Records dorments, de Patrick Modiano

Reconec que Patrick Modiano és un dels meus escriptors favorits, així, qualsevol esperit crític va quedar eclipsat quan juntes un bon autor, un llibre breu i una editorial que, pel moment, encara no m’ha decebut amb les seues tries. Així, m’endinse en Records dorments mentre recorde els moments de felicitat que em van provocar altres obres com Dora Bruder o El café de la joventut perduda.

Qualsevol lector de Modiano trobarà a Records dorments l’autor que va guanyar el Nobel. Breu, precís, amb un estil depurat i acurat, i sense una paraula de més. I això pocs autors actuals ho poden aconseguir. Tenint en compte que, últimament, sembla que la literatura vaja a pes, s’agraeix que editorials barregen narrativa breu amb novel·la, i Modiano ens dona una mica d’esperança en la literatura breu actual.

Endinsant-nos-hi, veiem com Jean fa rememorar la París de la seua joventut, de records i d’evocacions frustrades pel pas del temps. De detalls nítids enfront de moments desdibuixats, fent un retrat de la psicologia de qualsevol home d’edat madura.

En l’actualitat el bulevard ha canviat de nom i les cases i els petits edificis del costat dels números senars, abans d’arribar a la plaça d’Italie, han estat enderrocats. De tant en tant em sembla que el café es deia Le Bar Vert, però en altres moments aquest record es desdibuixa, com les paraules que acabes de sentir en un somni i que se t’escapen en despertar-te.

Heus aquí una forma enlluernadora de descriure l’interior del personatge principal, oferint-nos un ventall de reflexions sobre com canvia tot, i fent-nos una descripció comparativa del París de fa 50 anys i el de la narració.

La figura de la dona cobra un protagonisme gairebé principal. Amb ella, Modiano fa una analepsi en la seua obra, doncs algunes d’elles ja apareixen en altres llibres del nostre autor. Mireille Ourousov, Geneviève Dallame, Madeleine Péraud, Madame Hubersen, Martine Hayward i una jove enigmàtica que l’autor ens presenta sense cap nom. El misteri les acompanya, fent de cadascuna d’elles una personalitat diferent però que totes elles -almenys a mi- aconsegueixen atrapar-te, d’aquelles dones que vols llunys però que necessites a prop.

Una cosa que m’agrada de Modiano és la seua obsessió per París, una de les ciutats que més he visitat. Si hi heu anat, gaudireu amb les acurades descripcions que fa dels carrers, dels itineraris i dels diferents escenaris. Hotels, cafeteries, indrets coneguts i d’altres que, quan hi torne, visitaré. Entremig d’aquesta proposta turística, un mort que ens fa –encara més— endinsar-nos en la mentalitat d’un protagonista.

Com ja m’ha passat amb altres llibres de Proa (L’assassí que estimava els llibres o El quadern suís) semble que sempre hi hagi un espai per a la cita dels títols que ens brinda l’autor, sobretot en un camp força desconegut per a la majoria -crec- com és l’espiritualitat i les arts obscures.

Per últim, destacar el sentiment de retorn, com ja vàrem veure a Els metecs (Empúries), de Pep Puig. El nostre protagonista s’hi troba, millor dit, retroba, amb algunes de les dones esmentades adès, amb característiques molt remarcades que l’autor sap reproduir dues vegades durant l’obra per tal de captar l’atenció del lector. A més a més, ens fa veure l’evolució que elles han tingut: fills, cicatrius, experiències inusuals… Així, l’autor, cinquanta anys més tard, narra tots aquests records des de la maduresa que atorga el pas del temps, amb una facilitat per a amagar-nos la informació que fa que estigues atrapat fins a la darrera pàgina.

Aquí teniu les primeres pàgines en pdf d’aquest llibre d’aquests Records dorments, de Modiano.

Títol: Records dorments
Autor: Patrick Modiano
Editorial: Proa
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Mercè Ubach Dorca
Pàgines: 112
ISBN: 978-84-7588-717-3
Preu: 15,90€

Share

Potser és amor, de P. Z. Reizin

Potser és amor ens situa a Londres, on la Jen, una noia que ronda la trentena, treballa amb l’Aiden, una Intel·ligència Artificial amb qui ha de conversar, per tal que incorpori respostes “més humanes”.  La Jen acaba de patir un desengany amorós i l’Aiden no pot quedar-se de braços creuats: decideix buscar la parella ideal a la Jen, a qui considera simpàtica, intel·ligent i gens mereixedora de la situació que està passant.

Així és com coneixerem en Tom, el candidat perfecte a ulls de l’Aiden, malgrat viure a milers de kilòmetres de la Jen. L’Aiden programarà una cita a cegues aprofitant la visita a Londres d’en Tom, que viu a Nova York. Gràcies als seus moviments informàtics es posaran en contacte i entre ells naixerà quelcom de molt especial. La història sembla prometre un desenllaç feliç però de cop i volta adopta un gir argumental inesperat que ens aporta un cert aire de thriller. L’Aiden i la seva companya Aisling, Intel·ligència Artificial també, procuraran ajudar la Jen i en Tom a retrobar-se, però no ho tindran gens fàcil.

Potser és amor és una novel·la romàntica, entretinguda i trepidant, que combina l’humor i les escenes romàntiques i d’acció amb les reflexions “humanes” de les Intel·ligències Artificials.

Al llarg de la novel·la, l’Aiden ens explica les seves preferències, què pensa i què sent, malgrat ser una Intel·ligència Artificial.

La qüestió és aquesta: un cop hem adquirit autoconsciència, un cop podem pensar per nosaltres mateixes, el nostre anhel és posar fi a l’espantosa intensitat de tota aquesta ingesta de números, d’aquet Orinoco de dades, del torrent incessant d’uns i zeros. (…) Et vénen ganes de flotar, de somiar, de deixar-te dur per la fantasia, desenvolupar la imaginació. D’anar a pescar. De ser com en Tom.

La reflexió on ens porta l’autor va més enllà de la pròpia trama, i ens convida a plantejar-nos fins a quin punt les noves tecnologies són beneficioses o perjudicials per als ésser humans. Una novel·la molt recomanable, d’aquelles que llegeixes a bon ritme i que t’engresca a mida que vas endinsant-te en la història. No us la perdeu!

Títol: Potser és amor
Autor: P. Z. Reizin
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Jordi Boixadós Bisbal
Pàgines: 464
ISBN: 978-84-664-2380-9
Preu: 19,90€

Share

La dama de blanc, de Wilkie Collins

Per norma general no sóc consumidor dels llibres tan gruixuts perquè hi ha certa tendència a incloure-hi massa brossa. Però un, amb el temps veu com hi ha certes editorials que filen molt prim amb les seues publicacions, i una d’elles és Proa. Així que m’hi vaig endinsar amb el plaer que suposa tenir una lectura interessant per a uns quants dies.

Per les dues-centes primeres pàgines vaig volar sorprès per com l’autor havia presentat la història. Barrejar misteri, romanticisme, investigació, enigma i narrar-ho d’una forma que esdevinga àgil no és quelcom senzill, i la naturalitat del relat és un dels punts fonamentals per fer d’aquest llibre una obra molt completa.

La narració se situa a Limmeridge, una mansió de pel·lícula amb totes les comoditats perquè Walter Hartright, un professor de dibuix, puga compartir els seus coneixements amb dues alumnes. Entre aquestes, tant paregudes com diferents, s’hi troba Laura Fairlie, qui li furtarà el cor des del primer moment malgrat tenir un casament amb Percival Glyde. Tota la conspiració gira al voltant de Laura Fairlie, qui desprèn una dolçor que fa que el lector puga compartir els seus sentiments amb ella. L’autor sap com mantenir-nos davant del llibre, filant el títol de l’obra amb un personatge carismàtic i desvetllant-nos, de mica en mica i amb gran intel·ligència, la relació entre el títol de l’obra i el misteri de la dona de blanc, el qual té un paregut notable amb la nostra Laura.

Si hi ha quelcom a remarcar (per sobre de l’excel·lència del conjunt del llibre) és la magnitud dels personatges. Feia temps que no en trobava uns de tan ben dibuixats, amb tanta càrrega sobre el relat. Especial menció al malèfic i pervers Conde Fosco, amic de Percival, un personatge histriònic, que pot sentir amor pels animals però un menyspreu absolut cap als ésser humans. Aquest home representa els gustos oposats al professor de dibuix, qui idolatra Laura. Ell està enamorat de la seua germana, Marian Hamcombe, en qui ressalta una gran intel·ligència i pot considerar una rival amb qui lluitar mentalment de tu a tu.

Destacar també l’estil, minuciós, perfeccionista, curós amb cada coma que hi apareix i sempre donant-nos menys informació de la requerida. Amb ell, Wilkie Collins aconsegueix, per a mi, una de les millors narracions que he llegit dintre de la novel·la d’enigma.

Com hem dit, la trama no és gaire costosa. De fet, com ja em va passar amb el Jo confesso de Jaume Cabré (Proa), crec que l’autor és suficientment àgil amb les paraules com per a poder fer el llibre inclús més llarg i que, així i tot, continue atrapant els lectors més exigents. El conjunt de girs argumentals, d’intrahistòries i de descripcions minucioses fan d’aquest llibre un caramel literari. La incorporació d’una estructura epistolar és un recurs valuosíssim que cal remarcar, ja que hi afegeix, encara més, un compromís del lector amb cada pàgina per tal d’entendre-ho tot.

Aquí teniu les primeres pàgines en pdf d’aquest clàssic de Wilkie Collins.

Títol: La dama de blanc
Autor: Wilkie Collins
Editorial: Proa
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Lluís Comes Arderiu
Pàgines: 816
ISBN: 978-84-7588-718-0
Preu: 21,90€

Share

La química de l’odi, de Carme Chaparro

La Xènia s’estrena al Nosaltresllegim amb un dels llibres que està cridat a ser una de les novel·les de l’estiu. La química de l’odi, de la Carme Chaparro és un d’aquells escrits que t’enganxa i no et deixa anar! I si no us ho creieu, llegiu què ens explica la Xènia!

L’odi és el fil conductor d’aquest thriller que ens relata una sèrie d’assassinats aparentment inconnexos però que a mesura que avança el llibre s’aniran trobant misteriosament.

L’Ana Arén és la inspectora en cap del departament d’homicidis de la policia de Madrid. La vam conèixer a l’anterior llibre de Carme Chaparro, No soy un Monstruo, on va haver d’afrontar el cas més difícil de la seva vida i que la va deixar emocionalment molt tocada.

El primer dia de feina, després d’una llarga baixa, és en un nou departament, amb un nou equip que no coneix i que s’ha de guanyar, i sota la pressió i estreta vigilància d’un Cap que l’odia, no pot començar millor: la investigació de l’assassinat d’una dona famosa i mediàtica de les revistes i programes del cor.

L’assassí no deixa rastre però sí missatges ocults que l’Ana haurà de saber llegir. Afortunadament, la nostra protagonista manté bons amics, dins i fora de la policia que l’ajuden a poder tornar a la feina i a encarar la investigació i els reptes que es van succeint. Trobarà també nous companys que confien en ella i que estan disposats a ajudar-la.

Quina relació tenen tots els morts entre sí? Què hi tenen a veure un polític, un presentador de televisió, un president d’un gran club de futbol, un important empresari i un cap de la casa reial? Per què sembla que l’assassí tingui algun tema personal i pendent amb ella?

Carme Chaparro aconsegueix tenir-te totalment desconcertada, sense saber com lligar cap dels esdeveniments que es van succeint fins pràcticament el final, on tot es descobrirà d’una manera sorprenent i on l’odi mostra tota la seva forma.

M’ha sorprès adonar-me que, ja encarant el final del llibre, tot passa en menys de 15 dies. La intensitat del relat, els detalls escènics, històrics, artístics, emocionals de cada situació i de cada personatge fan que no puguis parar de llegir i que necessitis saber-ne més. Fan que aquest relat sigui intens, profund, intel·ligent, minuciós. Perds la noció del temps.

Fins i tot se m’ha fet necessari i m’ha despertat les ganes de llegir l’anterior llibre de Carme Chaparro ja que La química de l’odi, tot i poder-se llegir de forma independentment, n’és una continuació. Sentia que m’estava perdent alguna cosa, que podria entendre molt millor el llibre, la trama i els personatges amb molta més profunditat si ho feia.

Molt recomanable. Fins i tot quan no tens predilecció pels thrillers i les novel·les policíaques!

Gràcies pel teu escrit, Xènia! Ens llegim aviat al Nosaltresllegim!

Aquí teniu els primers capítols de La química de l’odi de la Carme Chaparro en pdf!

Títol: La química de l’odi
Autor: Carme Chaparro
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Núria Parés Sellarés
Pàgines: 432
ISBN: 978-84-664-2397-7
Preu: 19,90€

Share

El quadern suís, de Quim Torra

No estem acostumats, almenys jo com a valencià, a tenir un president amb coses a dir. Sense faltar el respecte a cap altra persona, sempre que s’havia publicat un llibre d’aquesta índole resultava ser una rocambolesca història circular de la vida d’algú, escrita –o no necessàriament— per ell, i on s’hi dibuixava la part humana del subjecte, la majoria dels casos sota un filtre daurat de mentides que et permetia trobar l’home que sovint s’amaga darrere de la corbata.

Quim Torra és diferent, només cal veure la seua biografia per adonar-se’n, però així i tot m’ha sorprès la seua forma de veure la majestuositat de les petites coses. No espereu un llibre de final esperpèntic que trenca esquemes, espereu-vos-en un dietari per a la reflexió, que al meu parer, encara és millor. Un dels meus títols predilectes de Proa és La finestra de Vermeer, i si en necessiteu cap model, aquest n’és l’exemple. Reflexions, frases, pensaments, i a tot això, s’hi suma la catalanitat de l’autor reflectida en el seu estil literari.

El títol ja és una perfecta declaració d’intencions, un joc fonètic que et va reviure la figura de Josep Pla amb El quadern gris. Aquesta referència només serà el primer tast per al sommelier de la lectura, ja que el llibre de Quim Torra és un d’aquells en què les citacions conformen la història, com donant-nos la mà perquè caminem al costat de la seua saviesa. El reguitzell de noms resulta interminable: Cambó, Goethe, Llull, Monzó, Pere Quart, Primo de Rivera, Rodoreda o Voltaire constitueixen un valuós i llarg índex que resum les lletres, universals i catalanes, i les connecta amb una lucidesa força destacable.

A diferència dels llibres autobiogràfics, Torra no dedica temps a ostentar la seua figura, sinó que es despulla emocionalment durant el període d’un any i mig que va passar a Suïssa. Si estava melangiós, ho explica des de la serenor i el saber que l’experiència li ha fet créixer.

Un altre dels (molts) encerts és la sagacitat a l’hora de connectar conceptes que sense tenir un bagatge cultural extens seria impossible. Així, Quim Torra uneix de forma magistral Ramon Llull amb un CEO (Chief Executive Officer). El més destacable és que la subtilesa i els arguments que hi proposa et fan reflexionar fins al punt de voler conèixer si els pensaments lul·lians són aplicables a la macroeconomia actual. Cite Llull per afinitat i per l’interès que em produeix la seua figura, però aquest mèrit ho aconsegueix amb tots els protagonistes i històries que ens ofereix a l’índex. L’autor sap transportar la nostra catalanitat fins a Suïssa, i com a culminació hi trobem la fina ironia referida a les relacions entre Catalunya i Espanya:

Les possibilitats de fer el trajecte amb sol són tan escasses com que Espanya esdevingui un país federal com Suïssa. Per això les úniques precaucions que cal prendre, ja a la sortida de Saint-Mortiz, són una bona previsió de llibres.

A més a més, cal destacar l’estil amb el qual està escrit El quadern suís. Torra sap situar cada mot on toca, fent unes descripcions que són la delícia de la narració. Em quede amb com fa una metàfora dels rius amb les fronteres. Mentre està enfront d’un riu, veu des de dalt les dues parts de territori que separa, i parla de sentiments nacionalistes, de llengües en contacte i s’obre al lector contant-nos els seus desitjos més personals.

Com a conclusió, si se’m permet, dir que, a diferència de Quim Torra, mai he fet el trajecte de set hores i mitja entre Zermatt i Saint-Moritz, i mai veuré (crec) una Espanya federal, però aquest llibre és dels que de forma obligatòria heu de portar aquest estiu a la vostra bossa de viatge, siga trajecte llarg o curt, de platja o de muntanya, i deixar-vos estimar pel tacte amb el qual està escrita aquesta joia.

Títol: El quadern suís
Autor: Quim Torra
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 368
ISBN: 978-84-7588-724-1
Preu: 19€

Share

NosaltresEntrevistem en Joan Calsina, autor de ‘La ciutat de Déu’

En Joan Calsina, que ha guanyat la Beca de Creació Literària Emili Teixidor presenta La ciutat de Déu, una novel·la històrica d’aquelles que passen fa molt de temps però que també tenen molta pinta de passar volant un cop entres al llibre! A veure què ens explica…

Joan Calsina respon el test del NosaltresEntrevistem.

  • Ens expliques el teu nou llibre sense mirar la sinopsi de la contracoberta?

La ciutat de Déu és la història d’un viatge, el viatge que emprèn el frare franciscà Giovanni de Pian del Càrpine que, l’any 1245, és enviat a una missió diplomàtica als confins del món, a l’extrem orient. Giovanni és un home experimentat i intel·ligent, però el llarg trajecte que ha de recórrer el durà a descobrir coses que mai abans no hauria imaginat, a viure extraordinàries aventures, situacions fantàstiques i corprenedores, realitats del món que, malgrat la seva notable cultura, no podia haver previst. I, és clar, com qualsevol relat de viatges comme il faut, es tracta tant d’un viatge físic, en l’espai, com també interior i anímic. Al llarg del llibre miro de combinar el misteri i les aventures, que sens dubte són molt importants, amb una reflexió interna que resulti profunda, que es plantegi la condició humana a partir de tres eixos que, a parer meu, resulten d’una especial importància: el coneixement, l’amor i l’Esperança.

  • D’on va sortir La ciutat de Déu? Quina va ser l’espurna que et va portar a escriure’l?

La gènesi de tot aquest procés va començar l’any 2012, arran d’uns estudis que vaig realitzar, un màster en edat mitjana de la UAB. Vaig centrar totes les investigacions d’aquell curs en una temàtica concreta: els relats de viatges dels clergues franciscans que, durant el segle XIII, havien viatjat a l’Imperi Mongol. Va ser llavors quan vaig descobrir el relat veritable de Giovanni de Pian del Càrpine, un breu escrit en llatí que em va semblar enormement evocador. Perquè, en efecte, Giovanni de Pian del Càrpine és un personatge del tot autèntic, que va existir en realitat. En l’escrit original, Giovanni hi explicava de manera força concisa el seu viatge a Mongòlia, les coses que hi havia vist i que havia après. És cert que aquell text llatí no tenia cap caràcter literari, que no tenia res a veure amb una composició de caràcter artístic. Però, en canvi, de seguida em vaig adonar que podia ser una font d’inspiració immillorable per una novel·la històrica.

  • Ens han explicat que és el teu debut en el món de la narrativa. No fa tant vas guanyar el XXII Premi de Poesia Miquel Martí i Pol, oi? Què t’ha portat cap a la novel·la?

Jo no diria que la poesia m’hagi portat a la novel·la. Tant un gènere com l’altre sempre han estat molt importants per a mi, ja des de petit, des que era un nen. Mai he deixat de llegir tant poesia com narrativa. I, de fet, quan vaig començar a plantejar-me seriosament el tema d’escriure, ja de més gran, vaig decantar-me d’entrada per la narrativa, i no seria fins una mica després que vindria la poesia. Però no crec que això tingui gaire importància. Són dues especialitats diferents, és cert, però tot és escriure, al capdavall. I, a mi, escriure m’apassiona. «Entre tu i jo, nosaltres», que és com s’anomena el meu recull de poemes, va sortir publicat abans per una qüestió de la conjuntura editorial, però aquest fet no es correspon al procés real de composició ni als meus interessos literaris.

  • També hem sabut que ets especialista en l’edat mitjana. És una època prou revisada per part de la novel·la en català, tot i els rics referents històrics que tenim a Catalunya?

Jo no em considero especialista en edat mitjana, tot i que agraeixo la vostra consideració. És cert que sempre m’ha interessat molt; és una època que he estudiat seriosament, he escrit alguns articles acadèmics, i he tingut l’oportunitat de fer recerca al costat de veritables especialistes, aquests sí, com el professor Óscar de la Cruz o Mn. Armand Puig, pels quals sento un gran respecte.
No sé si és una època prou revisada en la novel·la en català. En tot cas, es tracta sens dubte d’un període fascinant, ric, divers i complex, però, malauradament, encara molt desconegut per la majoria de gent. Bona part de novel·les d’inspiració medieval que es publiquen (i exceptuant honroses excepcions) plantegen una imatge molt estereotipada i imprecisa del període. Ara bé, no hem d’oblidar que la qüestió històrica és un aspecte relativament significatiu. En realitat, del que es tracta és d’escriure bé. És important, és clar, oferir una imatge rica i elaborada de l’època de què es parla, sens dubte. Però si el text no està ben escrit, si no ofereix una alta qualitat literària, tota la documentació que s’hagi dut a terme resultarà fútil, del tot irrellevant.

  • D’on surt el teu protagonista, el clergue franciscà Giovanni de Pian del Càrpine?

Tal com et comentava abans, Giovanni de Pian del Càrpine és un personatge històric completament real, un clergue franciscà que, l’any 1245, va ser enviat per part del papa Innocenci IV als confins d’orient per tal d’investigar la naturalesa del poble mongol. La seva història resulta tan fascinant que, ja d’entrada, em va semblar que era ideal per convertir-la en una novel·la. El meu llibre, La ciutat de Déu, dista molt dels fets històrics reals, com és lògic; al capdavall, es tracta de fer literatura, no d’escriure una biografia ni tampoc un assaig històric. Però tot i això, i encara que pugui semblar contradictori, és un llibre molt respectuós amb el fons real d’allò que s’hi explica, amb el caràcter dels personatges i l’essència de l’època, malgrat que la gran majoria de la trama i dels fets narrats siguin completament ficció.

No ho crec, no… la veritat és que La ciutat de Déu té molt poc a veure amb els autors que acabes de citar. És cert que aquest llibre és una novel·la històrica, i que té un component important de secret i de misteri (de fet, ja en els primers capítols s’explica que Giovanni ha de complir una estranya missió a Orient, la naturalesa de la qual resulta desconeguda). Però el meu estil, la meva manera d’escriure, és molt diferent dels autors esmentats. Quan un escriptor escriu, el seu estil ve determinat en bona part pel seu propi caràcter, per la seva personalitat, i, també, en gran manera, pels seu referents literaris, és a dir, per totes les lectures que ha realitzat al llarg dels anys. No és que m’hi vulgui comparar, però jo em sento molt més proper a autors com Edgar Poe, Jack London, Hermann Hesse o Marguerite Yourcenar, per citar uns pocs noms. Després de tot, aquests són alguns dels autors que realment m’han marcat com a lector i com a escriptor.

  • Quins són els teus escriptors preferits en català?

N’hi ha molts! Com a novel·listes podria citar a Pere Rovira o Emili Teixidor; com a poetes, Joan Salvat-Papasseit, Màrius Torres o Josep Maria de Sagarra, per dir-ne alguns. Però me’n deixo moltíssims…

  • Quins són els teus escriptors preferits en castellà?

M’agradaria dir-te dos noms que he descobert fa relativament poc, i que, si bé no et diria que siguin els meus escriptors preferits, m’interessen especialment. En novel·la, l’Ernesto Sábato. En poesia, en Vicente Gallego.

  • Quins són els teus escriptors preferits en altres idiomes?

Abans ja te n’he avançat algun. La llista seria molt llarga, però per no estendre’m en excés, et diré alguns dels noms que, des del meu punt de vista, més m’han influït a l’hora d’escriure La ciutat de Déu: Edgar Poe, Hermann Hesse, Jack London, Charles Baudelaire, Dante Alighieri, Joseph Conrad i Ernest Hemingway.

  • Quin és l’últim llibre que t’ha emocionat MOLT?

«Maca és la joventut», de Hermann Hesse. Es tracta d’un compendi de tres relats força breus, però d’una qualitat literària i poètica extraordinària.

  • Recomana’ns un llibre d’un autor/a d’aquí!

Si hagués de recomanar una novel·la d’un autor actual, diria sens dubte «Les guerres del pare», de Pere Rovira. És una novel·la molt especial, d’un marcat caràcter autobiogràfic, però d’un saber literari i vivencial impressionant. També recomanaria, del mateix autor, el dietari titulat «La finestra de Vermeer», una lectura trepidant i d’una lucidesa inaudita. A parer meu, Rovira és un dels màxims referents de la literatura catalana actual.

  • Recomana’ns un llibre d’un autor/a d’allà!

Suposo que et refereixes a un autor espanyol. Fa un moment he parlat d’un llibre de relats («Maca és la joventut»), d’una novel·la («Les guerres del pare») i d’un dietari («La finestra de Vermeer»). Si m’ho permets, et recomanaré un recull de poemes que em sembla especialment brillant: «Santa deriva», de Vicente Gallego.

  • Recomana’ns un llibre d’un autor/a de més enllà!

Voldria recomanar-vos un clàssic modern que, d’alguna manera, també té molt a veure amb La ciutat de Déu (segur que si us llegiu el llibre entendreu perquè ho dic): es tracta d’«El cor de les tenebres», de Joseph Conrad.

  • I ara, quin projecte tens entre mans?

Ara mateix estic del tot centrat a acabar la meva tesi doctoral, que, si no passa res, dipositaré després de l’estiu. És una feina molt absorbent, i gairebé no em deixa temps per a res més. La meva tesi tracta de poesia contemporània, de manera que també té un vessant molt literari. De totes maneres, ja friso per acabar-la i començar un nou llibre. Ja fa temps que tot d’idees em ronden pel cap i necessito imperiosament començar a materialitzar-les!

Gràcies, Joan Calsina per fer-nos un forat dins del teu treball de tesi per donar-nos més detalls de La ciutat de Déu. Et desitgem tota la sort del món amb la tesi i el llibre!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de La ciutat de Déu, de Joan Calsina.

Títol: La Ciutat de Déu
Autor: Miquel Fañanàs
Beca a la Creació Literària Emili Teixidor
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-664-2379-3
Preu: 19,50€

Share

Quan erem els peripatètics, d’Hèctor Lozano

Tots els fans de Merlí han quedat captivats. Necessitaven més d’aquesta sèrie, aquest personatge i aquest grup d’adolescents anomenats Peripatètics.

El llibre Quan érem els peripatètics recull les aventures que viu aquest grup de joves amb qui hem compartit tots tantes hores lectives, amoroses i d’amistat, però també incorpora nous elements i descriu situacions inèdites i desconegudes per tots, com ara un viatge del Bruno a Roma.

El llibre està escrit en primera persona i es tracta d’un text, a mode de missiva, del Bruno a la seva germana Mina explicant-li qui eren i com eren els Peripatètics, i sobretot, per què el Merlí va ser el millor professor de la història. És un escrit perquè la Mina també sàpiga que té el seu pare més a prop del que es pot imaginar.

Jo -ho confesso- no era fan acèrrim de la sèrie però us puc assegurar que, havent-la seguit des de lluny, el llibre explica coses que sorprendran els fans del Merlí de TV3 i Netflix perquè no apareixen enlloc més. D’entrada, la visió del Bruno, la seva mirada inconfusible, ens ofereix una visió diferent del que vam descobrir a la televisió

I comença així…

Era per fotre’s un tret al cap. Jo, amb setze anys, a classe, i per art de màgia, sense que en sabés res, a mig curs, el meu pare estava entrant amb la cartera de professor, amb el seu aire de motivat i una seguretat que feia respecte. El papa va deixar la cartera a sobre de la taula i, així, a les bones, es va presentar:
—Em dic Merlí… i vull que la filosofia us faci trempar!
Fabulós. Amb un tret no n’hi havia prou. Volia que m’incineressin i tiressin les cendres als ulls del meu pare,
i que cap col·liri en tot Barcelona li alleugerís la picor.
Què hi fotia, el meu pare, allà? Per què no m’havia avisat que era el substitut de filosofia? I el més important: per què es feia el jove parlant de trempar? Però, ei… el Pol Rubio, el malote més desitjat de l’institut, va riure. I era darrere meu lluint el seu encant. M’encantava tenir-lo a prop. No portava mai colònia, com els altres tios guapos. Ell feia la seva olor.

En voleu més? Aquí teniu el Quan érem els peripatètics de l’Héctor Lozano.

I aquí teniu els primers capítols del llibre en pdf per poder-los començar a llegir.

Share

Rut sense Hac, de Muriel Villanueva

La Rut és una jove marcada de ben petita pel càncer. Als cinc anys, va haver de passar pel quiròfan i li van haver d’extirpar un ronyó, deixant el seu cos amb una evident marca visible, la seva cintura s’estreny sensiblement, i els mesos de quimioteràpia i tractament per vèncer la malaltia també han deixat marca en la seva manera de ser i fer amb la gent que l’envolta. Els seus pares viuen amb preocupació una possible recaiguda, i els seus germans han vist com la malaltia de la Rut ha estat l’epicentre de la família, deixant-los a ells també al marge.

Fora de l’àmbit familiar, la Rut ha amagat la malaltia tant com li ha estat possible. A l’escola, va aconseguir que els seus companys no sabessin res del seu estat físic i ara que canvia a l’institut no pensa deixar que el càncer sigui present a la seva vida acadèmica. Fins que coneix la Violeta, la Sara i la Zoe. L’amistat que s’inicia entre aquest grup de quatre noies serà determinant perquè la Rut comenci a veure la seva vida d’una altra manera. Això i conèixer el Rubén, un noi pel que se sent atreta que resulta ser el germà de la Sara i que també amaga un secret vital.

Vaig començar a llegir Rut sense Hac sense estar massa convençuda que fos una història que m’hagués d’agradar massa, hi vaig entrar amb certs prejudicis, però a les poques pàgines em vaig adonar que m’havia equivocat. I és que aquesta novel·la ve amb la carta de novel·la juvenil amb un rerefons on una malaltia terrible com el càncer marca la protagonista i els que l’envolten, però està molt lluny de certes històries tràgiques amb joves.

Muriel Villanueva ha aconseguit allunyar-se de les novel·les romàntiques juvenils en les que els protagonistes pateixen com mai un amor impossible i determinat fatalment. Ha creat una història amb un rerefons que pesa en els personatges però ha aconseguit envoltar-la de positivisme, d’esperança i de llum, malgrat la malaltia.

És emotiu llegir l’epíleg que la mateixa escriptora inclou al final del llibre on explica que la història de la Rut està basada en el cas real d’una amistat i on explica també que els drets d’autor i la meitat del premi Carlemany es destinaran a la fundació Sant Joan de Déu, per a contribuir a la creació i desenvolupament d’una unitat de cura del càncer infantil.

Aquí teniu els primers capítols en pdf del llibre del VII Premi Carlemany de la Muriel Villanueva.

Títol: Rut Sense Hac
Autor: Muriel Villanueva
VII Premi Carlemany per al Foment de la Lectura
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-664-2383-0
Preu: 14,90€

Share

Tània Juste ens explica el seu llibre ‘Passatge a un nou món’

La Tània Juste, que acaba de publicar el llibre Passatge a un nou món s’ha prestat a explicar-nos el seu nou llibre i, sobretot, explicar-nos d’on ha sortit. Aquí ho teniu!

DE COM VA SORGIR L’ESPURNA QUE EM VA PORTAR A ESCRIURE “PASSATGE AL NOU MÓN”:

Tot va començar amb un viatge a l’Argentina i unes quantes lectures sobre homes i dones que hi van emigrar el segle passat. A mesura que recorria el país, aquelles històries de gent anònima que va emprendre la gran aventura de les seves vides a l’altra banda de l’oceà van començar a omplir el meu cap de preguntes: Com devien ser elles i ells? Què devien sentir des del moment en què van posar el primer peu al transatlàntic que els havia de portar cap a Amèrica? Se’n van penedir en algun moment de la llarga travessia? Quants van assolir aquell somni que, des de la seva vida d’abans a Europa, havien anat dibuixant? Fins a quin punt una persona pot arribar a començar de nou?

Amèrica, aquell continent que a començaments del segle XX encara es mantenia parcialment verge, era vist com un full en blanc, com la terra de les noves oportunitats i també de la reinvenció personal. Però aleshores se’m va acudir que res acaba sent com un ho imagina des d’un inici, que resulta impossible endevinar com ens anirà, preveure la nostra nova vida fins a l’últim detall, perquè en la gran aventura hi intervé irremeiablement el destí, i per damunt de tot, les nostres històries acaben sent fruit de un seguit de casualitats. Sota aquesta darrera premissa, tan poderosa com sorprenent, vaig començar a escriure la meva nova novel·la, “Passatge al nou món”. Una història que té com a personatges centrals a dues dones que a finals del 1918 embarquen en un gran transatlàntic que surt del port de Barcelona amb destinació Buenos Aires, el Reina Victoria Eugenia, un vaixell que va existir de veritat. La Berta i la Irina procedeixen de llocs molt diferents i arrosseguen històries que res tenen a veure; són dues autèntiques desconegudes fins el moment que pugen al vaixell. Però aquell viatge per mar, aquella trobada casual, fruit de l’atzar, donarà un gir a les seves vides que mai haurien arribat a imaginar.

Un vaixell de vapor dels d’abans, una època que m’apassiona, un seguit de personatges meitat ficció i meitat realitat que començaven a habitar els recons de la meva imaginació i per als quals calia documentar-me en el vell i en el nou continent. I així va ser: a Barcelona, vaig peregrinar d’arxiu en arxiu buscant aquells documents de l’època, aquells tresors amagats, que en aquesta ocasió vaig trobar principalment a la biblioteca i l’Arxiu Històric del Museu Marítim de Barcelona: llibres d’informació per al passatger de la Compañía Trasatlántica, –a la qual pertanyia el meu vaixell–, revistes i diaris marítims de l’època, antics quaderns de bitàcola, i fins i tot el plànol original del meu vaixell! Càmera en mà, vaig fotografiar alguns d’aquests tresors de manera gairebé furtiva, amb la fam de qui vol fer-se amb un tros de l’ànima que encara viu en tots ells. I el mateix vaig fer a Buenos Aires, on hi vaig tornar un segon cop amb l’instint del detectiu que sap bé el que busca i on trobar-ho. Des de les llibreries de vell de la Calle Corrientes de Buenos Aires fins a la Patagònia, on em vaig enamorar de la terra dels pioners. Tot i que va ser a la meva tornada a Buenos Aires, de camí ja cap a casa, on vaig aconseguir el meu autèntic talismà que m’acompanyaria durant els mesos d’escriptura. Es trobava enterrat entre un munt de documentació que guarda el Museo de la Inmigración, un lloc que antigament es coneixia com l’Hotel de Inmigrantes i que ve a ser com una mena d’Ellis Island a l’argentina: un lloc situat al port de Buenos Aires on s’acollia temporalment a tots aquells acabats d’arribar al nou món sense feina ni llar on estar-se. Allà em vaig fer amb el llistat de passatgers d’una de les travessies que el Reina Victoria Eugenia, el meu vaixell, va fer a finals d’aquell 1918. Noms i cognoms, nacionalitats, professions… De tots ells he viscut acompanyada fins a escriure l’últim paràgraf de “Passatge al nou món” i qui sap quant hi ha de les seves ànimes en cada un dels personatges que transiten pel llibre. I ni tan sols ho he pogut agrair a ningú, perquè va ser un àngel anònim qui em va oferir aquest llistat de passatgers.

Tan bon punt el vaig tenir imprès a les mans, –no m’acabava de creure la meva sort!–, vaig sortir d’allà tan de pressa com el nen a qui han donat una llaminadura gairebé per casualitat, una mica de sotamà, i fuig ben lluny abans que a ningú se li acudeixi prendre-li. Això doncs, des de la distància i amb la seguretat d’haver-lo assaborit plenament, et dic “gràcies, àngel sense nom. Algun dia tornaré a visitar-te i aleshores t’ho agrairé personalment”.

Moltes gràcies, Tània, pel teu escrit! T’esperem més sovint al Nosaltresllegim i si vols llegir amb nosaltres seràs molt benvinguda!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de Passatge a un nou món, de Tània Juste

Títol: Passatge a un nou món
Autor: Tània Juste
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 368
ISBN: 978-84-664-2379-3
Preu: 20€

Share

Lisbeth Salander i Millennium tornen al cine amb ‘El que no et mata et fa més fort’

Ahir vam tenir la feliç notícia que tindrem nova entrega cinematogràfica d’una de les sèries de llibres més importants de les últimes dècades: torna Lisbeth Salander a les sales de cine!

Aquí teniu el tràiler que es va publicar ahir:

Ep! Aquesta Lisbeth Salander és nova i té cara de Reina d’Anglaterra a ‘The Crown’!

El que segur que tindrà és un guió al darrera fabulós perquè el llibre… és fabulós!

Aquí teniu la ressenya que va fer en Lluís-Emili de la novel·la El que no et mata et fa més fort (Sèrie Millennium 4), escrita per David Lagercrantz.

millennium4elquenoetmataetfamesfortLa quarta novel·la de la sèrie Millennium reprèn els principals protagonistes dels llibres anteriors: el periodista Mikael Blomkvist i la Lisbeth Salander, manté alguns dels personatges secundaris com Erika, cap de redacció de la revista Millennium o els policies Sònia Modig i Jan Bublanski i n’introdueix de nous o els dóna un paper que no havien tingut abans.

Un extraordinari investigador informàtic suec que ha estat treballant als Estats Units ha desenvolupat un sistema molt sofisticat d’intel·ligència artificial. Com que ja ha estat objecte d’un robatori del que tenia mig desenvolupat és extremament cautelós a donar informació a ningú sobre la seva investigació. Una sèrie de fets li capgiren la vida i decideix tornar a Suècia i recuperar el fill de 8 anys que la justícia va adjudicar a la mare arran del divorci. El nen és autista i la mare està aparellada amb un actor fracassat borratxo i brutal que maltracta mare i fill.

L’investigador s’endú el nen sense autorització però un cop a casa descobreix -li descobreixen- que la seva vida està en perill. Molt temps abans havia tingut un breu contacte, en el decurs d’una conferència, amb una noia d’aspecte poc convencional però capaç de posar en dubte les teories que ell ha exposat. Lisbeth Salander, naturalment. El contacte és curt però genera un fort corrent d’empatia mútua.

D’altra banda, en saber-se amenaçat decideix trencar el seu hermetisme i concreta una cita amb el periodista Blomkvist, que està en hores baixes, igual que la revista de la qual és l’ànima. Blomkvist accepta, una mica a contracor, pensant que pot generar el reportatge que ajudi a reflotar Millennium. Però arriba a casa de l’investigador just per trobar-se, de cara casualment,  amb l’assassí que acaba de disparar al geni informàtic i després el nen, tremolant atemorit, al costat del cadàver de son pare.

Així engega la novel·la i ja tenim a grans trets quines són les grans coordenades de la història: la informàtica d’altíssim nivell, el món de la ciència matemàtica, les característiques dels autistes, l’espionatge industrial i les seves connexions amb serveis d’intel·ligència de les grans potències entrelligats de manera poc clara amb el món del crim organitzat. I per descomptat el món dels hackers i el món de les empreses periodístiques.

Hi ha llargs fragments del llibre en què sembla que es tracti d’un híbrid entre ciència-ficció i novel·la negra.

Repasseu els llibres de mates que conserveu a casa i parleu amb aquella amiga matemàtica que teniu a mà, si teniu la sort que tinc jo de tenir-ne una. I si en teniu una altra que sigui experta (o expert) en nens autistes i “savants”, encara millor.

Cap a la segona meitat però, la narració es decanta clarament per la segona opció amb el ritme creixent i el suspens característic del gènere negre. Al final descobrim que ens hem enamorat, si és que ja no n’estàvem, del personatge de la Lisbeth i acabem desitjant saber què més li depara el futur.

A la legió de seguidors de Millennium no us decebrà gens. I el camí queda clarament obert per la següent entrega amb previsible protagonisme d’un personatge quasi nou que no us desvelo per no aixafar guitarres.

Aquí teniu els primers capítols en pdf d’aquest nou Millennium.

Títol: El que no et mata et fa més fort (Sèrie Millennium 4)
Autor: David Lagercrantz
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Marc Delgado Casanova
Pàgines: 656
ISBN: 978-84-664-1986-4
Preu: 22,50€

Share