El nét del pirata, de Manuel Cuyàs

elnetdelpirata

@Ed_Proa @Grup62

Tothom té un passat

Ja ho deia Joan Capri parlant del protagonista d’una pel·lícula: “es veu que aquell home tenia un passat”.

Efectivament, tots tenim un passat. I com els casquets polars, la memòria dels periodistes que han estat testimonis del nostre passat recent ha entrat en un període de desgel: Nadal, Foix, ara … És una moda? Beneïda moda per als aficionats al gènere de les memòries, sempre a cavall entre la Història amb majúscules i la petita història local i familiar, especialment quan qui escriu les memòries té coses per explicar viscudes de primera mà i sap fer-ho amb amenitat i ofici. A més, cal dir que, per edat, tindrà temps d’escriure, d’aquí vint anys un segon volum de memòries.

El títol del llibre ens remet a la curiosa història de l’Antoni Cuyàs, mataroní nascut el 1802 que, ja vell, escrivia:

Mis abuelos y mis padres han vivido en la ciudad de Mataró. Mi padre de linaje humilde, se había dedicado a las bellas artes, especialmente al dibujo y al grabado. A los catorce años, no habiendo pasado dos del fallecimiento de mi buena madre, me sacó del colegio y me puso a su lado a trabajar, esperando que enseñándome sus habilidades me daría carrera que asegurase mi subsistencia venidera. Pero en este tiempo principió una revolución en mis ideas. Sentía los instintos, las necesidades y la ambición de hombre. Las mujeres que miraba con profundo interés, las nuevas amistades que contraía, un deseo vehemente de jerarquía social, me impelían a dirigir un constante pensamiento a mi sombrio porvenir. Tenia una repugnancia irresistible a la ocupación que me habia destinado mi padre, no adelantaba en ella, no se armonizaba con mis inclinaciones ni vislumbraba en mi patria esperanza lisonjera para mí (…)

El año de 1817 le dije a mi padre que mis abuelos maternos habian sido marinos y yo quería seguir también esta carrera. Que para conseguir una fortuna estaba resuelto a emprender toda clase de empresas y peligros, y que esperaba lograrla o morir en África o en América, para cuyo logro queria estudiar la Náutica” (…) “En febrero o marzo de 1820, segundo día de carnaval, fuí examinado en Arenys de Mar y recibí el nombramiento de agregado a los pilotos. (Pgs. 279-280)

Va anar a fer fortuna a les Amèriques i va fer, entre moltes coses i per poc temps, de corsari al servei de la República Argentina. D’aquí el sobrenom de Pirata. El 1865, amb la fortuna feta amb les altres “moltes coses” torna a Mataró -amb la Mariquita, esposa en segones núpcies- sense descendència. Morta la Mariquita i amb 86 anys decideix casar-se amb una dona de 50 anys que té una germana vídua d’un ferroviari de cognom Cuyàs, sense relació amb el senyor Antoni, que té un primogènit de nom Manuel que heredarà (i malversarà) la fortuna. És el besavi del nostre Manuel Cuyás.

Fins aquí la justificació del títol, El nét del pirata, però el llibre no va per aquí. No és una altra història de les aventures d’un altre indiano. Antoni Cuyàs es construeix una casa senyorial a la Rambla mataronina. Allà va néixer, ha viscut i viu Manuel Cuyàs, l’autor del llibre. I la casa és el testimoni mut de la història recent de Mataró. Veu la petita història familiar i viu el trànsit de Mataró de vila marítima, sense port,  al Mataró postindustrial i encara no pseudosuburbi de la Barcelona dels nostres dies.

Cuyàs escriu molt bé i al servei d’allò que explica sense floritures literàries. A la manera de Josep Pla però sense tants adjectius. En el llibre hi ha humor, tafaneries, discretíssima però potent mala bava i molt d’amor cap a la ciutat de Mataró. Un amor que no és cec -només cal llegir la llista de les “capgrossades”- però que potser per això és més profund i sincer.

I com sol passar, com més local és allò que se’ns explica, més universal és l’interès que ens desperta.

No us perdeu aquesta crònica de la nostra història recent. M’agraïreu el consell.

I sobretot, recordeu que el pèsols, les favetes i les mongetes del ganxet han d’haver “vist el mar”.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: El nét del pirata
Autor: Manuel Cuyàs
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-7588-467-7
PVP: 17.50€

Dies de frontera, de Vicenç Pagès Jordà

diesdefrontera

@Ed_Proa @Grup62 @Whistplayers

En Jordi Lon se’ns estrena al Nosaltres amb tot un Premi Sant Jordi! Aquí teniu la seva ressenya dels Dies de frontera del .

Hi ha moltes menes de fronteres: físiques, polítiques, mentals… Però, sobretot, hi ha fronteres vitals. Vénen instal·lades de sèrie en el nostre disc dur i ens permeten transitar de forma conscient entre les etapes de l’existència. Algunes, com el pas de la vida a la mort, són contundents i inevitables -amb permís d’Eduard Punset. Però d’altres, com el pas de la joventut a l’edat adulta, són dinàmiques, intangibles i estan eternament subjectes a revisió. Els protagonistes de Dies de frontera (premi Sant Jordi 2013) són víctimes d’aquesta arbitrarietat. Conscients de la indefinició existent al voltant del concepte de maduresa, i sense un tutorial de Youtube que els expliqui quin és el proper pas, s’instal·len en aquella terra de ningú anomenada qui-dia-passa-anys-empeny fins que el sistema es penja i demana ser reiniciat.

Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963) explora amb habilitat els terrenys pantanosos d’aquesta no-frontera, aquesta zona de transició que ve més determinada per l’actitud vital de cadascú que no pas pel fet de canviar el tres pel quatre en la primera espelma del pastís d’aniversari. Amb una tècnica narrativa a mig camí entre el collage i la novel·la psicol·lògica, Pagès planteja una trama aparentment senzilla, on els personatges ens vénen dibuixats, a parts iguals, per allò que fan, allò que pensen i allò que pengen al seu mur de Facebook. I on la veu del narrador treu el nas per interpel·lar directament els lectors i acabar de situar-los en la línia espai-temps.

Els fans d’Els jugadors de whist, l’anterior i exitosa novel·la de l’autor (Premi Crexells 2009), trobaran en aquest nou llibre elements familiars, reconeixibles, del seu univers literari: d’una banda, l’ús constant de la cultura pop com a material narratiu (de les sèries a la música, passant per la publicitat i la moda). De l’altra, la irrupció de Figueres i, per extensió, de l’Alt Empordà, com un escenari rellevant, que influeix els personatges i arriba a determinar-ne les decisions. Això sí: que ningú no s’esperi trobar-hi l’Empordà mitic, idealitzat per poetes i estiuejants, sinó un paisatge real, a trossos viu a trossos decadent, farcit d’eixos viaris i prostíbuls a l’engròs, i amb rastres evidents de l’incendi de 2012. Una terra, ai!, de frontera.

Moltes gràcies pel teu escrit, Jordi! T’esperem més sovint pel Nosaltresllegim!

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Dies de frontera
Autor: Vicenç Pagès Jordà
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT
Premi Sant Jordi 2013
Pàgines: 328
ISBN: 978-84-7588-473-8
PVP: 21,50€

Modernet de merda. El manual, del Modernet de Merda

modernetdemerdaelmanual

@Fanbooks_ @ModernetdeMerda @Grup62

Sóc modern però el més important…

Uf. Val. Això serà complicat encara que la lectura hagi valgut la pena… Diu l’introducció del llibre Modernet de merda. El manual que aquest llibre no és per a gent com jo. També diu que no és per a gent que ja és un Modernet de Merda. La resposta té sentit: ¿per què explicar-me a mi una cosa que no podré assolir mai o per què explicar-la a algú que no necessita que li expliquin la seva naturalesa? Té raó. Malauradament té raó. Ser hip és molt dur però el més important…

Jo tinc un problema de base. Tinc un nivell de tolerància del “per lluir s’ha de patir” massa baix per poder suportar els preceptes -per començar- estètics de la modernor: sóc incapaç de cordar-me una camisa de quadres fins la nou del coll, sóc incapaç de portar pantalons que em provoquin un coàgul al panxell de la cama i estimo massa els meus peus per posar-me unes sabates de punta i mirar l’horitzó amb indiferència mentre van creixent uns galindons (els coneixereu perquè la gent els anomena “juanetes”) amb una força inapelable. Per lluir s’ha de patir però no em feu patir tant que puc acabar saltant per una finestra i no acabaria en una terrasseta del barri de Gràcia.

Aquest Manual del Modernet de Merda és un retrat sagnant i alhora una guia sobre aquella gent que quan em trobo pel barri on visc -sí, visc a Gràcia- només em provoca un pensament: i a tu què t’ha fet el món per haver de patir d’aquesta manera la vida enlloc de gaudir-la?

Però més enllà de la roba i el patir, en aquest manual hi trobareu referents intel·lectuals, mapes i guies dels llocs més hip de Barcelona (què us pensàveu? Que parlaria de Mataró o El Prat?), i concretament Gràcia, el Born, Poblenou,… gràcies en gran part al Time Out. Però també hi trobareu maneres de preparar una amanida i dir-ne gintònic després de posar-hi una mica de ginebra i tònica. Això si no sou de beure Moritz…

En voleu més? En aquest llibre podreu saber quins són els enemics de la modernor, què fer en cas de tenir un veí mainstream, a quins tallers us heu d’apuntar, i sobretot, a qui heu d’adorar a més de la Bibiana Ballbé, Steve Jobs (i Apple en general), els Manel, el David Carabén, Julian Assange o Islàndia com a país i concepte. I si necessiteu conèixer el vostre grau de modernor, no cal que patiu: hi ha un “test modernet” que us donarà les respostes als vostres dubtes existencials i modernets.

Jo que ja sóc massa antic per ser modernet us recordaré allò que cantava en Pau Vallvé en èpoques de Myspace, ara ja una xarxa vintage o per losers: “Sóc modern però el més important és que la gent ho sap”.

Per cert, com ens hem de sentir al Nosaltresllegim quan un twitstar com el @ModernetdeMerda et fa un retwit?

Apa. Llibre ressenyat. I ara no em molesteu més, que he de comprar les entrades al Verdi per veure la peli del Haneke que encara no s’ha estrenat i després passar per l’Apple Store a veure què hi ha de nou per poder escoltar el nou single de Mishima mentre miro receptes de cupcakes a l’iPhone. Ens trobem a l’FNAC per comentar l’Indigneu-vos! de Stephane Hessel, val? Visca els clàssics però no gaire estona.

Títol: Modernet de merda. El manual
Autor: Modernet de Merda
Editorial: Fanbooks
Col·lecció: NO FICCIÓ
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-15745-33-4
Preu: 12,95€

Això és tot, de James Salter

aixoestot

@Ed_Empuries @Grup62

L’Andreu Sentí se’ns estrena al Nosaltresllegim amb l’Això és tot de James Salter. Aquí teniu el seu escrit. Li ha agradat molt!

 ha publicat a Amèrica la seua sisena novel·la, All that is, lloada per la crítica com l’obra que el converteix en un dels millors autors contemporanis. Fins i tot Richard Ford l’ha considerat “el mestre”. Feia més de 34 anys que no havia publicat cap novel·la i quan és a la vora dels 90 anys, Salter ens regala aquesta gran ficció: Això és tot, traduïda al català pel Ferran Ràfols.

Aquesta novel·la explica la vida de Philip Bowman, un jove oficial de la marina nord-americana que combat en la Segona Guerra Mundial. Quan torna a casa estudia a Harvard i aviat troba faena d’editor. En el pla professional viu una carrera d’èxit, amb reunions amb escriptors, festes literàries, viatges a Europa. En canvi, en el pla sentimental, malgrat el seu caràcter seductor i diverses aventures, l’amor de debò se li resisteix. I cada relació és diferent. Amb la Vivian, la seua primera esposa, no comparteix gran cosa; amb l’Enid, una editora londinenca de qui s’enamora bojament, no troba el mateix compromís; i amb la Christine, amb qui semblava que vivia en una plenitud total, les coses no van com s’esperaven. Efectivament, la vida pot canviar en qualsevol moment… I per a Bowman, la vida, té un parell de sorpreses reservades.

En poc més de 350 pàgines, el lector assisteix com un espectador privilegiat al recorregut vital de Bowman. El narrador ens acosta a l’estat emocional i a la perspectiva de Bowman sobre la seua pròpia realitat, però mai arriba a ser un narrador indiscret. Això és tot és una novel·la de fets, amb un argument que flueix de forma constant i que dóna poc espai per a la reflexió. Hi passen moltes coses i s’hi expliquen mil històries: vides d’una constel·lació de personatges sempre al voltant de Bowman, com ara la vida familiar i tràgica del seu company editor, l’Eddins, el flirteig del pare de la Vivian amb una joveneta o les aventures de Kimmel, el seu company a la guerra. Personalment, aquesta profusió d’històries m’ha recordat Hemingway i la seua capacitat narrativa. La trajectòria de Bowman i les seues vivències ens mostraran una manera d’afrontar la vida i l’amor, en una època i un país. Narrat sense cap dramatisme -ni en moments d’una certa desesperació ni en estones de joia i embriaguesa-, el temperament n’és la màxima. I algunes escenes m’han semblat magistrals.

Això és tot s’aferra a l’escriptura i a la literatura per conservar la realitat, el record. Com si es tractés d’unes memòries (més o menys) de ficció, l’autor escriu “arriba un moment que t’adones que tot és un somni i que només el que es preserva en l’escriptura té alguna possibilitat de ser real”. Però contràriament al que podria semblar, no trobem ni rastre d’un to memorialístic o reflexiu. Al contrari. Això és tot és una novel·la vitalista que explica la vida de Philip Bowman. I ho explica sense rememorar res, sense diàleg intern, sinó amb un narrador que ens acosta als fets i als sentiments del protagonista.

En el marc de la societat nord-americana posterior a la Segona Guerra Mundial Salter ens mostra un personatge inoblidable, en Bowman, i el testimoni de la seua vida. A mi m’ha agradat moltíssim… i per fi es fa justícia amb Salter: ara ja podem llegir una novel·la seva en català!

Moltes gràcies per la teva ressenya, Andreu! T’esperem més sovint al Nosaltresllegim!

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Això és tot
Autor: James Salter
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traducció: Ferran Ràfols Gesa
Pàgines: 384
ISBN: 978-84-9787-931-6
Preu: 19€

Eufòria, de Xavier Bosch

euforia

@Ed_Proa @Grup62 @XavierBosch

El 2010 va ser Se Sabrà tot, guanyador del Premi Sant Jordi 2009. El 2012, Homes d’Honor. I aquest 2014, Eufòria. Amb aquest tercer títol,  tanca un tríptic sobre el periodisme. Si al primer llibre parlava de la premsa escrita i al segon de la televisió, en aquest cas parla del present i futur del periodisme: el periodisme digital.

Després d’un intent d’assassinat, el protagonista Dani Santana s’està recuperant de les ferides al Institut Stoner. Des d’aquí, amb un equip comprès pel Gratu, un hacker paraplègic, l’Agus, un periodista de bàsquet a l’atur, i la seva ajudant Raquel, posen en marxa nomeselsfets.com, una web des d’on volen fer periodisme d’investigació.

Comencen per voler destapar el dubtós negoci dels visitadors mèdics i els medicaments psiquiàtrics de darrera generació, que creuen que han portat al col·lapse el sistema sanitari.

En paral·lel, tenim una altra trama, la que protagonitza un dels homes més rics del món que pretén muntar Historyland, un gran complex temàtic amb casinos i atraccions a la plana de Vic, amb tot l’entramat d’influències que això comporta i que arriben fins al govern.

Amb aquests ingredients, una prosa àgil i directa, capítols curts i amb frases memorables i “cliffhangers” que t’obliguen a continuar, el relat ens porta, sense poder recuperar l’alè, a veure com els personatges van arribant a situacions cada vegada més compromeses i complexes, fins al pitjor (o millor) desenllaç possible.

I quan acaba la funció, queden unes quantes pàgines per escombrar, tancar els llums i la porta.

I tornar a respirar!

Aquí teniu el primer capítol en pdf i el booktràiler del llibre.

Títol: Eufòria
Autor: Xavier Bosch
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-664-1722-8
Preu: 20€

1960. Quan els nois amb corbata no anaven a la presó, de Jordi Mercader

1960

@ColumnaEdicions @Grup62

Sovint hi ha fets de la història del nostre país, ciutat o barri dels quals hem sentit a parlar als nostres pares o avis però que, per un motiu o per un altre, no hem arribat a conèixer mai prou bé. Els guardem a la memòria, emmagatzemats a la categoria de “batallites” familiars, però com que no ens pica prou la curiositat no els donem més importància fins que un dia un documental a la tele, una notícia al diari o un llibre ens els tornen a posar pel camí.

Això és el que m’ha passat a mi amb la quarta obra de Jordi Mercader, 1960. Quan els nois amb corbata no anaven a la presó. Tots sabem que el període del 1939 al 1975 va ser un dels més durs a Espanya i molts sabem que durant aquest període van sorgir personatges més o menys rellevants en la societat catalana, com l’alcalde Porcioles, el president Pujol o, ja cap al final, Salvador Puig-Antich. Personatges coneguts, alguns d’ells, per haver estat empresonats arrel de manifestar comportaments contraris al règim de Franco. El que passa és que sovint ens quedem en la generalitat dels fets.

En aquest cas, la novel·la se centra en els Fets del Palau, parant atenció en els esdeveniments que van començar amb la famosa frase de Luis de Galinsoga, director de La Vanguardia, “Todos los catalanes son una mierda” en una parròquia de Barcelona en sentir l’homilia del capellà en català enlloc de llatí o castellà. Unes paraules que van generar actuacions reivindicatives contràries al règim franquista aprofitant una visita del dictador a Barcelona.

Així que, si qualsevol de Nosaltres té una mica de curiositat per saber com és que en Jordi Pujol va passar set anys a la presó abans de ser President de la Generalitat, és gairebé indispensable la lectura d’aquesta novel·la de . Això o aneu a la biblioteca, però us ben asseguro que llegir aquesta història és molt més divertit (sense desmerèixer el valor de les biblioteques!!).

Aquí teniu el booktràiler del llibre del Jordi Mercader.

Títol: 1960. Quan els nois amb corbata no anaven a la presó
Autor: Jordi Mercader
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-664-1815-7
Preu: 19,95€

La cinquena planta, de Manuel Baixauli

lacinquenaplanta

@Ed_Proa @Grup62

Alguna vegada us heu preguntat a quina unitat pertany cada planta d’un hospital? Molts cops ho veiem quan pugem amb l’ascensor… n’hi ha d’altres en què ho desconeixem completament.

En  és el protagonista d’aquesta historia autobiogràfica. Un escriptor que tot just en acabar d’escriure la seva obra mestra, L’home manuscrit, es veu assetjat per una estranya malaltia que el deixa immòbil al llit.

No es pot moure, no pot respirar, no pot parlar… l’únic que pot fer, és pensar. Al cap de sis setmanes, però, quan ningú creia que es podria recuperar, ell ho aconsegueix; es recupera en un sanatori on coneix uns personatges ben estranys i descobreix la fascinació obsessiva que li crea el no saber que s’amaga a la cinquena planat d’aquest sanatori.

En Farragut, l’Orfila, Físico, Fíxia, Director, Timoteu o en Dr. Morgot són alguns dels personatges que donen vida a La cinquena planta, una novel·la carregada de girs inesperats que faran que les neurones del lector s’activin buscant relacions impossibles.

Si, si, Nosaltres… aquesta novel·la us farà pensar i no parar de llegir! És una d’aquelles que quan te l’acabes, fa que la resta de la setmana no pensis en res més! Així que si voleu saber què li passa a aquest escriptor, llegiu-la i em dieu a qui o què us recorda…

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: La cinquena planta
Autor: Manuel Baixauli
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-7588-404-2
PVP: 17.50€

Zerozerozero, de Roberto Saviano

zerozerozero

@Ed_Empuries @Grup62

, la veu de la realitat oculta. Ja sabeu, el de Gomorra. El valent o l’inconscient, o el boig o el preocupat, o com el tingueu qualificat. Aquell que està entestat en mostrar tot allò que no volem veure. Aquesta vegada la realitat que vol desemmascarar és la de la coca. La dels efectes que aquesta provoca en l’economia, l’estructura social, la violència i la política a nivell mundial. Les xarxes que la droga més consumida del planeta estableix en tots els punts de la Terra. En tots.

Saviano utilitza un llenguatge directe i punyent. Segurament el llenguatge que el tema mereix. I malgrat que també hi trobem moments plens de poesia no per això ens estalvia horror i crueltat. La traducció de Pau Vidal segurament que també ajuda a llegir-lo d’aquesta manera.

És un llibre dur però carregat d’un aire de veritat tant aclaparador que enganxa. Aporta dades clares, una successió de noms, clans, personatges, moviments estratègics i badades absurdes. Un reguitzell d’espais, de ports, aeroports, boscos, ciutats… una successió de realitat que colpeja tant que ensenya a posar-hi fredor, a trobar el cinisme que de vegades també l’autor utilitza segurament com a eina per alleugerir la tensió. Però alhora també és una seqüència d’interpel·lacions directes, la mostra de la lluita interna d’aquell que ho ha sacrificat tot buscant una altra veritat, buscant saciar aquell desig de saber i de fer saber. Interpel·lacions als mons interiors de la gent que, sense estar implicada directament en el món de la coca, també hi juga un paper. Als nostres mons interiors.

Un llibre on barreja l’assaig més fred i professional amb un monòleg interior totalment íntim sobre el camí i el destí escollit per l’autor. I és que no són pocs els capítols on en algun moment es planteja si fa bé explicant, si no es va equivocar amb Gomorra, si no s’estarà equivocant amb Zerozerozero, si els malsons que pateix després de tants dies vivint amb escorta no són un preu massa car per una feina que ja quasi ningú no escolta.

El descobriment de la conclusió que n’extreu, si és que en treu alguna, us el reservo a nosaltres quan el llegiu.

Em confesso molt poc coneixedora de la realitat de què parla. Confesso que en alguns moments he hagut de fer el cor molt fort per poder avançar en la lectura. Però el desig a seguir llegint que he experimentat des de la primera pàgina, ha fet que valguessin la pena aquests moments. És un molt bon document: amè, cru i poc esperançador… però molt ben escrit. I gràcies a que t’enfronta a realitats, per sort força allunyades de la majoria de nosaltres, ens regala d’altres punts de vista sobre un espai que compartim. Ens regala eines per a comprendre.

Es corre perill si es llegeix? Moltíssim. Obrir un llibre, fullejar-lo, és perillós. Un cop obertes les pàgines d’Émile Zola o de Varlam Xalàmov ja no es pot recular.

Benvingut sigui doncs, el perill de la lectura.

Títol: Zerozerozero
Autor: Roberto Saviano
Editorial: Empúries
Col·lecció: ANAGRAMA/EMPURIES
Pàgines: 462
ISBN: 978-84-9787-929-3
Preu: 22,90€

Barcelona no existeix, de David Castillo

barcelonanoexisteix

@Ed_Empuries @Grup62

La Cristina torna al Nosaltres per ressenyar el Barcelona no existeix del . Aquí teniu el seu escrit!

Només desitjo que en  no sigui la reencarnació de Jules Verne, o com a mínim que no comparteixin data de naixement. I això per què? Resulta que l’escriptor francès va néixer un 8 de febrer (com una servidora) i és famós, com ja sabreu, per descriure el futur amb una precisió extraordinària en les seves novel·les de ciència-ficció. Desconec quin dia va venir al món en David Castillo, però hem begut oli si coincideix amb en Jules… Mireu, us cito el que diu una pàgina d’aquestes dels horòscops sobre alguns aquaris: ‘És freqüent que els nascuts el 8 de febrer tinguin poders paranormals i la capacitat de preveure el futur…’

I us preguntareu a què treu cap tot això? Doncs  ara ho us en faig cinc cèntims. Estem davant d’un llibre que ens presenta la Barcelona del futur. Situa l’acció a l’any 2040… I us asseguro que aquesta ciutat és de tot excepte brillant i segura. No patiu! Només és ciencia-ficció…

Passegem per una ciutat sòrdida i apocalíptica on la prostitució, les drogues i l’alcohol acompanyen la música de la desesperació, la fam i les armes. El caos i la decadència s’han apoderat d’una Barcelona equiparada a la Europa del finals de les guerres mundials.

El protagonista de la novel·la és un periodista de gairebé vuitanta primaveres que rep l’encàrrec d’un home del poder, l’Herèdia, d’intentar establir un diàleg amb les Milícies de la Joventut per tal de recuperar la pau. Però l’Herèdia acabarà assassinat. En aquesta Barcelona que no existeix només hi regna la cobdícia i la pirateria, ningú vol posar ordre en la capital mediterrània del crim on sobreviure és la missió quotidiana dels seus habitants.

El que crec que pretèn l’autor amb aquesta novel.la distòpica és advertir-nos dels riscos de la manipulació mediàtica i política. La Barcelona d’en Castillo representa una ciutat hipotètica indesitjable, on la corrupció i la desesperació la condueixen a un final apocalíptic.

Com veieu, l’optimisme és fora de l’horitzó futur en aquesta novel·la… Potser ara enteneu el que us deia al principi, oi? Insisteixo: que no hi sigui com en Verne, si us plau! David Castillo, diguem que no ets aquari! Supersticiosa, jo? Sí, d’acord, només és ciencia-ficció…

Però i si…!? En voleu saber més? Haureu de llegir el llibre del David Castillo!

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Barcelona no existeix
Autor: David Castillo
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-9787-925-5
Preu: 16€

Contes infantils contra tot pronòstic, d’Empar Moliner

contesinfantilscontratotpronostic

@ColumnaEdicions @Grup62 @EmparMoliner

Després de la divertida crítica que en Martí Nosaltresllegim va fer del Contes infantils contra tot pronòstic de l’Empar Moliner, us confesso que em costa afegir res que retingui tan bé l’essència d’aquest gran recull d’històries. Perquè el que en Martí fa en aquella ressenya és el que l’Empar Moliner ens empeny a fer des de pràcticament el principi del llibre: atrevir-nos a inventar, a somiar, a donar vida a tot allò que ens envolta d’una manera fàcil.

Ens anima a perdre-li la por a la idea d’explicar contes que no estiguin ja escrits a les criatures que tinguem pel voltant. A perdre-li la por perquè, com ens diu, totes les històries tenen una estructura similar. Perquè les històries beuen les unes de les altres i això, tret de treure-li màgia, ho fa tot molt més maco i més senzill alhora. I perquè no cal que inventem uns personatges ni rodons ni ben trenats… uns mitjons desaparellats, els ninots dels semàfors, o bé una simple tovallola de dutxa són uns protagonistes més que vàlids per a les nostres històries. El millor de tot és que ens anima des d’una idea molt tendre: ens convida a gaudir d’una experiència que ella ha viscut ja que moltes de les històries que ens explica són les que va anar creant i inventant per i amb la seva filla, que és alhora qui il·lustra de manera ben preciosista aquesta delícia de llibre.

Només em queda per elogiar una cosa: l’edició, l’objecte, el llibre. Està molt ben treballada, i gràcies no només a aquests dibuixos de traç infantil i colorista sinó també per la disposició dels diversos contes. Per la varietat de pàgines que ens trobem, pel valor de l’objecte en sí mateix. Una idea atrevida en aquests dies que vivim d’edicions digitals i de pèrdua de valor del paper, del llibre.

Tant si us apassiona el gènere de contes com si no, i fins i tot m’atreviria a dir “tant si teniu a prop alguna criatura, com si no”, feu-vos amb aquests Contes infantils contra tot pronòstic. És un d’aquells petits tresors ben fàcils d’aconseguir, ple d’humor i d’imaginació que us ajudarà a gaudir plenament de molts més moments dels que us podeu imaginar ara mateix.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Contes infantils contra tot pronòstic
Autor: Empar Moliner
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-664-1722-8
Preu: 20€