nosaltresllegim.cat

Títol: La caçadora de cossos
Autor: Najat El Hachmi
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-6641-226-1
Preu: 20,50€

Estimats nosaltres, és aquesta una de les vegades en què no sé ben bé què dir-vos.

Després de llegir-me La caçadora de cossos, de la Najat El Hachmi, no sé si us he de comentar que és una novel·la transgressora, dura, crua i explícita sexualment o bé que estem davant d’una versió de la Ventafocs a la moderna, relatada amb tots els ets i uts, però que… Bé, una cosa sí que tinc clara: no m’agradaria explicar-vos-la massa, perquè jo crec que és d’aquelles narracions que val la pena que el lector vagi descobrint per ell mateix.

Sí que us puc dir que hi ha dues parts claríssimes des del punt de vista estilístic (podríem separar-ne fins i tot una tercera) gràcies a les quals destapem la protagonista en cos i ànima. És indubtable que l’autora domina el llenguatge amb tanta precisió que les imatges que descriu es fan paleses d’una manera inconfusible, brutal, feridora en alguns episodis… fa parlar la noia sense embuts a través d’un camí tortuós que ella mateixa descriu així:

Em sentia ben bé d’aquesta manera: palplantada davant d’un bufet lliure variat i els ulls que m’anaven d’un plat a l’altre amb ganes de tastar-los tots i tement que no tingués prou lloc per encabir un pessic de cadascun d’ells.

Un dels episodis que m’ha agradat més es el d’El Panjabi. Des del meu punt de vista, és d’aquells en què la Najat mostra un talent fora de sèrie en la creació plàstica a través del llenguatge. Us n’he volgut copiar el darrer paràgraf:

(…) Fruita amb sal era desconcertant. A mi m’agradava menjar coses que no hagués tastat abans, però fruita amb sal era massa estrany. En un plat marró de vidre hi va posar unes quantes pakores: ¡esto picar un poco! I la llengua li tornava a espetegar, ràpida, quan feia la te. Jo, fora de l’excitació, amb ell ja no sabia què fer-ne. Preguntar el nom? Preguntar la procedència? Edat? Jo el que volia era follar i em sentia cada cop més incòmoda dins d’aquella casa que m’ofegava de plàstic. Fins que va començar a menjar i va treure de la nevera una ampolla de quètxup. Esto bueno con pakora. I la erra sonava molt diferent però a mi el desencant ja m’havia arribat, el desencant de veure sucar un plat tan exòtic en una cosa tan vulgar com el quètxup.

Potser una cosa sí que tinc clara que us puc dir: si aquest Sant Jordi voleu parlar d’amor i de sexe, de roses i d’orgasmes, de mirades i de suor, aquest és el llibre!

Títol: Les bodes del diable
Autor: Pau Faner
Editorial: Proa
Col·lecció: A Tot Vent
Pàgines: 736
ISBN: 978-84-7588-215-4
Preu: 22€

Si voleu viure una autèntica aventura amb tots els seus ingredients, amb aquest llibre gaudireu a base de bé.

El Gladis París és un noiet que juntament amb el seu pare es dediquen a fer de mercaders per tot el món. Viuen a Lleida i el simple fet d’arribar a Barcelona en ple segle XIII ja és de per sí tota una proesa. Doncs no us dic res per arribar fins a Egipte, Malta, Marsella, i un grapat de ports de tota la Mediterrània!!!

El cas és que el nostre Gladis s’enamora bojament d’una noieta que el correspon, la Maria, pero el destí els gira l’esquena.

El Gladis demostra que el seu amor va més enllà dels entrebancs que pugin sorgir, i fa front a totes les adversitats, que són moltes i molt dures de combatre, per tal de recuperar la seva estimada.

En aquesta tasca l’ajuden el seu pare, que a més sap uns refranys boníssims, i el seu estimat i fidelíssim amic Alessio “Cara de Rosa”.

Hauran de suportar proves molt dures, i fins i tot en algun moment estaran a punt de llençar la tovallola, però l’amor… l’amor ho pot tot.

I si no, ja ho veureu, ja…

L’autor ens explica des de Menorca les claus de la seva nova novel·la

Títol: L’home de la maleta
Autor: Ramon Solsona
Editorial: Proa
Col•lecció: A tot vent
Pàgines: 296
ISBN: 978-84-7588-220-8
Preu: 20 €

Si no saps que llamàntol vol dir “llop pantera” o què és un “sopar de putes” és perquè no escoltes “La paraula del dia”, la col·laboració diària de Ramon Solsona al programa “El món a RAC1”.

Ramon Solsona, periodista i filòleg, és un expert a l’hora de capbussar-se a la recerca de l’origen etimològic d’un mot o de recuperar expressions col·loquials de determinades zones o èpoques.

A L’home de la maleta, guardonada amb el Premi Sant Jordi 2010, l’autor dóna veu a Venerando Mallons Cachaldora, un avi rondinaire i un xic tronera que ens explica de viva veu la seva vida i com, un cop vidu, decideix vendre el seu pis i viure la resta dels seus dies fent la ronda, un mes cada torn, a casa de cadascuna de les seves tres filles.

I quan Ramon Solsona decideix donar veu al seu protagonista ho fa en un sentit literal perquè la novel·la, sempre en primera persona, sembla una transcripció de la parla de molts dels nostres avis en un català que, no és que no sigui normatiu, és que gairebé podríem dir-ne prenormatiu. Així, la novel·la està escrita en un català ple de barbarismes, d’”allavontes” i “quansevulgues”, de “delaguard” i d’“hasta demà”, i és també curull d’expressions i dites recuperades de la parla dels pobles i barris, alguna de les quals us confesso que m’ha arrencat un somrís perquè estava convençut que eren exclusives de casa meva.

Per mi aquest és l’encert més gran del llibre. Recuperar aquesta parla i transcriure-la en una novel·la no és feina fàcil i Ramon Solsona, gràcies al seu coneixement i treball de fa temps, se’n surt de forma lloable. Tot i ser un gran encert també pot resultar perillós: per moments pot passar que l’obsessió per la forma no permeti desenvolupar (o potser apreciar) bé el contingut.

En aquest sentit, la itinerància entre tres models de família ben diferents serveix per fer un retrat, potser una mica tòpic, de les diferents accepcions que el mot família contempla avui dia i que fa trontollar els esquemes mentals del protagonista.

Més encertats em semblen els passatges biogràfics on, en un nou exercici d’estil, l’autor ens proposa llegir la biografia escrita pel mateix Venerando i revisada pel seu gendre. En un estil senzill, una mica irregular i aquesta vegada ortogràficament ortodox, Venerando ens explica com va néixer l’any 1932 i, abandonat a la porta de l’església de Sant Felip Neri, va créixer a la Casa de la Caritat de Barcelona sense gaire amor i amb l’estigma que suposava ser orfe en una època, la de la postguerra, que ens anirà retratant, a poc a poc, entre anècdotes i lletres de cançons d’envelat.

Per cert, un “sopar de putes” és un pica-pica, un sopar informal, ràpid i sense gaire preparació.

Aquí teniu el primer capítol en pdf, i un vídeo on Ramon Solsona ens explica L’home de la maleta:

Títol: Contra la mort
Autor: Pere Rovira Planas
Editorial: Edicions Proa
Col·lecció: Els llibres de l’Óssa Menor
Pàgines: 120
ISBN: 978-84-7588-221-5
PVP: 17,50€

Els llibres de poemes de Proa són bonics en ells mateixos. Petitons, amb colors harmoniosos, primets… però no us deixeu portar per les aparences: poden amagar emocions intenses.

És el cas de Contra la mort. En 47 poemes repartits en cinc grups (Records de l’altre món, Apunts, Arbres, Homenatges i Sempre) en Pere Rovira ens fa veure pels ulls d’un home que arriba als darrers anys de la seva vida, a la vellesa, com és el final de la mà d’una estimada més jove que ell. I el poeta no es resigna, però sap que la vida s’esmuny…

L’erotisme de la relació de parella i, des del meu punt de vista, més encara la proximitat de la mort que tenyeix tot el poemari ofereixen un recull de versos que ens deixen l’ànima trasbalsada, inquieta però també esperançada en allò que s’albira en el futur.

Encara sóc a la trentena (tot i que em queden poc més de 12 mesos per mantenir aquesta afirmació) i per tant veig la vellesa lluny, però inevitable, i sé que la mort pot ser inesperadament propera; per tant, en alguns d’aquests títols m’hi he vist amb no poca inquietud… Pensar, tanmateix, que l’amor perdura és un gran consol!

Sempre

Quan tot va començar, juràvem amb orgull
que duraria sempre el nostre amor (i sempre
eren dies fugaços i recremats de febre).
Després em vaig jugar la teva joventut

en els taulers nocturns, i el temps de diamants
se’ns va carbonitzar. Tu salvaves amb brases
de les hores felices l’escalfor de la casa.
L’odi no va poder deslligar-nos les mans,

i no pot la vellesa, perquè tu li fas por
i a mi ja m’ha trencat, els meus mals l’avorreixen.
Ara tornen els dies resplendents, que es mereixen
la meva última força i potser el teu perdó.

Bon amor, fem les paus amb la vida final;
que el teu sempre ens empari, no m’abandonis mai.

Bonic, oi? Doncs n’hi ha 46 més de la mateixa categoria… En gaudireu segur!
En voleu escoltar un pel propi autor?