Els tres escriptors ens han demostrat que dominen amb escreix la temàtica amorosa, un terreny sovint complicat i tortuós. Un espai on pocs homes s’atreveixen a entrar-hi. Agradin o no, s’ha de reconèixer que els seus llibres aconsegueixen treure un sospir a milers de noies (d’entre 16 i 60!). I és que, a qui no li agradaria viure una història com la de Gin i Step a Tinc ganes de tu?
Si l’altre dia no vau llegir l’article que sobre ells tres publicava El Periódico, us en deixem els vincles perquè ho pugueu fer! Ai, l’amor!!!
En aquest llibre Emili Teixidor ens porta a la seva Osona natal, de la mateixa manera que ho va fer en la seva cèlebre i exitosa obra Pa Negre, la qual ha estat duta al cinema i es troba a punt de ser estrenada a Barcelona, després d’alguna exhibició prèvia a comarques.
Els Convidats com Pa Negre transcorre en un poble d’Osona, possiblement Vic i poblets dels voltants, en una època immediatament posterior a la guerra civil. En una Osona de color gris, amb olor a naftalina i a resclosit i plena de les tristors i malfiances que havia deixat com a pòsit omnipresent un franquisme que festejava els primers anys de la seva victòria contra el legítim govern de la II República.
En aquesta obra l’autor ens posa, en el marc dels preparatius del casament entre un cacic i una noia locals, davant de la cara i sense manies la constatació que hi va haver molts catalans que desinteressadament o a canvi de petits favors, van col·laborar amb el règim autoanomenat “nacional” i que sense el suport d’aquests catalans difícilment el govern del dictador hauria penetrat tant dins de la societat catalana d’aquells temps i d’uns temps no massa llunyans. Un franquisme sociològic que ha arribat fins als nostres dies en forma de grupuscles més nombrosos i presents del que seria desitjable.
El llibre està estructurat en capítols i subcapítols llargs, amb molta descripció dels personatges i de les situacions, la qual cosa i sota la meva particular opinió, alenteix una mica la seva lectura.
Però, ah, quin plaer llegir el ric vocabulari de l’autor. Hom hi troba localismes com xarbascat (tempesta), o mots normatius però malauradament caiguts en desús, com barrumba (riuada), sacotell (sac petit) o aquell musical estalvis (conjunt d’estovalles i tovallons) que tantes vegades havia escoltat a la meva àvia paterna. En resum, un festival per als malalts de llengua.
Us deixem amb un vídeo on Emili Teixidor parla d’Els Convidats.
Aquest matí esmorzo amb el Francesc, un “lector de tren”, és a dir, un bon amic que aprofita les poques estones lliures que li queden per gaudir de la lectura i, no cal dir, algunes de les més llargues són les que, amablement, li brinda Renfe. Coindidim en què pocs fan tant per al foment de la lectura a casa nostra com aquesta empresa i Adif!
Bé, doncs, em comenta que el darrer llibre que s’ha llegit és L’última resposta, d’en Francesc Miralles i l’Àlex Rovira. De tots dos n’hem comentat diversos textos (vegeu “Nosaltres”…, Atenció…, En temps de crisi…) gràcies als quals sabem que són dos autors ben valorats per nosaltres. Segons em comenta el Francesc, F.X per als amics, L’última resposta no n’és una excepció. Diu que en Xavier i la Sarah, els dos protagonistes, es dediquen a resseguir la biografia de l’Einstein a partir del moment en què, després de guanyar el Nobel, deixa de publicar. Per què? Quina és la resposta a aquesta aparent sequera intel·lectual del físic que ha passat a la història, entre d’altres, per treure’ns, burleta, la llengua? Jo li he preguntat, a l’F.X, l’he convidat a esmorzar i l’he amenaçat fins i tot a tacar-li de cafè amb llet la seva estimadíssima col·lecció de novel·la gràfica, però no hi ha hagut manera. Ni així he aconseguit arrencar-li quin és el secret que amaga aquesta novel·la que ell ha definit tal com resa el títol d’aquest comentari: una barreja entre El codi da Vinci i el Coelho. M’he hagut de conformar en què m’animés a llegir-la perquè seria una bona manera d’aproximar-me a la vida d’un científic a ritme de thriller trepidant, en el més pur estil “bestsellero“.
Bé, doncs, ja us podeu imaginar que no m’he carregat els Marvel de l’F.X, o sigui que estic in albis i encomanada d’aquell neguit que en Mirallesja em va fer passar amb El llegat de Judes. Einstein, això sí que és un tema de màxima gravetat!!!
Us agraden les novel·les romàntiques? Sembla que a l’estiu ve més de gust llegir llibres entretinguts sota el sol, vora la mar… La ment està de vacances i demana coses fresques! Suposo que per aquest motiu, entre d’altres, aquests dies de relaxació he vist una proliferació de llibres best-seller com Tinc ganes de tu, de Federico Moccia (vegeu Tinc ganes de tu, i Sí, ho confesso…), Totes les coses que no ens vam dir, de Marc Levy (vegeu Entre un dia…, i Totes les coses…) o Un dia, de David Nicholls (vegeu El 15 de juliol…).
