El caçador d’ombres, de Joan Barril és un… thriller? Sí, un thriller barrejat amb el que al cinema anomenaríem “road-movie” a través del continent africà.

El protagonista és un tal Lluís Soley –com el dels cafès-, burgès adinerat que, de forma inesperada, es troba involucrat i embolicat en una trama on hi ha la fusió freda de l’energia nuclear pel mig.

El recorregut per Àfrica també li suposarà un viatge interior per tal de trobar-se a sí mateix i entendre’s una mica més, i sobretot per replantejar-se què i com fa les coses.

Joan Barril ens presenta un escenari on la desigualtat entre continents hi té un paper molt important, però que ens confirma aquella màxima tan lletja del “són pobres però més feliços”.

És una novel·la que no m’ha desagradat, però m’ha semblat una mica irregular, i que en algun moment m’ha sorprès en les formes… podria ser perquè la barreja entre thriller, novel·la existencial i “road-movie” distreu un pèl massa el missatge final del relat.

En qualsevol cas, és un llibre que agradarà tots aquells qui siguin fans de Joan Barril, un periodista i escriptor que té, sens dubte, un estil propi i particular.

Amb el coratge i la constància podeu realitzar coses que van més enllà del que és imaginable
Tenzin Gyatso (1935), Dalai Lama del Tíbet

Amb aquesta cita s’acaba El secret del coratge, un dels darrers títols de Geronimo Stilton; dels que va tenir més èxit per Sant Jordi. Ell li dedica A tots els lectors que, com jo, s’han fet valents perquè, quan acabes la lectura del llibre i et planteges una mica de recompte de les coses que et fan por per mirar de superar-les, obtens La medalla del coratge i pots demostrar a tu i als altres que ets valent, valent!

No sé si em creureu si us dic que me l’he llegit tot i m’ho he passat bé, però us garanteixo que ha estat ben bé així. Sí, he volgut llegir un llibre de tapa dura de l’Stilton que no fos un Viatge per veure què és allò que hi troben nens i les nenes, nosaltres tots… Ara ja puc afirmar que, novament, estic agraïda a aquest ratolí! No només està aconseguint que una generació s’enganxi a la lectura, sinó que ara, a més, també fa que assumeixin amb més naturalitat que tenen por i que mirin de trobar fórmules per superar-la. Perquè, és clar, si Geronimo té por (diu que era “més aviat caguetes”), també és lícit que en tinguin ells, oi? I al final, quan s’ha acabat la història, el ratolí ens proposa una sèrie de jocs i fins i tot una obra de teatre! Súpercomplet, vaja!

Siguem sincers, la meva filla ja comença a tenir una edat que l’Stilton li fa mandra, però jo estic encantada d’haver-lo llegit! Ara ja no em fa por ni Nosferatu, el ratpenat, ni l’Angela Merkel! Al cap i a la fi, com diu l’Stilton, qui té por dels abusananos?

En Jordi se’ns estrena a can Nosaltres amb la ressenya de 23 coses que no us expliquen sobre el capitalisme de Ha-Joon Chang. Amb els temps que corren, cal saber triar el gra de la palla… però sobretot conèixer quina és la palla que ens fan passar per gra! Aquí la teniu:

Aquest és un llibre que analitza de manera crítica una sèrie de mites sobre el capitalisme. Hem acceptat que dins del sistema econòmic que tenim hi ha una sèrie de “veritats indiscutibles”, una mena de “principis” que ningú posa en dubte. Estan corrent rius de tinta sobre les possibles solucions a la crisi, incomptables hores de tertúlies i debats donant voltes i més voltes als mateixos temes… però sembla que no arribem a cap conclusió.

La raó és que moltes vegades partim de supòsits incorrectes. Només si identifiquem aquests errors de base, estarem en el bon camí per trobar solucions… com a mínim, solucions que no siguin pegats per guanyar una mica de temps.

El llibre dóna molts arguments per la reflexió sobre coses que donem per certes. Per exemple, que el mercat lliure no existeix enlloc. O que als països pobres la taxa d’emprenedors és molt més alta que als països rics. O que el capitalisme és una economia gairebé tan planificada com ho eren les del bloc soviètic. O que la indústria manufacturera continua sent bàsica per l’economia, malgrat els que diuen que hem superat aquesta etapa i estem plenament instal·lats en la societat de la informació.

En definitiva, idees per analitzar el capitalisme de manera crítica. Una invitació per descobrir i desmuntar altres mites i, sobretot, per entendre que no estem condemnats a viure per sempre en aquest sistema econòmic.

Alerta roja! Durant dues o tres setmanes em vaig quedar sense material fresc per llegir i, per tant, vaig haver de tirar del meu fons d’armari i l’escollit va ser aquesta Comedia ligera.

Ja fa un grapat d’anys que la vaig llegir però després d’aquesta segona lectura he quedat ben sorpresa. Jo no recordava que m’hagués fet pas l’efecte que ara m’ha fet. Suposo que deu de ser cosa dels anys, que no passen perquè sí.

El Carlos Prullás escriu guions per obres de teatre més aviat ximpletes, una mica picants, una mica innocents… En fi, el que s’estilava durant els anys de la postguerra a Barcelona (i a tot arreu, només faltaria!).

De la manera més tonta, aquest home guapot, ben plantat, de vida displicent, bon coneixedor dels millors llocs per anar a fer l’aperitiu i després un bon dinar, seductor incorregible… es troba encaixonat i cada cop més embolicat en una història d’un assassinat que cada cop més l’assenyala a ell.

Al Prullás li toca passar per un calvari, i això farà que es miri la seva trajectòria i que es miri els amics, els companys de feina i la família amb uns altres ulls.

Sense deixar mai d’utilitzar una melancolia en blanc i negre pròpia de l’època i la sàtira fina i divertida tan característica d’aquest autor, aquesta novel·la es una classe magistral de la Barcelona de pobres i rics, de “tablaos” i “jaranes” en tuguris de mala mort, de terrasses al sol amb vermut, i després, cap a casa amb La Vanguardia i el tortell.

Una crònica fabulosa del pas del temps, amb Masnou de fons fent de decorat d’unes vacances que fa anys, molts anys, es van acabar per sempre.

La Sara s’ha llegit el llibre Tan de veritat com les coses que penso, les coses que m’invento i les coses que he somiat i ens n’ha fet la ressenya. L’Anna Roig, quan no canta, amb llibres com aquests també els mals espanta!

“M’agrada explicar-me la meva vida: n’agafo trossos de veritat, els deformo, els disfresso, els barrejo, els desplaço en el temps i l’espai, els amplio, els encongeixo… Com un mag, transformo la meva vida en la vida d’algú altre, així es fa més fàcil d’explicar.”

No hi ha millor manera d’explicar què trobarem en aquest llibre que aquest primer paràgraf de l’Anna Roig que, aquesta vegada, enlloc de relatar-nos les coses que pensa, les coses que s’inventa i les coses que ha somiat amb cançons ho fa amb textos. Aquests petits relats tenen forma de conte, d’altres de poema, de haiku,…

I ens parlen del catàleg de la vida que serveix en comanda un kit anomenat “Amor per sempre”, però que sovint arriba defectuós. O d’una botiga a qui se li ha acabat l’estoc de somriures i només pot vendre llàgrimes. També ens decobreix la màgia d’apagar l’ordinador i descobrir, de nou, la persona que tenim asseguda al costat com si fos tornés a ser la primera vegada. O de cop un poema visual ens explica de manera clara i senzilla la relativitat del temps. I el millor és que sense ser Einstein ho vaig entendre perfectament!

Podria seguir explicant els personatges, llocs i somnis, però aleshores us aixafaria la guitarra… I també us aixafaria les percussions, loops, teclats i la veu de la cançó que acompanya aquest llibre màgic i ple de sorpreses delicades. Però no us enganyeu, l’Anna Roig no ens explica contes de fades, sinó que en el fons ens diu veritats molt quotidianes d’una manera fantàstica.

Ah! Que no me n’oblidi! En aquesta aventura l’Anna Roig està acompanyada de la seva bona amiga Clara-Tanit Arquè, la il·lustradora que embocalla totes aquestes veritats.

Ja sabíem que aquesta noia que pinta bigotis vermells en viatges que va fer a París tenia moltes coses a dir, ens ho demostren els seus discos, però amb aquest llibre descobrim que damunt del paper ens segueix en-cantant!

En Marcel ha devorat Tu i jo, ara i aquí, de Jay Asher i Carolyn Mackler, (després que li haguem passat “en exclusiva”) i ens n’ha fet la ressenya per tots Nosaltres. Sembla que promet!

Hi ha moments com aquest que no te’ls esperes. Tanta crisi. Tanta prima de risc. Tanta protesta al carrer… i després amb quatre detalls et toquen la fibra i dius allò tan horriblement recurrent del “m’estic fent gran” amb un somriure als llavis.

Tot va començar navegant per internet, perdent el temps pel Facebook quan em vaig trobar que la Montserrat Brau havia participat en un concurs d’una pàgina que es diu Tu i jo, ara i aquí i m’hi havia convidat a participar-hi. Vaig respondre les preguntes, les vaig contestar totes bé -és el que tocava, és la meva “quinta”-, i em vaig apuntar al cap el títol del llibre.

Plantejeu-vos aquest escenari, doncs. Som als anys 90 i, mentre aquí estem a la era postCobi, als Estats Units comença a extendre’s l’ús d’internet. El fet és que els protagonistes del llibre, que encara van amb ratolins de bola, Windows95, es rapen el cap per imitar l’André Agassi quan es va quedar calb, i juguen -atenció!- a l’Ultimate Frisbee (ja ni el recordava aquest!), reben un CD per instal·lar la xarxa de xarxes a casa.

I vet aquí que, patam!, com un bolet se’ls planta el futur al davant. No és que s’hagin pogut connectar a internet… és que estan veient els seus perfils de Facebook!! Quan la xarxa social més important del món encara no estava pensada, contemplada o “acudida” per Mark Zuckerberg!

Jo em moriria de curiositat, però també de por per saber amb qui m’he fet, on he treballat, què m’agrada, de qui he estat parella, quina serà la música que escolto i, sobretot, quins seran els meus records de la juventut que estic vivint ara mateix.

A tot això, sumeu-li una història on les relacions i accions que en aquells moments l’Ella i en Josh -els protagonistes- van teixint, crearan i modificaran aquesta xarxa que és el seu futur i que els apareix en pantalla cada cop que fan F5.

He tingut alguns moments de llagrimeta “norantera” (noucentista és pel 1900…) amb alguns dels detalls que s’expliquen de pas al llibre, però sobretot m’ha semblat que el plantejament és original i té un punt que barreja l’emoció del desconcert amb la convicció del crear-se un futur.

A mi m’ha agradat!

Aquí teniu la pàgina de Facebook del llibre. Allà hi podreu trobar el primer capítol en pdf.

M’agraden els àlbums il·lustrats amb bogeria! Ja des d’abans que tingués la meva filla m’agradaven, però al seu costat aquesta passió ha crescut encara més. Així, ara puc dir que ens agraden aquests llibres amb passió gairebé malaltissa. Passem plegades moltes estones a les llibreries admirant-ne les pàgines i, quan creiem que sense aquell llibre la biblioteca de casa no estaria completa, ens el comprem.

Això precisament va passar amb la Blancaneu de Mayalen Goust. Ooooooh! És bonic, bonic! Val a dir que vam haver de fer una “operació amnèsia” perquè la Blancaneu de Disney havia esdevingut en l’imaginari de la meva filla LA Blancaneu i en aquest llibre és evident que això no és així. La trama, ja la sabeu, s’hi assembla molt, però hi ha alguns detalls diferents, d’aquells que als nens no se’ls passen per alt i t’aturen per dir-te “ep! Això no anava així!”. Superades aquestes divergències, ja ens vam poder centrar a gaudir dels nans, la princesa, el caçador (una figura amenaçadora fantàstica), la bruixa i el príncep!

Em sap greu no saber-ne més, d’il·lustració, perquè us en podria descriure millor l’estil, però feu-me cas i si el veieu en una llibreria, fullegeu-lo, jutgeu per nosaltres mateixos i compartiu aquí la vostra opinió, a veure si quedeu tan emmetzinats com jo mateixa amb aquesta poma temptadora que és aquest llibre!

L’Ivan s’ha llegit l’últim llibre del David Martí, La metgessa de Barcelona, i ens el ressenya per tots Nosaltres:

Vaig agafar La metgessa de Barcelona amb la curiositat de l’ignorant. No havia llegit l’anterior llibre de l’autor i, per tant, no en tenia referències.

De seguida em vaig trobar immers en una sèrie d’esdeveniments que ho embolicaven tot en el marc de la ciutat on visc, Barcelona, molts anys abans de tenir les dimensions que té actualment.

Misteris i intrigues, canvis i fatalitats embolcallen una història senzilla donant-li una dimensió èpica digna de succeir a la Ciutat Comtal. Una ciutat que apareix com un personatge més i que és imprescindible per desgranar els secrets que condueixen al final de la història de la metgessa de Barcelona.

Un llibre que juga amb la incertesa del futur que ha de venir, les dificultats del present que està aquí i el llegat del passat que s’ha de preservar. Ens explica com s’ha d’avançar sense por cap al futur, lluitant amb el que tenim i amb respecte pel que ja ha passat.

Una història entre Barcelona i Montserrat que tanca un capítol dins d’una llegenda més gran.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

El verano sin hombres passa en una petita localitat anomenada Bonden. És on va néixer la Mia, la protagonista d’aquesta història, i on continua vivint-hi la seva mare, una àvia nonagenària però activa i independent com una adolescent.

La vida de la Mia se’n va a fer punyetes quan, amb 50 anys i després de més de 30 feliçment casada amb en Boris -o això és el que ella es pensa-, un bon dia ell li diu molt seriosament que necessita una “pausa”.

Aquesta “pausa” és francesa, jove i amb uns pits de campionat, a més de ser la companya de feina d’en Boris.

Aquesta notícia fa que la Mia es torni boja -boja perduda- fins al punt que l’han d’ingressar en un centre durant uns quants dies amb el diagnòstic de “bogeria transitòria”. Que bé! Quina sort, oi?

Quan surt de l’hospital recupera la presència, la veu, els consells i l’afecte de la mare, que per més vella que sigui no deixa de ser un puntal insubstituïble.

És una novel·la que té el seu puntet, que està bé, però que no ha arribat a assolir les expectatives que jo hi havia posat.

La Mia és poeta i durant tot el llibre tira massa de referències il·lustres per donar brillantor als seus propis pensaments, o per reforçar-los. El cas és que moltes d’aquestes referències segurament només les deuen conèixer ella i la seva santa mare i l’únic que aconsegueixen és que la lectura passi de ser amena a tediosa en qüestió de segons.

En fi, que està prou bé però…

Sí. L’anagrama de Roma és Amor. Això és el que sent Valentí Gómez i Oliver (professor, poeta, escriptor, traductor…) per la ciutat que l’ha acollit i on ha viscut i han nascut els seus fills i néts.

“Roma és una ciutat que d’ençà el dia en què vaig començar a viure-hi, sempre he portat al meu sarró. Caure a les seves xarxes resulta “quasi” inevitable, i en conseqüència el dia que me n’allunyi (físicament), sé del cert que no m’abandonarà (espiritualment) mai més.”
p. 47

Com a fruit d’aquest amor i llarga experiència Valentí Gómez, ha tornat a publicar, en aquest cas en català i amb algunes actualitzacions (i amb il·lustracions diferents), el llibre que el 1986 i el 2001 ja havia publicat en espanyol.

El llibre es divideix en tres jornades (com La vida es sueño ¿?) La primera jornada són les reflexions del viatger que arriba i resta a Roma. En la segona jornada compon 6 passejos: de la Terra, del Foc, de l’Aventí, de l’Aigua, de l’Aire i Extramurs. I en la tercera pren com a eixos temàtics elements significatius de Roma: els obeliscos (16!), els ponts, les fonts, les estàtues parlants, les portes i muralles, la Roma subterrània… i tanca el llibre amb un epíleg poètic i un colofó amb l’acrònim d’AMOR que ja hem dit que és l’anagrama de ROMA.

Que ningú no s’enganyi, Roma. Passeig per l’eternitat NO és una guia de Roma. Fer una guia d’aquesta ciutat és una tasca ingent que ens podria ocupar centenars de pàgines. Com diu l’autor Roma és una “ciutat-museu”. No solament el seu passat, quan Roma era el centre del món, ha deixat milers de testimonis artístics extraordinaris, escultòrics i arquitectònics, sinó també podem admirar obres de segles posteriors: mosaics bizantins meravellosos, art medieval, obres cabdals del Renaixement i dels grans artistes, extraordinàries realitzacions del barroc arquitectònic i urbanístics com a resultat del desig dels Papes de dotar a la ciutat de monuments únics i perspectives grandioses puntejades per obeliscos egipcis –alguns reelaborats o més tard imitats…

Tresors amb els quals un ensopega cada quatre passes: esglésies (l’autor no sap, ¡però els romans tampoc!, quants centenars d’esglésies hi ha a la ciutat), que contenen pintures i escultures dignes d’admirar, palazzi (que si has viscut a Roma has pogut penetrar-hi a dins), placetes, jardins, fonts… L’autor les va enumerant segons el fil del passeig o les anècdotes literàries i cultes que li suggereixen, acompanyant-les d’uns dibuixos de quadern fets amb grafit que tenen la gràcia de l’espontaneïtat i també la voluntat de reflectir la fascinació per unes tres columnes que resten dempeus o la façana d’una església tan popular com Santa Maria in Trastevere…

La meva primera visita a Roma em va deixar fascinada. A més de la monumentalitat arquitectònica romana, em va fer descobrir la bellesa del barroc que els llibres d’art no m’havien aconseguit ensenyar. Hi havia tantes coses i tan bones per veure! Per aquesta raó, la segona vegada hi vam anar un mes sencer per repetir, completar i “digerir”. No en vaig tenir prou i vaig tornar dient que un dia em perdria a Roma… La meva tercera visita em va reafirmar en tot l’anterior i vaig poder redescobrir noves coses, com ara els nous colors que lluïa la Capella Sixtina.

És arran d’aquesta tercera visita que vaig llegir l’anterior versió de Roma. Passeig per l’eternitat. Realment, deixar-se endur de la mà d’algú que, com l’autor, coneix i estima tots els racons de Roma va ser, a més de suggerent, molt instructiu: Roma es dóna a qui la visita però tots ens emportem a casa una ciutat diferent: la nostra Roma.

Ara rellegir el llibre sense l’afany de treure’n un profit immediat sinó com a plaer de lectura i, a més, en la meva llengua, ha estat com obrir l’àlbum de fotos i anar fent el recorregut pels carrers i carrerons, pels museus coneguts i els gairebé ignorats, per les magnífiques meravelles barroques o les aparatoses però interessants mostres de l’arquitectura feixista… Ja veieu, doncs, que Roma. Passeig per l’eternitat és un llibre per llegir abans de viatjar a Roma i per llegir després d’haver anat a Roma.

Un viatge a Roma acompanyat d’aquest llibre és un gran regal per una mare, oi? En qualsevol cas, aquest llibre fa viatjar!

El meu currículum com a lectora ha estat llarg i discontinu.

Les meves primeres novel·les van ser unes d’“arreglades” i il·lustrades per l’Editorial Molino.

Després, quan vaig començar a treballar en una oficina d’una gran empresa (que ja no existeix, per cert) de matriu holandesa, que tenia molts serveis com a empresa modèlica i paternalista, vaig descobrir l’existència d’una biblioteca que portava un obrer que havia perdut dits amb una màquina i que folrava els llibres amb paper kraft i enganxava una etiqueta de vores blaves amb el nom de l’autor i el títol. La biblioteca era un tresor. Allà vaig trobar i llegir tot el Charles Dickens, Ayn Rand, Pearl S. Buck i els russos Dostoeivski i Tolstoi… en uns llibres que en obrir-los portaven uns tampons que deien “Desinfectado 1932”, “Desinfectado 1942”, “Desinfectado 1952”…

Després els meus estudis em van dur a descobrir la literatura francesa -en francès-, el boom dels llatinoamericans, i a seguir molt de prop la -finalment-  autoritzada edició en català, i vaig anar seguint no solament els Pedrolo, Campmany, Roig, Moncada, Ferrater o Espriu, sinó també les traduccions que Proa va anar fent dels escriptors americans, italians, alemanys…

He de reconèixer que durant la meva llarga etapa professional –“profe” d’institut de Socials-, les meves lectures es concentraven en els mesos d’estiu perquè la lectura d’assaig, llibres d’història o d’història de l’art m’ocupaven quasi tot el temps. I si m’enganxava a una novel·la… tenia mala consciència de no estar llegint llibres de la matèria. En arribar, però, les vacances començàvem amb el ritual de comprar novel·les i afegir a la maleta els llibres que teníem de Sant Jordi: quina felicitat!

Ara, un cop jubilada, em dedico als plaers de pintar, aprendre a tocar el piano, preparar algun viatge i… llegir novel·la. Visito la biblioteca del meu barri i sempre tinc cua de llibres a casa per llegir. Tinc una llibreta on, dia sí, l’altre també, m’apunto algun llibre. Miro de llegir de tot i de tot arreu. Barrejo la lectura de novel·la negra amb d’altra de més elaborada. Prefereixo la realista que no pas la fantàstica. M’agrada l’estil directe i no m’espanto si un llibre té mil pàgines. Sovint agafo un “fil” i el segueixo (també em podríem dir dèries): Edinburgh i les novel·les de l’inspector Rebus; Rodoreda, els seus contes, les seves biografies i la seva correspondència; Sciascia, Camilleri, Collura… i Sicília.

De les meves dèries us en faré cinc cèntims i espero que us agradin.

Benvinguda al Nosaltres, Fita!

Quan vam rebre aquest Exitus de l’Antonio Luque, líder del grup Sr. Chinarro, vam buscar qui de Nosaltres ens en podia fer una ressenya coneixent la vessant artística de l’autor però amb “seny literari”. És per això que vam contactar amb en Joan B. Palahí, que se’ns estrena! Aquí en teniu la ressenya:

En algun lloc deu haver-hi una palanca que si l’acciones tot pot començar a anar malament. I ja ho sabem que quan les coses empitjoren, només es poden torçar fins que trobes el camí per tornar a començar. Aquest és l’escenari amb el qual en José Gómez Gámez, “Pepe” -que fa poc que ha deixat de ser en “Pepito”-, s’ha d’enfrontar. Un accident domèstic el deixa orfe de pare i amb una mare malferida, que aprofitarà l’estada a l’hospital per canviar d’aires i deixar-lo a Sevilla. Ell se salva de l’accident, però, perquè simultàniament en va patir un de bastant més ridícul. A partir d’aquí s’ha d’espavilar, prendre decisions, escoltar consells, i deixar-se endur per trobar el seu lloc.

Intrigues familiars, amanides amb aquell aire entre tradicional i picaresc que el tòpic ha atribuït al sud mediterrani. Viatges iniciàtics. Drogues. Sexe. La primera visió del món definida per la pròpia experiència. Decisions. Escenes esperpèntiques. Una història senzilla que sap atrapar molts dels elements que trobem en els adolescents d’avui, relacions socials a través de la xarxa i promiscuïtat. Tot entrellaçat amb una sèrie de casualitats, a vegades massa forçades, que imprimeixen ritme a la novel·la quan comença a decaure. Personatges ben definits fins on cal, respectant les exigències d’una història que potser no calia desenvolupar tant. Qui sap si amb la meitat de pàgines el resultat hagués estat més robust.

La primera novel·la llarga d’Antonio Luque, líder de la banda Sr. Chinarro, és un bon treball. Potser no convencerà aquells llegits a base de cànons i clàssics però passarà molt bé, des dels adolescents als joves. Sobretot als que ja estan acostumats a l’imaginari que el cantant andalús ha anat desenvolupant durant la seva carrera. La debilitat dels tímids davant d’un món hostil, l’encadenament d’infortunis i l’humor a través de l’absurd. Aquest cop, en lletra impresa.

Llum d’Irlanda és el darrer poemari del poeta i traductor badaloní Marcel Riera i és també el llibre amb el qual va guanyar el Premi Carles Riba 2011.

La suma de tots els poemes que formen aquest llibre són un autèntic homenatge a Irlanda. El lector podrà palpar l’admiració i el vincle que té l’autor amb aquesta petita illa europea.

Al llarg dels poemes, l’autor fa constants referències a les seves terres i paisatges -tant urbans com rurals-, a personatges i moments històrics, als seus costums i les seves tradicions, combinant alhora el passat amb el present, i tot plegat esquitxat amb unes gotes emotives i malenconioses que, com una pluja fina però constant, van cobrint les diverses llums simbòliques de les quals ens parla Marcel Riera. També trobareu algunes evocacions de caire bíblic, religiós o sobrenatural que sobrevolen diversos poemes.

Amb un vocabulari totalment accessible, aquests poemes es llegeixen d’una manera agradable i senzilla, tenint gairebé tots un to narratiu que sovint m’ha recordat la poesia d’en Margarit. Així que us animo a que us endinseu en la lectura d’aquesta Llum d’Irlanda.

Com a primer tast, la primera estrofa del poema Una història de l’evolució:

“Que es faci la llum!”, va dir una veu imperiosa,
i en aquell instant va fer-se també la fosca
i va aparèixer un ésser descendent dels bacteris,
hereu de les estrelles i dels forats més negres
que caminava erecte i articulava sons:
el simi turbulent. Els mars es desplaçaven,
brollaven els volcans, plovia cendra i gel
i ell mastegava carn d’una cacera indígena
i baixava dels arbres per abrigar-se en coves
i dibuixar figures que anaven més enllà.

I del 8 al 17 de maig, el XXVIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona

La Sil se’ns estrena al Nosaltres amb la Lucía Etxebarría. Aquí teniu la ressenya que ens ha fet d’El contenido del silencio. A veure si li llegim més ressenyes! Ho fa molt bé!

El contenido del silencio es desmarca de l’estil habitual de la Lucía Etxebarría, regalant-nos una novel·la d’intriga i misteri amb un ritme que fa difícil deixar-la anar de les mans.

Malgrat el canvi d’estil, els personatges estan tan treballats i són tan complexes, complets i profunds com en les primeres novel·les de la Lucía Etxebarría, fent-nos partícips de les seves inseguretats, desitjos i complexes no superats. Això provoca que de seguida et sentis identificat amb el personatge, així com que vulguis saber els secrets inconfessables que es van descobrint mentre es desenvolupa la trama.

Des d’un paisatge irresistible com són les illes de Tenerife i Fuerteventura, el llibre ens introdueix en el complexe funcionament de les sectes, i en la forma com capten i programen les persones perquè no marxin i poder-se’n aprofitar al màxim. Alhora ens explica les xarxes que es van crear en finalitzar la Segona Guerra Mundial entre Alemanya i altres països, entre ells Espanya, per ajudar a fugir i crear una nova vida als criminals de guerra nazis.

Mentre investiguen què ha pogut passar amb la germana desapareguda d’un dels protagonistes (la Cordelia), els personatges van estirant del fil per esbrinar el sentit dels esdeveniments que han marcat les seves vides i com els han afectat.

És una novel·la que es fa difícil de deixar per anar a dormir. Que enganxa des del principi. D’aquelles que sap greu que s’acabin. Totalment recomanable.

En Rubén s’ha llegit el Paraules d’amor del David Escamilla i ens n’ha fet la ressenya. Aquí la teniu:

Paraules d’amor és una novel·la barcelonina que transcorre entre els anys 1967 i 2009. Aprofitant els versos de la mítica cançó de Joan Manuel Serrat, David Escamilla, fill del gran locutor Salvador Escamilla, ens relata una època i sobretot una Barcelona.

Paraules d’amor és la cançó que uneix els dos enamorats de la història: la Maria i el Ramon. El 1967 hi ha un concert al Palau de la Música i la Maria comparteix escenari amb en Serrat. I la cançó és el pretext que crea el nexe d’unió entre aquesta parella que prové de dos móns molt diferents. Ella d’una família de la dreta franquista i ell d’una família d’esquerres.

Paraules d’amor s’embranca en el gènere de la novel·la romàntica ja que és una història d’amor, però el que és, sobretot, és una recreació d’una Barcelona i d’una època. Al llibre hi apareixen com a personatges el propis pares de l’escriptor, Joan Manuel Serrat (que és el padrí de David Escamilla), Guillermina Motta, Picasso, Dalí, etc. Paraules d’amor també recrea el moment històric de la “Gauche Divine” i dels locals de moda de la Barcelona dels anys 60 i 70.

Aquesta novel·la té un estil àgil i amè. És de fàcil lectura. David Escamilla aconsegueix homenatjar el seu pare per la gran tasca que va fer introduint la cançó en català en plena època franquista.

Molt recomanable!

Aquí teniu el videotràiler que n’ha fet el Grup62 al seu canal de Youtube:
.