nosaltresllegim.cat

Títol: Solar
Autora: Ian McEwan
Editorial: Empúries
Col·lecció: Anagrama
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-9787-688-9
PVP: 19,50€

L’F.X s’ha llegit Solar, d’Ian McEwan, i ens el ressenya pel Nosaltresllegim:

El llibre ens explica la vida de Michael Beard, un premi Nobel de Física. Fent servir els seus coneixements (i altres ajudes) desenvolupa una tecnologia per aprofitar l’energia del Sol per frenar el canvi climàtic.

Però això és només una part de la novel·la. L’altra part la formen les infidelitats del científic amb la seva ¿cinquena dona?, les d’ella amb ell, les petites mesquineses dels personatges, un viatge a l’Àrtic i, fins i tot, un mort!

Dividida en tres espais temporals (2000, 2005 i 2009) veiem l’evolució de la trama científica i “tomatil”, sense saber per on et sortirà el personatge, genial i patètic alhora.

El llibre enganxa, tot i no ser de fàcil lectura, i passa de tenir moments molt divertits a d’altres d’una gravetat descomunal.

També aconsegueix un efecte molt curiós: que et puguis arribar a identificar amb el Dr. Beard, tot un Nobel, sentint-te genial… i patètic.

Aquí podreu trobar el primer capítol en pdf.

Títol: Com explicar aquest país als estrangers
Autora: Matthew Tree
Editorial: Columna
Col·lecció: No ficció
Pàgines: 208
ISBN: 987-84-6641-359-6
PVP: 17,50€

Matthew Tree és el primer a reconèixer que explicar el que significa ser català és una de les coses més complicades que hi ha; sobretot quan tens un interlocutor que no sap ni un borrall de la història d’aquest país, o no mira amb bons ulls cap tipus de nacionalisme (gens estrany, tenint en compte les males experiències en el passat de molts països europeus) o, el pitjor de tot, que ja no et pot ni veure.

El seu nou llibre, Com explicar aquest país als estrangers, es basa en una pregunta molt simple: per què? La resposta a aquesta pregunta (a diferència del que passa quan la formula en Mourinho) és complicada. Per una banda hi ha tots aquells polítics que només basen els seus discursos en criticar de manera exacerbada tot aquell que sigui diferent; d’altra banda hi ha aquest imaginari col·lectiu que diu que els catalans som garrepes etnocèntrics que perseguim als castellanoparlants amb els nostres gossos (que, per cert, van lligats amb llonganisses) tot bordant.

Però Tree ho explica tot amb una objectivitat lloable, combinada sorprenentment amb una finíssima ironia (és deliciós l’article que tracta sobre Andorra, però no us vull aixafar res). Taxistes de Barcelona amenaçats des del moments que creuen la frontera amb el seu característic vehicle; adolescents que són detinguts durant la nit poques hores després d’haver enviat un Email a una cadena de supermercats demanant l’etiquetatge dels productes en català; escriptores de visita a Madrid que són criticades per utilitzar el català en una conversa personal però que són ràpidament deixades en pau quan menteixen i diuen que es tractava d’italià… són només algunes anècdotes que, juntament amb una sèrie de petits assajos i confessions personals formen part d’un dels llibres de no ficció més amens de la història.

Per altra banda, el seu text també està impregnat d’aquell to de rebel amb causa que en molts moments m’ha recordat a l’Ora, la protagonista de Tota una vida del qual us vaig parlar fa temps. Resulta inquietant constatar el paral·lelisme entre la relació dels catalans i els seus majors enemics i la que existeix entre els jueus (juntament amb polacos el malnom més comú dels catalans) i els antisemites. No vull embolicar-me amb aquest tema (ja em va costar prou sortir-me’n aquella ocasió). Només diré que és molt dur pertànyer a un país que només segueix existint perquè moltes persones ho volen i s’hi entossudeixen.

Però és defensable afirmar que hom pot entossudir-se en ser qui és i ha estat sempre? Joaquín Reyes, un humorista manxec que sempre he considerat tan intel·ligent com divertit ho resumeix simpàticament amb aquestes paraules (molt menys innocents del que semblen); que cadascú entengui el que vulgui:

Estar todo el día siendo catalán debe de ser muy cansado, ¿no? Pero ser manchego no te exige casi nada. Eres noble, eres bueno y con decir “el queso nuestro es el mejor” ya te quedas tranquilo.

I ara deixo ja d’escriure, que estic esgotada!

Títol: Millennium, Stieg i jo
Autor: Eva Gabrielsson
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-664-1380-0
Preu: 19 €

Ja tenim el llibre que ajudarà als lectors a entendre l’origen i descobrir nous aspectes de l’afamada trilogia policíaca Millennium. Es tracta de Millennium, Stieg i jo, escrit per l’Eva Gabrielsson -parella de l’Stieg Larsson durant més de trenta anys- en col·laboració amb la periodista Marie-Françoise Colombani.

No és una autobiografia ni un diari però a Millennium, Stieg i jo l’Eva Gabrielsson ens parla dels orígens familiars de tots dos, de com es van conèixer, de les inquietuds ideològiques, socials i morals tant de l’Stieg com d’ella mateixa i de la seva difícil vida en parella per motius polítics i de seguretat.

Així, descobrim aspectes personals i professionals de l’Stieg Larsson com que va ser un periodista compromès amb les injustícies socials, contra el racisme i l’extrema dreta, tenint un munt d’articles escrits sobre aquests temes, fet que el va comportar viure durant un cert temps perseguit i amenaçat. També descobrim que va aprofitar aquesta situació personal per introduir alguns dels seus aspectes a la trama de les tres novel·les, com la relació entre periodistes i policies i d’altres més prosaics com la instal·lació d’alarmes a les vivendes.

Un punt que m’ha sobtat molt és descobrir l’ús que en fa l’Stieg Larsson de la Bíblia a la seva trilogia. I és que la utilitza per trobar versicles a partir dels quals construir els enigmes dels assassinats de noies, especialment al primer volum.

Amb la lectura d’aquest llibre, fàcil i amena, arribes a la certesa de que Larsson va voler mostrar-nos intencionadament a les seves novel·les totes les injustícies socials que detestava i denunciava com a persona i periodista.

Per acabar, Nosaltres, l’esperit d’aquest llibre el reflecteix l’Eva Gabrielsson al final del primer capítol quan ens parla així de l’Stieg Larsson:

L’Stieg de la indústria Millennium no m’interessa. El que m’agrada és el meu company de vida i el meu aliat en tot. El que vaig estimar profundament i amb qui vaig caminar durant trenta-dos anys. L’home tendre, entusiasta, curiós, compromès, generós… El periodista, el feminista, el militant, l’amor de la meva vida. En perdre’l, he perdut una gran part de mi mateixa.

Títol: El camp del terrissaire
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-2976-767-4
PVP: 14,50€

La Fita ens fa una ressenya al Nosaltres per primera vegada, i se’ns estrena amb El camp del terrissaire, d’Andrea Camilleri.

L’última novel·la d’en Camilleri, El camp del terrissaire, és un nou episodi on apareixen els actors de sempre: Montalbano, Mimí Augello, Fazio, Catarella (amb el seu geni creador lingüístic), la màfia, la teca (ai! els dolços canoli siciliani!) , les passions amoroses, un mort, però també Sicília, amb les seves grandeses i misèries, grans i petites i amb això tan sicilià que ens ha explicat del dret i del revés Camilieri: les aparences, l’engany, l’astúcia, la intuïció, l’amistat, l’amor, la cuina i la tradició clàssica…

Aquesta vegada les aparences tenen un protagonisme destacat i el que sembla no és i no puc dir més per no matar la intriga. L’altre protagonisme de la novel·la és la constatació que en Montalbano s’està fent vell i en alguns moments un “vell sentimental”, però malgrat tot, la seva intel·ligència, intuïció i astúcia el porten a resoldre el cas. Com sempre.

La novel·la es llegeix fàcilment i resulta distreta. Després d’haver estat fa poc a Sicília i llegir sobre la història recent de l’illa, encara m’ha semblat més rodona i … siciliana!