Abans de gairebé tot, de Víctor del Árbol

abansdegairebetotNosaltres, estic en ratxa. Porto una temporada d’allò més bona amb els llibres que llegeixo. Aquest darrer Premi Nadal del Víctor del Árbol és una joia que no us podeu perdre.

És una història aparentment complexa però que es va aclarint a mesura que t’endinses en la profunditat de les ments dels personatges que habiten les seves pàgines. Personatges que arrosseguen unes càrregues que fan de molt mal portar a munt i avall, la veritat.

En Germinal Ibarra es un policia que ha passat per una experiència que d’alguna manera li ha fotut la vida enlaire. Està casat i te un fill amb una estranya malaltia que requereix atenció permanent. La seva dona està tipa de la solitud en la que te que viure li agradi o no, les nits eternes sense el marit, les trucades de matinada per dir… vindré quan pugui, tinc molta feina…

En un altre ordre de coses, en un remot indret d’A Corunya anomenat Punta Caliente -tot hi que fa un fred que pela-, hi apareix una dona que es fa dir Paola. Apareix de nit, amb un descapotable vermell i amb la por marcada al rostre. La Paola diu que ha vingut a fer fotos, que es quedarà una temporada, que no molestarà, i la Dolores, que prou feina té amagant les seves penes i les seves inquietuds, l’acull a casa seva sense voler saber gaire coses, tot i que nota que hi ha quelcom d’obscur.

La Dolores té un veí, en Mauricio, un home ja gran que ha hagut que tornar de la seva Argentina natal per fer-se càrrec del seu nét, en Dani, que s’ha quedat sol després de l’incendi de la casa familiar on van perdre la vida els pares i el germà gran. La Paola es una dona atractiva però madura i en Dani és un adolescent, però entre tots dos s’inicia una relació que va entre l’atracció i rebuig, entre la necessitat i el despreci, entre l’amor i l’odi. Òbviament l’avi Mauricio no pot quedar-se de braços plegats veient el que veu, i a la seva manera intenta posar fi a una relació que només pot ser nociva i perjudicial, per no dir perillosa, per tothom.

Mentre va fent, l’acompanyen els records de joventut, quan el seu millor amic es va començar a fer anomenar Comandante i es va convertir en un torturador implacable. El seu amic era un sàdic sense entranyes, capaç de fregir els testicles d’un adolescent, de donar mil cops al cap amb una tovallola mullada amb una pastilla de sabó a dins, de trencar les dents de qualsevol pobre diable a puntades de peu.

I aquí hi ha la màgia: tots aquest personatges aparentment tan dispars, mica en mica van trobant el seu nexe, la seva parella, el seu sentit. De la mà de l’autor, veiem de què és capaç una persona al límit de les seves forces, com n’és de forta la pressió del passat al nostre cervell i, sobretot, que per un fill es poden fer autentiques bogeries.

Un llibre que de ben segur us arribarà al cor i que silenciosament us farà aplaudir per la justícia.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Abans de gairebé tot
Autor: Víctor del Árbol
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Premi Nadal 2016
Traducció: Núria Parés Sellarés
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-664-2060-0
Preu: 20,50€

Li deien pare, de Carles Porta

lideienparecarlesportaBenvinguts a un nou llibre aterrador de Carles Porta. Aterrador, com ho era Tor, però que en aquest cas fa més angúnia que por. I no sé si malauradament o no però… però és un llibre fascinant!

Porta obre de nou la realitat més negra que tenim al nostre entorn i ens l’acosta prou perquè, fins i tot, hi hagi moments en què ens qüestionem el que sempre hem tingut molt i molt clar.

El cas de David Donet -potser el recordeu, jo no el recordava- és el del pederasta que va ser detingut el 2015 per haver abusat de (molts) menors mentre els feia de pare d’acollida.

¿Més? Més: Donet gravava els actes sexuals, els abusos, que portava a terme a la que molts mitjans van anomenar “la cambra dels horrors”. La veritat, aquestes referències d’estil que es fan servir en periodisme són útils per saber de què és parla, però com a periodista sempre he pensat que és millor fer servir altres expressions menys teatrals i més neutres. Amb un “el pederasta de Castelldans” o “el cas de Castelldans” jo ja en tindria prou.

Amb aquest Li deien pare -Premi Godó de Reporterisme 2015-, en Carles Porta relata en primera persona a través de quatre persones diferents -el mosso d’esquadra que liderava el cas, la víctima principal, el pederasta i la responsable de la fundació que enviava nens a la casa d’acollida de Donet- el cas. Ho fa de manera clara, dinàmica, entenedora i prou propera com perquè, en el cas de David Donet, no arribem a empatitzar amb ell però que molt perillosament puguem arribar a… entendre’l?

Aquí rau l’angúnia del cas i el com d’aterrador pot ser el llibre. Durant més de 15 anys, aquest pederasta de Castelldans va estar fent-se càrrec de nens que, pagant un preu desconegut per un amor paternal, no sabien que el que estaven vivint era un abús.

És per això que li deien pare.
I és per això que fa tanta por.

Jo me l’he llegit en un dia i mig. No l’he pogut deixar!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Li deien pare
Autor: Carles Porta
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Premi Godó de Reporterisme i Assaig periodístic 2015
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-9809-359-9
Preu: 17,90€

L’elefant desapareix, de Haruki Murakami

lelefantdesapareixL’Eulàlia se’ns estrena al Nosaltres amb un autor que cada any sona pel Nobel de Literatura: Haruki Murakami.

A veure què ens explica d’aquest L’elefant desapareix que acaba d’arribar a les llibreries:

Haruki Murakami torna, si es pot dir així, en català amb L’elefant desapareix. Un recull d’articles que va escriure entre els anys 1980 i 1991 que, agrupats en aquest llibre, conformen un còctel d’històries, aparentment, inconnexes entre sí però que guarden un símil, un fil continu i un rerefons molt semblant.

La rutina de cada personatge i famílies que hi apareixen és transformada per Murakami cap un univers surrealista i molts cops sense cap mena de sentit. Tot i així, arriba un punt que el seu imaginari infinit creat per aquests contes -que és el cap i a la fi el que són- no se t’acaba fent estrany. Fins i tot, t’hi adeqües i acceptes sense qüestionar que, per exemple, un dels protagonistes tingui la mania de cremar graners un cop cada dos mesos.

Murakami doncs, posa per escrit tot aquell seguit de pensaments que tots tenim generats per la monotonia diària. És a dir, fa actuar els seus personatges per instints, de vegades els més bàsics, abans que la racionalitat i la reflexió els freni d’actuar. Potser per això el llibre es titula L’elefant desapareix, perquè com a humans a vegades ens oblidem que seguir els instints és igual de lícit que asseure’ns per valorar quin ha de ser el següent pas.

Personalment, aquesta ha estat la meva estrena dins del món Murakami i m’ha quedat clar un aspecte: ens convida a fer volar la imaginació deixant inacabades i al punt més àlgid gairebé cadascuna de les 17 històries que ens presenta.

Continuarà…

Esperem tornar-te a veure i a llegir-te aviat, Eulàlia!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: L’elefant desapareix
Autor: Haruki Murakami
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traductor: Marina Bornas Montaña
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-16367-51-1
Preu: 19,90€

La filla del capità Groc, de Víctor Amela

lafilladelcapitagrocEl Premi Ramon Llull d’enguany ha estat pel mediàtic Víctor Amela i la seva obra La filla del Capità Groc.

Nosaltres, aquest és un llibre que parla de la guerra, concretament de la lluita acarnissada entre els carlins i els isabelins. Uns, partidaris del rei Carles, i els altres de la nena-reina Isabel. Uns, els primers, defensors a ultrança de l’Església i del Rei, i els altres, també anomenats liberalistes, defensors de la reina i d’enderrocar els vells costums, que consideren obstacles per al progrés.

En Tomàs Penarrocha es el Groc. Tothom el coneix així pel seu manyoc de cabells i llargs bigotis del color d’una panotxa. La vida del Groc es un no parar d’amagar-se i defensar-se, una fugida permanent que fa que la seva família visqui sempre amb l’ai al cor. Si per algú te predilecció el Groc, és per la seva filla Manuela, una nena que adora son pare i que, amb els anys, demostra ser filla de qui és. De valentia i de coratge no en va escassa, no.

Després de més d’un any a França, lluitant amb el seu cap, el mític carlista Cabrera, el Groc torna a Forcall, el seu petit poble a tocar del Maestrat. El primer en veure’l es el petit Pep lo Bitxo, que corre com un esperitat a donar la notícia a la seva amiga Manuela. Aviat s’escampa per tot el poble que… ha tornat el Groc!!

El Groc és un bon orador i un gran ésser humà. Parla de la seva causa amb tanta passió, amb tanta determinació i convenciment… I al principi guanya adeptes amb comptagotes, però mica en mica aconsegueix reunir gairebé un petit exèrcit de fidels a la causa carlista. Tots són gent de camp, treballadors honrats que veuen amb recel tornar a les armes i a triscar pels penya-segats com les cabres… però el Groc es el Groc! I al seu darrera que van amb la il·lusió renovada i les ganes de lluitar i guanyar intactes.

Tan en un bàndol com a l’altre es cometen barbaritats i salvatjades de tota mena. Així son les guerres: no n’hi a ni una de sola que hi entengui de contenció o moderació o de sentiments. Per això serveixen les guerres: per embrutir la gent i anul·lar qualsevol vestigi d’humanitat.

En el cas del Groc, tot i que no és pas un angelet, s’ha de reconèixer que és un paio que inspira simpatia, combreguis o no amb els seus ideals. Té una mena d’honradesa i de punt d’honor que el situen amb una elit única de lluitadors.

Al llarg de la seva vida, al Capità Groc li passen històries de tots colors. Des del principi de la lluita que mantenen contra els isabelins l’han acompanyat tres dels seus millors amics. Són gent pels qui el Groc posaria la mà al foc sense por de cremar-se. Però enmig d’una guerra és ben cert que només pots fiar-te de tu mateix…!

L’autor descriu meravellosament la comarca del Maestrat, els Ports de Beseit, el parlar característic d’aquests indrets, la transparència de l’aigua dels rius, el bestiar, les llars… Et fa viatjar en el temps i veure, dalt de tot de qualsevol cim, el Groc amb els seus ulls blaus i els seus cabells tan rossos lluitant per la seva causa.

En Víctor Amela va jugar pels carrers de Forcall quan era petit i és descendent directe d’algun del personatges que desfilen per aquesta novel·la, que de ben segur us farà mes entenedora una part de la nostra història gairebé desconeguda per molts de nosaltres.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: La filla del capità Groc
Autor: Víctor Amela
Editorial: Planeta
Col·lecció: Ramon Llull
Premi Ramon Llull 2016
Pàgines: 438
ISBN: 978-84-9708-281-5
Preu: 21,50€

Blat, de Josep M. Pagès

blatjosepmpagesJosep M. Pagès ha guanyat, justament, el Premi de novel·la curta Just M. Casero 2015. Permeteu-me l’innocent joc de paraules. Certament és una novel·la curta i el llibre és petit, 128 planes. Però és un gran llibre.

Centrat en dos personatges que es mouen en llocs diferents anem descobrint quins són els camins que han recorregut abans d’arribar-hi. Un a Lleida, en Tomàs, ha estat convidat mig per casualitat a una festa de casament que té lloc en una casa luxosa a la vora de la ciutat i sabrem, per les pistes que va deixant anar l’autor, que temps enrere havia tingut relació amb la núvia i amb el nuvi.

L’altre, del qual no en sabem el nom, intuïm que en un moment poc posterior a l’exili del febrer del 1939, vol travessar la frontera -igual com ho ha fet amb èxit un altre personatge que anava amb ell- i estableix misterioses relacions amb l’oficial de l’estafeta, una dona que treballa en una oficina encaixada en el tronc buit d’un noguer i després amb una vella que l’amaga aixopluga i té la casa i el cap farcits de records.

Tant en un cas com en l’altre hi ha contínues referències a dos germans lleidatans de casa bona, un dels quals, M., el gran, va ser metge i escrivia poesies i l’altre, V., el petit es va ficar en la política activa a l’època que això comportava tenir una pistola que M. per precaució va llençar al Segre…  S’esmenten per la lletra inicial com alguns personatges de Kafka o de Pedrolo, i no és difícil endevinar que s’està parlant de Màrius i Víctor Torres. Uns manuscrits obra de M. són el nexe d’unió entre la peripècia de Tomàs i la de l’exiliat sense nom.

Tot això és un intent de descriure de què va el llibre, però passa que només és l’entramat sobre el qual Pagès va desplegant una elaborada redacció feta de salts en el temps i en l’espai, amb referències a la història de Lleida, a la Guerra Civil i a l’exili. I tot amb un molt acurat ús de la llengua ple d’imatges de refinada poesia. Amagat entre aquestes imatges trobem el blat que dóna títol al llibre.

És un llibre que no es pot llegir com qui llegeix el diari: cal posar-hi els cinc sentits. Però si us agrada la literatura que demana esforç en sortireu molt recompensats. Gran llibre!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Blat
Autor: Josep M. Pagès
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Premi de Novel·la Curta Just M. Casero
Pàgines: 128
ISBN: 978-84-16367-38-2
Preu: 16€

A punt d’estrena, de Maria Carme Roca

apuntdestrena Maria Carme Roca és una de les escriptores més prolífiques actuals de la literatura catalana. Des dels inicis de la seva carrera com a escriptora fins a dia d’avui ha publicat una cinquantena de llibres, la major part d’ells destinats als infants i al jovent, tot i que en els últims anys, la temàtica de les seves obres ha derivat cap a la novel·la històrica, com a L’escollida dels déus (2011), L’enigma Colom (2014), o aquesta que tot just acaba de publicar-se, A punt d’estrena.

Fent un resum molt resumit diríem que A punt d’estrena és una novel·la sobre el que ara anomenem una top model però ens hem de traslladar uns quants anys enrere, cap als anys 40, per situar-nos. Ens explica la vida de l’Eulàlia Rovira, una nena que en la seva infantesa es veu obligada a passar molt de temps tancada a la seva habitació per curar-se d’una malaltia i que té en les revistes de moda la seva finestra al món. Tant és així que des del llit de casa somnia a convertir-se en una d’aquelles maniquins que surten a les fotografies de les revistes ensenyant els models dels dissenyadors més importants de l’època.

L’Eulàlia pertany a una família més o menys acomodada de Barcelona i relacionada també amb Manresa, ciutat origen de la coneguda família Jorba que va aixecar amb molt d’esforç una de les empreses més importants del panorama tèxtil, i que a Barcelona tindria la seva expressió més destacada a Can Jorba, un edifici al Portal de l’Àngel ara ocupat per uns altres grans magatzems.

Com que això surt a la contraportada del llibre, us puc explicar que l’Eulàlia aconsegueix el seu somni i es converteix en una cotitzada maniquí que arriba a treballar amb Manuel Pertegaz i és valorada pels grans dissenyadors de l’època i, compte! que això és tant com que ara siguis model i et demanin a can Valentino o a can Chanel, per posar un exemple. Però clar, no serà fàcil. L’Eulàlia haurà de viure experiències complicades i haurà de fer grans sacrificis per aconseguir el seu objectiu… però això no us ho explicaré. Haureu de llegir-vos el llibre.

Maria Carme Roca dibuixa una història personal, però també traça les línies d’una època i d’una ciutat, la Barcelona dels anys posteriors a la guerra civil. Amb A punt d’estrena podrem reviure el ressorgiment de la ciutat després d’una època convulsa i fosca i podrem passejar pels seus carrers i fer-nos una idea de com eren abans de la ciutat turística i mundialment coneguda que és ara.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: A punt d’estrena
Autor: Maria Carme Roca
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 576
ISBN: 978-84-664-1797-6
Preu: 22€

Campanes de boda, de Teresa Solana

campanadesdebodaFeia temps que la Teresa Solana no ens visitava. Avui ha tornat per gust i felicitat dels amants de la novel·la negra, sigui d’on sigui: nòrdica, irlandesa, americana, veneciana, siciliana… o catalana!

A Campanades de boda, com en altres novel·les, l’autora repeteix escenari -Barcelona- de la mà dels seus dos entranyables i insòlits detectius privats -el Borja i l’Eduard- que, encara que amaguin que són germans bessons, no cal que facin gaires esforços per dissimular-ho, perquè són dos caràcters i tenen uns sistemes de vida totalment oposats.

Pel nom ja haureu deduït qui és el “pijo” i barrut, presumit i una mica calavera i que li encanta relacionar-se amb la jet set, oi? Enginyós a l’hora d’embolicar la troca, mentir i enredar per tal d’aparentar el que no és (no són Trau Assessores) i que li serveix també per arribar a descobrir la veritat… d’un crim naturalment. Mentrestant, l’Eduard és una persona honesta i assenyada i quan la dona treballa a un Centre de Teràpies Alternatives ell compra, cuina i fa feines de casa i mira d’amagar als fills i a la dona en quins embolics es troba fent de detectiu una mica “amateur”. Encara que de vegades tingui aventures inconfessables!

És la veu narrativa. Ho explica en el Prefaci que signa i on justifica la senzillesa de la narració. Vol deixar-hi simplement constància dels fets i com que no és escriptor el seu estil és directe, sense floritures i recollint la manera de parlar d’un bilingüisme imperfecte.

És doncs una novel·la negra lleugera, distreta, que es llegeix fàcilment (dues-centes pàgines), i on a més de la història de l’assassinat i el seu aclariment es retraten diferents ambients de la ciutat -des de l’elegant hotel fins al bar més cutre de Sant Adrià- on conviuen personatges tan diferents com el Molt Honorable President, els multimilionaris americans, el Don Benito i els seus fills ficats en el món de la droga i els camells més perillosos.

I no us dono més detalls de l’argument perquè és pecat en les novel·les negres!

Títol: Campanes de boda
Autor: Teresa Solana
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-297-7218-0
Preu: 18,50€

El cas Santamaria, d’Andrea Camilleri

elcassantamariaUn expert financer, molt seriós, competent i honest, marit fidel i pare responsable, s’encarrega de redactar un informe sobre les presumptes irregularitats d’un grup bancari que té grans connexions amb polítics importants. Ja ha estat advertit que “Tothom que té l’obligació de fer complir la llei també té el deure de tenir ben presents les possibles repercussions polítiques i socials d’allò que fa”.

No es tracta d’una crònica dels diaris d’aquesta setmana, o de l’altra o de l’altra. És el marc en el qual es mou la novel·la curta -o narració llarga- que ha escrit l’incombustible Andrea Camilleri, aquesta vegada ambientada a Roma; és a dir lluny de la seva Sicília, i sense el comissari Montalbano ni els entranyables Cattarella, Fazio, etc.

Andrea Camilleri va escriure La relazione, títol original de la narració, amb 89 anys a l’esquena (ara ja en té 91) i mantenint intacta l’acidesa crítica envers el poder i la corrupció dels diners i també la capacitat de descriure de quina manera l’impuls sexual és capaç de moure i somoure les persones. Els homes, per ser més precisos. Els passatges subtilment eròtics són una característica dels relats de Camilleri en general i, molt particularment, a La relazione.

El títol en italià ens posa sobre la pista de l’eix sexual de la trama mentre que el títol en català –El cas Santamaria– centra el focus sobre l’eix de la corrupció política i econòmica. Santamaria és el nom del Grup bancari investigat.

Si empatitzem amb Mauro Assante -el protagonista- cosa molt probable, haurem d’anar patint per ell, ja que quan comença ens fa pensar en el film de Marilyn Monroe, La temptació viu al pis de dalt, però va evolucionant cap a una teranyina de situacions com la dels films de falsos culpables de Hitchcock o, fins i tot, amb el Kafka d’El procés.

Molt ben lligat i ben escrit Camilleri ens atrapa a la seva teranyina i no podem deixar de llegir mentre desitgem poder avisar al Titella per dir-li “Que ve el dimoni!”, com els nens en una sessió de putxinel·lis. No us explico com acaba…

Molt bona, com és habitual, la traducció de l’expert Camillerista Pau Vidal, tot i que, en estar l’original escrit en italià normatiu no ha necessitat tanta recreació de llenguatge com a les novel·les sicilianes.

Per a camilleristes, però també per aficionats a la lectura. Un llibre que no pots deixar fins al final.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: El cas Santamaria
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traductor: Pau Vidal Gavilan
Pàgines: 184
ISBN: 978-84-297-7481-8
Preu: 15€

Dies de tot, de Blanca Soler

diesdetotQuan s’edita un llibre nou sovint s’acompanya d’una faixa on apareix una frase publicitària per cridar l’atenció del comprador o al costat del títol hi apareix una definició del llibre per atreure al possible lector. Podríem fer la llista d’aquesta mena d’eslògans. El llibre que avui us porto al Nosaltres té una bonica foto a la portada d’una dona a qui no li veiem la cara i al costat dues frases:

Una vida a examen

i

Reflexions d’una mestra, memòries d’una dona

Quan l’he acabat de llegir m’he dit: “Ostres! De quina manera tan simple i tan precisa està definit el que és aquest llibre”.

L’autora, que forma part d’una família on altres membres escriuen articles, novel·les i fan guions i dirigeixen programes per la televisió, arriba als 60 anys, li ha tocat la “loteria” d’una malaltia dolorosa i que l’impedeix portar una vida activa i “normal”, i aquesta situació amb Dies de tot la porta a construir un conjunt de 81 capítols breus  -dies, jo diria-  on contempla el present amb la maduresa d’una vida plena, viscuda, i al mateix temps una evocació als temps passats, amb les penes i les alegries, les il·lusions i les decepcions. Els que han nascut i els que ja no hi són, els paisatges d’infantesa i el paisatge quotidià d’avui … I molt especialment l’experiència viscuda d’una professió iniciada amb moltes il·lusions i dedicació, molt estimada, passant de vegades per davant del que era més important, l’home i els fills, i que acaba convertint-se en una font de frustracions continuades que desgasta, cansa, crema.

Ja veieu doncs que el llibre és una confessió honesta on apareix aquest sentiment, tan present en la literatura, de descobrir com de de pressa han passat els dies i els anys i com, de cop, som conscients que ja ens queda poc futur i que no estem segurs d’haver aprofitat del tot el nostre temps vital. Tot això, però, escrit amb sinceritat i amb serenitat. I ben escrit, com podem esperar d’una antiga professora de llengua i literatura.

El llibre es tanca amb un epíleg, que no té títol, però que comença dient “Per què escriu?”… i la llista de les respostes és magnífica. Balsàmica pel cos i l’ànima.

Com que jo també he arribat a aquesta edat, he viscut el món i la societat que a pinzellades hi surt i… i també sóc de les que ens vam abocar vocacionalment a la mateixa professió, excuso dir-vos que jo afegiria a la coberta un altra frase: “Retrat d’una generació”, de tan identificada que m’he sentit.

És un llibre que interessa, per tant, als veterans i veteranes (com cal afegir ara) d’aquelles batalles que avui ja són batalletes. Però vull creure que també als que avui malden per tirar endavant el repte d’educar els fills dels altres. I, naturalment als que miren el passat amb curiositat, tendresa i ganes de treure’n lliçons. I que gaudeixen de llegir allò que està ben escrit.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Dies de tot
Autor: Blanca Soler
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-664-2039-6
Preu: 18,50€

Suzanne, de Noemí Trujillo

suzannenoemitrujilloLa Susanna és fotògrafa i viu Barcelona. Li encanta fotografiar aeroports. Per ella és una cosa gairebé obsessiva. Arriba a l’aeroport -el que sigui- de Barcelona, Madrid, Frankfurt,… tant és! I allà s’hi instal·la com si fos okupa, s’hi passa dies veient com es desperta un aeroport, com obren les cafeteries i els quioscs de premsa, el personal de neteja que es distribueix per fer les seves tasques, el tràfec dels passatgers amunt i avall…

Tanta i tanta gent que passa al cap del dia per un aeroport… i, en canvi, és un dels llocs més solitaris del planeta. Ningú es fixa en ningú, prou feina té tothom amb els seus mòbils, les seves tablets i en vigilar els panells informatius que anuncien el proper vol. A ningú li importa la gent que passa pel seu costat. És per això la Susanna pot fer la seva feina com si estigués sola i fer fotos de tot i tothom.

El Tomàs viu a Madrid i treballa a l’aeroport. Així es com coneix la Susanna. I s’enamoren perdudament l’un de l’altre.

La feina de la Susanna cada cop l’absorbeix més i més. Viu i respira per la càmera que porta penjant del coll com si fos un talismà. Viatja constantment i, vulguis o no, això fa que la relació amb en Tomàs es deteriori cada dia una miqueta. Ella va tenint “noviets” esporàdics aquí i allà. Mai és res gaire seriós però, sigui com sigui, això de les aventures gaire bo no no pot ser; i més per una persona que està a punt de casar-se amb el seu xicot i anar-se’n a viure a un xalet a Villaviciosa, a les afores de Madrid.

En Tomàs, per la seva banda, tampoc no es mama el dit. I tot i que s’estima la Susanna per sobre del bé i el mal, també es busca la vida amb alguna que altra mossa que li ompli els buits al cor que li deixa la seva estimada.

Per si tot això no fos de per sí prou complicat, resulta que com més s’apropa el dia del casament, més dubtes assetgen la Susanna. Ella estima Barcelona, i per sobre de tot el seu barri de Sant Antoni. Deixar-ho tot per instal·lar-se a Madrid, a les afores, mes ben dit…. uf!! A més, la relació que té amb la família d’en Tomàs és, per dir-ho de manera suau, més aviat tensa.

En Tomàs té tres germanes, una mare malalta i obsessiva amb el seu “nen” i un pare ex-taxista que no suporta els catalans i deixa anar perles del tipus “los catalanes cada vez están más gilipollas”. Tan tensa es posa la cosa que la Susanna decideix ajornar el casament i donar-se un temps per re capacitar i decidir el millor per a tots dos. Han de passar diverses coses més aviat tristes per posar ordre a aquesta disbauxa.

Tot això amb la sintonia que acompanya tota la novel·la: la cançó Suzanne, de Leonard Cohen.

Aquesta és una novel·la que explica el que molts catalans coneixem prou bé. Són les diferències entre Madrid i Barcelona i el peatge que s’ha de pagar per estimar i renunciar a la nostra vida i a les nostres llibertats.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Suzanne
Autor: Noemí Trujillo
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-16367-44-3
Preu: 18€