nosaltresllegim.cat

Títol: Per què, Mou?
Autor: Jordi Costa
Editorial: Columna
Col·lecció: No ficció
Pàgines: 64
ISBN: 978-84-6641-425-8
Preu: 7,95€

En Marc, el nosaltres més culé de la blogosfera, s’ha llegit el llibre Per què, Mou? del Jordi Costa, el col·laborador del Futbol a Rac1, i ens l’explica al Nosaltres.

Per què, Mou? és un llibre que recopila les frases més cèlebres i que han creat més problemes, controvèrsia i polèmica de l’entrenador del Porto, el Chelsea, l’Inter i el Reial Madrid.

El recull de frases comença el 2004 i hi podem trobar perles com aquesta: “En els últims cinc anys no hi ha hagut cap partit en què el meu equip hagi tingut menys possessió que l’oponent”. Com sàviament ens apunta en Jordi Costa això ha anat canviant amb el temps…

Durant el llibre podem trobar tots els seus enfrontaments amb Arséne Wenger, Claudio Ranieri, Raymond Doménech (exentrenador de la selecció francesa) i altres entrenadors que competien amb ell. Fins i tot hi trobem el que popularment coneixem com “una galeta” cap al seu president al Chelsea, Roman Abrámovitx.

Un exemple dels seus enfrontaments amb entrenadors més “senyors” (com ara Guardiola o Wenger) el podem trobar en frases com ara aquesta: “No em creureu, però la carrera Wenger mereix que guanyi la Champions. Gairebé tots els grans entrenadors l’hem aconseguida, i em sap greu per ell”.

Per què, Mou? és un llibre entretingut i amb molts punts d’humor. Tot s’ha de dir: Jordi Costa, per aquells que l’hagueu sentit a la ràdio, també té aquest humor-mala llet que fa servir l’entrenador del Madrid. Amb la diferència que ell és periodista i l’altre és un traductor! El que ha fet Costa en aquest llibre no només és recopilar aquestes “perles”, sinó també contextualitzar-les, de manera que el lector pot entendre el grau de mala baba que poden arribar a tenir.

Un llibre divertit on podem veure que la fixació de Mou per altres entrenadors ve de lluny. El xandall fa temps que el porta posat.

Títol: En Noah Barleywater fuig de casa
Autor: John Boyne
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 280
ISBN: 978-84-9787-689-6
Preu: 14€

En Noah Barleywater sedueix grans i petits. És un nen que té 8 anys, alegre, preocupat pel que passa al seu voltant, i una mica poruc. I fuig de casa, ben aviat, abans de sortir el sol, tot decidit, sense avisar la seva mare i sense que ningú no el vegi. En Noah vol ser important i viure grans aventures, i sap que això no pot fer-ho a casa. Ha de fugir. I a partir de que s’endinsa en el bosc i comença a visitar altres pobles és quan s’adona que tot és gran i molt difícil.

És en el tercer poble que visita, després de deixar enrere arbres i gossos dachshund que parlen, quan es troba en un lloc màgic: una botiga de joguines, plena de titelles, rellotges que no marquen l’hora correcta i taulons del terra que es mouen; i en aquesta tenda, un vell enigmàtic que té preparades mil aventures per en Noah. Un vell que descobreix en el protagonista un món màgic, on tot cobra vida i tothom té coses a dir i històries a explicar. És amb aquest vell i en aquest poble on en Noah s’adona que les coses no són tan senzilles. El vell li explica la història de la seva vida i de com es va convertir en propietari de la botiga de joguines i en Noah fa el mateix amb anècdotes de la seva curta vida.

La lectura del llibre En Noah Barleywater fuig de casa t’acosta a la joventut i et recorda els llibres fantàstics que els nostres pares ens explicaven de petits abans d’anar a dormir, on qualsevol cosa és possible. La imaginació és el límit. Però tot i tenir una lectura fàcil, és un llibre idoni tant per a joves com per a adults.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Retrat d’un assassí d’ocells
Autor: Emili Teixidor
Editorial: labutxaca
Col·lecció: labutxaca
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-9930-326-0
Preu: 10,95€

És temps d’anar a la platja i jo, com cada estiu, realitzaré el meu ritual particular: m’estaré barallant amb les onades fins que les meves mans comencin a arrugar-se, després m’estiraré a la tovallola fins que estigui prou seca i, a continuació, formaré una muntanyeta de sorra sota el meu cap, m’embotiré una gorra de manera que m’aparti el sol dels ulls però que no quedi xopa d’aigua de mar i llegiré fins que la calor m’obligui a tornar a l’aigua.

No cal dir que, si voleu emular-me i portar llibres a la platja, haureu de deixar a casa les vostres primeres edicions de luxe signades i recórrer a sofertes i pràctiques edicions de butxaca. De moment, recomano de Labutxaca el Retrat d’un assassí d’ocells de l’Emili Teixidor que segurament us sonarà més com a autor de Pa negre per la seva famosa adaptació cinematogràfica que, per cert, està també en gran part basat en Retrat d’un assassí d’ocells. Jo vaig conèixer l’obra de Teixidor fa molt més temps, però. Aleshores, quan vaig llegir El crim de la hipotenusa, una de les moltes novel·les juvenils d’intriga de l’autor, tenia una mica menys de la meitat dels anys que tinc ara. No us deixeu enganyar pel títol: no calia saber matemàtiques per a resoldre el misteri… Per a resoldre el misteri de la meva edat sí que us en caldrà perquè no us la penso dir.

Llegint Retrat d’un assassí d’ocells he tornat moltes vegades a aquell moment entre la joventut i la infantesa, quan es viu, en paraules de l’autor, “al mateix cor del misteri i de l’ambigüitat”. La veu d’en Tori ens transporta gradualment a una època —la postguerra— i a un instant vital —l’inici de l’adolescència— ple de preguntes però amb poques respostes que han de ser escoltades d’amagat i que provoquen més desconcert que cap altra cosa. La narració és un trencaclosques de records llunyans però gravats amb foc a la memòria: discussions tràgicament inoblidables entre uns familiars i mentors que ens provoquen uns sentiments contradictoris, converses espiades sobre crims que ens toquen de molt més a prop que no voldríem, relats des del cor d’un fugaç company de classe amb qui establirem un lligam que no assimilarem del tot fins molts anys més tard, confessions colpidores d’una mare agonitzant… Poc a poc anem passant de ser espectadors “discretament interessats” (també paraules de l’autor) a compartir l’esclat de sentiment, ràbia i frustració que s’apodera del cor del jove protagonista. Les peces del trencaclosques van encaixant fins que queda un producte ben rodó: quasi tots els misteris són aclarits (encara que no resolts) i al final una conclusió sobre l’amor i la justícia que ho resumeix tot. És la fi de la infantesa, i també de la nostàlgia.

Mentre tanco definitivament el llibre, espero que la seva ombra no m’hagi deixat una marca blanca enmig del bronzejat. El meu cos ja ha sofert prou canvis des de que vaig llegir la meva primera novel·la d’Emili Teixidor.

Ja no som nens.

Títol: Plantes d’interior
Autor: Borja Bagunyà
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-9787-728-2
Preu: 17€

Els qui em coneguin sabran que no menteixo quan dic que m’agraden les plantes. De fet, m’agraden molt, les plantes! Tinc el balcó amb rosers, una maduixera, una marialluïsa, begònies, hibiscus… En fi, un regitzell de fulles i flors que demanen les atencions meves i de la meva filla molt sovint, la qual cosa ens ajuda a tenir projectes en comú. Són coses senzilles -hem de transplantar el romaní, la clavellina necessita adob, ha arribat la mosca blanca a les margarides- que ens distreuen, ens fan escapar de la rutina i ens permeten reflexionar juntes sobre qüestions que són menys trivials que no semblen -trobo que observar una peònia permet abordar el tempus fugit tant com llegir Virgili, per exemple-.

Les plantes d’interior em costen una mica més. Les trobo més delicades i necessito més concentració per acostar-m’hi. La meva filla, directament, les ignora. Ella s’estima més el contacte amb el sol i l’adob, mentre jo sóc dins amb les petites eines que tinc per remenar-los la terra, podar-les perquè mantinguin l’equilibri estètic, portar-les a la pica per netejar-ne les fulles…

Aquesta primavera em van regalar una orquídia. Al principi em va meravellar la bellesa de les flors però alhora em va espantar: es veia difícil de tractar. Requereix paciència, constància i poca pressa. Després d’unes quantes setmanes d’estar juntes puc afirmar que ja ens portem bé. Jo sé que no puc esperar d’ella grans tardes de sarau amunt i avall, terrejant i transplantant, però que ningú com ella m’obsequiarà amb una forma preciosista, amb un encís que em pot portar a pensar sobre tot i res…

Però jo venia aquí a parlar d’un llibre…

Què hi trobaran, els lectors? Puc dir-li el que no hi  trobaran: ni humor de patacada ni quadres de costums ni aquesta psicologia vulgaritzada de desitjos reprimits i d’èdips mal resolts que ha fet de tots nosaltres una mena de freudià feliç de sentir-se dir el que ja sap.
Plantes d’interior, d’en Borja Bagunyà (p. 186)

Aquí trobareu el primer capítol de Plantes d’interior en pdf.