Control de plagues, d’Enric Gomà Ribas

Els catalanoparlants i catalanopensants som molts, comparats amb segons qui i poquets si mirem cap amunt de la classificació. Allò del cap d’arengada i la cua de lluç.

Amb tot, la proporció de preocupats per la supervivència, la correcció, la puresa (o no) de la llengua em sembla que és molt superior a la mitjana mundial. O m’ho sembla.

El llibre que ressenyaré a continuació, tot seguit o suara mateix –Control de plagues. 92 paraules catalanes per fulmigar– és una nova aportació al tema de la correcció/supervivència del català des d’un punt de vista original: Gomà detecta, després d’un capbussament intensiu en un munt de diccionaris, 92 paraules que, tot i haver passat la ITV dels diccionaris normatius n’estan substituint d’altres tantes que ell (i jo) considera normals i/o col·loquials. Més ben dit: dues de les noranta-dues no han passat la ITV: llanterna per lot i enfermetat per malaltia.

Aquest llibre m’hauria agradat escriure’l jo i el celebro entusiàsticament: fora el català cargol poma que expulsa el català de tota la vida! Combrego al 100% amb el criteri.

Els problemes vindran quan hàgim de decidir la vida de qui i la vida d’on. Però això donarà per molts altres llibres que seran molt benvinguts pels paraulaferits.

Posem-nos drets (que no dempeus), tots alhora (que no a la vegada), i fem sortir del prestatge (que no estanteria) les paraules que tenim rovellades (que no oxidades) i vigilem en no caure, no sigui cas que ens omplíssim de blaus (que no de morats).

Gràcies, Enric (encara que trobo que una galleda no és sinònim de gibrell…).

Aquí teniu els primers capítols en pdf del llibre d’Enric Gomà, Control de plagues.

Títol: Control de plagues. 92 paraules catalanes per fulmigar
Autor: Enric Gomà Ribas
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 328
ISBN: 978-84-9809-411-4
Preu: 15,90€

Els metecs, de Pep Puig

Tenim una nova lectora que s’incorpora al Nosaltres, ara que encarem Sant Jordi: es diu Imma Gómez Pallarès i quan vam rebre el nou llibre del Pep Puig i ho vam explicar a Twitter amb un parell de piulades se li van estirar les orelles de cop per dir que “ep! Aquest llibre és fabulós!”. I què havíem de fer? No demanar-li que ens l’expliqués? Aquí teniu la seva ressenya d’Els metecs.

Els Metecs no és una novel·la en francès, tranquils. No és tampoc una biografia literària de Georges Moustaki i de la Marina Rossell. Els Metecs és l’última novel·la d’en Pep Puig que, si ja ens va deixar enganxats i entusiasmats amb la La vida sense la Sara Amat, premi Sant Jordi 2015, ara no ens deixarà moure fins que ens la cruspim sencera.

Pep Puig és un escriptor encara jove amb una obra in crescendo. Cada pas literari que fa supera l’anterior amb escreix. L’home que torna, Les llàgrimes de la senyoreta Marta, L’amor de la meva vida de moment, La vida sense la Sara Amat i, ara, Els Metecs, ens mostren una maduresa literària que no ens fa veure on és el sostre d’aquest escriptor.

Em direu, molt bé, molt bé, però de què va Els Metecs? Calia un títol tan “complicat”? Bravo per l’autor i per l’editor a qui no els deu haver estat fàcil defensar-lo a nivell comercial i ja us dic ara que sí que era necessari. Era, és, el títol. En Pep Puig ens explica el perquè fent referència a la mítica cançó d’en Georges Moustaki, cantada en català per la Marina Rossell. Ja us ho trobareu…

Els metecs, els estrangers metafòrics o reals de la nostra novel·la, són quatre amics que es troben tot fent un cafè després de deixar els fills a l’escola. Així es com comença la seva amistat. En Mario, en Pere, en Guillem i en Rodric tenen entre 40 i 50 anys i són en un moment “delicat” de la vida, de certa desorientació vital. Són molt diferents, es dediquen a feines molt diferents, vénen de famílies molt diferents, tot en ells és diferent… Què els uneix, doncs, a banda de ser pares de fills de la mateixa escola? Els uneix el fet de ser “metecs” de ser “estrangers”. Si hi pensem, tots som estrangers en algun moment de la vida, en algun lloc; potser a la feina, potser amb alguns amics, potser amb la família, potser al país…

La novel·la comença quan en Mario, deprimit per la seva separació recent, explica al Pere -l’escriptor de la colla- que s’ha atrevit a tornar a Les Voltes, el poble on va passar la infantesa, on va ser molt feliç, i que van haver d’abandonar quan els seus pares es van separar i el seu pare va desaparèixer per sempre més. Demana al Pere que escrigui la seva història.

La fascinació que sent el Pere pel relat del seu amic, el fa decidir a dir que sí, i a decidir que, per fer-ho, ell també hi haurà d’anar i viure aquest retorn en primera persona…

No vull explicar-vos el que ve a continuació. Dir-vos que s’estructura en tres parts: El Metec (en Mario), Els Metecs (la història d’en Pere i les peripècies d’en Guillem i en Rodric) i La Metec – ep! no havíem quedat que eren quatre amics?-. La Metec és la Caterina, la Caterina Jou, amiga d’infància de la germana gran del Mario a qui retrobarà a Les Voltes. No us en vull dir res d’ella, l’heu de descobrir.

Dir-vos també que hi ha moments molt “surrealistes” i divertits que aparenten ser reals del tot; moments que ens fan veure que la frontera dels 40 als 50 anys ens enfronta a qüestions vitals que cal resoldre, als quals Pep Puig ens hi fa anar amb una visió irònica que ens fa petar de riure en més d’una ocasió.

Els eixos bàsics són l’amistat, l’enyorança, el desig, el sexe, els vincles, la vergonya, la tendresa, la ironia, motors que, com bé sabeu, ens ajuden molt sovint a navegar en l’estrangeria de nosaltres mateixos.

Tingueu-ho present, si la comenceu, no la podreu deixar. I no perdem de vista el nom d’en Pep Puig: ens trobem de nou amb una gran novel·la d’un gran jove escriptor.

Moltes gràcies, Imma! Ens llegim aviat al Nosaltresllegim!

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf del nou llibre del Pep Puig.

Títol: Els metecs
Autor: Pep Puig
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 368
ISBN: 978-84-17016-44-9
Preu: 18€

NosaltresEntrevistem en Víctor Jurado Riba, autor de ‘La tardor de la llibertat’

El llibre La tardor de la llibertat, de Víctor Jurado Riba i que publica Columna és un retrat d’un amor en un temps de conflicte molt i molt recent. L’autor de No s’hi enterra cap traïdor, un llibre que vam explicar al Nosaltresllegim, respon al primer test del NosaltresEntrevistem.

Aquí el teniu:

•    Ens expliques la teva nova novel·la sense mirar la sinopsi del darrere del llibre?
La novel·la explica, essencialment, una història d’amor impossible entre una guàrdia civil i un noi vinculat a Arran, que viuen plegats els moments més complicats de Catalunya en els darrers mesos de l’any 2017. En paral·lel hi ha el Salvador, un home d’uns cinquanta anys que té present tot allò que ha viscut durant la seva vida, i viu amb por cadascun dels escenaris. Els personatges són naturals, tenen preocupacions i esperances, i veuen com la situació es complica, en tots els sentits, a mesura que avancen els dies.

•    Com vas viure els dies en què transcorre la teva novel·la?
A peu de carrer. Si es mirava tot plegat amb ulls literaris, l’escenari era perfecte per fer encabir una història. La idea, però, va sorgir després, per tant, ni tan sols sabia que estava fent treball de camp…

•    Com i on se’t va acudir l’argument d’aquest amor impossible?
L’escenari, com he dit, era perfecte, i no hi ha res més internacional que l’amor impossible. La gran història seria Romeu i Julieta, però fins i tot la Guerra de Troia ja va començar amb un amor impossible. A més, els bàndols, en aquesta situació, estaven prou definits com per fer encabir un personatge a cadascun d’ells.

•    Creus que per Catalunya o Alacant hi ha alguna Irene amb algun Arnau?
Seria bonic que n’hi hagués algun, però tot fa pensar que mai no ho sabríem…

•    Què ha estat el que més t’ha sorprès i també què és el que més t’ha agradat del que et van dir els primers lectors del llibre, abans de que ens arribés a tots els lectors?
Comentaven la naturalitat amb la que es tractaven els personatges en un conflicte que la gent ha viscut, i viu, molt intensament, a més de la velocitat de lectura que conferia la narració.

•    Quins són els teus escriptors preferits en català?
Molts dels escriptors són ja amics amb qui he compartit grans estones, no sé si em podria quedar amb algun d’ells, però al llistat no hi podrien faltar en Francesc Miralles, la Coia i el Xúlio, el Martí Gironell, el Jordi Cantavella…

•    Quins són els teus escriptors preferits en castellà?
En castellà destacaria a Lorenzo Silva, per exemple. I, dins la meva vessant d’historiador, Fernando Martínez Laínez, que fa novel·les històriques excel·lents.

•    Quins són els teus escriptors preferits en altres idiomes?
Eco o Murakami serien les respostes fàcils. Dins la novel·la històrica, Manfredi, i en un punt mig friki de la novel·la històrica però d’aventures, Bernard Cornwell.

•    Quin és l’últim llibre que t’ha emocionat MOLT?
Sóc difícil d’emocionar, però guardo un gran record de El Brigadista de Jordi Cantavella.

•    Recomana’ns un llibre d’un autor/a d’aquí!
Podria recomanar-ne un bon grapat, però n’hi ha un de petitó que van escriure a quatre mans entre la Care Santos i el Francesc Miralles anomenat El mejor lugar del mundo es aquí mismo.

•    Recomana’ns un llibre d’un autor/a d’allà!
Ja fa un grapat de dies de la seva lectura, però és d’aquelles que recordes per haver après molt. Niños feroces de Lorenzo Silva.

•    Recomana’ns un llibre d’un autor/a de més enllà!
Del més enllà, Don Quijote de la Mancha… Perdó per la broma. De la resta del món, qualsevol de Murakami, el Di Caprio del Nobel, seria una gran elecció.

•    I ara, quin projecte tens entre mans?
Els meus projectes literaris no són gens ambiciosos i, ara mateix, tinc en ment centrar-me en la tesi doctoral. Tanmateix, segur que acabo embarcant-me en alguna nova aventura.

Aquí teniu els primers capítols en pdf de La tardor de la llibertat, de Víctor Jurado Riba.

Títol: La tardor de la llibertat
Autor: Víctor Jurado Riba
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-664-2358-8
Preu: 16,90€

Mare de llet i mel, de Najat El Hachmi

Mare de llet i mel ens acosta la vida de la Fàtima, una dona nascuda al Rif, al Marroc, des d’on decideix emigrar a Catalunya amb la seva filla, La filla estrangera. La novel·la ens relata què suposa aquesta experiència des del punt de vista de la protagonista, que ha de tirar endavant tota sola, sense saber llegir ni escriure i sense conèixer l’idioma del país d’acollida. També ens acosta l’enyor a la pròpia terra, a les aromes i colors de casa, la família… l’enyor quan s’està lluny.

El relat és colpidor i íntim, però defuig dramatismes. Després de ser molts anys “a l’estranger” la Fàtima torna de visita a casa seva i explica a les seves germanes com van ser els seus primers temps a Catalunya. El relat ens trasllada a aquesta estança d’una casa rifenya on les set germanes de la protagonista se l’escolten amb atenció. Estan totes assegudes al voltant d’una taula de fusta, on hi ha una safata plena de gots estrets amb te fumejant.

Germanes, les dones com nosaltres, sense coneixement de lletra, sense saber l’idioma dels qui ens governen, anem pel món com si no hi toqués el sol, a les fosques, fent tentines.

Jo mateixa, com a lectora, m’he sentit convidada en aquesta trobada íntima de la Fàtima amb la seva família.

Gràcies al seu esforç i treball, i a la solidaritat d’algunes persones, la Fàtima i la seva filla aconsegueixen tirar endavant. Tal i com diu la Fàtima, “Naixem per ser emparats, morim per ser emparats, però tota la vida que no podem sobreviure sense agafar-nos a una mà o l’altra.”

La novel·la intercala l’experiència de Fàtima i la seva filla a Catalunya, amb la seva vida anterior al Marroc, des de que Fàtima va néixer i fins que decideix abandonar el seu país. A través dels ulls de Fàtima coneixerem el dia a dia d’una família humil d’una zona rural de Marroc on, com molt bé apunta la protagonista, les dones estan obligades a treballar de sol a sol sense guanyar res a canvi i sense tenir ni veu ni vot en la presa de decisions, que sempre recau en mans dels homes.

Els anys al Marroc estan narrats en tercera persona, però segueixen mantenint la Fàtima com a protagonista. Així doncs, l’estructura de la novel·la separa la història en dos plans geogràfics i temporals diferenciats, cosa que aporta moviment i riquesa al relat.

De la mà de Fàtima descobrirem el món de les dones musulmanes, el que es veu i aquell que queda amagat als ulls de la societat. També ens mostra els tabús, creences, prohibicions a què estan sotmeses les dones i les nenes en aquells indrets on la tradició està més arrelada.

Les noies com cal no parlen, no miren, i encara menys ensumen els homes.

L’autora, Najat El Hachmi, va néixer a Nador (Marroc) el 1979 i va arribar a Catalunya amb només 8 anys. Sembla que la seva novel·la inclogui algun tret autobiogràfic, si no d’ella, del seu entorn més proper. De fet, Mare de llet i mel retrata els costums i estil de vida rifenys. Alhora, ens mostra com segueixen pesant les tradicions, malgrat ser a quilòmetres de distància.

Tradicions sovint injustes i que perpetuen les desigualtats entre homes i dones. En certa manera, el relat de Fàtima dona veu a tot un conjunt de dones que semblen ser invisibles. Unes dones que han de viure, ja sigui al Marroc o aquí, en contextos hostils, on s’han de sobreposar a tot tipus de barreres i desgràcies.

La novel·la també ens parla de maternitat i del vincle entre mares i filles, que ocupa un lloc central en tot el relat. Una mare, la Fàtima, que se sent lligada per un cordó umbilical imaginari amb la seva filla, encara que no sempre serà capaç de comprendre-la ni de donar-li allò que més necessita.

Mare de llet i mel ens fa sentir admiració i compassió per la Fàtima: una dona que ha viscut sempre per als altres i a qui la vida no ha sabut compensar, víctima d’una cultura que li ha coartat sempre la llibertat i que acabarà allunyant-la d’allò que més estima.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols de Mare de llet i mel, de Najat El Hachmi.

I aquí teniu el Premi Sant Joan 2015 que fa de primera part d’aquest llibre: La filla estrangera i que en Lluís-Emili va ressenyar fa temps aquí, al Nosaltresllegim.

Títol: Mare de llet i mel
Autor: Najat El Hachmi
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-297-7644-7
Preu: 20,50€

Blanca Busquets ens explica el seu llibre ‘La fugitiva’

En un moment de rauxa i galtes, quan ens vam trobar un tuit agraït de la Blanca Busquets per haver ressenyat els seu últim llibre, La fugitiva, no vam poder evitar-ho i l’hi vam dir allò de…

Escolta! Si et ve de gust explicar-nos-el tu…

I aquí la teniu. La Mireia i la seva creadora, la Blanca Busquets, tornen al Nosaltres però amb un enfoc únic. Esperem que gaudiu tant de la lectura del text, com de La fugitiva:

La Mireia se’m va escapar de Jardí a l’obaga. Ella era el personatge amb una actitud més controvertida al llibre, la que amarga la vida de l’Aniol, el protagonista. N’hi va fer de molt grosses i tots els lectors l’hi tenien jurada. Jo no. Perquè jo sabia, m’olorava que, si havia actuat com havia actuat, era perquè alguna n’hi havia passat en algun moment de la vida.

I bé, vaig tenir raó. Perquè buscant, buscant, va resultar que la Mireia tenia una vida de novel·la. I vaig decidir escriure-la. La fugitiva té ben poc a veure amb Jardí a l’obaga, només es toquen per alguns fets concrets i per l’eterna presència el·líptica de l’Aniol, que ella sempre du al cor. Vull dir, amb això, que, si no heu llegit Jardí a l’obaga, no passa res. Aquesta és una altra novel·la, amb la Mireia com a protagonista, una dona que s’està asseguda en un pis del barri de Sarrià de Barcelona, quan té més de noranta anys, envoltada de minyones de qui no sap el nom. Esquerpa i, fins i tot diria, xenòfoba i gens propensa a somriure, només s’entén bé amb la seva neta, la Sònia. La Mireia ens anirà explicant la seva vida, partint de la tragèdia que va marcar la seva manera de ser, i de la qual ningú, ningú, no sap res fins ara.

El rellotge de la Mireia són els sorolls que l’envolten. Viu pendent de quan es posen i es treuen les cadires del bar de sota, de l’obertura dels porticons de la llibreria, del repicar cassoles de la minyona de torn a la cuina, del soroll de la pluja o de les converses de la gent del carrer. I, al seu voltant, van i venen neta i filla, però també, a poc a poc, apareixeran més personatges: els veïns, que ella espia amb els binocles d’òpera que tenia guardats en un calaix. Aquest, el dels veïns, serà tot un món. I el de familiars que havien desaparegut i, ves per on, decideixen tornar. I, tot d’una, el mirall; la sensació de veure en una altra persona el mateix que es va trobar ella, el que la va estripar de dalt a baix ara fa vuitanta anys.

Això, això la farà reaccionar.

A mi també m’ha fet reaccionar. Potser també a vosaltres, lectors. Ho he escrit amb l’esperança de fer-vos passar una estona distreta, però també m’agradaria que, d’alguna manera, aquesta dona que fuig de tot us donés un cop de mà. Tota vostra.

Blanca Busquets
Febrer ‘18

Moltíssimes gràcies pel teu escrit, Blanca! I ja ho saps que t’esperem aviat al Nosaltresllegim!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de La fugitiva de Blanca Busquets.

Títol: La fugitiva
Autor: Blanca Busquets
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-7588-601-5
Preu: 18,50€

Jo soc aquell que va matar Franco, de Joan-Lluís Lluís

El títol ja ens anuncia que es tracta d’un relat pensat i escrit en primera persona per Agustí Vilamat i Prunell, que si hagués existit realment hauria celebrat el centenari del seu naixement l’any passat (2017).

M’afanyo a dir que crec que el personatge em sembla que mereix un lloc al costat o molt a la vora de la Colometa, del Soleràs i d’altres il·lustres testimonis de la laberíntica i feixuga història del país -i de la llengua- a través dels anys que acaben cap al maig de 1945.

El llibre comença amb una introducció en la qual el que s’autoanomena “el narrador” fa una “relació breu però indispensable dels seus 23 primers anys de vida”. Molt aviat sabrem que als quatre anys un accident el deixa borni -fet que el marca per tota la vida- i que no gaire més tard descobreix que la llengua que li serveix per parlar amb els seus pares o companys de jocs, a Solsona, també es pot escriure i llegir. L’estiu de 1925, data del descobriment, li canvia la vida, ja que s’enamora de la llengua i la converteix en la passió de la seva vida.

Estirant aquest fil anem sentint, en paral·lel, el ressò dels esdeveniments: la Dictadura de Primo de Rivera, la República, la Generalitat, la Guerra (dita) Civil, l’èxode dels vençuts, la duríssima realitat dels camps de refugiats (com el que li toca a ell a Argelers).

El 13 de juny de 1940, comença la segona part i la novel·la s’aparta dels fets que van passar per entrar a narrar allò que hauria pogut passar si Franco, efectivament, hagués declarat la guerra als Aliats i s’hagués unit a l’Eix nazi-feixista.

Començant pel bombardeig del camp d’Argelers per l’aviació victoriosa de Franco. Les tropes encapçalades per falangistes i requetès ocupen tot el Rosselló, Vallespir, Cerdanya i Conflent que, amb l’aprovació de Hitler, queden annexats a l’Espanya Nacional i sotmeses al mateix règim que la resta del país un cop perduda la guerra.

Agustí Vilamat, el força inofensiu corrector de català borni, es troba en un remolí que, després d’un amor intensíssim, breu, no consumat i viscut entre els filferros del camp d’Argelers, el porta a refugiar-se en un mas perdut entre les muntanyes pirinenques a redós del Canigó. Les notícies que li van arribant són desoladores: la rendició de la França de Pétain, l’ignominiós afusellament de Companys, l’avenç imparable dels alemanys,…

A través de l’únic ull de l’Agustí anirem veient desfilar una galeria de personatges en què es barregen els que van existir com Irla, Ventura Gassol i Tarradellas, Churchill, Pétain, Franco, Serrano Suñer, Azaña, Queipo de Llano, De Gaulle… amb d’altres d’inventats i construïts amb mestria. A uns i altres se’ls fa actuar de manera ahistòrica però terriblement versemblant.

Agustí, des del bombardeig del 1940, té el desig de matar franquistes i no faig cap espòiler si dic que, finalment en mata un: el mateix Franco. No explico en quines circumstàncies.

Entremig han passat moltes coses imaginàries però, repeteixo, versemblants. Molt emotives, sovint dramàtiques com les que es produeixen en l’enfrontament dels maquisards amb col·laboracionistes (un dels fragments més bells i tensos del llibre) o l’emocionant episodi de la captura de Franco, prèvia exhibició de sadisme de Queipo de Llano.

La història no acaba amb la mort del Generalísimo i hem de presenciar com les coses van esdevenint amb una terrible lògica de manera que l’Agustí -o el que en queda, ja que la guerra li ha pres trossets- haurà de veure que el futur és com és i no com ell hauria somiat i volgut.

Joan-Lluís Lluís domina l’us de la llengua i es percep l’amor que li té però a més demostra que sap elaborar una trama que ens agafa des del primer moment.

El darrer capítol, que no us heu de perdre, obre una escletxa de llum i ens encomana optimisme.

Em sembla un boníssim Premi Sant Jordi que, com ja s’endevina dels meus comentaris, recomano sense reserves.

Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar a llegir el Premi Sant Jordi 2017 de Joan-Lluís Lluís.

Títol: Jo soc aquell que va matar Franco
Autor: Joan-Lluís Lluís
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-7588-701-2
Preu: 20€

Aglutinació, de Joan Jordi Miralles

Sincerament, pense que una novel·la així era necessària. Estava ja una mica saturat d’aquesta tendència d’idealitzar-ho tot, de veure les grans ciutats amb filtres daurats, com si no hi hagués gent putejada que darrere d’un somriure d’aparador ha estat 13 hores de torn.

Miralles descriu la Londres que qualsevol persona jove no-adinerada ha viscut. Aquella que quan arribes et plouen els colps de realitat. Tant se val que al teu país sigues el culte o el dels idiomes que domines: sense diners, a Londres, eres l’última rata que dorm a una cuina que tu mateix t’encarregues de netejar per guanyar unes lliures que et puguen servir.

Així, clar i cru, l’autor ens conta la història d’un home que fuig de sí mateix i que, per guanyar-se la vida, li toca, com a qualsevol persona, ser l’últim esglaó a la cadena social londinenca.

Primerament, treballa en una divertida hamburgueseria i comparteix una minihabitació amb un llit calent -és a dir, 12 hores per a mi, 12 hores per a tu- amb altre home aficionat al vodka i que, com ell, treballa en una altra hamburgueseria. Per cert, si totes són com aquesta, feu-vos vegans i no torneu a anar-hi mai més.

Deixeu la roba escampada damunt els coixins. Davant teu, per l’estret i llòbrec passadís, la Sumyo es mou amb els pits a la fresca i unes calces blanques que contenen un cul fornit, basculador, fabulós. En Torí, en tot això, no ha obert la boca, però notes que després una olor de mascle dolça i farinosa, com de galeta. Et preguntes què diantre li deu estar passant pel cap, si realment se sent a gust o, ben al contrari, no les té totes davant del fet que estàs a un pas de fer-t’ho amb la seva parella, que al capdavall és qui ho està provocant tot.

No tot és negatiu. Es troba una oportunitat d’entrar a la recepció d’un hotel on, segons el contracte, treballa 4 dies setmanals que després es converteixen en jornades que només pot suportar amb dobles whiskies sense gel. A dins hi troba unes persones que, tot d’un plegat, esdevenen una mena de família: Etham, amb un membre prodigiós que deixa fotografiar a canvi d’unes lliures; un racista que odia els negres; un gallec de qui no et pots fiar; i el cap de l’hotel, que darrere d’uns ulls blaus com el cel deixa entreveure certa tirania.

L’afició a la beguda, el sexe i les baralles acompanyen al nostre protagonista durant tota l’obra, fent d’aquesta una vertadera muntanya russa de sensacions i emocions, fins al punt de voler ajudar el protagonista i veure’t frustrat per no poder traspassar les seues pàgines.

Aquí teniu els primers capítols del Premi Joanot Martorell del Joan Jordi Miralles!

Títol: Aglutinació
Autor: Joan Jordi Miralles
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Premi de narrativa Joanot Martorell de Gandia
Pàgines: 176
ISBN: 978-84-297-7642-3
PVP: 19€

Mai més sola, de Mary Higgins Clark

Preparant aquesta ressenya vaig descobrir que els americans que tenen la traça de posar noms a tot diuen que les novel·les de la gran Mary Higgins Clark pertanyen al tipus “the ideal book for the beach bag, picnic hamper, or carry-on luggage.” I tenen molta raó. Sempre dins del  gènere negre, d’intriga, de suspens o, com en dèiem abans, “de detectives”.

Posem, doncs el llibre a l’equipatge de mà, traguem-lo abans d’enterrar-lo al nínxol que tenim a sobre del nostre seient de l’avió, del tren o de l’autocar i disposem-nos a conviure amb els personatges que aquesta vegada Clark ens situa en el vaixell més luxós que us pugueu imaginar. I no a principis del segle XX, sinó ara mateix.

L’ambient és com si la catifa vermella dels Oscars es posés a navegar durant sis dies per fer el trajecte Nova York – Southampton, primera escala d’aquest viatge inaugural del Queen Charlotte.

És impossible no posar imatges i cares a aquests personatges i escenaris: “Titànic”, les sèries de Poirot navegant pel Nil, el Poseidón, però també “E la nave va”, de Fellini, amb els seus personatges desmesurats i amb el llançament a l’oceà d’unes cendres.

Tot i ser una novel·la (anava a escriure un film) eminentment coral hi ha un personatge que acaba centrant el nostre interès: Cèlia Kilbride, experta en pedres precioses que ha estat convidada al creuer per fer unes conferències que distreguin els distingits i riquíssims creueristes. A ella li ha anat de perles (😉) la invitació ja que està sumida en un terrible embolic per causa de l’estafa practicada pel seu xicot (amb qui s’havia de casar al cap de pocs dies).

També navega una megamilionària, Lady Emily Haywood (Lady EM, per als amics i la premsa de paper cuixé), que posseeix un collar de maragdes que, diuen, va pertànyer a Cleòpatra la qual se’l va posar quan va decidir suïcidar-se. Naturalment té una llegenda de maledicció per qui gosi posar-se’l i Lady EM anuncia que se’l posarà a la primera festa del creuer.

Hi ha molts més personatges ben caracteritzats, cadascun amb les seves dèries i capficaments. No desvelarem res més!

Però, si algun dels lectors és fidel seguidor de l’obra de la Mary Higgins Clark s’adonarà que entre els passatgers hi ha la inefable parella seixantina formada per Willy i Alvirah, un exlampista i una exdona de fer feines que, ja fa temps, van treure la grossa de la loteria de Nova York, cosa que els ha permès fer el que els ve de gust. I a ella li agrada exercir de detectiva amateur cosa que fa exitosament en històries que Clark escriu des de 1987. Que aquesta parella viatgi a bord ens dona la tranquil·litat que acabaran desentrellant molts embolics.

Si contemplar com els glamurosos no són ben bé el que volen semblar us distreu de les cabòries i de l’actualitat, aquest és el vostre llibre. Us garanteixo que quan anunciïn que cal cordar-se el cinturó perquè esteu a punt d’arribar haureu oblidat que els seients són estrets i que les turbulències han fet ballar l’avió o l’autocar.

Gaudiu del viatge i del llibre!

Aquí teniu els primers capítols de l’última novel·la d’aquesta gran dama del gènere negre!

Títol: Mai més sola
Autor: Mary Higgins Clark
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Èxits
Traducció: Núria Parés Sellarés
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-297-7641-6
PVP: 18,90€

Bon dia, són les vuit!, d’Antoni Bassas

Acabo de llegir-me en dues tirades -dos cops que he obert el llibre, en dos cops que me l’he acabat!- un llibre que m’han dedicat: “Als oients d’El matí de Catalunya Ràdio”.

Sí! Perquè vaig ser durant anys una seguidora fidel d’aquest programa de l’Antoni Bassas que podia escoltar més o menys estona segons l’horari laboral que tenia.

Bon dia, són les vuit!, que ha estat molt justament premiat amb el Josep Pla 2018, és més coses que la crònica del programa el MCR (el Matí de Catalunya Ràdio) entre 1995 i 2008.

El primer capítol -”La veu que desperta la gent”- conté algunes reflexions sobre el periodisme, sobre què significa fer un magazín des de ben d’hora al matí entrant a la casa dels oients, seguint-lo a la dutxa o mentre esmorza i finalment acompanyant-lo al cotxe anant a treballar… Són uns moments de gran impacte i Bassas ho enllaça amb els que ocupaven el poder en cada moment -Pujol, Maragall, Montilla, Aznar, Zapatero…- i com es comportaven i utilitzaven a través de les entrevistes.

El segon capítol, “Dels tres tenors a Carles Capdevila”, és una evocació dels tertulians i col·laboradors que van donar caràcter al programa. Alguns, tristament, ja no hi són. És una delícia recordar-los a tots i també recordar com cadascun d’ells, des de les seves professions i posicions, van anant enriquint-nos i fent-nos més savis.

Aquesta evocació segueix al tercer capítol, “Històries viscudes”. Haig de reconèixer que algunes històries les havia oblidat completament, però d’altres les recordo nítidament o dramàticament. I són testimonis dels comportaments d’alguns entrevistats o dels actors voluntaris o involuntaris de l’actualitat d’aquells moments. Es recullen també els esforços per sortir fora de l’estudi, per entendre millor la realitat i fer un millor periodisme, com el programa que es va fer des de Moçambic.

Però el llibre no és només la crònica del programa, és també la crònica del jove periodista que es va fent, va madurant i la seva lluita per mantenir la independència professional resistint la pressió dels diferents partits polítics que, quan no tenen poder, reclamen sempre més pluralitat i, quan en tenen, fan tot el que poden (pressionen, canvien directors o amenacen) per imposar la seva visió. I és també la crònica de l’evolució de la vida política: els canvis de governs, els atemptats o la crònica del canvi en la relació entre Espanya i Catalunya percebuda en les reaccions dels seus oients.

En el capítol “La crosta nacionalista” la crònica s’accelera i enriqueix. Són els últims anys del programa, amb el PSC al poder. El període de la tramitació de l’Estatut, la creixent tensió en les relacions entre Espanya i Catalunya, i l’aparició incipient de l’acusació d’adoctrinament per part mitjans públics catalans.

L’Antoni Bassas, que ha trigat 10 anys a descriure el que va passar fins la seva no renovació al capdavant del programa ho fa de manera elegant. La part on s’explica l’origen de la famosa “crosta nacionalista” és digna de lectura i reflexió per aquells que volen fer de la informació la seva professió.

El llibre acaba amb la crònica dels seus 1.500 dies a Amèrica. Bassas ja no saluda des de la Diagonal de Barcelona i ens dona la seva visió de l’Amèrica (del nord, of course) que ell ha pogut conèixer.

En algunes entrevistes, l’autor, parlant del seu llibre, ha fet sortit la paraula agraïment: als seus col·laboradors de la ràdio -aquells de qui no transcendeix casi mai el nom- i també als molts testimonis d’oients que li van manifestar el seu suport.

Moltes gràcies, Antoni Bassas, per haver deixat tan ben escrit el testimoni d’un programa de ràdio que, seguint i eixamplant el camí que havia obert Josep Cuní -com no et canses de repetir- ens ha marcat als que et seguíem. I gràcies per permetre que els molts que no ho van fer -simplement perquè els anys passen i llavors eren nens-, coneguin de primera mà la versió del que va ser aquella aventura col·lectiva.

Recomano a aquests darrers, als “massa” joves, que no us perdeu la lectura d’aquest Bon dia, són les vuit. Als antics seguidors no cal que us en digui res, segur que ja feu cua a la llibreria.

Aquí teniu els primers capítols en pdf del Premi Josep Pla 2017 de l’Antoni Bassas.

Títol: Bon dia, són les vuit!
Autor: Antoni Bassas
Editorial: Destino
Col·lecció: L’ANCORA
Premi Josep Pla 2018
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-9710-272-8
Preu: 20,50€

L’amic de Praga, de Joan Manuel Soldevilla

Els protagonistes de L’amic de Praga, de Joan Manuel Soldevilla, són, en paral·lel, quatre persones: dues de reals ja desaparegudes, i dues d’inventades.

Jaume Ministral Masià, gironí que uns quants recordem per haver signat els guions d’El Doctor Caparrós , programats a la TVE de Catalunya el 1979 amb seqüela el 1982, o potser per algun dels 13.000 guions que va escriure per al programa radiofònic El humor y la radio emès durant més de trenta anys per RNE. Quan, portat per la curiositat que desperta el llibre entro a la Viquipèdia descobreixo que també era el guionista de la Campaña Benéfica que protagonitzaven el Senyor Dalmau i el Señor Viñas. I moltes més coses.

L’altre personatge és Frantisek (Francesc o Francisco) Kriegel, metge txecoslovac comunista i jueu, el nom del qual no diu res a gairebé ningú que no sigui un estudiós del que es va anomenar la “Primavera de Praga”  on va tenir un paper destacadíssim i que el llibre ens descobreix com un molt notable homenot de pedra picada, fidel als seus ideals fins a les més dures conseqüències. I a la Txecoslovàquia postprimaveral eren molt dures.

L’amic de Praga és un llibre sobre dos personatges reals que molt pocs coneixíem abans de llegir-lo i que acaba resultant una lectura apassionant.

Els altres dos protagonistes, la Dacs i el Tarongi -els personatges de ficció-, són dos investigadors en el sentit acadèmic de la paraula, que es llencen amb entusiasme a estirar el fil que han trobat per casualitat i empesos per la xafarderia després de trobar una novel·la negra a la fira del llibre vell de Figueres, signada per un autor de nom que sembla nòrdic: Lardsinim.

Soldevilla, amb gran habilitat ens va fent saltar, en el calendari i en el mapa, tot acompanyant els investigadors en la seva apassionant recerca que els duu a un impressionant conjunt de documents autògrafs miraculosament conservats per la família de Ministral i, en menor mesura, per l’Arxiu Nacional de Txèquia. L’arxiu familiar conté també testimonis de persones com Teresa Pàmies, que va conèixer Kriegel, o Horacio Sàenz Guerrero que es va arriscar a publicar un article de Ministral sobre el comunista Kriegel a La Vanguardia Española el 1968, en ple franquisme.

Resulta apassionant anar seguint l’itinerari d’aquests dos personatges tan diferents que, després de conviure i col·laborar al front durant la batalla de l’Ebre, queden units per uns fortíssims llaços d’amistat malgrat el pas dels anys i la difícil comunicació entre els dos cantons del teló d’acer.

No vull avançar-vos res però us asseguro que descobrireu el gruix de la personalitat dels dos amics a través de les seves -molt- accidentades vides.

Repassant abans de tancar aquesta ressenya m’adono que, ja a la segona pàgina, Soldevilla fa que els investigadors ens expliquin quin és el camí que ell ha decidit seguir:

– És un bon material, no et dic que no, però no sé pas què en farem, de tot això.
– Una novel·la, ja t’ho he dit.
– Tu és que veus històries pertot. Són fets objectius, el que més li escau és un assaig.
(…)
– L’assaig ens permetria ser ordenats i metòdics, sistematitzar la recerca. Tot plegat ha estat una mica caòtic i casual.
– Ja ho sé però m’hi resisteixo. Trobo que el material té una emoció que no es pot deixar perdre -s’entusiasma ell-, una intensitat, d’alguna manera, narrativa. Els caràcters, les motivacions… no ho trobes extraordinari?
– No t’embalis, tu, ara.
– Hem d’escriure una novel·la sobre la memòria i l’amistat, ho tinc claríssim.
– Mira que ets cursi (…) D’acord, tu guanyes, com sempre. Serà una novel·la.
(p.12)

Jo afegiria que, a més de la memòria i l’amistat hi ha moltíssima acció, sovint trepidant i digna d’un thriller.

Em costa qualificar aquest llibre extraordinari com a novel·la però, certament, Soldevilla ha aconseguit enganxar-me a uns personatges molt poc valorats que mereixien que algú ens fes descobrir amb aquesta “emoció i intensitat narrativa”.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols d’aquest L’amic de Praga de Soldevilla.

Títol: L’amic de Praga
Autor: Joan Manuel Soldevilla Albertí
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-664-2336-6
Preu: 19,90€