Viure el fenomen Moccia en primera persona? Ma non ci credo!

perdona pero vull casar-me amb tuNois, noies, nosaltres tots: Els de Columna han decidit que la passió no té fronteres i han preparat un concurs per anar a ROMA a viure una història d’AMOR. No em direu que no és bonic: la ciutat eterna, la primavera i Perdona però vull casar-me amb tu, de Federico Moccia, a la maleta!

Ara que, ben mirat, en aquesta circumstància, no sé si es deu llegir gaire… mmmm… En tot cas, potser que la lectura ja la portem feta de casa i així, a més, se’ns farà més curta l’espera per saber si ens toca el viatge!

Bé, mireu les bases aquí i que tingueu molta sort (i dic tingueU perquè es veu que jo no hi puc participar. Paciència i resignació! Hauré de seguir penjant candaus a Nova Icària!! vegeu Sí, ho confesso…).

“Em sap greu”

Títol: Per 13 raons
Autor: Jay Asher
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: La Via Làctia
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-92790-84-5
Preu: 13,00

Quantes vegades haurem pronunciat aquestes paraules. En el meu cas, moltes!! Considero que s’ha de saber perdonar les persones encara que tot comença per saber demanar perdó o, si més no, tenir-ne la intenció. Com es diu: “el que compte és la intenció”.
En el llibre Per 13 raons, Jay Asher intenta situar-nos en la pell d’un noi, Clay Jensen, que rebrà un paquet amb 7 cintes, que l’acompanyaran durant tota la novel·la. Aquestes cintes expliquen la mort de la Hannah Baker, una adolescent bastant estranya que abans de suïcidar-se decidí gravar les 13 raons que la van portar fins a aquella situació. Cada raó estarà relacionada amb una persona del seu entorn. Sense cap tipus d’il·lustració, els personatges del llibre ens faran imaginar amb pèls i senyals cada situació en la que ens trobem. El misteri i la intriga no ens deixaran en cap moment i acabarem posant-nos en la pell del protagonista.
Per pròpia experiència, puc dir que Per 13 raons no deixarà indiferent el lector i que marcarà un abans i un després a l’hora d’enfrontar-nos a situacions que, fins ara, no valoràvem. El suïcidi és un fenomen conegut per la societat però no es valora o no se li dóna la importància que en veritat té.  L’autor li donarà en tot moment la paraula a una persona que ja és morta. Mentre llegim el llibre no serem conscients que aquella persona que parla ja no està viva i quan ens posem en la pell d’en Clay, notarem la seva impotència i ràbia i sentirem que hem arribat tard. Cal reconèixer que l’autor ha realitzat un bon treball en provocar que el lector es converteixi en el protagonista de la novel·la i en que sigui capaç, mitjançant la lectura, d’escoltar les cintes de forma mental. Espero que tots aprenguem alguna cosa més sobre aquesta misteriosa obra. Aquí en teniu un vídeo.

“La Sara i les Golejadores: Juguem la lliga!”

Títol: Juguem la lliga!
Autor: Laura Gallego
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: Sara i les golejadores
ISBN: 978-84-92790-86-9
Pàgines: 288
PVP: 9,95

Us deixem un escrit de la Geòrgia, una bibliotecària molt estupendíssima que ha volgut participar enviant-nos una ressenya de Juguem la lliga! Esperem que us agradi!

“Un equip de futbol va ser el centre el món… i quin és el secret es preguntava tothom…”, segur que us sona aquesta frase, oi?; doncs per la Sara, el futbol, és el centre del seu món.
Estudiant d’ESO, vol formar un equip femení alternatiu als Falcons – el masculí de l’escola i entrenat pel profe de gimnàs, l’Eloi-, per poder federar-se i jugar la Lliga Interescolar Local.
En el número 3 d’aquesta petita aventura, la Sara haurà de convèncer companyes per ser jugadores, haurà de trobar “un adult responsable” com a entrenador, i haurà de buscar idees per poder aconseguir uns equips complets.
Us puc avançar que arribarà a tenir equip i a fer entrenaments, però no li serà fàcil i s’haurà d’espavilar i resoldre els imprevistos, això sí, comptant amb les seves inseparables amigues, la Vicky i l’Eva, d’en David l’universitari, del seu pare i, també, del Trio friki, un grup format per en Sam, l’Òscar i en Jordi.
La Sara i les Golejadores és més que una saga sobre el futbol, i sobre l’amistat i l’amor adolescent: són exemples sobre el sacrifici i l’esperit de lluita que hom pot tenir per aconseguir els seus somnis i els seus reptes i, són lliçons de com vèncer els prejudicis que ens envolten; en definitiva, són petites dosis de reivindicació social i moral.
He començat el post amb la ja coneguda frase de l’anunci del patrocinador del Barça d’en Guardiola (sí sí, el de les 6 Copes) … reconec que només era per picar-vos la curiositat, però clar, ara per acabar-ho bé hauria de dir: “La feina ben feta, no té fronteres, ni té rivals”, que n’és la última; però passant-la a la saga de la Laura Gallego, aniré una mica més enllà i us dic: si les Golejadores fan la feina ben feta qui sap si tindran rivals… o tindran fans! De moment, aquí en tenen una! (de fan – vull dir -).
Us en recomano una lectura: “aprendre valors, no té edat”.

Paraula de Geòrgia!

Què fer quan acabem de llegir un llibre?

Títol: La pastoral catalana
Autor: Julià de Jòdar
Editorial: Proa
Col·lecció: A Tot Vent
Pàgines: 392
ISBN: 978-84-8256-091-5
PVP: 23 €

Després de llegir les meves dues últimes ressenyes, el meu millor amic em va dir que potser hauria de parlar més dels llibres i una mica menys de mi. Hi vaig estar d’acord; odio que la gent que escriu no estigui pel que ha d’estar (sobretot els crítics de cinema) i vaig prometre-li, abans de començar a llegir La pastoral catalana que en la meva pròxima ressenya em dedicaria només al llibre.

La novel·la de Julià de Jòdar és sobretot una novel·la ambiciosa. El punt de partida és el viatge que realitza un matrimoni madur a Miami per a intentar ajudar a una amiga enredada des de fa anys amb un exagent de la CIA. Durant el viatge es plantegen moltes preguntes: sobre allò que es trobaran —Aconseguiran que la seva amiga torni amb ells? Està el misteriós agent encara en actiu? És viu, tan sols? —, sobre si mateixos —com a matrimoni i com a individus — sobre les relacions amb els personatges que es van trobant, alguns d’ells quasi surrealistes i sobre el món que els envolta. Tot això en plena èpoc d’huracans a Florida! Així, a través del punt de vista d’una generació concreta, toquem moltes qüestions de política actuals, però sempre des d’una consciència catalana. M’agrada com aquesta novel·la reflecteix la paradoxa del sentiment català: ens trobem com una mena de peça petitona que no encaixa enlloc de l’engranatge del panorama occidental actual però alhora no podem evitar sentir-nos decebuts cada vegada que comprovem que un dependent d’aeroport no parla català. La novel·la està plena de detalls com aquests, que et criden l’atenció i aconsegueixen que et puguis mirar amb la distanciació necessària qüestions com ara les relacions internacionals i les actituds de certes generacions davant la vida. Una vida que mai no s’hauria de donar per descomptat.

És una novel·la rodona malgrat ser així d’ambiciosa. Si rellegim el començament just després d’acabar-la s’entén de seguida. És una cosa que sempre faig quan acabo un llibre, tornar a llegir el començament. Potser perquè el llibre comença amb un poema-cançó de Leonard Cohen, que m’encanta. O potser perquè quasi sempre acabo els meus llibres al tren i no tinc literalment res més a fer que seguir llegint durant una estona.

Ja ho veus… Ho he tornat a fer: he acabat parlant de mi. Ho sento, noi! El pròxim llibre, d’acord?

Horror, em cruspirà una formiga-disc!

Títol: Henders
Autor: Warren Fahy
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica [Núm 834 ]
Pàgines:472
ISBN: 978-84-6641-081-6
Preu: 20,90€

Estimats lectors, si us agrada  saltar, córrer, fugir, i passar-les de tots colors sense moure-us del sofà, tinc el vostre llibre: Henders.

És una novel·la que et fa viure unes estones mooooolt distretes, plenes de bèsties estrambòtiques que després resulta que l’autor ha dibuixat i semblen extretes d’un llibre de ciències naturals del mateix Darwin. No em creieu? Doncs imagineu-vos la trama: un equip d’investigadors -tipus Gran Hermano però amb prestància– apareix per error en una illa on l’evolució ha seguit un caire diferent. I no en diré res més, tret que no hi ha la Mercedes Milà com a cap de colla, per si us he confós amb això del GH-.
Però per si sou descreguts de mena, us passo un vincle aclaridor. I un vídeo

Ja sabeu que llegir em fa venir gana i sempre us acabo parlant de teca… Bé, doncs, en aquest cas, jo diria que és un tortell de Sant Medir (precisament avui, 3 de març!), que vas menjant amb delit fins que no arribes al final i penses “oooohhh, ja s’ha acabat??”… Acosteu-vos, acosteu-vos a la llibreria i demaneu un Henders per després de sopar. Teniu garantides unes digestions apassionants. Eps, i a més a més, entre bestiola i bestiola hi ha un científic eixelabrat que fa unes disquisicions curtetes però intenses! Convida a pensar una mica, ja veureu!

Per cert, diuen que els qui s’ho han passat bé amb Lost, perdran l’oremus amb Henders… Espero que m’ho expliqueu!

Sense ni cinc a París i Londres

Títol: Sense ni cinc a París i Londres
Autor:  George Orwell
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: MOLU s.XX – Les Millors Obres de la Literatura Universal Segle XX [Nro 146 ]
Pàgines: 256
ISBN:13:9788429752625
PVP: 18 euros

Fa uns quants dies, l’Alexandra, “una de les nosaltres”, em va permetre que li preguntés si era LA persona a qui no agradava el Larsson (vegeu Els homes i…) i, amb molt de sentit de l’humor, va admetre que sí, que era ella. Tot seguit vam enviar-nos uns quants correus i li vaig demanar perquè no ens escrivia sobre algun llibre que sí, que li agradés, atès que em va fer l’efecte que tenia una visió molt interessant  sobre els llibres. Crec que no em vaig equivocar en la valoració… Mireu, mireu, quin comentari més “xulo” (disculpeu, però això ho dic molt…) que ens ha enviat!! I diu que ho farà més cops!! 🙂

Vaig conèixer George Orwell per una primera lectura, a l’escola, de La rebel·lió dels animals. Més tard, fascinada per una descripció en forma de faula tan acurada del que havia estat el règim estalinista, vaig decidir llegir 1984. Em va impactar que tingués la capacitat de descriure no només una societat completament sotmesa, enganyada, on la privacitat i la individualitat han desaparegut. La veritat és que el futur que va pintar Orwell em va terroritzar. Encara més tard, vaig llegir Homenatge a Catalunya, on narra les seves experiències a la guerra civil. Em va fer molta gràcia que una de les seves majors queixes fos de la cuina lleidatana; la trobava massa suculenta i greixosa. Tenint en compte que lluitava pel bàndol dels que van perdre i que a sobre ho feia com a brigadista internacional, és una queixa bastant de pa sucat amb oli.

Però el que em va interessar més d’Orwell va ser, en tot moment, el seu compromís polític, la seva fermesa ideològica. I d’algun lloc havia de néixer. I per tant, quan vaig trobar en una llibreria Sense ni cinc a París i Londres me’l vaig endur sota el braç, per entendre d’on venia un socialisme tan arrelat i profund en un home que havia participat en el colonialisme anglès de principis de segle XX i que havia estat educat en un dels col·legis més elitistes del món com és Eton.

Sense ni cinc a París i Londres és la descripció de la vida que el mateix Orwell va sobreviure durant els anys que va ser a París i Londres. Fent feines d’escarràs (una de les pitjors feines a França, d’altra banda) a la cuina d’hotels de luxe i restaurants cars de París i en els quals recomana no menjar-hi per les condicions higièniques de les cuines. Vivint en habitacions infectades de cuques i d’humitat a la Ciutat de les Llums, amb les batalles de borratxos als cafès, les putes treballant als carrers i sense diners ni per comprar un tros de pa. Fent de rodamón a Londres, en un moment que la llei ho prohibia i estava garantida una detenció si consideraven que eres un gandul. El te i torrada de l’Exèrcit de Salvació a canvi de la humiliació dels rodamons, les condicions de vida als albergs que estaven a mig camí dels hospicis i les presons; la sensació d’indefensió i de ser la púrria de la societat; el tornar-se mesquí i veure les baralles per les burilles de cigarret… Una descripció terrible de la societat europea d’entreguerres, en què es va forjant el seu sentit de la justícia, de la necessitat de crear una societat més igualitària, més justa, més redistributiva. Més sostenible, que diríem ara.

I tot això, viure-ho havent estudiat a Eton ha de ser un xoc brutal, per molt que sigui una opció lliure que ell prengués. D’altra banda, també va “prendre”, de manera no tan lliure, una tuberculosi fent aquest “estudi de camp” que va ser el que el va dur a la tomba 12 anys més tard (amb temps d’escriure, això sí, les obres que he comentat abans). Una mena de “21 dias…” però de veritat i sense càmeres, maquilladores i equip de realització.

En resum, un llibre imprescindible per a entendre qui i per què va escriure La rebel·lió dels animals i 1984 i, sobretot, per conèixer una mica més d’on venim i cap a on anem. Tampoc no som tan lluny avui de tractar els nostres pobres com els tractaven a París i Londres a principis dels anys 30.

Us deixem amb un tast de la versió animada de La rebel·lió dels animals. No us ho perdeu!

http://www.youtube.com/watch?v=YBwBc0XSxeg

Bibliotecaris del món, digueu la vostra!

Aquest és un comentari escrit “a quatre mans”: les que en aquest moment, quan la nena ja dorm, estan escrivint la introducció -a hores d’ara ja sabeu qui sóc, segur!-, i -sobretot- les del Cèsar, un bibliotecari a qui he conegut gràcies a Nosaltresllegim.cat i que em va semblar un entusiasta de la lectura!!

Es passa el dia entre llibres, coneix les fílies i les fòbies dels lectors (llegiu el seu comentari al Geronimo Stilton) i a més té ganes de compartir amb nosaltres aquesta passió per llegir! No em digueu que no és genial que hagi volgut enviar-nos per començar un llibre que ell mateix defineix com “una de les millors novel·les que llegirà mai”! Us agradarà conèixer una mica com es veu la literatura des de darrera del taulell de préstec!

Títol: Cementerio de pianos
Autor: José Luís Peixoto
Editorial: El Aleph
Col·lecció: Modernos y clásicos de El Aleph
Pàgines: 309
ISBN: 978-84-7669-791-7
Preu: 19 euros

Vaig conèixer aquesta novel·la, Cementerio de pianos, quan el seu autor, el portuguès José Luís Peixoto, va fer la seva presentació a la biblioteca on treballava aleshores. I em van semblar, tant l’autor com la novel·la, molt interessants. Ell per les seves inquietuds literàries i la seva joventut, ella… per ella mateixa. A vegades tendra, a vegades dura, a vegades complexa, a vegades lírica, a vegades esperançadora, a vegades definitiva i sempre una de les millors novel·les que he llegit i que llegiré mai.

Cementerio de pianos ens presenta la història d’una família humil de Lisboa, els membres de la qual travessen situacions vitals molt dures a nivell social i personal, havent-hi com a principal escenari un antic taller de fusteria on van a parar pianos espatllats, com la vida dels protagonistes. Unes vides que es barregen, especialment la del pare i la del fill -que comparteixen nom i destí- gràcies a un temps narratiu basat en el flashback, passant del present al passat per tornar al present per referir-se al futur i així contínuament. Aquests fets, que demostren la tècnica de l’autor i la qualitat literària de la narració, incrementen la fidelitat del lector amb aquesta novel·la, ja que en certa mida l’obliga a estar ben despert per no perdre’s cap detall de la vida de cap membre de la família, és a dir, de l’argument.

Aquesta estructura complexa però atractiva alhora, juntament amb el vocabulari i la prosa a estones poètica fan de Cementerio de pianos una novel·la que paga la pena llegir i fan del seu autor, José Luís Peixoto, un escriptor que caldrà seguir en el futur.

Veritablement he de reconèixer que feia molt de temps que no gaudia tant d’una lectura i ja tinc en llista d’espera les dues posteriors novel·les d’en Peixoto, Una casa en la oscuridad i Nadie nos mira, totes dues també publicades per El Aleph. Espero i desitjo que us faci tant bona impressió i us agradi tant com em va agradar a mi.

¡Socorro, tengo un niño pequeño!

Títol: Niños pequeños, problemas pequeños
Autor: Francisco Palacios – Espasa, Juan Aparicio Belmonte
Editorial: Grup Editorial 62
Col•lecció: Península
ISBN: 978-84-8307-907-2
Pàgines: 160
Import: 16,90€

No, ni estoy embarazada, ni pienso (por ahora) tener un bebé. Pero he de reconocer que mi reloj biológico, a estas alturas, va un poco por libre y empieza a sonarle el despertador. Por eso, cuando Niños pequeños, problemas pequeños cayó en mis manos, lo primero que me llamó la atención fue su portada, que sin duda, anunciaba lo que más tarde me iba a encontrar.

Escrito a dos manos entre el escritor Juan Aparicio Belmonte y un experto en psicoanálisis como puede ser Francisco Palacio-Espasa, este libro nos hace un recorrido por los problemas cotidianos que se van a encontrar las personas que estrenan paternidad, dándonos respuestas a las preguntas más simples que nos podamos hacer. Y es que tratar con estos pequeños seres cuando una no está acostumbrada a ello, a veces no resulta tan fácil como parece y, si no, que me lo digan a mí cuando trato de satisfacer las necesidades de mis dos sobrinos pequeños.

Al principio pensé que era más de lo mismo, que, por mi profesión y por mi status familiar de ‘tía’, no me iba a enseñar nada que ya no sepa. Pues bien, me equivoqué. Ahora ando aconsejando a mi hermana según lo que he leído en este libro. Y es que realmente te ofrece unas sencillas pautas que pueden ser aplicadas en la interacción que se da entre progenitor e hijo.

He de admitir que no tengo por costumbre leer manuales a modo de entretenimiento, pero me ha gustado leer uno que resulta ameno y además cita a autores tan importantes como puede ser Margaret Mahler, célebre psicoanalista especializada en niños.

Si piensas ser (o eres) madre, padre o simplemente tienes relación con estas pequeñas criaturas, yo de ti me lo leería. Está escrito en 20 capítulos de muy corta extensión que te explican con claridad aquello que seguro te preguntas al pensar o ver a tu bebé: ¿Por qué llora cuando te vas si antes no lo hacía? ¿Por qué es agresivo o demasiado callado? ¿Cómo sabré cuándo está enfermo?

Niños pequeños, problemas pequeños es, según los autores, un dicho francés que significa que los problemas de los más pequeños de la casa no son nada en comparación a los que traerán cuando sean adultos. Yo creo que está en lo cierto. Y vosotros, ¿qué pensáis?

L’ocàs de la més genuïna veu ebrenca: Jesús Moncada

Des de la Biblioteca d’Amposta ens han fet arribar aquest comentari de l’escriptor i membre del seu Club de Lectura “Cafè – Tertúlia”, l’Emigdi Subirats, que resumeix la vida de l’escriptor Jesús Moncada. Esperem que us agradi! A nosaltres ens ha encantat!

Més endavant us deixarem una ressenya d’algun llibre d’aquest escriptor tan estimat… sigueu pacients!

La desaparició d’un bon escriptor causa habitualment una enorme sensació de buidor i de tristesa en el món de les lletres amb majúscula, ja que s’endú amb ell tota una filosofia de pensament i una veu narrativa irrepetible. Aquest ha estat, malauradament, el cas d’en Jesús Moncada (traspassat el passat 13 de juny a causa d’una llarga malaltia), sense cap mena de dubte el literat ebrenc contemporani més universal. Fill de la històrica vila de Mequinensa, havia sabut com ningú altre combinar a la perfecció els aires localistes (tantes vegades criticats i menyspreats per la crítica urbana) amb l’universalisme més ben entens, aquell que mai no renega de les seves arrels i en canvi sap com arribar al públic més divers de qualsevol indret del planeta. Aquell petit poble (el seu) que va ser condemnat a passar a millor vida sota les aigües del pantà de Riba-roja, en nom del progrés i de la necessitat, gràcies a la seva brillant ploma i laboriositat, ha esdevingut un lloc mític en la literatura catalana i de retruc en la universal. Aquest exquisit retrat nostàlgic d’un temps feliç que ja no tornarà, que fou la seva obra mestra “Camins de Sirga”, es va convertir en l’eina d’acceleració d’una futura carrera literària que l’havia de situar a la veritable primera fila de les nostres lletres contemporànies. Amb el mestratge de l’inoblidable Pere Calders, i en la línia del Nobel Garcia Màrquez (tot i que ell ho negava), va crear un món màgic al voltant d’uns records d’infantesa que l’havien colpit i que no podien desaparèixer d’una manera absurda i arbitrària.

Durant aquests dies hem pogut llegir nombrosos comentaris d’elogi sobre la seva obra i personalitat. La gran majoria de crítics literaris es varen posar d’acord en destacar d’una manera especial la seva acurada metodologia, que el portava a la publicació de novel·les extremadament ben l’apartava de qualsevol mena d’improvisació amb el seu consegüent rebuig al xantatge del deadline. El seu savoir faire literari passava per una autoexigència monumental: l’obra ben feta no sap de rellotges ni de fronteres. La seva producció doncs va ser escassa, atès que ens feia esperar als lectors més de cinc anys en editar un nou relat. Consta únicament d’unes cinc novel·les, diversos contes i nombroses traduccions.

La seva participació pública tampoc no era gaire activa, donat que ell creia fermament en la idea que un escriptor s’havia de dedicar únicament a escriure i no convertir-se en un mediocre personatge mediàtic, els quals abunden avui dia. Aquestes premisses creiem que són lliçons i exemples essencials per a tot literat que vulgui fer el cim de la bona literatura.

No podíem passar per alt un altre aspecte transcendental del seu ideari personal: el fet que es considerava un escriptor català de Mequinensa. Tampoc aquí donava peu a les ambigüitats identitàries, que dissortadament amb massa freqüència acostumen a enterbolir les relacions entre els diversos escriptors dels Països Catalans, i posen barreres infranquejables a una mateixa cultura. En Jesús Moncada no s’aixoplugava doncs sota cap mena de paraigua regional, i esdevenia un escriptor nacional del nostre heterogeni i massa invertebrat país, que està mancat de personatges valents que d’una manera oberta trenquin fronteres i afronten la nostra realitat cultural amb plena normalitat. L’any passat va rebre la màxima distinció atorgada a un escriptor administrativament aragonès (tot i que ell mai no es definia amb aquest apel·latiu), que significativament per primer cop anava a parar a un autor que no feia ús de la llengua castellana; ben segur que hagués merescut passar a formar part del col·lectiu d’excelsos literats que han rebut el Premi d’Honor de les lletres catalanes, una distinció que hauria estat molt merescuda, i que hauria servit a més per a reivindicar en un primer ordre el bon treball literari que s’està realitzant en els darrers anys tant a la Franja de Ponent com a les Terres de l’Ebre.

L’adéu a en Jesús Moncada ens dol profundament com a lectors i ens fa molt mal com a conjunt nacional: la seva projecció internacional feia abandonar a la nostra literatura el paper de comparsa a què ens condemna la nostra pertanyença a un estat castellà i espanyolitzador. Les lletres ebrenques es troben un xic més orfes. Ja no disposem d’una de les grans plomes que varen convertir el nostre riu en un indret mític i literàriament inoblidable. El millor reconeixement no pot arribar d’altra manera que amb la lectura extensa d’una de les proses més amenes i exquisides de la nostra literatura nacional dels darrers anys, és a dir que en Jesús Moncada no pot caure en el pou de l’oblit.

Fantasia i màgia per a la deliciosa Shirley

Títol: Els deliciosos dies de la Shirley
Autor: Elisabetta Gnone
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: Fairy Oak
ISBN: 978-84-9932-019-9
Pàgines: 264
PVP: 14,96€

La màgia i els mags són coses que sempre m’han fascinat i no em refereixo a la màgia del Màgic Andreu, sinó dels mags que podem trobar als llibres o a les llegendes com ha sigut, si més no, el Merlín. I és que els llibres que parlen d’aquest fascinant tema tenen l’habilitat de poder crear mons totalment imaginaris i fantàstics, on res no és el que sembla. Qui no ha volgut volar com una fada o fer encantaments amb una vareta màgica?

Recordo que, quan era petita, em va agradar molt la pel·lícula de la Mary Poppins. Veure com la mainadera Mary Poppins es treia coses del barret em va deixar ben parada. “Com ho fa?” Pensava jo, amb la meva ment de nena innocent. En realitat, aquesta innocència a hores d’ara no l’he perduda, o sigui que em vaig enganxar a tota la sèrie de llibres d’en Harry Potter, un dels mags més famosos: els seus llibres han batut rècords de vendes a tot el món.

Per això, no em fa cap vergonya parlar-vos de l’últim llibre que ha arribat a les meves mans. Es tracta del llibre Els deliciosos dies de la Shirley de l’Elisabetta Gnone, una autora que pot semblar desconeguda però si investigueu una miqueta veureu que no és així. I és que l’Elisabetta Gnone és la creadora dels còmics W.I.T.C.H, que narren les aventures de cinc adolescents amb poders màgics. Aquests còmics han esdevingut tot un fenomen i compten amb un ampli merchandasing i amb una sèrie de dibuixos ambientada en les seves aventures.

Però l’Elisabetta Gnone no va parar aquí i va crear els llibres del món Fairy Oak, que també s’han convertit en tot un èxit entre les noies amb la imaginació més desperta. Aquest cop, va crear un món on hi ha bruixes de la llum, bruixes de la foscor, fades, mags, arbres que canten… en fi, tot un univers de fantasia ben complet i misteriós. Les protagonistes d’aquesta saga són la Vainilla i la seva germana bessona Pervinca; ara per ara podem trobar cinc llibres de les seves aventures. Els tres primers que formen una trilogia i els altres dos que formen part d’una nova saga que encara està en publicació i en el futur constarà d’un total de quatre llibres.

Jo he tingut el plaer de llegir-me l’últim llibre de les seves aventures Els deliciosos dies de la Shirley, un llibre que podeu regalar a les vostres filles/cosines/nebodes sense cap recança, ja que farà que se sentin com unes petites bruixes bones. A més, el llibre porta unes il·lustracions dels protagonistes precioses que fan que els personatges tinguin encara més vida.

El llibre és narrat per la fada Sifeliçellaseràdirnoshovoldrà i explica el segon misteri del poble Fairy Oak que està relacionat amb un llibre misteriós de receptes que es troba la Shirley Poppy. Així que les nostres protagonistes, Vainilla i Pervinca ajudaren la seva amiga Shirley a descobrir els misteris d’una recepta molt curiosa amb la col·laboració de tots els amics del poble.

Bé, doncs, ja ho sabeu, si coneixeu una petita princesa i voleu que passi una bona estona llegint llibres, parleu-li dels llibres de Fairy Oak, descobriran un món ple de fantasia i màgia, que al cap i a la fi, tots en necessitem una miqueta…