Una veu de nit, d’Andrea Camilleri

camilleriunaveudenitEl nou Camilleri, amb l’inspector Montalbano i els seus fidels Catarella, Fazio i Augello (per rigorós ordre de fidelitat), comença amb l’inspector despertant d’un somni surrealista que acaba amb un pop gegantí mirant-se’l des de l’altra banda de la finestra.

Així d’entrada, Nosaltres, crec que es podria fer un recull amb els micro-contes que s’inventa Camilleri per començar les novel·les amb Montalbano despertant-se sobresaltat gairebé sempre per la telefonada de Catarella.

Un cop despert és conscient, per la trucada de Lívia, que és el seu aniversari: 58 anys. Com ja va passant des de ja fa unes quantes novel·les, això fa que el capfiqui l’idea de que s’està fent vell.

Però anem al llibre: de camí en cotxe cap a la comissaria, Montalbano té un incident amb un conductor que reacciona violentment a una picabaralla típica dels embussos de trànsit. L’afer desemboca amb el jove conductor retingut a les dependències policials. I resulta que és fill del president de la Diputació i membre destacat del partit en el govern.

Paral·lelament el director d’un important supermercat denuncia que s’ha produït el robatori de la recaptació del dia, que es trobava al calaix de la taula del seu despatx. La denúncia feta personalment al lloc dels fets acaba amb una acusació de maltracte i tortura psicològica al denunciant per part del policia que cobreix el cas Mimi Augello.

Els dos casos van evolucionant i es van complicant: el director del súper apareix penjat, l’amant del noi irascible és trobada brutalment esquarterada, un agent de seguretat privada desapareix i el troben executat amb un tret al clatell a l’estil mafiós… Els comanaments policials, els polítics, els jutges, tenen uns comportaments poc clars o decididament foscos i els mitjans de comunicació són utilitzats per interactuar amb els hipotètics delinqüents.

I la màfia! Tot i ser uns llibres tan sicilians, Camilleri tendeix en altres llibres a no donar molt de protagonisme a la màfia. Hi és, però com un teló de fons, una hipòtesi sempre present quan hi ha crims. Aquí, però, la màfia és central. No una màfia glamurosa i internacionalitzada a l’estil Padrino sinó un entramat de silencis i complicitats local, de món encara molt rural i recolzat en la tradició i la ignorància, amb dues famílies repartint-se el poder en un territori petit.

Les reflexions de Montalbano-Camilleri sobre la tèrbola relació entre poder polític i màfia valen molt la pena i no les trobareu en els capítols que han passat i segueixen passant a la tele, necessàriament escapçats i centrats en l’acció i la resolució dels casos.

És una molt, molt bona novel·la -per mi de les millors de la sèrie Montalbano- amb l’habitual afegitó de l’extraordinari treball del traductor Pau Vidal tornant a recrear en català el sicilià original, que es permet fins i tot l’Ús de frases fetes extretes d’un poema de J.V. Foix com “ho sap tothom i és profecia”.

Si sou amants de l’univers Montalbano no us la podeu perdre. I un suggeriment: si sabeu d’algú que encara no n’és fan, regaleu-li. Jo crec que el títol més adequat per iniciar-se en aquest vici és aquest.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: Una veu de nit
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traducció: Pau Vidal Gavilan
Pàgines: 248
ISBN: 978-84-297-7488-7
PVP: 16€

El cas Santamaria, d’Andrea Camilleri

elcassantamariaUn expert financer, molt seriós, competent i honest, marit fidel i pare responsable, s’encarrega de redactar un informe sobre les presumptes irregularitats d’un grup bancari que té grans connexions amb polítics importants. Ja ha estat advertit que “Tothom que té l’obligació de fer complir la llei també té el deure de tenir ben presents les possibles repercussions polítiques i socials d’allò que fa”.

No es tracta d’una crònica dels diaris d’aquesta setmana, o de l’altra o de l’altra. És el marc en el qual es mou la novel·la curta -o narració llarga- que ha escrit l’incombustible Andrea Camilleri, aquesta vegada ambientada a Roma; és a dir lluny de la seva Sicília, i sense el comissari Montalbano ni els entranyables Cattarella, Fazio, etc.

Andrea Camilleri va escriure La relazione, títol original de la narració, amb 89 anys a l’esquena (ara ja en té 91) i mantenint intacta l’acidesa crítica envers el poder i la corrupció dels diners i també la capacitat de descriure de quina manera l’impuls sexual és capaç de moure i somoure les persones. Els homes, per ser més precisos. Els passatges subtilment eròtics són una característica dels relats de Camilleri en general i, molt particularment, a La relazione.

El títol en italià ens posa sobre la pista de l’eix sexual de la trama mentre que el títol en català –El cas Santamaria– centra el focus sobre l’eix de la corrupció política i econòmica. Santamaria és el nom del Grup bancari investigat.

Si empatitzem amb Mauro Assante -el protagonista- cosa molt probable, haurem d’anar patint per ell, ja que quan comença ens fa pensar en el film de Marilyn Monroe, La temptació viu al pis de dalt, però va evolucionant cap a una teranyina de situacions com la dels films de falsos culpables de Hitchcock o, fins i tot, amb el Kafka d’El procés.

Molt ben lligat i ben escrit Camilleri ens atrapa a la seva teranyina i no podem deixar de llegir mentre desitgem poder avisar al Titella per dir-li “Que ve el dimoni!”, com els nens en una sessió de putxinel·lis. No us explico com acaba…

Molt bona, com és habitual, la traducció de l’expert Camillerista Pau Vidal, tot i que, en estar l’original escrit en italià normatiu no ha necessitat tanta recreació de llenguatge com a les novel·les sicilianes.

Per a camilleristes, però també per aficionats a la lectura. Un llibre que no pots deixar fins al final.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: El cas Santamaria
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traductor: Pau Vidal Gavilan
Pàgines: 184
ISBN: 978-84-297-7481-8
Preu: 15€

Una escletxa de llum, d’Andrea Camilleri

unaescletxadellumUn nou Camilleri i, una altra vegada, amb l’inspector Montalbano de protagonista.

En Montalbano se’ns està fent gran sense remei i inspira al seu pare literari una immensa tendresa. Quan hem d’explicar “de què va” la novel·la hem de dir, en primer lloc que sí, que pertany al gènere negre, que hi ha morts, delinqüents, intriga, trama plena de giragonses, joves bellíssimes d’ulls i cabells negres més perilloses que un escurçó, perspicàcia de l’inspector…

Comença amb un malson de l’inspector que fa pensar en imatges surrealistes tretes de films de Buñuel. Un cop despert haurà d’enfrontar-se a tres investigacions paral·leles sense relació aparent: un atracament acompanyat d’agressió sexual, un cas de tràfic d’armes amb possible relació amb treballadors extracomunitaris sense papers i un opac negoci de compra-venda d’obres d’art.

Com sempre en un llibre de Camilleri trobem les especificitats sicilianes de la llengua, paisatge i costums. I també com sempre els rogers cruixents a ca l’Enzo i l’arròs amb pèsols i carxofes deixats a la nevera de la sempre amatent Adelina.

Però jo crec que ens trobem davant d’una novel·la en què el protagonista encara el pendent crepuscular de la vida i viu el miratge de refer allò que s’està enrunant, tornant a començar. El conflicte quasi hamletià, molt ben descrit, ens fa patir amb el i les protagonistes, i sembla fer patir també el propi Camilleri que ha de triar un final que no pot ser del tot feliç en cap cas.

Per això m’ha semblat que queda capgirada la correlació entre els gèneres i que es tracti d’una narració sobre el conflicte moral i vital de Montalbano que té com a marc gairebé anecdòtic una trama “negra”.

He al·ludit més amunt a les especificitats sicilianes i, de nou, és obligat fer referència a l’extraordinari treball de Pau Vidal en la traducció. Li ha calgut reflectir en català la gran varietat de registres de llenguatge que endevinem que Camilleri utilitza: italià standard, sicilià cult, sicilià col·loquial, sicilià de pagès i l’inefable catarel·lià.

Recomanada als seguidors de l’inspector Montalbano, als aficionats de la novel·la negra en general, i als que vulguin reflexionar sobre els efectes del pas temps en les relacions de les parelles. Recomanat, molt especialment, als que estimeu la llengua en la seva riquesa i varietat.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Una escletxa de llum
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traducció: Pau Vidal Gavilan
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-297-7219-7
PVP: 15€

Un dissabte, amb els amics, d’Andrea Camilleri

undissabteambelsamicsAi, aquest Camilleri…! És tremendo! Un autor de quasi 90 anys i que fa una novel·la tan moderna! Curta però intensa: 171 pàgines.

Aquest no és un cas de l’inspector Montalbano. Un dissabte, amb els amics és menys amable. És  deslligat del gènere “novel·la negra” per construir un retrat i unes situacions molt modernes d’uns personatges: 7 en total. Amb una gran habilitat.

L’argument és bastant complex, circular, (jo havia de repassar mentalment els personatges) amb un primer capítol amb les diferents històries d’infantesa dels protagonistes, que queden aclarides en el darrer.

I al mig de la novel·la, el grup de nens i nenes, protagonistes i víctimes dels fets narrats en el primer i últim capítol, ara adults i relacionats tots entre ells, amb parelles intercanviades, incapaços d’estimar, i que pagaran el preu d’aquells traumes d’infantesa terribles. I sota la denominació d’amics anirà sortint l’egoisme, les passions, la incapacitat de ser adults madurs i les tendències destructives i autodestructives.

Aquesta novel·la està escrita amb un estil directe. Molt de diàleg. En algun moment he pensat que li seria molt fàcil a l’autor passar-ho a un guió televisiu o cinematogràfic. De fet ho fa molt sovint. Són d’ell les adaptacions de les seves novel·les per a la sèrie Montalbano.

En una entrevista a la RAI, Camilleri parlava dels seus records infantils. Quan sent un nen anava a la barca acompanyant el pare i durant la llarga jornada laboral de pescador, tot estant al mar, paraven per fer un mos fregint una mica de peix acabat de treure del mar. Evocava el gust. També parlava de l’olor que un petit flascó de perfum duia la seva mare al moneder i que ell encara conserva i que ensumant-lo el fa evocar la mamma… I per què dic tot això? Per Andrea Camilleri la infantesa és molt important. Està incrustada en els nostres sentits i sentiments. Ens condiciona. I tal com reflecteix en aquesta novel·la som el resultat d’aquesta. I si aquesta infantesa és terrible, com podran comportar-se els adults?

Com sempre, felicitacions al traductor Pau Vidal per la bona feina feta. El text flueix tot sol!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Un dissabte, amb els amics
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traductor: Pau Vidal Gavilan
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-297-7215-9
Preu: 15€

El joc dels miralls, d’Andrea Camilleri

eljocdelsmiralls

@Ed_62 @Grup62 @PauetVidal

Els que vam tenir la sort de veure i sentir el vell  quan va passar per Barcelona (i va omplir un teatre sense decepcionar-nos ni una mica) estàvem desitjant poder devorar un nou llibre de la sèrie Montalbano. Ha arribat El joc dels miralls i ha complert sobradament les expectatives.

A en Camilleri li agrada que les seves novel·les tinguin referents culturals externs que poden anar de Shakespeare a Ariosto. Aquesta vegada és un film d’Orson Welles: La dama de Shanghai, i en concret, la mítica escena que es desenvolupa en un espai ple de miralls on es repeteixen les imatges un munt de vegades i no sabem, ni nosaltres ni els protagonistes, quina és la que és real i quina és un reflex. El títol de la novel·la ve d’aquí i el paral·lelisme amb el thriller de Welles es limita a aquesta imatge que li ve al cap a l’inspector Montalbano a l’hora de resoldre un cas particularment embolicat.

També podríem pensar que la protagonista, la Liliana, estigués inspirada en la sensual Rita Hayworth vistes les memorables descripcions que en fa Camilleri. Només per aquestes ja paga la pena llegir El joc de miralls.

Aquesta vegada ens trobem amb un desconcertant seguit de petites bombes col·locades en llocs aparentment absurds, amb trets que disparats des de no se sap on ni per què, amb anònims sense cap ni peus, i amb el poc clar capteniment de la meravellosa Liliana.

I la màfia, que progressivament es va fent present amb lluites entre famílies pel control de determinats negocis que no us explicaré per no aixafar-vos la guitarra als que llegireu el llibre. Al final assistim, com era de preveure, al tràgic desenllaç que Montalbano no pot evitar.

I a més de tot això, els arancini que prepara la fidel Adelina, els cannoli que devoren els protagonistes, els indispensables rogers (molls) del “xiringuito” de l’Enzo. Justament un comentari casual de la cuinera del “xiringuito” sobre els plats mal rentats obre els ulls de l’inspector i el posa sobre la pista bona per, finalment, descobrir on és la imatge real i quines pistes són només miralls.

La traducció de Pau Vidal, excel·lent com sempre conservant l’humor i els girs sicilians amb la seva creativa versió al català.

Consell que m’agraireu: llegiu el llibre havent menjat bé prèviament ja que no el podreu deixar fins al final… i tot llegint us agafarà una gana irresistible!

Quan farem una trobada de fans de Camilleri-Montalbano per degustar arancini cuinats per algú que estigui a l’alçada de l’Adelina?

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: El joc dels miralls
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traducció: Pau Vidal Gavilan
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-297-7217-3
PVP: 15€

En Pau Vidal ens explica El somriure de l’Angelica, d’Andrea Camilleri

@Ed_62 @Grup62 @PauetVidal

Nosaltres, avui tenim un escrit d’aquells que ens fa una il·lusió especial: en Pau Vidal, el gran traductor dels llibres d’Andrea Camilleri, ens ressenya El somriure de l’Angelica. Aquí el teniu!

Mig angelical mig diabòlic

En Camilleri té un pla. Un pla secret que, com tots els plans secrets, perquè funcioni no l’ha de descobrir ningú.

Jo no és que l’hagi descobert, però com que me l’ensumo, us l’explico aviam si trobeu que vaig errat d’osques.

Resulta que a mesura que el comissari Montalbano es fa gran les seves aventis sicilianegen cada dia més. No en el sentit ambiental o temàtic, de màfia i aquestes coses, no: en el lingüístic. Personatges que als primers episodis feien servir un italià tenyit esporàdicament de mots sicilians ara fan anar obertament el sicilià, morfologia inclosa, que és un dels trets, molt més que no pas el lèxic, que distingeixen els idiomes fills de la mateixa mare. Fins i tot el narrador, que al principi era quasi impecablement italianòfil, s’ha deixat anar gojosament i cada dia, per sort, sembla menys un locutor de la RAI, l’artificiosa cantarella dels quals és una de les coses més antipàtiques d’aquesta Itàlia que ens enlluerna tant.

Perquè, una de dues: o en Camilleri ja ha entrat definitivament en aquella fase de la vida que recuperes la infantesa, i per tant els mots que et van formar (i quan dic els mots vull dir tots els elements que componen el llenguatge, ja m’enteneu), o bé pretén recuperar la llengua siciliana per a la república de les lletres, una llengua que, com tots els anomenats dialectes itàlics, no té prestigi literari.

Vosaltres direu que això a nosaltres ens és igual, perquè en Camilleri que llegim no és en versió original sinó doblada. I en part tindreu raó. Però en part no. Perquè justament amb El somriure de l’Angelica s’està repetint un fet que ja va passar allà fa un parell d’anys, quan va sortir: que els lectors es van reenamorar d’en Montalbano. Entre la publicació massiva de títols i la reposició constant de la sèrie televisiva, el públic havia arribat gairebé a la saturació. I de cop i volta, vet aquí que arriba l’Angelica i amb el seu somriure (que no en va és una versió moderna del somriure d’una Angelica precedent, la de l’Orlando furioso d’Ariosto) torna a seduir els montalbanians. Però un servidor vostre, que ja el comença a conèixer una mica, sap que hi ha alguna cosa més. I aquesta cosa és la llengua amb què ens ho diu, la proximitat que ens la fa sentir tan familiar que és gairebé com si ens ho diguéssim nosaltres mateixos. I si no, mireu què deia l’altre dia en @joelbagur: “He xalat de nou amb #Camilleri a El somriure d’Angelica. I n’Enzo mallorquineja!” Doncs això mateix.

Pau Vidal

Quin luxe! En volem més, d’aquests escrits! Moltes gràcies, Pau!

Títol: El somriure de l’Angelica
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-297-7145-9
Preu: 15€

El somriure de l’Angelica, d’Andrea Camilleri

@Ed_62 @Grup62

Si aneu de vacances a Sicília, cosa que recomano efusivament, no deixeu d’anar a algun dels espectacles de pupi (titelles de grans dimensions) que es fan en teatrets a l’aire lliure, fàcils de trobar als carrers dels barris vells de les principals ciutats.

És una cosa popular i genuïna i no pas inventada per a turistes.

Doncs bé, així com els nostres titelles tenen com a personatges imprescindibles la Caputxeta i el Llop, a Sicília el referent és el poema èpic d’Ariosto Orlando furioso i els personatges bàsics Carlo Magno, Orlando, Rinaldo… I la bellíssima Angèlica.

Tots els nens sicilians en coneixen la història i tots, de ben petits, s’enamoren d’Angèlica. I el sicilianíssim Andrea Camilleri no podia ser-ne una excepció… i dedica una de les seves millors novel·les de la saga Montalbano a l’Angèlica, immortalitzada pels gravats de Gustave Doré capaç de fer despertar les hormones del prejubilat inspector.

Anem a la novel·la: a El somriure de l’Angèlica resulta que, després d’un petit i còmic atac de gelosia de Montalbano en sentir parlar la seva quasi esposa mentre dorm, aquesta ha de tornar a la seva feina a Gènova i quan es queda sol ha de resoldre el cas d’uns estranys robatoris on hi ha relacionada una noia de bellesa extrema –l’Angèlica, naturalment-  de qui s’enamora perdudament… I sembla ser correspost en aquest sentiment. Que la investigació, portada amb l’heterodòxia habitual, porti a descobrir una altra Angèlica no tan angelical i que Montalbano, després d’haver-se enamorat com un adolescent amb pèl moixí hagi de passar pel tràngol de tornar a la realitat adulta, era totalment previsible. I no tan previsible el tomb que, al final, fa la història d’acord amb les normes del gènere.

Resulta entranyable assistir a l’espectacle no només de l’inspector, sinó del vell Camilleri, fascinat pel somni de la bella Angèlica.

No us perdeu aquesta excursió al món dels somnis de nen feta pel mestre de 88 anys a través del seu alter ego de 55 repicats. I no us perdeu l’habitual obra d’orfebreria que és la traducció de Pau Vidal, fins i tot si també sou capaços de llegir-la en sicilià.

Títol: El somriure de l’Angelica
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-297-7145-9
Preu: 15€

El somriure de l’Angelica, d’Andrea Camilleri

@Ed_62 @Grup62

Una altra novel·la del comissari Montalbano d’Andrea Camilleri, que s’acosta a passes de gegant al seixantè aniversari.

A El somriure de l’Angelica, una banda de lladres deixa buits els pisos d’una colla de gent benestant de Vigata. Els mètodes del robatori es repeteixen una i una altra vegada; un nou repte per al comissari Montalbano, perquè el cap de la banda sembla estar disposat a continuar i continuar, sense por a ser atrapat.

També es produeix un robatori a casa de l’Angelica Cosulich, “una trentina d’una atordidora bellesa natural, sense postissos (…)”, que fa uns mesos que treballa a la Banca Sículo-Americana. A Montalbano, l’Angelica li recorda d’una manera molt impressionant l’heroïna d’Orland Furiós tal i com ell l’havia imaginada quan era adolescent i “Se n’havia enamorat sense remei a primer cop d’ull (…)”, però quan troben un membre de la banda de lladres mort comença el repte de veritat per al comissari Montalbano.

Seguim trobant un comissari molt humà, a qui li agraden els bon àpats, el whisky, el fumar la seva cigarreta i la passejada al costat del mar. Però en aquesta història es veu seduït per l’Angelica i deixa córrer les seves fantasies eròtiques i els records d’adolescència. Però des de l’experiència de l’edat –el comissari ja fa temps que s’està fent gran- és capaç de racionalitzar les seves passions i instints més bojos.

Però com l’Orland, el comissari també es converteix en furiós a partir de cert moment i respondrà  utilitzant les seves armes habituals: la intuïció, la indisciplina, el seu sentit del deure i la col·laboració de Fazio, que en alguns moments li fa de Grillo Parlante. Per cert, que se n’ha fet de l’Augello?!

Nosaltres! Aquesta és una molt bona novel·la. Una novel·la que ens acompanyarà aquestes vacances, tant per llegir al costat del mar com a la muntanya. I la traducció del Pau Vidal ens fa, com sempre, la Sicília de Camilleri encara més propera.

Títol: El somriure de l’Angelica
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-297-7145-9
Preu: 15€

El joc de pistes, d’Andrea Camilleri

@Ed_62 @Grup62

El comissari Montalbano segueix l’inexorable procés d’envelliment. Andrea Camilleri ens recorda altra vegada que el comissari ja ha complert la respectable edat de 57 anys tot i que, ben mirat, a ulls del pare literari de la criatura que ja en tenia 85 en el moment d’escriure la novel·la deu semblar una fotesa.

Amb aquest tema com a teló de fons, Camilleri ens proposa una trama que té ingredients on s’hi barregen Berlanga, Tom i Jerry, Tarantino, els germans Coen, la novel·la negra escandinava, el cine amb endevinalles macabres…

El títol, El joc de pistes, ja ens suggereix per on pot anar la cosa. I el cas és que durant la primera meitat de la narració Montalbano creu que es troba immers en un avorriment total per falta de feina, com els vaixells de vela quan es troben amb una calma persistent. I tanmateix no deixa d’endevinar-se en l’horitzó la nuvolada negra: presagi de temporal.

I naturalment, passat l’equador arriba la tempesta. ¡I quina tempesta! Si teniu l’estómac delicat i no sou assidus del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges agafeu-vos bé a la cadira, que el vell Camilleri va fort. Però no deixeu de gaudir seguint-li la pista.

El que jo no faré és allò que ara se n’ha de dir spoiler i abans se’n deia aixafar la guitarra explicant allò que heu d’anar descobrint vosaltres.

Això sí, trobo que a Montalbano li convindria estar més per la Livia, que la té molt abandonada.

Títol: El joc de pistes
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-2977-005-6
Preu: 15€

La dansa de la gavina, d’Andrea Camilleri

@Ed_62 @Grup62

Tornem a trobar l’inspector Moltalbano forçat a resoldre uns crims força tarantinescos justament quan, amb 56 anys mal païts, la seva vida personal trontolla visiblement. La relació amb Lívia, que ha volat des de Torí per passar unes vacances que potser podrien millorar la relació, fa aigües. I la trobada es veu dramàticament interrompuda per la desaparició del col·laborador més estimat: Fazio. Moltalbano es llença de cap amb desesperació a resoldre l’afer. I s’oblida que Lívia l’està esperant… fa 48 hores!

La trama és complicada però Andrea Camilleri en sap molt i ens ho explica molt bé.

No seré jo qui actuï aquí d’aixafaguitarres (ara en diuen “spoilers”) explicant-ne els detalls.

El títol, La dansa de la gavina, té i no té a veure amb el que ens explica però les imatges de l’ocell moribund amb les quals s’obre el llibre i que impressionen profundament l’inspector ens deixen també trasbalsats.

El final, amb la melancòlica constatació que l’atractiu sexual ja no és el que era, ens retorna al tema de fons dels darrers llibres: la lenta decadència del cos amb el pas dels anys.

Si hi ha un toc Lubitsch hi ha també un toc Camilleri: en la narració assistim no només a la discussió entre el Montalbano primer (“estàs fet puré!”) i el Montalbano segon (“tu calla, que ja no et queda ni un pèl al cap!”) tallada per l’inspector Montalbano (“calleu els dos! Que això no es resoldrà sol!!”), sinó que la volta per la Sicília barroca que proposa Lívia queda condicionada per la possibilitat de trobar-se amb els equips de rodatge de la sèrie televisiva sobre l’inspector i, per tant, amb l’actor que fa de Montalbano. ¡Quatre Montalbanos!

Com és habitual la traducció de Pau Vidal de l’original sicilià amb variants cattarel·lesques és tan reeixida com divertida.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: La dansa de la gavina
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 270
ISBN: 978-84-2976-987-6
Preu: 14,50€