La noia que corre, de Carrie Snyder

lanoiaquecorreMalgrat la frase que encapçala la portada de La noia que corre, “una novel·la èpica sobre com neix i creix una passió com el running” us diria que no li feu massa cas. La novel·la de Carry Snyder sí que parla sobre l’èpica de les persones que volen aconseguir un objectiu però això del running… El running és un invent nou. Quan l’Aganetha Smart s’hi dedicava, d’allò en dèien simplement atletisme d’alt nivell o de competició.

Us explico una mica el tema. L’Aggie -versió abreujada d’Aganetha- és una noia que viu al Canadà, en una família rural envoltada d’animals i camps que s’han de llaurar. Però l’Aggie té una habilitat especial: és molt ràpida corrent, té un gran potencial en l’atletisme, i el millor de tot, li agrada córrer i competir. Ho porta a la sang i viu per això. L’Aggie serà capaç de superar totes les adversitats per tal d’aconseguir participar als Jocs Olímpics d’Amsterdam de 1928, formant part del grup de dones que per primer cop van aconseguir participar en uns Jocs Olímpics.

La història de l’Aggie l’anirem coneixent per ella mateixa, tot i que els que desencadenen la narració són una parella de germans que volen convèncer una Aggie de 104 anys, resident en una llar d’avis, per gravar un documental sobre la seva vida.

La narració de Snyder és atraient i captivadora. Us trobareu absorbits per la força i el caràcter de l’Aggie, pel seu desig de ser més i potser fins i tot trobareu la inspiració en la seva tenacitat per aconseguir els seus objectius, sobretot en una època en què els drets de les dones no sempre es respectaven. Una història on descobrim que la glòria, els somnis i els fracassos tenen la mateixa importància a l’hora de determinar el caràcter d’una persona.

No sé si ho recordareu. Fa uns anys, als Jocs Olímpics del 2008, hi va participar una noia anomenada Samia Yusuf. La noia no va passar de l’últim lloc a la prova en la qual va participar però la seva voluntat i el seu esperit olímpic va arribar al cor dels espectadors i va ser tant aplaudida com la guanyadora. Poc temps després, la Samia va morir en el viatge de fugida des de l’Àfrica cap a Europa, en un intent desesperat de tenir una oportunitat per fer el que més li agradava: córrer.

Totes dues històries, la de l’Aggie i la de la Samia -tot i els 80 anys que les separen- tenen un punt en comú: la lluita per aconseguir el que volem.

Inspirem-nos-hi.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: La noia que corre
Autor: Carrie Snyder
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traductor: Marc Rubió
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-297-7456-6
Preu: 18,90€

Ens ha deixat Henning Mankell, el creador de Kurt Wallander

Robertson_Wallander_Henning Mankell

Avui al Nosaltres hem sabut que ens ha deixat Henning Mankell, un dels autor més prolífics i -no és broma ni exageració- sensacionals d’aquesta onada de novel·la negra que venia del nord d’Europa i que molts vam descobrir gràcies al boom de Millennium.

L’inspector Kurt Wallander és un referent mundial. Un investigador que durant llibres i llibres ha anat creixent, fent-se gran, curtint-se i creant un entorn, un món i un imaginari propi. Molt anterior a Stieg Larsson cronològicament, Mankell -home de teatre i casat amb la filla de Bergman- és qui agafa la tradició literària americana que inventa Hammet, que és aquella novel·la negra però amb un contingut polític molt fort, d’esquerres i molt compromesa, i la trasllada a Europa. I a més, a una Europa molt concreta. Portar-la a Suècia va suposar, en el seu moment, que aquell meravellós nord d’Europa amb escoles públiques fabuloses, una qualitat de vida impensable vista des d’aquí, i una societat ordenada absolutament impossible des del punt de vista mediterrani se n’anés en orris quan vam començar-li a descobrir les vergonyes.

Mankell i Wallander van aixecar les catifes per espolsar tota la porqueria que sí que existia però que no arribava i que costava creure que existís. Si això li sumeu aquests trets característics del que avui anomenem novel·la nòrdica… ja ho teniu.

Més sang. Més brutalitat. Més brutícia. ¿Qué els deuen donar a l’escola a aquests escriptors noruecs, suecs, finesos… perquè tot sigui més terrible? En qualsevol cas, Henning Mankell ha estat un autor que va fer el seu camí -i un camí propi i molt personal, també alternant mitja vida a l’Àfrica- “superant” la mort de Stieg Larsson i reivindicant aquest gènere negre nòrdic acompanyat, després, de Jo Nesbo o Asa Larsson,… Estem convençuts que aquests dos escriptors podran recollir el testimoni de Mankell. De fet, n’hi ha un que ja està molt situat a convertir-se en l’abanderat d’aquest gènere negre nòrdic… I li agraden molt els animals.

Feia temps que Mankell havia preparat el terreny pel dia d’avui. L’autor estava molt malalt. De fet, va ser prou previsor per “tancar” el seu Kurt Wallander en un últim llibre de la sèrie, tot i que després ens va regalar alguna altra història més però que ja no formava part de la sèrie.

Finalment, perquè us feu una idea de qui era i què ha estat aquest escriptor i el seu personatge estrella, us donaré un exemple: a casa dels meus pares, després del cafè del dinar, a mitja tarda, fan “un Wallander”. I què és “un Wallander”? És un cafè llarg i aigualit d’aquests que no para de beure el personatge de Mankell. És aquell cafè de mitja tarda que fas apretant el botó de la cafetera sense canviar la càrrega del cafè. Us sembla prou significatiu que un tipus de cafè tingui el mateix nom que un inspector? La cultura esdevé popular quan esdevé quotidiana.

Potser no llegirem nous llibres de Henning Mankell… però sempre sabrem quin autor recomanar quan ens preguntin per una bona novel·la negra.

En aquest enllaç trobareu tots els llibres de Henning Mankell.

El que no et mata et fa més fort (Sèrie Millennium 4), de David Lagercrantz

millennium4elquenoetmataetfamesfortLa quarta novel·la de la sèrie Millennium reprèn els principals protagonistes dels llibres anteriors: el periodista Mikael Blomkvist i la Lisbeth Salander, manté alguns dels personatges secundaris com Erika, cap de redacció de la revista Millennium o els policies Sònia Modig i Jan Bublanski i n’introdueix de nous o els dóna un paper que no havien tingut abans.

Un extraordinari investigador informàtic suec que ha estat treballant als Estats Units ha desenvolupat un sistema molt sofisticat d’intel·ligència artificial. Com que ja ha estat objecte d’un robatori del que tenia mig desenvolupat és extremament cautelós a donar informació a ningú sobre la seva investigació. Una sèrie de fets li capgiren la vida i decideix tornar a Suècia i recuperar el fill de 8 anys que la justícia va adjudicar a la mare arran del divorci. El nen és autista i la mare està aparellada amb un actor fracassat borratxo i brutal que maltracta mare i fill.

L’investigador s’endú el nen sense autorització però un cop a casa descobreix -li descobreixen- que la seva vida està en perill. Molt temps abans havia tingut un breu contacte, en el decurs d’una conferència, amb una noia d’aspecte poc convencional però capaç de posar en dubte les teories que ell ha exposat. Lisbeth Salander, naturalment. El contacte és curt però genera un fort corrent d’empatia mútua.

D’altra banda, en saber-se amenaçat decideix trencar el seu hermetisme i concreta una cita amb el periodista Blomkvist, que està en hores baixes, igual que la revista de la qual és l’ànima. Blomkvist accepta, una mica a contracor, pensant que pot generar el reportatge que ajudi a reflotar Millennium. Però arriba a casa de l’investigador just per trobar-se, de cara casualment,  amb l’assassí que acaba de disparar al geni informàtic i després el nen, tremolant atemorit, al costat del cadàver de son pare.

Així engega la novel·la i ja tenim a grans trets quines són les grans coordenades de la història: la informàtica d’altíssim nivell, el món de la ciència matemàtica, les característiques dels autistes, l’espionatge industrial i les seves connexions amb serveis d’intel·ligència de les grans potències entrelligats de manera poc clara amb el món del crim organitzat. I per descomptat el món dels hackers i el món de les empreses periodístiques.

Hi ha llargs fragments del llibre en què sembla que es tracti d’un híbrid entre ciència-ficció i novel·la negra.

Repasseu els llibres de mates que conserveu a casa i parleu amb aquella amiga matemàtica que teniu a mà, si teniu la sort que tinc jo de tenir-ne una. I si en teniu una altra que sigui experta (o expert) en nens autistes i “savants”, encara millor.

Cap a la segona meitat però, la narració es decanta clarament per la segona opció amb el ritme creixent i el suspens característic del gènere negre. Al final descobrim que ens hem enamorat, si és que ja no n’estàvem, del personatge de la Lisbeth i acabem desitjant saber què més li depara el futur.

A la legió de seguidors de Millennium no us decebrà gens. I el camí queda clarament obert per la següent entrega amb previsible protagonisme d’un personatge quasi nou que no us desvelo per no aixafar guitarres.

Aquí teniu els primers capítols en pdf d’aquest nou Millennium.

Títol: El que no et mata et fa més fort (Sèrie Millennium 4)
Autor: David Lagercrantz
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Marc Delgado Casanova
Pàgines: 656
ISBN: 978-84-664-1986-4
Preu: 22,50€

El Diari de la Rywka, de Rywka Lipszyc

eldiaridelarywkaEn Joan Gastó se’ns estrena al Nosaltresllegim amb El Diari de la Rywka, de Rywka Lipszyc. I també per una raó que ens ha convençut: ha viscut a Lodz, la ciutat on la protagonista va viure l’horror i la tirania dels nazis.

Aquí el teniu!

Fa gairebé tres anys que els nazis han aïllat una població d’uns 160.000 jueus al gueto de Lodz, el segon gueto més gran d’Europa. Tot i els esforços per organitzar la vida dels seus habitants, les autoritats jueves encarregades de fer complir el mandat alemany es veuen sobrepassades per les punyents condicions d’higiene i de fam. Tothom al gueto esta obligat a treballar com a mínim dotze hores, sis dies a la setmana, alimentant-se en el millor dels casos d’una ració de sopa diària i d’una minsa provisió de cansalada i patates mensual. Els malalts que no es presenten als tallers no reben racions. Les fàbriques i tallers produeixen sense descans béns que exporten a la població polonesa i alemanya que habita uns centenars de metres més enllà del filat zelosament custodiat. No hi ha escapatòria, qui volta les proximitats és afusellat sense miraments. L’hivern polonès és igualment implacable, amb una temperatura que arriba regularment al 25 graus sota zero i fa molt difícil recórrer els carrers a una població afamada i presa per diverses malalties.

És en aquest entorn hostil que la Rywka comença a escriure al diari les seves vivències des del punt de vista d’una adolescent jueva de catorze anys. El seu pare i la seva mare, Yankel i Miriam Sarah Lipszyc, ja han mort al gueto. El Comitè de Protecció Juvenil convé llavors que els quatre germans, ara orfes -la Rywka; la Cypora; la petita Estera i l’Abram- siguin acollits a casa dels seus tiets junt amb tres cosines. Malauradament, a les ja de per sí funestes circumstàncies que la població jueva afronta, se li suma el terror de les deportacions. En les del setembre de 1942, particularment cruels, conegudes com szpera, traslladen un gran número de nens i gent gran, incapaç de treballar als camps d’extermini sense previ avís. La Rywka perd de cop i volta contacte amb el seu oncle i amb els seus germans Abram i Estera (els més petits), anomenats afectuosament per la família Abramek i Tamarcia, i queda a la custòdia com a germana gran de la Cipka (sobrenom de la Cypora). Poc després mor d’esgotament la seva tieta, l’últim adult de la família.

L’Octubre de 1943 doncs, passats tots aquests fets i quan la Rywka ja fa més de tres anys que viu empresonada, la seva estimada (i sembla que única) amiga Surcia li suggereix que escrigui un diari. La Surcia és més gran i la Rywka l’adora. És l’única persona a qui pot revelar els més íntims pensaments. Així, consumeix el poc temps lliure de què disposa a escriure. A més de la dura feina al taller de Confecció, s’ocupa de recollir aigua i peces de carbó sota la neu que la família usa per a escalfar-se i cuinar. La relació amb les cosines però, no és del tot bona. Algú està robant-los-hi provisions i la Rywka i a la seva germana ja no hi confien. Les poques amigues que conserva, per la seva banda, no sempre la corresponen i percep certa gelosia.

L’esgotament degut a la manca d’aliments i l’esforç mental i físic es va fent més insuportable. Afecta a la seva escriptura, que es torna un xic dispersa i tal vegada inconnexa. Malgrat tot, treu temps per a inscriure’s a clubs de literatura (els llibres van arribar a estar prohibits) i va sovint a les reunions de joves. Sota l’amenaça dels terribles interrogatoris de la policia criminal alemanya, la Kripo, els captius del gueto s’exposen en cada una d’aquestes accions. El sentiment de culpa la persegueix en somnis. Encara no ha perdut l’esperança de poder retrobar els seus familiars deportats, tot i que aquest sentiment va fent-se cada cop més petit a mesura que la protagonista intueix la fatal resolució del seu captiveri. La darrera entrada al diari de la Rywka acaba sobtadament… però la seva vida recorrerà encara un tortuós calvari. Primer la deportaran al camp d’extermini d’Auschwitz-Birkenau, i després serà obligada a recórrer el camí de la mort cap als infames crematoris de Bergen-Belsen.

Passats més de setanta anys, el diari de la Rywka Lipszyc veu finalment la llum. El manuscrit permet al lector copsar l’horror que la població jueva va viure durant cinc anys en condicions d’esclavatge al gueto de Lodz. Rescatat del camp d’extermini d’Auschwitz-Birkenau per una metgessa de l’exèrcit Roig durant l’alliberament, el manuscrit passà per les mans de dues generacions fins arribar a San Francisco. L’Holocaust Center of Nothen California va poder comprovar el relatiu bon estat en què es conservava i de seguida inicià els treballs per publicar-lo.

És inevitable recordar el famós diari d’Anna Frank degut al marc històric. Les dues autores omplen pàgines d’esperança, comparteixen el desig d’esdevenir grans escriptores on el seu missatge transmet força i valentia. Tantmateix, la percepció del món és ben diferent per ambdues. Mentre l’una compta amb el caliu de la família pròxima, amb l’ajuda i la informació de l’exterior, i amb regulars provisions d’aliments durant els quasi dos anys que la família Frank va amagar-se a l’annex; la Rywka Lipszyc lluita tota sola per sobreviure en una asfixiant situació d’esclavatge i d’extermini que l’envolta diàriament. Sovint rubrica crits agònics dirigits a Déu. Procura cercar les forces per seguir endavant en un elaborat exercici d’autoreflexió que sorprèn per l’edat de l’autora, i que no deixa indiferent al lector.

El Diari de la Rywka és un document imprescindible per entendre la vida al gueto de Lodz. Un document que exposa amb detall la sistemàtica maquinària criminal emprada durant la Shoah, l’extermini nazi del poble jueu.

Ja ho veieu, en Gastó no només ha viscut i se sap els llocs on passa aquest diari de terror… també escriu molt bé!! Esperem llegir-lo més sovint al Nosaltres!!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: El Diari de la Rywka
Autor: Rywka Lipszyc
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traductor: Josefina Caball Guerrero
Pàgines: 200
ISBN: 978-84-16367-15-3
PVP: 13,95€

Fidelitats, de Diane Brasseur

fidelitatsL’Amor ha estat des de sempre un dels temes més recurrents al llarg de la història de la Literatura. Shakespeare, Neruda o Vicent Andrés Estellés, per posar algun exemple, el van tractar en magnífics poemes i obres de teatre. A vegades eren amors apassionats, d’altres tràgics i prohibits ben embolcallats en contextos ensucrats. El cert però, és que l’Amor és molt més que un enamorament més o menys ardent i això és el que la Diane Brasseur ens mostra a la seva primera novel·la, Fidelitats.

Fidelitats parla sobre l’Amor però des d’un punt de vista al qual no estem acostumats. Per començar, el narrador és un home ja entrat en la cinquantena i que des de fa uns mesos ha iniciat una relació extra-matrimonial. La novel·la -curta, per llegir d’una tirada- entra en la ment del nostre protagonista i ens deixa veure l’embolic mental d’aquest pare de família que no pot decidir-se entre un matrimoni que ja dura quinze anys o una intensa aventura amb una noia bastant més jove amb qui ha recuperat l’energia i l’entusiasme.

La Diane Brasseur no ens planteja un tema nou. El veiem gairebé cada dia, ja sigui entre les nostres amistats, a les revistes del cor o perquè hem viscut una experiència semblant participant en un triangle com aquest en els papers de l’amant, l’infidel o l’enganyat/da.

La perícia de la narració està en fer-nos-ho viure des d’un punt de vista diferent i a un ritme reposat però tens, ja que ens veiem immersos en una profunda reflexió.

Els que llegim molt sovint ens sorprèn veure històries de dones escrites per homes, per allò que diuen que l’escriptor s’ha sabut posar en la psique femenina. En aquest cas és just al revés, tenim una escriptora que ha intentat posar-se al lloc d’un home tractant un tema complex, però d’una manera senzilla i sense floritures.

La pregunta és: se n’ha sortit?

Nosaltres lectors -els homes, sí- només vosaltres podeu respondre a aquesta pregunta.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Fidelitats
Autor: Diane Brasseur
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traductor: Anna Casassas Figueras
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-297-7385-9
Preu: 17€

Steve Jobs. La biografia il·lustrada, de Jessie Hartland

stevejobslabiografiaillustradaLa Mar se’ns estrena al Nosaltres amb una novel·la il·lustrada que, en realitat és una biografia il·lustrada. Poca broma! És sobre un senyor que, més o menys, ens ha canviat la vida a tots: Steve Jobs

Avui m’agradaria escriure sobre un llibre molt especial. Bé, crec que no el podem catalogar com a llibre ja que en realitat és una novel·la gràfica. Si us agraden esteu de sort perquè aquesta és realment fantàstica!

L’altre ingredient que us falta perquè aquesta novel·la es converteixi en la vostra preferida és que us cridi l’atenció la vida d’Steve Jobs. Potser molts pensareu que ja està molt vist o que hi ha una pel·lícula que ja resumeix a grans trets la seva vida, però aquest còmic (perdoneu els entesos però per a mi és un còmic de tota la vida) és molt xulo!

No cal que expliqui de què tracta perquè com bé diu el títol biografia… ja us deveu imaginar de qui va, oi? Exacte: Steve Jobs. Tot i així, crec que aquest còmic va un pas més enllà i al veure-ho amb dibuixos “hipsters” –perquè els dibuixos són molt moderns!- arribes a entendre una mica més aquest geni que no va deixar de sorprendre mai.

En resum: molt recomanable per a joves i no tan joves lectors, i un gran llibre per a regalar als amants d’Apple, Mac, Steve Jobs… I també als amants de les biografies en general, els còmics…

Un llibre molt recomanable! Ja em direu que us ha semblat!

I tant que et direm què ens ha semblat, Mar! Mentrestant, li donarem un cop d’ull als primers capítols en pdf que us deixem aquí.

Títol: Steve Jobs. La biografia il·lustrada
Autor: Jessie Hartland
Editorial: Fanbooks
Col·lecció: NO FICCIÓ
Traductor: Scheherezade Surià
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-16297-39-9
Preu: 15€

I si no en teníeu prou, els amics de Fanbooks estan fent un concurs sobre el tema! Aquí el teniu:

Port amagat, de María Oruña

portamagatA la vila marinera de Suances, a Cantàbria, hi arriba un jove anglès, l’Oliver Gordon. La seva mare ha mort fa poc, atropellada en un absurd accident. La seva xicota, després de sortir guanyadora d’un combat amb el càncer, el deixa per anar-se’n a la Índia amb una ONG. El seu pare està tocat per la mort de la dona… En fi: la vida de l’Oliver no és precisament un camí de roses.

El cas és que el noi arriba a Suances per fer el seguiment de les obres de remodelació de Villa Marina, el casalot a tocar del mar on de petit venia a estiuejar amb la família. Però és ben cert que les desgràcies mai vénen soles i només en arribar a terres càntabres el cap d’obra li diu que aquestes s’han hagut d’aturar perquè ha passat una cosa. I el que ha passat és que amb les feines d’enderrocament s’han trobat una sorpresa gens agradable: el cadàver d’un nadó -amb un estrany símbol maçó americà penjat al coll.

A partir d’aquesta troballa, s’obre la caixa dels trons! La Guàrdia Civil entra en acció, les obres lògicament s’aturen d’immediat -no sigui que apareguin més sorpreses- i comencen a passar coses… La història, a partir d’aquest moment, es reparteix entre el temps actual i els anys sinistres de la Guerra amb els nacionals llençant bombes a tort i a dret i tenint la població en un estat de terror, fam i misèria permanent.

Hi ha una família amb quatre fills que té un paper importantíssim en aquest relat. En Benigno i la Carmen tenen quatre fills: el David, la Clara la Jana i l’Antonio que és el més petit dels seus fills. Són gent senzilla, de muntanya, es guanyen la vida amb el bestiar, les quatre fruites i verdures que poden arrencar de la terra i poca cosa més. Però la guerra ho fot tot enlaire. En una de les batudes del avions en Benigno perd la dona i el fill petit. Això trastoca la vida d’aquesta família: un home sol i pobre no pot tirar endavant a tres fills tan petits!!

Total, que en David -el gran- l’envien a pencar a un altre poble. I les dues nenes, la Clara i la Jana, a servir a cases bones, a Comillas i a Santillana del Mar, que diuen que és la ciutat de les tres mentides perquè ni es santa, ni es plana ni té mar!!

La idea principal és que, amb una mica de sort, les nenes -que són guapes i eixerides- puguin donar caça a algun senyoret… A veure si algú els treu de la misèria. I les nenes creixen, fan de les seves… i la vida es complica d’una manera brutal.

No puc explicar-vos tots el secrets que amaga aquesta magnífica novel·la. El que sí que puc dir-vos és que està perfectament estructurada. Et fa estar pendent fins a l’última pàgina… I us puc garantir que fins a l’últim instant quedareu ben sorpresos!

Una joia amagada dins d’aquest petit… Port Amagat.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Port amagat
Autor: María Oruña
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Josep Alemany
Pàgines: 448
ISBN: 978-84-664-1984-0
Preu: 18,50€

La maledicció dels Palmisano, de Rafel Nadal

lamaledicciodelspalmisanoAl Nosaltres ja hem parlat de Rafel Nadal a Quan érem feliços i Quan en dèiem xampany. En aquells dos casos l’autor ens narrava les seves cròniques familiars, primer la seva infantesa i en el segon llibre la dels seus avantpassats, en aquell cas el besavi.

En aquesta ocasió ens trobem amb una crònica d’unes famílies de ficció: els Palmisano i els Convertini. I l’escenari ha canviat: no és Girona i Cassà, ni Reims, sinó una regió dels Sud-est d’Itàlia, a la costa de la mar Adriàtica, amb gran personalitat geogràfica, paisatgística i també històrica: La Pulla, amb poblacions i ciutats marineres com Bari i un territori interior on es troben ciutats com Matera i un entorn de característiques úniques. És una part d’Itàlia que no conec i són tan atractives algunes de les descripcions que en fa Nadal, que ja la tinc a la llista de possibles destinacions viatgeres.

La crònica gira al voltant no d’una, sinó de diverses històries d’amor: de les parelles que la I Guerra mundial destruirà, i dels fills que naixeran i que seran “germans” per fugir de la maledicció dels Palmisano segons la qual tots els barons moren a causa de la guerra. També d’una nonna, l’Angela Convertini  (inspirada en l’Angèle de Quan en dèiem xampany) cap de la seva família, dona forta i d’una peça que des del seu palazzo i el seu jardí sap estar sempre en el seu paper. I de la mare que es sacrifica; i del metge filantrop…

Les històries d’amor i tots aquests personatges es desenvolupen en un context històric que, a mesura que avança l’acció, va guanyant protagonisme fins a culminar en la cinquena part del llibre: “El bombardeig de Bari”. Aquí, Nadal descriu amb força i sense estalviar detalls aquest fet que va revestir un dramatisme brutal. Al mateix temps coneixem la història petita i heroica dels voluntaris que van aixecant-se contra l’aliança nazifeixista quan els aliats començaven a avançar per Itàlia.

L’autor, com en llibres anteriors, articula La maledicció dels Palmisano fent capítols curts, de 2, 3 o 4 pàgines, amb títols descriptius, i agrupats en 5 parts. Aquest estil dóna una sensació de lleugeresa i ritme que fa fàcil la lectura i la comprensió d’uns personatges que ens emocionen amb les seves històries i, alhora, la comprensió de la història dramàtica de la Itàlia de la I a la II Guerra mundial.

La llengua àgil, eficaç i amb gran riquesa lèxica està, com sempre en aquest autor, al servei de la història, de descripcions molt vives de paisatges i formes de vida. Tot ben documentat.  El detall de recollir en algun moment varietats lingüístiques de la regió per a denominacions o per a la manera de dir els noms propis dóna autenticitat a la història.

Si en els dos llibres anteriors ens trobàvem davant d’unes molt bones cròniques familiars, ara Nadal ha fet un pas més. Una crònica de ficció, una gran novel·la molt ben ambientada en el lloc i el temps.

Llegiu-la. No us decebrà i tindreu ganes d’anar a la Pulla!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: La maledicció dels Palmisano
Autor: Rafel Nadal
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 384
ISBN: 978-84-297-7468-9
Preu: 20,50€

Córrer per ser lliure, de Núria Picas i Albets

correrperserlliureSegur que molts de vosaltres sabeu qui és la Núria Picas. Una forma molt ràpida de d’anomenar-la és dir d’ella que és la Kilian Jornet de les dones, cosa que evidentment és una manera molt barroera de resumir en quatre paraules a què es dedica i com és. Per si de cas hi hagués algú que no la conegués, us diré que la Núria Picas va guanyar la Copa del Món d’Ultra Trail el 2012, que la seva carrera en la disciplina del Trail fa posar els pèls de punta i que també és escaladora i ciclista de muntanya. En definitiva, una fora de sèrie.

Avui -escric aquestes línies la nit del 13 de setembre- m’he recordat molt de la Núria Picas. Aquest matí, cap a les 11, feia peu a l’arribada de la Cursa de la Mercè d’enguany després d’una hora i vuit minuts de carrera. Sí, sóc una dels centenars de bojos que cada dia podeu trobar pels carrers de Barcelona entrenant entre cotxes, bicicletes i motos. Molts es diuen “runners”. Jo en dic simplement sortir a córrer. El cas és que aquest matí, mentre corria entre els altres corredors, anava pensant en aquest llibre acabat de llegir.

Córrer per ser lliure no és un llibre sobre l’Ultra Trail o l’escalada o el ciclisme de muntanya. És un llibre sobre la vida i sobre com una persona en concret -la Núria- s’enfronta als reptes que li planteja la vida, que han estat uns quants.

Per la Núria, deixant de banda la família i els amics, l’esport i la muntanya han estat dos dels pilars més importants en els quals s’ha pogut recolzar i en què ha basat una filosofia de vida que parla sobretot de superació. Perquè tenir un accident d’escalada i que després de trencar-se un peu et diguin que mai més podràs tornar a competir és un motiu per deixar de practicar un esport però també és un repte per demostrar a tothom que no hi ha res impossible de fer.

I és que és així. La vida et pot donar cops molt forts, però hem de lluitar per superar-los. La Núria va trobar la força a la muntanya, en la família i en els amics. I la Núria és una fora de sèrie -físicament parlant-, però no hi ha res que la faci gaire més diferent que nosaltres llevat de la manera que té d’enfrontar-se a les dificultats.

Res que no puguem també fer els altres. Feu-vos amb aquest Córrer per ser lliure i ho veureu.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Llibres per a una Diada diferent

Aquest divendres els catalans celebrem la Diada. Però molts de Nosaltres sabem que aquesta Diada no serà una Diada qualsevol. No ho va ser la de fa un parell d’anys, ni la de fa un any. I té molta pinta que la d’enguany serà encara més significativa.

Al Nosaltres no som de ficar-nos en política perquè preferim ficar-nos, com a màxim, entre les línies d’allò que ens expliquen els llibres. Però l’actualitat literària ens fa pensar que potser cal fer un petit repàs d’aquests 4 llibres d’assaig polític i econòmic sobre el moment històric que Catalunya està vivint.

 

letcataloniavoteEn Ramon Tremosa

En primer lloc, tenim un economista que també és polític i eurodiputat de CDC. No és que en sàpiga una mica d’Economia. És doctor en la matèria i dóna classes a la Universitat de Barcelona. De fet, quan el dimecres 2 de setembre va presentar el seu Let Catalonia vote. El procés català vist des d’europa acompanyat de Raül Romeva, Muriel Casals i Miquel Calçada, ens va sobtar que en el moment en què havia de “fugir” cap a la llibreria on signava el seu llibre -a la Jaume Fuster no podia fer-ho- el van retenir dues noies bastant joves per parlar amb ell. No eren dos membres de les JNC. Eren dues exalumnes que li agraïen les classes i li deien que les seves classes les havien fet veure les coses d’una manera diferent.

I això últim, al cap i a la fi, és el que intenta el llibre de Ramon Tremosa: fer-nos veure les coses diferents. No només perquè, com va dir a la Jaume Fuster, “al llibre hi ha una explicació en 8 minuts de per què hem de ser independents”, sinó perquè també ens vol fer veure que fora d’Espanya el procés es veu d’una manera radicalment diferent. Per alguna cosa el llibre es titula com aquell editorial de The Economist, oi? I és que el procés es veu d’una manera prou diferent per generar, com diu Tremosa, “interès a Europa i indiferència a Madrid”. Ah, si! I prou potent per fer anar junts a una llista conjunta un excomunista desencisat amb certa política, amb un President de la Generalitat d’un partit que tira cap a la dreta, i un cap de l’oposició republicà que tira cap a l’esquerra.

El llibre de Tremosa és un assaig. I segons com, els assajos fan una mica de respecte -allò del “i jo ja ho entendré, això que explica?-. Després de llegir-nos-el una mica ja us podem dir que sí que s’entén. No oblideu que no només és polític: és professor d’universitat!

I ara semblarà un acudit… però no ho és. Van en Tremosa, en Romeva i en Martínez Martínez (del PSOE i vicepresident de l’Eurocambra) en un ascensor, i el del PSOE els diu:

¡Jajaja! ¡Qué pesados estáis! A ver si lo entendéis: nunca se hablará catalán en este Parlamento.

Sabeu quin eurodiputat d’Iniciativa i un nom-llarg-de-partit va acabar encapçalant una llista conjunta en unes eleccions després d’un viatge de només dos pisos en un ascensor?

 

unestiualestrinxeresL’Enric Vila

Fa molt poc vaig proposar-li a un amic periodista molt mític d’anar a fer un cafè i la seva resposta primer em va confondre però després hi vaig caure. Em va dir que hauríem de quedar “després de la fi del món”. Era la seva manera de dir el 27 de setembre. I el que ve ara té una mica a veure amb aquesta expressió.

Heus aquí el segon llibre de la tanda d’assajos sobre el procés. En aquest cas, es tracta de Un estiu a les trinxeres. Crònica política i sentimental de la lluita per la llibertat.

Deia l’Enric Vila en un twit que

La tensió és evident, a les dues bandes. Els contraris a la independència amenacen amb la ruïna econòmica i amb la mobilització militar, o agiten la bandera del lerrouxisme populista apel·lant al DNI dels avis. Però els favorables al procés no s’han relaxat mai, al contrari: Enric Vila ens fa veure que sense ells, sense la pressió popular d’una classe mitjana estranyament desacomplexada, no s’hauria convocat mai el 9N.

L’autor explora tot el que no apareix als diaris ni als mitjans, tot el que no es diu, però que passa i que de moment ningú no ha pogut controlar, estroncar i frustrar. El relat té una fluïdesa molt gran, per l’agilitat de l’estil i pel format fragmentari, de dietari personal i d’apunt immediat. Però sobretot el llibre té una mirada valenta, neta i perspicaç. L’autor té formació i valentia: no es mossega la llengua a l’hora de denunciar les trampes i el càlcul pusil·lànime de les elits catalanes: la mirada de reüll a Madrid, a La Caixa, al diari, al superior que demana moderació. Un llibre elèctric escrit per algú que no sap què és la correcció política.

I tot això, amanit amb perles com aquesta. En aquest cas, tot just després que Junqueras fes una crida a desobeir l’Estat si el Constitucional prohibia la consulta amanit pel Cas Pujol:

Un dels pocs periodistes que no perd les nervis enmig de tant soroll és l’Enric Juliana. Això em fa pensar que la situació està més controlada que no sembla. Segons el subdirector de La Vanguardia, Madrid serà més inflexible com més pressió li posin a sobre. Juliana diu que si Escòcia vota «sí», Rajoy serà encara més inflexible que si vota «no». Com que d’uns quants anys ençà no l’ha encertat gaire, més que una predicció, em sembla que l’article és una forma de cobrir la retirada al president Mas i, al mateix temps, d’encoratjar Rajoy, que continua hieràtic com una figura egípcia, malgrat la irritació de molts dels seus.
A la nit, la Marisol m’envia una notícia sobre una amant del president Pujol que ha passat informació a la policia secreta. M’escriu: «Ho veus, com l’amor mou el món?». Al Facebook un membre de Súmate tracta la Victoria Álvarez de «perra». L’exnòvia del Júnior -el fill gran de l’expresident- es passeja per diaris i televisions com si fos Julian Assange. Que el primogènit del millor polític que ha tingut el país des de la guerra civil s’emboliqués amb aquesta noia podria posar-se com a prova que, més amunt de la Diagonal, no saben distingir massa entre l’amor i la prostitució.

Aquest és el paràgraf anterior al nou apunt del dietari que comença amb les paraules “La Diada.”. Segueix… però potser és millor que ho llegiu vosaltres, oi?

Ja ho veieu. En Vila escriu així (de bé) i amb aquesta tranquil·litat (i desinvoltura).
Com diu en Josep Lluch, és un “Un llibre que obre els ulls! La lucidesa mai no ha de fer por”.

 

masijunquerastianribaEn Tian Riba

Servidor, que de problemes en té molts i un d’ells és el de ser periodista, té una especial devoció per Tian Riba. És un individu d’aquells que se sap moure a la xarxa, que és ocurrent, que coneix les dades que toca saber -i potser alguna que no li toca saber- i que té capacitat per veure-les de lluny per després donar un cop d’ull ben de prop a les coses quan ja són massa a prop. El podeu sentir a les tertúlies posant a tres quarts de quinze gent molt estupenda perquè és la seva feina però també perquè n’hi ha molts que no la sabrien fer.

En aquest cas, en Tian Riba és un dels referents del seguiment periodístic del procés -sobretot- al món digital, i abans de l’estiu va publicar un assaig sobre la normalització de les figures polítiques a Catalunya després d’anys i panys de només seguir un sol cap -i segons com, arrugat i no prou net- com era en Pujol.

Riba analitza en aquest Mas i Junqueras, dos capitans i un sol timó com afronta una Catalunya que vol ser una altra cosa el fet que ara no només hi hagi un Mas, sinó que també hi hagi un Junqueras. A partir de la metàfora nàutica made in Mas, se’n va a les arrels i al recorregut. Al d’on vénen i per on han passat. En essència, és el recorregut que va del “parla amb en Mas, d’això… parla amb en Mas” a l’ombra de Pujol fins a la defensa del “win-win”; i en el cas de Junqueras, de les classes universitàries i les col·laboracions amb Toni Soler sobre les intimitats més íntimes dels reis catalans fins a l’esclat del “líder normal” amb experiència fent de polític a l’Eurocambra.

I sobretot -i és per això que aquest llibre no caduca malgrat l’aparició de Romeva o exlíders de la CUP- és un llibre de perfils. És un llibre molt i molt documentat sobre l’entorn, les fílies, les fòbies, les amistats i els obligats relleus generacionals dels dos partits que representen.

I la pregunta és: un país (nou?) pot tenir dos capitans i un sol timó? O com a mínim, quan intenta esdevenir un nou estat?

Ja ho veurem…

 

unbonpaisnoesunpaislowcosti en Miquel Puig

I per acabar, droga dura pels amants de l’assaig econòmic! En Miquel Puig és un vell amic del Nosaltresllegim que ja ens va explicar com calia sortir del laberint o per què cal que Catalunya sigui com Àustria i Dinamarca. Els fans de la ràdio també sabreu que és un personatge habitual que col·labora amb Mònica Terribas.

Pels qui no el conegueu, dues qüestions sobre en Miquel Puig: en primer lloc, és un d’aquells economistes que fan de molt bon escoltar perquè s’entén tot el que expliquen. I això, d’entrada, és molt complicat de trobar. I en segon lloc, és el que ell autoanomena “independentista sobrevingut”. És un senyor que “s’ha fet” independentista quan ha arribat a la implacable conclusió -amb fets, no paraules- de que això no té remei. Que si Catalunya no se’n va ho té molt magre. Això sí! És un “independentista sobrevingut” que té claríssima una cosa: si marxem d’un lloc, que no sigui per anar a una altra banda a fer-ho igual de malament.

I d’això tracta el llibre des del títol fins al final. Un bon país no és un país low cost. Una proposta contra la indecència és un llibre que apel·la a tots aquells no convençuts, i sobretot als convençuts, a que si es porta a terme tot el procés per esdevenir un nou estat, Catalunya no es pot permetre “deixar-se” i ha de portar a terme les mesures necessàries per tal que un cataclisme econòmic com el que ha viscut l’última dècada el món occidental o, simplement, la deixadesa a l’hora de fer estructures d’Estat no destrueixi la (qualitat de) vida dels catalans.

En Miquel Puig ens ofereix un “mesurador de la decència” dels països, ens explica per què el nostre país no és al grup dels que produeixen llocs de treball de qualitat a Europa i amb programes inviables pel què fa a les polítiques de benestar social (el que ell anomena “Països low cost”), i finalment ens explica la seva opinió sobre algunes de les propostes i idees que sentim últimament que es portaran a terme si Catalunya esdevé un estat independent.

Anàlisi, cap fred, cor calent, el fre de mà a la vora, i com diu l’autor, optimisme. Perquè…

Perquè encara que de vegades sembli tot el contrari, aquest és un llibre optimista, perquè està construït sobre la convicció que, tot i que no siguem més que un país mediocre, esdevenir un país de primera està exclusivament a les nostres mans.

Doncs això: optimisme per sortir de la mediocritat. Sembla un bon pla, oi?