nosaltresllegim.cat

Títol: La petita ciència de la salut
Autor: Valentí Fuster
Editorial: Planeta
Col·lecció: Ramon Llull
Pàgines: 168
ISBN: 978-84-9708-229-7
Preu: 18,90€

Us heu sentit mai com si estiguéssiu dalt del púlpit predicant el sermó aquell tan avorrit de “has de menjar més fruita”, “esmorza una mica més”, “no mengis patates fregides abans de dinar” i, la gran estrella, “acaba’t la verdura del plat”. Oi que sí? Doncs jo ja tinc la manera de fer-ho en millors condicions: he baixat del pedestal de les mares i els pares paparres per permetre que hi pugi un gran orador i divulgador científic: en Valentí Fuster.

Aquest extraordinari i reputadíssim cardiòleg s’ha posat a la nostra pell i ha fet un llibre genial: La petita ciència de la salut. No és ni més ni menys que això: un llibre amè, il·lustrat amb uns dibuixos molt divertits, que explica amb tot luxe de detall les virtuts d’una dieta equilibrada, amb una important presència de fuites i verdures.

Però no només d’enciam i taronges viu l’home (o el nen!). Tot i que l’alimentació ocupi el gruix principal de l’obra, també tracta temes més relacionats amb la higiene (si ens donessin 1€ per cada vegada que preguntem “t’has rentat les dents?” seríem milionaris, oi?) o l’esport.

Per cert, el còmic de l’enciam és divertidíssim! A casa ha tingut gran predicament… i ens ha predisposat més l’ànim cap a les amanides, tot i que he de reconèixer que en aquest terreny “no estamos tan mal”!

Títol: Per una mort apropiada
Autor: Marc Antoni Broggi
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’abast
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-2976-855-8
Preu: 20,50€

Quan vam rebre Per una mort apropiada, de Marc Antoni Broggi, hi va haver un moment que ens va fer una mica de respecte el tema de qui de Nosaltres l’havia de llegir. El tema de l’eutanàsia i el com es porten a terme els últims instants de la vida d’una persona són qüestions delicades, i que no sempre ve de gust llegir. Però en Lluís-Emili ens el va demanar i ens n’ha fet una magnífica ressenya. Aquí la teniu:

L’honestedat comença amb el títol. Broggi explica perquè no parla de mort “digna”: el concepte de dignitat pot tenir unes ressonàncies “heroiques” que són lluny de la proposta de l’autor. Ell defensa una mort apropiada, en el sentit d’adequada i també en el sentit que el moribund se la fa pròpia: és la seva mort i cal que sigui com ell vulgui fins al darrer moment.

Una vegada i una altra va insistint en el canvi de perspectiva que cal en les persones que l’envolten: ell (o ella) no ha de ser el pacient i prou, se li ha de deixar ser l’agent d’aquest moment tant personal i intransferible. Totes les accions han de fer-se sota aquesta premissa, tant per part de l’entorn més íntim com pel que fa als professionals de la sanitat i a les institucions.

Els temes tractats són molts i importants: el dret a ser informat i a no voler ser informat, el dret a ser consultat sobre què cal fer en decisions importants com ara la continuïtat o no de tractaments, les intervencions arriscades, la sedació… Fins al darrer moment ha de poder (si n’és físicament capaç) intervenir sense que es prenguin opcions en el seu nom, ni que se suposi que es prenen pel seu bé.

El llibre conté un munt d’idees interessants sobre l’acceptació del fet de la mort propera, sobre la comunicació de les males notícies, sobre la companyia al malalt i la solitud, sobre el moment en què “la lluita que fins aleshores es mantenia contra la malaltia pot haver canviat de sentit i dirigir-se a conseguir la màxima qualitat de vida per al malalt que ha de viure el seu final”, sobre la compassió, sobre les “mentides pietoses”…

I també és ple de suggeriments i informació sobre l’eutanàsia, el Document de Voluntats Anticipades (DVA), el marc legal català i espanyol actual, i l’actitud dels professionals (destaquem com cada vegada que en té ocasió fa una gran lloança del paper de les infermeres). Fins i tot, al final, hi ha una breu incursió en el tema del suïcidi assistit.

Broggi afirma que, tot i la molta bibliografia que existeix, les millors aproximacions al tema de la vivència de la mort propera les troba en els artistes: poetes, novel·listes, cineastes… i d’aquí la multitud de cites il·lustratives.

¿A qui s’adreça el llibre? Que al cap i a la fi és el mateix que preguntar ¿a qui pot interessar? La resposta és senzilla: a totes les persones que un dia es moriran, a totes les persones que són, seran o poden ser a la vora de malalts, als professionals del ram de la salut, als legisladors, a les institucions polítiques i sanitàries. En resum: a tothom.

Nosaltres, avui hem tingut un grata sorpresa quan ens hem disposat a penjar la ressenya de l’F.X de L’R i la Julie, de l’Isaac Marion.

El Ferran Torrent, de qui fa uns quants dies vam fer una marató de ressenyes tot repassant la seva bibliografia negra, ombrívola i nocturna, de comissaris emprenyats i de Butxanes amb mans fredes… ens havia fet un comentari al post de la Marató Ferran Torrent!

Si no ens creieu, podeu seguir l’enllaç anterior i ho podreu veure amb els vostres ulls. L’escriptor valencià ens ha escrit això fent servir el seu conegut, higiènic i magnífic sentit de l’humor:

Ferran Torrent ha dit:
01-12-2011 a les 12:27

Sóc Ferran torrent. M’agradaria tindre un llibre signat per mi. No en tinc cap i em fa il·lusió. Vote per “ombres en la nit” (francament, és la que m’interessa vendre)

No ens ho podeu negar. Fa il·lusió trobar-se amb un parell de línies com aquestes!

A part d’això… ja tenim guanyadora! I el seu nom és Lia!!

Moltes felicitats a la Lia, que va fer la ressenya de Només socis per la Marató Ferran Torrent, i que ara tindrà un Ombres en la nit signat per l’autor.

Lia, se t’ha girat feina! Voldrem una ressenya del llibre del Torrent.

Moltes gràcies a tots, Nosaltres, per participar a la Marató!

Títol: L’R i la Julie
Autor: Isaac Marion
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-9787-746-6
Preu: 14,90€

Imagineu que sou immortals. Imagineu que teniu totes les necessitats cobertes. Imagineu que no emmalaltiu ni patiu per res ni ningú. Tampoc recordeu el vostre nom: amb sort, només us en queda la inicial. No teniu objectius ni anhels, tan sols temps. Temps que dediqueu a vagarejar, grunyint i remugant. Parlar? Frases curtes, de paraules simples i entretallades (com el Kúbiac de L’imperdible Parker Lewis). Imagineu que només heu de menjar persones, de tant en tant. Felicitats: ja sou zombis.

Això és el que li passa a l’R. És un zombie, però com diu ell mateix a la primera frase del llibre: “sóc mort, però tampoc no n’hi ha per a tant”. En primera persona, ens explica la seva existència: viu en un aeroport, amb els altres zombis, i de tant en tant, surten a caçar(-nos) a la ciutat. A mida que avancen les pàgines, però, veiem que potser no tots els zombis són iguals, ja que l’R té curiositat, a diferència d’altres. Aquesta curiositat és la que el fa que no es mengi la Julie i, a més, eviti que se la mengin els altres. Bé, això i el fet de menjar-se el cervell del Perry, el xicot de la Julie.

A partir d’aquí, comença a veure records d’en Perry, i a somniar, i a parlar-hi en somnis. Aquestes converses amb el Perry, alguna cosa que ja devia ser dins de l’R, i la Julie (sobretot la Julie), fan que l’R canviï. A partir d’aquest canvi, l’R i la Julie decideixen que salvaran el món. No saben com, però ho descobriran mentre ho intenten. Tenen l’oposició del món sencer: de morts que es mouen i de vius que sobreviuen, que estan perduts dins d’un bucle infinit, on uns viuen perquè els altres se’ls mengin. I tots, tan morts com vius, creuen que això no canviarà, que sempre serà així. Però clar, quan res canvia, tot és estàtic… és com si estigués mort. Però l’esperança i la voluntat de la Julie i de l’R, una viva i un mort, potser faran que canviïn d’opinió.

Una vegada llegit (i gaudit) aquest llibre, em pregunto de què tracta. I crec que tracta sobre el sentit de la vida. Sobre què ens mou a nosaltres (que estem tots vius): els anhels, les il·lusions… Les coses que ens fan llevar-nos, dia a dia, i ens separen (lleugerament) dels zombis, que només vagaregen, grunyint i remugant. I he decidit que prefereixo ser viu que no pas ser zombi, també perquè han perdut la capacitat de llegir… i no voldria haver-me perdut aquest llibre.