“Quiero ver si ganar la Champions en el Bernabéu es un superorgasmo”

¿Qui ho ha dit? Doncs, sí! en Gerard Piqué!!! I he decidit que ja és hora que us digui el títol del llibre. Més que res perquè ja ho ha dit l’Sport i no té sentit que em segueixi esperant; encara serà malastruc i no guanyarem res més… i això sí que no!! (vegeu Gerard Piqué, a més, escriu!).

Bé, doncs, el títol és Viatge d’anada i tornada i us en deixo una imatge que en dóna testimoni.

En seguirem parlant, segur! De moment, us deixo amb l’Sport:

Piqué publicará ‘Viatge d’anada i tornada’, un libro en el que repasa su trayectoria
Bajo el título ‘Viatge d’anada i tornada’ (Viaje de ida y vuelta), el defensa del Barcelona Gerard Piqué publicará el próximo 8 de abril un libro en el que repasa su trayectoria vital y deportiva, y cuyos beneficios irán destinados a Unicef y a la Fundación Talita

Gerard Piqué Viatge d'anada i tornada

La vall de l’Issa

L’Alexandra ens fa arribar un comentari d’una novel·la que li ha agradat. Ara que vénen dies de vacances, és una bona proposta viatjar pel Bàltic, encara que sigui sense moure’ns de casa!

Títol: La vall de l’Issa
Autor: Czeslaw Milosz
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: MOLU-2 – 119
ISBN:978-84-297-4420-0
PVP: 16 €

La vall de l’Issa és un llibre preciosista, delicat, suau. Si fes un símil amb la pintura, tot i que en sé poc, molt poc, de pintura, diria que és impressionista. Amb petites pinzellades, de colors brillants, en què la llum hi té un paper principal.

La novel·la repassa uns anys de la infància de Tomasz a la Vall de l’Issa, que és una vall imaginària de Lituània. L’autor, Czesław Miłosz. Premi Nobel de Literatura de l’any 1980, va escriure aquesta obra quan ja en tenia 44 i vivia a França exiliat.

Se situa en un període de guerra, però no se sap ben bé quina guerra. Si durant la guerra polonesosoviètica de 1919-1921 o bé si és el final de la Primera Guerra Mundial (1914-1919) o si encara és una guerra anterior, de les múltiples que van sacsejar Europa entre 1800 i 1945.

Els pares de Tomasz viuen lluny; el pare, al front, la mare voltant pel país, entre Polònia i Lituània.
Tomasz és un nen curiós que viu amb els avis, de família polonesa benestant (de fet, la seva família és la propietària de la major part del poble on viu) que fa generacions que viu a Lituània però que vol mantenir la identitat polonesa.

Tomasz va creixent i va descobrint, amb petites pinzellades, amb petites descripcions (els capítols són curts), gent, paratges, actituds, paraules noves, que a vegades l’enamoren i a vegades el deceben. En una comunitat que encara té arrelades profundes creences paganes, es viu de portes enfora un catolicisme imposat. El bosc i la natura són el seu refugi, però també la seva passió. La cacera un plaer i alhora un terror, per si no és capaç de fer-ho prou bé. Les dones un misteri i la mort un element quotidià que no comprèn i que viu des de diferents punts de vista.

Els diferents personatges que van apareixent i que mostren diferents aspectes de caràcter, d’opció política, de relació amb l’entorn, de comportament social creen un dibuix molt acurat d’una societat molt petita, molt tancada en una vall i amb poca relació amb l’exterior. I tot i això, representen un món complet.

Crec que La Vall de l’Issa és una gran novel·la, amb moltes lectures: el creixement d’un infant, sí, però també descriu la situació política, social, identitària d’una zona convulsa a finals del segle XVIII i inicis del XIX com és la zona bàltica.

Vaig ser a Lituània aquest estiu i lamento no haver llegit el llibre abans. Probablement m’hagués mirat amb altres ulls algunes coses.

Pa negre, una novel·la de records

Títol: Pa negre
Autor: Emili Teixidor i Viladecàs
Editorial: La butxaca
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-96863-09-5
PVP: 11,95 €

Us ha passat mai que llegint un llibre s’hagi despertat un record que estava amagat en un racó de la vostra memòria? És el que m’ha passat amb l’últim llibre que he pogut llegir. Ha aconseguit que un record que estava dormint a la meva ment es despertés com si hagués passat ahir i encara ara continua perenne.

De quin llibre parlo? Doncs bé, es tracta de Pa negre de l’Emili Teixidor, un llibre que explica la història de l’Andreu i les seves vivències en una època complicada com és la postguerra.

L’Andreu no ha tingut una vida fàcil: el seu pare és a la presó i ha de viure amb els familiars més propers en una casa de pagès, ja que la mare no pot cuidar-se d’ell. El protagonista ens explicarà al llarg de tota novel·la el seu dia a dia i com el món que l’envolta l’acaba transformant.

I és que Pa negre no és un llibre qualsevol. A través d’una lectura tan intimista i enriquidora podrem descobrim com el món de l’Andreu va canviant a cada capítol. Com va trobant sentiments que encara romanien ocults, com ara l’odi profund cap a una persona, o els seus instints més baixos, com el sexe. Totes aquestes sensacions noves per a ell, i un seguit de situacions que vénen provocades per l’època tan difícil en què ha de viure, faran que l’Andreu es plantegi coses que fins aleshores no li havien passat pel cap.

No em puc deixar d’esmentar la força del llenguatge de la novel·la amb tot un seguit d’expressions i paraules que s’han perdut amb el pas del temps i que et transporten a una època que en realitat no és tan llunyana.

I és que l’Emili Teixidor amb aquesta narració elaborada, aconsegueix sense cap esforç que ens fiquem a la pell del protagonista i puguem viure els seus records i sentiments com si fossin nostres. Això, des del meu punt de vista, fa que li agafis estima al protagonista i també a alguns altres personatges.

Ara que he acabat Pa negre, el següent llibre que tinc preparat a la taula és Els convidats, també de l’Emili Teixidor. A hores d’ara estic tan capficada en aquesta època i en aquesta narració que crec que és el moment ideal per continuar amb aquest llibre. No us sembla?

Per cert, sóc conscient que he començat dient que un record havia vingut amb mi amb aquest llibre. L’únic que us diré és que ha estat una cosa de la meva infantesa, com l’Andreu, un record molt bonic i que m’alegro que hagi tornat. No hi ha res millor que llegir un llibre que et provoqui aquestes sensacions, no trobeu?

Si us ha interessat, no us perdeu el següent reportatge a Emili Teixidor des del programa L’hora del lector, del canal 33.

Neva…

La pressa del tempsGestos útils
Una tarda d’hivern, un cotxe passa entre les cases d’un poble menut (…). Mentre condueix pensa que si hi ha alguna veritat en tot l’univers, és més a prop d’experimentar-la algú que viu aquí, algú que travessa una d’aquestes llindes minúscules i puja les escales cap al piset i encén foc.

La pressa del temps, Maria Barbal

Per descobrir una Barcelona sense turistes

Títol: Els barris de Barcelona i els seus carrers
Autor: Jordi Cantavella
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: No ficció
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-297-6314-0
PVP: 18,50€

Sempre, després d’unes vacances en una ciutat diferent a la meva, em faig la promesa de prendre’m uns dies per conèixer els indrets més emblemàtics i coneguts de Barcelona. I és que, sovint, casa nostra ens és desconeguda i gairebé només en sabem de les seves exposicions, museus, parcs i indrets famosos per les notícies que apareixen a la tele o per les pel·lícules.  Així, després d’un viatge a Berlín, vaig comprar-me una guia turística i, amb la càmera a la mà, vaig passar un cap de setmana imitant tots els turistes que pul·lulen pels nostres carrers: vaig entrar a la Sagrada Família, vaig visitar el museu Picasso, vaig pujar al terrat de La Pedrera, vaig entrar a la Torre Agbar, em vaig perdre al Laberint d’Horta… En definitiva, vaig descobrir una Barcelona moderna i fascinant, però molt difícil de gaudir per la massificació de gent.

Per treure’m aquest gust agredolç de la boca que em va deixar el recorregut turístic típic que es fa per Barcelona, m’he comprat un llibre que m’ajudarà a donar un pas més enllà en la meva descoberta de la Ciutat Comtal. Es tracta d’Els barris de Barcelona i els seus carrers, escrit per Jordi Cantavella, un autor que ja ens havia sorprès amb la novel·la Pudor de cadàver i ens havia fet riure amb el recull de contes Vivències d’un barceloní emprenyat.

El llibre fa un recorregut pels carrers, places i racons més curiosos dels diferents barris de Barcelona i ens endinsa en la història de cada lloc, en la seva vida. Així, descobreix anècdotes insòlites i divertides i personatges, sovint anònims, que, per ells mateixos, donarien per escriure uns quants llibres, com per exemple el Noi Baliarda, un jove que, junt amb altres companys, es va rebel·lar el 1845 contra el sorteig de les quintes (que feia que un de cada cinc joves del poble hagués de fer el servei militar) i va destrossar l’urna destinada a escollir els nous soldats. Com a conseqüència, les tropes van entrar al barri de Sant Andreu i molts, entre ells Baliarda, van perdre la vida.

A més, al final de cada capítol, Cantavella ens descobreix les botigues, restaurants i locals més emblemàtics de cada barri, així com les persones més il·lustres que hi van nèixer.

Si voleu saber d’on ve el nom del carrer de la Canuda, per què s’anomena la Torre del Llamp a la torre que hi ha al carrer d’Anglí del barri de Sarrià o descobrir les places més romàntiques i tranquil·les i els carrers més curiosos i autèntics de la nostra ciutat, aquest llibre és imprescindible: segur que hi trobareu racons que ni us imaginaveu que podien existir a Barcelona! Jo ja he descobert una petita plaça al meu barri que ja s’ha convertit en la meva favorita per llegir el diari els diumenges. No us en diré el nom, no sigui cas que s’ompli de turistes…

Si en voleu saber més, aquí us deixem el facebook i el My Space de l’autor i un podcast del programa El Radiador de Com Ràdio en què Jordi Cantavella presenta el seu llibre. Que ho disfruteu!

Fills, no sigueu com Mister Empaneixon!

Títol: Diari del Greg. Això és massa!
Autor: Jeff Kinney
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: Diari del Greg
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-9932-054-0
PVP: 15 €

Miro els meus cosinets i cada cop ho tinc més clar: els nens ja no creixen llegint a Roald Dahl o al Petit Nicolas. Les tendes de còmics ja no estan plenes de marrecs innocents, predisposats a quedar-se bocabadats amb les aventures d’uns superherois tan perfectes com bidimensionals; els seus clients són més aviat ganàpies (per no dir frikis) que es refereixen als còmics amb termes com “crossover”, “spin off”, “deconstrucció del personatge” i “en excel·lent estat”. Ara els nens tenen moltes més opcions. Si a un nen li agrada llegir amb bogeria, farà com feia jo: llegirà tot allò que trobi, ja sigui una edició de La metamorfosi comentada per Borges, un recull de Mafalda o una revista per a adults —que el que és llegir-les no fa cap mal, encara que no crec que ningú les llegeixi realment a part dels nens despistats a qui agrada remenar calaixos quan van per les cases —. Si no li agrada llegir, no llegirà.

Si a un nen li agrada llegir, però no sap el què, res millor per a començar que El diari del Greg. Això és massa! Quart d’una sèrie —Diary of a Wimpy Kid en l’original — que no deixa de donar de si. El seu autor, Jeff Kinney, des d’unes històries familiars perfectament reconeixibles (malgrat ser americà, tots ens hi podem sentir identificats) ha creat un best-seller que no ha trigat en donar una pel·lícula. Sap de què parla i fa uns personatges que es fan estimar.

M’agradaria, algun dia, tenir un fill a qui agradés llegir tant com a mi. Si això passa, la meva principal preocupació serà posar fora del seu abast certes lectures… Si això no passa tindré ocasió d’aconsellar-li el que és desitjable que llegeixi un nen o un pre-adolescent. Així tindrem excusa per a llegir-ho també el seu pare i jo, i seguir fent-nos un tip de riure amb els treballs de quatre pàgines fets a última hora i les aventures de Mister Empaneixon que s’empesca en Greg Heffley.

Una tarda de carinyena, garnatxa negra, merlot i cabernet sauvignon

Títol: Guia de vins de Catalunya, tast a cegues 2010
Autors: Jordi Alcover i Sílvia Naranjo
Editorial: Pòrtic
Pàgines: 437
ISBN: 978-84-9809-129-8
PVP: 19,95€

És diumenge i hem fet un dinar com cal. Lluny dels “tuppers” que em monopolitzen de dilluns a divendres, avui he menjat bé, molt bé, en família i amb la llicorella com a convidada d’honor. Efectivament, tot aquest preàmbul ve perquè us vull parlar de la Guia de vins de Catalunya, tast a cegues 2010, un llibre d’en Jordi Alcover i la Sílvia Naranjo que va publicar Pòrtic el mes de gener.

Coincideixo amb els autors que és molt bo que se’n parli, dels productes de casa nostra -del vi en aquest cas-, perquè el consumidor pugui valorar els esforços que els elaboradors estan duent a terme per millorar la qualitat i competir en la “primera divisió” dels mercats globals. Quan per primer cop vaig fullejar la Guia,  em va cridar l’atenció un paràgraf que vaig pensar que us transcriuria:

“Seria més senzill limitar-se a emetre una opinió i a dirigir-se al públic com un simple crític; però la més fàcil no acostuma a estar entre les nostres opcions preferents. Desaprofitar el potencial de coneixements que acumulem cada any seria fer el mateix que fan molts professionals del sector; amagar com a mèrit propi i intransferible allò après per convertir-lo en un mitjà de vida, sense compratir-lo per eixamplar el nombre de consumidors mitjançant la comunicació.”

Crec que resumeix bé els grans trets de la Guia: accessible, amplíssima (més de 1.500 referències), honesta, entenidora i pràctica. Amb aquesta Guia a la mà, una persona inquieta descobrirà noves marques, podrà trobar joies molt ben puntuades a preus més que raonables i s’endinsarà en el tast amb una base sobre la qual edificar les seves pròpies conclusions. Li he demanat al meu marit, que sovinteja les guies d’aquesta mena a causa de la seva feina, que se la mirés, a veure si m’ajudava a trobar algun comentari rellevant. Curiosament, m’ha dit que divendres va dinar amb un elaborador del Montsant que no ha pogut ser inclòs a la Guia en paper però que els autors s’hi havie posat en contacte i apareix a la web http://www.guiadevinsdecatalunya.com, de manera que la voluntat d’estar al dia és palesa!

Bé, doncs, ja ho sabeu, si voleu àpats en bona companyia, correu a comprar-vos-la… ja veurem si us arriba a taula la licorella, una roca calcària o un/-a bon partit a qui deixeu impressionat/-ada amb els vostres coneixements! Per cert, els ho podeu dir al Facebook!!

Ah! Si algú té curiositat per esbrinar amb què hem dinat avui, us diré que és vi d’un celler amb un nom moooolt conegut a casa nostra, gosaria a dir “mediàtic” si no fos perquè el prestigi que han aconseguit els seus vins mereix un adjectiu menys banal.

Un Príncep comenta Companys

Vaig parlar a un bon company de feina, informàtic ell, de nosaltresllegim.cat i li vaig demanar que hi participés. A més, vaig fer extensiva la invitació al seu pare, que em constava que devia ser molt bon lector… Ell, de moment, m’ha fet el salt, però el pare, en Jordi, s’ha engrescat a parlar-nos de L’última carta de Companys, un llibre d’un president republicà, la qual cosa no deixa de tenir gràcia, perquè ells poden presumir de dir-se Príncep. Agraeixo molt aquesta reflexió compartida sobre un llibre que estic segura que donarà que parlar!

Títol: L’última carta de Companys
Autor: Toni Soler
Editorial: Columna Edicions
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 321
ISBN: 978-84-664-1046-5
PVP: 18€

Ens trobem a l’any 2015. Un científic català resident a l’estranger decideix tornar a Catalunya, entra en contacte amb la Generalitat i ofereix, mitjançant un giny ideat per ell al govern català, presidit per una dona, la possibilitat de fer tornar el president màrtir Lluís Companys rescatant-lo de l’escamot de l’exèrcit franquista pocs segons abans que aquest l’executi.

Toni Soler el brillant director dels programes de TV, Polònia i Crackòvia i autor de l’exitós llibre Història de Catalunya –Modèstia a part- ens presenta un Lluís Companys femeller, cràpula i amant de la gresca i la barrila. Alhora que desconcertat per les característiques de la Catalunya que es troba en aquest ja no tan llunyà any 2015.

L’última carta de Companys es tracta, sota la meva opinió, d’un llibre divertit, amè i que es llegeix amb molta facilitat. Un llibre amb apunts d’història, d’intrigues i disputes entre els governs català i espanyol, que fa pensar i que és mereixedor de més ressò del que ha aconseguit.

N’aconsello molt ferventment la lectura.

Eps, i en un altre estil, si us agrada el programa Polònia, no us perdeu els llibres Polònia i Cabòries, que de ben segur que passareu una bona estona!

Gerard Piqué, a més, escriu!!!

No se li pot demanar més: és bo, és guapo i escriu bé!!!
De moment us avancem unes fotos… prometem més en breu (si demà guanya el Barça us dic el títol del llibre).
Apa, culés, ja tenim què llegir!

Guardians de la veritat

Títol: Se sabrà tot
Autor: Xavier Bosch
Editorial: Proa
Col·lecció: A Tot Vent [Núm 531 ]
Pàgines: 304
ISBN:978-84-8256-620-7
PVP: 20,00

Hi ha llibertat en els mitjans de comunicació? Aquesta és la pregunta que planteja Xavier Bosch en el seu llibre Se sabrà tot, un llibre que atrau al lector només començar pel títol.

Se sabrà tot té regust a revenja. Tot i que l’autor afirma que la novel·la no té res a veure amb la seva dimissió en el diari Avui, sinó que més aviat és una ficció que relata fets reals, els paral·lelismes entre el protagonista i l’autor són, si més no,  sorprenents. El llibre, guanyador del Premi Sant Jordi 2009, és el relat d’una dimissió. Se sabrà tot explica com el periodista Dani Santana és anomenat director del diari Crònica i com es veurà atrapat en la xarxa d’interessos interns de l’editor, el tràfic d’influències i el poder. D’altra banda, la novel·la també tracta temes com la degradació del raval i el terrorisme islàmic.

A Se sabrà tot, Xavier Bosch denuncia les misèries del periodisme. Bisturí en mà, Bosch posa en evidència el (decadent) prestigi dels mitjans de comunicació. Lluny queda ja la funció social que tan s’inculca als joves estudiants de les facultats de comunicació. I ho dic en primera persona! Quantes tardes he passat amb els meus companys de la Ramon LLull escoltant el professor Francesc Torralba parlar de l’ètica i la moralitat dels periodistes… Quantes vegades he hagut de memoritzar el codi ètic dels periodistes! Però la realitat resulta ben diferent. En comptes d’això, jocs bruts, mans vessades de sang i cap remordiment de consciència. Peixos grossos que es mouen amb destresa al servei del despotisme. La polèmica està servida.

Sempre he sentit a dir que el poder corromp. Alguns anomenen els mitjans de comunicació com el quart poder. Ens hem de creure, doncs, tot el que veiem o sentim en els mitjans de comunicació? Els periodistes ens presenten una realitat emmanillada, una veritat a mitges. Malgrat tot, el presentador d’Àgora conserva la “bona fe” i la ingenuïtat, i fins a dia d’avui no li ha anat malament. Sempre de cara, posant les cartes damunt la taula.

Us deixo amb una entrevista a Xavier Bosch en el programa Divendres, de TV3.