nosaltresllegim.cat

Títol: Lo que me queda por vivir
Autor: Elvira Lindo
Pàgines: 267
Editorial: Seix Barral

L´Antonia ens explica la seva historia de desamor en aquesta petita obra mestra d’Elvira Lindo.

Al convuls Madrid dels anys 80, es troba sola, recient separada, amb un nen de 4 anys, i un garbell d´alta categoria dins del seu cap.
És massa jove per haver passat per tantes coses, sofert tants desenganys, patit tantes pèrdues…

Però té un nen de 4 anys a  qui ha de fer anar endevant sigui com sigui, la tendresa, el desvaliment del seu propi fill, han d’enfortir-la per obligaçió. No pot, no té dret a equivocar-se.

Per si fos poc, arrossega els traumes, els records, les vivències d’una vida familiar amparada només que en això,  en  els seus propis records.

No necessita la Elvira Lindo posar-se melodramàtica per fer que ens caigui la llagrimeta. Té  sensibilitat més que sobrada per fer-ho sense caure en un llibre només apte per a ploramiques.  És una novel ·la dura-tendra i , alhora, poètica i contundent.

Que tingueu un bon any, ple de grans lectures!

A priori, aquesta novel·la complia dos dels requisits fonamentals per convertir-se en llibre de capçalera de Les Males Herbes: adscripció al gènere fantàstic i autor amb bagatge vivencial singular. Malauradament, després de llegir-la, no tinc més remei que negar-li aquest privilegi i entaforar-la al prestatge dels intents fallits.

És cert que Avel·lí Artís-Gener (1912-2000) no fou un tipus qualsevol. Més conegut com Tísner, treballà de periodista i ninotaire fins la guerra, arribant al grau de comandant de l’exèrcit republicà durant aquesta. Després, als anys d’exili a Mèxic, escrigué novel·les tan reconegudes com Les dues funcions del circ (1966) o Prohibida l’evasió (1969). L’any 1965 tornà a Catalunya i reprèn en la mesura del possible les seves activitats periodístiques. L’any 1993 s’incorporà a ERC, on va militar fins a la seva mort.

Però parlem d’Opoton! La novel·la planteja l’engrescadora hipòtesi històrica que els asteques ens haguessin “descobert” a nosaltres, un parell d’anys abans de l’arribada de Colom a les Índies Orientals. Sota aquesta premissa -no exenta d’ironia-, Tísner narra l’arribada dels mexiques a unes Espanyes encara convulses per la Reconquesta, i les penes i desventures que pateixen en la seva cerca del Déu Quetzalcóatl. La hipòtesi d’una conquesta “a la inversa” serveix a l’autor per plantejar qüestions com ara la futilitat de les invasions militars o per dibuixar una Espanya plurinacional integrada per gallecs, bascs, castellans o catalans, tots ells sotmesos a la fèrula dinàstica dels “tantomontamontatanto”.

(…)

Títol: El pequeño libro de las nanas
Autor: Carme Riera
Editorial: El Aleph Editores
Col·lecció: La Medianoche
Pàgines: 128
ISBN: 978-84-7669-965-2
PVP: 20,00€

Avui, per acabar l’any, em posaré intimista (per variar!).

Quan va néixer la meva filla la vida em va canviar (quina obvietat!) però no només en el sentit que vaig començar a dormir menys i a freqüentar les farmàcies a la recerca del Dalsi de guàrdia, sinó que vaig fixar-me en coses que abans m’havien passat desapercebudes. Una d’elles, les cançons de bressol. Quan tens un nadó desconsolat a coll, faries qualsevol cosa perquè es calmés i una de les primeres que et ve al cap (descartades la gana, les sorpreses als bolquers i la set) és cantar. Jo anava una mica fluixa de cançons de bressol, per això vaig recórrer en nombroses ocasions (i notable èxit!) a Thunderroad. El Boss va obrir la porta a coses més tradicionals, que ja no cantem perquè la nena per dormir no necessita musiquetes, però que llegim plegades. En aquest context he arribat a El pequeño libro de las nanas, de la Carme Riera.

Aquesta professora de Literatura Espanyola a l’Autònoma és una garantia de solvència i ho torna a demostrar en aquest volum. El pròleg que hi escriu és curtet però molt sucós i ens porta a reflexionar, per exemple, sobre quines deuen haver estat les causes de què s’hagin perdut en l’oblit tantes cançons de bressol tradicionals. Però la lectura del pròleg, i de tot el llibre, de fet, us el reservo a Nosaltres;  ja veureu que teniu un CD on hi  ha algunes de les cançons per escoltar mentre ho feu….

Jo us deixo que ara tinc coses a fer! M’han dit que avui l’Home dels nassos ha estat vist a Poblenou i ens hem de posar bufandes i guants per anar-lo a buscar. No cal dir que amb una filla de 10 anys la recerca no té el component de neguit de quan en tenia 3, però ens passa com amb les cançons de bressol, sempre són una activitat preciosa per compartir! Us desitjo que tingueu un Any Nou ple de sorpreses de nassos i de nits plàcides com si us cantessin cançons de bressol a cau d’orella. Feliç 2011!!

Títol: Converses amb mi mateix
Autor: Nelson Mandela
Editorial: Columna
Col·lecció: No ficció Núm edició: 1
Pàgines: 576
ISBN: 978-84-6641-312-1
PVP: 21.90€

Converses amb mi mateix, la darrera obra sobre Nelson Mandela, és un llibre ambiciós de no ficció que pretén descobrir i donar a conèixer als seus lectors -i ho aconsegueix- aspectes tant íntims i desconeguts de Mandela com la seva lletra a les cartes escrites des de la presó, i de les quals aquest llibre conté còpia d’alguns dels manuscrits originals, o la manera i el to de parlar en privat en el seu dia a dia amb familiars i amics.

El cos del llibre, que comença amb un pròleg de l’actual president dels EEUU, Barack Obama, està compost per cartes, articles, reflexions i diversos passatges de la vida de Nelson Mandela que destil•len les seves opinions i idees però també els seus sentiments, sensacions, anhels i, en definitiva, el seu tarannà i la seva personalitat d’home polític, de pensament i de pau però alhora d’acció i d’inconformisme.

La selecció i ordenació de tot aquest material, que es trobava dispers i fragmentat en molts casos, s’ha pogut fer gràcies a les cartes de la presó de Robben Island, a dues col•leccions de converses gravades, a les llibretes on escrivia abans de ser empresonat i a l’esborrany d’una seqüela inacabada de la seva autobiografia Long Walk to Freedom.

Per tal de tenir una dimensió més humana i propera de Nelson Mandela i d’aquest llibre, us faig cinc cèntims d’unes paraules seves: “A la vida real, no tractem amb déus, sinó amb éssers humans ordinaris com nosaltres mateixos: homes i dones plens de contradiccions, que són estables i inconstants, forts i dèbils, famosos i infames”.

Una de les diverses lectures que es poden extreure de Converses amb mi mateix és que tot i la rellevància internacional de Nelson Mandela, aquesta no deixa de ser la història d’un presoner que volia i lluitava per ser un home lliure.

Postdata: Nosaltres, donades les dates en que ens trobem, Converses amb mi mateix pot esdevenir un bon regal de Reis.