nosaltresllegim.cat

Títol: Històries encantades de Catalunya
Autor: César Alcalà
Editorial: Columna Edicions
Col·lecció: No ficció
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-664-1067-0
Preu: 18€

En Josep, el pare de l’F.X, ens ha fet la ressenya de les Històries encantades de Catalunya que ha recollit en César Alcalà. Aquí la teniu:

Bé, en aquests moments “jo encara no sé ben bé si sóc viu o mort”. Així comencen Els Pastorets de Folch i Torres. No sé si em desperto d’un son o estic encantat amb totes aquestes Històries Encantades.

Em van les històries curtes, i sempre m’ha agradat molt llegir-ne, doncs sempre n’aprens alguna de nova; en aquest llibre n’hi ha unes quantes.

De segur que en rellegiré alguna de nou, per quan vagi de passeig per algun dels encantats indrets en què es desenvolupen les històries, i així sorprendre els meus acompanyants.

M’acabo de despertar de sobte, travessant El Pont Del Diable de Martorell, portant al damunt La Pedra De L’Encant de la Porxada de Granollers. Al meu voltant, la quitxalla em persegueix, reclamant la pedra: la necessiten els narradors per fer de púlpit per explicar-los contes.

Títol: Fra Junoy o l’agonia dels sons
Autor: Jaume Cabré
Editorial: labutxaca
Col·lecció: labutxaca
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-9930-348-2
Preu: 9,95€

Alguna cosa em passa cada cop que llegeixo en Jaume Cabré: sento enveja. Enveja sana, ei!

Un monjo és enviat com a confessor a un convent de monges aïllat del món. Anys després és acusat dels pitjors pecats: heretgia, trencament del secret de confessió, males influències.

Això podria ser un horror de llibre. En canvi, és una novel·la apassionant on es barreja l’ànsia de poder d’un bisbe que vol el cap del monjo Junoy al preu que sigui per evitar que la seva carrera eclesiàstica es vegi compromesa; la misèria humana i la mesquinesa mental disfressades d’humilitat i sacrifici; i la ignorància i el papanatisme com a sinònims (en molts casos) de fe cega: sense capacitat ni voluntat de plantejar-se les pròpies creences.

Fra Junoy arriba a Déu a través de la música, dels sentits, de l’amor a la bellesa. I precisament per això, per la felicitat que sent cada cop que s’acosta a Déu mentre toca l’orgue, és enviat a un convent de monges de clausura al cul del món en què es volen acostar a Déu a través de l’Observança Estricta en la Pobresa Absoluta, és a dir, en la misèria física i espiritual.

I què passa quan arriben unes postulants que viuen aquesta Observança Estrica en la Pobresa Absoluta com un càstig i no com un camí cap a Déu? Què passa quan hi ha algú que planteja que el que ha servit durant dècades potser no és el més adient? Què passa quan xoquen tants interessos, inclosos els d’un home amb pes en el teixit de la petita ciutat de Feixes? I el Diable? Què hi pinta aquí? Doncs també hi és!

Llegiu Fra Junoy o l’agonia dels sons i passareu unes hores d’absoluta felicitat. I a més, de passada, aprendreu molt sobre l’Església.

Títol: Les metamorfosis
Autor: Ovidi
Traductor: Jordi Perramon
Editorial: Quaderns crema
Col·lecció: Mínima
Pàgines: 432
ISBN: 978-84-7727-158-1
Preu: 21€

En Pere Bruna, lector i comentador habitual del Nosaltres, ens ha enviat una magnífica ressenya d’un clàssic: Les metamorfosis d’Ovidi.

A tots vosaltres, els Nosaltres, només us diem una cosa: no us n’esteu d’enviar-nos les vostres ressenyes. I és que nosaltres llegim.

Últimament estic una mica obsessionat amb els clàssics i no m’acabo d’explicar perquè. Potser perquè en moments d’incertesa global i profunds canvis personals necessito tenir prop meu històries que han acompanyat la civilització occidental gairebé des dels seus inicis. Vaja, que necessito referents o, més ben dit, busco els orígens de la meva cultura que és la greco-llatina.

Fins ara havia gaudit amb major o menor intensitat d’obres com la Ilíada, l’Eneida o les tragèdies de Sòfocles i sempre, excepte el teatre, ho havia fet amb versions en prosa d’aquestes. Ara creia que ja tocava fer un pas més endavant, i gràcies a un fantàstic regal de Sant Jordi m’he pogut llegir Les metamorfosis d’Ovidi en vers. Els versos originals d’Ovidi eren hexàmetres quantitatius mentre que la traducció d’en Jordi Parramon consisteix en hexàmetres accentuals; però, què significa tot això? Doncs no ho sé, així que des d’aquí agraïré a qualsevol que me’n pugui fer cinc cèntims.

I centrant-nos en el text en sí, què puc dir-ne? Doncs d’entrada que no m’ha decebut gens i que he passat grans moments entre els seus versos. Però ha estat un gaudi desigual. Els quinze llibres que constitueixen Les metamorfosis componen una història total i continua, i plenes a vessar de noms i noms de déus, nimfes, cíclops, centaures,… És a dir, era molt fàcil perdre el fil de la història. A més a més, molts dels personatges reben més d’un nom i no sempre és evident qui és qui (sort de les notes a peu de pàgina!). Per tant, la lectura requereix bastanta concentració i reconec que en molts moments la vaig perdre, de manera que alguns fils de la història s’han perdut pel camí. Però no és aquesta una fantàstica excusa per rellegir-lo? I així podré reviure altres moments que m’han semblat esplèndids, ja sigui per la bellesa pròpia de la història, com pel fet de servir-me per entendre l’origen de molts mites o d’alguns personatges (com la divertida, per dir-ho d’alguna manera, història de Tiresies). En especial, m’ha captivat profundament per la seva melancolia la història de la nimfa Eco, la veu que ressona, enamorada perdudament de Narcís, que al seu torn només tenia ulls per la persona que veia en les aigües de l’estany quan s’hi apropava a beure.

Potser no és el millor llibre per iniciar-se en la lectura dels clàssics, potser l’Eneida o les tragèdies de Sòfocles són millors en aquest sentit, però tot i això, Les metamorfosis és un llibre que recomano a tothom. I deixeu-me que acabi amb les mateixes paraules d’Ovidi al final del seu llarg poema:

L’obra que en aquest punt he acabat no podran destruir-la
la ira de Júpiter, no, ni el ferro, ni el foc, ni molts segles.
Que aquell dia que sols té dret al meu cos posi terme
com li plagui al periode incert que em toca de vida:
la millor part de mi, malgrat tot, ha d’alçar-se per sempre
pel damunt dels estels, i el meu nom serà inesborrable
per arreu on s’estén dominant, l’imperi de Roma.
Em llegirà la gent recitant-me i, famós tots els segles,
mentre resulti cert el poètic presagi, he de viure.

Títol: Jo confesso
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 1.008
ISBN: 978-84-7588-253-6
Preu: 26,90€

Confesso que m’he llegit el llibre amb una voracitat inusual, que 1000 pàgines m’han passat sense adonar-me’n (només quan llegia al bus he estat conscient “del pes de la literatura”) i, sí, confesso també que m’ha embadalit el mestratge que Jaume Cabré demostra en totes les facetes com a escriptor: domina la trama, les personatges, els temps de l’acció, el llenguatge…

De debò, escric aquest comentari unes hores abans que comenci el pirotècnic de La Mercè i em sento igual que després de veure una gran palmera rebentant en el cel… amb la boca oberta i incapaç de dir altra cosa que ooooooooohh!

Vaig sentir que l’autor no era partidari que es parlés massa de l’argument i, per tant, me’n guardaré com d’escaldar-me’n de fer-ho. A més, a la novel·la hi ha personatges tan rics que limitar-nos a simplificar i dir que versa sobre el mal (com llegeixo arreu) em penso que és molt pobre. Jo més aviat parlaria de cobdícia, d’incomunicació, d’absència de redempció pels pecats comesos… Per mi aquesta és la conclusió d’aquesta llarga carta que és Jo confesso: en ocasions no hi ha absolució possible, ni tan sols si hi ha hagut propòsit d’esmena.

He triat una cita (m’ha costat una barbaritat, perquè és com allò de dir si t’estimes més el pare o la mare), a veure si acabo de convèncer els qui heu arribat fins aquí en la lectura d’aquest humil comentari i encara teniu dubtes sobre si començar aquest llibre:

Després de passar-me la vida mirant de rumiar sobre la història cultural de la humanitat i intentant tocar bé un instrument que no es deixa tocar, vull dir-te que som, tots plegats, nosaltres i els nostres afectes, una pputa casualitat. L’atzar ho és tot: o potser res no és atzarós, sinó que ja està dibuixat.

He deixat Jo confesso, ja llegit, a la prestatgeria, fins que algun dia el torni a agafar per commoure’m de nou. Em giro per veure si tots els personatges ja descansen…

Ara entenc la dona de Lot, que també es va tombar en un mal moment.

Aquí teniu el primer capítol en pdf i el vídeo que ha fet el Grup 62 del Jo confesso.