La piràmide de fang, d’Andrea Camilleri

Aquest home, Camilleri, és incansable. Com es diu sovint dels vells amb mala salut de ferro “ens enterrarà a tots”. La piràmide de fang va ser publicada a Itàlia el 2014 i, per tant, Camilleri, nascut el 1925, ja tenia 89 anys.

Reconec que tinc una flaca tant per l’autor com pel microcosmos de Vigata dins del qual ens movem com peix a l’aigua els camilleròfags. El llibre m’ha durat 48 hores i en cap moment ha deixat d’atrapar-me.

Aquesta vegada trobem un Montalbano decididament tardoral, amb fallades d’oïda i molt preocupat per la seva Lívia que no es refà de la tràgica mort de François, el noi tunisià que va estar a punt de ser adoptat per la parella anys enrere. (El lladre de pastissets i Una escletxa de llum).

Tota la novel·la està presidida per una meteorologia fosca i inclement d’aquestes que als mediterranis ens cau a sobre periòdicament i que sempre qualifiquem d’excepcional. Contribueix a aquesta foscor l’absència del contrapunt humorístic i sarcàstic dels aspres diàlegs amb el doctor Pasquano, o de la poca traça automobilística del jutge Tommaseo.

Tampoc no ens concedeix l’habitual llambregada a les formes voluptuoses d’algun personatge femení. Per dir-ho d’alguna manera l’acció té lloc en una Sicília una mica “nòrdica”.

D’altra banda, la presència de la màfia és més central que en altres llibres en els quals sembla que Camilleri maldi per fugir de l’estereotip sicilià. És una màfia que no apareix com a “família” amb unes certes normes ètiques sinó com a teranyina econòmica i política criminal que elimina tot allò que li fa nosa i que “controla fins i tot la venda de julivert”.

Sortosament no ens falta Catarella amb les seves aportacions lingüístiques per fer-nos somriure. Ni l’omnipresent tasca de l’excel·lent traductor, Pau Vidal, que gaudeix trobant els registres de llenguatge adequats per traslladar al català l’original sicilià de Camilleri.

Anem al llibre. Enmig d’un temporal de pluges torrencials troben un home mort dins d’un tub de ciment de diàmetre descomunal que era a punt per ser utilitzat en unes canalitzacions d’aigua (que estaven previstes per portar aigua d’un riu que, mentrestant, ja han estat desviades i que naturalment restaran inútils però que caldrà acabar per no haver d’indemnitzar la constructora adjudicatària de l’obra).

Les obres tenen lloc en una esplanada que la pluja ha convertit en un mar de fang. En el turonet que presideix l’esplanada hi ha un parell d’edificacions: una casa que sembla deshabitada i, més enllà una caseta rònega en la qual una vella i el seu fill, alt i gros que no hi és tot, tenen un establiment clandestí en què fan menjars venen tot el que calgui. Una sèrie de detalls criden l’atenció de l’inspector -que ha tingut un malson premonitori i claustrofòbic- perquè no acaben de lligar.

I estirant el fil comença a aparèixer que allò que podria ser un afer de banyes és, possiblement, un assumpte de corrupció immobiliària i de blanqueig de diners de grans proporcions. L’arriben a comparar amb Fort Knox.

Montalbano se’n surt de treure finalment l’entrellat de tot plegat, amb l’ajuda dels fidels Fazio i Augello i finalment podrà escapar-se uns quants dies a veure Lívia que, mentrestant ha començat a sortir de la depressió amb l’ajuda de Selene, la gosseta que la va adoptar (ho heu entès bé, la gossa va adoptar Lívia).

Apa, ara a llegir-lo: Camilleri segueix essent un crac. I que duri!

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: La piràmide de fang
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traducció: Pau Vidal Gavilan
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-297-7625-6
PVP: 16,90€

Share

L’homenatge, de Xulio Ricardo Trigo

En Carles Solé és un crític d’art amb un propòsit ben clar: venjar-se dels Modernistes per qui s’havia sentit menystingut anys enrere.

Amb aquest propòsit, escriu a la vídua de Santiago Rusiñol amb el pretext de fer un homenatge al seu difunt marit i als artistes del moviment. La convenç per fer una trobada al Cau Ferrat, residència dels Rusiñol a la vila de Sitges, amb altres personatges rellevants de l’època: la Júlia Peraire -vídua d’en Ramon Casas-, l’artista Miquel Utrillo o l’escultor Enric Clarasó. Al llarg de la novel·la tindrà gran rellevància el paper de la minyona que atendrà la senyora Rusiñol i els seus hostes: la Conxita Canut, que també ha estat estretament vinculada amb el Modernisme, tot i que d’una manera diferent.

Gran part de la novel·la transcorre en llocs emblemàtics de Sitges: el Cau Ferrat, que va ser fundat el 1893 per l’artista Santiago Rusiñol com a casa-taller i convertit en museu públic el 1933, conservant l’esperit artístic que li atorgà el seu fundador, o el Casino Prado. Precisament la trobada entre el crític amb personatges rellevants del Modernisme es produeix just abans que la Lluïsa Denís cedeixi el Cau Ferrat a l’Ajuntament de la vila. També ens transportarà al París de la belle èpoque i la bohème de finals de segle XIX.

L’homenatge és una història d’una doble obsessió del protagonista. D’una banda, per destacar com a crític d’art i destruir el prestigi dels artistes que no el van saber valorar i, de l’altra, amb la vídua de Ramon Casas. Però el seu esperit de venjança es barrejarà amb sentiments contraposats des de bon principi: “El nouvingut va dubtar per primer cop dels seus propòsits. Esperava que l’assaltés una sensació semblant, però no que li sobrevingués d’una manera tan immediata.”

Aquest Premi Néstor Luján de Novel·la Històrica de Xulio Ricardo Trigo ens acostarà les passions, anhels, creences i decepcions dels personatges que hi apareixen. Els debats que compartiran posaran de manifest els recels que en Clarasó, la Lluïsa o la Júlia senten envers en Solé. Coneixerem la infantesa de la Conxita, que potser no és tan diferent de la d’algun dels hostes a qui serveix, o la historia d’amor “impossible” entre la Lluïsa Denís i el seu marit artista. I tot i que sembli que la trobada muntada per Carles Solé suposi un final, l’objectiu últim del protagonista, suposarà també un nou començament. Com ell mateix reconeixerà “Ja feia massa temps d’unes aventures que havien marcat la seva joventut.”

Malgrat tractar de temes tan transcendents per a l’existència humana, com ara l’amor o l’art, el to de la novel·la és proper i fresc. Està escrit amb una delicadesa que denota el gran respecte cap als individus que retrata, talment com si fossin homenatges. Dividida en quatre parts, és fàcil de llegir i encisadora… no us la perdeu!

Títol: L’homenatge
Autor: Xulio Ricardo Trigo
Premi Néstor Luján de Novel·la Històrica
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-664-2302-1
Preu: 19,50€

Share

Pepe i jo, de Joan Lluís Bozzo

Més d’un cop, els últims dies, m’he trobat amb algú que recupera un TV3 a la carta amb un Albert Om una mica menys arrepenjat en l’edat i una mica més despert al costat d’un senyor que diu allò del “que se metan la unidad de España por el culo, a ver si les explota ya y les quedan los huevos colgando… Que se vayan a la puta mierda, hombre.” -de memòria, diria, que diu una cosa com ara això, oi?

És una barreja d’un “has vist! Aquest tio els tenia ben posats per dir això a la tele!!” i un “com trobo a faltar el tio aquest i la seva mala llet… i la seva burla de tot i de tothom”. Talment el que pensava l’Évole fa uns anys. Ara, a saber…

A saber com hauria vist Pepe Rubianes els dies que estem vivint. Segurament estaria molt preocupat i s’estranyaria que el món de la cultura d’Espanya no estigués al costat de Toni Albà, de cantants de rap condemnats, cantants de rock a l’audiència nacional, o multes a setmanaris que surten en dimecres.

En qualsevol cas, 10 anys després, de la parella de pallassos que formaven, Joan Lluís Bozzo ens explica les interioritats, el camerino desconegut, els amagatalls i els aparts teatrals, de la vida i miracles de Pepe Rubianes i la relació única que van tenir dues de les figures més importants de la història del teatre català contemporani.

En aquest llibre hi trobareu els detalls de com es va formar Pepe Rubianes, sigui per camí a la vida o per on va estudiar i amb qui es va trobar a llocs com la Universitat, Dagoll Dagom, els Joglars,.. També hi trobareu curiositats de la seva infantesa, juventut i adolescència, i també el viure i el conviure amb la malaltia que ens el va prendre massa d’hora.

Especialment important m’ha semblat el desencís, la sorpresa, la decepció i -en certa manera- la tragèdia de veure el buit dels actors de l’estat espanyol després de les seves paraules en aquell programa de televisió que la gent encara recupera.

Aquest llibre ens ofereix, gràcies a Joan Lluís Bozzo i la seva amistat amb aquell pallasso que tan trobem a faltar, la possibilitat de navegar cap a una terra per explorar. Una terra africana, tropical, de la Barceloneta, desenfrenada, divertida, burleta, surrealista, malparlada, a vegades una mica mentidera però també sorprenentment vertadera. Una terra de mambo anomenada Pepe Rubianes.

Deixeu en pau els vídeos a la carta, que Joan Lluís Bozzo us porta un menú Rubianes que us deixarà més que tips. Si sou amants de l’actor i el personatge us encantarà.

Aquí teniu els primers capítols en pdf del llibre de Joan Lluís Bozzo: Pepe i jo.

Títol: Pepe i jo
Autor: Joan Lluís Bozzo
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-9809-401-5
Preu: 18,90€

Share

4 3 2 1, de Paul Auster

4 3 2 1 és l’última i ambiciosa novel·la de Paul Auster. L’autor fa una cerca de totes les vides possibles d’un mateix personatge, l’Archibald Ferguson. Tot allò que vivim i totes les decisions que prenem, per petites que siguin, condicionen el nostre futur. Ens obren unes portes i ens en tanquen d’altres, cosa que mostra Auster dibuixant quatre diferents destins per a Ferguson.

Les quatre existències tenen un idèntic punt de partida: el naixement de  l’Archie Ferguson el 3 de març de 1947 a Newark, Nova Jersey. A partir d’aquest primer capítol 1.0, coneixem les diferents possibles vides de l’Archie (la primera possible vida al capítol 1.1, la segona a l’1.2, la tercera a l’1.3 i la quarta a l’1.4. La continuació de la primera possible vida al 2.1., i així successivament). L’estructura de 4 3 2 1 ens permetria llegir cadascuna d’aquestes vides de forma independent, com si es tractés de quatre novel·les diferents.

Tot i que 4 3 2 1 explica les peripècies vitals del protagonista en quatre versions diferents, hi ha certs punt en comú entre elles, com ara les persones que formen part del seu entorn, l’ascendència jueva del protagonista, el seu interès per la lectura, la seva passió per als esports, el seu amor incondicional per la seva mare o per l’Amy Schneiderman o la relació distant que té amb el seu pare, l’Stanley Ferguson. De fet, veurem com la figura del seu pare afecta de forma decisiva l’existència dels quatre Archies.

A través d’aquesta brillant novel·la, Auster fa un retrat de la vida dels Estats Units a les dècades dels 50 i 60. La novel·la està molt ben documentada i ens acosta els conflictes armats o la lluita pels drets civils de l’època, ens parla de la guerra freda o dels assassinats de Luther King i de Kennedy. I com viu tots aquests esdeveniments cadascuna de les quatre possibles existències de l’Archie Ferguson.

A cadascuna de les possibles vides coneixem les reflexions que es fa l’Archie a la seva infantesa i joventut. I en totes elles l’autor aborda la qüestió cabdal de la novel·la, que trasllada al propi protagonista: “Una idea molt interessant, es va dir en Ferguson: imaginar-se que les coses podien ser diferents encara que ell fos el mateix.”. 4 3 2 1 ens presenta quatre diferents destins per a una mateixa persona: l’Archibal Ferguson com a reporter de la cultura alternativa americana, un nen prodigi amb un futur escapçat, un home bohemi enamorat de la cultura europea o un escriptor que intenta crear una gran novel·la. L’acompanyarem en infanteses que tenen escenaris ben diferents: en una de les vides és un nen ric i en una altra la família travessa dificultats econòmiques. En ocasions viu tragèdies que fan que minimitzem accidents que viu en d’altres vides.

Les quatre històries ens ensenyen a acceptar que tot allò inesperat forma part de la vida. En totes elles s’hi narren amors, desamors, accidents, encerts o errors. Totes quatre existències ens fan real el seu protagonista. Els quatre Archies podrien haver existit i empatitzem amb els seus sentiments, il·lusions i frustracions.

En Paul Auster és un conegudíssim escriptor, traductor i cineasta. El seu prestigi és indiscutible, i després de 4 3 2 1 és sense dubte un dels meus autors preferits!

Aquí teniu les primeres pàgines de 4 3 2 1 de Paul Auster en pdf.

Aquí teniu la crònica del dia que Auster va presentar el seu llibre a Barcelona.

I aquí teniu l’entrevista/presentació (en anglès, això sí!) que va fer amb Antoni Bassas durant La Setmana del Llibre en Català d’enguany al COAC.

Títol: 4 3 2 1
Autor: Paul Auster
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Biografies i Memòries
Traductor: Albert Nolla Cabellos
Pàgines: 992
ISBN: 978-84-297-7612-6
PVP: 23,90€

Share

Els anys de la serp, de Joan Rendé

Quan el Nosaltresllegim em va proposar la lectura d’Els anys de la serp vaig pensar que seria una història de les que a mi m’agraden, senzilla però amb personalitat, de les que van entrant mica en mica, amb paciència, sense presses i que van deixant un pòsit que convida a reflexionar. El que va passar és que a mida que anava avançant vaig tenir un moment de pànic, la sensació que m’havia equivocat de llibre -aquell moment que et diu que la història es desenvolupa a base de tòpics i que o fa un canvi en el plantejament o acabaràs abandonant la lectura. Al final, la primera impressió és la que va quedar i estic molt contenta d’haver tingut la oportunitat de llegir aquesta novel·la.

Amb un resum de la novel·la podreu entendre el perquè d’aquest ball d’impressions. Els anys de la serp explica la història d’una nena, la Consuelo, que juntament amb la seva família van a viure al Pirineu durant els anys posteriors a la victòria de l’exèrcit nacional a la Guerra Civil espanyola. Tots ells són originaris de Cazorla i els primers capítols de la novel·la plantegen les dificultats de la família per sobreviure al sud del país i, un cop fet el pas d’emigrar, arribar a una terra amb costums i forma de parlar diferent. Veieu per on vaig? A poques pàgines d’haver començat la lectura i veient per on anava -els protagonistes són emigrants andalusos que venien a treballar a Catalunya, la dificultat de l’idioma, la voluntat de la integració…-, el meu cap va començar a pensar que estava davant d’una publicació que pretenia aprofitar el moment polític actual i prou.

I sí, però no.

Sí perquè les característiques de la família de la protagonista de la novel·la són les que són i perquè es respira cert oportunisme en parlar del tema de la integració dels emigrants espanyols ara que es discuteix dia sí dia també sobre el sistema educatiu a Catalunya, la vehicularitat de la llengua catalana i la immersió lingüística. I no, perquè al final, aquest només és un argument secundari de la novel·la de Joan Rendé. El tema principal, i que Rendé desenvolupa molt i molt bé al llarg de tota la novel·la, és la història de la Consuelo al llarg de tota la seva vida -amb les alegries, les penes, els dubtes, el dolor. Perquè veiem a la Consuelo créixer i passar de ser una nena a convertir-se en una jove i dona madura, una història amb un context històric que no ens agafa molt lluny, perquè molts dels nostres pares i avis l’han viscut i d’històries com la de la Consol -al tanto amb el canvi de nom- Catalunya n’està ben plena.

Joan Rendé és periodista i escriptor i ha guanyat el premi Ciutat de Barcelona de periodisme. A banda, les seves novel·les i llibres de contes han estat molt ben valorats per la crítica i ha estat director de l’Escola d’Escriptura i Humanitats de l’Ateneu Barcelonès.

Comenceu a llegir Els anys de la serp de Joan Rendé seguint aquest enllaç.

Títol: Els anys de la serp
Autor: Joan Rendé
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-7588-685-5
Preu: 18€

Share

Jordi Sanuy explica Fer-se totes les il·lusions possibles, de Josep Pla

Fa uns mesos s’anunciava un esdeveniment literari d’aquells que ens fan posar contents: teníem nous textos inèdits de Josep Pla! I també, com bé sabeu, hi ha moments en els quals, en un atac de barra, demanem a periodistes, escriptors i editors que ens expliquin les seves lectures. Fa poc vam localitzar el periodista Jordi Sanuy, àvid lector, dient que s’estava llegint el nou Pla que s’acaba de publicar. I li vam demanar que ens l’expliqués… i això és el que ens explica!

Trenta-vuit anys després de l’aparició de Notes disperses ha vist la llum Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses. Trobar-se amb un Pla inèdit l’any 2017 és tot un luxe. L’ha preparat Francesc Montero, doctor en filologia catalana i membre de la Càtedra Josep Pla. Té 279 pàgines i està publicat per Destino. Josep Pla va néixer a Palafrugell l’any 1897 i va morir a Llofriu el 1981.

Pla deia que no parlar de política era la seva manera de fer política. En aquest llibre, que és un calaix de sastre, parla molt de Catalunya i d’Espanya, amb frases com aquestes: “Es pot conquistar amb un arrauxament. Colonitzar implica intel·ligència, Espanya”, o “El castellà: idioma magnífic per utilitzar sobretot quan no es té raó”.

Pla fa una dura crítica al franquisme i a la censura. Quan parla dels catalans, ho fa de manera molt crítica. Ens qualifica d’irònics, frenèticament individualistes i d’arrossegar un sentiment d’inferioritat, possiblement pel fet de no tenir pàtria. També creu que no som capaços de fusionar-nos ni d’adherir-nos. Als seus ulls, tot un poema!

En aquesta amalgama de textos sense massa connexió, per això es titula notes disperses, Pla també parla de l’església i ens explica diverses trobades amb amics seus, algunes a Palafrugell, amb menú inclòs. Per les seves pàgines hi passen Salvador Dalí i Gala, Josep Maria Sagarra, Carles Sentís, Maurici Serrahima (d’aquests dos últims se’n reprodueixen algunes cartes al final del llibre) i un munt de persones més. L’empordanès també dóna la seva opinió sobre llibres i revistes de l’època i parla més detingudament de la seva, Destino. No s’oblida Pla de retratar algunes dones, de donar detalls de tot un seguit de putes –en parla unes quantes vegades- i de la seva correspondència pornogràfica amb una dona casada.

Catalunya és un país europeu, afectat d’una manera insensible –o, en tot cas, molt lleugera- per factors extraeuropeus, cosa que no es podria pas dir d’altres sectors de la península, on els factors aràbics o mahometans hi tenen un gran pes. Catalunya és un país europeu i situat en l’àrea plenament europea. La seva situació social no difereix per res dels altres pobles europeus. Gràcies a la revolució dels remences és un país sense latifundisme i sense feudalisme agrari. Gràcies a la industrialització, conseqüència d’una llarga tradició comercial i artesana, Catalunya és un país de tipus occidental –és a dir, d’economia burgesa. El seu exacerbat individualisme fa del català un home de la civilització industrial, o sigui, un liberal burguès.

Aquí podeu començar a llegir aquest Josep Pla inèdit amb els primers capítols en pdf.

Moltes gràcies, Jordi Sanuy, pel teu text!

Si el voleu llegir més, aquí teniu el seu bloc i el seu compte de Twitter.

Aquí teniu tots els posts sobre llibres de Josep Pla que hem fet al Nosaltresllegim!

Títol: Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses
Autor: Josep Pla
Editorial: Destino
Col·lecció: L’ANCORA
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-9710-270-4
Preu: 20€

Share

La decadència del Nero Golden, de Salman Rushdie

Nouvinguts a Nova York, des d’un “país que no es pot nomenar” (tot i que sempre que se’n parla, es parla sempre de l’Índia), aquest llibre ens narra una història molt addictiva per als lectors de novel·la sobre una multimilionària i els seus tres fills adults que s’instal·len a una mansió. Només podria fer un apunt d’aquest magnífic llibre, i és que dissentisc amb l’editor quan diu que «La decadència del Nero Golden assenyala la “tornada al realisme” de Salman Rushdie».

El narrador, un novaiorquès de vint anys, que veu en Nero el seu passaport per a la fama, es fa amic d’aquest, amb una certa obsessió, ja que pensa que espiar aquesta gent pot ser la llavor d’una pel·lícula que el faça estar entre els productors més destacats.

M’agrada -i és una de les coses que més ho fa- que essent un tema com el que us he esmentat adés (multimilionaris, Nova York, mansió…), no s’obliden dels seus orígens. Ells vénen de Bombai, musulmans no practicants, i que fugen de la tragèdia terrorista i d’una dolorosa pèrdua: la mort de la senyora Golden en un atemptat.

Ací tenim un tret fonamental, després d’aquest fet: el senyor Golden vol reinventar la seua família, una identitat que s’ha esvaït com el fum d’un accident, i que necessita trencar amb el passat posant sempre la mirada en un punt fix, immutable, i de futur.

El narrador permet que la seua imaginació de cineasta passege de forma lliure. No observa, inventa, crea i recrea escenaris que el lector desconeix i que van posant-nos indicacions per a arribar a on ell ens vol. La incertesa de saber-ne més produeix una lectura apassionada. René, el narrador, et fa créixer a mesura que avancem amb les seues constants referències cinematogràfiques: Olivia Wilde, Jessica Chastain, James Franco…, una fixació que trepitja l’obsessió fins a l’assetjament quan espia, des de l’apartament de Suchitra, la segona residència de Brad Pitt. Potser per açò, per voler envoltar-se de famoses, el narrador només veu les dones com a estereotips. Fa comparances constants físiques, com si l’estàndard de bellesa fora la Pataky o la Jolie de torn.

Els fills de Nero són personatges fora del comú: Petya és agorafòbic, Apu és pintor de gran talent i D (Dioniso) es bat en qüestions d’identitat de gènere, aspecte que ens atorga les escenes de major sensibilitat de tota l’obra. Aquesta tríada de característiques són potents vincles que atorguen diferents punts de vista sobre qualsevol tema i que creen un debat que, personalment, m’encanta.

Una novel·la que, narrada a Nova York, amb un Indi de protagonista, ens fa un camí de citacions de l’obra de Fitgerald, equiparant-nos al nostre René amb Nick Carraway, per a tornar, potser, un compàs moral als comportaments d’avui en dia.

Comenceu a llegir La decadència de Nero Golden de Salman Rushdie seguint aquest enllaç.

Títol: La decadència del Nero Golden
Autor: Salman Rushdie
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Traductor: Marc Rubió
Pàgines: 448
ISBN: 978-84-7588-689-3
Preu: 21,90€

Share

Robinson, de Vicenç Pagès

En acabar de llegir aquest llibre -que he devorat- havia quedat desconcertat com a lector i descol·locat com a ressenyador: “I ara jo què dic?”

Per ajudar-me vaig llegir-me el booktràiler de l’editorial i alguna crítica-ressenya de la premsa. No em va ajudar gaire, ja que narrar -que no “explicar”- gran part del que s’esdevé al llarg de la novel·la no em feia gens el pes. El més rellevant, per mi, quedava sense dir. El problema, però subsistia: què és doncs el més rellevant, si no és què hi passa? En realitat “De què va”?

En ple naufragi vaig rebre el suggeriment salvador: “Per què no et mires la presentació que va fer l’autor a la Laie?”. Sense gaire fe ho vaig fer i -a més de passar-m’ho bé amb els diàlegs entre l’autor i Marc Pastor que oficiava de presentador- vaig aclarir les meves idees.

Pagès ha escrit ja magnífiques novel·les, ha assolit una gran maduresa com a escriptor i com a constructor d’estructures narratives. I aquesta vegada es posa a si mateix el repte, no tan sols de no repetir ni temàtica, ni estructura, sinó d’escriure la narració del que passa dins del cervell del protagonista quan fa coses, quan recorda coses, quan inventa realitats noves per tal de reexplicar-se-les quan les necessita.

Però tot això sense que, H., el protagonista, necessiti moure’s d’un escenari -el llit flotant – des del qual evoca fets externs que, al capdavall ens quedarem sense estar segurs de si formen part d’allò que és real o del que el protagonista crea per fer-ne ús quan li convé. Per cert H., com Pagès, es posa a si mateix una colla de reptes i normes complicades de complir.

A la narració no hi ha cap referència a llocs identificables, ni a persones reconeixibles; com a molt pare, mare, la Dona (així genèricament, no pas la “dona” com a sinònim de parella). Potser allò que resulta més concret és que H. es guanya la vida fent de carter.

Al mateix temps l’autor ens fa entrar, a través dels ulls i el cervell d’H., en un món dels objectes que troba a la casa dels veïns on s’ha introduït d’amagat. Aquests objectes ens van fer passar per davant de la nostra mirada qui són els habitants de la casa dels veïns. I també van deixant pistes del perquè del capteniment realment estrambòtic d’aquest personatge.

H., a qui la veïna anomenarà amb força raó “aquell sonat”, fa un munt de destrosses en la casa i es destrossa ell mateix; aquest fet farà que conegui una dona que esdevindrà, potser, la Dona. O no.

La novel·la s’acaba quan ja no queden pàgines per llegir. No acaba. No hi ha final “obert”. A la presentació Pagès deixa ben clar que això és volgut i que ell tampoc no sap si el que hem llegit forma part de la realitat exterior o de la realitat que hi ha en l’interior del cervell d’H. que és, segons la Dona i també en opinió de l’autor, l’ “Artista sense Obra” (com el darrer Duchamp).

No vull caure en la temptació d’entrar a descriure més detalladament què passa. (Ni, per exemple, perquè es diu Robinson o què és el “guiri” pels japonesos).

Un bon consell: feu com he fet jo, llegiu-lo primer i mireu després el youtube de la presentació; tindreu la versió que us dóna la vostra lectura i després la que dóna sentir l’autor quina és la que ell ha volgut donar.

Però sobretot llegiu-lo, és una obra mestra d’elaboració literària. I curtet: 183 planes.

Aquí teniu la presentació del llibre. En Marc Pastor i en Vicenç Pagès, a la llibreria Laie:

Aquí podeu començar a llegir el llibre del Vicenç Pagès! Gaudiu dels primers capítols en pdf!

Aquí teniu més llibres del Vicenç Pagès al Nosaltresllegim, com ara el Premi Sant Jordi anomenat Dies de frontera que vam ressenyar en aquest enllaç.

Títol: Robinson
Autor: Vicenç Pagès Jordà
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-17016-20-3
Preu: 17€

Share

Un hivern fascinant, de Joan Margarit

Just abans d’arribar-me a les mans l’últim llibre de poemes de Joan Margarit, Un hivern fascinant, estava llegint llibres de poesia oriental -haikus- on es fan referències als 4 moments del dia, que també es relacionen amb les quatre estacions de l’any i que no deixen de ser una metàfora de la vida dels humans. La malenconia del capvespre -la tardor- deixa pas a la reflexió a la llum de la lluna -l’hivern- L’instant abans de la fi.

Hi he pensat de seguida. Joan Margarit deixa definitivament enrere la tardor per entrar en l’expressió que fa servir (en el títol del llibre i del primer poema i que reapareix en dos poemes més) d’Un hivern fascinant.

Per què fascinant?

Perquè l’abans, el passat, el sent tant lluny que gairebé ja és un oblit i el demà, el futur, ja no es veu, s’oblida abans que arribi. Això és el que diu, encara que llegint els poemes, el passat apareix diverses vegades: evocacions de la infantesa, la joventut a Tenerife, la filla Joana, l’amor de joventut… i el futur també.

Perquè els poemes han estat escrits des de l’interior del poeta, del que és, des de la soledat existencial, fugint de la superficialitat i buscant allò més profund que hi ha a la vida.

Perquè ha buscat construir els seus poemes des de la seva veritat, sabent que la poesia és una potent eina, per al poeta i per als lectors, de destrucció dels enganys, que sovint ens fem com a mecanismes de supervivència.

I finalment, perquè quan aquesta veritat es troba amb la bellesa en un poema, creu en Joan Margarit que s’ha aconseguit l’art.

Això és el que es desprèn de l’Epíleg. Aquestes 5 últimes pàgines que en els darrers llibres de poemes Joan Margarit sempre ens regala, amb reflexions sinceres i profundes sobre la seva poesia. I que recomano de llegir i rellegir.

Però hi ha més. Molt més.

En els 41 poemes que componen el llibre en trobem alguns que emocionen, de tal manera que un cop tancat el llibre, els recordem i els evoquem: “Cuesta de Atocha”, “Dona fent-se les mans”, “Cavalcades”, “Rere els vidres”,…

Belles imatges: “Carretera” “Tramuntana” … o aquells dos versos que de cop apareixen en un poema i que són com el cop de fred que ens sorprèn en sortir de casa.

Sense el dolor
mai no hauríem pogut estimar així.

Llegiu-los. Lentament. Assaborint-los. I després rellegiu-los: acabareu descobrint l’adjectiu “fascinant”.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf d’aquest hivern fascinant de Joan Margarit.

Títol: Un hivern fascinant
Autor: Joan Margarit
Editorial: Proa
Col·lecció: OSSA MENOR
Pàgines: 104
ISBN: 978-84-7588-683-1
PVP: 16€

Share

La vagina, cosa fina, de Nina Brochmann i Ellen Stokken Dahl

La Laia Seró se’ns estrena al Nosaltresllegim amb un llibre d’aquells que se’n diuen “pràctics”. Són llibres de divulgació que a vegades potser no tenim prou en compte perquè massa sovint ens expliquen coses massa interessants. I és que -també massa sovint- la realitat supera la ficció!

Benvinguts, a La vagina, cosa fina. Tot el que vols saber però mai no t’has atrevit a preguntar, de Nina Brochmann i Ellen Stokken Dahl. Endavant, Laia!

Si et donessin paper i llapis, sabries dibuixar el teu clítoris? Sabies que les dones tenim més de tres forats allà baix? Una més: t’has preguntat mai per què el fluix vaginal et canvia tant de color i de textura al llarg del mes? I el sexe anal, tens idea de si fa pudor? I ahà! El gran descobriment dels vint-i-tants: saps que les dones tenim un 80% de possibilitats d’enganxar el Virus del Papil·loma Humà (VPH), o sigui el virus que pot desencadenar en el càncer d’úter?

Si saps respondre totes aquestes preguntes, felicitats. Si no, La vagina, cosa fina és el teu nou must –i ho serà també per a les teves amigues/mares/germanes quan tu te’l llegeixis i te n’adonis que és el millor detall que pots tenir amb elles ara que s’acosten les festes. I és que, malgrat el to marquetingnià del subtítol de la portada –‘Tot el que vols saber, però mai no t’has atrevit a preguntar’–, aquest no és el típic llibre de consulta que acaba agafant pols a l’estanteria.

Aquest és un volum que consultaràs abans d’anar a dormir dia sí i dia també. Perquè et serà útil com a dona que té sexe, que té fongs, que els mètodes anticonceptius li canvien el cos, com a dona que un dia es lleva amb punxades als ovaris sense explicació aparent. Perquè et serà útil per a la teva vida quotidiana com a ésser humà amb vagina, vaja. Tinguis l’edat que tinguis! A més, està escrit amb una ironia deliciosa i les il·lustracions són el complement perfecte per acabar d’entendre què coi tenim a l’entrecuix. La vagina, cosa fina és, bàsicament, el llibre que la conselleria d’Educació de la Generalitat hauria de repartir a totes les aules d’ESO i Batxillerat.

I no es fa gens pesat de llegir (al contrari que molts llibres de l’estil Tot el que t’agradaria saber de…). Probablement hi tingui a veure que el signen dues autores ben joves. La Nina Brochmann i l’Ellen Stokken Dahl, que són, les dues, estudiants de Medicina de la Universitat d’Oslo que l’any 2015 van engegar el blog Underlivet (en català, “la zona genital). Una pàgina que, en poc temps, es va convertir en un dels més llegits del país i que ara s’ha convertit en aquest La vagina, cosa fina de color fúcsia. La clau (lamentablement) de l’èxit? Doncs que el sistema heteropatriarcal en què vivim ha aconseguit que el sexe femení sigui un terreny abonat per als silencis, les xafarderies, els malentesos i les pors que ens limiten a l’hora d’explorar amb el nostre cos en llibertat.

I si creus que aquests estigmes no t’afecten, només una pregunta: quantes vegades has dibuixat un penis i quantes una vagina?

De debò hi ha tanta cosa que no sabem?

Doncs sí. És trist, però sí. I per què? Doncs perquè l’educació a què estem exposats aborda la vagina des d’una perspectiva biologicista, i no com una font de plaer. O sigui que ens ensenya a protegir-nos amb condons (el maleït plàtan), a prendre ibuprofens quan tenim la regla, a no saltar-nos la pastilla antibaby. I, en canvi, no ens anima a gaudir obertament, per exemple, de les relacions sexuals -cosa que aquest llibre que ressenyo sí que fa.

Ara bé, mentre el sistema no canvia, llegeix-te La vagina, cosa fina i explica-li a la teva amiga/mare/germana què has après de la seva lectura. Pot ser la teva petita aportació a la humanitat de l’any. Ja saps que una persona amb informació sempre pren les seves pròpies decisions amb més confiança i seguretat.

Moltes gràcies pel teu escrit, Laia! Prenem nota dels teus consells!!

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols de La vagina cosa fina en pdf.

Títol: La vagina, cosa fina
Autor: Nina Brochmann i Ellen Stokken Dahl
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Traductor: Laura Segarra Vidal
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-664-2291-8
Preu: 17,90€

Share