nosaltresllegim.cat

Títol: Jo confesso
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 1.008
ISBN: 978-84-7588-253-6
Preu: 26,90€

Doncs sí Montse, sí. Jo que sóc tan poc donada a les confessions, en aquest cas faré una excepció.

He de confessar que el Jaume Cabré ha escrit un llibre capaç de sorprendre, d’emocionar, que té la capacitat de mantenir-te en suspens fins al final, que té una màgia insòlita, que té tantes, tantes coses, tantíssimes coses precioses que és impossible dir-les una per una perquè, en fi, és impossible.

La història de l’Adrià Ardèvol, un nen que creix dins l’entorn d’una família benestant de l’Eixample, no es pot dir que sigui un camí de roses.

L’Adrià, ja de ben petit, és un nano que apunta maneres.

A la tendra edat d’onze anys ja parla i escriu 10 idiomes i toca el violí d’una manera que ja els agradaria a molts. Però al seu pare, el Fèlix Ardèvol, tot li sembla poc. Per ell és natural que el seu fill visqui per estudiar, aprendre, adquirir coneixements com un avar, (tal i com va fer ell en la seva infantesa) i que es deixi estar de tonteries com ara jugar, relacionar-se amb altres nens, anar de vacances… En fi.

A tot això, la mare calla, escolta i procura mirar a una altra banda i, a ser possible, fer-se fonedissa. Amb el Fèlix no se sap mai…

Els únics companys de jocs que té l’Adrià són dos ninotets que conserva des de ben petit: el xèrif Carsson i l’Àguila Negra. Amb ells parla, comparteix secrets, i van junts a espiar racons prohibits de la casa com ara el sagrat despatx del Fèlix Ardèvol on està prohibidíssim entrar-hi.

Quan es fa una mica més gran, en Fèlix té la gran sort de conèixer el Bernat Plensa. És l’únic amic que té l’Adrià durant tota la seva vida. També és un nen una mica especial, però és un amic fora de sèrie fins al final!!!

Tan o més important que els personatges que desfilen per la novel·la és el violí que el Fèlix Ardèvol té al seu despatx com un dels seus trofeus més valuosos. De tant en tant, crida l’Adrià, li ensenya amb orgull la seva joia, li fa mirar amb deteniment les inscripcions que té gravades a l’interior, i quan l’Adrià amb veu tremolosa li pregunta “Papa, que puc tocar-lo?” la resposta és un NO com una catedral que ressona per tota aquella casa.

Que aquest violí té secrets terribles amagats és una cosa que va descobrint-se a mida que la lectura va avançant, o retrocedint, o estancant-se, o bé fent el que vol l’autor, que al llarg de tot el volum fa malabarismes amb els temps i els personatges amb una destresa mai vista i que, amb la boca oberta, quan arribes al final et fa exclamar… Caram! Déu ni do!!!

Descobrirem el passat, que torna lenta i inexorablement i es fa l’amo de la vida del present. Descobrirem coses que mai no haurien d’haver-se fet públiques. Però al final… tot se sap.

No deixeu que passi ni un dia més. Llegiu i regaleu el Jaume Cabré perquè, avui en dia, penso que és una de les poques inversions segures que es poden fer.

Una joia. Preciós. Genial!!!

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Les veus del Pamano
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 704
ISBN: 978-84-8437-473-2
PVP: 27,40€

En Jaume Cabré és un autor en estat de gràcia. I no només ho dic per Jo confesso; Les veus del Pamano ja va aconseguir deixar-me amb la boca oberta una bona estona, així que he pensat que en aquests dos dies podríem parlar d’aquestes dues obres. Si esteu pensant a fer un grandíssim regal de Nadal, penseu-hi, emboliqueu-los junts i us quedareu amb el personal! Bé, començarem per parlar de Les veus del Pamano…

Aquest autor té una capacitat innata per tornar-se metge quan parla de malalties o del cos humà, de convertir-se en el mateix Beethoven quan parla de música, de semblar el Sant Pare quan parla de teologia, i li passa el mateix si parla de matemàtiques, sastreria, o “nouvelle cuisine”, tant li fa. Parli del que parli, es torna mestre d’allò que diu.

Desconec si les seves fonts són així de bones i fiables, o la font d’on surt l’aigua clara i abundant que són els seus llibres és ell mateix. El que sí que cada cop tinc més clar és que aquest autor es mereixedor d’un Nobel com una casa.

Recordo que quan jo era petita hi havia uns xiclets “King Size” amb els quals es podien fer unes bombolles espectaculars.

Si dominaves bé la tècnica, aquestes bombolles les podies fer exteriors (que gairebé et tapaven la cara sencera) o bé interiors, és a dir, xuclant cap a dins, amb la qual cosa al petar feia un “PLOFF!!” molt característic que aconseguia fer emprenyar bastant qualsevol que hi hagués al costat.

L’escriptura del Jaume Cabré em fa pensar i em recorda molt la tècnica aquesta del xiclet. Fa anar les paraules, les frases,… els paràgrafs sencers allà on vol. Les estira, les arronsa, en fa una bola, torna a mastegar, a estovar, a fer una xuclada interior, per acabar fent “PLOFF!!” quan menys t’ho esperes.

Les veus del Pamano es un llibre que no deixa reposar la memòria de ningú, ni dels vius ni dels morts. L’amor que no pot ser, la venjança que mai, mai no s’acaba, els morts que es fan sentir des de la seva llunyania infinita,… i el Pamano, el riu que tot ho sent, que tot ho veu, que tot s’ho empassa, continua impertèrrit veient la desmesura de tothom.

Els maquis, els falangistes més radicals, l’opulència i la misèria més extrema es donen la mà a Torena, un poblet “idíl·lic” del Pallars Sobirà, on comença aquesta història fabulosa que no us podeu perdre.

Estic convençuda que us emocionarà. És impossible no caure rendits davant l’obra d’aquest magnífic autor.

Títol: La mà de ningú
Autor: Vicent Usó
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-7588-271-0
Preu: 18€

No és una història lineal, sinó sis històries que s’entrecreuen, es troben i es modifiquen mútuament.

Un pagès, de gairebé 70 anys considerat heroi de la guerra d’Indoxina, amb la dona que comença a patir Alzheimer.

Un home provinent dels Balcans que condueix de matinada una furgoneta, amb un contenidor per càrrega per una carretera amb una acompanyant imaginària: la seva examant.

Un home jove i negre que ven cds il·legals i no té lloc on dormir, tot i que una noia amb roba de colors li ha ofert lloc en una casa ocupada.

Una malabarista, a qui anomenen Princesse, que té marejos als matins i no vol estar gaire dies al mateix lloc. Sense lligams.

Un metge prestigiós i amb diners, vidu per un accident que també ha afectat una de les seves filles bessones.

Una dona maltractada que accepta el refugi que ofereix una institució en un castell-palau a canvi de fer de minyona.

Què pot unir aquestes sis persones, aquestes sis històries absolutament dispars i en principi tan allunyades entre elles? Doncs una mà tallada a l’alçada del colze que no és de ningú.

A partir d’aquesta troballa macabra es van teixint, en tres dies, una tela de relacions que ens recorda que tots estem connectats i que no estem tan lluny com pensem de la barbàrie.

M’ha agradat molt. La novel·la negra és el meu gènere preferit i que n’hi hagi en català, pensada en català, escrita en català, és un luxe. M’ha agradat especialment que estigui escrita en diferents registres, en funció del personatge que toca. I sobretot que sigui en una versió dialectal de la meva llengua.

Us la recomano de veritat. He sentit que algú deia que és lenta. No és cert. És com li cal. Té la velocitat necessària. Les coses tenen el seu ritme i la novel·la reflecteix aquests temps. A veure si no es queda en una sola incursió d’en Vicent Usó a la novel·la negra i ens n’ofereix una altra.

Títol: Memòries del doctor Biodramina
Autor: Joan Uriach
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Memòries
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-2976-861-9
Preu: 25€

Recordo que quan era més jovenet que ara –encara més!-, quan anava d’excursió a visitar Montserrat, el Museu de la Ciència, el Pantà de Sau i un llarg etcètera d’indrets del nostre país, sempre hi havia algun company de classe que no acabava de portar gaire bé el tema dels revolts. Era llavors quan el professor o la senyoreta deien allò de “vine aquí que et donaré una Biodramina”.

I vet aquí, que això de la Biodramina és un invent d’aquí! La mítica píndola antimareig d’excursions de primària va néixer en uns laboratoris catalans: els del grup farmacèutic Uriach.

En Joan Uriach ens explica en aquest Memòries del doctor Biodramina l’origen de la dèria familiar per la farmàcia i ens la posa en el seu context històric, que comença a mitjan del s.XIX quan un besavi va entrar a treballar a una adrogueria (un Schleker de l’època).

Uriach repassa com durant quatre generacions, des d’aquell besavi adroguer fins a ell i els seus fills, va creixent una farmaciola que es convertirà en una de les empreses farmacèutiques puntals del nostre país i d’Espanya.

En aquest llibre de memòries s’explica com ha anat evolucionant el món de l’indústria farmacèutica, juntament amb un repàs a altres figures d’aquest sector com ara Antoni Esteve Subirana o Pere Puig Muset, i de com els esdeveniments històrics i el caràcter emprenedor d’aquesta família ha anat conformant el Grup Uriach, no només conegut per la nostra adorada Biodramina, sinó també pels nostres amics Lipograsil i Hipotensor.

El llibre se’m va fer un pèl feixuc al principi, però a mida que avançava en el temps, en moments històrics que ja tinc més llegits, he tingut més referents i l’he pogut situar millor. És un llibre que podran gaudir aquells que vulguin saber una mica més sobre aquells catalans emprenedors que han fet del nostre país el que és, i que a vegades no acaben de tenir el reconeixement popular que els pertoca.

I no patiu. Aquest llibre no mareja!

Si voleu veure l’autor presentant Memòries del doctor Biodramina (i també parlant d’altres temes d’actualitat), aquí teniu l’entrevista que li va fer Manel Fuentes a El Matí de Catalunya Ràdio.