@ColumnaEdicions @Grup62

La Mariela s’ha llegit el Carrer Robadors del Mathias Enard i ens el ressenya per a tots Nosaltres.

Quan acabeu la novel·la us entraran ganes d’anar a fer un tomb pel Raval però també tindreu ganes d’agafar la motxilla o la maleta i marxar cap a Tànger, cap a Tunísia o seguir les petjades dels viatges d’Ibn Batouta per deixar enrere els temps convulsos que ens toquen viure.

Carrer Robadors narra com un jove marroquí, Lakhadar, és expulsat de casa seva a Tànger per mantenir una relació amb la seva cosina. A partir d’aquí comença una espècie de road movie des de Tànger fins a Barcelona, passant per Algesires.

La història, que es desenvolupa durant la primavera àrab, ens parla de Lakhadar i el seu inseparable amic Bassam. Al seu Tànger natal observen sempre el mar, “i l’anar i venir dels ferris entre Tànger i Tarifa (…). Jo no hi pensava gaire, en l’altra banda, en Espanya, en Europa, m’agradava el que llegia als meus llibres de lladres i serenos, res més.”

El seu somni de travessar l’estret i trobar un altre món ho troba al seus llibres de novel·la negra. Quan el fan fora de casa volta durant tot un any pel Marroc i finalment torna a Tànger, però allà no té ni casa ni família, i finalment s’uneix a un grup islamista del qual Bassam forma part. Els islamistes li donen feina i allotjament a canvi de vendre llibres. És llavors quan coneix la Judit, una noia de Barcelona, estudiant de Filologia Àrab. Lakhdar va a la mesquita però manté una certa incredulitat vers l’espasa de l’Islam.

La novel·la transcorre en una primera part a Tànger. Lakhadar, malgrat ser rebutjat per la seva família i el record de la seva cosina absent, és força feliç entre llibres, llegint novel·la negra i l’Alcorà. Però dos fets canviaran la seva vida: adonar-se que està envoltat de terroristes que han passat a l’acció i enamorar-se de la Judit.

A partir d’aquí Lakhdar inicia un viatge particular que comença amb una estada a Algesires i que acaba amb l’arribada a Barcelona en un moment en què la Plaça Catalunya està plena d’indignats.

A la novel·la hi ha certs paral·lelismes entre la primavera àrab i el moviment del 15-M… I surten tots mal parats: l’islamisme radical, el poder polític i econòmic, els governs d’Espanya i Catalunya, els sindicats i evidentment, la figura del Borbó. No hi ha grans diferències entre aquest jove marroquí sense papers i qualsevol altre jove barceloní.

Carrer Robadors, és una novel·la de ficció però ambientada en un moment històric, l’actual, ple d’incertesa. Una molt bona novel·la que ens parla de temps molt difícils: els temps que estem vivint.

Títol: Carrer Robadors
Autor: Mathias Enard
Editorial: Columna
Col#lecció: Clàssica
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-6641-612-2
Preu: 21,90€

@ElAlephEditores @Grup62

Los soldados, la darrera novel·la de l’escriptor malagueny Pablo Aranda, conté tot allò que tenen les novel·les que agraden: personatges ben definits, un història envoltada d’intriga, un final molt encertat, i tot això narrat amb una prosa àgil i clara que crea un ambient a vegades tèrbol, a vegades tendre.

Al voltant d’un assassinat que involucra diferents membres d’una família, a mesura que avança la novel·la, els lectors anem coneixent aspectes personals del passat i del present dels personatges que ens ajuden a crear el perfil de cadascun d’ells i el paper que juguen en la trama.

A Los soldados hi trobem històries d’amor entrellaçades i pinzellades de bondat i esperança però que poden ser tacades inesperadament per una ceguesa puntual fruit de la rancúnia i l’odi. Veureu que del bé al mal hi ha un pas molt curt.

Tot plegat, Nosaltes, fa de Los soldados, crec, una molt bona novel·la. Directa, on no hi sobra res, i de les que fan rumiar una miqueta després de llegir-la.

Títol: Los soldados
Autor: Pablo Aranda
Editorial: El Aleph
Col#lecció: Modernos y Clásicos
Pàgines: 176
ISBN: 978-84-15323-76-5
Preu: 17€

@Ed_Portic @Grup62

Quan vam rebre A micròfon tancat, de Lluís Urpí, vam decidir passar-li a la Mireia. Per parlar d’un llibre de periodisme, qui millor que una periodista? Aquí teniu la seva ressenya:

L’inici de Lluís Urpí va ser silenciós. De fet, els seus pares van pensar que potser era mut perquè quan va néixer no plorava. No s’imaginaven pas que aquest “nen mut”, el periodista Lluís Urpí, acabaria essent un dels màxims responsables de la ràdio en català. Amb només tretze anys ja va tenir el seu primer contacte amb el món de la comunicació a Ràdio Tàrrega però se’l coneix per la seva llarga estància a diferents programes i informatius de Catalunya Ràdio. Diuen que les paraules se les emporta el vent. Fruit d’aquesta inquietud, Urpí decideix plasmar en el llibre A micròfon tancat les seves experiències, anècdotes i consells, tant professionals com personals, que ha viscut en el món de la ràdio.

Des dels primers contactes amb el micròfon, els inicis com a aprenent, les mil i una anècdotes de trobades amb personatges com l’expresident Jordi Pujol o les errades i riallades més simpàtiques que ha hagut de combatre en directe a la ràdio. Tanmateix, també reflexiona sobre la funció i el futur de Catalunya Ràdio.

Un llibre fet a mida per a estudiants de comunicació i per a tots aquells que vulguin descobrir els secrets, trucs i consells més sorprenents de la ràdio.

“Si un té il·lusió per ser periodista, endavant, sempre endavant, malgrat  tots els obstacles i condicionants.”

Títol: A micròfon tancat
Autor: Lluís Urpí
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: Pòrtic Visions
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-9809-229-5
Preu: 19€

@EditorialGalera @Grup62

L’Albert es va endur el llibre El cos, de la Susanna Arànega i en Joan Portell, per llegir-lo amb les seves filles. Aquí teniu la seva ressenya.

El cos humà forma part dels continguts de la descoberta d’un mateix i les ciències naturals a l’escola. El que no és tan habitual és que des de la llar tinguem un llibre que ajudi al coneixement de les parts del cos i les diferències entre les persones.

Imatges i paraules separades cada dos fulls en diferents regions de l’anatomia. Les meves filles se’l miren encuriosides a l’hora de sopar (on sempre cal un cert plus de distracció a partir dels primers deu minuts quan la gana baixa). Això ha donat peu a situacions divertides “de contrast” amb nens de la seva escola o que hagin confós els noms de les parts del cos en anglès, en el cas de la més petita.

Des que van néixer les meves dues filles he anat “recopilant” llibres i llibres d’aquest estil -aniversaris seus, aniversaris meus…- i, francament, no tots valen la pena encara que tinguin molt de cartró o es puguin mossegar amb tota la tranquil·litat que necessita un pare.

Aquest és un llibre d’aquells que van amb l’edat però que, vulguis o no, acabes necessitant per les coses que expliquen o perquè necessites alguna cosa que es pugui rosegar bé. De tota manera, em decanto per la primera opció quan es tracta d’aquest tipus llibres.

En resum, és un dels que jo anomeno “de fons d’armari”. D’aquells que s’ha de tenir dins les moltes temàtiques literàries infantils. El millor d’aquest cas és que és un bon llibre de temàtica infantil. Va més enllà del sobreberenar literari!

Títol: El cos
Autor: Susanna Arànega i Joan Portell
Editorial: La Galera
Col·lecció: Aprenem, 7
ISBN: 978-84-2463-235-9
Pàgines: 24
Preu: 6,50 €

@Ed_62 @Grup62

Un any enrere si fa no fa, l’Elisabet primer i en Lluís-Emili després ens van parlar de l’Stoner de John Williams molt elogiosament. Posteriorment, a casa vaig tenir un prescriptor que, en cos i ànima, va engrescar-me a llegir aquest llibre tan aviat com fos possible… a tots tres els dec un “gràcies” clamorós! Bé, a ells i a tots els qui han parlat d’aquesta magnífica novel·la per terra, mar i web, fins que els qui no ens l’havíem llegida ens n’hem sentit culpables!

De debò que m’ho he passat molt i molt bé. O molt i molt malament, depèn de com us ho mireu. No us repetiré detalls argumentals que podeu llegir en els comentaris anteriors. El que m’agradaria dir-vos és, com li vaig dir a una amiga l’altre dia, que quan l’he llegida he passat del pobre a l’imbècil per acabar-me preguntant i com el jutjo, jo, si tots podem ser Stoner?. Això deu ser el poder de la literatura, m’imagino. Però per discernir-ho, us deixo la cita d’un dels personatges més repulsius de tota la novel·la, en Charles Walker. Confio que us agradi.

La literatura aboca davant nostre un vel profund que no podem escatir. I davant seu no som sinó uns devots, indefensos davant del seu influx. Qui tindria la gosadia d’alçar aquest vel per descobrir l’indescobrible, per assolir l’inassolible? Els més forts de nosaltres no som sinó una colla de nyicris raquítics platerets que dringuen i metalls que sonen davant del misteri etern.

Títol: Stoner
Autor: John Williams
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-2976-931-9
Preu: 18’50€

@labutxaca @Grup62 @Rebeliocatala

Hola a tots Nosaltres,

La setmana passada en Marcel va fer una ressenya de La rebel·lió catalana, d’Antonio Baños, i ens hem posat d’acord amb els companys de labutxaca per fer una cosa que no hem fet mai: una entrevista dels seguidors del Nosaltresllegim a un autor.

El fet és que l’Antonio Baños ha fet un llibre on desglossa tot un seguit de preguntes, quimeres, dubtes, cleques,… una mica com el que vau poder veure al documental “Hola Europa!” de fa uns dies a la televisió però amb un estil més àgil, proper i distès.

Què us sembla? Us animeu a entrevistar l’autor d’aquest llibre?


Quines són les vostres preguntes sobre aquesta rebel·lió catalana de què parla l’Antonio Baños?


Nosaltres, esperem les vostres preguntes! Un cop recopilades, les enviarem a l’autor i ell us les respondrà.

@ColumnaEdicions @Grup62

Ostres! Jo tampoc podia dormir! Com a mínim fins que no em vaig cruspir la novel·la de la Marian Keyes sencera!

La Helen és la petita de cinc germanes. I totes estan sonades! La pobra Helen surt d’una depressió per caure en una altra. La seva màxima il·lusió és morir-se d’una vegada i posa tota la voluntat del món en provocar una trencadissa… però no ho aconsegueix de cap de les maneres! I no serà per falta de ganes!

Si no fos perquè és dramàtic, faria riure de debò. El cas és que et fan riure, vulguis o no, els mitjans que utilitza per posar fi a la seva vida… però quan la cosa és que no, és que no!

El cas és que un bon dia li reapareix un ex demanant-li que trobi una estrella del rock que ha desaparegut. És així com la Helen recupera la seva feina de detectiu privat i es posa mans l’obra.

La seva feina li agrada, és bastant bona fent el que fa, i a més l’ajuda a treure’s del cap els seus instints suïcides.

Quan comença a esbrinar per aquí i allà, per tal de descobrir on s’amaga l’estrella del rock, es troba amb un munt de sorpreses i situacions inesperades.

Mentrestant, la Helen es queda sense casa, gairebé perd el xicot, s’atipa de pastilles per dormir i ansiolítics, i fa una dieta fabulosa a base de cereals i coca-cola light. Com voleu que la pobra Helen pugui dormir amb un pla de vida tan esgarrifós?!

És una novel·la enginyosa, molt entretinguda i, sobretot, amb molt de sentit de l’humor. A mi, La Helen no pot dormir m’ha fet passar una bona estona. I dic estona perquè la veritat és que es llegeix amb tanta avidesa que dura molt poquet!

Nosaltres, toca divertir-se!!

Títol: La Helen no pot dormir
Autor: Marian Keyes
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 608
ISBN: 978-84-6641-622-1
Preu: 19,90€

@Ed_Portic @Grup62

El diumenge 19 de maig de 1960 es va celebrar al Palau de la Música Catalana (Barcelona) un concert a càrrec de l’Orfeó Català que s’emmarcava en els actes commemoratius del centenari del naixement de l’insigne poeta Joan Maragall. Aquells dies, el general Franco era a Barcelona en el marc d’una operació d’aproximació del règim franquista a la societat catalana. Per aquest motiu, en aquest concert hi havia la presència d’alguns ministres franquistes.

En un principi, en el programa del concert hi havia prevista la interpretació d’El Cant de la Senyera, peça que posteriorment va ser eliminada del programa per la fèrria censura franquista a causa del seu innegable significat patriòtic. En finalitzar el concert, el públic, dempeus, va demanar-ne la interpretació mentre un grup de patriotes n’entonava el cant i llençava fulls volants contra el règim franquista i la presència del general Franco en terres catalanes.

De tot el que va succeir aquella nit al Palau de la Música i les seves conseqüències posteriors que van portar a la detenció, empresonament (4 anys a la presó saragossana de Torrero), tortura i condemna (7 anys) de Jordi Pujol i altres patriotes, l’Enric Canals en fa un relat trepidant, a Pujol Catalunya, que atraparà el lector com si fos un thriller des de l’inici del llibre, que més compta amb un pròleg de Josep M. Solé i Sabaté.

L’autor fa una interessant introducció en què emmarca els fets del Palau, la seva preparació i l’estada del general Franco a Barcelona, en la realitat social catalana d’aquelles dates. Malgrat que l’Enric Canals s’estalvia els detalls morbosos dels salvatges interrogatoris i tortures que van patir tots els detinguts per  haver participat en la causa penal I-IV-60 per “rebelión militar por equiparación”, sí que queden clars els mètodes interrogatoris que feia servir Vicente Juan Creix, l’aleshores Cap de la Brigada Social de la 6ª Región. La brutalitat del seus mètodes va donar lloc, entre els opositors al règim franquista, a una dita que feia així: “Creix però no et multipliquis”.

El que no manquen són els detalls de l’afer Galinsoga. Qui era director de La Vanguardia Española va ser destituït del seu càrrec a causa de la pressió popular per haver dit “todos los catalanes són una mierda”, després d’haver assistit a una missa oficiada en català.

La lectura del llibre s’alenteix cap al final, per repetició de conceptes, quan l’autor hi reprodueix les diferents actes dels interrogatoris i dels judicis militars sumaríssims.

Alguns d’aquests documents, malgrat ser-ne reproduccions, veuen la llum pública per primera vegada.

Títol: Pujol Catalunya
Autor: Enric Canals
Editorial: Edicions Pòrtic
Col·lecció: Pòrtic Visions
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-9809-253-0
Preu: 18€

@Ed_62 @Grup62 #BCNPoesia

Les elegies són arriscades perquè, a poc que se’n vagi la mà del poeta, la llàgrima fàcil s’apodera del vers i queda tot plegat fet una coca. Però si voleu un bon exemple contemporani d’aquest gènere, on la contenció regni per sobre del drama que és la mort d’un germà i ens faci percebre’l -si això és possible- encara amb més rigor, llegiu-vos Dol.

Vint-i-cinc poemes que ens parlen de família, de mares i fills, de transcendència, de complicitats i, per damunt de tot, de la desolació que ens porta la pèrdua. Tot sense ni un bri d’afectació postissa.

El llibre s’obre amb un poema en què la mare neteja el Crist de la creu; “on s’acaba tot és on tot recomença” -hi diu. Bé doncs, en el darrer poema hi torna a aparèixer una mare, la del germà mort de l’autor, la del propi Txema Martínez, per tant; Mare, és de veres que sóc mort? -li pregunta. I entre aquests dos punts de la circumferència, pensaments tan inquietants com aquests:

caminem plegats com si estiguéssim lluny.
Somni

Dec el millor que posseeixo en mi
tan sols al sofriment.
Significació del dolor

Busco per no trobar el que ja no
existeix sinó en mi.
Clar d’infància

Per acabar aquest comentari us vull confessar que m’he llegit aquest llibre mentre estava avaluant diverses pòlisses d’assegurança de vida i, tot plegat, m’ha fet pensar molt, potser massa i tot! I avui et moriràs, com cada dia. Déu n’hi do, quina fragilitat i quina certesa contra la qual no hi ha pòlissa que valgui!

Títol: Dol
Autor: Txema Martínez
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Poesia
ISBN: 978-84-2977-089-6
PVP: 18€

@labutxaca @Grup62

En Marcel s’ha cruspit La rebel·lió catalana, d’Antonio Baños, i ens en fa la ressenya. Aquí la teniu!

Aquest és un llibre sincer que escapa de l’anàlisi política estricta. No és un assaig d’aquells que sembla un article allargat de la revista d’Òmnium Cultural. És un llibre que no defuig el punt de vista personal, que no aspira a ser la revelació del missatge d’això que comencen a sentir molts catalans: les ganes de marxar. Jo sóc un d’aquests catalans!

Per dir-ho d’alguna manera, La rebel·lió catalana que explica l’Antonio Baños -potser el coneixeu del programa Ànima del 33- és la visió i sentiment d’una cosa que un munt de catalans comença a sentir sense cap por fruit de la cleca i el calbot constant per part dels mèdia, la societat i la política espanyola. És allò del “escolti, vol dir que cal aguantar tota aquesta mandanga? Nosaltres, si no els fa res, anirem tirant…”.

M’ha agradat especialment com Baños estructura el llibre, ja que hi ha molts dubtes que poden sorgir d’un procés com el d’aquesta rebel·lió catalana: des de no-tonteries a nivell social com ara contra qui jugarà el Barça, fins a com han estat els processos previs d’independència (la dels Estats Units, etc.), els tremolors de cames de la banca o la immaculada i inamovible constitució. Ha arribat un moment en què tot això, no comença a ser igual però sí que cal fer via.

Tot això, escrit amb un estil extremadament àgil -trobo molt encertada l’analogia Star Wars que fa de l’Estat espanyol i l’Estrella de la Mort-, molt documentat i encapçalat, a cada capítol, amb alguna cita d’aquelles que et fan dir: “què coi estem fent aquí encara? Són frases que poden ser de fa 400 anys o de fa 400 dies… però diuen el mateix!”. Aquí teniu algunes de les cites que il·lustren cada capítol:

“La Generalitat está para otras cosas. Para hacer carreteras y poco más” – Mariano Rajoy.
“Todos los catalanes son una mierda” – Luis de Galinsoga, Director de La Vanguardia, 21 de juny de 1959.
“Para mí, ser nacionalista y ser culto e inteligente es incompatible” – Txiqui Benegas.

Com a contrapunt d’aquest,

“Tenim unes ganes terribles de deixar de ser nacionalistes però no ens deixen” – Joan Fuster

I per acabar, de nou, el gran estadista i poeta:

Is very difficult todo esto – Mariano Rajoy parlant amb David Cameron.

Ai mareta, quina mandra! Potser és hora que a Espanya deixin de parlar de nosaltres, oi? Jo crec que marxant…

Títol: La rebel·lió catalana
Autor: Antonio Baños
Editorial: Labutxaca
Col·lecció: No ficció
Pàgines: 264
ISBN: 978-84-9930-653-7
PVP: 14,90€

@ColumnaEdicions @Grup62

Ens abandona el fred i jo el que faig és submergir-me en plena Guerra Freda. Que bèstia, que bèstia!!!

Berlín és encara una ciutat dividida, separada i amenaçada pel maleït mur.

Aquest llibre ens narra la història d’amor entre un escriptor americà que es vol fer el bohemi, en Thomas Nesbitt, i una dona, la Petra Dusmann, que treballa a la part Occidental de Berlín, a Radio Liberty, mentre fa d’agent per la Stasi. Lògicament, la Petra no treballa per a la policia política alemanya per simpatia, sinó per pura i dura imposició.

Entre tots dos neix l’amor amb un ímpetu, una força i una passió tan devastadora com un tsunami, però hi ha tantes coses a l’aire, tanta por, tanta desconfiança de tot i de tots… Tot s’aguanta amb un equilibri tan precari que és facilíssim que es desintegri com si fos fum; que desaparegui com un castell de sorra a la platja.

Encara que el plat fort del llibre és la història d’amor entre aquests dos personatges, no és precisament el que més m’ha agradat. En canvi apareixen personatges de segona fila que valen el seu pes en or i que estan narrats d’una forma magnífica.

La sordidesa extrema dels barris del Berlín Oriental, la pobresa, el terrible fred, l’absència de qualsevol caprici, els jonquis anant amunt i avall pels carrers gelats com autèntics zombis… Això, trobo que l’autor és capaç de narrar-ho d’una forma extraordinàriament realista.

Tot i que pel meu gust hi ha un excés de sucre, és una bona novel·la.

Títol: El moment en què tot va canviar
Autor: Douglas Kennedy
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 720
ISBN: 978-84-6641-467-8
PVP: 22,50€

@Ed_Proa @Grup62

El parèntesi més llarg és el darrer llibre de relats que enguany ha publicat la jove escriptora barcelonina Tina Vallès (Barcelona, 1976) i que ha estat mereixedor del Premi Mercè Rodoreda 2012. Anteriorment havia publicat els reculls de relats L’aeroplà del Raval i Un altre got d’absenta.

Nosaltres, les meves darreres lectures em fan pensar que a la literatura catalana s’hi està produint un relleu generacional pel que fa als autors que practiquen amb èxit el gènere dels relats. Als ja reconeguts Quim Monzó, Empar Moliner i Sergi Pàmies, darrerament s’hi estan afegint noms com els de Ramon Erra i Bel Olid, entre d’altres. I en aquest darrer grup cal afegir-hi també la Tina Vallès.

Amb els contes que formen El parèntesi més llarg l’autora aconsegueix captivar el lector perquè mostra, amb una prosa sense gaire complexitats, diverses situacions que, si no ens han passat ja, és molt probable que ens puguin passar. ¿Qui no ha decidit agafar el metro per arribar abans a un lloc i resulta que la pantalla de l’andana, quan falten pocs segons per a que arribi el metro, torna a marcar el rellotge en dos minuts i mig? ¿Qui no ha estat mai amb una persona i en aquell mateix moment pensa en altres persones? ¿Qui no ha trucat mai una companyia telefònica i no se n’ha sortit amb els teleoperadors de torn?

En aquests contes veureu com la Tina Vallès juga amb les situacions creades i amb la psicologia dels personatges, i d’aquesta manera aconsegueix convertir aquest parèntesi del títol en una pausa més mental que no pas motriu.

Nosaltres, no dubteu que El parèntesi més llarg és un molt bon regal i una molt bona lectura.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Autor: Tina Vallès
Títol: El parèntesi més llarg
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
ISBN: 978-84-7588-350-2
Preu: 17.90 €

@ElAlephEditores @Grup62

L’autor d’aquesta novel·la, en Ken Kesey, es va fer superfamós gràcies al seu primer llibre: Alguien voló sobre el nido del cuco.

Aquest Casta invencible no és un llibre que parli de les institucions per a persones amb problemes mentals però és ben cert que tota la galeria de personatges que hi circulen estan com unes cabres. Sonats de primera categoria. Uns més que uns altres, però com autèntiques cabres.

La cosa va d’una família de llenyataires, els Stamper, que viuen en un poblet imaginari d’Oregón anomenat Waconda.

La guerra dels Stamper contra el món és a causa del Sindicat i de l’arribada de les serres elèctriques per fer una mica més amable la tasca ingrata de fer caure arbres “king-size” i després fer-los rodolar muntanya avall fins el riu.

Els Stamper, amb la seva simpatia llegendària, es passen les normes, el sindicat i les serres elèctriques pel forro. Ells van a la seva. Són prou animals per fer-ho, i més per tossuderia que per cap altra cosa.

Però hi ha un altra guerra que comença dins de casa seva entre dos germans, fills del mateix pare, en Henry (que deixa’l anar) i de mares diferents.

En Hank i en Lee, els dos germans, tenen una relació d’amor-odi d’aquelles que ja es veu a venir que la cosa pot acabar de la manera mes inversemblant. Hi ha un secret del passat que torna i ho empastifa tot… I algú ha de fer neteja!

No només els personatges tenen tela marinera. L’entorn, el paisatge, els animals que van amunt i avall, els gossos semisalvatges,… Tot, absolutament tot, és desmesurat i ferotge, com la pluja que cau mansa i tova, sense fer soroll i sense parar, cada dia, cada nit i cada segon, de forma constant, convertint el paisatge en un pastís de fang relliscós i lluent.

No és un llibre fàcil de llegir. En absolut. A mi m’ha costat déu i ajuda no perdre’m en el remolí de pensaments de l’autor que pugen i baixen com una muntanya russa sense cap mena de respecte pel pobre lector, que acaba gairebé tan trastocat com els personatges de la novel·la.

Però un cop acabat dius, ostres!, s’ha de reconèixer que això no és una novel·leta de pa sucat amb oli sinó un senyor llibre amb totes les lletres, sí senyor!

I alerta! Que de lletres en té moltes!

Títol: Casta invencible
Autor: Ken Kesey
Editorial: El Aleph
Col·lecció: Modernos y Clásicos
Pàgines: 792
ISBN: 978-84-1532-573-4
Preu: 22,95€

@ColumnaEdicions @Grup62

La Núria Coll, autora de Tots els llocs em recorden a tu, va entrevistar la setmana passada l’autor italià Giampaolo Morelli, que ha publicat Set hores per enamorar-te, aprofitant la seva visita a Barcelona. Nosaltres, aquí teniu l’entrevista en exclusiva!

Furbeta!

Giampaolo Morelli ha passat la nit a l’Hotel Banys Orientals. A les deu en punt del matí tinc cita per entrevistar-lo i em rep amb americana i fet un pinzell, i no sóc la primera periodista a qui ha atès. També ha estat una dona, com totes les que passaran per aquesta taula al llarg del dia d’avui i amb les quals estic convençuda que ens posaríem d’acord si haguéssim d’avaluar el físic i l’amabilitat d’aquest director, guionista, actor i escriptor napolità que acaba de publicar Set hores per enamorar-te, en italià, castellà i català (Columna Edicions).

La nostra trobada té, però, un al·licient. Publiquem amb la mateixa editorial i la meva novel·la Tots els llocs em recorden a tu parla també d’amor i l’al·licient per a provocar a Morelli és que conegui que la protagonista del meu llibre, periodista com jo, té una experiència hilarant amb un cantant famós, James Blunt, que l’acaba seduint i convidant a la seva habitació d’hotel durant una entrevista.

Quan seiem Morelli dispara: i vas anar a l’habitació, clar… I jo li dic: no!!! Ell respon: mentidera!!

Set hores per enamorar-te és un manual universal per aprendre com pensem i actuem les dones perquè els homes bloquejats i desorientats sàpiguen atraure les dones. Sense intencions malintencionades em sento obligada a començar així…

Núria: Què fa un home com tu escrivint un llibre sobre lligar?

Giampaolo: El físic et serveix els primers deu minuts només.

L’agent, la traductora, la cap de premsa i jo somriem. No hi estem d’acord, lògicament.

N: Al llibre es parla del T.D.C (Test dels collons) on s’explica que les dones fem un examen ràpid als homes per concloure amb immediatesa de quin peu calceu. Això és exacte! Però també parles de les “historietes d’aproximació”, excuses per acostar-te a les dones, que no funcionarien gens si les utilitzessis amb mi…

G: Ah, si? Prefereixes que vingui i et digui “hola què tal? Em dónes el teu número?”

N: Bé, no tant, però expliques unes historietes d’aproximació una mica forçades, no?

Al manual, Morelli diu que funciona molt veure un grupet de tres noies, acostar-t’hi i parlar amb les dues que no t’interessen, ignorar la que vols i fins i tot ser una mica impertinent i mal educat amb ella. Jo, sincerament, no m’imagino enamorant-me d’un tio que mostra l’estupidesa del protagonisme del llibre en aquella trobada. Però aquest és només un de molts altres gestos que diria que podrien ser letals i deixar-me KO en un duel de comunicació sobretot no verbal amb un Paolo reconvertit a Don Joan.

G: És una manera aparentment desinteressada. Si s’apropa i et demana el número és molt possible que el rebutgis. Jo prefereixo la historieta d’aproximació perquè crec que ets menys rebutjat…

I de cop Morelli em mira fixament als ulls i em diu: “Furbeta!!!”. Em miro la mànager i la traductora. Què vol dir?, exclamo sorpresa. La traductora em diu que “T’està dient que ets una dona astuta, una guineu.”

N: El protagonista, en Paolo, té una relació de fa molts anys i viu immers en una rutina. Hi ha molts Paolos a Itàlia que necessiten tècniques per lligar?

G: Hi ha molts Paolos, sí, ha ha ha! Hi ha molts homes molt bloquejats, que no saben com lligar. He estat un any i mig convivint amb homes així i et puc dir que amb aquests cursos per lligar, se n’han sortit i han millorat moltíssim la seva relació amb les dones. Si aprens a tenir més seguretat en tu mateix (que és el que s’aprèn en aquests cursos) millores en tots els sentits.

N: T’has documentat doncs amb manuals i fòrums i també convivint amb aquests homes?

G: Sí!

N: I t’has documentat també amb periodistes per escriure sobre el periodisme més frívol i el periodisme més rigorós de la novel·la?

G: Sí. Tinc un amic que és periodista econòmic. I tu t’has documentat per escriure sobre un fisioterapeuta al llibre? –riu-

N: Siii, molt! –ric-

G: Astuta…. Furbeta!!! –em repeteix.

N: Grazie! És un llibre que serviria als homes catalans? Aquí tenim una imatge força particular de com sou els italians en aquest terreny!

G: Aquest llibre és per a seductors de tot el món. Els mecanismes són els mateixos a tot arreu. Això dels italians seductors és un mite i realment hi ha molts homes molt encallats a Itàlia que estan sols i que no saben com seduir una dona.

N: Frases curtes, molts diàlegs, escenes explicades gairebé amb apunts teatrals. Et planteges fer-ne una sèrie o portar-la a la gran pantalla?

G: Jo primer pensava només amb la novel·la i no ho pretenia gens però ara sí, estic amb converses per a portar-la al cinema.

N: La voldries dirigir o la protagonitzaries?

G: No ho crec.

N: A Catalunya, els periodistes mediàtics, que surten per televisió per exemple, estan sovint mal considerats quan decideixen escriure un llibre. A Itàlia també existeix aquest prejudici? Ho pateixes?

G: Si, a Itàlia també passa però a mi, afortunadament, no m’ha passat. I aquest és el segon llibre que escric i després de la primera impressió veuen una història i la valoren.

N: Jo valoro molt que siguis tan polifacètic. Ara què et ronda pel cap després de la promoció d’aquest llibre? Televisió? Teatre?

G: Segurament continuaré escrivint. Ja tinc algunes idees al cap…

N: Sobre l’art de la seducció no?

G: Basta di seduzione!!

Ens dediquem els llibres. Sortim de l’Hotel per a fer-nos fotos conjuntament per a la promoció i, en aquell moment, em confonc de porta.

G: Vas a las stanzas! Hahahaha!

I ja me l’imagino tornant a dir: furbeta! Però rectifico i desfaig el camí per on he vingut. Caminant pel carrer Argenteria em demana el telèfon mòbil sense dubtar, de sobte, per sorpresa, sense miraments ni giragonses. No aplica cap recomanació del llibre. Em dóna el mòbil i li teclejo. Em fa una perduda. Ja li he dit abans que a mi les històries forçades d’aproximació no em serveixen i m’apareix al whatsapp, beneït whatsapp, minuts més tard. Li envio la foto que ens hem fet mentre baixo Via Laietana i em respon: AMOR…

@Fanbooks_ @Grup62

L’escriptora Jamie McGuire va decidir autopublicar Meravellós desastre mitjançant Internet i les xarxes socials, com anteriorment havien fet en Federico Moccia i en Blue Jeans. Gràcies a l’èxit obtingut, aquesta novel·la s’ha publicat en format paper.

La història és molt distreta i està protagonitzada per dos personatges. Un d’ells és l’Abby Abernarthy, una noia de 19 anys,  que arriba a un nou campus universitari. Un dia l’Abby se’n va a veure, juntament amb la seva millor amiga America i la seva parella, en Shepley, un amic d’aquest, el Travis, que és un noi que es dedica a la lluita de carrer. El Travis s’obsessiona amb l’Abby i decideix fer una aposta que consisteix en el següent: si guanya el pròxim combat l’Abby anirà a viure amb ell durant un mes. Per contra, si perd el combat, estarà un mes sense tenir sexe.

La trama es va desenvolupant positivament amb algunes sorpreses argumentals, fins arribar a un final sorprenent.

La novel·la és molt amena i la seva lectura absorbeix molt l’atenció del lector. Si us agraden les novel·les romàntiques destinades a joves de 18 a 25 anys i una mica pujadetes de to, amb Meravellós desastre esteu d’enhorabona.

Títol: Meravellós desastre
Autor: Jamie McGuire
Editorial: Fanbooks
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-1574-501-3
Preu: 16,95€