Bibliotecaris del món, digueu la vostra!

Aquest és un comentari escrit “a quatre mans”: les que en aquest moment, quan la nena ja dorm, estan escrivint la introducció -a hores d’ara ja sabeu qui sóc, segur!-, i -sobretot- les del Cèsar, un bibliotecari a qui he conegut gràcies a Nosaltresllegim.cat i que em va semblar un entusiasta de la lectura!!

Es passa el dia entre llibres, coneix les fílies i les fòbies dels lectors (llegiu el seu comentari al Geronimo Stilton) i a més té ganes de compartir amb nosaltres aquesta passió per llegir! No em digueu que no és genial que hagi volgut enviar-nos per començar un llibre que ell mateix defineix com “una de les millors novel·les que llegirà mai”! Us agradarà conèixer una mica com es veu la literatura des de darrera del taulell de préstec!

Títol: Cementerio de pianos
Autor: José Luís Peixoto
Editorial: El Aleph
Col·lecció: Modernos y clásicos de El Aleph
Pàgines: 309
ISBN: 978-84-7669-791-7
Preu: 19 euros

Vaig conèixer aquesta novel·la, Cementerio de pianos, quan el seu autor, el portuguès José Luís Peixoto, va fer la seva presentació a la biblioteca on treballava aleshores. I em van semblar, tant l’autor com la novel·la, molt interessants. Ell per les seves inquietuds literàries i la seva joventut, ella… per ella mateixa. A vegades tendra, a vegades dura, a vegades complexa, a vegades lírica, a vegades esperançadora, a vegades definitiva i sempre una de les millors novel·les que he llegit i que llegiré mai.

Cementerio de pianos ens presenta la història d’una família humil de Lisboa, els membres de la qual travessen situacions vitals molt dures a nivell social i personal, havent-hi com a principal escenari un antic taller de fusteria on van a parar pianos espatllats, com la vida dels protagonistes. Unes vides que es barregen, especialment la del pare i la del fill -que comparteixen nom i destí- gràcies a un temps narratiu basat en el flashback, passant del present al passat per tornar al present per referir-se al futur i així contínuament. Aquests fets, que demostren la tècnica de l’autor i la qualitat literària de la narració, incrementen la fidelitat del lector amb aquesta novel·la, ja que en certa mida l’obliga a estar ben despert per no perdre’s cap detall de la vida de cap membre de la família, és a dir, de l’argument.

Aquesta estructura complexa però atractiva alhora, juntament amb el vocabulari i la prosa a estones poètica fan de Cementerio de pianos una novel·la que paga la pena llegir i fan del seu autor, José Luís Peixoto, un escriptor que caldrà seguir en el futur.

Veritablement he de reconèixer que feia molt de temps que no gaudia tant d’una lectura i ja tinc en llista d’espera les dues posteriors novel·les d’en Peixoto, Una casa en la oscuridad i Nadie nos mira, totes dues també publicades per El Aleph. Espero i desitjo que us faci tant bona impressió i us agradi tant com em va agradar a mi.

¡Socorro, tengo un niño pequeño!

Títol: Niños pequeños, problemas pequeños
Autor: Francisco Palacios – Espasa, Juan Aparicio Belmonte
Editorial: Grup Editorial 62
Col•lecció: Península
ISBN: 978-84-8307-907-2
Pàgines: 160
Import: 16,90€

No, ni estoy embarazada, ni pienso (por ahora) tener un bebé. Pero he de reconocer que mi reloj biológico, a estas alturas, va un poco por libre y empieza a sonarle el despertador. Por eso, cuando Niños pequeños, problemas pequeños cayó en mis manos, lo primero que me llamó la atención fue su portada, que sin duda, anunciaba lo que más tarde me iba a encontrar.

Escrito a dos manos entre el escritor Juan Aparicio Belmonte y un experto en psicoanálisis como puede ser Francisco Palacio-Espasa, este libro nos hace un recorrido por los problemas cotidianos que se van a encontrar las personas que estrenan paternidad, dándonos respuestas a las preguntas más simples que nos podamos hacer. Y es que tratar con estos pequeños seres cuando una no está acostumbrada a ello, a veces no resulta tan fácil como parece y, si no, que me lo digan a mí cuando trato de satisfacer las necesidades de mis dos sobrinos pequeños.

Al principio pensé que era más de lo mismo, que, por mi profesión y por mi status familiar de ‘tía’, no me iba a enseñar nada que ya no sepa. Pues bien, me equivoqué. Ahora ando aconsejando a mi hermana según lo que he leído en este libro. Y es que realmente te ofrece unas sencillas pautas que pueden ser aplicadas en la interacción que se da entre progenitor e hijo.

He de admitir que no tengo por costumbre leer manuales a modo de entretenimiento, pero me ha gustado leer uno que resulta ameno y además cita a autores tan importantes como puede ser Margaret Mahler, célebre psicoanalista especializada en niños.

Si piensas ser (o eres) madre, padre o simplemente tienes relación con estas pequeñas criaturas, yo de ti me lo leería. Está escrito en 20 capítulos de muy corta extensión que te explican con claridad aquello que seguro te preguntas al pensar o ver a tu bebé: ¿Por qué llora cuando te vas si antes no lo hacía? ¿Por qué es agresivo o demasiado callado? ¿Cómo sabré cuándo está enfermo?

Niños pequeños, problemas pequeños es, según los autores, un dicho francés que significa que los problemas de los más pequeños de la casa no son nada en comparación a los que traerán cuando sean adultos. Yo creo que está en lo cierto. Y vosotros, ¿qué pensáis?

L’ocàs de la més genuïna veu ebrenca: Jesús Moncada

Des de la Biblioteca d’Amposta ens han fet arribar aquest comentari de l’escriptor i membre del seu Club de Lectura “Cafè – Tertúlia”, l’Emigdi Subirats, que resumeix la vida de l’escriptor Jesús Moncada. Esperem que us agradi! A nosaltres ens ha encantat!

Més endavant us deixarem una ressenya d’algun llibre d’aquest escriptor tan estimat… sigueu pacients!

La desaparició d’un bon escriptor causa habitualment una enorme sensació de buidor i de tristesa en el món de les lletres amb majúscula, ja que s’endú amb ell tota una filosofia de pensament i una veu narrativa irrepetible. Aquest ha estat, malauradament, el cas d’en Jesús Moncada (traspassat el passat 13 de juny a causa d’una llarga malaltia), sense cap mena de dubte el literat ebrenc contemporani més universal. Fill de la històrica vila de Mequinensa, havia sabut com ningú altre combinar a la perfecció els aires localistes (tantes vegades criticats i menyspreats per la crítica urbana) amb l’universalisme més ben entens, aquell que mai no renega de les seves arrels i en canvi sap com arribar al públic més divers de qualsevol indret del planeta. Aquell petit poble (el seu) que va ser condemnat a passar a millor vida sota les aigües del pantà de Riba-roja, en nom del progrés i de la necessitat, gràcies a la seva brillant ploma i laboriositat, ha esdevingut un lloc mític en la literatura catalana i de retruc en la universal. Aquest exquisit retrat nostàlgic d’un temps feliç que ja no tornarà, que fou la seva obra mestra “Camins de Sirga”, es va convertir en l’eina d’acceleració d’una futura carrera literària que l’havia de situar a la veritable primera fila de les nostres lletres contemporànies. Amb el mestratge de l’inoblidable Pere Calders, i en la línia del Nobel Garcia Màrquez (tot i que ell ho negava), va crear un món màgic al voltant d’uns records d’infantesa que l’havien colpit i que no podien desaparèixer d’una manera absurda i arbitrària.

Durant aquests dies hem pogut llegir nombrosos comentaris d’elogi sobre la seva obra i personalitat. La gran majoria de crítics literaris es varen posar d’acord en destacar d’una manera especial la seva acurada metodologia, que el portava a la publicació de novel·les extremadament ben l’apartava de qualsevol mena d’improvisació amb el seu consegüent rebuig al xantatge del deadline. El seu savoir faire literari passava per una autoexigència monumental: l’obra ben feta no sap de rellotges ni de fronteres. La seva producció doncs va ser escassa, atès que ens feia esperar als lectors més de cinc anys en editar un nou relat. Consta únicament d’unes cinc novel·les, diversos contes i nombroses traduccions.

La seva participació pública tampoc no era gaire activa, donat que ell creia fermament en la idea que un escriptor s’havia de dedicar únicament a escriure i no convertir-se en un mediocre personatge mediàtic, els quals abunden avui dia. Aquestes premisses creiem que són lliçons i exemples essencials per a tot literat que vulgui fer el cim de la bona literatura.

No podíem passar per alt un altre aspecte transcendental del seu ideari personal: el fet que es considerava un escriptor català de Mequinensa. Tampoc aquí donava peu a les ambigüitats identitàries, que dissortadament amb massa freqüència acostumen a enterbolir les relacions entre els diversos escriptors dels Països Catalans, i posen barreres infranquejables a una mateixa cultura. En Jesús Moncada no s’aixoplugava doncs sota cap mena de paraigua regional, i esdevenia un escriptor nacional del nostre heterogeni i massa invertebrat país, que està mancat de personatges valents que d’una manera oberta trenquin fronteres i afronten la nostra realitat cultural amb plena normalitat. L’any passat va rebre la màxima distinció atorgada a un escriptor administrativament aragonès (tot i que ell mai no es definia amb aquest apel·latiu), que significativament per primer cop anava a parar a un autor que no feia ús de la llengua castellana; ben segur que hagués merescut passar a formar part del col·lectiu d’excelsos literats que han rebut el Premi d’Honor de les lletres catalanes, una distinció que hauria estat molt merescuda, i que hauria servit a més per a reivindicar en un primer ordre el bon treball literari que s’està realitzant en els darrers anys tant a la Franja de Ponent com a les Terres de l’Ebre.

L’adéu a en Jesús Moncada ens dol profundament com a lectors i ens fa molt mal com a conjunt nacional: la seva projecció internacional feia abandonar a la nostra literatura el paper de comparsa a què ens condemna la nostra pertanyença a un estat castellà i espanyolitzador. Les lletres ebrenques es troben un xic més orfes. Ja no disposem d’una de les grans plomes que varen convertir el nostre riu en un indret mític i literàriament inoblidable. El millor reconeixement no pot arribar d’altra manera que amb la lectura extensa d’una de les proses més amenes i exquisides de la nostra literatura nacional dels darrers anys, és a dir que en Jesús Moncada no pot caure en el pou de l’oblit.

Fantasia i màgia per a la deliciosa Shirley

Títol: Els deliciosos dies de la Shirley
Autor: Elisabetta Gnone
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: Fairy Oak
ISBN: 978-84-9932-019-9
Pàgines: 264
PVP: 14,96€

La màgia i els mags són coses que sempre m’han fascinat i no em refereixo a la màgia del Màgic Andreu, sinó dels mags que podem trobar als llibres o a les llegendes com ha sigut, si més no, el Merlín. I és que els llibres que parlen d’aquest fascinant tema tenen l’habilitat de poder crear mons totalment imaginaris i fantàstics, on res no és el que sembla. Qui no ha volgut volar com una fada o fer encantaments amb una vareta màgica?

Recordo que, quan era petita, em va agradar molt la pel·lícula de la Mary Poppins. Veure com la mainadera Mary Poppins es treia coses del barret em va deixar ben parada. “Com ho fa?” Pensava jo, amb la meva ment de nena innocent. En realitat, aquesta innocència a hores d’ara no l’he perduda, o sigui que em vaig enganxar a tota la sèrie de llibres d’en Harry Potter, un dels mags més famosos: els seus llibres han batut rècords de vendes a tot el món.

Per això, no em fa cap vergonya parlar-vos de l’últim llibre que ha arribat a les meves mans. Es tracta del llibre Els deliciosos dies de la Shirley de l’Elisabetta Gnone, una autora que pot semblar desconeguda però si investigueu una miqueta veureu que no és així. I és que l’Elisabetta Gnone és la creadora dels còmics W.I.T.C.H, que narren les aventures de cinc adolescents amb poders màgics. Aquests còmics han esdevingut tot un fenomen i compten amb un ampli merchandasing i amb una sèrie de dibuixos ambientada en les seves aventures.

Però l’Elisabetta Gnone no va parar aquí i va crear els llibres del món Fairy Oak, que també s’han convertit en tot un èxit entre les noies amb la imaginació més desperta. Aquest cop, va crear un món on hi ha bruixes de la llum, bruixes de la foscor, fades, mags, arbres que canten… en fi, tot un univers de fantasia ben complet i misteriós. Les protagonistes d’aquesta saga són la Vainilla i la seva germana bessona Pervinca; ara per ara podem trobar cinc llibres de les seves aventures. Els tres primers que formen una trilogia i els altres dos que formen part d’una nova saga que encara està en publicació i en el futur constarà d’un total de quatre llibres.

Jo he tingut el plaer de llegir-me l’últim llibre de les seves aventures Els deliciosos dies de la Shirley, un llibre que podeu regalar a les vostres filles/cosines/nebodes sense cap recança, ja que farà que se sentin com unes petites bruixes bones. A més, el llibre porta unes il·lustracions dels protagonistes precioses que fan que els personatges tinguin encara més vida.

El llibre és narrat per la fada Sifeliçellaseràdirnoshovoldrà i explica el segon misteri del poble Fairy Oak que està relacionat amb un llibre misteriós de receptes que es troba la Shirley Poppy. Així que les nostres protagonistes, Vainilla i Pervinca ajudaren la seva amiga Shirley a descobrir els misteris d’una recepta molt curiosa amb la col·laboració de tots els amics del poble.

Bé, doncs, ja ho sabeu, si coneixeu una petita princesa i voleu que passi una bona estona llegint llibres, parleu-li dels llibres de Fairy Oak, descobriran un món ple de fantasia i màgia, que al cap i a la fi, tots en necessitem una miqueta…

Els homes i no sé què de les dones… com era allò?

Títol: Els homes que no estimaven les dones
Autor: Stieg Larsson
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
ISBN: 978-84-664-0924-7
Import: 22,50€

Recordo perfectament la primera vegada que vaig sentir a parlar de l’Stieg Larsson. Encara no era conegut a casa nostra i, francament, el títol de la novel·la em va semblar impossible de recordar. Tant va ser així que quan vaig parlar-ne amb una companya li vaig dir, si fa o no fa, el que he escrit com a títol d’aquest comentari. Quin desastre de memòria!! Ja us podeu imaginar que amb els dos llibres que van venir a continuació tampoc no vaig tenir millor sort! Potser per això només em vaig llegir el primer…

He d’admetre que la novel·la negra no és el meu fort. Les històries de lladres i serenos mai no m’han captivat especialment, però quan vaig acabar el primer Millennium vaig pensar que m’ho havia passat força bé. A casa van ser testimonis de dues nits d’addicció, d’aquelles que no pots deixar el llibre, però… què us he de dir que no hagueu llegit ja pertot? Els homes que no estimaven les dones ha esdevingut la novel·la de culte, bé, de fet, la Trilogia sencera ho és. Per això, més que contribuir a inflar el bé de Déu de crítiques que hi ha pel món – us en deixo algunes al peu- el que m’agradaria és llançar-vos una pregunta:

Si encara no heu llegit Larsson, per què no ho heu fet? Què és allò que us ha fet vorejar les piles de noies amb mirades inquietants i optar per altres títols? I, d’altra banda, si sou fervorosos fans del suec que al 2008 tenia nom de davanter del Barça (ara s’ha tombat la truita, evidentment!), què heu de dir als qui encara no l’han descobert? Ens hem de conformar amb les pel·lis, o hi ha més -molta més- substància en els llibres? Va ser merescudament el més venut el passat Sant Jordi?
Au, queda dit, convenceu-nos als descreguts o expliqueu-vos, nedadors contracorrent, aquest espai és vostre!

Per si encara no n’heu tingut prou, de Larsson, us deixo algun dels articles que més m’han agradat… no cal dir que esteu convidats a fer créixer la llista, també!

Historia secreta de Stieg Larsson a El País

El fenómeno Stieg Larsson, por qué engancha a La Vanguardia

Rere les pistes d’Stieg Larsson a El Periódico

L’hora del lector: Xavier Vinader i Kurdo Baksi paren de la trilogina “Millennium”

Aquesta és la versió dels de Polònia…

Temps sense presses

La pressa del temps
Títol: La pressa del temps
Autora: Maria Barbal
Editorial: Columna
ISBN: 978-84-664-1126-4
Pàgines: 203
PVP: 18€

Fa uns quants dies vaig conèixer la Maria Barbal (vegeu He conegut la Maria Barbal!) i vaig tenir sort: plovia. Hi havia pocs taxis al lloc on vam enregistrar el podcast que us adjunto al final d’aquest comentari i això va propiciar que la pugués acompanyar en cotxe durant uns minuts. Aquesta estoneta de recolliment en una Barcelona col·lapsada em va servir per conversar amb una autora a qui jo havia llegit feia anys, quan va publicar Carrer Bolívia. En vam estar parlant, d’aquell llibre, i de Pedra de tartera, i dels llibres de recomanació escolar, i de com li agrada el contacte amb els lectors, i de la seva inquietud quan algú li diu que no ha entès un text…
El temps, efectivament, va passar depressa.

Aquella mateixa nit, vaig agafar el llibre que ens havia dedicat per al blog i me’l vaig començar a llegir. En el primer relat ja vaig pensar que me’l faria durar. Sabeu? Aquest és un llibre com els vins del Priorat, que l’has d’obrir, deixar reposar, tenir-lo una estona en boca abans d’empassar-lo i trobar-hi els matisos… Un llibre de grandíssima expressió, complexitat i generositat d’emocions.

Tot just fa una hora que me l’he acabat. Quan el Barça ha marcat el segon gol en un partit que ha arribat al final amb tres minuts llarguíssims… Ai, el temps! Quan esperem que s’acabi un partit de futbol que anem guanyant, efectivament, no s’acaba mai. Però, què passa algú retroba l’amor d’adolescència en els passadissos d’un súper, o asisteix a un dinar de Nadal amb uns desconeguts, o calla quan li pregunten “què faria votè si ara fos jove?”… Com queda, el temps, aleshores? Doncs, havent llegit La pressa del temps, tinc la impressió que queda suspès, en una mena de núvols en els quals ens hi endinsem, hi respirem i en sortim amb la pell humida i el cor desorientat.  Però no em feu dir-ho a mi… és molt millor que us ho expliquin les 27 històries magnífiques que us estan esperant en aquest llibre.

Curiosament, demà vaig a l’Auditori a escoltar el programa Les ombres del temps. Aquesta dona del podcast escolta Messenet i encara penso de què són les anàlisis…

——————–

Uns dies després d’escriure aquest post s’han celebrat els vint-i-cinc anys de la publicació de Pedra de tartera i s’ha publicat la notícia que l’any vinent se’n faran representacions al Teatre Nacional. Estem de sort! Felicitats, Maria!!

Eps! Podem guanyar El somni de Tàrraco

Estimats nosaltres,

En Xulio Ricardo Trigo ens ha fet arribar aquest text explicant-nos un concurs que té en marxa. No cal dir que estem encantats de fer-ne difusió:

TRIPLE SORTEIG D’EXEMPLARS D’EL SOMNI DE TÀRRACO

El somini de Tàrraco

Amics i amigues: Per tal d’agrair l’excel·lent acollida que ha tingut entre vosaltres la meva darrera novel·la El somni de Tàrraco (Edicions 62), he posat en marxa un triple sorteig d’exemplars que es durà a terme en diferents llocs de la xarxa.

Si sou addictes a El violinista celest em podeu escriure per participar al correu del bloc…

xrtrigo@mesvilaweb.cat

Si em teniu al Facebook, bé sigui al meu perfil o a la pàgina “Lectors i lectores de X. R. Trigo” teniu més oportunitats de guanyar un exemplar de la novel·la.

També em podeu escriure al correu de dalt o al que figura al Facebook…

xrtrigo@gmail.com

En cadascun dels tres llocs se sortejaran dos exemplars d’El somni de Tàrraco. Teniu doncs sis oportunitats de fer-vos amb un exemplar d’aquesta novel·la històrica sobre la Catalunya romana.

Per donar un petit al·licient a aquest sorteig, hi haurà un requisit per participar: fer-me arribar una fotografia amb la imatge de la novel·la situada a qualsevol punt de venda dels Països Catalans -llibreries, grans magatzems, estacions, etc.

A canvi us donaré un número per optar als exemplars. El sorteig tindrà lloc el dia que s’anunciarà en el seu moment –als voltants del Sant Jordi- i el número guanyador serà el que coincideixi amb les darreres números del Cupó dels Cecs.

Recordeu que si entreu als tres llocs –El violinista celest, el meu perfil del Facebook i la pàgina “Lectors i lectores de X. R. Trigo”, del Facebook-, podeu obtenir fins a tres números per al sorteig.

Una abraçada, felices lectures i molta sort.

X. R. Trigo

Som lectors afortunats!

Definitivament, Nosaltresllegim.cat és una caixa de sorpreses!
En una setmana hem tingut l’honor que ens signés un autògraf la Maria Barbal, que ens comentés un post la Margarida Aritzeta i, ara mateix, de poder publicar un text que en Xulio Ricardo Trigo ens ha fet arribar a propòsit de la seva novel·la El somni de Tàrraco, de la qual ben aviat en parlarem aquí. Es pot demanar més? Doncs sí, perquè a sobre hi ha hagut molts comentaris que demostren que us esteu animant a participar i, fins i tot, a enviar-nos algun text (com va fer el Pere Bruna). Ja sabeu que podeu fer-ho a nosaltresllegim@clickart.cat.

Bé, no m’enrotllo més que és divendres i, a banda de llegir, tenim ganes d’anar a sopar (atenció si feu receptes de La cuina sexi, que els nens no vénen de París!!). A propòsit, us deixo amb “La producció de l’oli a Catalunya durant l’època romana; el punt de partença de la novel·la El somni de Tàrraco“, que ens ha fet arribar en Xulio Ricardo Trigo. El va publicar al seu blog, El violinista celest, i ens el deixa reproduir aquí, cosa que li agraïm d’allò més!

Cap a la meitat del segle I abans de Crist les relacions comercials entre la ciutat de Roma i Hispania s’intensifiquen. Juli César havia lluitat pel control de Gallaecia (l’actual Galícia) i de les seves mines d’or. El seu successor, Octavi August, també va posar la seva mirada en la Península Ibèrica. En part perquè necessitava una guerra que contribuís a la seva grandesa i tant els pobles càntabres com els asturs s’oposaven al domini de Roma. D’altra banda, perquè l’enorme megalòpolis en que es va convertir la capital de l’Imperi no tenia prou amb les matèries primeres que li arribaven d’altres llocs del Mediterrani.

Una d’aquestes matèries -a més dels metalls preciosos o del vi, que ja han estat tractats en altres novel·les-, de les més preuades per als romans era l’oli, un vertader or líquid que feien servir com aliment o per l’elaboració de cosmètics, per dir només alguns dels seus usos.

S’ha d’explicar que la població a Europa estava al voltant d’un cinc per cent de l’actual, i que Roma, que segons creuen els historiadors va acabar tenint un milió d’habitants, no tenia prou amb la producció d’oli de la Bètica. Els comerciants romans van buscar alternatives i, en aquest context, les terres de Tàrraco van ser considerades un bon lloc per conrear oliveres. Sembla que ja s’hi feia, però per al consum particular.

Aquest moment històric és, sens dubte, el precedent de la producció comercial d’oli a terres de Tarragona, de les denominacions d’origen Siurana, Terra Alta o Baix Ebre, així com la de Les Garrigues, a Lleida.

Les ambicions de l’Imperi i del Senat romà per convertir les terres de Tarragona en productores d’oli per a Roma és el fil conductor de la novel·la El somni de Tàrraco (Edicions 62). Però no és l’únic tema d’aquest llibre que vol recuperar el pols d’una Catalunya Romana no gaire explicada en la nostra literatura. També aprofundeix en la societat de l’època i intenta reconstruir els fets principals d’aquells anys en que Tàrraco va ser la capital de l’Imperi Romà.

Podeu saber més coses sobre aquesta novel·la a la pàgina web

Negra i criminal

Títol: Set casos de sang i fetge i una història d’amor
Autor: Teresa Solana
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Balancí
Pàgines: 152
ISBN: 9788429763683
PVP: 18 €

Diumenge passat vaig entrar a un quiosc a comprar el diari i mentre feia cua em vaig estar mirant l’expositor de novel·les. L’oferta de llibres era la que era i la seva organització també: hi havia una pila de com a mínim una dotzena de maons ben gruixuts, tots amb títols curts, foscos i totalment intercanviables. Sembla que està de moda la foscor: els vampirs, els zombis i altres criatures de la nit acaparen la literatura i el cinema. I jo -a banda que personalment com a estudiant de Literatura Comparada m’agrada molt que ni els personatges de Jane Austen puguin estar segurs de no ser atacats per una legió de morts vivents- estic encantada de poder abandonar-me durant unes hores a una bona pujada d’adrenalina.

No m’agrada tant, però, la poca personalitat que tenen la majoria d’obres que ens estan arribant. La majoria es conforma amb agafar una insípida història d’amor o de misteri (que en qualsevol altre gènere ens mataria d’avorriment als pocs minuts), introduir-hi algun element sobrenatural o simplement morbós i servir-nos-en un tros ben sec, sense condimentar ni res. Sobretot en el cas del cinema.

Set casos de sang i fetge i una història d’amor és una refrescant excepció. Teresa Solana no inventa res però és precisament per això que resulta original: agafa un element d’un gènere negre i/o fantàstic i el presenta en un ambient quotidià, en situacions tan properes que espanta. La iaia vital i encantadora que viu en un àtic, l’estúpida i “enchufada” directora d’un museu d’art contemporani, els especuladors immobiliaris odiats per tothom… fins i tot els contes situats en llocs i temps tan llunyans com la prehistòria o l’altra punta de l’univers estan plens de familiaritat.

Per què llegim relats de terror? Perquè l’home és un llop, com deia la Marta (vegeu L’home és un llop per a l’home?) fa uns dies, i necessita sang i acció, naturalment a costa dels altres. Però sobretot necessita que el sorprenguin una mica de tant en tant. I riure. També la història d’amor final (exempta intencionadament de les referències humorístiques directes que tenen els anteriors relats, encara que no del to crític) fa riure quan l’expliques a causa de la forma que tenen els personatges de prendre’s literalment algunes veritats sobre l’amor i la bellesa. Perquè no hi ha res que faci més gràcia que el propi llenguatge.

Fa temps vaig sentir la història d’un home que passejava per un barri principalment tranquil de Nova York amb una samarreta on només hi deia “Negra y criminal” fins que un home afroamericà que casualment sabia espanyol va convidar-lo no gaire amigablement a treure-se-la. “Negra y criminal” és el nom d’una filial de llibreries especialitzades en novel·la de por (també anomenada “criminal” o “negra”). El llenguatge s’ha de prendre amb humor sempre que es pugui. En la llibreria en qüestió, per cert, s’hi poden comprar els llibres de Teresa Solana.

Noves pràctiques, nous termes

Títol: Egosurfing*
Autor: Llucia Ramis
Editorial: Destino
Col·lecció: Núm. edició 1
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-9710-112-7
PVP: 20,00€

La veritat és que quan em van donar aquest llibre no tenia ni idea que existia una paraula anomenada egosurfing i, per això, penso que alguns lectors es deuen trobar en la mateixa situació que jo fa una setmana.  Doncs, cito textualment la definició que surt a la contraportada “terme que s’aplica a la pràctica consistent a navegar per internet a la recerca d’informacions sobre un mateix mitjançant la introducció del nom propi al cercador”.

Confesso que tampoc havia buscat mai el meu nom a internet fins que Egosurfing caigué a les meves mans. I és que Egosurfing té allò que tenen les xarxes socials: és addictiu.  Llucia Ramis entrellaça la història de tres personatges que es troben de forma inesperada, juntament amb petites històries d’egosurfing en la societat i en els mitjans de comunicació a través de programes com Gran Hermano o El Diario de Patricia. Ramis, però, no parla d’internet com a tal, sinó de com influeix en la relació que s’estableix entre els personatges.

Ramis reflecteix l’era de l’egocentrisme i l’exhibicionisme en una Barcelona convertida en una ciutat que mostra, més que ensenya. Els personatges, extraviats en ells mateixos i en el passat, miren de cercar-se a través dels altres. “Em busco. M’he perdut, ajuda’m a trobar-me” publica en Teo (un dels protagonistes) al seu blog. Per contra, Barcelona proclama “Vostè està aquí”.

Tot i tenir una trajectòria molt curta, primer va publicar Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys i ara Egosurfing, Llucia Ramis ja ha guanyat el Premi Josep Pla. Crec, per tant, que aquesta escriptora mallorquina es mereix un vot de confiança!

I per a aquells que en voleu saber més, aquí us deixo una entrevista a El Periódico, un vídeo on l’autora participa en el programa L’hora del lector del canal 33 i un vídeo on Ramis llegeix un fragment del seu llibre. També us enllaço una entrevista al programa El secret del dia de Catalunya Ràdio. Espero que ho disfruteu tant com jo!