Personalment, sempre he pensat que tot llibre té el seu moment en la vida d’una persona. I crec que enPaulo Coelho i L’Alquimista han sabut trobar el seu en la meva.
Ja havia llegit alguna cosa d’aquest autor però, sincerament, no va ser un d’aquells llibres que t’arriben. En canvi, L’Alquimista sí ho ha fet. Gràcies a aquest, ara em miro el Coelhode diferent manera i sé, amb seguretat, que tornaré a llegir alguna cosa d’ell.
Si hagués de resumir el seu llibre en una paraula, segurament seria aquesta: somnis. L’autor troba la manera perfecte de demostrar-te que s’ha de viure per aconseguir-los.
Santiago, el protagonista de la nostra història, haurà d’aprendre a conviure amb senyals i a desenvolupar la capacitat d’escoltar el seu cor, però sobretot, de veure més enllà del que et pot mostrar la teva vista.
A més, el llibre està ple de paisatges que acabes dibuixant a la perfecció dins el teu cap.
Des de la primera fins l’última pàgina, és un no parar. En aquest sentit em va sorprendre ja que en un principi pensava que em trobaria paraules rebuscades o frases adornades que acaben per dificultar-te la comprensió del llibre però, en realitat, és una lectura planera que et permet avançar sense cap mena d’entrebanc. Fins i tot m’he permès el luxe de subratllar frases. I quines frases!
Si encara no l’heu llegit, no espereu més. Segur que en un parell de dies l’heu acabat (només té 160 pagines!). A més, l’edició de la col·lecció labutxaca és perfecte per portar-lo allà on vulgueu! A mi m’ha encantat!
Títol: Olor de colònia
Autor: Sílvia Alcàntara
Editorial: Edicions de 1984
Pàgines: 330
He llegit aquest llibre de la Sílvia Alcàntara amb una barreja de neguit i plaer que m’ha deixat una mica trasbalsada, la veritat.
Es una llibre ple de sentiments, de tristesa, de solidaritat, d’enveges i també d´actes mesquins de persones que mai de la vida haguéssim pogut arribar a pensar que podrien esser tan roïnes.
En el món únic, tancat i hermètic de la colònia tèxtil on es desenvolupa tota la trama, passa la vida i els pensaments (bons i dolents) de tota la gent que viu per morir a la colònia. Perquè això és el que els passa, que en comptes de anar vivint, van morint….
La Sílvia fa uns retrats perfectes, perfilats al mil·límetre de cadascun dels personatges que van desfilant pel llibre. Fa sentir la por a l’amo, la por a perdre la feina, la por al què diran, la por, la por, la por, sempre i en tot moment la maleïda por.
En fí, ja no dic més tret que val molt i molt la pena llegir-lo perquè a banda d’aprendre una mica més, no ens oblidem de res…
Us deixem amb un vídeo on Sílvia Alcàntara parla d’Olor de colònia.
Prepareu els mocadors perquè Postdata: t’estimo és d’aquelles de llagrimeta fàcil, de les que arriben ben endins. I us preguntareu, què té?
Potser perquè costa tan trobar a la persona adequada i tan poc perdre-la… Cecelia Ahern reflexiona sobre l’amor d’una forma commovedora. Hi ha persones que passen per la vida sense trobar a la seva “mitja taronja”, fet que, segons l’autora, representa una vida buida perquè l’amor ho omple tot… En canvi, n’hi ha que troben a la seva ànima bessona i la perden injustament com és el cas de la protagonista, qui a pesar de les circumstàncies, es tornarà a enamorar més tard d’un altre home. Irònic?
A Postada: t’estimo veiem tot el procés de dol i de recuperació posterior. Seguim els plors de la Holly, la seva soledat, el desconcert… amb un petit adorn: el seu difunt marit li ha deixat una sèrie de cartes de les quals només en pot obrir una cada mes. En elles, l’indica què ha de fer, petits consells que l’ajuden a sobreportar la tragèdia. Totes les cartes tenen com a signatura “Postdata: t’estimo”.
Postdata: t’estimo també s’ha dut al cinema, tot i que no segueix amb escreix la línia argumental del llibre, no us la deixeu perdre! De moment, podeu veure el tràiler:
Títol: L’Alquimista
