Arxiu d'etiquetes: Andrea Camilleri

La piràmide de fang, d’Andrea Camilleri

Aquest home, Camilleri, és incansable. Com es diu sovint dels vells amb mala salut de ferro “ens enterrarà a tots”. La piràmide de fang va ser publicada a Itàlia el 2014 i, per tant, Camilleri, nascut el 1925, ja tenia 89 anys.

Reconec que tinc una flaca tant per l’autor com pel microcosmos de Vigata dins del qual ens movem com peix a l’aigua els camilleròfags. El llibre m’ha durat 48 hores i en cap moment ha deixat d’atrapar-me.

Aquesta vegada trobem un Montalbano decididament tardoral, amb fallades d’oïda i molt preocupat per la seva Lívia que no es refà de la tràgica mort de François, el noi tunisià que va estar a punt de ser adoptat per la parella anys enrere. (El lladre de pastissets i Una escletxa de llum).

Tota la novel·la està presidida per una meteorologia fosca i inclement d’aquestes que als mediterranis ens cau a sobre periòdicament i que sempre qualifiquem d’excepcional. Contribueix a aquesta foscor l’absència del contrapunt humorístic i sarcàstic dels aspres diàlegs amb el doctor Pasquano, o de la poca traça automobilística del jutge Tommaseo.

Tampoc no ens concedeix l’habitual llambregada a les formes voluptuoses d’algun personatge femení. Per dir-ho d’alguna manera l’acció té lloc en una Sicília una mica “nòrdica”.

D’altra banda, la presència de la màfia és més central que en altres llibres en els quals sembla que Camilleri maldi per fugir de l’estereotip sicilià. És una màfia que no apareix com a “família” amb unes certes normes ètiques sinó com a teranyina econòmica i política criminal que elimina tot allò que li fa nosa i que “controla fins i tot la venda de julivert”.

Sortosament no ens falta Catarella amb les seves aportacions lingüístiques per fer-nos somriure. Ni l’omnipresent tasca de l’excel·lent traductor, Pau Vidal, que gaudeix trobant els registres de llenguatge adequats per traslladar al català l’original sicilià de Camilleri.

Anem al llibre. Enmig d’un temporal de pluges torrencials troben un home mort dins d’un tub de ciment de diàmetre descomunal que era a punt per ser utilitzat en unes canalitzacions d’aigua (que estaven previstes per portar aigua d’un riu que, mentrestant, ja han estat desviades i que naturalment restaran inútils però que caldrà acabar per no haver d’indemnitzar la constructora adjudicatària de l’obra).

Les obres tenen lloc en una esplanada que la pluja ha convertit en un mar de fang. En el turonet que presideix l’esplanada hi ha un parell d’edificacions: una casa que sembla deshabitada i, més enllà una caseta rònega en la qual una vella i el seu fill, alt i gros que no hi és tot, tenen un establiment clandestí en què fan menjars venen tot el que calgui. Una sèrie de detalls criden l’atenció de l’inspector -que ha tingut un malson premonitori i claustrofòbic- perquè no acaben de lligar.

I estirant el fil comença a aparèixer que allò que podria ser un afer de banyes és, possiblement, un assumpte de corrupció immobiliària i de blanqueig de diners de grans proporcions. L’arriben a comparar amb Fort Knox.

Montalbano se’n surt de treure finalment l’entrellat de tot plegat, amb l’ajuda dels fidels Fazio i Augello i finalment podrà escapar-se uns quants dies a veure Lívia que, mentrestant ha començat a sortir de la depressió amb l’ajuda de Selene, la gosseta que la va adoptar (ho heu entès bé, la gossa va adoptar Lívia).

Apa, ara a llegir-lo: Camilleri segueix essent un crac. I que duri!

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: La piràmide de fang
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traducció: Pau Vidal Gavilan
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-297-7625-6
PVP: 16,90€

En Pau Vidal i el nou cas de Montalbano: La piràmide de fang

Com bé sabeu, de tant en tant ens surt la barra per tot arreu i obrim les portes del Nosaltresllegim a autors, traductors, editors,… i si els ve de gust i en tenen ganes, portes obertes! En Pau Vidal no s’estrena la Nosaltres perquè ja ha estat aquí moltes vegades com a traductor, algunes com a autor de llibres, d’altres com a protagonista d’alguna notícia i alguna vegada més com a autor d’un escrit.

El cas és que en rebre el nou cas del Comissari Montalbano d’Andrea Camilleri, li vam tirar la canya!. I ell, amb la condició de que li deixéssim escriure un “vesasaber”, es va avenir a explicar-nos La piràmide de fang. – Aquí teniu el text del Pau Vidal:

Montalbano després del 155, per Pau Vidal

Aquesta vegada m’haureu d’excusar que em posi una mica més transcendent que de costum. La piràmide de fang és el primer montalbano que surt després de la trobada mundial de fans d’en Camilleri, i per a mi, ja us ho diré, té un regustet diferent.

No sé si és a conseqüència d’allò (aquí podeu llegir com va anar) o més aviat de tot el que està passant aquí, que de cop i volta m’ha trastocat la manera de llegir novel·la negra. A vosaltres no us passa? És com si, tot d’un plegat, les peculiaritats sicilianes (i no em refereixo solament a la màfia), aparentment exòtiques, s’haguessin fet molt més reals. La possibilitat que un Estat que es disfressa de democràtic et pugui tancar a la presó per defensar idees polítiques, o denunciar-te per organitzar debats a classe, o inculpar-te per fer acudits, o atonyinar-te per voler votar, o tantes altres animalades pròpies d’una dictadura africana, fa que ja no pugui llegir de la mateixa manera. I si resulta que el feixisme espanyol és molt més cruel i despietat, i sobretot arbitrari, que el crim organitzat de la Itàlia meridional? I si els jutges i fiscals de l’Estat són molt més tramposos i tendenciosos que la magistratura italiana? Una piràmide de fang… Una piràmide d’injustícia i abusos que creixen a mesura que t’enfiles vers la cúspide, sustentada en una mar de llot feta de l’apatia d’una societat anestesiada per segles, precisament, dels mateixos abusos. Una piràmide que, com a la novel·la, només un gran temporal (una Unió Europa valenta i democràtica?) podria començar a liquar.

Casualitats de la vida, fa poques setmanes vam tenir a Barcelona Roberto Saviano, el periodista napolità amenaçat de mort per la camorra. Venia a presentar la seva primera novel·la, La banda dels nanos, també modestament traduïda per un servidor. L’autor de Gomorra es va mostrar sorprès per la bel·ligerància amb què el govern espanyol rebutjava el diàleg amb el català. I en veure’l marxar de la biblioteca Jaume Fuster protegit pels seus escortes, la imatge em va evocar la d’un president protegit pel govern belga per estalviar-li una tràgica fi més que previsible. Quina amargor.

No sé què passarà a partir d’ara. La màfia fa anys i panys que resisteix al setge de l’Estat italià. La corrupció moral i material de la màfia que governa Espanya també sembla molt resistent. Ara com ara l’únic que sé és que continuaré traduint montalbanos, però, sabent el que sabem, ja no els podrem continuar llegint de la mateixa manera.

No voldria acabar sense enviar un prec al senyor Cinto Lopez, que va dir en aquesta mateixa pàgina que s’havia posat de molt mal humor llegint El joc dels miralls perquè la meva traducció no era “gens correcta”, sense explicitar per quin motiu concret. Com que precisament tinc un altre montalbano entre mans, La giostra degli scambi, que sortirà l’any que ve, estic segur que els seus entenimentats suggeriments m’anirien molt bé. Sobretot si tots són tan assenyats com el de no accentuar el seu propi cognom. Molt agraït per endavant.

· · ·

En Pau Vidal el trobareu a molts llocs. A Twitter es fa dir @PauetVidal.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: La piràmide de fang
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traducció: Pau Vidal Gavilan
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-297-7625-6
PVP: 16,90€

Pau Vidal, representant dels traductors a la primera Trobada Mundial del Camilleri Fans Club, a Palerm

Hola a tots, Nosaltres!

Avui tenim una notícia d’aquelles que ens fan molt i molt feliços perquè és d’un dels nostres autors preferits! Ell sempre està a l’ombra però sense ell la vida seria molt més lletja!! Es tracta de l’únic i inimitable traductor de l’obra d’Andrea Camilleri al català: Pau Vidal

Després de publicar el post sobre l’últim llibre del Montalbano, en Pau Vidal ens va anticipar que ens donaria una sorpresa i així ha estat! Aquí teniu la informació que ens explica el traductor d’Andrea Camilleri:

És un esdeveniment molt excepcional (primera vegada en vint anys, d’ençà que es va fundar el CFC, que es munta una trobada mundial de fans camillerians) i a mi m’hi han convidat en representació dels traductors: http://www.vigata.org/raduno2017/raduno2017.shtml

Es tracta de la primera Trobada Mundial del CFC (Camilleri Fans Club), que es farà a Palerm aquest dissabte. Com que es tracta d’un muntatge a l’engròs, han convidat uns quants camilleraires ‘il·lustres’, començant pel professors Giuseppe Marci (el primer a organitzar congressos sobre l’obra camilleriana a l’àmbit acadèmic), en Giovanni Caprara (autor de la primera tesi universitària sobre l’obra de l’escriptor) o en Santo Piazzese, un altre autor de negra sicilià molt conegut a l’illa. A mi m’hi han convidat com a representant dels traductors, suposo que per l’especial lligam que tinc tant amb en Camilleri com amb el president del Club, que és un paio molt trempat, i no patiu que el bon nom de les traduccions catalanes està assegurat. De tota manera, ja us puc avançar que, en tornant, a Vilaweb sortirà una crònica molt detallada de tot plegat i si la llegiu pràcticament serà com si hi haguéssiu estat.

En Pau Vidal el trobareu un munt de vegades al Nosaltresllegim en qualitat de traductor d’Andrea Camilleri, però també el trobareu en qualitat d’autor de posts i, per descomptat, com a autor dels seus llibres. No us perdeu aquests dos títols: El bilingüisme mata i Fronts oberts, Premi Marian Vayreda de 2011.

Un cau d’escurçons, d’Andrea Camilleri

Ja ha arribat l’estiu per a tots Nosaltres!! I no ho dic, només, per les altes temperatures, sinó perquè ja tenim aquí un llibre propi de l’estiu, per seure a l’ombra, bevent alguna cosa fresqueta i llegint agradablement.

Sí ja tenim aquí Un cau d’escurçons, el nou Camilleri. Un nou cas del comissari Montalbano i tot el seu món sicilià (Vigata, Montelusa,…) i tot el seu univers: Lívia, els seus col·laboradors, el rigorós Fazio, l’Augello -sempre a punt per fer alguna francesilla-, el malhumorat doctor Pasquano i l’inefable Catarella, amb el seu particular llenguatge. I sobre això… Pau Vidal! Quina gràcia que tens i que bé que t’ho passes “creant” cataral·lès!

Naturalment és un nou cas amb un mort i amb girs i canvis de sospitosos… i no puc dir res més -això no es fa amb les novel·les negres!-. Però mostrant-nos, un cop més, l’agudesa de Camilleri per inventar i retratar la condició humana.

En una nota final, l’autor ens adverteix que aquesta novel·la estava escrita l’any 2008, però que va ajornar la publicació per proximitat temàtica amb una altra novel·la seva. Això vol dir que la va escriure quan “només” tenia 83 anys. Però, mare meva! quina vitalitat creativa!

La novel·la es llegeix de forma ràpida. Té tants diàlegs, tan picats i tan divertits, en alguns casos (per exemple, amb el Dr. Pasquano), que ens recorda que Camilleri no solament és un novel·lista, sinó un guionista i director teatral. Llegeixes i ja veus com de bé resultaria aquesta història portada a la pantalla o formant part de la sèrie mítica que va fer la RAI amb altres novel·les seves.

Un nou llibre pels incondicionals d’Andrea Camilleri i el seu comissari i una oportunitat per a descobrir-los i convertir-se en membre del club de fans. Com Nosaltres!

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: Un cau d’escurçons
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traducció: Pau Vidal Gavilan
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-297-7586-0
PVP: 16€

Una veu de nit, d’Andrea Camilleri

camilleriunaveudenitEl nou Camilleri, amb l’inspector Montalbano i els seus fidels Catarella, Fazio i Augello (per rigorós ordre de fidelitat), comença amb l’inspector despertant d’un somni surrealista que acaba amb un pop gegantí mirant-se’l des de l’altra banda de la finestra.

Així d’entrada, Nosaltres, crec que es podria fer un recull amb els micro-contes que s’inventa Camilleri per començar les novel·les amb Montalbano despertant-se sobresaltat gairebé sempre per la telefonada de Catarella.

Un cop despert és conscient, per la trucada de Lívia, que és el seu aniversari: 58 anys. Com ja va passant des de ja fa unes quantes novel·les, això fa que el capfiqui l’idea de que s’està fent vell.

Però anem al llibre: de camí en cotxe cap a la comissaria, Montalbano té un incident amb un conductor que reacciona violentment a una picabaralla típica dels embussos de trànsit. L’afer desemboca amb el jove conductor retingut a les dependències policials. I resulta que és fill del president de la Diputació i membre destacat del partit en el govern.

Paral·lelament el director d’un important supermercat denuncia que s’ha produït el robatori de la recaptació del dia, que es trobava al calaix de la taula del seu despatx. La denúncia feta personalment al lloc dels fets acaba amb una acusació de maltracte i tortura psicològica al denunciant per part del policia que cobreix el cas Mimi Augello.

Els dos casos van evolucionant i es van complicant: el director del súper apareix penjat, l’amant del noi irascible és trobada brutalment esquarterada, un agent de seguretat privada desapareix i el troben executat amb un tret al clatell a l’estil mafiós… Els comanaments policials, els polítics, els jutges, tenen uns comportaments poc clars o decididament foscos i els mitjans de comunicació són utilitzats per interactuar amb els hipotètics delinqüents.

I la màfia! Tot i ser uns llibres tan sicilians, Camilleri tendeix en altres llibres a no donar molt de protagonisme a la màfia. Hi és, però com un teló de fons, una hipòtesi sempre present quan hi ha crims. Aquí, però, la màfia és central. No una màfia glamurosa i internacionalitzada a l’estil Padrino sinó un entramat de silencis i complicitats local, de món encara molt rural i recolzat en la tradició i la ignorància, amb dues famílies repartint-se el poder en un territori petit.

Les reflexions de Montalbano-Camilleri sobre la tèrbola relació entre poder polític i màfia valen molt la pena i no les trobareu en els capítols que han passat i segueixen passant a la tele, necessàriament escapçats i centrats en l’acció i la resolució dels casos.

És una molt, molt bona novel·la -per mi de les millors de la sèrie Montalbano- amb l’habitual afegitó de l’extraordinari treball del traductor Pau Vidal tornant a recrear en català el sicilià original, que es permet fins i tot l’Ús de frases fetes extretes d’un poema de J.V. Foix com “ho sap tothom i és profecia”.

Si sou amants de l’univers Montalbano no us la podeu perdre. I un suggeriment: si sabeu d’algú que encara no n’és fan, regaleu-li. Jo crec que el títol més adequat per iniciar-se en aquest vici és aquest.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: Una veu de nit
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traducció: Pau Vidal Gavilan
Pàgines: 248
ISBN: 978-84-297-7488-7
PVP: 16€

El cas Santamaria, d’Andrea Camilleri

elcassantamariaUn expert financer, molt seriós, competent i honest, marit fidel i pare responsable, s’encarrega de redactar un informe sobre les presumptes irregularitats d’un grup bancari que té grans connexions amb polítics importants. Ja ha estat advertit que “Tothom que té l’obligació de fer complir la llei també té el deure de tenir ben presents les possibles repercussions polítiques i socials d’allò que fa”.

No es tracta d’una crònica dels diaris d’aquesta setmana, o de l’altra o de l’altra. És el marc en el qual es mou la novel·la curta -o narració llarga- que ha escrit l’incombustible Andrea Camilleri, aquesta vegada ambientada a Roma; és a dir lluny de la seva Sicília, i sense el comissari Montalbano ni els entranyables Cattarella, Fazio, etc.

Andrea Camilleri va escriure La relazione, títol original de la narració, amb 89 anys a l’esquena (ara ja en té 91) i mantenint intacta l’acidesa crítica envers el poder i la corrupció dels diners i també la capacitat de descriure de quina manera l’impuls sexual és capaç de moure i somoure les persones. Els homes, per ser més precisos. Els passatges subtilment eròtics són una característica dels relats de Camilleri en general i, molt particularment, a La relazione.

El títol en italià ens posa sobre la pista de l’eix sexual de la trama mentre que el títol en català –El cas Santamaria– centra el focus sobre l’eix de la corrupció política i econòmica. Santamaria és el nom del Grup bancari investigat.

Si empatitzem amb Mauro Assante -el protagonista- cosa molt probable, haurem d’anar patint per ell, ja que quan comença ens fa pensar en el film de Marilyn Monroe, La temptació viu al pis de dalt, però va evolucionant cap a una teranyina de situacions com la dels films de falsos culpables de Hitchcock o, fins i tot, amb el Kafka d’El procés.

Molt ben lligat i ben escrit Camilleri ens atrapa a la seva teranyina i no podem deixar de llegir mentre desitgem poder avisar al Titella per dir-li “Que ve el dimoni!”, com els nens en una sessió de putxinel·lis. No us explico com acaba…

Molt bona, com és habitual, la traducció de l’expert Camillerista Pau Vidal, tot i que, en estar l’original escrit en italià normatiu no ha necessitat tanta recreació de llenguatge com a les novel·les sicilianes.

Per a camilleristes, però també per aficionats a la lectura. Un llibre que no pots deixar fins al final.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: El cas Santamaria
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traductor: Pau Vidal Gavilan
Pàgines: 184
ISBN: 978-84-297-7481-8
Preu: 15€

Una escletxa de llum, d’Andrea Camilleri

unaescletxadellumUn nou Camilleri i, una altra vegada, amb l’inspector Montalbano de protagonista.

En Montalbano se’ns està fent gran sense remei i inspira al seu pare literari una immensa tendresa. Quan hem d’explicar “de què va” la novel·la hem de dir, en primer lloc que sí, que pertany al gènere negre, que hi ha morts, delinqüents, intriga, trama plena de giragonses, joves bellíssimes d’ulls i cabells negres més perilloses que un escurçó, perspicàcia de l’inspector…

Comença amb un malson de l’inspector que fa pensar en imatges surrealistes tretes de films de Buñuel. Un cop despert haurà d’enfrontar-se a tres investigacions paral·leles sense relació aparent: un atracament acompanyat d’agressió sexual, un cas de tràfic d’armes amb possible relació amb treballadors extracomunitaris sense papers i un opac negoci de compra-venda d’obres d’art.

Com sempre en un llibre de Camilleri trobem les especificitats sicilianes de la llengua, paisatge i costums. I també com sempre els rogers cruixents a ca l’Enzo i l’arròs amb pèsols i carxofes deixats a la nevera de la sempre amatent Adelina.

Però jo crec que ens trobem davant d’una novel·la en què el protagonista encara el pendent crepuscular de la vida i viu el miratge de refer allò que s’està enrunant, tornant a començar. El conflicte quasi hamletià, molt ben descrit, ens fa patir amb el i les protagonistes, i sembla fer patir també el propi Camilleri que ha de triar un final que no pot ser del tot feliç en cap cas.

Per això m’ha semblat que queda capgirada la correlació entre els gèneres i que es tracti d’una narració sobre el conflicte moral i vital de Montalbano que té com a marc gairebé anecdòtic una trama “negra”.

He al·ludit més amunt a les especificitats sicilianes i, de nou, és obligat fer referència a l’extraordinari treball de Pau Vidal en la traducció. Li ha calgut reflectir en català la gran varietat de registres de llenguatge que endevinem que Camilleri utilitza: italià standard, sicilià cult, sicilià col·loquial, sicilià de pagès i l’inefable catarel·lià.

Recomanada als seguidors de l’inspector Montalbano, als aficionats de la novel·la negra en general, i als que vulguin reflexionar sobre els efectes del pas temps en les relacions de les parelles. Recomanat, molt especialment, als que estimeu la llengua en la seva riquesa i varietat.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Una escletxa de llum
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traducció: Pau Vidal Gavilan
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-297-7219-7
PVP: 15€

Un dissabte, amb els amics, d’Andrea Camilleri

undissabteambelsamicsAi, aquest Camilleri…! És tremendo! Un autor de quasi 90 anys i que fa una novel·la tan moderna! Curta però intensa: 171 pàgines.

Aquest no és un cas de l’inspector Montalbano. Un dissabte, amb els amics és menys amable. És  deslligat del gènere “novel·la negra” per construir un retrat i unes situacions molt modernes d’uns personatges: 7 en total. Amb una gran habilitat.

L’argument és bastant complex, circular, (jo havia de repassar mentalment els personatges) amb un primer capítol amb les diferents històries d’infantesa dels protagonistes, que queden aclarides en el darrer.

I al mig de la novel·la, el grup de nens i nenes, protagonistes i víctimes dels fets narrats en el primer i últim capítol, ara adults i relacionats tots entre ells, amb parelles intercanviades, incapaços d’estimar, i que pagaran el preu d’aquells traumes d’infantesa terribles. I sota la denominació d’amics anirà sortint l’egoisme, les passions, la incapacitat de ser adults madurs i les tendències destructives i autodestructives.

Aquesta novel·la està escrita amb un estil directe. Molt de diàleg. En algun moment he pensat que li seria molt fàcil a l’autor passar-ho a un guió televisiu o cinematogràfic. De fet ho fa molt sovint. Són d’ell les adaptacions de les seves novel·les per a la sèrie Montalbano.

En una entrevista a la RAI, Camilleri parlava dels seus records infantils. Quan sent un nen anava a la barca acompanyant el pare i durant la llarga jornada laboral de pescador, tot estant al mar, paraven per fer un mos fregint una mica de peix acabat de treure del mar. Evocava el gust. També parlava de l’olor que un petit flascó de perfum duia la seva mare al moneder i que ell encara conserva i que ensumant-lo el fa evocar la mamma… I per què dic tot això? Per Andrea Camilleri la infantesa és molt important. Està incrustada en els nostres sentits i sentiments. Ens condiciona. I tal com reflecteix en aquesta novel·la som el resultat d’aquesta. I si aquesta infantesa és terrible, com podran comportar-se els adults?

Com sempre, felicitacions al traductor Pau Vidal per la bona feina feta. El text flueix tot sol!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Un dissabte, amb els amics
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traductor: Pau Vidal Gavilan
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-297-7215-9
Preu: 15€

El joc dels miralls, d’Andrea Camilleri

eljocdelsmiralls

@Ed_62 @Grup62 @PauetVidal

Els que vam tenir la sort de veure i sentir el vell  quan va passar per Barcelona (i va omplir un teatre sense decepcionar-nos ni una mica) estàvem desitjant poder devorar un nou llibre de la sèrie Montalbano. Ha arribat El joc dels miralls i ha complert sobradament les expectatives.

A en Camilleri li agrada que les seves novel·les tinguin referents culturals externs que poden anar de Shakespeare a Ariosto. Aquesta vegada és un film d’Orson Welles: La dama de Shanghai, i en concret, la mítica escena que es desenvolupa en un espai ple de miralls on es repeteixen les imatges un munt de vegades i no sabem, ni nosaltres ni els protagonistes, quina és la que és real i quina és un reflex. El títol de la novel·la ve d’aquí i el paral·lelisme amb el thriller de Welles es limita a aquesta imatge que li ve al cap a l’inspector Montalbano a l’hora de resoldre un cas particularment embolicat.

També podríem pensar que la protagonista, la Liliana, estigués inspirada en la sensual Rita Hayworth vistes les memorables descripcions que en fa Camilleri. Només per aquestes ja paga la pena llegir El joc de miralls.

Aquesta vegada ens trobem amb un desconcertant seguit de petites bombes col·locades en llocs aparentment absurds, amb trets que disparats des de no se sap on ni per què, amb anònims sense cap ni peus, i amb el poc clar capteniment de la meravellosa Liliana.

I la màfia, que progressivament es va fent present amb lluites entre famílies pel control de determinats negocis que no us explicaré per no aixafar-vos la guitarra als que llegireu el llibre. Al final assistim, com era de preveure, al tràgic desenllaç que Montalbano no pot evitar.

I a més de tot això, els arancini que prepara la fidel Adelina, els cannoli que devoren els protagonistes, els indispensables rogers (molls) del “xiringuito” de l’Enzo. Justament un comentari casual de la cuinera del “xiringuito” sobre els plats mal rentats obre els ulls de l’inspector i el posa sobre la pista bona per, finalment, descobrir on és la imatge real i quines pistes són només miralls.

La traducció de Pau Vidal, excel·lent com sempre conservant l’humor i els girs sicilians amb la seva creativa versió al català.

Consell que m’agraireu: llegiu el llibre havent menjat bé prèviament ja que no el podreu deixar fins al final… i tot llegint us agafarà una gana irresistible!

Quan farem una trobada de fans de Camilleri-Montalbano per degustar arancini cuinats per algú que estigui a l’alçada de l’Adelina?

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: El joc dels miralls
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traducció: Pau Vidal Gavilan
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-297-7217-3
PVP: 15€

En Pau Vidal ens explica El somriure de l’Angelica, d’Andrea Camilleri

@Ed_62 @Grup62 @PauetVidal

Nosaltres, avui tenim un escrit d’aquells que ens fa una il·lusió especial: en Pau Vidal, el gran traductor dels llibres d’Andrea Camilleri, ens ressenya El somriure de l’Angelica. Aquí el teniu!

Mig angelical mig diabòlic

En Camilleri té un pla. Un pla secret que, com tots els plans secrets, perquè funcioni no l’ha de descobrir ningú.

Jo no és que l’hagi descobert, però com que me l’ensumo, us l’explico aviam si trobeu que vaig errat d’osques.

Resulta que a mesura que el comissari Montalbano es fa gran les seves aventis sicilianegen cada dia més. No en el sentit ambiental o temàtic, de màfia i aquestes coses, no: en el lingüístic. Personatges que als primers episodis feien servir un italià tenyit esporàdicament de mots sicilians ara fan anar obertament el sicilià, morfologia inclosa, que és un dels trets, molt més que no pas el lèxic, que distingeixen els idiomes fills de la mateixa mare. Fins i tot el narrador, que al principi era quasi impecablement italianòfil, s’ha deixat anar gojosament i cada dia, per sort, sembla menys un locutor de la RAI, l’artificiosa cantarella dels quals és una de les coses més antipàtiques d’aquesta Itàlia que ens enlluerna tant.

Perquè, una de dues: o en Camilleri ja ha entrat definitivament en aquella fase de la vida que recuperes la infantesa, i per tant els mots que et van formar (i quan dic els mots vull dir tots els elements que componen el llenguatge, ja m’enteneu), o bé pretén recuperar la llengua siciliana per a la república de les lletres, una llengua que, com tots els anomenats dialectes itàlics, no té prestigi literari.

Vosaltres direu que això a nosaltres ens és igual, perquè en Camilleri que llegim no és en versió original sinó doblada. I en part tindreu raó. Però en part no. Perquè justament amb El somriure de l’Angelica s’està repetint un fet que ja va passar allà fa un parell d’anys, quan va sortir: que els lectors es van reenamorar d’en Montalbano. Entre la publicació massiva de títols i la reposició constant de la sèrie televisiva, el públic havia arribat gairebé a la saturació. I de cop i volta, vet aquí que arriba l’Angelica i amb el seu somriure (que no en va és una versió moderna del somriure d’una Angelica precedent, la de l’Orlando furioso d’Ariosto) torna a seduir els montalbanians. Però un servidor vostre, que ja el comença a conèixer una mica, sap que hi ha alguna cosa més. I aquesta cosa és la llengua amb què ens ho diu, la proximitat que ens la fa sentir tan familiar que és gairebé com si ens ho diguéssim nosaltres mateixos. I si no, mireu què deia l’altre dia en @joelbagur: “He xalat de nou amb #Camilleri a El somriure d’Angelica. I n’Enzo mallorquineja!” Doncs això mateix.

Pau Vidal

Quin luxe! En volem més, d’aquests escrits! Moltes gràcies, Pau!

Títol: El somriure de l’Angelica
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-297-7145-9
Preu: 15€