Perquè no et perdis pel barri, de Patrick Modiano

perquenoetperdispelbarriBenvolguts Nosaltres, us he de fer una confessió: fa ben poc que conec les novel·les de Patrick Modiano. De fet, no havia llegit res d’ell fins que l’any passat van decidir premiar-lo amb el premi Nobel de Literatura.

I com que en temes literaris sóc curiosa i penso que si a un autor li donen el Nobel ha de ser per algun motiu, fa uns mesos vaig comprar Carrer de les botigues fosques, una novel·la que, a més, el 1978 havia guanyat el reconegut premi Goncourt. Ara com a col·laboradora del Nosaltres he tingut una nova oportunitat de retrobar-me amb Modiano però aquest cop amb la seva nova publicació: Perquè no et perdis pel barri.

I us he de fer una altra confessió: després de dues de les seves obres, encara no tinc clar si Modiano pot ser un dels meus preferits o d’aquells que dius, “quan torni a llegir un llibre seu, hauré de tenir ganes de llegir-lo”. Per un costat, és increïble com descriu la ciutat de Paris, escenari que es repeteix en moltes de les seves històries. Si coneixeu ni que sigui una mica la ciutat, us veureu transportats als carrers, cafès o espais on els personatges es mouen i viuen. En el cas de Perquè no et perdis pel barri el que descobrireu és el Paris de fa cinquanta anys amb uns carrers, uns barris, uns escenaris que no tenen res a veure amb els actuals o que, fins i tot, poden haver desaparegut.

Modiano descriu uns personatges als que mica en mica anem descobrint i que, gairebé contra la seva voluntat, anirem coneixent d’una forma tan íntima que ens farà sentir com si ens haguéssim colat a casa seva i haguéssim descobert els seus secrets més amagats.

Penso que aconseguir aquesta connexió entre lector i personatges no està a l’abast de qualsevol escriptor i Modiano resol amb mestria aquest aspecte, però precisament per això tinc la sensació que Modiano no és un escriptor fàcil. Les seves obres no estan pensades per passar l’estona i prou, sinó que deixen el lector amb un pòsit que s’ha de pair. A Carrer de les Botigues Fosques el protagonista era un detectiu privat que ha d’investigar-se a sí mateix per descobrir qui és i a Perquè no et perdis pel barri, en Jean Daragane es veu forçat a recordar un període de la seva vida que s’havia esforçat molt a oblidar.

Si us agraden les lectures amb personatges complexos, d’aquells que amaguen misteris i secrets, feu una passada per les novel·les de Patrick Modiano, no us en penedireu.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Perquè no et perdis pel barri
Autor: Patrick Modiano
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Traductor: Mercè Ubach
Pàgines: 160
ISBN: 978-84-7588-575-9
Preu: 16,90€

El lladre del Guernica, de David Cirici

ellladredelguernicaLa Carla Pons se’ns estrena al Nosaltres amb un llibre que acaba de sortir i que estem bastant segurs que portarà cua… Té una pinta fabulosa! Coneixeu una obra de Joan Miró que es diu El Segador? Llegiu, llegiu…

No coneixia la història d’El Segador de Joan Miró. No en sabia res i m’ha semblat apassionant. Potser per això he llegit amb tant d’interès aquesta novel·la, entretinguda, àgil i fins i tot divertida.

L’any 1937, Miró va rebre l’encàrrec d’aportar una obra artística al Pavelló de la República Espanyola de l’Exposició Internacional de París. Ell ja havia vist els primers esbossos del magnífic Guernica, obra en què Picasso volia utilitzar tots els recursos de la seva trajectòria artística. Miró, que exposaria al mateix pavelló, volia estripar, sacsejar l’espectador, fer una obra de lluita, no un lament per la previsible derrota.

En els plafons d’una paret del Pavelló Espanyol i amb l’única ajuda d’un croquis guixat en un petit paper que duia a la butxaca, Miró va fer la seva obra més contundent i agressiva: un segador iracund alçant la falç en actitud de lluita.

Què va passar amb una obra tan singular com El Segador? Doncs que va desaparèixer. Mai més no se n’ha sabut res. Algú pot recordar que l’any 37 els serveis secrets de l’Alemanya nazi assetjaven París, i que tant el Guernica com El Segador els semblaven dues expressions d’un art “degenerat” i de denúncia intolerable. Però això no vol dir que tinguessin res a veure amb la desaparició.

Qui va robar El Segador? Apareixerà algun dia? Setanta anys després, una galerista d’art i una pintora donen voltes sobre aquesta qüestió. Totes dues tenen molt de talent, cadascuna en el seu terreny, però la seva relació és molt tensa des que van deixar de ser amants… Amb tot, inicien la investigació, que va agafant un cert regust de revenja personal.

No puc explicar gaire més. La novel·la està plena d’enigmes i d’acció. S’hi trenen històries i personatges reals i ficticis, històrics i actuals. M’ha semblat una aventura apassionant i m’ha obert els ulls a un episodi clau d’uns personatges que no oblidaré mai: l’enèrgic Picasso; la inquietant fotògrafa Dora Maar, el tímid i alhora atrevit Joan Miró, i una galeria de personatges secundaris boníssims.

Quin seria el referent artístic de Catalunya si aquest mural de Miró no hagués desaparegut? Jo ho tinc clar: El SegadorBusqueu-lo a Google, si us plau.

Mare meva, quina bona pinta! Això ho haurem de tornar a ressenyar… Necessitem una segona opinió!! Potser la Fita, que va ser professora d’Història de l’Art…? Ja ho veurem!

De moment, aquí teniu els primers capítols en pdf i aquí l’autor explicant-vos una mica l’origen del llibre:

Títol: El lladre del Guernica
Autor: David Cirici Alomar
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 376
ISBN: 978-84-7588-569-8
PVP: 19€

El lector del tren de les 6.27 h, de Jean-Paul Didierlaurent

ellectordeltrendeles627hM’ha agradat llegir aquest llibre. I el cert és que, ni el títol –que és la fidel traducció de l’original francès- ni la coberta, no em cridaven gaire l’atenció. Això de les cobertes em passa sovint, la qual cosa té l’avantatge de gaudir, també sovint, d’agradables sorpreses inesperades. Mentre l’anava llegint pensava ¿com t’ho faràs per no fer una aixafada de guitarra? A veure si me’n surto…

Un noi, que ha de viure arrossegant la maledicció d’una combinació de nom i cognom que ningú no li diu correctament -uns per ganes de fer la guitza l’estrafan convertint-lo en Titellaire Fastigós i la resta de gent li trabuca de bona fe- treballa en una feina que no li plau gens ni mica: alimenta una màquina que converteix llibres retornats en pasta de paper.

La seva relació amb la màquina -la Bèstia- i amb les persones amb qui li toca treballar és pèssima. Només s’avé amb el porter de la fàbrica que llegeix clàssics de teatre francès del segle XVII i parla en versos alexandrins, i un company italià, ja retirat forçós perquè va ser víctima d’un accident laboral en què les cames van acabar convertides en pasta de paper…

Aquest noi agafa cada matí el tren de rodalia de París que surt a les 6.27 i té l’hàbit de llegir textos en veu alta fins que arriba a l’estació del poble on es troba la seva feina. Amb bona acollida per part dels passatgers.

Un bon dia troba al seient del tren un pendrive i, quan arriba a casa i l’obre, descobreix una persona que escriu una mena de dietari ple d’observacions poètico-escatològiques. I mira de trobar-la ajudat per l’amic sense cames. Unes velletes que el coneixen del tren li proposen anar a fer lectures a la seva residència de la tercera edat i acaba anant-hi acompanyat del porter dels alexandrins. No cal dir que obtenen un gran èxit.

I què més voleu que us digui? Hi hauria moltes coses més a dir… però no vull aixafar guitarres!

Llegiu-lo. Somriureu, us emocionareu, us farà pensar i el recomanareu a les amistats.

Jo ho estic fent.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: El lector del tren de les 6.27 h
Autor: Jean-Paul Didierlaurent
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traducció: Mercè Ubach Dorca
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-664-1947-5
PVP: 17,50€

Negre i plata, de Paolo Giordano

negreiplataAlguns de vosaltres coneixereu en Paolo Giordano per La solitud dels nombres primers. Els seus llibres no són precisament alegres però el que sí que són és delicats.

En aquest cas coneixerem una parella que és talment els colors Negre i plata: ell és tancat, reservat, amb un humor negre d’aquells que pot arribar a fer mal; i ella que és alegre, radiant, brillant…

Durant la novel·la també hi trobarem dos personatges més, el seu fill Emmanuele i la Tata, la dona que va a cuidar aquest fill, que té càncer.

Com us he dit, en Giordano no fa llibres alegres però sí que són delicats. Són llibres amb força i que contraposen, com aquest negre i plata, la fredor del món oncològic, mèdic i de les proves hospitalàries, amb l’escalf i el “carinyo” d’aquesta Tata que, a la pràctica, intenta ser una medicina espiritual per a aquesta parella, l’Emmanuele i sobretot, contra el càncer que els envolta.

Si vau gaudir amb La Solitud dels nombres primers i El cos humà, Giordano no us decebrà.

Aquí teniu els primer capítols en pdf.

Títol: Negre i plata
Autor: Paolo Giordano
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traducció: Teresa Muñoz Lloret
Pàgines: 128
ISBN: 978-84-297-7431-3
PVP: 17,50€

La forma d’un sentit, de David Carabén

laformadunsentitAixò d’escriure és una cosa molt… qui era aquell que deia que “la vida és estranya”? Doncs si resulta que la vida és estranya, imagina’t com ha de ser narrar-la o intentar explicar-la. Si a més ho intentes fer amb una cançó, i a sobre te’n surts, déu n’hi doret!

Recordo que fa molt de temps vaig estar llegint amb un delit espectacular un llibre que el que feia era explicar com els Beatles havien gravat cadascuna de les seves cançons: qui tocava què i d’on havien sortit temes com Taxman de George Harrison. Es veu que quan aquest va descobrir la quantitat d’impostos que pagava per fer cançons es va emprenyar tant que va decidir escriure’n una sobre la qüestió.

Jo hauria volgut que un Lennon o un McCartney hagués escrit La forma d’un sentit. Però haver-ho llegit per part de David Carabén, està molt i molt bé.

Aquest llibre és un exercici molt i molt íntim. Suposo que per ell ha estat obrir unes portes que no s’obren ni tan sols a unes entrevistes de promoció de disc en un temps en què ja no es venen discos. És una exposició de què són, d’on són, d’on vénen, com han crescut i què fan aquestes coses desconegudes que surten de llocs molt diferent i que anomenem cançons.

A La forma d’un sentit, en David Carabén comenta les cançons de Mishima i ens explica, com si quedéssim per fer un cafè i ell un “carajillo”, d’on van sortir i com van sortir aquestes cançons que, com ens comenta a l’inici del llibre, tant costen d’escriure:

És com allò de no mirar fixament l’estrella per poder-la veure. Emet una llum tan fràgil, de tan lluny com està que, quan li reclames el fulgor amb tota l’atenció, no te’n pot donar prou per satisfer-la. Només veus que hi és quan desvies l’atenció cap a alguna altra cosa i converteixes aquell fulgor escàs en soroll, contaminació lateral.
Les cançons arriben de la mateixa manera. Es tracta de no mirar-les fixament. Mira cap a una altra banda. Distreu-te.
He de provocar l’error. He d’invertir, ser sistemàtic i ambiciós en la distracció. Per això, escriure cançons surt caríssim. No hi ha sistema econòmic que s’ho pugui permetre!

A més d’aquest inici, de les lletres i dels comentaris, un epíleg deliciós del Sergi Pàmies.

Fans de Mishima però també del procés creatiu, sigui musical o poètic, no us perdeu La forma d’un sentit.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: La forma d’un sentit
Autor: David Carabén
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-16367-01-6
PVP: 16€

El cuc de seda, de Robert Galbraith

elcucdesedaEl detectiu privat Cormoran Strike, és un home cepat, de cabells negres ben cargolats, mirada intensa, pinta de boxejador i amb una coixera que li amarga l’existència per culpa d’una metralla perduda a la guerra d’Afganistan.

No és un paio gaire normalet, l’Strike. Recita els clàssics com qui canta la cançó de l’estiu, el seu pare és una ex-estrella del rock amb qui mai ha tingut bon rotllo, i després de deixar els Serveis d’Intel·ligència i els jocs de guerra, munta un despatxet per guanyar-se la vida fent de detectiu amb l’ajuda de la Robin, la seva noia per a tot. En el més estricte bon sentit de la paraula! Oi que m’heu entès?

El cas és que fins ara l’Strike i la Robin han de malviure amb els casos que els van sortint -la majoria, qüestió de banyes, seguiments de marits i mullers, i bírries d’aquestes. Però un bon dia truca a la seva porta una doneta menuda, envellida, i sobretot desesperada. Li diu que el seu marit, l’escriptor Owen Quine fa dies que ha desaparegut i que el trobi si us plau, costi el que costi.

Resulta que el Quine no és el primer cop que desapareix d’aquesta manera. És un home que ha sigut capaç de guanyar-se l’antipatia i l’animadversió de gairebé tots aquells que el coneixen, i la gota que fa vessar el got és l’esborrany de la seva última novel·la. Allà hi surten tots aquells que l’han envoltat retratats de manera… Com podrien dir-ho? Poc afavoridora. Dit sense embuts: els posa verds, els ridiculitza i els deixa com un drap brut.

Sembla ser que algun d’aquests personatges s’ho pren més malament que els altres i decideix donar-li a en Quine una lliçó que ningú no podrà oblidar mai: el troben mort tal i com apareix un assassinat en la seva novel·la. La posada en escena és esgarrifosa, un ritual que només podria imaginar una ment malalta i torturada. En fi, una barbaritat!

La policia sospita ràpidament de la dona d’en Quine però en Cormoran té una visió i una sensibilitat diferents a l’hora de determinar segons quines coses. Potser la seva formació militar, el seu sentit de l’ordre i el rigor que posa en tot allò que fa li donen una visió més amplia del conjunt. Els sospitosos poden ser i de fet són molts i es tracta de separar el gra de la palla i trobar l’autèntic culpable.

Sota el pseudònim de Robert Galbraith s’hi amaga J.K. Rowling, a qui ja vaig conèixer per primer cop a La vacant imprevista després de descobrir que, afortunadament, hi ha vida més enllà dels mags amb ulleres.

El cuc de seda t’atrapa des de bon començament, i això sí, és important posar atenció des de les primeres pàgines al tema dels noms, els diminutius, els cognoms, etc. perquè són abundants i poden portar a alguna confusió. Tret d’això, estic convençuda que aquest cuquet us farà moltes pessigolles!!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: El cuc de seda
Autor: Robert Galbraith (J.K. Rowling)
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Traductor: Laia Font Mateu
Pàgines: 544
ISBN: 978-84-7588-561-2
Preu: 19€

La veu de la sirena, de Carme Riera

laveudelasirenaLlegir la Carme Riera és sempre una bona notícia, no trobeu? La seva prosa és una garantia, independentment de quin sigui el tema.

En aquesta ocasió, ja us ho avanço, és el de l’amor impossible, encarnat en la passió de La Sirena que queda prendada d’un príncep humà. Ja ho veieu, doncs: un compte que ja ens havien explicat Andersen i Walt Disney, com anuncia la protagonista en les primeres pàgines d’aquest llibre.

De fet, La donzella del mar, de Hans Christian Andersen, hi està inclòs com un opuscle, en aquesta edició, il·lustrada amb cura per Helena Pérez García.

Així doncs, l’argument no és res de nou, però la manera com s’aborda sí. Aquí la sirena és una persona més moderna, amb determinació i una bona dosi de tossuderia… De tota manera, més enllà d’aquests girs més moderns que valen la pena -versionar els clàssics sempre m’ha semblat un gran exercici pensat per al plaer dels lectors-, si us recomano que us llegiu La veu de la sirena és perquè és bonic, bonic, bonic, com una perla a punt per ser descoberta, per a joves i no tan joves. I perquè vegeu que no us enganyo, us en deixo un fragment:

Haig d’assenyalar que jo no vaig buscar un home per tenir una ànima immortal, però quan vaig enamorar-me fins a la més íntima i minúscula de les escates de la meva cua de peix i dels molls dels meus ossos de dona va néixer dins meu la necessitat absoluta de fusionar-me i confondre’m amb ell per sempre. En tenia ben bé prou amb aquest regal d’immortalitat si ell em corresponia.

Ho veieu?

Títol: La veu de la sirena
Autor: Carme Riera
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 128
ISBN: 978-84-297-7402-3
PVP: 20,90€

L’agulla i la noia adormida, de Neil Gaiman

lagullailanoiaadormidaAquest llibre destaca, en primer lloc, per una presentació molt cuidada. El volum entra pels ulls amb unes il·lustracions superbes. Pel que fa al text, es tracta d’una reelaboració o, més ben dit, d’una subversió del conte de La Bella Dorment.

Tot hi és capgirat: la narració comença més aviat cap al final de la història. No hi ha un príncep sinó una reina que també té un passat dormilega i la bruixa no se sap ben bé qui és, si la que dorm o la que la vetlla.

La voluntat de transgressió és evident perquè el petó suposadament salvador serà entre dues dones i la dolenta no és altra que la Bella Dorment que aspira a convertir-se en una dominadora del món.

L’estructura de la narració també es poc convencional. No és lineal sinó que, sobretot al principi, canvia de personatges i escenaris ràpidament, fins a esdevenir una mica desconcertant. Els orígens de la història els anirem descobrint de manera confusa al llarg del relat i no en traurem l’entrellat de què va passar fins al final.

A vegades se m’ha fet una mica difícil de seguir, i a més… cap dels personatges té nom! Suposo que és perquè aquest llibre no està destinat a lectors com jo sinó a un públic lector una mica més jove que jo… És ben bé que aquest llibre era per l’F.X!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol:L’agulla i la noia adormida
Autor: Neil Gaiman
Editorial: Empúries
Col·lecció: BIBLIOTECA UNIVERSAL EMPURIES
Pàgines: 816
ISBN: 978-84-16367-00-9
PVP: 24€

After. Amor infinit (Sèrie After 4), d’Anna Todd

afteramorinfinitL’Anna Todd torna al Nosaltresllegim amb la quarta i última part de la sèrie After després d’After, En mil bocins i Ànimes perdudes. Tornen la Tessa i en Hardin lluitant per un amor infinit. Ens ho explica la Gisela!

Arriba el final d’una saga que ha estat un fenomen arreu: a internet, quan Anna Todd va posar en marxa els seus escrits a wattpad, però també a les llibreries.

I és que aquest parell, la Tessa i en Hardin -com bé sabeu, és aquest noi que s’assembla perillosament a un dels membres de One Direction-, han assolit un estatus similar al de la Babi i el Step del Federico Moccia, al Nosaltresllegim.cat.

Anna Todd torna a posar la narració en boca dels dos protagonistes, de manera que podrem seguir de nou els drames que viuen tan intensament (alguns d’aquests provocats per ells mateixos), però aquest recurs també fa que puguem descobrir com han anat madurant tant la Tessa com en Hardin.

Una cosa no se li pot negar a la @imaginator1dx -com es fa dir l’Anna Todd-, que és que els seus llibres enganxen de mala manera. I en aquesta última entrega el tema ja no va tant del t’estimo-no t’estimo sinó de com es forja una relació de futur. I és que es diu After però sobretot s’anomena Amor infinit.

Fans de la novel·la romàntica, si no la coneixeu ja és hora de descobrir aquest fenomen. Perquè les coses que creixen per una legítima aclamació popular no acostumen a ser un bluf. I After, sense dubte, no és un bluf. És una gran saga del gènere romàntic!

Gràcies pel teu escrit, Gisela! T’esperem ben aviat!

Aquí teniu els primers capítols en pdf d’aquesta quarta part.

Títol: After. Amor infinit (Sèrie After 4)
Autor: Anna Todd
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Esther Roig Giménez
Pàgines: 544
ISBN: 978-84-664-1939-0
Preu: 17,90€

La nit de Damballah, de Jordi Soler

lanitdedamballahEn un solar de la Zona Franca de Barcelona apareix el cos d’una noia tan salvatgement mutilat que, de fet, l’únic que en queda d’ella és el rostre. Un rostre jove, preciós i mort…

La casualitat vol que el Mosso d’esquadra Lluís Artigas aparegui a l’escenari del crim quan aquest encara no està contaminat. Quan veu aquell escenari -ell que diu haver-ho vist tot, a qui tot se li’n fot, que ha disparat en més d’una guerra…- se sent superat. Aquell escenari el supera del tot.

No es tracta d’un crim més d’una jove prostituta nigeriana. Al voltant de la noia existeix un parament posat amb tota la cura del món que, sense cap mena de dubte, respon a la coreografia d’una cerimònia vudú.

A partir d’aquí a l’Artigas se li gira moooolta feina. A més, el mosso no és un model a seguir: els companys no el suporten -diguem-ne que per culpa de tres quilos de cocaïna que s’han “evaporat”-, tothom el té en el punt de mira, etc. A més, és un tio guapo tipus Judd Law, però bevedor, addicte a la coca,… En fi, un “perla”! Però tot i això és molt més bona persona que molts dels seus companys, només addictes a l’aigua mineral i a les begudes isotòniques.

Es pren l’assassinat de la jove nigeriana com una croada personal que arrossega a la seva cap, la Clara Nadal, i a la jove periodista Mònica Vidal, que se suposa que ha d’escriure la crònica de la seva vida, i, ves per on, tria aquest cas. És evident que la pobra Mònica ni sap com se les gasten els nigerians, ni de què va el vudú, ni fins a quin punt està jugant amb foc. Bé, no ho sap al principi, però triga molt poc a adonar-se que poca broma amb aquestes coses. De fet, cap ni una!!

L’Artigas és un bon professional, malgrat les seves tendències. És un paio que cau bé, treballa fi i és valent. Molt diferent dels paios que estan a la cúpula, que prou feina tenen a no aixecar el cul de la cadira, no sigui que aquesta es refredi.

La nit de Damballah de Jordi Solé, és una novel·la xula, entretinguda i nocturna, en el sentit més ample de la paraula.

Llegiu-la… Assistireu a l’escenari d’una Barcelona que no és la de la Sagrada Família, la Rambla o el Parc Güell. Paraula!

Aquí en teniu els primers capítols en pdf.

Títol:  La nit de Damballah
Autor: Jordi Soler
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-664-1935-2
PVP: 20€