Papitu. El somriure sota el bigoti, de Carlota Benet

Totes les persones, al meu parer, tenim quelcom interessant. Hi ha algunes que perden el cap per demostrar que són diferents i d’altres que, fins que la seua filla no publica un llibre, no aconseguim conèixer al cent per cent. En Josep Maria Benet i Jornet, a qui crec que no cal presentar gaire, és dels segons, i gràcies a la Carlota Benet hem pogut descobrir la seua vessant més personal, i m’encanta.

Sota el títol de Papitu —nom que empraven familiars i amics amb el dramaturg— la Carlota Benet es despulla emocionalment durant 190 pàgines. Més enllà d’una biografia teòrica i gruixuda com tantes altres que hom qualificat pot escriure, l’autora conta les seues emocions i sensacions darrere d’una malaltia tan quotidiana i poc tractada com és l’Alzheimer, i com afrontar-ho. Hi ha certa genètica al llibre, un estil directe i sense davallades temàtiques, que t’enreda en una teranyina d’anècdotes fent que no deixes de passar pàgines.

El meu pare era molt humil però també molt orgullós. Humil perquè es malfiava de l’èxit i en canvi es prenia les crítiques molt seriosament. Orgullós perquè tenia molt sentit del ridícul i no li agradava que li perdonessin la vida.

La figura de Benet i Jornet, que, com apunta Sergi Belbel al pròleg, no és un autor català sinó l’autor, es barreja amb pinzellades personals de la Carlota, que ens explica la cara oculta de l’autor amb anècdotes que et fan desitjar una segona part amb més viatges per Nova York i Grècia, més amics com la Sardà o l’Àngels Moll, i tot plegat, més Benet i Jornet. Aquest lligam tan fort entre pare i filla fa que l’autora descobrís que el dramaturg tenia Alzheimer abans que els metges ho pogueren detectar. Ella sentia una pèrdua de relació que, de forma correcta, va relacionar amb aquesta malaltia.

Un cop diagnosticada, una sensació contradictòria entre angoixa i alleugeriment va envair el cap de Carlota, que va tornar dels Estats Units on feia de lectora de català i enllestia la seua tesi doctoral. Una decisió difícil amb les preferències familiars clares fa ver que tornés al país a fer de l’Alzheimer del pare una vivència més lleugera amb la seua companyia.

Aquesta combinació de —dures— vivències de la filla i situacions biogràfiques de l’autor fan de Papitu un model de llibre que m’agradaria veure en més autors, on es puga conèixer als autors que, per desgràcia, alguns no tenim la sort de conèixer personalment.

Aquí teniu els primers capítols en pdf de Papitu. El somriure sota el bigoti, de Carlota Benet.

Títol: Papitu. El somriure sota el bigoti
Autor: Carlota Benet
Editorial: Columna Edicions
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 200
ISBN: 978-84-664-2335-9
Preu: 17,50€

Share

El sindicat de l’oblit, d’Albert Villaró

El sindicat al qual fa referència el títol del llibre l’Albert Villaró, El sindicat de l’oblit, no té res a veure amb reivindicacions laborals. Es tracta d’una colla reduïda de persones, tancades en un pis de l’Eixample de Barcelona i sense gaire comunicació amb ningú que no sigui el cap directe de l’Oficina (Servei d’Intel·ligència de la República Catalana). Aquesta colla, juntament amb el Mossèn Farràs i alguna altra persona que s’hi afegeix a mitja novel·la, en són els protagonistes.

A Mossèn Farràs ja el coneixem els que vam seguir-ne les activitats, al llibre Els ambaixadors, ressenyat per un servidor per al Nosaltres el març de 2014.

No és necessari haver llegit prèviament Els ambaixadors per seguir el fil d’El sindicat de l’oblit. És aconsellable, però, perquè és una molt bona novel·la!

Villaró torna a recrear la història que podria haver sigut amb un relat trepidant ple d’intrigues i sorpreses i farcit, com en la novel·la precedent, de personatges que han existit a la vida real: Josep Pla, Dionisio Ridruejo, Pere Ardiaca, Tísner, Andreu Nin, José Antonio, Alfons XIII, Serrano Súñer, Mola, Batet, Sanjurjo, Carrero Blanco, Franco,… La majoria d’aquests personatges, amb la biografia alterada.

Llegir i ressenyar El sindicat de l’oblit molt pocs dies després d’haver llegit i ressenyat Jo soc aquell que va matar Franco de Joan-Lluís Lluís ha estat una experiència ben interessant: un mateix fet d’història-ficció ha donat per construir dues narracions ben diferents, d’argument i de to. Totes dues ben escrites i amb capacitat d’enganxar el lector des de la primera plana.

A El sindicat de l’oblit, la narració -sempre centrada en el personatge de Mossèn Farràs, que té estudis eclesiàstics però que no va arribar a ser ordenat sacerdot- s’esdevé el 1975. Han passat quaranta anys llargs des de la proclamació de la República Catalana el 6 d’octubre de 1934 i pel mig han passat moltes coses, entre les quals la desaparició de Franco el 1936 en un accident aeri a bord del Dragon Rapide.

A la primera meitat del llibre, Farràs explica detalladament els components del Sindicat com es va desenvolupar l’Operació Siscló que va culminar amb la col·locació d’un explosiu per part del propi Mossèn a l’avió de Franco.

Arribat a aquest punt, l’acció torna a 1975, i pren un rumb inesperat: trobem en Farràs, ja vell i malalt, encarregant-se d’una missió arriscadíssima que no penso desvelar. Ni en què consisteix, ni com acaba!!

Villaró condueix el tempo d’aquesta segona part del llibre de manera magistral i fa que el lector no pugui deixar el llibre encara que li hagin tocat les tantes de la nit i l’endemà hagi d’anar a treballar.

Aquí teniu els primers capítols del llibre de l’Albert Villaró en pdf. Esperem que us agradi!

Títol: El sindicat de l’oblit
Autor: Albert Villaró
Editorial: Columna Edicions
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-664-2351-9
Preu: 20,50€

Share

Al mateix riu d’Heràclit, de Pep Coll

Vivim en un món on tot es dóna per fet. Veiem normalitzat l’autobús, el cotxe o aquell cubicle que projecta programes que ens ajuden a agafar son i, segons com, a estar informats. Per llegir el nou llibre de Pep Coll has de canviar aquesta mentalitat i viatjar de la seua mà fins a un temps on qualsevol cosa era un descobriment perquè partíem del no-res.

Ens situem a Efes, lloc de naixement d’Heràclit considerat de l’escola jònica, deixeble d’Hipàs i Xenòfones. Sí, no els coneixes. Jo tampoc els coneixia, però una de les virtuts de Pep Coll és que ens presenta la complexa civilització grega amb tacte. Com si et posés la mà a l’esquena i t’acompanyés suaument per un llibre que, de no tenir aquesta subtilesa, haguera estat massa enciclopèdic i, en conseqüència, acabaria essent una lectura massa especialitzada.

El narrador, un esclau que ha pogut aprendre l’art de la lectura i l’escriptura, relata els acontentaments d’aquella Grècia del 500 aC. La història, contada de forma cronològica, ens obre els ulls de l’època on la democràcia era un aspecte nou, i on els més intel·lectuals encara guardaven les seues teories inicials sobre la forma rodona de la terra, enfront dels que encara creien que la terra era plana, i que qui deia el contrari s’equivocava, titllant-los d’hipòcrites i de tindre una mancança de saviesa. El caràcter aforístic del filòsof grec ens recorda a les sentències de l’escriptor Joan Fuster, fent-te divagar amb cada frase que, malgrat que el seu caràcter breu m’ha permès omplir pàgines senceres amb pensaments sobtats.

Desconec si és perquè em vaig fent —un poc més— major o perquè vaig formant una opinió personal independent d’allò que diga la resta, però a mesura que passa el temps i creixen les lectures agraïsc més i més que un llibre tinga un caràcter didàctic, sense menysprear qualsevol altra novel·la, però el fet d’aprendre sobre la civilització grega m’ha aportat un punt de vista que desconeixia, ja que per a mi, fins abans del llibre, coneixia molt el seu vessant artística, una mica menys la política, i no gaire la social. I aquesta tercera és un pilar fonamental —desconec si dòric, jònic o corinti— que cal visibilitzar més.

Aquí teniu els primers capítols en pdf del nou llibre del Pep Coll.

Títol: Al mateix riu d’Heràclit
Autor: Pep Coll
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-7588-705-0
Preu: 20€

Share

La força d’un destí, de Martí Gironell

La Míriam torna al Nosaltresllegim amb tot un Premi Ramon Llull!

En Martí Gironell relata la vida d’un personatge d’aquells que acabes la novel·la perquè te l’has cruspit en un tres i no res i dius… “de veritat que ningú no havia escrit mai sobre aquest tio?”

Aquí teniu la ressenya de la Míriam sobre La força d’un destí, de Martí Gironell:

La força d’un destí és una novel·la històrica situada en l’Espanya dels anys 50, on la vida d’un home jove es veu destinada a l’exèrcit. És una novel·la que parla dels homes que volen més de la seva vida, volen viure dels somnis i que volen anar més enllà del que els toca viure.

En Ceferino, el nostre protagonista, viu a l’Espanya de l’època franquista on per no ser reclutat i enviat a files ha d’anar-se’n de Catalunya i exiliar-se. Després d’intentar-ho i intentar-ho, se’n surt i aconsegueix, per fi, ficar-se en dins d’un vaixell que el portarà cap als Estats Units.

Un cop arriba a nova York, en aquesta terra de les oportunitats, es reuneix amb uns familiars seus que viuen allà i amb alguns entrebancs i alguns cops de sort, aconsegueix canviar la seva identitat -a partir d’ara es farà dir Jean Leon!- ja que des de Espanya arriba un document en forma de comunicat on hi diu el pitjor: saben que és allà i el tornen a cridar a files.

Després d’unes quantes peripècies, el nostre protagonista acaba Hollywood, on sense adonar-se’n es troba amb en James Dean, que es converteix en el seu amic inseparable i amb qui junts arriben a fer actes de cinema on es relacionen amb les grans estrelles de Hollywood.

No us explico res més perquè en James Dean ja us l’imagineu… és a la portada del llibre! En qualsevol cas, aquest llibre és una mescla de novel·la -casi- d’aventures del nostre protagonista per esdevenir un home nou, amb aquell ambient glamurós que tenia el Hollywood de finals dels 50 i inicis dels 60.

Una nova novel·la històrica de Martí Gironell. Aquesta però, ha guanyat el Premi Ramon Llull!

Aquí teniu els primers capítols en pdf per si voleu començar a llegir!

Títol: La força d’un destí
Autor: Martí Gironell
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Premi Ramon Llull de Narrativa
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-664-2361-8
Preu: 21,50€

Share

L’ordre del dia, d’Éric Vuillard

Amb L’ordre del dia, Éric Vuillard ha obtingut el prestigiós premi Goncourt de 2017.

A mi m’ha deixat descol·locat. He anat a la Viquipèdia a confirmar el que em semblava que sabia: és un premi que s’atorga “a la millor obra de ficció en prosa publicada en llengua francesa”. He remenat youtubes i he comprovat que entre la crítica especialitzada francesa també hi ha hagut sorpresa, fins i tot desacord. Per què? No és un bon llibre? I tant! Si que ho és. Fins i tot extraordinari. Però no és una obra de ficció. I això no té res de dolent però provoca desconcert.

Què és doncs? Una recreació dels escenaris i personatges que van protagonitzar els moments clau de la història que van precedir la II Guerra Mundial; és a dir des de la victòria del Partit Nazi el 5 de març 1933 fins a l’annexió d’Àustria conegut com a “Anschluss”.

En realitat comença just abans, el febrer de 1933, amb la reunió secreta dels grans patrons de la indústria alemanya –el que, guardant les distàncies, avui i aquí en diríem l’IBEX 35- amb Hitler i Goering on donen “quantitats ingents de diners a canvi de l’estabilitat social” que els nazis prometien.

Aquelles grans corporacions -Opel, Krupp, Siemens, IG Farben, Bayer,..- les tornem a trobar al final del llibre ocupant, sense haver patit especials problemes, un lloc preeminent en els nuclis del poder alemany, europeu i mundial del segle XXI.

I aquí, Vuillard hi elabora una narració molt ben escrita i ben articulada, amb to sovint irònic i sarcàstic, de com eren aquests homes i aquells fets i escenaris. Per fer-ho hi aplica una tècnica que consisteix en descriure amb gran detall el que no està dissenyat per ser vist, escoltat o conegut. Potser l’experiència de Vuillard en el món del cinema l’ha ajudat a obrir el camp de manera que veiem les grues, micros i decorats de fullola quan es volia donar una impressió de grandesa o també tancant el pla fins a fixar-lo en inoportunes gratades de bigoti.

Les escenes de l’embús provocat pels tancs alemanys que, avariats, no deixen que Hitler arribi gloriosament a Viena encapçalant la divisió Panzer són qualificades per Vuillard de dignes d’una pel·lícula de riure. El que passa és que, com que sabem com va acabar tot plegat, les ganes de riure se’ns congelen a la cara.

Naturalment presenciem la persecució dels jueus, les misèries i claudicacions dels Halifax, Chamberlain, Schuschnigg,.. o la frivolitat de les grans recepcions a Downing Street mentre Europa s’esfondra en mans dels nazis.

Aquesta manera d’organitzar la informació l’autor la resumeix molt bé:

la veritat es dispersa en tota mena de partícules
-p.111

I és quan les veiem totes, com en una pintura puntillista, que ens aproximem a aquella veritat.

Vuillard fa, però, reflexions molt serioses sobre el món actual:

A vegades sembla que el que ens passa estigui escrit en un diari de fa uns quants mesos; és un malson que ja hem tingut
-p.120

No és una obra de ficció -què més voldríem!-. És un gran llibre i un oportuníssim avís.

Aquí teniu els primers capítols en pdf del Premi Goncourt d’Éric Vuillard perquè en pugueu fer un petit tast.

Títol: L’ordre del dia
Autor: Éric Vuillard
Editorial: Edicions 62
Premi Goncourt 2017
Col·lecció: El Balancí
Traducció: Jordi Martin Lloret
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-297-7664-5
PVP: 17€

Share

Els ulls embenats, de Siri Hustvedt

Ens arriba un llibre de Siri Hustvedt, la seva primera novel·la, Els ulls embenats, publicada originalment el 1992. És a dir, fa 26 anys!

El llibre està compost de 4 episodis de durada desigual on es narren 4 trobades de la protagonista, Iris Vegan, jove estudiant de literatura a la Universitat de Columbia.

Són trobades amb personatges pintorescos: el que li encarrega que descrigui objectes que havien estat propietat d’una dona que va morir assassinada; el fotògraf amic del seu xicot que li farà una foto que acabarà tenint vida pròpia; una malalta amb la qual conviu a l’hospital quan està sofrint migranyes, i -la més llarga- la trobada amb el professor Rose, que li encarregarà la traducció d’un llibre que la trasbalsarà fins al punt de confondre la seva pròpia identitat, i amb el qual establirà una complicada relació sentimental.

I tot això en una ciutat -Nova York- on hi ha apartaments on viu gent anònima, on hi ha bars de mala mort, oberts durant el dia i també a la nit, on al llarg de la novel·la fa molta calor o fa molt de fred, on a vegades és difícil aconseguir uns dòlars per pagar el lloguer o menjar dignament.

També en aquesta ciutat apareixen altres personatges -bàrmans, amigues o individus de dubtosa identitat- que acompanyen a la protagonista en un recorregut contracultural i estrany, en algun moment quasi destructiu i on a una jove estudiant de literatura li costa distingir la realitat de la ficció.

(Professor Rose)

– La ficció no és la vida.
– Tu no ho penses, això.
– Em penso que sí.
– Saps tan bé com jo que la frontera és impossible de traçar, que hi ha ficcions que ens afecten constantment, és inevitable.
– No siguis sofista -va dir-. El món existeix, i és palpable.
– No vull dir això -vaig dir-. Vull dir que realment costa de veure, que els somnis i les fantasies el difuminen.

Diàleg entre el prof. Rose i l’Iris Vegan (pp. 199-200)

Si us agraden les novel·les amb personatges complexos, que mostren les seves crisis personals i existencials, que basculen entre realitat i ficció, que poden anar camí fins a casa amb Els ulls embenats, no hi ha dubte: aquesta obra us atraparà.

Si voleu llegir els primers capítols en pdf de Els ulls embenats de la Siri Hustvedt, seguiu aquest enllaç.

Títol: Els ulls embenats
Autor: Siri Hustvedt
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traducció: Ferran Ràfols Gesa
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-297-7656-0
PVP: 18€

Share

Un petit país, de Gaël Faye

Era el primer cop que començava un llibre d’una persona que ja coneixia per la música. Normalment, els rapers, quan publiquen un llibre ho fan de poesia, ja que hi ha certes característiques que rap i poesia comparteixen. No obstant això, vaig veure que Gaël Faye s’atrevia amb una novel·la i vaig pensar: som-hi! Diguem-ne que, si el país pot ésser petit, no ho és pas el llibre, que dintre de 219 pàgines conta des de la veu d’en Gabriel, un nen mestís de 10 anys, els mateixos fenòmens que l’autor: colp d’Estat, arribada de la guerra, genocidi, exili…

En Gabi, fill d’un empresari francès, viu a Burundi, on passa la major part del temps entre divertides aventures envoltat dels seus amics, entre ells uns bessons circumcidats que sempre que apareixen aporten certa alegria a aquest llibre tan dur. El món d’en Gabi comença a trontollar amb la separació dels pares i s’esfondra un cop irromp la guerra civil el 1993 i el posterior genocidi ruandès de 1994, que allibera l’odi i la violència que l’ésser humà duu a dins i obliga a la família d’en Gabi a marxar a França. 20 anys després, aquell Gabi que ja no és un xiquet, torna al seu petit país per rememorar aquells temps feliços que la gent oblida després d’un trauma.

Com jo, era mig ruandès, però jo l’envejava en secret perquè parlava perfectament kinyarwanda i sabia exactament qui era ell. Al papa el feia posar nerviós veure un xaval de dotze anys que participava a les converses dels adults.

La senzillesa de la narració amaga una forta complexitat sentimental de l’autor, que tracta temes fonamentals dintre del continent africà com la identitat, la por i la superació dels traumes, d’una edat i, tot plegat, de tu mateix. La narració de l’adult es barreja amb la veu d’un adult que atorga la maduresa mental necessària per parlar sobre el dolor de l’exili, les formes de bregar enfront del trauma i la sort de tindre la literatura com a refugi personal.

Tinc els ulls marrons, o sigui que veig tot de color marró. La meva mare, el meu pare, la meva germana, en Prothé, en Donatien, l’Innocent, els companys… tots són de cafè amb llet. Cadascú veu el món a través del color dels seus ulls. Com que tu tens els ulls verds, per a tu jo seré verd.

La innocència del personatge contraresta amb la maduresa en la tornada. La vida està plena d’aconteixements que fan d’un cor que només tenia preocupació per arribar al mango més dolç d’aquell arbre a veure la guerra amb els seus propis ulls. El canvi de punt de vista sobre l’ésser humà deixa una bona reflexió sobre la condició humana i els límits que tenim en condicions extremes.

Aquest llibre obliga al replantejament que tenim dels autors africans i la seva presència en la nostra literatura. Anima —almenys personalment— a llegir-ne més d’ells per poder entendre la complexitat dels pobles que ens són a prop però que no coneixem prou.

Aquí teniu els primers capítols en pdf d’Un país petit, de Gaël Faye.

Títol: Un país petit
Autor: Gaël Faye
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traducció: Mercè Ubach Dorca
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-17016-37-1
PVP: 18€

Share

Flor salvatge, de M. Mercè Cuartiella

L’Anna se’ns estrena al Nosaltres amb Flor salvatge, de M. Mercè Cuartiella. A veure què ens explica sobre aquesta… road-movie literària? Ho provarem amb aquest terme. Què ens expliques, Anna?

Flor salvatge és la sisena novel·la publicada de M. Mercè Cuartiella (Barcelona, 1964). Al 2012 va ser guardonada amb el Premi Llibreter per la novel·la Germans, gairebé bessons, i al 2015 va rebre el premi Mercè Rodoreda pel recull de contes i narracions Gent que tu coneixes.

El punt de partida de Flor de salvatge combina la precarietat laboral, un cadàver i tres companys accidentals de viatge que ens acabaran portant molt més enllà del que sembla a primer cop d’ull.

La protagonista és una dona, la Gràcia, en aquella edat passant els quaranta en què les dones comencem a ser encara més invisibles, precaritzada laboralment, a punt de ser expulsada de casa seva pel monstre de la gentrificació a la ciutat, i no gaire afortunada en les relacions amoroses.

Tot i les seves circumstàncies, la Gràcia és una dona empàtica, de caràcter, bon cor, senzilla i propera, que sense fer-ho de manera conscient, teixeix xarxes al seu voltant, evocant-nos la vida dels barris, la de les veïnes que es cuiden i s’ajuden, la dels comerços de tota la vida on es coneixen les preferències dels clients, la de les barres dels bars com a espai social.

Els personatges, els entorns i el llenguatge de la novel·la resulten molt propers, molt quotidians, i faciliten entrar en la història que ens presenta. Però no és una història plana. És una història que porta les seves protagonistes al límit, que ens acaba mostrant els seus racons més obscurs, aquell passat que s’amaga, o aquelles emocions que costen de compartir. Tot a ritme de road movie.

El que més m’ha atrapat de la novel·la, més enllà de la pròpia història, és l’ordre en què l’autora va presentant els fets i les escenes. L’alteració cronològica que presenta cadascuna de les tres parts en què està dividit el llibre, fa que comenci amb una escena que d’entrada no entenem ni sabem d’on ve. A mesura que anem llegint, es van entrellaçant detalls i línies de temps que ens mantenen enganxades a la lectura fins al final.

Moltes gràcies, Anna! T’esperem aviat al Nosaltresllegim!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de la Flor salvatge de la M. Mercè Cuartiella.

Títol: Flor salvatge
Autor: M. Mercè Cuartiella
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-17016-39-5
Preu: 19,50€

Share

Tot el que no es volia dir, de Xavier Trias

Quan la Sílvia va saber que havíem rebut el Tot el que no es volia dir, de Xavier Trias, no ho va poder evitar! Li va sortir un somriure fascinant i ens va demanar si el podia llegir ella… què li havíem de dir? Ho hem d’admetre: ella simpatitza amb l’autor del llibre a nivell polític així que… Aquí teniu aquestes memòries de l’exalcalde de Barcelona, exconseller de la Generalitat, ex… casi de tot!

Tot el que no es volia dir és un llibre molt interessant! On t’hi esperes el relat de les memòries de Xavier Trias -que durant els últims anys i per la nova generació, ha estat l’alcalde de Barcelona, trencant amb el govern dels socialistes de mes de 30 anys-, hi trobes les memòries d’un polític que va estar al costat de Catalunya, partícip de la construcció dels últims 35 anys de l’autogovern català. Una trajectòria interessant, passant per tots els càrrecs, picant pedra, amb honestedat, humilitat i capacitat de negociació, sempre amb un sentiment d’estima cap a Catalunya, Barcelona i la gent que l’envoltava.

En aquest llibre hi trobareu la creació i el naixement de l’estat del Benestar a Catalunya, la recuperació de l’autogovern després del franquisme -creant unes estructures d’Estat, defensant la cultura i la llengua catalanes, la immersió lingüística, la creació de Tv3, dels Mossos, el sistema de salut, ensenyament,…- i la creació d’unes estructures d’Estat. Trias reivindica que, trencant mantres de partit conservador, va fer la llei de parelles de fet, i va anar donant suport a totes les lleis que feien avançar Catalunya socialment: derogació del servei militar obligatori, creació de la primera conselleria de Medi Ambient… enlairant Catalunya des dels ajuntaments, creant infraestructures que van anar lligant el país.

És una vida relatada per etapes, com quan va ser alcalde de Barcelona, on parla dels consensos amb els partits de l’oposició, i el naixement de noves polítiques, no sempre amb empatia amb tothom.

Una altra etapa és, sens dubte, la construcció d’un partit nou on l’independentisme ha sigut el gran protagonista, relat de trobades per el desenvolupament de la històrica jornada de l’1 d’octubre. Trias també ens explica els dies anteriors i posteriors. És un relat de realitats, realitats de persones, que han decebut, però que també han generat sinergies positives. Tot explicat des de el cor, i el sentiment fort d’estima d’en Xavier Trias cap a Catalunya i la ciutat de Barcelona. Al llibre, Trias també dóna les gràcies al seu gran pilar, la seva família, i a uns quants polítics de renom que han fet història al nostre País. I així, d’etapa en etapa, Xavier Trias explica tot el que s’ha amagat o tergiversat dels últims 40 anys de política catalana i espanyola.

Amb una mirada endavant, tenint clar que el futur del nostre País el decidirem les persones, Trias també té clar que els partits polítics d’Espanya han de fer una profunda reflexió sobre la seva actuació durant aquests últims anys i, sobretot, aquests últims mesos. El futur va de la mà de les persones que el lideren. I són moltes.

Gràcies, Sílvia, pel teu escrit!! Ens llegim aviat!

Aquí teniu els primers capítols en pdf del llibre de Xavier Trias, Tot el que no es volia dir.

Títol: Tot el que no es volia dir
Autor: Xavier Trias
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-9809-413-8
Preu: 18,90€

Share

La netedat, de Sebastià Alzamora

Nosaltres, l’Imma Gómez Pallarès torna -després de ressenyar-nos Els metecs, de Pep Puig– per explicar-nos el nou recull de poemes de Sebastià Alzamora: La netedat. Aquí teniu el seu escrit:

Llegeixo l’últim vers de La netedat de Sebastià Alzamora. Tanco el llibre. Respiro. He quedat fortament impressionada.

Faig un salt enrere…. Abans de començar, el dibuix de la coberta, el retrat del poeta ple de brutícia, ja m’ha fet pensar que no seria una lectura “fàcil”.
M’hi he endinsat i hi he trobat un poemari filosòfic il·lustrat, amb una dibuixos impactants, magnífics, de Julio César Pérez.

L’he llegit -l’he recitat- en veu alta, per assaborir la sonoritat, la fluïdesa musical en tot el seu esplendor.

Han passat nou anys des que Alzamora ens va oferir els seus últims versos publicats. Ha valgut la pena l’espera, us ho ben asseguro.
El poemari està dividit en cinc parts ben diferenciades. El poema inicial enllaça amb els últims versos tancant el cercle, en un exercici sense artifici, de dificultat extrema, però que sembla fet a raig, mostrant el mestratge d’Alzamora com a poeta.

Com ens remarca ell mateix, la netedat és l’objectiu a perseguir. “La vida embruta” ens diu. “Hi ha un moment en què cal aturar-se, fer net i tornar a respirar.” I aquest aturar-se, reflexionar, fer net i tornar a respirar per seguir vivint és el que trobem expressat en el poemari.
Hi trobem la importància de viure el present en plenitud; de no tenir por a la pròpia por que ens paralitza. “ La mort no ens ha de fer por, perquè és ara.”, resa un dels versos.

Tot el poemari és excel·lent, però si només haguéssim tingut el poema llarg final de La netedat que dóna el títol al llibre, ja estaríem ben pagats. Sublim!

“Existeix l’ànima?” és una de les preguntes recurrents que ens fa Alzamora. Brutícia, duresa, tristor, malsons, pous, preguntes, sarcasme, atzucacs, nostàlgia, oblits, records, por, mort, dolor…i, més enllà de tot, la netedat: l’amor, la bellesa, la llum, l’esperança.

Hi sóc a temps de posar una cançó?

Poseu-la i llegiu Alzamora. En sortireu més nets i més rics.

Moltes gràcies Imma! T’esperem aviat al Nosaltresllegim!

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf de La netedat de Sebastià Alzamora.

Títol: La netedat
Autor: Sebastià Alzamora
Editorial: Proa
Col·lecció: OSSA MENOR
Pàgines: 96
ISBN: 978-84-7588-696-1
PVP: 15€

Share