nosaltresllegim.cat

@Ed_62 @Grup62 #BCNPoesia

Les elegies són arriscades perquè, a poc que se’n vagi la mà del poeta, la llàgrima fàcil s’apodera del vers i queda tot plegat fet una coca. Però si voleu un bon exemple contemporani d’aquest gènere, on la contenció regni per sobre del drama que és la mort d’un germà i ens faci percebre’l -si això és possible- encara amb més rigor, llegiu-vos Dol.

Vint-i-cinc poemes que ens parlen de família, de mares i fills, de transcendència, de complicitats i, per damunt de tot, de la desolació que ens porta la pèrdua. Tot sense ni un bri d’afectació postissa.

El llibre s’obre amb un poema en què la mare neteja el Crist de la creu; “on s’acaba tot és on tot recomença” -hi diu. Bé doncs, en el darrer poema hi torna a aparèixer una mare, la del germà mort de l’autor, la del propi Txema Martínez, per tant; Mare, és de veres que sóc mort? -li pregunta. I entre aquests dos punts de la circumferència, pensaments tan inquietants com aquests:

caminem plegats com si estiguéssim lluny.
Somni

Dec el millor que posseeixo en mi
tan sols al sofriment.
Significació del dolor

Busco per no trobar el que ja no
existeix sinó en mi.
Clar d’infància

Per acabar aquest comentari us vull confessar que m’he llegit aquest llibre mentre estava avaluant diverses pòlisses d’assegurança de vida i, tot plegat, m’ha fet pensar molt, potser massa i tot! I avui et moriràs, com cada dia. Déu n’hi do, quina fragilitat i quina certesa contra la qual no hi ha pòlissa que valgui!

Títol: Dol
Autor: Txema Martínez
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Poesia
ISBN: 978-84-2977-089-6
PVP: 18€

@labutxaca @Grup62

En Marcel s’ha cruspit La rebel·lió catalana, d’Antonio Baños, i ens en fa la ressenya. Aquí la teniu!

Aquest és un llibre sincer que escapa de l’anàlisi política estricta. No és un assaig d’aquells que sembla un article allargat de la revista d’Òmnium Cultural. És un llibre que no defuig el punt de vista personal, que no aspira a ser la revelació del missatge d’això que comencen a sentir molts catalans: les ganes de marxar. Jo sóc un d’aquests catalans!

Per dir-ho d’alguna manera, La rebel·lió catalana que explica l’Antonio Baños -potser el coneixeu del programa Ànima del 33- és la visió i sentiment d’una cosa que un munt de catalans comença a sentir sense cap por fruit de la cleca i el calbot constant per part dels mèdia, la societat i la política espanyola. És allò del “escolti, vol dir que cal aguantar tota aquesta mandanga? Nosaltres, si no els fa res, anirem tirant…”.

M’ha agradat especialment com Baños estructura el llibre, ja que hi ha molts dubtes que poden sorgir d’un procés com el d’aquesta rebel·lió catalana: des de no-tonteries a nivell social com ara contra qui jugarà el Barça, fins a com han estat els processos previs d’independència (la dels Estats Units, etc.), els tremolors de cames de la banca o la immaculada i inamovible constitució. Ha arribat un moment en què tot això, no comença a ser igual però sí que cal fer via.

Tot això, escrit amb un estil extremadament àgil -trobo molt encertada l’analogia Star Wars que fa de l’Estat espanyol i l’Estrella de la Mort-, molt documentat i encapçalat, a cada capítol, amb alguna cita d’aquelles que et fan dir: “què coi estem fent aquí encara? Són frases que poden ser de fa 400 anys o de fa 400 dies… però diuen el mateix!”. Aquí teniu algunes de les cites que il·lustren cada capítol:

“La Generalitat está para otras cosas. Para hacer carreteras y poco más” – Mariano Rajoy.
“Todos los catalanes son una mierda” – Luis de Galinsoga, Director de La Vanguardia, 21 de juny de 1959.
“Para mí, ser nacionalista y ser culto e inteligente es incompatible” – Txiqui Benegas.

Com a contrapunt d’aquest,

“Tenim unes ganes terribles de deixar de ser nacionalistes però no ens deixen” – Joan Fuster

I per acabar, de nou, el gran estadista i poeta:

Is very difficult todo esto – Mariano Rajoy parlant amb David Cameron.

Ai mareta, quina mandra! Potser és hora que a Espanya deixin de parlar de nosaltres, oi? Jo crec que marxant…

Títol: La rebel·lió catalana
Autor: Antonio Baños
Editorial: Labutxaca
Col·lecció: No ficció
Pàgines: 264
ISBN: 978-84-9930-653-7
PVP: 14,90€

@ColumnaEdicions @Grup62

Ens abandona el fred i jo el que faig és submergir-me en plena Guerra Freda. Que bèstia, que bèstia!!!

Berlín és encara una ciutat dividida, separada i amenaçada pel maleït mur.

Aquest llibre ens narra la història d’amor entre un escriptor americà que es vol fer el bohemi, en Thomas Nesbitt, i una dona, la Petra Dusmann, que treballa a la part Occidental de Berlín, a Radio Liberty, mentre fa d’agent per la Stasi. Lògicament, la Petra no treballa per a la policia política alemanya per simpatia, sinó per pura i dura imposició.

Entre tots dos neix l’amor amb un ímpetu, una força i una passió tan devastadora com un tsunami, però hi ha tantes coses a l’aire, tanta por, tanta desconfiança de tot i de tots… Tot s’aguanta amb un equilibri tan precari que és facilíssim que es desintegri com si fos fum; que desaparegui com un castell de sorra a la platja.

Encara que el plat fort del llibre és la història d’amor entre aquests dos personatges, no és precisament el que més m’ha agradat. En canvi apareixen personatges de segona fila que valen el seu pes en or i que estan narrats d’una forma magnífica.

La sordidesa extrema dels barris del Berlín Oriental, la pobresa, el terrible fred, l’absència de qualsevol caprici, els jonquis anant amunt i avall pels carrers gelats com autèntics zombis… Això, trobo que l’autor és capaç de narrar-ho d’una forma extraordinàriament realista.

Tot i que pel meu gust hi ha un excés de sucre, és una bona novel·la.

Títol: El moment en què tot va canviar
Autor: Douglas Kennedy
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 720
ISBN: 978-84-6641-467-8
PVP: 22,50€

@Ed_Proa @Grup62

El parèntesi més llarg és el darrer llibre de relats que enguany ha publicat la jove escriptora barcelonina Tina Vallès (Barcelona, 1976) i que ha estat mereixedor del Premi Mercè Rodoreda 2012. Anteriorment havia publicat els reculls de relats L’aeroplà del Raval i Un altre got d’absenta.

Nosaltres, les meves darreres lectures em fan pensar que a la literatura catalana s’hi està produint un relleu generacional pel que fa als autors que practiquen amb èxit el gènere dels relats. Als ja reconeguts Quim Monzó, Empar Moliner i Sergi Pàmies, darrerament s’hi estan afegint noms com els de Ramon Erra i Bel Olid, entre d’altres. I en aquest darrer grup cal afegir-hi també la Tina Vallès.

Amb els contes que formen El parèntesi més llarg l’autora aconsegueix captivar el lector perquè mostra, amb una prosa sense gaire complexitats, diverses situacions que, si no ens han passat ja, és molt probable que ens puguin passar. ¿Qui no ha decidit agafar el metro per arribar abans a un lloc i resulta que la pantalla de l’andana, quan falten pocs segons per a que arribi el metro, torna a marcar el rellotge en dos minuts i mig? ¿Qui no ha estat mai amb una persona i en aquell mateix moment pensa en altres persones? ¿Qui no ha trucat mai una companyia telefònica i no se n’ha sortit amb els teleoperadors de torn?

En aquests contes veureu com la Tina Vallès juga amb les situacions creades i amb la psicologia dels personatges, i d’aquesta manera aconsegueix convertir aquest parèntesi del títol en una pausa més mental que no pas motriu.

Nosaltres, no dubteu que El parèntesi més llarg és un molt bon regal i una molt bona lectura.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Autor: Tina Vallès
Títol: El parèntesi més llarg
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
ISBN: 978-84-7588-350-2
Preu: 17.90 €