Completament sonat!, de Gilles Legardinier

completamentsonatEl protagonista d’aquesta amable novel·la, Andrew Blake, és un milionari anglès que, vidu i sobrepassada la seixantena, decideix canviar radicalment de vida i se’n va a França a fer de majordom al servei d’una senyora que viu en un gran château.

Un cop arribat descobreix que les quatre persones -la dama, la cuinera, la minyona i el jardiner- que poblen aquell casalot tenen característiques ben peculiars. Cal afegir un nen que apareix mig d’estranquis, un gat d’angora i un gos sense pedigrí.

Blake, després d’uns inicis descoratjadors, comença a descobrir les virtuts i flaqueses de tots ells, mentre va arrossegant l’enyorament  invencible d’ençà de la mort de la seva muller.

Com si fos una nova versió de l’àngel de la guarda o del capità Nemo de l’Illa misteriosa de Verne, va propiciant la solució dels diferents problemes personals de la manera més original i imaginativa.

Un recurs que recorre en paral·lel tota la novel·la és la comparació de paraules, hàbits i tòpics dels anglesos sobre els francesos i viceversa. I com era d’esperar tot desemboca en un final feliç col·lectiu.

La contraportada diu que “ha fet riure més de 2 milions de lectors a França”. A mi m’ha mantingut amb un somriure constant fruit de l’enginy, l’humor i la tendresa que amaren el relat. I sincerament, jo ho he agraït!

Descriuria aquest llibre com una novel·la per a joves, a la manera de “Els Cinc”, però per ser llegida per adults. I la veritat és que, després de tanta novel·la negra i de tant telenotícies també negre, resulta molt i molt agradable la lectura d’una narració intel·ligent que mira de retrobar amb tendresa i un puntet de nostàlgia el que queda en cada lector d’aquell infant que viu encara dins de cadascú i que és capaç de creure en el Pare Noel.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Completament sonat!
Autor: Gilles Legardinier
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Josep Alemany
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-664-2006-8
Preu: 18,90€

Cuina amb Joan Roca, de Joan Roca

cuinaambjoanrocaTots sabem que els germans Roca són l’equip del Celler de Can Roca, restaurant que ha merescut no solament estrelles Michelin i Premis Nacionals de Gastronomia, sinó també ser reconegut el 2013 com el millor restaurant del món. És també conegut que en realitat cada un dels germans té un paper diferent i rellevant: Joan, el cuiner; Josep el sommelier i Jordi el pastisser.

Avui en Joan, el cuiner, arriba al Nosaltres com a autor d’un llibre, luxós, pulcre, acompanyat d’unes magnífiques fotos de Joan Pujol-Creus.

El llibre no és en absolut un repertori de receptes de cuina ordenades per entrants, primers, carns, peixos, salses, etc. Conté quasi un centenar de receptes ben explicades, amb els ingredients i les mesures precises. (Res de les imprecisions que sovint trobem als receptaris: un “rajolí”, o un “grapat”, o “una miqueta” o “bullir una estoneta” que generen dubtes al que està seguint la recepta). Van, a més, acompanyades de la fotografia del plat resultant i de vegades amb les fotos del procés, que són clarificadores, així com un breu i senzill comentari valoratiu. Les receptes les anem trobant al llarg del llibre i més concentrades en els capítols de “Coccions” o de “Bases”.

I si no és un receptari tradicional, què és? Podríem dir que és “un curs de cuina imprès i fotografiat impartit per un cuiner de categoria”. De fet l’autor ha impartit cursos molts anys a l’Escola d’Hostaleria i Turisme de Girona.

Comença parlant sobre els nutrients, segueix per com organitzar la cuina, com cal planificar, seguir uns criteris raonables a l’hora de comprar i tenir també clars els criteris per a la correcta conservació dels aliments.

Després fa l’enumeració dels productes: vegetals, bolets i tòfones, fruites, peix, carn,… amb les descripcions i, sobretot, uns quadres que indiquen quines són les temporades (els mesos) en què seran millors.

A continuació descriu l’utillatge i maquinària necessaris per fer les elaboracions. Comença per les Preelaboracions (netejar, tallar els aliments …) i segueix amb les Coccions, què és la meitat del llibre en extensió i on il·lustra com bullir els diferents aliments, com coure al vapor, fer el bany maria, fregir, confitar, saltar… etc. I aquesta part és on les receptes il·lustren les explicacions. I per acabar, el que ell anomena, Bases: fons bàsics, salses i complements.

El llibre es tanca amb un glossari i un índex de les receptes.Tot el llibre està impregnat d’una visió de la cuina molt respectuosa amb els ingredients, amb els procediments i les tradicions, però també amb la innovació i l’experimentació. Està escrit amb el convenciment ferm que conèixer bé tots els elements quan cuinem pot permetre tothom treure el màxim partit, qualitatiu, gustatiu i nutritiu dels productes. El comentari que afegeix a la recepta del “Lluç amb vinagreta d’alls tendres” ho diu molt bé:

“En el repertori de la cuina tradicional sempre tenim una font inesgotable de bones receptes que, revisades des de les tècniques actuals, més precises pel que fa als temps de cocció, i més equilibrades nutricionalment, poden oferir elaboracions tan assequibles com exquisides. Aquesta n’és una” p. 286

Com deia aquell: bona cuina!

Títol: Cuina amb Joan Roca
Autor: Joan Roca Fontané
Editorial: Planeta
Col·lecció: Ramon Llull
Traducció: Gemma Garrigosa Alegre
Pàgines: 350
ISBN: 978-84-9708-264-8
PVP: 24,95€

Guia de bolets per dur sota el braç, de Ramon Pascual Lluvia

guiadeboletsperdursotaelbraçCaçadors de bolets, deixeu estar la tauleta i la veu de l’Òscar Dalmau parlant de gírgoles i mataparents de cama roja! És hora de tenir un bon llibre a mà que parli de bolets com cal! Són dies -i sobretot, caps de setmana- de sortir cap a la muntanya, pregar perquè hagi plogut una miqueta i que el bosc ens doni sorpreses agradables. I per sort, és per gent com alguns de Nosaltres, desconeixedors del món boletaire i del bolet, que Columna ha editat la Guia de bolets per dur sota el braç, de Ramon Pascual Lluvia.

Aquest llibre, com bé diu el títol, no és del tot un llibre. És una guia de consulta per tenir sota el braç mentre aguantem el cistell. I està editat per aguantar de tot! Oi que parlàvem de pluja? Aquest llibre és d’aquests que si es mulla una mica no suposarà un drama terrorífic.

Columna s’ha encarregat que sigui un llibre tot-terreny, amb un paper bo i resistent, i una coberta… bastant indestructible! Pel què fa al contingut, en Ramon Pascual Lluvia no acaba d’arribar ara ni al món boletaire ni al món dels llibres micològics. Sens dubte, aquesta és una molt bona obra de consulta. És el que ha de ser el que anomenem un “llibre pràctic”: un llibre que ens resulti útil. I en aquest cas, útil per descobrir què és el que descobrim quan anem a caçar bolets.

A la Guia de bolets per dur sota el braç hi trobareu, en primer lloc, una entrevista a l’autor on ens explica què són els bolets i com es comporten. A continuació hi ha un resum de com estan classificats els 3.500 bolets que hi ha a la guia, algunes claus per identificar-los -peu, barret, etc.- i finalment, els 3.500 bolets que ens ha seleccionat en Ramon Pascual Lluvia.

En cada entrada de cada bolet hi trobareu el nom, la foto, la família, si és comestible, les característiques, com és la carn i un parell d’apartats fabulosos anomenats “més coses” (detalls i consells importants de l’autor) i “de fesomia semblant” (bolets que s’assemblen al protagonista de la pàgina i que potser ens anirà bé saber que existeixen).

I per si no en teníeu prou, al final del llibre trobareu un apartat de cuina de bolets amb 12 receptes de la Núria Duran.

Us animeu a anar de cacera, aquest cap de setmana? No us oblideu una bona guia de bolets sota el braç!!

Títol: Guia de bolets per dur sota el braç
Autor: Ramon Pascual Lluvia
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 264
ISBN: 978-84-664-1989-5
Preu: 19€

Catarsi (Les cares de Victoria Bergman 3), d’Erik Axl Sund

catarsiTercera i última entrega de la trilogia d’Erik Axl Sund després de Persona i Trauma… i continuo sense paraules per definir la perversitat d’unes ments que no es poden definir només com a malaltisses, no. Això va més enllà del mal. És com si no pogués ser però és!!

Aquí els cadàvers van caient un rere l’altre com les fulles a la tardor. Hi ha odi, revenja, bogeria,… És un còctel explosiu que porta a la majoria del personatges que passen per aquestes pàgines a actuar com somnàmbuls, autòmats sense consciència ni cap mena de escrúpol. Màquines de matar.

La nostra estimada comissària Jeanette Kihlberg va de cul. Per fi creu haver identificat els criminals que buscava però la cosa no és tan fàcil. D’altra banda, la terapeuta Sofía Zetterlund continua ajudant la Jeanette en la investigació dels crims i buscant en el seu interior per saber quins secrets amaga la seva ment turmentada, la seva inconsciència, els seus buits de memòria.

Tot i que aquesta tercera entrega té una lleugera tendència a la desmesura (ja se sap que les trilogies acostumen a tenir unes pàgines i gotes de sang de més), sigui com sigui, estem parlant d’una crònica brutal sobre la perversitat, la depravació mes absoluta, i la brutícia que pot arribar a acumular un col·lectiu de personatges que tant de bo no haguessis existit mai de la vida.

En fi. Ja veieu una mica de què va la cosa. Insisteixo: Que coi els passa als suecs? Què deuen amagar els mobles d’IKEA? Brrrrr… quina por!

Títol: Catarsi (Les cares de Victoria Bergman 3)
Autor: Erik Axl Sund
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traducció: Jordi Boixadós Bisbal
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-16367-14-6
Preu: 19,90€

En la pell de l’altre, de Maria Barbal

enlapelldelaltreLa Montse Morera ens explica En la pell de l’altre, de Maria Barbal

Gran tema, l’engany. Abans que Javier Cercas publiqués El Impostor, Maria Barbal va aproximar-se al mateix personatge a En la pell de l’altre, obra que hauria d’haver tingut més ressò. Aquesta novel·la psicològica ens introdueix dins la vida i la ment d’una impostora que té una existència paral·lela a la del personatge real d’Enric Marco. Ramona Marqués, o la Marquesa, és la germana bessona fictícia de l’impostor real que va fer-se passar per supervivent dels camps nazis.

Tant el personatge femení de Barbal com el masculí de Cercas són víctimes anònimes que projecten la seva soledat en col·lectius on es senten protegits i apreciats. Persones que menteixen per aconseguir el bé comú i, de pas el seu propi profit. Però no es tracta d’un profit material sinó d’un d’intangible que respon a la necessitat profunda de sentir-se víctimes orgulloses, entre altres víctimes i, també, de tenir protagonisme.

Jo com ells, he patit i ho puc compartir. Sóc víctima com ells.
-P. 215

La Ramona Marquès hauria volgut ser admirada, interessant, lluitadora, i fins refugiada, tot allò que era el Tomàs Ferrer. Sí, ella podria ser com ell, la seva lluita era comparable amb la de la gent de l’exili, la seva vida s’assemblava a la dels altres.
-P. 202

Maria Barbal s’acosta al personatge amb respecte i senzillesa. No fa trampes sinó que va directament a allò que li interessa: interpretar el fet de l’engany integrat dins la vida d’una dona “espavilada com un pèsol” de la qual podem haver estat veïnes. Una dona intel·ligent i decidida, afavorida pels dons de les fades que “sovint no s’espiguen fins al cap d’anys.” La novel·la ens explica com s’espiguen, com creixen, aquests dons de la Marquesa.

Així la primera i més llarga part del text és titula: “Els dons de les fades”. M’interessen, sobretot, aquestes metàfores que tenen una funció estructural dins del text, començant pel mateix títol. La segona part de la novel·la, més breu, també apareix amb una imatge com a títol: “L’arbre d’ocells”.

Al final del capítol anterior durant una visita al lloc de la seva infantesa, Ramona torna ha veure una figuera que recordava plena d’ocells com si fossin fruits:

Abans de marxar, encara va mirar la figuera, fullada i silenciosa, intranscendent entre les altes parets. Impossible imaginar-la amb tot d’ocells com fruites adormides.
-P. 272

Els personatges són com arbres i els fruits de la figuera-Ramona també han estat com ocells que han volat, mentre que la seva sogra Lolín és “un arbre tranquil on, de cop i volta, un rèptil s’enfilava per desvetllar mal temps.
-P. 282

Són analogies subtils amb un gran poder d’evocació que van apareixen en el text per a gaudi de qui llegeix. La meva preferida és també en un final de capítol i plasma el retrobament emocional entre l’Anna i la seva filla Mireia.

La Mireia va córrer a abraçar-la i, a la ratlla on canviava el dibuix de les rajoles, van quedar reunides.
-P. 233

Justa la fusta!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: En la pell de l’altre
Autor: Maria Barbal
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 350
ISBN: 978-84-664-1881-2
Preu: 20€

G (la novel·la de Gaudí), de Daniel Sánchez Pardos

GlanoveladeGaudiEn Gabriel Camarasa i la seva família es troben forçats a abandonar Barcelona i marxar cap a Londres, a causa d’uns negocis combinats amb un escenari polític, diguem-ne no gaire adients per en Semproni Camarasa, el gran senyor d’aquesta família benestant.

La novel·la comença quan aquesta família torna a Barcelona després d’anys d’exili -a finals de 1874. La primera benvinguda que rep en Gabriel es un aparatós incendi al bell mig de la Rambla. S’està cremant ni mes ni menys que el diari La Gaceta de la tarde, competència directa de Las Noticias Ilustradas. Entre aquestes dues publicacions existeix una rivalitat d’aquelles d’ai mare!! La Gaceta, es considera a sí mateixa el diari dels senyors. Seriós, gens agosarat, poc amant de que el llegeixi el tipus de públic a qui no va destinat.

Las Noticias Ilustradas, en canvi, el que volen es vendre diaris. I si toca ser sensacionalista, doncs fum-li fort!! I si convé que les notícies vagin acompanyades d’unes il·lustracions ben explícites, doncs millor encara!! Quedi clar que aquesta última publicació te com a propietari el senyor Semproni Camarasa.

El cas és que en Gabriel queda tan atònit davant l’enrenou del incendi que li va de pèls que un cotxe de cavalls desbocats, no el faci miques. El seu àngel de la guarda no es altre que Antoni Gaudí. La casualitat vol que els dos joves cultivin la seva incipient amistat al coincidir tots dos a l’Escola d’Arquitectes. Els dinars al restaurant 7 Portes es converteixen en un clàssic dels dos amics. Allà, amb un bon tiberi i un bon veure, comparteixen punts de vista sobre la vida, la condició humana i, lògicament, sobre Arquitectura.

Mentrestant, sembla que les cendres de l’incendi segueixen cremant a foc lent. S’està tramant alguna cosa grossa grossa. Els dos diaris, ja de per sí enfrontats, ara s’han declarat la guerra obertament. Però el rerefons fons de tot això no es altre que una trama política estudiada al mil·límetre per situar de nou un borbó perquè faci de rei, i enderrocar la República. El senyor Semproni, gran amic de la causa borbònica, sembla que té alguna cosa a veure amb tot aquest disbarat. De moment, comencen a caure caps…

La figura que té en Gaudí en tot aquest sarau és, si mes no, ben original. És un paio pagat de sí mateix, confia cegament en les seves capacitats de deducció -tot i que no sempre fa diana-, va impecablement vestit i sempre porta calés a la butxaca. L’origen d’aquest calés, pel que es veu té connotacions tirant a delictives. En Gaudí es relaciona amb la flor i nata dels quinquis del Raval, té un parell de xoriços a la seva disposició per fer encàrrecs, i per si això fos poc, es dedica a la fabricació i posterior distribució en forma de petits flascons d’un derivat de la metadona. Apa!! A veure si això no es de traca i mocador!!

És un llibre original e innovador. Parla de la figura de Gaudí trencant esquemes i sent capaç, al mateix temps, de respectar la seva imatge honorable, la seva humilitat, i la seva gran passió pels temes místics i esotèrics.

A més, el desenllaç us farà picar de mans! Ja ho veureu!

Aquí teniu els primers capítols en pdf i aquí teniu el booktràiler del llibre:

Títol: G (la novel·la de Gaudí), de Daniel Sánchez Pardos
Autor: Daniel Sánchez Pardos
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Josep Pelfort
Pàgines: 576
ISBN: 978-84-664-1990-1
Preu: 20,90€

El ratpenat, de Jo Nesbo

elratpenatQui dius que és aquest Jo Nesbo de qui parla tothom? Es veu que és aquest escriptor de novel·la negra que des de fa temps té a tothom mirant cada deu minuts els prestatges de les llibreries per si ha tret alguna cosa nova, oi? I casi sempre són animals? Doncs ho haurem de provar…

El fet és que servidor no deixava de veure que aquí, al Nosaltres, no paraven de sortir ressenyes dels llibres de Jo Nesbo. I per aquestes casualitats de la vida em va caure a les mans el llibre Escarabats. Me’l van deixar. Però el vaig començar a llegir i… i no. No perquè no m’agradés, que m’estava capturant. Simplement vaig decidir que no podia començar una sèrie pel segon llibre. El personatge de Harry Hole es mereixia ser conegut des del començament. Des del seu inici. D’on venia Harry Hole? Qui era aquest detectiu una mica fosc, lúgubre, sagaç, borratxo, perillós i destruït pel món que em mostrava l’inici d’Escarabats?

La resposta estava en El ratpenat. Afortunadament, me’l van poder deixar. I me l’he ventilat sense voler!

El primer cas de Harry Hole s’inicia amb un assassinat a l’altra punta de món. El nostre detectiu protagonista és enviat a Austràlia des de Suècia a investigar una misteriosa, sagnant, violenta i tortuosa mort d’una presentadora de televisió. Allà va sobrevivint i descobrint un món completament diferent, primer acompanyat a base de sucs de pomelo i més tard d’un terrible Jim Beam, mentre investiga qui és aquest assassí en sèrie que es carrega dones rosses com si fos Bubbur, la terrible serp verinosa de les antigues llegendes dels aborígens.

Gràcies a Nesbo, no només seguim les investigacions de Harry Hole sinó que també descobrim una mica més aquesta Austràlia desconeguda, i sobretot, la cultura dels qui ja hi eren abans de que la colonització fes estralls en aquella terra.

Feu-me cas: comenceu pel començament. Comenceu amb El ratpenat, que després ja podreu seguir llegint els EscarabatsEl pit-roig, El lleopard, El ninot de neu, El redemptor,… i d’aquí molt poc, L’espectre.

Aquí teniu els primers capítols en pdf i aquí tots els llibres que hem ressenyat de Jo Nesbo.

Títol: El ratpenat
Autor: Jo Nesbø
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Traductor: Meritxell Salvany Balada
Pàgines: 448
ISBN: 978-84-7588-560-5
Preu: 17,90€

La noia que corre, de Carrie Snyder

lanoiaquecorreMalgrat la frase que encapçala la portada de La noia que corre, “una novel·la èpica sobre com neix i creix una passió com el running” us diria que no li feu massa cas. La novel·la de Carry Snyder sí que parla sobre l’èpica de les persones que volen aconseguir un objectiu però això del running… El running és un invent nou. Quan l’Aganetha Smart s’hi dedicava, d’allò en dèien simplement atletisme d’alt nivell o de competició.

Us explico una mica el tema. L’Aggie -versió abreujada d’Aganetha- és una noia que viu al Canadà, en una família rural envoltada d’animals i camps que s’han de llaurar. Però l’Aggie té una habilitat especial: és molt ràpida corrent, té un gran potencial en l’atletisme, i el millor de tot, li agrada córrer i competir. Ho porta a la sang i viu per això. L’Aggie serà capaç de superar totes les adversitats per tal d’aconseguir participar als Jocs Olímpics d’Amsterdam de 1928, formant part del grup de dones que per primer cop van aconseguir participar en uns Jocs Olímpics.

La història de l’Aggie l’anirem coneixent per ella mateixa, tot i que els que desencadenen la narració són una parella de germans que volen convèncer una Aggie de 104 anys, resident en una llar d’avis, per gravar un documental sobre la seva vida.

La narració de Snyder és atraient i captivadora. Us trobareu absorbits per la força i el caràcter de l’Aggie, pel seu desig de ser més i potser fins i tot trobareu la inspiració en la seva tenacitat per aconseguir els seus objectius, sobretot en una època en què els drets de les dones no sempre es respectaven. Una història on descobrim que la glòria, els somnis i els fracassos tenen la mateixa importància a l’hora de determinar el caràcter d’una persona.

No sé si ho recordareu. Fa uns anys, als Jocs Olímpics del 2008, hi va participar una noia anomenada Samia Yusuf. La noia no va passar de l’últim lloc a la prova en la qual va participar però la seva voluntat i el seu esperit olímpic va arribar al cor dels espectadors i va ser tant aplaudida com la guanyadora. Poc temps després, la Samia va morir en el viatge de fugida des de l’Àfrica cap a Europa, en un intent desesperat de tenir una oportunitat per fer el que més li agradava: córrer.

Totes dues històries, la de l’Aggie i la de la Samia -tot i els 80 anys que les separen- tenen un punt en comú: la lluita per aconseguir el que volem.

Inspirem-nos-hi.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: La noia que corre
Autor: Carrie Snyder
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traductor: Marc Rubió
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-297-7456-6
Preu: 18,90€

Ens ha deixat Henning Mankell, el creador de Kurt Wallander

Robertson_Wallander_Henning Mankell

Avui al Nosaltres hem sabut que ens ha deixat Henning Mankell, un dels autor més prolífics i -no és broma ni exageració- sensacionals d’aquesta onada de novel·la negra que venia del nord d’Europa i que molts vam descobrir gràcies al boom de Millennium.

L’inspector Kurt Wallander és un referent mundial. Un investigador que durant llibres i llibres ha anat creixent, fent-se gran, curtint-se i creant un entorn, un món i un imaginari propi. Molt anterior a Stieg Larsson cronològicament, Mankell -home de teatre i casat amb la filla de Bergman- és qui agafa la tradició literària americana que inventa Hammet, que és aquella novel·la negra però amb un contingut polític molt fort, d’esquerres i molt compromesa, i la trasllada a Europa. I a més, a una Europa molt concreta. Portar-la a Suècia va suposar, en el seu moment, que aquell meravellós nord d’Europa amb escoles públiques fabuloses, una qualitat de vida impensable vista des d’aquí, i una societat ordenada absolutament impossible des del punt de vista mediterrani se n’anés en orris quan vam començar-li a descobrir les vergonyes.

Mankell i Wallander van aixecar les catifes per espolsar tota la porqueria que sí que existia però que no arribava i que costava creure que existís. Si això li sumeu aquests trets característics del que avui anomenem novel·la nòrdica… ja ho teniu.

Més sang. Més brutalitat. Més brutícia. ¿Qué els deuen donar a l’escola a aquests escriptors noruecs, suecs, finesos… perquè tot sigui més terrible? En qualsevol cas, Henning Mankell ha estat un autor que va fer el seu camí -i un camí propi i molt personal, també alternant mitja vida a l’Àfrica- “superant” la mort de Stieg Larsson i reivindicant aquest gènere negre nòrdic acompanyat, després, de Jo Nesbo o Asa Larsson,… Estem convençuts que aquests dos escriptors podran recollir el testimoni de Mankell. De fet, n’hi ha un que ja està molt situat a convertir-se en l’abanderat d’aquest gènere negre nòrdic… I li agraden molt els animals.

Feia temps que Mankell havia preparat el terreny pel dia d’avui. L’autor estava molt malalt. De fet, va ser prou previsor per “tancar” el seu Kurt Wallander en un últim llibre de la sèrie, tot i que després ens va regalar alguna altra història més però que ja no formava part de la sèrie.

Finalment, perquè us feu una idea de qui era i què ha estat aquest escriptor i el seu personatge estrella, us donaré un exemple: a casa dels meus pares, després del cafè del dinar, a mitja tarda, fan “un Wallander”. I què és “un Wallander”? És un cafè llarg i aigualit d’aquests que no para de beure el personatge de Mankell. És aquell cafè de mitja tarda que fas apretant el botó de la cafetera sense canviar la càrrega del cafè. Us sembla prou significatiu que un tipus de cafè tingui el mateix nom que un inspector? La cultura esdevé popular quan esdevé quotidiana.

Potser no llegirem nous llibres de Henning Mankell… però sempre sabrem quin autor recomanar quan ens preguntin per una bona novel·la negra.

En aquest enllaç trobareu tots els llibres de Henning Mankell.

El que no et mata et fa més fort (Sèrie Millennium 4), de David Lagercrantz

millennium4elquenoetmataetfamesfortLa quarta novel·la de la sèrie Millennium reprèn els principals protagonistes dels llibres anteriors: el periodista Mikael Blomkvist i la Lisbeth Salander, manté alguns dels personatges secundaris com Erika, cap de redacció de la revista Millennium o els policies Sònia Modig i Jan Bublanski i n’introdueix de nous o els dóna un paper que no havien tingut abans.

Un extraordinari investigador informàtic suec que ha estat treballant als Estats Units ha desenvolupat un sistema molt sofisticat d’intel·ligència artificial. Com que ja ha estat objecte d’un robatori del que tenia mig desenvolupat és extremament cautelós a donar informació a ningú sobre la seva investigació. Una sèrie de fets li capgiren la vida i decideix tornar a Suècia i recuperar el fill de 8 anys que la justícia va adjudicar a la mare arran del divorci. El nen és autista i la mare està aparellada amb un actor fracassat borratxo i brutal que maltracta mare i fill.

L’investigador s’endú el nen sense autorització però un cop a casa descobreix -li descobreixen- que la seva vida està en perill. Molt temps abans havia tingut un breu contacte, en el decurs d’una conferència, amb una noia d’aspecte poc convencional però capaç de posar en dubte les teories que ell ha exposat. Lisbeth Salander, naturalment. El contacte és curt però genera un fort corrent d’empatia mútua.

D’altra banda, en saber-se amenaçat decideix trencar el seu hermetisme i concreta una cita amb el periodista Blomkvist, que està en hores baixes, igual que la revista de la qual és l’ànima. Blomkvist accepta, una mica a contracor, pensant que pot generar el reportatge que ajudi a reflotar Millennium. Però arriba a casa de l’investigador just per trobar-se, de cara casualment,  amb l’assassí que acaba de disparar al geni informàtic i després el nen, tremolant atemorit, al costat del cadàver de son pare.

Així engega la novel·la i ja tenim a grans trets quines són les grans coordenades de la història: la informàtica d’altíssim nivell, el món de la ciència matemàtica, les característiques dels autistes, l’espionatge industrial i les seves connexions amb serveis d’intel·ligència de les grans potències entrelligats de manera poc clara amb el món del crim organitzat. I per descomptat el món dels hackers i el món de les empreses periodístiques.

Hi ha llargs fragments del llibre en què sembla que es tracti d’un híbrid entre ciència-ficció i novel·la negra.

Repasseu els llibres de mates que conserveu a casa i parleu amb aquella amiga matemàtica que teniu a mà, si teniu la sort que tinc jo de tenir-ne una. I si en teniu una altra que sigui experta (o expert) en nens autistes i “savants”, encara millor.

Cap a la segona meitat però, la narració es decanta clarament per la segona opció amb el ritme creixent i el suspens característic del gènere negre. Al final descobrim que ens hem enamorat, si és que ja no n’estàvem, del personatge de la Lisbeth i acabem desitjant saber què més li depara el futur.

A la legió de seguidors de Millennium no us decebrà gens. I el camí queda clarament obert per la següent entrega amb previsible protagonisme d’un personatge quasi nou que no us desvelo per no aixafar guitarres.

Aquí teniu els primers capítols en pdf d’aquest nou Millennium.

Títol: El que no et mata et fa més fort (Sèrie Millennium 4)
Autor: David Lagercrantz
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Marc Delgado Casanova
Pàgines: 656
ISBN: 978-84-664-1986-4
Preu: 22,50€