Us atreviu a descobrir qui és l’assassí?

Títol: Sang Vessada
Autor:  Åsa Larsson
Editorial: Columna
Col·lecció:  Clàssica
Pàgines:  368
ISBN: 978-84-664-1120-2
PVP: 18,50€

De ben segur que algun cop us heu quedat amb una sensació de buidor en acabar un llibre. Qui no ha experimentat la pèrdua quan ha girat l’última plana i ha vist que no en queden més? Doncs així em sento jo havent acabat Sang Vessada, la segona novel·la de l’Åsa Larsson.

Recordeu quan us vaig recomanar Aurora Boreal (vegeu Sang,fetge i una…), oi? Doncs en aquesta nova història apareix la mateixa protagonista, la Rebecka Martinsson. L’escenari no és  tètric com el priemr cop, ja que la succeeix a l’estiu, però segueix sent Kiruna, una ciutat que ja no sé si m’agradaria visitar.trama

Després dels crims que es van produir fa uns mesos, la Rebecka Martinsson té una vida massa tranquil·la a Estocolm, on intenta recuperar-se’n, però el crim de la Mildred, una controvertida rectora, farà que torni a la ciutat que la va veure créixer. Aquest cop però, amb un paper menys actiu.

Gràcies a la incansable inspectora de policia, Anna-Maria Mella i al Sven-Erik, finalment i d’una manera magistral, l’escriptora ens va descobrint un a un el rerefons dels personatges.
Qui d’ells serà l’assassí?

De nou, l’Åsa Larsson ha aconseguit deixar-me amb la boca oberta i els ulls com a plats. He de reconèixer que m’agrada la novel·la negra, però sobretot, el que més m’agrada és una bona història que et mantingui intrigada fins al final. I creieu-me, Sang Vessada ho aconsegueix.

Fa uns quants dies, una bona amiga, veient que llegia aquest llibre, em va comentar que tenia pendent llegir-se Aurora Boreal. Li hauré de dir que comenci aviat, ja que nois i noies, em sembla que tenim Larsson per una temporada.  Sang Vessada, segons l’article, només és la segona de les sis novel·les protagonitzades per la Rebecka. Així que… No us quedeu enrere!

Els convidats

Títol: Els convidats
Autor: Emili Teixidor
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica [Núm 832 ]
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-664-1060-1
PVP: 20,00€

Aquests dies he estat llegint, com us vaig comentar la setmana passada, Els convidats, de l’Emili Teixidor. He estat tant immersa en la lectura que fins i tot un dia vaig somiar que jo mateixa era una convidada al casament de la Cinta al seu poble.

Els convidats és un llibre que té com a punt central el casament de la Cinta, la filla i pubilla del Maties, el futur alcalde del poble. Aquest esdeveniment, junt amb una sèrie de successos, com el desbordament d’un riu, dóna peu a conèixer els habitants del poble i les seves històries personals en una època difícil – la postguerra – que l’Emili Teixidor ja ens va dibuixar a Pa negre (vegeu Pa negre, una novel·la de records). Amb una gran diferència: a Pa negre teníem un narrador i aquí ens trobem amb molts narradors i, de vegades, amb diferents punts de vista sobre la mateixa història.

Abans de començar a escriure aquest text, he estat pensant molt què us volia explicar d’Els convidats, ja que es tracta d’un llibre que és millor encetar sense conèixer-ne massa l’argument. Com està estructurat i els diferents personatges, o convidats, són l’essència del llibre en si. Jo, personalment, ho he fet així i crec que he gaudit molt més de la lectura, fins al punt, ja us deia al principi, que vaig somniar que n’era part. Per això m’haureu de disculpar però no us explicaré més que els cinc cèntims que ja us he dit, no sóc una persona que faci “spoilers” fàcilment!

Únicament em falta dir-vos que la sensació que tindreu quan tanqueu la novel·la és la mateixa que quan acabeu una ampolla de vi de molt bona qualitat. Us deixa un gust al paladar immillorable, però per desgràcia, s’ha acabat…

Us deixem amb una entrevista a El Punt i un vídeo a Escriptors Tv on surt Emili Teixidor llegint un fragment del seu llibre Els convidats.

De “sense sostre” a líder d’autoajuda

Títol: The Noticer
Autor: Andy Andrews
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: Atrium [Núm 3]
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-9809-111-3
PVP: 17,00€

Imagina. Ets un jove que acaba de perdre els pares i que, per una sèrie de circumstàncies, malviu sota un pont. Ara ets un empresari arruïnat. Una dona gran deprimida per la seva inutilitat. O una parella a punt de divorciar-se per no parlar el mateix “llenguatge” (llenguatge, que no llengua).

Ara que ets tantes coses, i res alhora, posa’t a l’altre costat. Canvia de bàndol. Mira-t’ho des de fora. Quin consell els donaries? És clar que cal aprofundir en cada cas, però tots tenen una cosa en comú: les seves vides han derivat en un carrer sense sortida. Encara que aparentment sembli que no hi ha una solució clara, Andy Andrews, autor de The Noticer, té la resposta amb tan sols una frase. Quina? Obre bé les orelles (o els ulls!)… “A vegades tot el que una persona necessita és una mica de perspectiva”.

Ho has sentit bé, perspectiva! A cada un d’aquests personatges, entre d’altres, se’ls hi apareix un misteriós ancià anomenat Jones que els proporciona, a través de diàlegs lògics i senzills, una “mica de perspectiva”. Gràcies a aquest gran angular, els personatges poden reorganitzar-se i començar de nou les seves vides.

I com aconseguim “una mica de perspectiva”? En el cas de la dona gran que ja no se sent valorada, l’entranyable Jones, després d’un llarg debat, li fa la següent reflexió: si respires és que estàs viva. Si estàs viva és que segueixes físicament en el món. Si segueixes físicament en el món és que encara no has complert el teu objectiu en la terra. Per tant, el propòsit de la teva vida encara no ha sigut realitzat. En conseqüència, encara no has viscut la part més important de la teva vida. Lògic? Si voleu saber com acaben les altres històries us haureu de llegir el llibre…

La dada més curiosa d’aquesta novel·la és que està basada en fets reals, ja que Andy Andrews va passar de viure al carrer a fer xerrades de motivació en multinacionals com Microsoft i a assessorar a presidents dels EUA. Després de The NoticerAndrews va iniciar un projecte als EUA anomenat The Noticer Project on suggereix a la gent que pensi en els seus propis “Jones”, en cinc persones que han infuït en la seves vides i que els han ajudat positivament. I jo us proposo que feu el mateix però, no us oblideu del més important, dieu-ho als vostres “Jones”.

Us deixo una notícia a El Periódico i un vídeo on Andy Andrews parla de The Noticer i les claus de l’èxit.

Us deixem el facebook de The Noticer!

Sobre la novel·la negra

Estava donant un cop d’ull als llibres que hem anat comentant a nosaltresllegim.cat i m’adono que la novel·la negra està prenent força protagonisme. Des de Suècia a la Segarra ens arriben casos plens de Sang i Fetge (encara no són set, però ja falta menys!), i més que en vindran, perquè les llibreries en són plenes. Eps, i això que no hem tocat cap títol d’en Butxana (espero que algú s’animi aviat i així tindrem una visió més àmplia d’en Ferran Torrent) i que no compto Pa negre, perquè seria passar-se!

Però, quin creieu que és el secret, de la novel·la negra, que agrada tant? Quins són els vostres relats preferits? Per què hi ha tantes sèries de detectius que van apareixent a les prestatgeries amb gran èxit? Jo us deia un dia que la novel·la negra no era el meu fort, precisament per això m’agradaria que diguéssiu la vostra. Feu-ho amb passió, però que no hi hagi ferits!!

El Bulevard dels francesos després del cafè

Fa molts anys que conec la Lia i hem compartit moltes coses plegades… entre d’altres, esmorzars a dojo (mireu, mireu quin Facebook!). Un dia parlàvem “de literatura de la bona” i la vaig embolicar a participar a nosaltresllegim. Avui és la primera vegada, però confio que no serà l’última!

Títol: Bulevard dels Francesos
Autor: Ferran Torrent
Editorial:Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 408
ISBN: 878-84-664-1125-7
PVP: 21,90€

Voldria començar per dir que és el primer cop que faig això i que de manera conscient ha influït en la meva manera de llegir aquest llibre. És a dir, la pressió de saber que tocava fer uns deures, d’alguna manera ha manipulat una lectura que d’una altra forma hagués pogut ser molt més relaxada.

Tot i això, no puc dir altra cosa de Bulevard dels Francesos que: Quin llibre tan bonic!!

Assisteixo a la lectura d’un altre Ferran Torrent, nou i desconegut  per a mi, que no té res a veure en absolut amb el Torrent d’intrigues mafioses a la valenciana, corruptel·les polítiques i submissió del paisatge en forma de grans quantitats de totxos.

Aquest llibre al principi em va semblar fluix, fins i tot una mica cursi. Suposo que pel fet que en Torrent utiltza una forma de fer-te entrar en matèria tan poc agressiva – al contrari, és lent, suau, tendre i vellutat – que trovaba a faltar la marxeta de lectura ràpida habitual, és a dir, distreure’m  sense patir cap maldecap.

Però Torrent, sense voler anar de mestre, et fa aprendre (i t’obliga al mateix temps a refrescar la memòria). El sentiment i el pensament polític de tants anys de lluita, de tantes morts inútils, de tantes barbaritats, va fluint com el vi bo passa per dins la gola, i deixa tan bon gust de boca…

He de reconèixer que em fa ràbia a mi mateixa haver d’admetre que és fàci despistar-se, anar aburgesant-se a canvi de perdre una identitat que mai, mai no hauríem de perdre ni d’oblidar.

Torrent diu: “Mai en cap època en què els pobres eren els vençuts, que han sigut totes, els rics han actuat per a ells.”

Aquesta és la música que ha anat tocant Torrent al llarg d’un llibre que acaba convertint-se en una mèlodia per ballar lentament, tota una vida.
Lia Serrat

Us deixem amb un parell d’articles molt interessants a El Periódico i a l’Avui i amb un parell de vídeos on Ferran Torrent presenta el seu llibre Bulevard dels Francesos.

Ferran Torrent al Telenotícies de Tv3

Entrevista a Ferran Torrent al programa Totsxtots de Com Ràdio

Recuperem Manuel de Pedrolo

Títol: Joc brut
Autor: Manuel de Pedrolo
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: La cua de palla
Pàgines: 224
PVP:  8,50€

Joc brut és una novel·la escrita per Manuel de Pedrolo i que va ser publicada per Edicions 62, dins la col·lecció La cua de palla, de la qual el mateix Pedrolo en va ser el fundador.

Una novel·la negra clàssica, que segueix els paràmetres típics de Dashiell Hammet o d’Horace McCoy, amb una femme fatale, un home sobrepassat pels esdeveniments, un assassinat, una promesa, una temptació.

Pedrolo té la capacitat de transmetre tot l’ambient que es vivia a Barcelona en l’època de la postguerra, especialment en el bàndol dels perdedors. La sordidesa, la misèria, l’orgull de la gent pobra, les hores de feina, els aprofitats, la grisor imperant, els tramvies i els autobusos, la pluja grisa en carrers grisos. Inserir una història policíaca clàssica en aquest ambient podria semblar complex, però ho fa excel·lentment.

La història comença amb unes cames i continua cintura amunt. Va avançant poc a poc, amb calma, fins que, de cop i volta, s’accelera, comencen les turbulències i acaba amb un clímax perfecte. En aquest cas, sí, el clímax és al final, no a l’assassinat.

D’altra banda, considero que Pedrolo hauria de ser considerat un autor central de la literatura catalana, digne de ser recordat, honorat i retornat al lloc que li toca.

Detall d’una acció rutinària o Trajecte final són fantàstics. Mecanoscrit del segon origen, curiós. A mi, no m’agrada el Mecanoscrit, però generacions de catalans i catalanes l’han llegida. Com a entrada a Pedrolo em sembla bé, però m’encantaria una reedició de les seves obres. De totes, de les més de 90 obres que va escriure.

Ja em direu què us sembla Joc brut!

Sóc l’Alexandra i llegeixo per…

Sóc l’Alexandra i llegeixo per esport, per diversió, per descansar, per aprendre, per… per tot i per res. M’agrada llegir fins i tot quan no entenc el que llegeixo, com les indicacions de ciutats estrangeres. Em fascina la lletra escrita i que d’uns símbols sobre un fons blanc en puguem treure comunicació, coneixement, passions diverses, emocions, imatges…

Vaig créixer en una casa plena de llibres que, a més, es llegien. Em van traspassar el plaer per la lectura i el valor de saber gaudir-ne sola o en multitud.

Particularment prefereixo la novel·la negra, però sóc bastant eclèctica. De fet, hi ha qui diu que no tinc criteri: llegeixo de tot, sempre que m’enganxi. No tinc cap complex en aparcar un llibre a mitges si no m’agrada, però em puc passar set hores seguides llegint, sense parar ni per menjar.

Dec ser compulsiva…

Doncs, això, que salutacions cordials i ens llegim, que es diu!

Les bruixes d’Arnes, haberlas hailas!

Títol: Les bruixes d’Arnes
Autor: David Martí
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Èxits [92]
Pàgines 311
ISBN: 978-84-297-6450-5
PVP: 19,50€

Les bruixes d’Arnes és una història de bruixes a la Catalunya del segle XVI. Quan l’encetes, la màgia dels Ports de Tortosa t’oprimeix les temples… No deixava de pensar en la millor manera d’explicar-li a la seva filla tot el que tenia guardat al pap des de feia tants anys o Tens un do extraordinari, filla són algunes de les frases que s’encenen davant dels ulls ja a les primeres pàgines.  Una jove dubta, el lector emmudeix, una mare diu només et demano que m’escoltis amb atenció… a fe de Déu que ho aconsegueix! Quan llegiu aquesta novel·la, la primera d’en David Martí, veureu perquè he fet servir precisament aquesta expressió.

I no voldria explicar-vos res més de la trama. De fet, us encoratjo a NO llegir-ne la contraportada, perquè -pel meu gust- hi explica massa detalls. I, ben mirat, si no vull explicar-vos la trama, ni confessar que en un parell d’ocasions m’ha caigut la llagrimeta (em fa tall quedar com una bleda), què més puc fer? Doncs res més, apa, els “nosaltres” ja podeu deixar-ho aquí. Us deixo un vídeo que jo tampoc no miraria fins que no l’hagueu acabada, jo ja us he avisat!

Ara comença una reflexió per a la meva estimada neboda: noia, he trobat una novel·la que t’encantarà perquè té de tot una mica, misteri, sensibilitat, passions i perquè a més li podràs prestar  a la teva mare, que s’ho passarà d’allò més bé amb la part històrica i amb una trama plena de referències a com era Catalunya al s. XVI i perquè, al seu torn, ella podrà recomanar-li a la teva àvia i comentar juntes com han vist les constants referències a una terra que estimen: els Ports…
És veritat,  benvolgut senyor David Martí, que les millors històries passen de mares a filles en llibres que contenen secrets emocionants.  Gràcies per regalar-nos-en un.

Ah! Com? Alguns “nosaltres” encara sou aquí, eh? Doncs això té recompensa! Fixeu-vos en els cabells de la Lluna i a veure si sabeu dir-me què passa. Atenció perquè és una pregunta per a lectors atents que arribin fins a la pàgina 213 amb els ulls ben oberts! (ho comentarem en el blog de l’autor).

On és el centre de la terra?

Títol: Viatge al centre de la terra
Autor: Melcior Comes
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-664-0870-7
Preu: 18,50€

L’entrada al centre de la terra es troba a la Sagrada Família. Així ho afirma el Dr. Andrada, il·lustre personatge de la novel·la Viatge al centre de la terra i pare del nostre protagonista, Andreu Andrada.

Quan vaig escoltar el títol d’aquest llibre, vaig pensar que es tractava d’alguna reedició de la famosa novel·la de l’escriptor francès Jules Verne, però en tenir-lo entre les mans em vaig adonar que l’autor era Melcior Comes, jove escriptor mallorquí que fa una descripció àcida de la societat intel·lectual catalana. Res a veure doncs, amb la novel·la publicada al 1864.

Andreu Andrada és un periodista que condueix un programa radiofònic, una tertúlia on diversos intel·lectuals critiquen la societat catalana i els seus dirigents. Divorciat, consumidor de cocaïna, del sexe indiscriminat i sense un rumb fix a la vida, el nostre protagonista contrasta amb el seu pare, un magnífic personatge d’avançada edat amb nombrosos títols acadèmics sota el braç i pendent de rebre el Premi d’Honor de les lletres catalanes.
Al començar a llegir el llibre, qualsevol podria dir que es tracta de personatges antagonistes, però a mida que avança el llibre, potser ens adonem de que realment, no és així…

Escrita amb un estil que m’ha sorprès, Melcior Comes ens relata, amb tot luxe de detalls i unes descripcions molt encertades, la vida d’una persona que pretén trobar quelcom que li faci dur una vida diferent.
Viatge al centre de la terra no només és el títol d’aquest llibre, sinó un preludi del que serà un final sorprenent. L’autor aconsegueix donar-li un gir impressionant a la trama, fent que els sentiments del lector vers el personatge siguin completament diferents a mida que va passant pàgines.

A mi, personalment, m’ha encantat la intriga que se li atorga a l’afirmació del Dr. Andrada. No he pogut deixar de pensar durant tota la novel·la en si realment dins la nostra Sagrada Família hi podem trobar l’entrada al centre de la terra. Per sort, al final ho he descobert.
I tu, et penses quedar sense saber-ho?

Delibes

Y yo misma, Mario, ¿no te dije yo misma mil veces que buscases un buen argumento, sin ir más lejos el de Maximino Conde el que se casó con la viuda aquella y luego se enamoró de la hijastra? Pues esos argumentos son los que interesan a la gente, Mario desengáñate, que ya sé que era un poco así, un poquitín verde, vamos, pero cabría hacerle reaccionar al protagonista en decente cuando ella, la hija, se le entrega, y de este modo la novela quedaría inclusive aleccionadora.

Quin greu, en Miguel Delibes és mort. Com en Mario… La Carmen, per sort, no es morirà mai.