia a dia) aquest procés ens permet anar descobrint allò que el pudor de l’home del XVIII que fou Villalonga, ocultava curosament: la tendresa que sentia pel seu estimat Odin, l’amor per la seva esposa Maria Teresa, la frustració per no tenir fills,… Fins i tot, ja a les acaballes, Villalonga es permet una expansió molt ben guardada:

Bé, he començat amb castellà i acab en mallorquí. És que quan els sentiments són verídics -i quan se tenen els meus anys- tornam a la llengua materna”. (febrer del ’75).

Quatre-centes vuitanta-dues cartes a través de 798 planes de llibre donen per molt: hi veiem un retrat de la migrada vida literària i cultural de Ciutat (que és com l’anomena sempre Villalonga i no pas Palma com ara volen uns ni Palma de Mallorca com diuen uns altres), i com percep el jove illenc el món de la vida cultural, editorial i política dels activistes catalanistes a la Barcelona dels seixanta. Amb les seves ambigüitats, grandeses i misèries. Com s’anirà situant ràpidament i com serà “temptat” per Gironella, Lara i el propi Villalonga a “passar-se” a la creació literària en castellà.

La galeria de personatges, entre primers papers, figurants i només esmentats, és impressionant. Els episodis amb el matrimoni Sales mereixerien un sainet monogràfic.

Per als que no coneixem per dins el món editorial resulta sorprenent el grau de tripijoc que s’amaga darrere els premis literaris. És un tema important a la correspondència i provoca una intensa vergonya aliena. Però pel que sembla això va així.

Naturalment també hi ha un lloc destacat per a digressions sobre literatura, art, pensament, llengua. I també higiene, gimnàstica…

I discretíssimes referències al tema que ara s’anomena orientació sexual. Les hipòtesis sobre aquest aspecte de Villalonga queden ben obertes, que no tancades.

Si sou del ram de la literatura llegiu aquest llibre. Si sou sensibles a l’espectacle del pas del temps sobre les persones llegiu aquest llibre. I si, simplement, sou xafarders no us el perdéssiu pas.

També em fascinen les formes dialectals, els accents diversos: quan vaig sentir per ràdio (benemèrit “radioteatro”!) el Pigmalión de Bernard Shaw vaig envejar de tot cor el professor Higgins. I encara no se m’ha passat ni la fascinació ni l’enveja. Poques coses em proporcionen més satisfacció que endevinar que una persona és d’Esplugues de Llobregat o d’Agramunt (o d’Astorga) per la seva manera de fer servir les paraules, la cantarella… Tinc una filla que de petitona deia que volia anar a la platja de Tamariu per sentir parlar en estranger. Algun gen dec haver transmès.

I sóc tossut i tafaner. La lectura d’un llibre gruixut és un repte que no puc deixar a mitges per molt que no m’acabi de fer el pes. Vull saber com acaba i, si és el cas, per què se’l té per un clàssic.

No cal dir que no sóc ni he estat professional de la literatura, de la llengua o dels llibres.

Vaig acabar donant classes de “Socials” en un parell d’Instituts. I ara, jubilat.

Dels llibres que llegeixi aniré explicant una mica de què van i quin és l’interès que hagin tingut per a mi. I si puc comunicaré els meus entusiasmes.

Cada matí escolto El món a RAC1 quan em llevo, mentre esmorzo i faig el dinar per anar a la feina. Quan el Toni Bassas va marxar d’El Matí de Catalunya Ràdio, em vaig passar a RAC1 amb el Jordi Basté i, gràcies a Basté, tenim aquest llibre entre mans.

Quan vaig veure aquest llibre el vaig agafar amb ganes, ja que volia veure com eren aquests “davantals”. Que què és un “davantal”? Doncs jo tampoc ho sabia, però és una reflexió d’aproximadament 3 minuts que fa en Basté cada dia al programa, a les 8 del matí. És clar, a les 8… Per això no ho sabia! Tot i escoltar el programa cada dia, no he sentit cap d’aquests “davantals” en directe. Cap ni un. És el que té haver de llevar-se més d’hora (ben d’hora, ben d’hora) i escoltar la ràdio a les 7, ja que a les 8 ja haig de ser al tren arribant a Barcelona.

Després d’aquest apunt autobiogràfic, us diré que aquest recull de ràfegues de metralleta pot arribar a ser difícil de digerir. Com que recopila els millors “davantals” des del 2007 fins al 2011, et trobes una sèrie d’opinions sobre molts temes que eren notícia cadascun d’aquests dies. La majoria de pàgines parlen (quan llegia el llibre simplement el sentia a ell parlant) de temes com a mínim polèmics: des de les relacions Catalunya-Espanya (recomano llegir-los per parts, et pot agafar un atac de mala llet si els llegeixes tots seguits), la crisi, problemes socials… En canvi, hi ha altres temes més lleugers que fan passar millor la lectura: cultura, difunts il·lustres, el Barça i Pep Guardiola…

En fi, aquest és un llibre d’un senyor que parla com escriu i escriu com parla: com una bala, clar i català. Al ser discursos pensats per ser declamats per la ràdio tenen una inmediatesa, una frescor i una “incorrecció” que no té, per exemple, aquesta ressenya, que estic escrivint, esborrant i tornant a escriure, canviant-la, censurant-la, polint-la, suavitzant-la… No, no. Els “davantals” del Basté són indignació, exaltació, sentiment, adrenalina… Pensats per transmetre l’opinió d’aquest comunicador a l’audiència i, sobretot, per fer que aquesta (nosaltres) reaccioni, que no es quedi parada, que lluiti pel seu món, el nostre món.

Benvinguts al món.

Ferran Torrent és un mestre a l’hora de plantejar en les seves obres una sèrie de situacions, històries i personatges paral·lels que acaben trobant-se tot donant coherència a la història que ens planteja. En aquesta obra, Ombres en la nit, l’escriptor valencià porta al límit aquesta característica i així ens trobem que a cent pàgines del final del llibre, segueix introduint-ne de nous. Això dificulta, en la meva opinió personal, la lectura i comprensió de l’obra.

Per altra banda, pocs escriptors saben dibuixar tan bé com ho fa Ferran Torrent l’ambient de la ciutat de València. En aquest cas, una València tenyida del color gris tristament característic de la postguerra en particular i del franquisme en general.

Santiago Cortés, personatge secundari en el llibre (excepte en el tram final), és un gitano supervivent de l’Holocaust i del camp de concentració de Dachau que retorna a les terres valencianes on va néixer. En el seu retorn ho fa com a membre d’un escamot clandestí la missió del qual és liquidar un pròfug nazi que emparat pel franquisme ha trobat recer en la capital del País Valencià.

En aquesta obra, a part d’en Santiago Cortés, coneixerem altres personatges amb els quals uneix les seves forces com ara antics lluitadors republicans, agents britànics del SIS, un espia soviètic i fins i tot un expert falsificador.

Tot i que considero, sempre des de la meva òptica personal, que Ombres en la nit és amb Espècies protegides una de les obres menys reeixides de l’escriptor de Sedaví, no puc deixar de reconèixer i constatar la força i versemblança d’uns personatges profundament marcats per la gran tragèdia del segle XX que cadascun d’ells van haver de patir.

Holmes i Watson, House i Wilson… els personatges creats per Sir Arthur Conan Doyle viuen més que bé el pas del temps, perquè literàriament són impecables i perquè últimament la televisió els dóna cabuda al nostre imaginari. Però la font sempre té l’aigua més clara. I per treure l’aigua clara dels assumptes més tèrbols, el millor detectiu de la història: la Judit s’ha llegit un clàssic de la novel·la negra i la ressenya a... Elemental, estimats nosaltres: aquí!

El peculiar detectiu Sherlock Holmes torna a fer de les seves a El perro de los Baskerville juntament amb el seu fidel company i admirador, el doctor Watson.

Una vegada més, Sherlock Holmes resol de manera impecable un nou cas d’assassinat, el de Sir Charles de Baskerville al sud de terres angleses, que és trobat mort en unes estranyes circumstàncies.

Les veus del poble diuen que la mort ha estat provocada per la maledicció del gos dels Baskerville, una bèstia enorme i ferotge que persegueix tota la família. L’hereu de tota la fortuna de Sir Charles és Henry, a qui Holmes i el doctor Watson volen protegir peti qui peti perquè no acabi com el seu parent. Però gràcies a la intel·ligència i l’astúcia del nostre estimat detectiu descobrim que les causes de la mort de Sir Charles quedaven lluny dels fantasmes i les malediccions.

Arthur Conan Doyle atrapa el lector amb cada pista, cada misteri o cada obstacle que s’interposa en el camí de Sherlock Holmes. Aconseguirà el detectiu descobrir qui ha estat l’assassí abans que la família Baskerville compti amb una altra víctima?

El perro de los Baskerville és una brillant novel·la d’Arthur Conan Doyle i la fa especial el fet que l’autor, després d’haver mort el famós detectiu en la seva anterior aventura, ara fa ressucitar el detectiu. L’èxit d’aquesta novel·la, tan esperada pels seus lectors, va ser brutal.

I és que tot i ser un personatge odiós i repel·lent per a molts, fins i tot per al mateix creador, Sherlock Holmes té quelcom captivador i fins i tot m’atreviria a dir addictiu.

Nosaltres, ens acostem -per fi!- al cap de setmana i això vol dir que tindrem temps per anar al restaurant o -maleïda crisi- per acostar-nos als fogons i preparar un àpat com cal. He de dir que per a mi cuinar no és cap suplici… al contrari! Anar al mercat a veure què farem i, després, preparar-ho amb tranquil·litat em suposa una mena d’exercici beatífic. Especialment si ho faig amb el llibre del Fermí Puig davant! Per què? Doncs perquè ell no és un cuiner dogmàtic, dels qui et fan mesurar el gingebre o l’agar agar… amb ell no hi ha ingredients “estrambòtics” que després se’t queden a l’armari fins que es moren de l’avorriment, ni receptes que requereixen un alt coneixement previ per afrontar-les amb una mica de solvència! Amb ell hi ha “bon rotllo” i improvització si s’escau; en comptes de tensió, diàleg amb el calaix de la verdura, a veure què trobem que ens faci el pes… Els qui el seguiu a El món a RAC1 ja heu anat veient (o sentint) que això que us dic és la pura veritat, oi?

Us vindria de gust, per sopar, una sopa de peix de roca amb arròs i fideus, per exemple? O una torrada d’ous a la brasa amb pernil ibèric? O, una mica més “sofis”, llamàntol amb llet de coco i verdures? No em direu que no fa venir gana només de pensar-hi!! Doncs les receptes hi són totes, junt amb algunes que al llarg d’aquests anys els oients li han fet arribar directament a en Fermí Puig perquè ell i en Jordi Basté les comentin en antena. Ara ja només cal que us engresqueu i us poseu mans als fogons!

I, per acabar aquest comentari, un dubte: si d’una novel·la, per dir que és bona, diem que enganxa, què hem de dir d’un llibre de cuina? Que alimenta? En qualsevol cas, segur que hauria de desitjar-vos que no se us enganxi res!

El Zafón m’agrada. Molt! I com tots els fans estava frisant per obrir aquesta nova porta cap al Cementiri dels Llibres Oblidats, perquè quan em vaig acabar de llegir El Joc de l’Àngel em vaig quedar amb ganes de més. Si aquella em va semblar una novel·la de les que, quan la tanques, et rosega el cuquet per tornar-la a llegir, aquesta, El Presoner del Cel, és de les que et deixa amb el neguit de voler llegir la propera immediatament!

L’únic inconvenient que hi trobo a les novel·les del Carlos Ruiz Zafón és que tothom en parla i, per aquesta raó, sovint acabes sentint coses que no voldries haver sabut abans d’encetar la lectura. Per això no us n’explicaré massa: seria un sacrilegi aixafar-vos el plaer de la descoberta d’aquest llibre, però sí que us vull dir que és un nexe entre L’Ombra del Vent i El Joc de l’Àngel que et fa qüestionar fins i tot si l’ordre cronològic o l’ordre de publicació són els millors per llegir aquestes obres.

De debò, llegiu-la, llegiu-la (i passeu pel Poblenou a fer part de la ruta). Us deixo només amb una conversa…

- Protegir-me? A mi? De què?
- De la veritat, Daniel…, de la veritat.