Els consells del colom, de Stephen Kelman

elsconsellsdelcolomQuin gran llibre!

Poder veure el món a través de la mirada transparent d’un nen de deu anys és tot un privilegi. Sovint quan llegim una narració en primera persona, suposadament feta per un infant, endevinem al darrere l’adult que rememora i escriu com si fos un nen. Stephen Kelman, però, aconsegueix que sigui del tot creïble pel lector que és el nen el que va desgranant la història, amb el seu llenguatge, els seus descobriments i explicacions, barreja de realisme i fantasia.

Harri Opoku, que cap al final dels cinc mesos que abasta la novel·la compleix onze anys, en fa un parell que viu amb la seva mare i una germana més gran a Dell Farm, suburbi pobre i conflictiu del sud de Londres.

Va néixer a Ghana on s’hi ha quedat el pare, l’àvia i la germaneta d’un any encara no. Va a l’escola pública, no és el més fort, però sí el que corre més de pressa. Té un colom amic al qual explica les coses que veu i que li passen i del qual rep consells. Té una tieta que té un amic que sempre va amb un bat de beisbol que anomena “el Persuasiu” i que fa servir per cobrar deutes i, si cal, estovar la tieta.

També té un amic de la seva edat, el Dean, que com que ha vist tots els capítols de CSI coneix totes les tècniques per atrapar delinqüents.

Quan mor assassinat un noi, al carrer de casa seva, decideixen investigar per tal de descobrir el culpable, amb l’ajuda d’uns prismàtics de joguina que li han tocat a en Harri en una tómbola.

El seu món està poblat pels companys d’escola de la seva edat de procedències molt diverses, pel professor que dóna respostes racionals al munt de preguntes que passegen pel cap dels alumnes que estan a punt de deixar de ser nens, per les bandes de joves mig delinqüents, per les noies -amigues de la germana- que el petonegen contra el seu gust. I també pel primer desvetllament de l’amor tendre per una nena rosseta a qui, afortunadament, no és necessari morrejar.

I el llenguatge: les explicacions i descobertes de Harri sobre què volen dir les paraules, ocupen força espai en aquest llibre. Ben mirat és una de les feines principals de la primera infantesa.

Segur que traduir el text original anglès ha significat un repte per Albert Torrescasana. Trobar el to, el lèxic i els girs que permetin que ho llegim en català amb tanta versemblança ha d’haver estat una tasca divertida però ben complicada. Enhorabona!

El títol original, Pigeon English, suggereix pel lector català l’analogia entre Harri i el seu amic colom que sobreviuen en un entorn anglès. Però pels anglesos aquest títol també remet al pidgin, mot difícil de traduir en poques paraules, que s’aplica a variants de l’anglès que apareixen en llocs i situacions on persones de procedències i cultures diverses necessiten un vehicle lingüístic comú per comunicar-se. I evidentment Kelman tria el títol ben a consciència.

Em sembla que ja es nota com m’ha agradat el llibre però, per si no ha quedat prou clar, ho escriuré amb totes les lletres: el recomano sense reserves a tothom que algun dia hagi tingut deu anys.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Els consells del colom
Autor: Stephen Kelman
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Traductor: Albert Torrescasana Flotats
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-7588-365-6
Preu: 20€

Coses que no podrem evitar, de Verónica Sánchez Orpella

cosesquenopodremevitarEl Premi Carlemany l’ha guanyat un llibre difícil de ressenyar. És una novel·la aparentment per a un públic jove però no és tan senzill. És molt més que això.

La cosa va d’un adolescent brillant, un nano guapo, el més guapo de la classe, bon estudiant i de casa més o menys bona. El nano te unes inquietuds i un tarannà que va més enllà de la tonteria pròpia de la seva edat i dels seus companys de classe. Per dir-ho d’una forma fàcil i ràpida… és un raret.

Lliga quan i com vol. A més, la seva mare, la seva germana i les noies en general l’adoren. Però ell nomès te ulls per una noia, l’Ariadna, que vés per on, se li resisteix.

Enmig del garbuix emocional que d’alguna manera el té atrapat, rep una trucada del somia-truites del seu pare que li diu: “Tinc una proposta per a tu: Deixa l’escola. Pots perdre un any de classe però guanyaràs un any de vida. Anirem a fer un viatge que ens portarà a Rússia, Mongòlia, la Xina, Tibet i Nepal. Que hi dius?”.

I el noi diu que sí. I allà que se n’hi van! A partir d’aquí, la novel·la ens fa viatjar per Àsia, ens fa entendre el compromís i l’essencia del viatge i dels viatgers. Ens fa angoixar pels tràngols que han de patir. Ens fa entendre que viatjar no és pujar a un avió i fer fotos boniques. És aixó i moltes, moltíssimes, coses més.

És un d’aquells llibres que et deixen sobtat. De principi a fi, és una novel·la altament recomanable.

Aquí teniu els primers capítols en pdf i la playlist de Spotify del llibre.

Títol: Coses que no podrem evitar
Autor: Verónica Sánchez Orpella
Premi Carlemany per al foment de la lectura
Editorial: Columna
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-664-1958-1
PVP: 18€

Perquè no et perdis pel barri, de Patrick Modiano

perquenoetperdispelbarriBenvolguts Nosaltres, us he de fer una confessió: fa ben poc que conec les novel·les de Patrick Modiano. De fet, no havia llegit res d’ell fins que l’any passat van decidir premiar-lo amb el premi Nobel de Literatura.

I com que en temes literaris sóc curiosa i penso que si a un autor li donen el Nobel ha de ser per algun motiu, fa uns mesos vaig comprar Carrer de les botigues fosques, una novel·la que, a més, el 1978 havia guanyat el reconegut premi Goncourt. Ara com a col·laboradora del Nosaltres he tingut una nova oportunitat de retrobar-me amb Modiano però aquest cop amb la seva nova publicació: Perquè no et perdis pel barri.

I us he de fer una altra confessió: després de dues de les seves obres, encara no tinc clar si Modiano pot ser un dels meus preferits o d’aquells que dius, “quan torni a llegir un llibre seu, hauré de tenir ganes de llegir-lo”. Per un costat, és increïble com descriu la ciutat de Paris, escenari que es repeteix en moltes de les seves històries. Si coneixeu ni que sigui una mica la ciutat, us veureu transportats als carrers, cafès o espais on els personatges es mouen i viuen. En el cas de Perquè no et perdis pel barri el que descobrireu és el Paris de fa cinquanta anys amb uns carrers, uns barris, uns escenaris que no tenen res a veure amb els actuals o que, fins i tot, poden haver desaparegut.

Modiano descriu uns personatges als que mica en mica anem descobrint i que, gairebé contra la seva voluntat, anirem coneixent d’una forma tan íntima que ens farà sentir com si ens haguéssim colat a casa seva i haguéssim descobert els seus secrets més amagats.

Penso que aconseguir aquesta connexió entre lector i personatges no està a l’abast de qualsevol escriptor i Modiano resol amb mestria aquest aspecte, però precisament per això tinc la sensació que Modiano no és un escriptor fàcil. Les seves obres no estan pensades per passar l’estona i prou, sinó que deixen el lector amb un pòsit que s’ha de pair. A Carrer de les Botigues Fosques el protagonista era un detectiu privat que ha d’investigar-se a sí mateix per descobrir qui és i a Perquè no et perdis pel barri, en Jean Daragane es veu forçat a recordar un període de la seva vida que s’havia esforçat molt a oblidar.

Si us agraden les lectures amb personatges complexos, d’aquells que amaguen misteris i secrets, feu una passada per les novel·les de Patrick Modiano, no us en penedireu.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Perquè no et perdis pel barri
Autor: Patrick Modiano
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Traductor: Mercè Ubach
Pàgines: 160
ISBN: 978-84-7588-575-9
Preu: 16,90€

El lladre del Guernica, de David Cirici

ellladredelguernicaLa Carla Pons se’ns estrena al Nosaltres amb un llibre que acaba de sortir i que estem bastant segurs que portarà cua… Té una pinta fabulosa! Coneixeu una obra de Joan Miró que es diu El Segador? Llegiu, llegiu…

No coneixia la història d’El Segador de Joan Miró. No en sabia res i m’ha semblat apassionant. Potser per això he llegit amb tant d’interès aquesta novel·la, entretinguda, àgil i fins i tot divertida.

L’any 1937, Miró va rebre l’encàrrec d’aportar una obra artística al Pavelló de la República Espanyola de l’Exposició Internacional de París. Ell ja havia vist els primers esbossos del magnífic Guernica, obra en què Picasso volia utilitzar tots els recursos de la seva trajectòria artística. Miró, que exposaria al mateix pavelló, volia estripar, sacsejar l’espectador, fer una obra de lluita, no un lament per la previsible derrota.

En els plafons d’una paret del Pavelló Espanyol i amb l’única ajuda d’un croquis guixat en un petit paper que duia a la butxaca, Miró va fer la seva obra més contundent i agressiva: un segador iracund alçant la falç en actitud de lluita.

Què va passar amb una obra tan singular com El Segador? Doncs que va desaparèixer. Mai més no se n’ha sabut res. Algú pot recordar que l’any 37 els serveis secrets de l’Alemanya nazi assetjaven París, i que tant el Guernica com El Segador els semblaven dues expressions d’un art “degenerat” i de denúncia intolerable. Però això no vol dir que tinguessin res a veure amb la desaparició.

Qui va robar El Segador? Apareixerà algun dia? Setanta anys després, una galerista d’art i una pintora donen voltes sobre aquesta qüestió. Totes dues tenen molt de talent, cadascuna en el seu terreny, però la seva relació és molt tensa des que van deixar de ser amants… Amb tot, inicien la investigació, que va agafant un cert regust de revenja personal.

No puc explicar gaire més. La novel·la està plena d’enigmes i d’acció. S’hi trenen històries i personatges reals i ficticis, històrics i actuals. M’ha semblat una aventura apassionant i m’ha obert els ulls a un episodi clau d’uns personatges que no oblidaré mai: l’enèrgic Picasso; la inquietant fotògrafa Dora Maar, el tímid i alhora atrevit Joan Miró, i una galeria de personatges secundaris boníssims.

Quin seria el referent artístic de Catalunya si aquest mural de Miró no hagués desaparegut? Jo ho tinc clar: El SegadorBusqueu-lo a Google, si us plau.

Mare meva, quina bona pinta! Això ho haurem de tornar a ressenyar… Necessitem una segona opinió!! Potser la Fita, que va ser professora d’Història de l’Art…? Ja ho veurem!

De moment, aquí teniu els primers capítols en pdf i aquí l’autor explicant-vos una mica l’origen del llibre:

Títol: El lladre del Guernica
Autor: David Cirici Alomar
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 376
ISBN: 978-84-7588-569-8
PVP: 19€

El lector del tren de les 6.27 h, de Jean-Paul Didierlaurent

ellectordeltrendeles627hM’ha agradat llegir aquest llibre. I el cert és que, ni el títol –que és la fidel traducció de l’original francès- ni la coberta, no em cridaven gaire l’atenció. Això de les cobertes em passa sovint, la qual cosa té l’avantatge de gaudir, també sovint, d’agradables sorpreses inesperades. Mentre l’anava llegint pensava ¿com t’ho faràs per no fer una aixafada de guitarra? A veure si me’n surto…

Un noi, que ha de viure arrossegant la maledicció d’una combinació de nom i cognom que ningú no li diu correctament -uns per ganes de fer la guitza l’estrafan convertint-lo en Titellaire Fastigós i la resta de gent li trabuca de bona fe- treballa en una feina que no li plau gens ni mica: alimenta una màquina que converteix llibres retornats en pasta de paper.

La seva relació amb la màquina -la Bèstia- i amb les persones amb qui li toca treballar és pèssima. Només s’avé amb el porter de la fàbrica que llegeix clàssics de teatre francès del segle XVII i parla en versos alexandrins, i un company italià, ja retirat forçós perquè va ser víctima d’un accident laboral en què les cames van acabar convertides en pasta de paper…

Aquest noi agafa cada matí el tren de rodalia de París que surt a les 6.27 i té l’hàbit de llegir textos en veu alta fins que arriba a l’estació del poble on es troba la seva feina. Amb bona acollida per part dels passatgers.

Un bon dia troba al seient del tren un pendrive i, quan arriba a casa i l’obre, descobreix una persona que escriu una mena de dietari ple d’observacions poètico-escatològiques. I mira de trobar-la ajudat per l’amic sense cames. Unes velletes que el coneixen del tren li proposen anar a fer lectures a la seva residència de la tercera edat i acaba anant-hi acompanyat del porter dels alexandrins. No cal dir que obtenen un gran èxit.

I què més voleu que us digui? Hi hauria moltes coses més a dir… però no vull aixafar guitarres!

Llegiu-lo. Somriureu, us emocionareu, us farà pensar i el recomanareu a les amistats.

Jo ho estic fent.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: El lector del tren de les 6.27 h
Autor: Jean-Paul Didierlaurent
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traducció: Mercè Ubach Dorca
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-664-1947-5
PVP: 17,50€

Negre i plata, de Paolo Giordano

negreiplataAlguns de vosaltres coneixereu en Paolo Giordano per La solitud dels nombres primers. Els seus llibres no són precisament alegres però el que sí que són és delicats.

En aquest cas coneixerem una parella que és talment els colors Negre i plata: ell és tancat, reservat, amb un humor negre d’aquells que pot arribar a fer mal; i ella que és alegre, radiant, brillant…

Durant la novel·la també hi trobarem dos personatges més, el seu fill Emmanuele i la Tata, la dona que va a cuidar aquest fill, que té càncer.

Com us he dit, en Giordano no fa llibres alegres però sí que són delicats. Són llibres amb força i que contraposen, com aquest negre i plata, la fredor del món oncològic, mèdic i de les proves hospitalàries, amb l’escalf i el “carinyo” d’aquesta Tata que, a la pràctica, intenta ser una medicina espiritual per a aquesta parella, l’Emmanuele i sobretot, contra el càncer que els envolta.

Si vau gaudir amb La Solitud dels nombres primers i El cos humà, Giordano no us decebrà.

Aquí teniu els primer capítols en pdf.

Títol: Negre i plata
Autor: Paolo Giordano
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traducció: Teresa Muñoz Lloret
Pàgines: 128
ISBN: 978-84-297-7431-3
PVP: 17,50€

La forma d’un sentit, de David Carabén

laformadunsentitAixò d’escriure és una cosa molt… qui era aquell que deia que “la vida és estranya”? Doncs si resulta que la vida és estranya, imagina’t com ha de ser narrar-la o intentar explicar-la. Si a més ho intentes fer amb una cançó, i a sobre te’n surts, déu n’hi doret!

Recordo que fa molt de temps vaig estar llegint amb un delit espectacular un llibre que el que feia era explicar com els Beatles havien gravat cadascuna de les seves cançons: qui tocava què i d’on havien sortit temes com Taxman de George Harrison. Es veu que quan aquest va descobrir la quantitat d’impostos que pagava per fer cançons es va emprenyar tant que va decidir escriure’n una sobre la qüestió.

Jo hauria volgut que un Lennon o un McCartney hagués escrit La forma d’un sentit. Però haver-ho llegit per part de David Carabén, està molt i molt bé.

Aquest llibre és un exercici molt i molt íntim. Suposo que per ell ha estat obrir unes portes que no s’obren ni tan sols a unes entrevistes de promoció de disc en un temps en què ja no es venen discos. És una exposició de què són, d’on són, d’on vénen, com han crescut i què fan aquestes coses desconegudes que surten de llocs molt diferent i que anomenem cançons.

A La forma d’un sentit, en David Carabén comenta les cançons de Mishima i ens explica, com si quedéssim per fer un cafè i ell un “carajillo”, d’on van sortir i com van sortir aquestes cançons que, com ens comenta a l’inici del llibre, tant costen d’escriure:

És com allò de no mirar fixament l’estrella per poder-la veure. Emet una llum tan fràgil, de tan lluny com està que, quan li reclames el fulgor amb tota l’atenció, no te’n pot donar prou per satisfer-la. Només veus que hi és quan desvies l’atenció cap a alguna altra cosa i converteixes aquell fulgor escàs en soroll, contaminació lateral.
Les cançons arriben de la mateixa manera. Es tracta de no mirar-les fixament. Mira cap a una altra banda. Distreu-te.
He de provocar l’error. He d’invertir, ser sistemàtic i ambiciós en la distracció. Per això, escriure cançons surt caríssim. No hi ha sistema econòmic que s’ho pugui permetre!

A més d’aquest inici, de les lletres i dels comentaris, un epíleg deliciós del Sergi Pàmies.

Fans de Mishima però també del procés creatiu, sigui musical o poètic, no us perdeu La forma d’un sentit.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: La forma d’un sentit
Autor: David Carabén
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-16367-01-6
PVP: 16€

El cuc de seda, de Robert Galbraith

elcucdesedaEl detectiu privat Cormoran Strike, és un home cepat, de cabells negres ben cargolats, mirada intensa, pinta de boxejador i amb una coixera que li amarga l’existència per culpa d’una metralla perduda a la guerra d’Afganistan.

No és un paio gaire normalet, l’Strike. Recita els clàssics com qui canta la cançó de l’estiu, el seu pare és una ex-estrella del rock amb qui mai ha tingut bon rotllo, i després de deixar els Serveis d’Intel·ligència i els jocs de guerra, munta un despatxet per guanyar-se la vida fent de detectiu amb l’ajuda de la Robin, la seva noia per a tot. En el més estricte bon sentit de la paraula! Oi que m’heu entès?

El cas és que fins ara l’Strike i la Robin han de malviure amb els casos que els van sortint -la majoria, qüestió de banyes, seguiments de marits i mullers, i bírries d’aquestes. Però un bon dia truca a la seva porta una doneta menuda, envellida, i sobretot desesperada. Li diu que el seu marit, l’escriptor Owen Quine fa dies que ha desaparegut i que el trobi si us plau, costi el que costi.

Resulta que el Quine no és el primer cop que desapareix d’aquesta manera. És un home que ha sigut capaç de guanyar-se l’antipatia i l’animadversió de gairebé tots aquells que el coneixen, i la gota que fa vessar el got és l’esborrany de la seva última novel·la. Allà hi surten tots aquells que l’han envoltat retratats de manera… Com podrien dir-ho? Poc afavoridora. Dit sense embuts: els posa verds, els ridiculitza i els deixa com un drap brut.

Sembla ser que algun d’aquests personatges s’ho pren més malament que els altres i decideix donar-li a en Quine una lliçó que ningú no podrà oblidar mai: el troben mort tal i com apareix un assassinat en la seva novel·la. La posada en escena és esgarrifosa, un ritual que només podria imaginar una ment malalta i torturada. En fi, una barbaritat!

La policia sospita ràpidament de la dona d’en Quine però en Cormoran té una visió i una sensibilitat diferents a l’hora de determinar segons quines coses. Potser la seva formació militar, el seu sentit de l’ordre i el rigor que posa en tot allò que fa li donen una visió més amplia del conjunt. Els sospitosos poden ser i de fet són molts i es tracta de separar el gra de la palla i trobar l’autèntic culpable.

Sota el pseudònim de Robert Galbraith s’hi amaga J.K. Rowling, a qui ja vaig conèixer per primer cop a La vacant imprevista després de descobrir que, afortunadament, hi ha vida més enllà dels mags amb ulleres.

El cuc de seda t’atrapa des de bon començament, i això sí, és important posar atenció des de les primeres pàgines al tema dels noms, els diminutius, els cognoms, etc. perquè són abundants i poden portar a alguna confusió. Tret d’això, estic convençuda que aquest cuquet us farà moltes pessigolles!!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: El cuc de seda
Autor: Robert Galbraith (J.K. Rowling)
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Traductor: Laia Font Mateu
Pàgines: 544
ISBN: 978-84-7588-561-2
Preu: 19€

La veu de la sirena, de Carme Riera

laveudelasirenaLlegir la Carme Riera és sempre una bona notícia, no trobeu? La seva prosa és una garantia, independentment de quin sigui el tema.

En aquesta ocasió, ja us ho avanço, és el de l’amor impossible, encarnat en la passió de La Sirena que queda prendada d’un príncep humà. Ja ho veieu, doncs: un compte que ja ens havien explicat Andersen i Walt Disney, com anuncia la protagonista en les primeres pàgines d’aquest llibre.

De fet, La donzella del mar, de Hans Christian Andersen, hi està inclòs com un opuscle, en aquesta edició, il·lustrada amb cura per Helena Pérez García.

Així doncs, l’argument no és res de nou, però la manera com s’aborda sí. Aquí la sirena és una persona més moderna, amb determinació i una bona dosi de tossuderia… De tota manera, més enllà d’aquests girs més moderns que valen la pena -versionar els clàssics sempre m’ha semblat un gran exercici pensat per al plaer dels lectors-, si us recomano que us llegiu La veu de la sirena és perquè és bonic, bonic, bonic, com una perla a punt per ser descoberta, per a joves i no tan joves. I perquè vegeu que no us enganyo, us en deixo un fragment:

Haig d’assenyalar que jo no vaig buscar un home per tenir una ànima immortal, però quan vaig enamorar-me fins a la més íntima i minúscula de les escates de la meva cua de peix i dels molls dels meus ossos de dona va néixer dins meu la necessitat absoluta de fusionar-me i confondre’m amb ell per sempre. En tenia ben bé prou amb aquest regal d’immortalitat si ell em corresponia.

Ho veieu?

Títol: La veu de la sirena
Autor: Carme Riera
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 128
ISBN: 978-84-297-7402-3
PVP: 20,90€

L’agulla i la noia adormida, de Neil Gaiman

lagullailanoiaadormidaAquest llibre destaca, en primer lloc, per una presentació molt cuidada. El volum entra pels ulls amb unes il·lustracions superbes. Pel que fa al text, es tracta d’una reelaboració o, més ben dit, d’una subversió del conte de La Bella Dorment.

Tot hi és capgirat: la narració comença més aviat cap al final de la història. No hi ha un príncep sinó una reina que també té un passat dormilega i la bruixa no se sap ben bé qui és, si la que dorm o la que la vetlla.

La voluntat de transgressió és evident perquè el petó suposadament salvador serà entre dues dones i la dolenta no és altra que la Bella Dorment que aspira a convertir-se en una dominadora del món.

L’estructura de la narració també es poc convencional. No és lineal sinó que, sobretot al principi, canvia de personatges i escenaris ràpidament, fins a esdevenir una mica desconcertant. Els orígens de la història els anirem descobrint de manera confusa al llarg del relat i no en traurem l’entrellat de què va passar fins al final.

A vegades se m’ha fet una mica difícil de seguir, i a més… cap dels personatges té nom! Suposo que és perquè aquest llibre no està destinat a lectors com jo sinó a un públic lector una mica més jove que jo… És ben bé que aquest llibre era per l’F.X!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol:L’agulla i la noia adormida
Autor: Neil Gaiman
Editorial: Empúries
Col·lecció: BIBLIOTECA UNIVERSAL EMPURIES
Pàgines: 816
ISBN: 978-84-16367-00-9
PVP: 24€