La decadència del Nero Golden, de Salman Rushdie

Nouvinguts a Nova York, des d’un “país que no es pot nomenar” (tot i que sempre que se’n parla, es parla sempre de l’Índia), aquest llibre ens narra una història molt addictiva per als lectors de novel·la sobre una multimilionària i els seus tres fills adults que s’instal·len a una mansió. Només podria fer un apunt d’aquest magnífic llibre, i és que dissentisc amb l’editor quan diu que «La decadència del Nero Golden assenyala la “tornada al realisme” de Salman Rushdie».

El narrador, un novaiorquès de vint anys, que veu en Nero el seu passaport per a la fama, es fa amic d’aquest, amb una certa obsessió, ja que pensa que espiar aquesta gent pot ser la llavor d’una pel·lícula que el faça estar entre els productors més destacats.

M’agrada -i és una de les coses que més ho fa- que essent un tema com el que us he esmentat adés (multimilionaris, Nova York, mansió…), no s’obliden dels seus orígens. Ells vénen de Bombai, musulmans no practicants, i que fugen de la tragèdia terrorista i d’una dolorosa pèrdua: la mort de la senyora Golden en un atemptat.

Ací tenim un tret fonamental, després d’aquest fet: el senyor Golden vol reinventar la seua família, una identitat que s’ha esvaït com el fum d’un accident, i que necessita trencar amb el passat posant sempre la mirada en un punt fix, immutable, i de futur.

El narrador permet que la seua imaginació de cineasta passege de forma lliure. No observa, inventa, crea i recrea escenaris que el lector desconeix i que van posant-nos indicacions per a arribar a on ell ens vol. La incertesa de saber-ne més produeix una lectura apassionada. René, el narrador, et fa créixer a mesura que avancem amb les seues constants referències cinematogràfiques: Olivia Wilde, Jessica Chastain, James Franco…, una fixació que trepitja l’obsessió fins a l’assetjament quan espia, des de l’apartament de Suchitra, la segona residència de Brad Pitt. Potser per açò, per voler envoltar-se de famoses, el narrador només veu les dones com a estereotips. Fa comparances constants físiques, com si l’estàndard de bellesa fora la Pataky o la Jolie de torn.

Els fills de Nero són personatges fora del comú: Petya és agorafòbic, Apu és pintor de gran talent i D (Dioniso) es bat en qüestions d’identitat de gènere, aspecte que ens atorga les escenes de major sensibilitat de tota l’obra. Aquesta tríada de característiques són potents vincles que atorguen diferents punts de vista sobre qualsevol tema i que creen un debat que, personalment, m’encanta.

Una novel·la que, narrada a Nova York, amb un Indi de protagonista, ens fa un camí de citacions de l’obra de Fitgerald, equiparant-nos al nostre René amb Nick Carraway, per a tornar, potser, un compàs moral als comportaments d’avui en dia.

Comenceu a llegir La decadència de Nero Golden de Salman Rushdie seguint aquest enllaç.

Títol: La decadència del Nero Golden
Autor: Salman Rushdie
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Traductor: Marc Rubió
Pàgines: 448
ISBN: 978-84-7588-689-3
Preu: 21,90€

Share

Robinson, de Vicenç Pagès

En acabar de llegir aquest llibre -que he devorat- havia quedat desconcertat com a lector i descol·locat com a ressenyador: “I ara jo què dic?”

Per ajudar-me vaig llegir-me el booktràiler de l’editorial i alguna crítica-ressenya de la premsa. No em va ajudar gaire, ja que narrar -que no “explicar”- gran part del que s’esdevé al llarg de la novel·la no em feia gens el pes. El més rellevant, per mi, quedava sense dir. El problema, però subsistia: què és doncs el més rellevant, si no és què hi passa? En realitat “De què va”?

En ple naufragi vaig rebre el suggeriment salvador: “Per què no et mires la presentació que va fer l’autor a la Laie?”. Sense gaire fe ho vaig fer i -a més de passar-m’ho bé amb els diàlegs entre l’autor i Marc Pastor que oficiava de presentador- vaig aclarir les meves idees.

Pagès ha escrit ja magnífiques novel·les, ha assolit una gran maduresa com a escriptor i com a constructor d’estructures narratives. I aquesta vegada es posa a si mateix el repte, no tan sols de no repetir ni temàtica, ni estructura, sinó d’escriure la narració del que passa dins del cervell del protagonista quan fa coses, quan recorda coses, quan inventa realitats noves per tal de reexplicar-se-les quan les necessita.

Però tot això sense que, H., el protagonista, necessiti moure’s d’un escenari -el llit flotant – des del qual evoca fets externs que, al capdavall ens quedarem sense estar segurs de si formen part d’allò que és real o del que el protagonista crea per fer-ne ús quan li convé. Per cert H., com Pagès, es posa a si mateix una colla de reptes i normes complicades de complir.

A la narració no hi ha cap referència a llocs identificables, ni a persones reconeixibles; com a molt pare, mare, la Dona (així genèricament, no pas la “dona” com a sinònim de parella). Potser allò que resulta més concret és que H. es guanya la vida fent de carter.

Al mateix temps l’autor ens fa entrar, a través dels ulls i el cervell d’H., en un món dels objectes que troba a la casa dels veïns on s’ha introduït d’amagat. Aquests objectes ens van fer passar per davant de la nostra mirada qui són els habitants de la casa dels veïns. I també van deixant pistes del perquè del capteniment realment estrambòtic d’aquest personatge.

H., a qui la veïna anomenarà amb força raó “aquell sonat”, fa un munt de destrosses en la casa i es destrossa ell mateix; aquest fet farà que conegui una dona que esdevindrà, potser, la Dona. O no.

La novel·la s’acaba quan ja no queden pàgines per llegir. No acaba. No hi ha final “obert”. A la presentació Pagès deixa ben clar que això és volgut i que ell tampoc no sap si el que hem llegit forma part de la realitat exterior o de la realitat que hi ha en l’interior del cervell d’H. que és, segons la Dona i també en opinió de l’autor, l’ “Artista sense Obra” (com el darrer Duchamp).

No vull caure en la temptació d’entrar a descriure més detalladament què passa. (Ni, per exemple, perquè es diu Robinson o què és el “guiri” pels japonesos).

Un bon consell: feu com he fet jo, llegiu-lo primer i mireu després el youtube de la presentació; tindreu la versió que us dóna la vostra lectura i després la que dóna sentir l’autor quina és la que ell ha volgut donar.

Però sobretot llegiu-lo, és una obra mestra d’elaboració literària. I curtet: 183 planes.

Aquí teniu la presentació del llibre. En Marc Pastor i en Vicenç Pagès, a la llibreria Laie:

Aquí podeu començar a llegir el llibre del Vicenç Pagès! Gaudiu dels primers capítols en pdf!

Aquí teniu més llibres del Vicenç Pagès al Nosaltresllegim, com ara el Premi Sant Jordi anomenat Dies de frontera que vam ressenyar en aquest enllaç.

Títol: Robinson
Autor: Vicenç Pagès Jordà
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-17016-20-3
Preu: 17€

Share

Un hivern fascinant, de Joan Margarit

Just abans d’arribar-me a les mans l’últim llibre de poemes de Joan Margarit, Un hivern fascinant, estava llegint llibres de poesia oriental -haikus- on es fan referències als 4 moments del dia, que també es relacionen amb les quatre estacions de l’any i que no deixen de ser una metàfora de la vida dels humans. La malenconia del capvespre -la tardor- deixa pas a la reflexió a la llum de la lluna -l’hivern- L’instant abans de la fi.

Hi he pensat de seguida. Joan Margarit deixa definitivament enrere la tardor per entrar en l’expressió que fa servir (en el títol del llibre i del primer poema i que reapareix en dos poemes més) d’Un hivern fascinant.

Per què fascinant?

Perquè l’abans, el passat, el sent tant lluny que gairebé ja és un oblit i el demà, el futur, ja no es veu, s’oblida abans que arribi. Això és el que diu, encara que llegint els poemes, el passat apareix diverses vegades: evocacions de la infantesa, la joventut a Tenerife, la filla Joana, l’amor de joventut… i el futur també.

Perquè els poemes han estat escrits des de l’interior del poeta, del que és, des de la soledat existencial, fugint de la superficialitat i buscant allò més profund que hi ha a la vida.

Perquè ha buscat construir els seus poemes des de la seva veritat, sabent que la poesia és una potent eina, per al poeta i per als lectors, de destrucció dels enganys, que sovint ens fem com a mecanismes de supervivència.

I finalment, perquè quan aquesta veritat es troba amb la bellesa en un poema, creu en Joan Margarit que s’ha aconseguit l’art.

Això és el que es desprèn de l’Epíleg. Aquestes 5 últimes pàgines que en els darrers llibres de poemes Joan Margarit sempre ens regala, amb reflexions sinceres i profundes sobre la seva poesia. I que recomano de llegir i rellegir.

Però hi ha més. Molt més.

En els 41 poemes que componen el llibre en trobem alguns que emocionen, de tal manera que un cop tancat el llibre, els recordem i els evoquem: “Cuesta de Atocha”, “Dona fent-se les mans”, “Cavalcades”, “Rere els vidres”,…

Belles imatges: “Carretera” “Tramuntana” … o aquells dos versos que de cop apareixen en un poema i que són com el cop de fred que ens sorprèn en sortir de casa.

Sense el dolor
mai no hauríem pogut estimar així.

Llegiu-los. Lentament. Assaborint-los. I després rellegiu-los: acabareu descobrint l’adjectiu “fascinant”.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf d’aquest hivern fascinant de Joan Margarit.

Títol: Un hivern fascinant
Autor: Joan Margarit
Editorial: Proa
Col·lecció: OSSA MENOR
Pàgines: 104
ISBN: 978-84-7588-683-1
PVP: 16€

Share

La vagina, cosa fina, de Nina Brochmann i Ellen Stokken Dahl

La Laia Seró se’ns estrena al Nosaltresllegim amb un llibre d’aquells que se’n diuen “pràctics”. Són llibres de divulgació que a vegades potser no tenim prou en compte perquè massa sovint ens expliquen coses massa interessants. I és que -també massa sovint- la realitat supera la ficció!

Benvinguts, a La vagina, cosa fina. Tot el que vols saber però mai no t’has atrevit a preguntar, de Nina Brochmann i Ellen Stokken Dahl. Endavant, Laia!

Si et donessin paper i llapis, sabries dibuixar el teu clítoris? Sabies que les dones tenim més de tres forats allà baix? Una més: t’has preguntat mai per què el fluix vaginal et canvia tant de color i de textura al llarg del mes? I el sexe anal, tens idea de si fa pudor? I ahà! El gran descobriment dels vint-i-tants: saps que les dones tenim un 80% de possibilitats d’enganxar el Virus del Papil·loma Humà (VPH), o sigui el virus que pot desencadenar en el càncer d’úter?

Si saps respondre totes aquestes preguntes, felicitats. Si no, La vagina, cosa fina és el teu nou must –i ho serà també per a les teves amigues/mares/germanes quan tu te’l llegeixis i te n’adonis que és el millor detall que pots tenir amb elles ara que s’acosten les festes. I és que, malgrat el to marquetingnià del subtítol de la portada –‘Tot el que vols saber, però mai no t’has atrevit a preguntar’–, aquest no és el típic llibre de consulta que acaba agafant pols a l’estanteria.

Aquest és un volum que consultaràs abans d’anar a dormir dia sí i dia també. Perquè et serà útil com a dona que té sexe, que té fongs, que els mètodes anticonceptius li canvien el cos, com a dona que un dia es lleva amb punxades als ovaris sense explicació aparent. Perquè et serà útil per a la teva vida quotidiana com a ésser humà amb vagina, vaja. Tinguis l’edat que tinguis! A més, està escrit amb una ironia deliciosa i les il·lustracions són el complement perfecte per acabar d’entendre què coi tenim a l’entrecuix. La vagina, cosa fina és, bàsicament, el llibre que la conselleria d’Educació de la Generalitat hauria de repartir a totes les aules d’ESO i Batxillerat.

I no es fa gens pesat de llegir (al contrari que molts llibres de l’estil Tot el que t’agradaria saber de…). Probablement hi tingui a veure que el signen dues autores ben joves. La Nina Brochmann i l’Ellen Stokken Dahl, que són, les dues, estudiants de Medicina de la Universitat d’Oslo que l’any 2015 van engegar el blog Underlivet (en català, “la zona genital). Una pàgina que, en poc temps, es va convertir en un dels més llegits del país i que ara s’ha convertit en aquest La vagina, cosa fina de color fúcsia. La clau (lamentablement) de l’èxit? Doncs que el sistema heteropatriarcal en què vivim ha aconseguit que el sexe femení sigui un terreny abonat per als silencis, les xafarderies, els malentesos i les pors que ens limiten a l’hora d’explorar amb el nostre cos en llibertat.

I si creus que aquests estigmes no t’afecten, només una pregunta: quantes vegades has dibuixat un penis i quantes una vagina?

De debò hi ha tanta cosa que no sabem?

Doncs sí. És trist, però sí. I per què? Doncs perquè l’educació a què estem exposats aborda la vagina des d’una perspectiva biologicista, i no com una font de plaer. O sigui que ens ensenya a protegir-nos amb condons (el maleït plàtan), a prendre ibuprofens quan tenim la regla, a no saltar-nos la pastilla antibaby. I, en canvi, no ens anima a gaudir obertament, per exemple, de les relacions sexuals -cosa que aquest llibre que ressenyo sí que fa.

Ara bé, mentre el sistema no canvia, llegeix-te La vagina, cosa fina i explica-li a la teva amiga/mare/germana què has après de la seva lectura. Pot ser la teva petita aportació a la humanitat de l’any. Ja saps que una persona amb informació sempre pren les seves pròpies decisions amb més confiança i seguretat.

Moltes gràcies pel teu escrit, Laia! Prenem nota dels teus consells!!

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols de La vagina cosa fina en pdf.

Títol: La vagina, cosa fina
Autor: Nina Brochmann i Ellen Stokken Dahl
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Traductor: Laura Segarra Vidal
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-664-2291-8
Preu: 17,90€

Share

Marc Pastor i Vicenç Pagès presenten ‘Robinson’ a la llibreria Laie

El 14 de novembre vam anar a la llibreria Laie de Barcelona per assistir a la presentació de Robinson. I ho vam gravar tot! Aquí teniu l’escriptor i mosso d’esquadra Marc Pastor presentant “Robinson”, de l’escriptor i professor universitari Vicenç Pagès, a la Llibreria Laie de Barcelona.

Fa una petita introducció l’editor Josep Lluch.

· · ·

▶︎ «Fent un balanç, en l’obra del Vicenç, hi trobem tres paraules: ambició, solidesa i inconformisme»
– Josep Lluch

▶︎ «Jo només llegeixo quan passejo el gos»
– Marc Pastor

▶︎ «L’objectiu era no ser simpàtic»
– Vicenç Pagès

▶︎ «Jo volia fer una seqüela d'”Els jugadors de Whist” i li vaig dir a la meva agent. Ella em va contestar que “una seqüela es una malaltia”. I jo vaig dir: “Doncs no faré cap seqüela”»
– Vicenç Pagès

▶︎ «El titular era que “Robinson” és un emparellament de Kafka i Jane Austen»
– Vicenç Pagès

▶︎ «Amb en Josep vam idear tres adjectius: centrípet, claustrofílic i horitzontal»
– Vicenç Pagès

▶︎ Sobre el diari de l’home decapitat del Marc Pastor, l’inici de l’any que va morir: «Crec que aquest serà un bon any»

Aquí podeu començar a llegir el llibre del Vicenç Pagès! Gaudiu dels primers capítols en pdf!

Aquí teniu més llibres del Vicenç Pagès al Nosaltresllegim, com ara el Premi Sant Jordi anomenat Dies de frontera que vam ressenyar en aquest enllaç.

Títol: Robinson
Autor: Vicenç Pagès Jordà
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-17016-20-3
Preu: 17€

Share

En Pau Vidal i el nou cas de Montalbano: La piràmide de fang

Com bé sabeu, de tant en tant ens surt la barra per tot arreu i obrim les portes del Nosaltresllegim a autors, traductors, editors,… i si els ve de gust i en tenen ganes, portes obertes! En Pau Vidal no s’estrena la Nosaltres perquè ja ha estat aquí moltes vegades com a traductor, algunes com a autor de llibres, d’altres com a protagonista d’alguna notícia i alguna vegada més com a autor d’un escrit.

El cas és que en rebre el nou cas del Comissari Montalbano d’Andrea Camilleri, li vam tirar la canya!. I ell, amb la condició de que li deixéssim escriure un “vesasaber”, es va avenir a explicar-nos La piràmide de fang. – Aquí teniu el text del Pau Vidal:

Montalbano després del 155, per Pau Vidal

Aquesta vegada m’haureu d’excusar que em posi una mica més transcendent que de costum. La piràmide de fang és el primer montalbano que surt després de la trobada mundial de fans d’en Camilleri, i per a mi, ja us ho diré, té un regustet diferent.

No sé si és a conseqüència d’allò (aquí podeu llegir com va anar) o més aviat de tot el que està passant aquí, que de cop i volta m’ha trastocat la manera de llegir novel·la negra. A vosaltres no us passa? És com si, tot d’un plegat, les peculiaritats sicilianes (i no em refereixo solament a la màfia), aparentment exòtiques, s’haguessin fet molt més reals. La possibilitat que un Estat que es disfressa de democràtic et pugui tancar a la presó per defensar idees polítiques, o denunciar-te per organitzar debats a classe, o inculpar-te per fer acudits, o atonyinar-te per voler votar, o tantes altres animalades pròpies d’una dictadura africana, fa que ja no pugui llegir de la mateixa manera. I si resulta que el feixisme espanyol és molt més cruel i despietat, i sobretot arbitrari, que el crim organitzat de la Itàlia meridional? I si els jutges i fiscals de l’Estat són molt més tramposos i tendenciosos que la magistratura italiana? Una piràmide de fang… Una piràmide d’injustícia i abusos que creixen a mesura que t’enfiles vers la cúspide, sustentada en una mar de llot feta de l’apatia d’una societat anestesiada per segles, precisament, dels mateixos abusos. Una piràmide que, com a la novel·la, només un gran temporal (una Unió Europa valenta i democràtica?) podria començar a liquar.

Casualitats de la vida, fa poques setmanes vam tenir a Barcelona Roberto Saviano, el periodista napolità amenaçat de mort per la camorra. Venia a presentar la seva primera novel·la, La banda dels nanos, també modestament traduïda per un servidor. L’autor de Gomorra es va mostrar sorprès per la bel·ligerància amb què el govern espanyol rebutjava el diàleg amb el català. I en veure’l marxar de la biblioteca Jaume Fuster protegit pels seus escortes, la imatge em va evocar la d’un president protegit pel govern belga per estalviar-li una tràgica fi més que previsible. Quina amargor.

No sé què passarà a partir d’ara. La màfia fa anys i panys que resisteix al setge de l’Estat italià. La corrupció moral i material de la màfia que governa Espanya també sembla molt resistent. Ara com ara l’únic que sé és que continuaré traduint montalbanos, però, sabent el que sabem, ja no els podrem continuar llegint de la mateixa manera.

No voldria acabar sense enviar un prec al senyor Cinto Lopez, que va dir en aquesta mateixa pàgina que s’havia posat de molt mal humor llegint El joc dels miralls perquè la meva traducció no era “gens correcta”, sense explicitar per quin motiu concret. Com que precisament tinc un altre montalbano entre mans, La giostra degli scambi, que sortirà l’any que ve, estic segur que els seus entenimentats suggeriments m’anirien molt bé. Sobretot si tots són tan assenyats com el de no accentuar el seu propi cognom. Molt agraït per endavant.

· · ·

En Pau Vidal el trobareu a molts llocs. A Twitter es fa dir @PauetVidal.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: La piràmide de fang
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traducció: Pau Vidal Gavilan
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-297-7625-6
PVP: 16,90€

Share

La Cavalleria Roja, d’Isaak Bábel

Confesso que no havia sentit parlar mai, que jo recordi, d’aquest escriptor. No me’n puc avergonyir; no sóc professional del ram, ni tinc estudis acadèmics de literatura.

Però sí que puc dir que lamento haver-lo conegut tan tard (amb les carxofes em va passar igual: vaig descobrir que m’agraden molt quan ja passava dels trenta i he lamentat sempre els anys perduts).

La cavalleria roja, potser el més conegut dins la poca producció que es va salvar de les purgues soviètiques, és un aplec de 38 contes? Narracions curtes? Apunts del natural? Proses poètiques terribles? No puc encasellar-lo.

Tots tenen com a escenari uns esdeveniments bèl·lics sobre els quals solem tenir molt poca informació, tant acadèmica com de la literatura o films sobre l’època: la guerra entre exèrcit “blanc” (amb aliats euroamericans), l’exèrcit “roig” i l’exèrcit polonès de la nova Polònia sorgida del Tractat de Versalles de 1918. Tot té lloc en terres ucraïneses i a la Galitzia romanesa.

Bàbel va escriure que

“No tinc imaginació… No sé inventar. He de conèixer-ho tot fins a l’últim senyal; si no, no puc escriure res. És per això que escric tan poc i tan lentament. Em surt amb dificultat. Després d’escriure cada conte m’envelleixo uns quants anys. Res de mozartianisme, res de goig de manuscrit ni de lleuger vol de la imaginació! Per molt curt que sigui el conte, no deixo de treballar-hi com un sapador, com un home que tot sol ha d’aplanar l’Everest”

Com que Gorki, després d’uns primers tempteigs que va considerar maldestres, li va recomanar que anés per món per guanyar experiència, va fer-se soldat i durant set anys en va ser a l’exèrcit de cavalleria al front romanès. La traductora ens diu que després d’haver viscut experiències esgarrifoses, Bàbel va tornar a agafar la ploma el 1923, aquesta vegada amb les idees ben clares.

Si cal dir allò de “de què va” el llibre, aviat hem acabat: va de la guerra.

Dels seus protagonistes: la cavalleria roja del títol, formada per cosacs principalment, els seus enemics al camp de batalla -sovint igualment cosacs- els pobles devastats amb població de mugics, de clergues polonesos, de jueus miserables. I els redactors dels periòdics de manteniment de la moral revolucionària, les dones fent el paper que solen jugar a totes les guerres: ase dels cops. I arreu la crueltat inútil… Però també el camp, de batalla o de repòs precari on hi ha ocasió per percebre el cel estrellat, la boira misteriosa, els capvespres de la planúria ucraïnesa… I tot com llampecs (flaixos) que se succeeixen de manera incessant i natural en un mateix paràgraf.

És inevitable la referència als “Desastres de la guerra” de Goya però només és per veure si ens hi acostem. Perquè també ens ve al cap la pintura o els vitralls de Chagall tan plens del món poètic i oníric dels pobles de jueus russos: Bàbel era jueu i algun conte podria haver-lo signat Woody Allen en col·laboració amb Tarantino o, millor, amb Kim Ki Duc.

La traductora Monika Zgustova és una molt bona escriptora txeca (7 novel·les i un llibre de contes) que escriu en català, ha fet traduccions del rus (Dostoievski i Bàbel), ha participat en la redacció dels diccionaris Rus-Català / Català-Rus, ha escrit la biografia de Hrabal, i ha traduït al català els grans txecs: Hrabal, Kundera, Havel, Hasek, Capek… Un luxe.

Ja va escriure una traducció de La Cavalleria Roja el 1986. La d’ara, dita definitiva, respon a noves aportacions de la investigació als arxius soviètics. Com a mínim les quatre darreres narracions (estilísticament menys espurnejants) no figuren a la versió de 1986.

Potser no cal explicar-ho aquí però deixeu-me dir que el 27 de gener de 1940, Isaak Bàbel va ser executat a l’edat de 45 anys en un soterrani moscovita.

I sabeu quin és l’únic topònim que em sonava d’aquesta terra martirizada? Txernòbil

No cal que digui que he trobat que aquest llibre és una joia imprescindible, oi?

Seguiu aquest enllaç per començar a llegir aquest llibre de Bábel amb la traducció actualitzada de Zgustova.

Títol: La cavalleria roja
Autor: Isaak Bábel
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Traductor: Monika Zgustova Jamuskova
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-7588-679-4
Preu: 17,50€

Share

La resposta de la Cultura al terror del Bataclan

Fa dos anys, molts de Nosaltres estàvem davant del televisor, mirant el telenotícies quan de cop va irrompre un terror que aquest estiu hem viscut a casa nostra. El terror més espantós, més irracional i més repulsiu entrava en una sala de concerts de París a disparar a tot el que s’estigués movent i gaudint d’un concert de rock.

I després es van fer esclatar.

La Cultura, el nostre món, va reaccionar globalment amb un “Je suis París” que potser després ens ha acabat resultant fins i tot una mica naïf. Però després tots vam poder aprendre del pare d’una criatura, del marit d’una víctima que ens donava una resposta que no ens esperàvem.

Antoine Leiris parlava directament als terroristes per dir que No aconseguireu el meu odi. I així ho explicàvem al Nosaltresllegim:

 · · ·

noaconseguireuelmeuodiFa poc feien a la ràdio un especial d’aquells de “recordes on eres quan van dir que Barcelona seria seu olímpica?”. D’allò no me’n recordo perquè era massa petit. El que sí que recordo perfectament és on era durant aquella nit de París. Era a casa. Al sofà. I el primer que em va saltar va ser la vocació, després la feina, després la música i després l’angúnia.

La vocació, perquè sóc periodista. El primer que vaig fer va ser mirar mitjans d’aquí, de Madrid, i sobretot, de París, per saber què havia passat i, a continuació, vaig mirar Twitter. La feina, perquè alguna cosa al cervell va despertar per dir-me “despenja aquell concurs que regala un viatge a París”. La música, perquè el concert era dels Eagles of Death Metal, un grup de broma amb components de grups que sí que m’agraden molt. De fet, si hagués viscut a París, és més que possible que hagués anat a veure aquell concert. I finalment, l’angúnia. I quina angúnia.

Després del Charlie Hebdo i el Je suis Charlie, va arribar el Bataclan. I la xarxa va moure un text delicat, ple d’amor, tristor absoluta i rebuig d’un noi anomenat Antoine Leiris. I el text deia així:

Divendres al vespre vau llevar la vida d’un ésser excepcional, l’amor de la meva vida, la mare del meu fill, però no aconseguireu el meu odi. No sé qui sou i no ho vull saber, sou unes ànimes mortes. Som dos, el meu fill i jo, però som més forts que tots els exèrcits del món. De fet, no tinc més temps per a vosaltres, haig d’estar per en Melvil, que es desperta de la seva migdiada. Té tot just disset mesos, berenarà com cada dia, després jugarem com cada dia i durant tota la vida aquest nen us farà l’ofensa de ser feliç i lliure. Perquè no, tampoc aconseguireu el seu odi.

Estat Islàmic havia assassinat la seva dona, Hélène Muyal-Leiris, però també la mare del seu fill, el petit Melvil. En aquest No aconseguireu el meu odi, d’Antoine Leiris, hi ha un relat esfereïdorament serè d’un moment pertorbador: la pèrdua de la mare i la dona.

Leiris fa un relat de la nit del 13 de novembre de 2015 alternant la notícia, l’espera, la sala de vetlla, el jardí d’infància essent vidu amb la resta de mares que el volen ajudar,… tot això, amb el nou dia a dia trastornat. La vida segueix però segueix diferent. Segueix equivocada. Segueix malament.

Acabo d’agafar del cossi de la roba bruta les últimes peces que encara porten la seva olor. Me les planto a la cara, cada vespre, per adormir-me amb aquesta olor d’eternitat.

Però aquest diferent, equivocat i malament no farà que els doni la raó ni la justificació. Només farà que l’Antoine i en Melvil segueixin sent una família i tirin endavant, sigui com sigui. No es mereixen una cosa tan preuada com l’odi.

Nosaltres, que no us faci por. No és escabrós. És delicat. És serè. És trist. I és un homenatge preciós.

· · ·

El llibre de Leiris ens ha de servir per recordar que, passi el que passi, no tenen dret a tenir el nostre odi perquè no se’l mereixen.

Sigui per Barcelona, París, Londres,… sigui on sigui. Passi el que passi.

Enguany, el festival Inèdit de Barcelona projectava un documental sobre el grup de rock que tocava aquella nit i de qui us parlava quan vaig ressenyar el llibre. Aquí teniu el tràiler.

I és el mateix esperit: no podreu amb nosaltres perquè el nostre amor no vencerà el vostre odi.

I d’un temps ençà, des d’aquest estiu passat amb l’horror de les Rambles, podem dir que des d’aquí, només tenim amor. I no podran amb nosaltres.

Tenim la Cultura de la nostra part.

Share

Naomi Klein explica per què ‘No n’hi ha prou amb dir no’

El dimecres 8 de novembre molts dels lectors del Nosaltres van fer vaga però des del Nosaltres vam sentir-nos casi… obligats a no perdre’ns una oportunitat única: la presentació de No n’hi ha prou amb dir no, de Naomi Klein.

Quan fa -ja molts i- molts anys una autora brillant i jove ens va fer aturar de cop per revisar les nostres creences sobre el món de la publicitat i com aquesta anava més enllà del que ens pensàvem, quan va encunyar un terme per explicar-nos que ens prenen el pèl per amagar les vergonyes a base d’una doctrina del xoc,… bé, en resum: vam descobrir un dels estendards del que després es va convertir en el moviment del 15-M, de l’Occupy Wall Street, etc.

La qüestió és que després de tres llibres imprescindibles –No logo, La doctrina del xoc, Això ho canvia tot– volíem saber per què no n’hi ha prou amb dir no. I vam anar a la Casa del llibre perquè la Naomi Klein ens ho expliqués. I tot això, en el primer aniversari de l’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca!

El perquè del nom apareix, segons ens va dir l’autora quan, discutint amb Tsipras ella li va rebatre que no, que no n’hi ha prou amb dir que no, i que és el moment de portar a terme iniciatives perquè hi hagi canvis. ¿Canvis a on? A la política en sí, a la gestió dels conflictes, a problemes globals com el canvi climàtic, etc.

Aquí teniu la roda de premsa. Primer parla ella en anglès i després hi ha una -magnífica!- traductora que ho repeteix en castellà. Potser a la primera intervenció li falten 10 segons però el que no digui Klein ho dirà la traductora. – Molt i molt recomanble!!

Esperem que se senti tot prou bé i que gaudiu de la xerrada!

Us explicarem el llibre aviat!!

Aquí podeu començar a llegir “El full de ruta de Naomi Klein per resistir la doctrina del xoc de Trump i construir el món que necessitem”.

Títol: No n’hi ha prou amb dir no
Autor: Naomi Klein
Editorial: Empúries
Col·lecció: BIBLIOTECA UNIVERSAL EMPURIES
Traductors: Jordi Boixadós Bisbal | Mercè Santaularia Campillo
Pàgines: 312
ISBN: 978-84-17016-23-4
Preu: 21€

Share

Sèrie Bergman 4 – Silencis inconfessables, de Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt

Hem agafat l’últim fitxatge del Nosaltresllegim, l’Álvaro, i s’ha cruspit SENCERA la Sèrie Bergman de Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt. Prepareu-vos per a Secrets imperfectes, Crims duplicats, Morts prescindibles i Silencis inconfessables. Arriba la Sèrie Bergman al complet!

I avui parlem de… Silencis inconfessables – Sèrie Bergman 4:

Sense perdre més temps, i amb un ull posat a les notícies, vaig obrir aquest llibre amb l’esperança de tancar aquestes setmanes tan boges gràcies a la Sèrie Bergman. Ha estat un camí ascendent, la primera novel·la em va caure a les mans amb certa curiositat però sense gaire il·lusió, i ha estat una idea fantàstica el fet de donar-li una oportunitat, fins al punt d’atrapar-me entre les seues pàgines amb aquesta quarta entrega.

Al petit municipi de Torsby es troben els cossos de la família Carlten assassinats brutalment: Karin, Emil i el petit Georg i Fred. Al cas recau sobre les espatlles d’un inspector que, en veure aquesta imatge, sent com no pot estar a l’altura de la situació. Enfront d’aquesta negativa els nostres personatges apareixen a escena entre una boira densa de por i brutalitat.

Si alguna cosa m’han demostrat i és que les coses no sempre són allò que semblen. I amb una subtilesa brillant fan un gir argumental que, com a lector, a mi m’ha deixat perplex. El principal acusat, que a simple vista sembla clar que era ell, apareix assassinat. Amb cada entrega trobem un desenvolupament intern dels personatges que els humanitza, i Rosenfeldt i Hjorth arriben a la cúspide de la humanització amb aquesta quarta entrega. Ells són les bases de la novel·la. Ells són qui et fan desitjar-ne més.

La situació entre l’equip és cada cop més tensa, després d’aquell final d’infart amb el qual els autors ens van delectar a la tercera novel·la. Sebastian Bergman sobresurt per sobre de la resta de personatges, aquell home insofrible passa a ser vital a totes les investigacions, tan necessari com enigmàtic i que amb el pas del temps et fa conèixer el seu vessant entranyable.

Silencis inconfessables és una novel·la que no podeu deixar passar, potser més lleugera que les anteriors, com si fóra l’últim alè d’un autor que desprèn màgia amb cada narració. Una obra que, com les anteriors, m’ha fet ser una mica més aficionat a aquest gènere, el de la novel·la negra nòrdica i el thriller, que mai havia comptat amb el meu suport perquè ho sentia tot massa llunyà. Aquesta llunyania, a mi, els autors me l’han esborrada de qualsevol de les seues pàgines, fent que em posés al lloc d’un vertader investigador. I, si més no, el que fan és resoldre el cas de per què Hjorth i Rosenfeldt son dos dels grans escriptors d’aquest gènere en l’actualitat.

Aquí teniu els primers capítols en pdf perquè pugueu començar a gaudir d’aquesta quarta entrega de la Sèrie Bergman.

Títol: Silencis inconfessables
Autor: Michael Hjorth | Hans Rosenfeldt
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Jordi Boixadós Bisbal
Pàgines: 608
ISBN: 978-84-664-2298-7
Preu: 19,90€

Share