nosaltresllegim.cat

Títol: El pensamiento PowerPoint. Ensayo sobre un programa que nos vuelve estúpidos
Autor: Franck Frommer
Editorial: Ediciones Península
Col·lecció: Atalaya
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-9942-109-4
PVP: 21,90€

El José Luis ens porta un llibre que en més d’una ocasió segur que hem trobat a faltar… que en són, de pesades, algunes presentacions!

El llibre tracta sobre el famós programa de presentacions i el servei abusiu que les persones podem arribar a donar-li.

Un dels episodis que explica l’autor, en Franck Frommer, és el del General Stanley A. McChrystal de l’OTAN a l’Afganistan on deixa patent que l’ús del programa pot arribar a fer que ens tornem idiotes.

Personalment, El pensamiento PowerPoint. Ensayo sobre un programa que nos vuelve estúpidos és un llibre que m’ha resultat interessant perquè, jo no és que sigui un usuari habitual del programa, però a l’entorn de la universitat, a l’època que la meva dona feia el doctorat, sí que era freqüent el seu ús.

He de dir que estic d’acord amb l’autor en el fet que el programa pot tornar idiota a l’usuari i el pot arribar a convertir en un autòmat a l’hora de fer la presentació davant del públic. Bàsicament perquè a la presentació l’usuari no para de llegir els comentaris de la “diapositiva” sense tenir poder d’improvisació.

Entenc que el PowerPoint facilita, i molt, la feina que antigament fèiem amb transparències i que ens “forçava” a improvisar perquè no hi havia la possibilitat d’escriure comentaris que després pots imprimir a la vegada que imprimeixes la presentació definitiva. Les transparències eren molt elaborades, però no deixaven de ser una imatge d’una sola capa.

És per això que considero que PowerPoint ha estat una revolució en el món de les presentacions, però s’ha de saber utilitzar per no omplir d’efectes, de comentaris, de diagrames, de text per tot arreu que puguin arribar a impedir el correcte enteniment de la “diapositiva” en sí. Aquesta és la mateixa conclusió a la que arriba el general McChrystal. Les noves tecnologies avancen de manera que intenten facilitar les coses i el PowerPoint ho ha fet amb les presentacions. El món del disseny també, i les “virgueries” que es poden arribar a fer poden impedir veure l’arbre amb un bosc tan extens.

Títol: No obris els ulls
Autor: John Verdon
Editorial: Proa
Col·lecció: Beta
Pàgines: 544
ISBN: 978-84-7588-250-5
Preu: 21€

Fascinant, emocionant, descriptiva i angoixant. Així definiria No obris els ulls d’en John Verdon.

Si us agraden les novel·les de sang i fetge o aquelles en què l’assassí no és descobert fins a l’última pàgina, no us podeu perdre aquesta història amb una gran qualitat descriptiva. Aquella mena de novel·les que són capaces de transportar-te al bell mig de l’escenari del crim. Aquelles que aconsegueixen fer del seu entorn el teu.

Us en faré cinc cèntims: en Dave Gurney és un detectiu jubilat de la policia de Nova York a qui potser ja coneixeu per ser qui va atrapar l’assassí dels números a l’anterior novel·la de l’autor, Sé el que estàs pensant. Llavors va necessitar tota la seva intel·ligència i aquest cop no serà menys ja que el depravat i pertorbat assassí és d’allò més bo! Aquesta vegada el nostre detectiu es troba amb una núvia que ha estat decapitada de manera brutal durant el convit de noses. La seva mare estarà disposada a arribar fins al final de tota la història per a poder trobar l’assassí… i qui millor que en Dave per poder fer-ho?

No us explicaré res més. Per descobrir tots els detalls l’haureu de llegir vosaltres mateixos. Un repte: heu descobert l’assassí? Com fa uns dies us va dir la Rocío, potser s’entreveu qui pot ser, però en cap cas et deixen veure tot el que l’envolta.

Carregada de misteri, sang i sexe, la història ens sorprendrà a cada pàgina. Us puc dir que a mi que m’agraden aquest tipus de novel·les he gaudit, i molt, amb la seva lectura.

Títol: El mapa i el territori
Autor: Michel Houellebecq
Editorial: Empúries
Col·lecció: Anagrama/Empúries
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-9787-730-5
Preu: 21,90€

L’Oriol ens ressenya El mapa i el territori, de Michel Houellebecq, una de les veus de la literatura postmoderna (hipermoderna?). Sempre val la pena tenir-la en compte (la veu de Houellebecq i la de l’Oriol!)

Primer la forma: novel·la estructurada en un petit pròleg, tres parts i un epíleg. El pròleg bàsicament es podria titular “Història d’una caldea”, trepidant. A la primera part coneixerem al protagonista de l’aventura, Jed Martin, un personatge gris, mat, incapaç de tota empatia que gràcies a la mediocritat i l’esnobisme dels factòtums del món de l’art esdevindrà una primera espasa del mercat de l’art contemporani. A la segona part apareix el personatge convidat, el mateix Houellebecq, escriptor misantrop i depressiu encarregat d’escriure un text pel catàleg de l’ambiciosa exposició de Jed Martin. Tercera part, Houellebecq és assassinat, i seguirem la investigació de la mà d’un inspector de policia, Jasselin, a les portes de la jubilació.

Aquesta és la forma grosso modo, però de què parla El mapa i el territori? Houellebecq és un dels grans de la literatura contemporània, passant per alt els odis o les simpaties que pugui despertar. Ha estat un retratista lúcid i diabòlicament cínic de la nostra societat, massa punyent i provocador per ser només un enfant terrible. Però llegint aquest llibre tens la desagradable sensació que l’autor ha perdut la força, la ràbia, el cinisme salvatge de les seves anteriors obres. La novel·la respira decepció, desgana, costa trobar les espurnes del Houellebecq més erudit, filòsof, enamorat de si mateix o decididament gamberro; aquí es mostra pessimista i desangelat i amb una visió crua i mancada de tota esperança d’un possible futur millor.

No hem d’oblidar, però, que encara que una mica afònica, la de Houellebecq és una de les veus literàries més importants dels nostres dies i un autor de referència ineludible.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Doble zero
Autor: David Castillo
Editorial: Proa
Col·lecció: Els llibres de l’Óssa Menor
Pàgines: 88
ISBN: 978-84-7588-268-0
PVP: 16,50€

Els qui som del Poblenou ja el tenim, un cert sentit de poble. Preservem un rastre preolímpic de sal i sorra, de llambordes que ballen en carrers encara per asfaltar i de peixet per a la truita venut a crits per les cantonades i fregit en cuines de gas butà. Les coses han canviat molt i, de fet, el poeta no en parla, del Poblenou, però a Doble zero hi recrea un ambient que ben bé podria ser aquest. Aquest o qualsevol altre d’un barri urbà amb submón fet de persones que a Banda Ampla seurien, lluny dels focus i les llumetes, “a la banda dels perdedors”.

Aquest Doble zero (sí, ho admeto, per a mi aquest nom era el calibre d’unes anxoves, que són una “substància al·lucinant” més que no pas al·lucinògena) és un poemari de poc més de cinquanta peces denses, tenyides de misèries humanes: excessos, solituds, desenganys… Vaig imaginar-me que seria més o menys així quan vaig llegir els vostres comentaris sobre El mar de la tranquil·litat (vegeu el de l’Alexandra i el del Jordi Príncep) i no m’ha decebut gens. Però per explicar-ho millor, deixarem parlar l’autor. Us he triat el principi i el final d’un poema, El jersei, que m’ha semblat magnífic:

En aquell primer hivern que vam passar junts
casualment ens van regalar un jersei idèntic,
i vam voler creure que era el causant de no tenir fred.

(…)

Avui llenço el jersei a un contenidor de Càritas
ple a vessar de roba vella.
Què fer amb el record més enllà del poema?

Posats a “esquarterar” l’obra, aquesta comparació és una altra meravella:

(…) com si formessis part d’un circuit elèctric
que m’il·lumina com només tu pots il·luminar-me
fins que salten els ploms.

Gràfica, oi?

I què me’n dieu d’aquest fragment?

Fas pena si ets condescendent amb tu mateixa
i veus la poesia com alguna cosa més
que una il·lusió dels teus llibres sagrats
de literatura que no llegeix ningú a qui no obliguen.

Home, jo sí que veig la poesia com alguna cosa més que això… I, més enllà de generalitzacions, estic segura que nosaltres compartireu amb mi una alta percepció d’aquest Doble zero. De fet, estic en condicions d’afirmar que la d’en David Castillo és una obra molt alta… escrita arran de carrer.