Córrer per ser lliure, de Núria Picas i Albets

correrperserlliureSegur que molts de vosaltres sabeu qui és la Núria Picas. Una forma molt ràpida de d’anomenar-la és dir d’ella que és la Kilian Jornet de les dones, cosa que evidentment és una manera molt barroera de resumir en quatre paraules a què es dedica i com és. Per si de cas hi hagués algú que no la conegués, us diré que la Núria Picas va guanyar la Copa del Món d’Ultra Trail el 2012, que la seva carrera en la disciplina del Trail fa posar els pèls de punta i que també és escaladora i ciclista de muntanya. En definitiva, una fora de sèrie.

Avui -escric aquestes línies la nit del 13 de setembre- m’he recordat molt de la Núria Picas. Aquest matí, cap a les 11, feia peu a l’arribada de la Cursa de la Mercè d’enguany després d’una hora i vuit minuts de carrera. Sí, sóc una dels centenars de bojos que cada dia podeu trobar pels carrers de Barcelona entrenant entre cotxes, bicicletes i motos. Molts es diuen “runners”. Jo en dic simplement sortir a córrer. El cas és que aquest matí, mentre corria entre els altres corredors, anava pensant en aquest llibre acabat de llegir.

Córrer per ser lliure no és un llibre sobre l’Ultra Trail o l’escalada o el ciclisme de muntanya. És un llibre sobre la vida i sobre com una persona en concret -la Núria- s’enfronta als reptes que li planteja la vida, que han estat uns quants.

Per la Núria, deixant de banda la família i els amics, l’esport i la muntanya han estat dos dels pilars més importants en els quals s’ha pogut recolzar i en què ha basat una filosofia de vida que parla sobretot de superació. Perquè tenir un accident d’escalada i que després de trencar-se un peu et diguin que mai més podràs tornar a competir és un motiu per deixar de practicar un esport però també és un repte per demostrar a tothom que no hi ha res impossible de fer.

I és que és així. La vida et pot donar cops molt forts, però hem de lluitar per superar-los. La Núria va trobar la força a la muntanya, en la família i en els amics. I la Núria és una fora de sèrie -físicament parlant-, però no hi ha res que la faci gaire més diferent que nosaltres llevat de la manera que té d’enfrontar-se a les dificultats.

Res que no puguem també fer els altres. Feu-vos amb aquest Córrer per ser lliure i ho veureu.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Llibres per a una Diada diferent

Aquest divendres els catalans celebrem la Diada. Però molts de Nosaltres sabem que aquesta Diada no serà una Diada qualsevol. No ho va ser la de fa un parell d’anys, ni la de fa un any. I té molta pinta que la d’enguany serà encara més significativa.

Al Nosaltres no som de ficar-nos en política perquè preferim ficar-nos, com a màxim, entre les línies d’allò que ens expliquen els llibres. Però l’actualitat literària ens fa pensar que potser cal fer un petit repàs d’aquests 4 llibres d’assaig polític i econòmic sobre el moment històric que Catalunya està vivint.

 

letcataloniavoteEn Ramon Tremosa

En primer lloc, tenim un economista que també és polític i eurodiputat de CDC. No és que en sàpiga una mica d’Economia. És doctor en la matèria i dóna classes a la Universitat de Barcelona. De fet, quan el dimecres 2 de setembre va presentar el seu Let Catalonia vote. El procés català vist des d’europa acompanyat de Raül Romeva, Muriel Casals i Miquel Calçada, ens va sobtar que en el moment en què havia de “fugir” cap a la llibreria on signava el seu llibre -a la Jaume Fuster no podia fer-ho- el van retenir dues noies bastant joves per parlar amb ell. No eren dos membres de les JNC. Eren dues exalumnes que li agraïen les classes i li deien que les seves classes les havien fet veure les coses d’una manera diferent.

I això últim, al cap i a la fi, és el que intenta el llibre de Ramon Tremosa: fer-nos veure les coses diferents. No només perquè, com va dir a la Jaume Fuster, “al llibre hi ha una explicació en 8 minuts de per què hem de ser independents”, sinó perquè també ens vol fer veure que fora d’Espanya el procés es veu d’una manera radicalment diferent. Per alguna cosa el llibre es titula com aquell editorial de The Economist, oi? I és que el procés es veu d’una manera prou diferent per generar, com diu Tremosa, “interès a Europa i indiferència a Madrid”. Ah, si! I prou potent per fer anar junts a una llista conjunta un excomunista desencisat amb certa política, amb un President de la Generalitat d’un partit que tira cap a la dreta, i un cap de l’oposició republicà que tira cap a l’esquerra.

El llibre de Tremosa és un assaig. I segons com, els assajos fan una mica de respecte -allò del “i jo ja ho entendré, això que explica?-. Després de llegir-nos-el una mica ja us podem dir que sí que s’entén. No oblideu que no només és polític: és professor d’universitat!

I ara semblarà un acudit… però no ho és. Van en Tremosa, en Romeva i en Martínez Martínez (del PSOE i vicepresident de l’Eurocambra) en un ascensor, i el del PSOE els diu:

¡Jajaja! ¡Qué pesados estáis! A ver si lo entendéis: nunca se hablará catalán en este Parlamento.

Sabeu quin eurodiputat d’Iniciativa i un nom-llarg-de-partit va acabar encapçalant una llista conjunta en unes eleccions després d’un viatge de només dos pisos en un ascensor?

 

unestiualestrinxeresL’Enric Vila

Fa molt poc vaig proposar-li a un amic periodista molt mític d’anar a fer un cafè i la seva resposta primer em va confondre però després hi vaig caure. Em va dir que hauríem de quedar “després de la fi del món”. Era la seva manera de dir el 27 de setembre. I el que ve ara té una mica a veure amb aquesta expressió.

Heus aquí el segon llibre de la tanda d’assajos sobre el procés. En aquest cas, es tracta de Un estiu a les trinxeres. Crònica política i sentimental de la lluita per la llibertat.

Deia l’Enric Vila en un twit que

La tensió és evident, a les dues bandes. Els contraris a la independència amenacen amb la ruïna econòmica i amb la mobilització militar, o agiten la bandera del lerrouxisme populista apel·lant al DNI dels avis. Però els favorables al procés no s’han relaxat mai, al contrari: Enric Vila ens fa veure que sense ells, sense la pressió popular d’una classe mitjana estranyament desacomplexada, no s’hauria convocat mai el 9N.

L’autor explora tot el que no apareix als diaris ni als mitjans, tot el que no es diu, però que passa i que de moment ningú no ha pogut controlar, estroncar i frustrar. El relat té una fluïdesa molt gran, per l’agilitat de l’estil i pel format fragmentari, de dietari personal i d’apunt immediat. Però sobretot el llibre té una mirada valenta, neta i perspicaç. L’autor té formació i valentia: no es mossega la llengua a l’hora de denunciar les trampes i el càlcul pusil·lànime de les elits catalanes: la mirada de reüll a Madrid, a La Caixa, al diari, al superior que demana moderació. Un llibre elèctric escrit per algú que no sap què és la correcció política.

I tot això, amanit amb perles com aquesta. En aquest cas, tot just després que Junqueras fes una crida a desobeir l’Estat si el Constitucional prohibia la consulta amanit pel Cas Pujol:

Un dels pocs periodistes que no perd les nervis enmig de tant soroll és l’Enric Juliana. Això em fa pensar que la situació està més controlada que no sembla. Segons el subdirector de La Vanguardia, Madrid serà més inflexible com més pressió li posin a sobre. Juliana diu que si Escòcia vota «sí», Rajoy serà encara més inflexible que si vota «no». Com que d’uns quants anys ençà no l’ha encertat gaire, més que una predicció, em sembla que l’article és una forma de cobrir la retirada al president Mas i, al mateix temps, d’encoratjar Rajoy, que continua hieràtic com una figura egípcia, malgrat la irritació de molts dels seus.
A la nit, la Marisol m’envia una notícia sobre una amant del president Pujol que ha passat informació a la policia secreta. M’escriu: «Ho veus, com l’amor mou el món?». Al Facebook un membre de Súmate tracta la Victoria Álvarez de «perra». L’exnòvia del Júnior -el fill gran de l’expresident- es passeja per diaris i televisions com si fos Julian Assange. Que el primogènit del millor polític que ha tingut el país des de la guerra civil s’emboliqués amb aquesta noia podria posar-se com a prova que, més amunt de la Diagonal, no saben distingir massa entre l’amor i la prostitució.

Aquest és el paràgraf anterior al nou apunt del dietari que comença amb les paraules “La Diada.”. Segueix… però potser és millor que ho llegiu vosaltres, oi?

Ja ho veieu. En Vila escriu així (de bé) i amb aquesta tranquil·litat (i desinvoltura).
Com diu en Josep Lluch, és un “Un llibre que obre els ulls! La lucidesa mai no ha de fer por”.

 

masijunquerastianribaEn Tian Riba

Servidor, que de problemes en té molts i un d’ells és el de ser periodista, té una especial devoció per Tian Riba. És un individu d’aquells que se sap moure a la xarxa, que és ocurrent, que coneix les dades que toca saber -i potser alguna que no li toca saber- i que té capacitat per veure-les de lluny per després donar un cop d’ull ben de prop a les coses quan ja són massa a prop. El podeu sentir a les tertúlies posant a tres quarts de quinze gent molt estupenda perquè és la seva feina però també perquè n’hi ha molts que no la sabrien fer.

En aquest cas, en Tian Riba és un dels referents del seguiment periodístic del procés -sobretot- al món digital, i abans de l’estiu va publicar un assaig sobre la normalització de les figures polítiques a Catalunya després d’anys i panys de només seguir un sol cap -i segons com, arrugat i no prou net- com era en Pujol.

Riba analitza en aquest Mas i Junqueras, dos capitans i un sol timó com afronta una Catalunya que vol ser una altra cosa el fet que ara no només hi hagi un Mas, sinó que també hi hagi un Junqueras. A partir de la metàfora nàutica made in Mas, se’n va a les arrels i al recorregut. Al d’on vénen i per on han passat. En essència, és el recorregut que va del “parla amb en Mas, d’això… parla amb en Mas” a l’ombra de Pujol fins a la defensa del “win-win”; i en el cas de Junqueras, de les classes universitàries i les col·laboracions amb Toni Soler sobre les intimitats més íntimes dels reis catalans fins a l’esclat del “líder normal” amb experiència fent de polític a l’Eurocambra.

I sobretot -i és per això que aquest llibre no caduca malgrat l’aparició de Romeva o exlíders de la CUP- és un llibre de perfils. És un llibre molt i molt documentat sobre l’entorn, les fílies, les fòbies, les amistats i els obligats relleus generacionals dels dos partits que representen.

I la pregunta és: un país (nou?) pot tenir dos capitans i un sol timó? O com a mínim, quan intenta esdevenir un nou estat?

Ja ho veurem…

 

unbonpaisnoesunpaislowcosti en Miquel Puig

I per acabar, droga dura pels amants de l’assaig econòmic! En Miquel Puig és un vell amic del Nosaltresllegim que ja ens va explicar com calia sortir del laberint o per què cal que Catalunya sigui com Àustria i Dinamarca. Els fans de la ràdio també sabreu que és un personatge habitual que col·labora amb Mònica Terribas.

Pels qui no el conegueu, dues qüestions sobre en Miquel Puig: en primer lloc, és un d’aquells economistes que fan de molt bon escoltar perquè s’entén tot el que expliquen. I això, d’entrada, és molt complicat de trobar. I en segon lloc, és el que ell autoanomena “independentista sobrevingut”. És un senyor que “s’ha fet” independentista quan ha arribat a la implacable conclusió -amb fets, no paraules- de que això no té remei. Que si Catalunya no se’n va ho té molt magre. Això sí! És un “independentista sobrevingut” que té claríssima una cosa: si marxem d’un lloc, que no sigui per anar a una altra banda a fer-ho igual de malament.

I d’això tracta el llibre des del títol fins al final. Un bon país no és un país low cost. Una proposta contra la indecència és un llibre que apel·la a tots aquells no convençuts, i sobretot als convençuts, a que si es porta a terme tot el procés per esdevenir un nou estat, Catalunya no es pot permetre “deixar-se” i ha de portar a terme les mesures necessàries per tal que un cataclisme econòmic com el que ha viscut l’última dècada el món occidental o, simplement, la deixadesa a l’hora de fer estructures d’Estat no destrueixi la (qualitat de) vida dels catalans.

En Miquel Puig ens ofereix un “mesurador de la decència” dels països, ens explica per què el nostre país no és al grup dels que produeixen llocs de treball de qualitat a Europa i amb programes inviables pel què fa a les polítiques de benestar social (el que ell anomena “Països low cost”), i finalment ens explica la seva opinió sobre algunes de les propostes i idees que sentim últimament que es portaran a terme si Catalunya esdevé un estat independent.

Anàlisi, cap fred, cor calent, el fre de mà a la vora, i com diu l’autor, optimisme. Perquè…

Perquè encara que de vegades sembli tot el contrari, aquest és un llibre optimista, perquè està construït sobre la convicció que, tot i que no siguem més que un país mediocre, esdevenir un país de primera està exclusivament a les nostres mans.

Doncs això: optimisme per sortir de la mediocritat. Sembla un bon pla, oi?

Lili i Marlene, d’Anna Tortajada Orriols

liliimarlenePoc em pensava jo que aquest llibre seria tan sorprenent, tan deliciós, tan trist i tan bo.

La història va de dues nenes bessones que no han conegut mai el seu pare. Per decisió de la seva mare, una berlinesa somiadora i temperamental, les nenes neixen per inseminació. Algun donant ha posat la seva llavor perquè vinguin al món i ja està. Fins aquí tot bé.

La mare és fan devota de la Greta Garbo i pensa batejar amb aquest nom la nena però com que en surten dues, la millor alternativa que se li acut és la de Lili i Marlene, substituint així la Garbo per la mítica Dietrich.

Les nenes a Berlín són felices. El fred, les excursions al riu amb bicicleta, l’oloreta dels pastissos fets a casa amb canyella… En fi, és el món que coneixen i al que estan plenament adaptades. Però unes vacances a Menorca tot ho trastoquen. La mama coneix allà a la que serà “la nova parella de la mama” de la que mai no coneixerem el nom. I la mama es penja tant, tantíssim de la seva nova parella, que deixa la feina, la casa, la família i la ciutat per venir a viure a “la ciutat de les cotorres”, és a dir a Barcelona, per estar prop del seu amor.

Al principi tot són flors i violes. Les nenes s’adapten més o menys bé a la seva nova vida. La “parella de la mama” és aficionada a donar sorpreses i les nenes van d’aquí cap allà com pilotes però bàsicament, encantades de la vida: ara una revetlla a la platja, que si les coques, que si els focs artificials… Ara una excursió amb pícnic inclòs, ara una escapada llarguíssima fins a arribar a Horta de Sant Joan amb casa llogada per tot l’any… De mica en mica i sense que pràcticament tinguin temps d’adonar-se’n, la nova parella de la mama cada cop les va aïllant més de tot i tothom.

La mama i les nenes es queden incomunicades a Horta de Sant Joan sense cotxe, sense cobertura del mòbil, sense amics, ni coneguts, mentre “la parella de la mama” se’n va un mes a l’Àfrica a fer un reportatge fotogràfic. Però la mama tot ho justifica, tot ho perdona, tot ho dóna per bo, tot i que cada cop riu menys, cada cop està més trista, més sola, més deprimida.

Passen moltes coses que no us puc explicar perquè la gràcia és llegir aquest magnífic llibre.

Resumint, es tracta d’una història d’amor amb la bogeria que això pot arribar a comportar.

L’amor portat a l’extrem, com totes les coses, pot arribar a ser molt dolent i molt perillós. Aquí no hi ha bons i dolents, encara que hi ha moments en què vénen ganes de preguntar-li a “la parella de la mama” que de què va i al mateix temps de dir-li a la mama que afluixi una mica i que deixi de fer volar coloms i toqui una mica de peus a terra, que té dues nenes molt petites, home!!

De veritat, llegir aquest llibre et fa veure que les notícies que llegim o veiem a la tele, moltes, moltes vegades, passen al costat de casa nostra sense que siguem capaços de sentir l’olor de la desgràcia i del desamor.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Lili i Marlene
Autor: Anna Tortajada Orriols
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-664-1968-0
Preu: 18,50€

La vida dels elfs, de Muriel Barbery

lavidadelselfsSetembre està sent un bon mes per a retrobar-nos amb personatges i escriptors! Després de recuperar la Lisbeth Salander, tot i que en un gènere a les antípodes de la novel·la negra, torna una escriptora que el 2007 va sorprendre a tothom amb L’elegància de l’eriçó, una novel·la curta que va ser reconeguda aquell mateix any amb el Premi dels Llibreters Francesos. Parlem de la Muriel Barbery.

Aquest any es publica La vida dels elfs, una història que s’endinsa en el terreny fantàstic, però amb tints més realistes dels que pot donar a entendre.

En aquesta història, la Muriel Barbery ens presenta dues nenes de dotze anys, la Maria i la Clara, criades ambdues fora de les llars on van néixer i estimades com les que més. La Clara és educada a Roma després de que els seus tutors detecten en ella un grandíssim talent per la música, mentre que la Maria es cria a la Borgonya, on desenvolupa també un poder extraordinari.

Al voltant de les dues nenes anirem trobant personatges -humans i elfs- que marquen profundament les seves vides i els seus pensaments i que les ajudaran al llarg de la seva curta vida. I és que la Clara i la Maria tenen una connexió especial amb el món dels elfs, una connexió molt més important del que mai podrien imaginar i que ha de servir per superar l’enfrontament en què es veuran atrapades. Una guerra que ha de destruir la humanitat.

La vida dels elfs ens ensenya un camí, el de la Clara i la Maria, però que no deixa de ser el camí que hem de fer tots els humans un moment o altre: l’aprenentatge per descobrir qui som i com les nostres accions i decisions poden salvar-nos o destruir-nos.

Muriel Barbery no ha escrit una novel·la fàcil, de lectura plana, sinó que ens convida a llegir entre línies per tal que cadascú tregui les conclusions que consideri més oportunes. Si accepteu el repte de la lectura, us trobareu amb un joc d’idees i situacions que van més enllà de frases simples. Endinseu-vos dins del màgic món de la Clara i la Maria i gaudiu-ne! Us agradarà.

Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar a llegir La vida dels elfs.

Títol: La vida dels elfs
Autor: Muriel Barbery
Editorial: Edicions 62
Col·lecció El Balancí
Traductors: Anna Torcal García | Salvador Company Gimeno
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-297-7454-2
PVP: 18,90€

La filla estrangera, de Najat El Hachmi

lafillaestrangeraLa novel·la està escrita en rigorosa primera persona. Tan rigorosa que l’he rellegit i no he sabut trobar el nom de la protagonista-narradora enlloc.

Comença quan la protagonista, amb uns 17 anys d’edat, acaba els estudis a un institut de Vic. Ha tret notes brillants als estudis i s’ha fet una mica famosa perquè ha tret una de les millors notes a la Selectivitat i un periodista es va fixar en els cognoms i la va entrevistar, després n’hi va haver d’altres que també ho van fer i al final la Televisió i tot. És, doncs, “la noia marroquina del nou i mig de la Selectivitat”. Ella no en fa gaire cabal, ja que no li costa gens aprendre: té el cap lleuger, que és la traducció aproximada d’espavilat en la llengua de la mare.

Llegeix apassionadament des de Nietzsche i Fromm fins a Montserrat Roig, Joyce, Marçal, Rodoreda i Pla, i té llargues converses sobre aquests temes amb un company de l’Institut, que anomena A i prou, per qui sent un cert enamorament adolescent, tot i que acabarà descobrint que no serà capaç de “deslliurar-la del drac”.

Després d’un moment crític s’adona que no és capaç de trencar amb la seva mare i el seu món de marroquina rifenya analfabeta, que fa servir una llengua que és “del tot aliena al paper, que es transmet per l’aire sense deixar rastres de cap mena”.

Decideix, per amor a la mare, seguir el camí que ella, i tota la comunitat, esperen d’una dona com cal. Abandona la lectura, els estudis, busca feina i es disposa a casar-se amb l’home que des de petita li ha estat destinat: el seu cosí El Driss, vint anys més gran, no pas un vell. D’aquesta manera farà feliç la mare que viu pendent de la consideració que en tinguin al poble, el cosí podrà tenir papers mitjançant el reagrupament familiar i la mare quedarà alliberada de la responsabilitat de pujar la noia: ara la responsabilitat recaurà en el marit.

Intenta convertir-se en analfabeta però no se’n surt. I la llengua per ella és una cosa omnipresent. Sempre parla de la llengua de la mare i la llengua d’aquí que és en la que ella pensa, escriu i parla perfectament, amb el deix de la Plana ben perceptible. I constantment fa observacions de com es diuen les coses, els objectes, els menjars, els girs, buscant-ne les equivalències sovint per aproximació. No una ni dues; no les he comptat però segur que sobrepassen de molt el centenar.

No continuaré amb l’argument. No vull fer allò d’aixafar la guitarra, traducció poc afortunada del mot “spoiler”.

Jo crec que el llibre es pot definir de diverses maneres. En primer lloc la dona, les dones, ocupen gairebé tot l’espai. La dona marroquina, però també -i molt- la dona genèricament. Tot llegint el llibre anem descobrint que les formes d’organització social radicalment masclistes dels marroquins -quan viuen aquí i quan continuen al poble- no fa tant les teníem ben a la vora.

La nostra protagonista cita Maria Mercè Marçal i diu que ella també “pot agrair a l’atzar haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida”. I ella creu que ha d’afegir un quart do. No l’explicita però no cal: òbviament es refereix a formar part d’un col·lectiu estrany en llengua, tradicions, vestits, religió…

Del món dels homes marroquins immigrats, “dels cabells arrissats i bigotis” que diu ella, en parla poc i en surt ben mal parat. I els homes, al poble, no gaire millor.

Naturalment el llibre se’l pot definir com un inestimable testimoni d’una realitat, la comunitat marroquina (concretament rifenya) vivint en una ciutat petita on ningú no es considera racista (a la novel·la no hi surten energúmens) però amb més barreres i subtils humiliacions de les que sembla: els episodis de la recerca de pis, la ETT o el Primer Fòrum Intercultural, al qual la convoquen perquè parli sobre els problemes dels marroquins i on acaba veient que es tracta dels problemes que provoquen els marroquins.

A mi, que no sóc dona, m’ha interessat moltíssim. Haig de reconèixer que compartir la passió per les paraules m’ha provocat una altíssima empatia. I el tema de la cosificació de la dona en gairebé totes les cultures i nivells socials, també.

Si tot això creieu que és del vostre interès llegiu i recomaneu aquest llibre. Jo ho estic fent.

Títol: La filla estrangera
Autor: Najat El Hachmi
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Premi Sant Joan 2015
Pàgines: 216
ISBN: 978-84-297-7468-9
Preu: 20,50€

La reina al palau dels corrents d’aire (Sèrie Millennium 3), de Stieg Larsson

millennium3A mi em va caure l’encàrrec de l’incansable Martí de ressenyar el tercer volum de la trilogia Millennium. I ara em toca a mi preguntar-me: què puc escriure que no s’hagi dit ja i que no hagi comentat la Marta Gil sobre els dos primers volums?

Jo ja havia llegit la trilogia sencera i vist la versió cinematogràfica. I vaig pensar: “el fulleges, el repasses i ja està fet en un plisplas”. Doncs no.

No he pogut deixar-lo ni tan sols quan hi ha descripcions que podrien semblar accessòries. No hi ha “palla” per farcir les trepidants i enrevessades 847 planes que he rellegit de cap a peus.

No us el perdeu.

Seguireu la crisi de la revista arran del fitxatge de la insubstituïble Erika Berger per fer de redactora en cap d’un gran diari carca. N’hi passen de totes i no us dic com acaba.

També coneixereu un nou personatge: la Rosa Figuerola, membre de la Säpo (la CIA sueca), addicta a la musculació i que fa una estreta amistat amb el periodista Mikael Blomkvist.

Gran part del llibre, la Lisbeth se’l passa convalescent d’una operació per treure-li una bala del cervell, en una habitació d’hospital, aïllada i vigilada per tal que no pugui comunicar-se amb ningú, però no tothom li va en contra. L’enginy del periodista amic i algunes complicitats, permet que prengui contacte amb la seva colla de hackers per ficar-se als passadissos més recòndits i protegits de la Policia, dels fiscals corruptes, dels psiquiatres comprats…

Llegint el llibre aprendreu com funcionen les clavegueres en països que, vistos i idealitzats des d’aquí, suposem exemplars. Naturalment res de tot això no tindria cap sentit sense la presencia de gent honesta en aquests mateixos racons del poder, clavegueres incloses. Potser és això el que hem d’envejar dels països idealitzats?

L’ultim terç del llibre és d’una tensió formidable i passa primer per la batalla plantejada als tribunals de justícia i, finalment a una lluita real en els termes més durs que ens puguem imaginar.

A les darreres pàgines torna la calma. Encara que, coneixent els personatges, podem preveure que en el futur es veuran immersos en imprevisibles conflictes.

Títol: La reina al palau dels corrents d’aire (Sèrie Millennium 3)
Autor: Stieg Larsson
Editorial: Columna
Col·lecció Clàssica
Traductor: Pau Joan Hernández
Pàgines: 848
ISBN: 978-84-664-1998-7
PVP: 22,50€

La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina (Millennium 2), de Stieg Larsson

millennium2Fa un parell de dies, quan us explicava a la ressenya d’Els homes que no estimaven les dones la meva trobada amb les històries de Stieg Larsson, us deia que la primera novel·la de la sèrie produïa l’efecte llegir-menjar-dormir (i menjar i dormir poc, tot s’ha de dir). I si vau ser dels que us vau quedar enganxats a les aventures de la Lisbeth Salander recordareu que en aixecar el nas del llibre, el primer que us va venir al cap va ser un “I ara què? Ja està? No n’hi ha més?”.

Per sort, sí que n’hi havia més. I va arribar molt poc després de la primera novel·la. En català, el segon Millennium només el vam haver d’esperar sis mesos. La raó? Doncs per una d’aquelles curiositats de la vida o, més aviat, el saber fer dels editors, que van saber veure el potencial i no ens van fer esperar gaire. En un any i mig i just un mes abans de l’estrena de la versió sueca de la pel·lícula, ja podíem tenir a casa la trilogia completa.

Els seguidors de la Lisbeth Salander i en Mikael Blomkvist estàvem d’enhorabona.

Malauradament, la sèrie Millennium va quedar interrompuda quan Larsson ja havia començat a escriure la quarta novel·la. El 2004, amb només 50 anys, i just quan havia entregat la que seria la tercera part, va patir un atac de cor i va morir. Larsson no va arribar a veure l’èxit de la seva literatura ni la versió que el 2011 la indústria cinematogràfica americana va fer d’Els homes que no estimaven les dones.

Però centrem-nos en aquesta segona part: La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. Els que tot just havíem acabat amb Els homes que no estimaven les dones esperàvem i desitjàvem trobar-nos envoltats per un nou misteri que enganxés tant com el de la desaparició de la Harriet Vanger i en el qual la Lisbeth Salander tornés a donar el do de pit per revelar el final. Però ens vam trobar amb una sorpresa. I és que, durant la major part del llibre, la Lisbeth desapareixia com a personatge actiu i es convertia en un secundari.

Però quin secundari!! Al contrari del que es pot pensar en un primer moment, aquesta estratagema ens porta el més interessant de la novel·la: descobrir com és que la Lisbeth és com és, fa el que fa i estima i odia com estima i odia. Descobrim el seu drama i la seva raó de ser. Descobrim què amaga la Lisbeth en una història igual o més terrible que la que Larsson va desenvolupar al primer volum de la sèrie Millennium, una història on trobarem uns personatges moguts per interessos propis i capaços de fer qualsevol cosa per aconseguir el que volen. Sense remordiments pel mal que puguin fer al seu voltant.

Amb aquesta segona entrega, Larsson continua fent el que més m’agrada del seu estil: retrata una societat on hi ha, com a tot arreu, personatges foscos que només pensen en ells mateixos. Terribles, al cap i a la fi.

I és que Millennium és novel·la negra, i de la bona.

Títol: La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina (Millennium 2)
Autor: Stieg Larsson
Editorial: Columna
Col·lecció Clàssica
Traductor: Albert Vilardell
Pàgines: 768
ISBN: 978-84-664-1997-0
PVP: 22,50€

Els homes que no estimaven les dones (Millennium 1), de Stieg Larsson

millennium1Fa quatre dies, quan en Martí em va proposar de fer la ressenya dels dos primers Millennium, vaig pensar: “I ara, què diràs que no s’hagi dit ja d’aquesta sèrie? Com t’ho faràs venir per parlar d’uns llibres que tothom coneix?”. I és què segurament és així, bé sigui perquè ja els heu llegit o bé perquè heu vist les pel·lícules, se’m fa difícil creure que quedi gaire gent que no conegui les aventures de Mikael Blomkvist i Lisbeth Salander.

Així que, tiraré una mica de records, més que d’explicar-vos de què va la història.

Veureu, en el meu entorn, normalment sóc jo la que recomana llibres, els llegeixo abans que ningú i els puc anar dibuixant als estants dels meus amics o familiars, així que quan passa a la inversa em queda bastant gravat el moment i la persona que se m’avança en el descobriment. El cas d’Els homes que no estimaven les dones és un d’aquests moments especials. Me’l va recomanar una bona amiga, la Lourdes, companya també de feina, a qui ara li falta temps per llegir però que és força aficionada a les bones històries de ciència ficció. Doncs bé, em vaig fixar que durant una temporada només treia el nas d’un llibre per allò que se’n diu menjar i dormir… I jo, encuriosida, li vaig demanar que m’expliqués de què anava aquell llibre. Només em va dir això: “Llegeix-lo”. No em podia explicar res més. I després em va dir: “Però un cop comencis, ja no el deixaràs fins al final”.

Quanta raó!! La primera part de la sèrie Millennium explicava una història fosca, amb personatges tèrbols i molt sinistres, amb una psicologia interior terriblement allunyada del que se suposa que ha de ser una persona normal. Stieg Larsson dibuixava uns autèntics psicòpates i aconseguia de forma magistral que el lector no volgués deixar de seguir la lectura, tot i sabent que en algun moment aquell fil argumental acabaria d’una manera brutal i dolorosa.

I és que el títol del llibre ja ho diu tot: Els homes que no estimaven les dones.

Per aquells que encara no conegueu Millennium, si us endinseu en aquesta lectura, us trobareu amb un misteri: la desaparició d’una noia, la Harriet Vanger de qui el seu tiet n’estava molt i que demana a en Mikael Blomkvist, un periodista en hores baixes, que reprengui la investigació de la seva desaparició. A partir d’aquí, anirem descobrint els draps bruts de la família Vanger de la mà del Blomkvist, que es troba amb la col·laboració inesperada i inestimable de la Lisbeth Salander, una noia amb unes habilitats molt especials per a fer servir els ordinadors.

No us explico més. Diré el mateix que em va dir la Lourdes a mi: Llegiu-lo!

I si ja l’heu llegit, feu com jo i rellegiu-lo. Les segones lectures, sobretot aquelles que suporten el pas del temps (i creieu-me, aquesta n’és una), ens mostren coses que no vam veure el primer cop.

Títol: Els homes que no estimaven les dones (Millennium 1)
Autor: Stieg Larsson
Editorial: Columna
Col·lecció Clàssica
Traductor: Alexandre Gombau Armau | Núria Vives Colom
Pàgines: 624
ISBN: 978-84-664-1996-3
PVP: 22,50€

El lector del tren de les 6.27 h, de Jean-Paul Didierlaurent

ellectordeltrendeles627hEls que llegim habitualment sovint ens trobem que després de diversos llibres potents -entenent potent com d’alta literatura, d’aquells que requereixen que llegeixis més d’una pàgina un parell de cops, per exemple- necessitem la lectura d’alguna història que sigui una mica més lleugera (i tan ben escrita), però que ens torni els peus a terra i apaivagui les neurones alterades del cervell.

Necessitem un llibre d’aquells que classifiquem com a “maco, maco”, amb personatges normals, que fan vides normals però que per petits detalls acaben convertint-se en històries extraordinàries. I això és el que m’he trobat a El lector del tren de les 6.27, un llibre per a tothom, d’aquells recomanaràs sí o sí quan algú et pregunti què puc llegir.

Us en faig cinc cèntims, Nosaltres. En Guylain Vignoles és un noi en la trentena, amb una feina que a molts de Nosaltres ens faria mal de fer; controla la Cosa, una màquina que destrueix llibres retornats i els converteix en pasta de paper per a fer més llibres. En Guylain agafa cada dia el mateix tren de tornada a casa -el de les 6.27- i durant el camí llegeix en veu alta les pàgines dels llibres que s’han salvat dins la Cosa. I és el fet de treballar en aquesta fàbrica i de la lectura diària el que fa que en Guylain estigui envoltat per una sèrie de personatges que fan que aquesta base narrativa acabi sent una meravellosa aventura literària.

No us vull explicar massa coses perquè la gràcia de tot està en anar descobrint els personatges que hi van apareixent, el vigilant de l’entrada de la fàbrica, un company retirat, unes germanes que com en Guylain agafen el tren… Uns personatges que transmeten amor, cadascú a la seva manera i cap a unes aficions diferents, però amor al capdavall.

En Jean-Paul Didierlaurent ha trenat una narració àgil que no es fa gens pesada i que té moments molt i molt divertits, de la mateixa manera que ens retrata realitats grises, però que mirades des d’un altre prisma deixen de ser tristes i queden embolcallades en una aura d’optimisme gens habitual en aquests temps que corren.

Per posar un exemple, a molts ens costaria veure el costat positiu de treballar com a senyora dels urinaris en un centre comercial, però en Didierlaurent ens ho fa veure d’una manera molt i molt diferent i amb una ironia fina, fina que ens treu un somriure mentre anem llegint.

No puc fer res més que recomanar-vos aquesta lectura. Estic convençuda que us encantarà!!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: El lector del tren de les 6.27 h
Autor: Jean-Paul Didierlaurent
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traducció: Mercè Ubach Dorca
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-664-1947-5
PVP: 17,50€

Un dinar, un dia qualsevol, de Ferran Torrent

undinarundiaqualsevolNingú com Ferran Torrent per reflectir tot el que passa dins de la societat valenciana. Tampoc hi ha ningú com ell per poder explicar, a part de la sòrdida vida dels baixos fons de la ciutat de València, “els negocis” i les suposades corrupteles protagonitzades per la part més dretana de la política valenciana i això és el que torna a fer en aquest seu darrer llibre, com amb gran mestria va a començar a fer en obres anteriors com: Societat Limitada, Espècies Protegides o Judici Final.

Un dinar un dia qualsevol aprofundeix en la denúncia d’uns personatges (generalment polítics), que no tenen miraments a l’hora d’embrutar-se les mans amb negocis tèrbols.

El principal protagonista d’aquest llibre és en Marc Sendra, un periodista veterà, reconvertit a treballador autònom per l’empresa periodística per la qual treballava. El nostre personatge vol fer un article sobre la crisi econòmica d’un València CF empantanat amb la venda dels terrenys del vell camp de Mestalla i la construcció d’un nou estadi.

La troballa del cadàver d’un jove magrebí dins d’un abocador posa en evidència com l’empresa concessionària de la recollida d’escombraries incompleix els termes del contracte i una certa indolència de les autoritats valencianes per a investigar aquesta mort.

A partir d’aquest fet en Marc Sendra, ajudat per una colla de peculiars personatges com el Llargo, el Messié, el Mític Regino, el pare Rafel o la Magda -la companya d’en Marc-, va topant amb una munt de secrets inconfessables que l’escriptor de Sedaví va fent fluir amb el seu conegut i apreciat estil.

El llibre, en la meva opinió, no tracta un tema nou en l’extensa obra d’en Ferran Torrent però sí que ens permet endinsar-nos una mica més en l’envitricollada societat valenciana. Una societat que sortosament sembla que comença a veure un profund canvi en els seus protagonistes. El constant anar i venir de diversos personatges en el desenvolupament de la història, que m’atreveixo a anomenar coral, pot despistar una mica el lector i fer que el seguiment de la trama esdevingui una mica difícil.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Un dinar un dia qualsevol
Autor: Ferran Torrent
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-664-1938-3
Preu: 20,50€