Temps de família, de Tània Juste

tempsdefamiliaAquesta és una història d’aquelles que quan les acabes et deixen bon sabor. Picant l’ullet a la pròpia novel·la diria que és equilibrada, amb aromes intensos i dolça, però sense embafar.

Temps de família de Tània Juste és una història familiar. Ens explica la història de la família Giner, començant amb el retorn des de Cuba del patriarca, el 1898, i acabant amb la quarta generació de la nissaga, ja durant els anys d’assentament dels franquistes al poder.

En Bonaventura Giner, el personatge amb qui s’inicia cronològicament la història és enviat a Cuba per tal que allà es formi i faci fortuna. Quan torna a Vilafranca després de la mort del seu pare, troba les terres familiars abandonades i mortes arrel de la crisi de la fil·loxera. En Ventura decideix dedicar la seva vida a recuperar el mas i el bon nom de la família creant del no-res un imperi vinícola. A partir d’aquí viurem esperances, amors, venjances, alegries i penes dels quatre fills d’en Ventura i la seva dona, la Mercè, la filla petita d’una família burgesa barcelonina, que serà l’autèntica matriarca de la família.

Amb aquestes premisses, Tània Juste desenvolupa la història d’una família que podria ser com la de moltes altres famílies del Penedès. Rebuscant als arxius segur que trobaríem casos de pagesos que van veure amb horror com els camps de vinyes del país sencer s’infestaven per la fil·loxera un cop va travessar la frontera amb França, que van viure les terribles conseqüències d’aquell desastre i que van haver de fer mans i mànigues per acabar tirant endavant amb el poc que els va quedar. Probablement, també podríem trobar famílies amb avantpassats que van marxar a Amèrica a fer fortuna i per descomptat que trobaríem famílies que van veure com durant la guerra, les terres eren confiscades i després retornades si havien militat al bàndol adequat. Temps de família és doncs, una agradable narració de tots aquests fets concentrada en els Giner i els que els envoltaven.

Tània Juste torna al món literari amb aquesta segona novel·la de tipus històric, amb un subtil regust al Mirall Trencat, de Mercè Rodoreda, després de la publicació el 2014 de L’hospital dels pobres que també vam ressenyar aquí, al Nosaltres. I no ho ha fet del tot malament, tenint en compte que Temps de família va guanyar el passat novembre l’últim Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica que dóna l’editorial Columna des del 1997.

Títol: Temps de família
Autor: Tània Juste
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 368
ISBN: 978-84-664-2004-4
Preu: 20€

La dama de la furgoneta, d’Alan Bennett

ladamadelafurgonetaAquest és un llibre curiós. Tracta d’uns fets i d’una història que, si no fos que són reals (ho diu la BBC, gent seriosa!), no ens els podríem creure.

Alan Bennett, que al seu país, la Gran Bretanya, és molt conegut com a dramaturg, actor, novel·lista i guionista, es troba en l’estranya situació que al davant de casa seva hi aparca una furgoneta mig desballestada que serveix de vivenda a una dona vella amb aspecte de sense sostre i que ha de barallar-se a cada moment amb la guàrdia urbana ja que no es pot tenir un cotxe gaire temps en un mateix lloc. Bennet ho veu des de la finestra de casa seva i com que està tip de presenciar les disputes absurdes ho soluciona deixant que la senyora estacioni temporalment la furgoneta a l’espai que té destinat a l’aparcament del seu cotxe del seu jardí. I li passa un cable des de la casa per a que tingui llum i calefacció.

La solució temporal dura 15 anys!

L’anecdotari que aquesta peculiar situació provoca és inacabable. Per exemple:

La gent que venia a casa s’havia d’esquitllar pel costat del vehicle, i mentre esperaven que jo obrís la porta, Miss Shepherd els escrutava des del darrere del parabrisa tèrbol. Si tenien mala sort, es trobaven la porta del darrere oberta i Miss S. asseguda allà amb les cames llargues i blanques penjant. L’interior de la furgoneta, un abocador de roba vella, bosses de plàstic i menjar a mig consumir, no era fàcil d’ignorar, però si algú que Miss S. no coneixia s’aventurava a parlar-li, ella de seguida arronsava les cames i tancava la porta sense dir ni una paraula. (…)

En una ocasió, Coral Browne sortia de la casa amb el seu marit, Vincent Price, i parlaven en veu baixa.  -A veure si callem -va exclamar la veu dins de la furgoneta-, que estic provant de dormir. Per algú que havia provocat terror a milions de persones, va ser una ració inesperada de la seva pròpia metzina.

La tècnica narrativa, molt ben portada, divideix La dama de la furgoneta (152 planes amb lletra grandeta) en tres parts: una “Introducció”, el nucli “La Dama de la Furgoneta. Memòria original” i una “Nota final (1994)”. Gairebé tan llarg és l’arrebossat com el tall, però és que Bennet ens dosifica la informació de manera que ens va interessant en la descripció de la fascinant Miss Shephard creadora d’un partit polític de la què és l’única integrant, que envia escrits a Mrs. Tatcher donant-li consells, que havia sigut concertista de piano, que pinta les seves successives furgonetes de color groc, que fa una pudor insuportable…

El rodatge del film basat en tot això, que ja s’ha estrenat a Anglaterra, forma part del propi llibre que hi fa referència sovint.

Divertit, tendre, amb l’acidesa civilitzada de l’humor made in UK, és un llibre agradable de llegir, molt ben construït i que ens fa esperar amb candeletes veure’l al cinema.

I, a l’inrevés, quan vegeu el film us agradarà rememorar la inefable Miss Shephard, La Dama de la Furgoneta.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: La dama de la furgoneta
Autor: Alan Bennett
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traductor: Ernest Riera Arbussà
Pàgines: 160
ISBN: 978-84-16367-45-0
Preu: 11,50€

Mai no és tard, de Miquel Pucurull

mainoestardPer aquelles casualitats de la vida, resulta que el mateix dia que acabo de llegir Mai no és tard és el dia que a Barcelona es corre la Mitja Marató de la ciutat. I és que Mai no és tard és un llibre que parlar de córrer i del que suposa pel seu autor, Miquel Pucurull, aquesta passió -dir-ne afició seria quedar-se moooooooooolt lluny.

Anem per parts. Comencem parlant de qui és Miquel Pucurull, o en “Pucu” com el coneixen els habituals de les curses de llarga distància. El Pucu és un dels personatges més coneguts i estimats en el món dels corredors populars, és marit, pare i avi, i a més és maratonià de soc-rel. I dic tot això, perquè presentar-lo com un iaio de setanta-set anys seria gairebé com faltar-li al respecte perquè que sigui la seva edat el primer que ressaltin d’ell és el que menys li agrada. Però això de les maratons és el que potser ens crida més l’atenció -i l’admiració- als que al nostre DNI hi diu que som més joves i que en algun moment ens ha picat el cuquet de les curses. Perquè resulta que en Miquel ha acabat ni més ni menys que quaranta-cinc!! maratons. Hi torno, quaranta-cinc!!

Anem pel llibre. Podria acabar ràpid dient que és un llibre que va sobre córrer. Més concretament, sobre córrer maratons, però us enganyaria perquè és molt més que això. Pàgina rere pàgina, capítol a capítol, en Miquel posa negre sobre blanc per parlar de què ha suposat, suposa i suposarà a la seva vida el posar-se unes bambes i baixar al carrer a fer quilòmetres. Però sobretot, el que representa córrer els 42.195 metres que té de recorregut una marató moderna. No us enganyo quan us dic que aquest llibre exhala passió per una disciplina atlètica que a mi em semblava que em quedava molt lluny, però que després de llegir aquests 42 quilòmetres i 195 metres, ara veig més a prop.

Us en fotreu, però us ben asseguro que jo també faré una marató algun dia i és que, com diu el Pucu, Mai no és tard.

Hi ha capítols per a tot. En uns explica per què va començar a córrer, o com una necessitat es va convertir en una passió, en altres parla dels moments bons com quan va anar a Nova York o a Londres a córrer en aquelles ciutats i altres els reserva pels moments dolents, com quan va haver de fer una parada per recuperar-se d’una lesió.

Però hi ha capítols que m’han semblat especialment emotius, com el que dedica a la soledat del corredor de fons i que li dedica a la Tatiana Sisquella reproduint un article que va publicar al Diari Ara amb motiu de la marató de 2011. La Tatiana no era corredora, però el seu pare, l’Emili Sisquella, sí que ho era i coneixia molt bé què viuen i senten els maratonians quan s’enfronten als 42.195 metres.

O quan parla de com les dones es van anar introduint en aquesta disciplina, com quan van intentar treure per la força la Katherine Switzer de la Marató de Boston el 1967 o quan a les Olimpíades de Los Angeles, durant la primera Marató olímpica on es permetia a les dones participar la Gabrielle Andersen va acabar la cursa completament deshidratada i exhausta perquè les normes desqualificaven els corredors assistits per les assistències mèdiques encara que no els haguessin ajudat en el desplaçament.

I com no, ja al final, ens explica el motiu que el fa sortir a córrer la Marató de Barcelona els últims anys. En Pucu corre per una causa molt especial, per recollir diners per la investigació de la diabetis infantil, perquè és una malaltia que a la seva família els ha tocat de ben a prop.

Us en deixo uns fragments:

Una recomanació per a aquells i aquelles que us agrada córrer: no deixeu de fer-ho mai. Arribeu a septuagenaris com un servidor i correu la Marató (…) L’alegria que experimentareu en acabar-la i la joia que us suposarà que, avis i àvies com sereu, la gent us victoregi durant el recorregut i a l’arribada serà una de les més grans satisfaccions que tindreu a la vida

“Córrer la primera Marató et canvia la vida. I córrer-ne qualsevol altra és apassionant. Has aconseguit una fita extraordinària, fruit d’un esforç anterior que t’ha comportat una sèrie de sacrificis durant setmanes. Sense aquest sacrifici, sense resolució ni esma, no pot haver-hi Marató”

Miquel -Pucu- si llegeixes aquest escrit, gràcies. Jo aquest any no podré participar, però estaré a l’arribada i et victorejaré -a tu i als altres participants- i espero ben aviat poder ser una més d’aquest grup escollit de corredors que un dia poden dir: “Jo he fet una Marató”.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Mai no és tard
Autor: Miquel Pucurull
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 328
ISBN: 978-84-664-2038-9
Preu: 18€

Jonàs, d’Isabel-Clara Simó

jonasisabelclarasimoHola a tots, Nosaltres!! Avui per primer cop em toca parlar del llibre d’una autora desconeguda per mi. Aquesta ha estat la meva primera incursió en l’obra de l’Isabel-Clara Simó amb en Jonàs. I quin plaer més gran Nosaltres, quin plaer més gran…

La novel·la, Jonàs, és un recull de pensaments, de sensacions a flor de pell. És una carícia al clatell i un cop de puny a l’estómac. És una prosa rabiosament poètica i descarnada, que diu grans veritats sense concessions i que podria resultar desoladora… però no, no és així. De tant en tant, l’autora ens ho posa més fàcil amb certes pinzellades d’un humor fi, deliciós i breu. Senzillament perfecte.

La història que ens explica l’Isabel-Clara Simó va de l’amor que sorgeix entre dos homes a la ciutat de Nova York. En Jonàs és un paio que enamora a tothom. Homes, dones, petits i grans. És guapo, és dolç, té els ulls blaus, els cabells rossos i una dent d’or. Però també té un passat ple d’ombres, un passat que quan li ve de gust, s’instal·la en el seu present sense demanar-li permís i li complica la vida de mala manera.

L’Àlex és de Barcelona i coneix en Jonàs només arribar a Nova York… i perd el cap per ell així que el veu. Perd el cap literalment, ja ho veureu!! De la mà del Jonàs coneixem racons, restaurants, galeries d’art i, sobretot, gent de Nova York. Tots ells són personatges al límit, gent que porten al damunt una càrrega emocional difícil d’arrossegar.

Passejar per aquestes pàgines de la mà de l’autora i amb la veu de l’Àlex i en Jonàs és una experiència que no us podeu perdre. És un viatge per recordar i explicar als bons amics.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Jonàs
Autor: Isabel-Clara Simó
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-664-2042-6
Preu: 18€

Un gos, d’Alejandro Palomas

ungosalejandropalomasUn gos és l’última novel·la publicada per Alejandro Palomas on l’escriptor recupera alguns dels personatges que va presentar a Una mare, editada primer en castellà fa poc més d’un any, i que ara Columna també publica en català.

Els que hàgiu llegit Una mare us retrobareu amb l’Amàlia, en Fer i les seves dues germanes, l’Emma i la Sílvia tres anys després dels fets que van succeir al sopar de Nadal que organitzava l’Amàlia en la novel·la anterior.

Jo no havia llegit Una mare abans d’endinsar-me en aquesta història, però havia sentit i llegit meravelles d’aquell llibre i de l’Amàlia, la seva protagonista. I he de dir que em feia un no-se-què… perquè tant la crítica com els lectors en general la qualificaven de surrealista, i em deia: “a veure si ara no t’agradarà això”. Doncs no us podeu arribar a imaginar com n’estava d’equivocada. Perquè l’Amàlia és surrealista, sí, però també és encantadora, divertida, carinyosa, no s’hi veu gairebé, però que en realitat ho veu tot. Un dels millors personatges amb qui m’he trobat en molt de temps, d’aquells que es fan estimar.

A Un gos els fets es desenvolupen entre la tarda i el matí del dia següent, després d’un nou esdeveniment familiar: un berenar a casa de l’Amàlia amb una convidada especial vinguda des de l’altra banda de l’oceà. Un cop acabat el berenar, l’Amàlia, que ha sortit a passejar amb la Shirley, la seva gosseta, es troba en Fer per casualitat en una cafeteria i poc després hi apareixen també l’Emma i la Silvia, les dues germanes. I és aquesta trobada a la cafeteria la que ens permetrà conèixer una mica més aquesta peculiar família amb una mare albina, divorciada i amb tres fills, cadascun d’ells amb una història personal en ocasions dolorosa, però per als qui la família és el pilar que els sustenta i els uneix, encara que no sempre ho veuen del tot clar.

M’he enganxat a Un gos com feia temps que no m’enganxava a cap llibre. I és que com el seu títol indica, el personatge al voltant del qual es mou tota la història és l’R, el gos d’en Fer. A través de les seves reflexions coneixerem la història de l’R i què representa per a cadascú dels que tenim animalons a casa la presència d’aquests peludets pels que molts donaríem gairebé tot el que tenim. Si teniu gossos o gats a casa no us deixeu perdre aquesta meravella de novel·la i, si no en teniu, tampoc.

Però no us penseu que tota l’estona estarem llegint sobre com ens podem arribar a estimar un animal els que en tenim un a casa, no. Mentre en Fer va repassant esdeveniments viscuts amb les seves germanes i amb la seva mare, se’ns anirà dibuixant davant dels ulls, paraula a paraula, la vida:

L’àvia tenia raó quan deia que la vida està feta de viatges menors units per transicions de descans i que són aquests viatges menors, aquests cops d’intensitat, el que recordaran els qui ens han conegut i ens han compartit.

Però també la família, una família peculiar, però que en realitat no és tant diferent de la de qualsevol de nosaltres:

La família és un contínuum de naufragis marcats per les morts i els naixements (…). Ser família és ser-ho també dels nostres vius i dels nostres morts, del records, del que hauria pogut ser i no ha estat, i de les converses que han quedat a mitges i que repetim en veu alta quan estem sols.

Voldria acabar aquest escrit amb unes paraules d’agraïment. Gràcies a Alejandro Palomas, perquè amb la seva narració ràpida, àgil i sobre tot emocionant m’ha fet riure, pensar i plorar intensament. I gràcies, Martí, per pensar que aquesta història m’agradaria. L’has ben encertat.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Un gos
Autor: Alejandro Palomas
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-664-2042-6
Preu: 18,90€

Marques que marquen, de Ramon Solsona

marquesquemarquenEn Ramon Solsona, al pròleg del llibre, ens proposa un joc que dóna molt la pista de què és i per què resulta tan atractiu aquest llibre.

Les marques delimiten franges generacionals senceres.
Fem una prova: què us suggereixen noms com Mirinda, Bultaco, Duralex, Rotring, Elgorriaga, Elena Francis, Dr. Martens, Juegos Reunidos, Gallina Blanca, Swatch, El Caserio, Biscúter, DDT, Barriguitas, Tumilet, Cinzano, Can Jorba, Mercromina, Vinçon, Calippo, Custo, Meccano, Norit, Varon Dandy, Mobylette, Bic Cristal, Ikea, Meyba, Cinexin, Nocilla, Famobil, Kelme, Nokia, Conguitos, Haribo…? Per les respostes, és fàcil endevinar la vostra edat.

Segurament podríem fer un joc semblant amb altres coses, com per exemple quines cançons canteu quan sou una colla de la mateixa “quinta”: Venid y vaamos todos/as; Quince, quince, años, años tiene mi amooor; En un pueblo de montaña….; Eran uno dos y tres los tres mosqueperros. En voleu una d’intergeneracional? Asturias, patria querida…

La lectura de Marques que marquen és un exercici divertit i estimulant que ens permet descobrir un munt de coses que no sabíem sobre l’origen d’aquestes paraules que, sense adonar-nos-en, han configurat una part important del nostre vocabulari.

I a més, segur que provoca unes ganes irrefrenables de fer com els inefables Dupond i Dupont afegint tot sovint un “Jo encara diria més!” de manera que si llegim amb una llibreteta al costat podem acabar manuscrivint un llibre gairebé tan llarg com el que ha confegit Ramon Solsona fet a base de les memòries personals de cada lector.

Si busqueu encaparrar-vos amb una història recaragolada i sanguinolenta del gènere negre, aquest no és el vostre llibre.

Però si voleu llegir amb un somriure una mica nostàlgic una crònica breu i ben escrita de la nostra petita història, fareu bé de llegir, d’una tirada o a petites dosis, aquesta curiosa història de les Marques que marquen.

I després, si voleu, podeu agafar una novel·la ben negra o un assaig ben saberut.

Ja m’ho sabreu dir.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Marques que marquen
Autor: Ramon Solsona
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-9809-347-6
Preu: 17€

Les aigües de l’eterna joventut, de Donna Leon

lesaiguesdeleternajoventutAmics, la Donna Leon, la gran dama de la novel·la negra aquest cop ens fa patir de valent amb aquest nou cas del comissari Brunetti i els seus companys de la Qüestura.

Tot comença amb un sopar a casa de la sogra d’en Brunetti, que cedeix el seu palauet a la seva íntima amiga, la comtessa Demetriana Lando-Continui. És una dona gran, rica i generosa que pateix per Venècia i la seva degradació a causa de les marees contínues de turistes i de la fugida massiva dels joves per no poder pagar els lloguers exorbitants que els hi demanen.

Per això el motiu d’aquests sopar, és reunir-se amb una sèrie de banquers, enginyers, dissenyadors i tota mena de personatges adients per tal de construir uns habitatges petits i accessibles perquè el jovent es quedi a Venècia enlloc de marxar a buscar fortuna fora de la ciutat. En Guido Brunetti, com és lògic, assisteix a aquest sopar en qualitat de convidat. El que no sap és que la Demetriana té un interès especial per parlar amb ell a causa d’un lamentable accident que es va produir ara fa quinze anys.

Els maldecaps de la dama se centren en la Manuela, la seva néta, una noia que després de caure al canal en circumstàncies poc clares, queda tocada per sempre més. Han passat molt anys però ella continua anclada en el passat. A dia d’avui, la Manuela té 30 anys però mentalment s’ha convertit en una nena petita.

A partir d’aquí, en Brunetti lluita per anar estirant els fils que li donin alguna pista sobre un tema tan poc definit i que a més ha passat fa una pila d’anys. A Les aigües de l’eterna joventut en Brunetti tornarà a comptar amb l’ajut de la sempre eficaç senyoreta Elettra, el fidel Vianello i la seva col·lega napolitana, Claudia Griffonni.

El que és evident és que la comtessa Demetriana té tota la raó del món al sospitar que la caiguda a l’aigua de la Manuela, una noia amb autèntic terror a l’aigua (que ja és mala sort vivint a Venècia), és molt estranya. En Brunetti i els seus col·laboradors aconseguiran arribar al quid de la qüestió i donar pau al esperit de la comtessa?

És sempre un plaer llegir la Donna Leon, Premi Pepe Carvalho d’enguany a la BCNegra 2016, i els seus personatges tan carregats d’humanitat, tan cultes, tan familiars, tan… venecians!!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Les aigües de l’eterna joventut
Autor: Donna Leon
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traductor: Núria Parés Sellarés
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-297-7490-0
Preu: 18,50€

Els enemics silenciosos, de Mireia Llinàs Ventura

elsenemicssilenciososNosaltres, com bé sabeu, si hi ha alguna cosa que ens agrada és llegir. Però també ens agrada saber què llegim, com llegim, i sobretot, a qui llegim. I de tant en tant tenim la sort de convèncer/enganyar algun autor o autora que acaba de publicar un llibre perquè ens l’expliqui per a tots Nosaltres.

Aquí teniu la Mireia Llinàs explicant-nos Els enemics silenciosos que acaba de publicar:

Aquesta novel·la està protagonitzada per la Nora Prim una agent de policia singular amb una capacitat única: la de viatjar en el temps. Treballa en una agència estatal inventada, el CIEC (Centre d’Investigació Estratègica de Catalunya), que és com una espècie de CIA catalana. Ella i el seu company, el Pere Tauler, s’encarreguen d’investigar casos que no es van resoldre en el passat i que per alguna raó al Govern els interessa rescatar-los. L’única persona que ho pot fer és la Nora Prim ja que no només analitza les conclusions de la policia de l’època sinó que pot tornar als llocs dels fets, interrogar els protagonistes del crim, etc.

En aquesta primera novel·la la Nora Prim investiga un dels casos més sonats de la postguerra catalana, l’assassinat de la prostituta Dolores Rey, nom que li he donat a la real Carmen Broto, que va morir en circumstàncies estranyes el gener de 1949. Tot el que envolta aquest crim tenia els ingredients perfectes per escriure una novel·la negra apassionant on es podien tocar (i denunciar) molts temes.

La noia es relacionava amb les elits de l’època i això va fer que la seva mort generés moltes llegendes. La van matar perquè sabia massa dels seus poderosos amants? Perquè era una delatora del règim i se la van carregar els anarquistes? Era una espia nazi i acabada la Segona Guerra Mundial ajudava a fugir excombatents? La Nora Prim s’immergeix una vegada i una altra en diferents moments, una excusa per també descobrir espais, esdeveniments i personatges mítics de la nostra Història però des de la perspectiva del present.

El que té d’interessant la Nora (a part de ser malparlada, sensible per dins i dura per fora, políticament incorrecte, etc.) és que l’espectador s’identifica amb ella, viatja amb ella i pensa com ella. Es sorprèn de com eren abans les coses i de com han canviat o, per contra, les que no han canviat gens. Si situés la història al 1949 perdria aquesta distància emocional des del present, que dóna molt de joc generant molta ironia i molta tensió, que em semblava absolutament interessant.

El cas de Carmen Broto fascina per tots els elements que l’envolten i jo l’he exprimit al màxim perquè el lector visqui una aventura emocionant, entri en la Barcelona gris de la posguerra i alhora, resolgui un dels crims més terribles de la nostra crònica negra.

Mireia, esperem que el llibre vagi molt bé i t’esperem més sovint al Nosaltresllegim si ens vol ressenyar més llibres!

Títol: Els enemics silenciosos
Autor: Mireia Llinàs Ventura
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-664-2041-9
Preu: 18€

Dins el cor del mar, de Nathaniel Philbrick

dinselcordelmarAixò amics, no és un relat apassionant d’aventures, sinó la crònica d’una de les tragèdies més grans viscudes al mar.

La cosa comença l’any 1821, a l’illa de Nantucket, un lloc que deu el seu nom i la seva fortuna a la pesca indiscriminada del catxalot. Per a la família d’un balener el sistema de treball era molt dur: dos o tres anys d’absència per tres o quatre mesos a casa. Temps que els homes aprofitaven per prenyar les seves dones i després, tot seguit, desaparèixer un altre cop. Amb el homes tot aquest temps fora de casa, les dones no tenien altre remei que pujar la mainada totes soles i, a banda d’això, mirar de fer rutllar la resta de negocis de l’illa. En fi, tot plegat és una vida tirant a salvatge. Això sé, els calers els agradaven molt, i amb aquest sistema de treball se’n feien, i molts, de quartos!!

A principis de 1820, salpa del port de Nantucket  un balener, l’Essex, amb la tripulació formada per un total de 21 homes amb edats compreses entre els 14 i els 30 anys, tenint en compte la mitjana de vida d’avui en dia sembla com si no pogués ser possible, però sí que ho era, sí! Els primers mesos de navegació transcorren dins del que es considera normal: de tant en tant atrapen una balena, n’extreuen l’oli, aprofiten tot el que és aprofitable -que es pràcticament tot-, s’acostumen a la olor repugnant que desprèn aquesta operació… i, en fi, es van acostumant a la feina.

En contra del que pugui semblar, aquest tipus de mamífers al principi no eren especialment agressius, és a dir, o eren capaços de fugir o bé es deixaven capturar sense oposar gaire resistència. Però en un dia fatídic la fortuna no vol fer costat als tripulants de l’Essex: de cop i volta troben un exemplar d’aproximadament 28 metres de longitud, que només amb dos o tres cops de cua, aconsegueix fer que el balener, una embarcació dotada de tots els mitjans per resistir aquest embats, faci figa. Aquest catxalot, segons el relat, el testimoni dels mateixos supervivents, no és com els altres. És una bèstia dotada d’una qualitat quasi humana: una ràbia, un odi, una set de venjança impròpia dels de la seva espècie. El tripulants no tenen altre remei que encabir-se com bonament poden a les tres xalupes de reforç de què disposen i assistir impotents al naufragi de l’Essex.

Han de fer esforços titànics per atrevir-se a enfilar-se al balener abans no s’enfonsi del tot, i rescatar tot allò que sigui possible rescatar. Provisions, aigua, estris i cartes nàutiques… En fi, una mica de tot. Amb les tres xalupes absolutament plenes d’homes i de coses de tota mena, van veient com del seu balener ja no en queda res de res: ha desaparegut.

Els costa molt allunyar-se del lloc del naufragi, no veuen la manera de marxar d’allà. És com si l’estela del balener els hagués d’ajudar, com si continués sent per ells un port segur on trobar empar i protecció. Al final decideixen posar-se a remar amb les seves precàries embarcacions, ajudats només que pels seus braços i la divina providència.

És a partir d’aquest moment que comença el calvari de veritat d’aquest homes. Els tripulants de l’Essex estan a la deriva més de 90 dies. Amb una disciplina fèrria amb el repartiment d’aigua i galetes de pa sec, el homes són l’ombra del que eren. Tot és pell i òs, la llengua inflada per la sequedat, la gana que els fa embogir, els ulls vermells i ensorrats, el deliri… Arriba un moment en què els més febles o els més mal alimentats, comencen a morir, i els que queden vius, no tenen altre remei que prendre una decisió aterradora.

És un relat que fa patir, i molt!, no us vull enganyar… Però també et fa veure que cal valorar les coses bàsiques com obrir l’aixeta i que surti aigua, tenir gana i menjar qualsevol llaminadura, i arribar a casa i trobar la gent que mes t’estimes. Això no té preu. Si llegiu aquest magnífic relat, de ben segur que en algun moment davant d’una taula ben parada i plena de menjar i beure, pensareu en els mariners de l’Essex.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Dins el cor del mar
Autor: Nathaniel Philbrick
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Traductor: Alexandre Gombau Armau
Pàgines: 464
ISBN: 978-84-7588-552-0
Preu: 19,50€

Jardí a l’obaga, de Blanca Busquets

jardialobagaAbans de parlar d’aquest llibre, us he de dir que coneixia la Blanca Busquets per la seva carrera periodística i televisiva i poca cosa més. Sabia que havia publicat alguna novel·la -vuit i traduïdes a uns quants idiomes!- i he descobert que està fortament relacionada amb Cantonigròs. Tant, que és una de les fundadores del festival de música que es fa allí cada any -això últim m’ho ha dit la Viquipèdia-.

Aquesta vinculació a Cantonigròs és palesa a La nevada del cucut (2010) on Cantoni es converteix en la Carena, localització que torna a utilitzar a Jardí a l’obaga, la novel·la que ens ocupa. Aquí, ens parla de la visió oposada entre els que viuen al món rural i els que viuen a ciutat, entre la burgesia i la classe rural però ens explica, sobretot, una història de secrets teixits al voltant d’un jardí i del seu encarregat, l’Aniol.

La història de Jardí a l’obaga ens la narra el seu jardiner, un Aniol ja gran, envellit i vidu que durant la novel·la va fent memòria de què li ha passat a la vida. Les seves memòries les fa començar en la seva joventut quan, enamorat de la Mireia, una noia del poble a la qual no s’atreveix a confessar-li el seu amor, veu com l’oportunitat perduda serà aprofitada per l’Emili Torralba, un burgès estiuejant de Barcelona que s’enamora de la Mireia i s’hi casa. L’Emili i la Mireia aniran a viure a Barcelona però cada any, per Setmana Santa i durant l’estiu, passaran per la Carena. I aquí entra n’Aniol, que es converteix a petició dels Torralba en el masover que durant l’any cuidarà les terres dels senyors i viurà al mas, a l’altra banda del mur del jardí des d’on compartirà la vida amb ells i la seva família.

No us explico gaire més perquè val molt la pena que hi entreu vosaltres sols en aquesta història i que, a mesura que l’aneu llegint us feu amb els personatges. Sí que us diré que la novel·la està dividida en tres parts, cadascuna d’elles amb el nom d’un arbre: un desmai, un roser i un àlber. Cadascun d’aquests arbres són una part molt important del jardí dels Torralba i de l’Aniol, i al voltant de cadascun d’ells s’hi articulen els fets rellevants que als personatges que hi van apareixent els toca viure. I el més important de tot, al voltant del desmai, del roser i de l’àlber s’hi amaguen també els secrets dels Torralba, però també de l’Aniol i de les seves respectives famílies.

Us deixo un fragment de la novel·la,

Les quatre estacions, al nostre jardí a l’obaga, se succeïen canviant el decorat, que a l’estiu era una mena de casa verda ombrívola (…), a la tardor tot un joc de colors calents (…), a l’hivern un indret glaçat però il·luminat pel sol, (…) i a la primavera el verd intens que començava a despuntar per tot arreu.

i un extracte de l’entrevista que li van fer a la Blanca Busquets a El Punt Avui:

Un jardí es un lloc tancat, emmurallat i molt fosc on poden passar moltes coses. Jo volia introduir tot el que em passava pel cap, el que em vingués de gust, així que un lloc així era l’ideal per explicar secrets i per jugar amb el lector.

No puc fer res més que recomanar-vos que us endinseu en aquest jardí. Crec que us agradarà molt.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Jardí a l’obaga
Autor: Blanca Busquets
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-7588-601-5
Preu: 18,50€