La Enciclopedia de las Ciencias Sociales presenta Alexander Herzen (1812-1870) com el representant més destacat del populisme, la corrent radical dominant a Rússia abans del socialisme, i lloa la seva tasca com a editor de “Kolokol” (La Campana), la publicació que des de Londres (1858-1862) va mantenir viu “l’esperit liberal de la intelligentsia russa”.
El pasado y las ideas és una autobiografia a mig camí entre unes memòries -a jutjar per la data de l’escriptura- i un dietari del gust de l’autor per la recreació de la vida quotidiana. Des del punt de vista formal és una col·lecció voluminosa de textos escrits en diferents moments, com si la trajectòria vital hagués esdevingut la font d’inspiració i el tema preferit per a un creador bolcat en l’escriptura des de molt jove.
Aquestes característiques expliquen que els successius editors del llibre hagin optat per fer-ne una selecció més o menys generosa. El text castellà publicat ara és força extens i es divideix en dues parts de longitud equivalent. A la primera, que exposa els primers 35 anys de vida complerts el 1847, l’escenari és la Rússia que va des de la invasió napoleònica fins un ben avançat regnat del despòtic Nicolau I. A la segona, amb el protagonista ja exiliat, es mou entre París i Roma per tornar de seguida a la capital francesa i passar per Ginebra (1847-1852) mentre la revolució de 1848 s’estén per Europa. Quan la reacció es desencadena, es refugia a Londres (1852-1864).
La pintura de la família aristocràtica, afrancesada i distant; l’evocació de la intimitat entre els nens i els vells servents; el viatge anual a la residència estival de Vasílievskoye; l’amistat juvenil amb Ogariov, el futur poeta; els anys universitaris entre la rebel·lia i la gatzara són algunes de les pàgines més reeixides del llibre, i també les més lluminoses, com ho era la perspectiva que s’obria al país després de la retirada dels francesos. A partir de 1834 no decau la qualitat literària, però la repressió enfosqueix l’ambient i la visió del país és desesperançada: se’n denuncia el retard, la ignorància i la misèria de les masses; els abusos i la mediocritat de la noblesa; l’escandalosa incompetència dels funcionaris.
La revolució parisenca de 1848, la primera que és democràtica i socialista, ocupa ben bé la meitat dels fulls de la segona part. A les jornades triomfals de proclamació de la república francesa hi segueixen els retrets per les divisions i la crítica als revolucionaris professionals a Paris o dels incapaços de reconèixer la derrota a Ginebra. Sempre atent a les novetats intel·lectuals que es gesten a la capital francesa, el desterrat rus dedica un capítol sencer a descriure el caràcter i a sospesar les idees de Proudhon. A Londres comença un nou cicle: mort el tirà el 1855, des de la revista ja esmentada, l’exili rus intenta promoure el canvi a Rússia.
Als pròlegs que encapçalen les dues meitats, l’escriptor reivindica la unitat de l’obra, més la de la primera meitat, que no pas la de la segona. I és cert que els fils amb els quals teixeix la seva biografia són sempre els mateixos: els esdeveniments històrics -les persones i els grups que freqüenta-, les lectures preferides o les que detesta, i també els recursos: té talent literari, facilitat per a escriure (a vegades, excessiva) i versatilitat per combinar els gèneres literaris: la narració i el diàleg, la descripció i el retrat psicològic, la crítica literària i filosòfica, i l’assaig i la historiografia.
En aquest darrer camp, ocasionalment, té una forma peculiar de tractar els esdeveniments històrics. Hi ha un passatge notable del llibre Mi despertar a la política que n’és un bon exemple. Comença amb un retrat del tsar Nicolau i va introduint referències vagues a uns fets succeïts fa poc: ha mort un tsar; hi ha hagut una revolta a Sant Petersburg; les dones, i només elles, no han abandonat els desafortunats; s’han condemnat a mort cinc persones, Pavel Pastel entre ells… El redactor, que tenia catorze anys en aquell moment, va presenciar la solemne cerimònia religiosa que celebrà el triomf del tsar i explica quina va ser la seva reacció: “ante el altar donde se celebraban aquellos ritos sangrientos, juré vengar a los muertos y decidí dedicar mi vida a luchar contra aquel trono, aquel altar, aquellos cañones”.
És evident que la cronologia o la reconstrucció dels fets no li interessen. És una falta que el lector d’avui pot corregir amb facilitat: aquelles referències basten per trobar informació suficient a la xarxa per posar nom a l’episodi, -la revolta dels desembristes- i identificar-lo com el pronunciament disposat a instaurar un règim liberal a Rússia, el 1825, després de la mort d’un tsar Alexandre I sense successió clara i resolt amb l’entronització del candidat més ultrancer.
El que importa és copsar el significat del succés i explicar que l’esdeveniment històric va determinar la biografia sencera. L’episodi narrat té una data, però el relat està escrit el 1855 i la circumstància s’aprofita per avançar-nos el final: passats trenta anys, “ahí permanecen el trono, el altar y los guardias,[...] pero yo también he permanecido siempre empuñando la bandera [...].” Al segon pròleg, donant voltes sobre el gènere del llibre, de cop s’engega una sentència, que és tant una excusa com una clau de lectura de fragments d’aquest tipus: “este libro no es una pieza historiogràfica al uso sino el reflejo que la historia dejó en un hombre que se cruzó en su camino por puro azar.”
La pinzellada definitiva sobre la revolució de 1848 és un altre exemple d’aquesta manera de fer. Aquesta vegada, el 1849, el nostre escriptor col·labora en el llançament d’una revista de política internacional. S’organitza un sopar amb presència d’exiliats de nacionalitats diverses i, en un brindis, es vol commemorar la coincidència de l’acte amb el primer aniversari de la proclamació de la república. Adam Mickiewicz, el patriota polonès és el primer orador; el revolucionari rus, el segon. Aleshores el poeta admirat per tots canta primer la França alliberadora de tots els pobles i crida, després, a “la dinastía entronizada por el pueblo” a salvar la revolució. Indignat, Herzen renuncia a intervenir però aplaudeix el septuagenari Ramon de la Sagra que proposa brindar per la desaparició del despotisme “real, imperial, borbónico o napoleónico” i anota que tothom s’hi va sumar a identificar la revolució amb la llibertat. Com abans havia fet amb Proudhon, l’autor que l’exiliat descobreix i glossa a Londres és John Stuart Mill, que el 1859 va publicar el seu assaig Sobre la libertad.
La predilecció per la història contemporània i la desmesura de l’empresa soviètica han contribuït a diluir els trets de la Rússia anterior a Lenin, que és la dels grans escriptors russos Pushkin (1799), Dostoievsky, (1821) i Tolstoi (1828). En clau diferent, Herzen toca els mateixos temes amb una passió comparable. El mèrit principal del seu llibre és contribuir a recuperar la singularitat d’un període de la història russa obert a la influència europea.
