Arxiu d'etiquetes: Best-seller

Llibres molt, molt i molt venuts…

El llenguatge cinematogràfic i la literatura van per un sol camí? El cas d’Angelology

El guionista de CSI, Anthony Zuiker, està publicant llibres (n’hi ha un al mercat i se’n prepara un altre) que van complementats per un lloc web on, previ registre, el lector hi troba petits tràilers, molt cinematogràfics per cert, en què la narració visual arrodoneix el que s’ha llegit. Val a dir que el vídeo complementa però no és imprescindible.

Això m’ha fet pensar en què el llenguatge del vídeo és un dels més emprats en la promoció editorial. Ho vam veure amb la col·lecció de clips d’Un dia (vegeu Un dia…, Un dia.. o dos…, Un dia · Episodi 1) i, buscant una mica, he trobat un altre cas recent: Angelology (vegeu Angelology ens…, Angelology).  El llibre de la Danielle Trussoni té a YouTube tota aquesta col·lecció de vídeos.

Creieu que aquest recurs convida a llegir la novel·la? Personalment, trobo que de vegades expliquen més del compte, però això també em passa amb els tràilers de les pel·lis que fan al cine… Què en penseu, nosaltres?

Share

Entre Un dia i El primer dia

Títol: El primer dia
Autor: Marc Levy
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica [Núm 847 ]
Pàgines: 456
ISBN: 978-84-664-1271-1
PVP: 20’50€

Fa uns quants dies us deia que m’anava a llegir El primer dia, la darrera novel·la d’en Marc Levy (vegeu El primer dia que… ) i ara ja us puc dir que l’he acabada.

Després de parlar amb la meva tieta sobre el Levy (vegeu Totes les coses que no ens vam dir) he d’admetre que l’ADN de la meva família no acaba de connectar massa amb aquest autor. Hem estat mirant la web i crec que deu ser un tipus simpàtic. A més, en aquest llibre hi he trobat valentia en el final (que deixa amb el lector amb el cor encongit i ben intrigat) però la narració no m’ha acabat de commoure, no he acabat de patir amb les aventures d’aquests personatges.

Amb tot, m’ha semblat una lectura agradable, d’aquelles que t’acompanyen a la tauleta de nit i et fan passar una bona estona, distreta i que et deixarà dormir sense maldecaps. Us explico una mica l’argument? Doncs mireu, un noi i una noia llestos com ells sols i aventurers fins al moll de l’os entren d’una manera absolutament casual a la recerca d’una clau per entendre l’origen de l’univers, a causa de la qual es veuen amenaçats per una trama internacional fosca i fins i tot criminal.

Que per què a França és un autor supervendes? Penso que la resposta hem de trobar-la en què aquests personatges, aquestes aventures per tot el món, combinen igual de bé amb un Ricard que amb un Café au lait… és a dir, qualsevol hora sembla bona per obrir El primer dia, llegir-ne un parell de capítols i evadir-se amb aquell toc de glamour i estil.

Us deia que us comentaria si m’havia agradat més Un dia o El primer dia (entre Nosaltres, quan arribeu al final de les dues veureu que hi ha alguna coincidència més enllà del títol) i el primer que cal aclarir és que són ben diferents. Jo, particularment, amb quedo amb el primer. Ai, sembla que m’ha quedat ambigu i això no és ortodox, però avui us demano l’esforç que llegiu entre línies, perquè un dia, és un dia, o no?

Share

Tinc ganes de tu

Títol: Tinc ganes de tu
Autor:  Federico Moccia
Editorial: labutxaca
Pàgines: 576
ISBN: 978-84-9930-044-3
PVP: 9,95 €

Federico Moccia s’ha convertit en un dels fenòmens mediàtics més espectaculars dels últims anys, primer a Itàlia i després a Espanya. Perquè? Què té aquest escriptor que enganxa tant? Pot ser el seu estil fàcil i proper? O bé les seves històries d’amors impossibles que sempre acaben triomfant?

Perdoneu-me pel comentari següent però em ve al cap una cançó adient pel rerefons de la novel·la – és de la pel·lícula El Rey León 2, de Disney (vaig créixer amb Disney i això sempre deixa seqüeles!),-  “Al fin, triunfará el amor y estará  mi hogar allá en donde estemos juntos… y así ya no habrá dolor y amanecerá…  porque junto a ti, triunfará el amor”. Ja veieu que, com diuen, de tal palo tal astilla…

La segona part d’A tres metres sobre el cel, Tinc ganes de tu, ens parla d’una història d’amor apassionada però alhora impossible entre dos adolescents que es retroben després de dos anys distanciats. Els dos joves lluiten contra els obstacles interposats, en part per les males influències de l’entorn, en part pels camins diferenciats que han seguit. Una història entretinguda. Els personatges tenen caràcters molt marcats, clarament distingits entre el bé i el mal. A més, ens trobem davant d’una galeria de personatges molt amplis que ens parlen de l’amor, l’amistat…

L’èxit dels llibres de Federico Moccia ha tingut també repercussions fora de la lectura. I és que, ni més ni menys, ha posat de moda el fet de col·locar cadenats que simbolitzin l’amor entre una parella a diferents llocs, tan en el Pont Milvio de Roma (hi surt, a la novel·la) com a altres llocs del món.

A mi m’ha deixat amb un regust a suc de poma amb eucaliptus…  “y hasta aquí puedo leer!”

Share

Angelology

Títol: Angelology
Autor: Danielle Trussoni
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 656
ISBN: 978-84-664-1273-5
PVP: 21’90€

Us he dit mai que jo anava a un col·le de monges? Sí, estimats nosaltres, dels 5 als 14 vaig anar a les franciscanes i, entre moltes altres coses, em van ensenyar qui eren els àngels i els arcàngels… quins temps, aquells! Quan feies el pessebre, l’anunciata no hi podia faltar,  quan et queia una dent, la posaves sota el coixí i esperaves que els angelets et portessin un regalet, quan veies una dent de lleó la bufaves i perseguies àngels muntanya avall… Però els temps, ai las!, han canviat.

Ara ja no hi ha al voltant aquells éssers místics sempre disposats a donar-te un cop de mà. Si més no, si hem de fer cas al que ens diu la Danielle Trussoni a Angelology. El “ángel de la guarda, dulce compañía” s’ha vist substituït per una cosa que és moltes coses, però “dulce” no, no, no.

Quan em va arribar a les mans aquesta novel·la la vaig agafar amb una mica de recel, perquè tot això dels àngels armats que veig de la pel·li Legión no m’agrada massa, francament. Però quan la vaig començar, de seguida em vaig adonar que Angelology és una altra cosa. Estem davant d’una novel·la concebuda com un best-seller d’alta qualitat, diria que a mig camí entre el Dan Brown i El nom de la rosa, amb aventures terrenals i amb lluites de poder celestials. I tot embolcallat d’una part històrica que t’atrapa a base de bé.

És Angelology una d’aquelles novel·les que no pots deixar de llegir i que tenen alguns moments sorpresa dignes de menció (ostres, són tan dignes que me’ls he de callar, mmh, quina ràbia!).  Però el millor del cas és que de les 656 pàgines que té el llibre, les bones no són només les 15 – 20 que corresponen a aquests “moments sorpresa”, no. Les bones són totes! Tant és així que us recomano que us mireu el lloc web però, per començar, només una mica, no fos cas que llegissiu més del compte. Quan l’hagueu acabada i en tingueu ganes de més -cosa que estic segura que passarà-, sadolleu-vos d’angelologia al web i ajudeu-me després a predicar urbi et orbi que ja tenim lectura de la bona per a les vacances.

Si l’any passat les platges les van ocupar dones de mirades inquietants, m’hi jugo un pèsol que enguany hi veurem ales que no seran de gavines…

Share

La carretera

Títol: La carretera
Autor: Cormac McCarthy
Editorial: labutxaca
Col·lecció: labutxaca
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-9930-002-3
PVP: 7,95€

Després de Sant Jordi, seguim amb la lectura!

Avui us porto La carretera, un llibre que em van regalar i al tenir-lo entre les mans em va produir una doble sensació. Per un costat vaig pensar que es tractava d’una història massa fosca i no m’acabaria d’agradar; per un altre em vaig dir que era un Pulitzer! Ni més ni menys.

En donar-li una oportunitat, ja vaig veure que era un llibre diferent. Les paraules de cada pàgina et transporten al mateix context en què es desenvolupa la trama. Ben aviat acabes sent l’acompanyant de viatge del pare i del fill protagonistes d’aquesta gran obra.

Aquests, a qui l’autor no designa mai pel nom (fet que encara li atorga més misteri a tot plegat), viuen mil i una aventures en un marc que l’autor ens presenta com a apocalíptic. Pare i fill, després del que sembla haver estat un desastre nuclear que ha acabat amb la Terra, caminen per una carretera cap al sud, on esperen trobar un millor clima i una nova vida. Pel camí hauran d’escapar i amagar-se d’homes que no dubtaran en matar i fins i tot menjar-se qualsevol persona que es creui en el camí. Sense menjar, ni pertinences, ni gairebé identitat, l’aventura comença per a ells al mateix temps que comença per al lector.

Escrit de forma magistral, Cormac McCarthy ens ofereix una novel·la que et submergeix en una negror que et captiva. En una història que et fa voler saber més.

Esbrinar què ha passat i sobre tot voler saber on aniràs, t’incita a continuar el camí que comences en obrir la primera pàgina.

I si després de llegir la novel·la li voleu posar cara als protagonistes, no dubteu a veure la pel·lícula que no fa gaire s’ha estrenat. I així ens dieu què us sembla l’adaptació cinematogràfica d’aquest best-seller! Us deixo el tràiler!

Share

Horror, em cruspirà una formiga-disc!

Títol: Henders
Autor: Warren Fahy
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica [Núm 834 ]
Pàgines:472
ISBN: 978-84-6641-081-6
Preu: 20,90€

Estimats lectors, si us agrada  saltar, córrer, fugir, i passar-les de tots colors sense moure-us del sofà, tinc el vostre llibre: Henders.

És una novel·la que et fa viure unes estones mooooolt distretes, plenes de bèsties estrambòtiques que després resulta que l’autor ha dibuixat i semblen extretes d’un llibre de ciències naturals del mateix Darwin. No em creieu? Doncs imagineu-vos la trama: un equip d’investigadors -tipus Gran Hermano però amb prestància– apareix per error en una illa on l’evolució ha seguit un caire diferent. I no en diré res més, tret que no hi ha la Mercedes Milà com a cap de colla, per si us he confós amb això del GH-.
Però per si sou descreguts de mena, us passo un vincle aclaridor. I un vídeo

Ja sabeu que llegir em fa venir gana i sempre us acabo parlant de teca… Bé, doncs, en aquest cas, jo diria que és un tortell de Sant Medir (precisament avui, 3 de març!), que vas menjant amb delit fins que no arribes al final i penses “oooohhh, ja s’ha acabat??”… Acosteu-vos, acosteu-vos a la llibreria i demaneu un Henders per després de sopar. Teniu garantides unes digestions apassionants. Eps, i a més a més, entre bestiola i bestiola hi ha un científic eixelabrat que fa unes disquisicions curtetes però intenses! Convida a pensar una mica, ja veureu!

Per cert, diuen que els qui s’ho han passat bé amb Lost, perdran l’oremus amb Henders… Espero que m’ho expliqueu!

Share

Els homes i no sé què de les dones… com era allò?

Títol: Els homes que no estimaven les dones
Autor: Stieg Larsson
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
ISBN: 978-84-664-0924-7
Import: 22,50€

Recordo perfectament la primera vegada que vaig sentir a parlar de l’Stieg Larsson. Encara no era conegut a casa nostra i, francament, el títol de la novel·la em va semblar impossible de recordar. Tant va ser així que quan vaig parlar-ne amb una companya li vaig dir, si fa o no fa, el que he escrit com a títol d’aquest comentari. Quin desastre de memòria!! Ja us podeu imaginar que amb els dos llibres que van venir a continuació tampoc no vaig tenir millor sort! Potser per això només em vaig llegir el primer…

He d’admetre que la novel·la negra no és el meu fort. Les històries de lladres i serenos mai no m’han captivat especialment, però quan vaig acabar el primer Millennium vaig pensar que m’ho havia passat força bé. A casa van ser testimonis de dues nits d’addicció, d’aquelles que no pots deixar el llibre, però… què us he de dir que no hagueu llegit ja pertot? Els homes que no estimaven les dones ha esdevingut la novel·la de culte, bé, de fet, la Trilogia sencera ho és. Per això, més que contribuir a inflar el bé de Déu de crítiques que hi ha pel món – us en deixo algunes al peu- el que m’agradaria és llançar-vos una pregunta:

Si encara no heu llegit Larsson, per què no ho heu fet? Què és allò que us ha fet vorejar les piles de noies amb mirades inquietants i optar per altres títols? I, d’altra banda, si sou fervorosos fans del suec que al 2008 tenia nom de davanter del Barça (ara s’ha tombat la truita, evidentment!), què heu de dir als qui encara no l’han descobert? Ens hem de conformar amb les pel·lis, o hi ha més -molta més- substància en els llibres? Va ser merescudament el més venut el passat Sant Jordi?
Au, queda dit, convenceu-nos als descreguts o expliqueu-vos, nedadors contracorrent, aquest espai és vostre!

Per si encara no n’heu tingut prou, de Larsson, us deixo algun dels articles que més m’han agradat… no cal dir que esteu convidats a fer créixer la llista, també!

Historia secreta de Stieg Larsson a El País

El fenómeno Stieg Larsson, por qué engancha a La Vanguardia

Rere les pistes d’Stieg Larsson a El Periódico

L’hora del lector: Xavier Vinader i Kurdo Baksi paren de la trilogina “Millennium”

Aquesta és la versió dels de Polònia…

Share

Però, què estic fent jo parlant del Coelho?

Títol: El vencedor està sol
Autor: Paulo Coelho
Editorial: Proa
Col·lecció: Paulo Coelho [Núm 0]
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-8437-616-3
PVP:17,00€

Ara que ja ens comencem a conèixer, us puc dir amb confiança que el Coelho no em diu res. He llegit prou coses d’ell – Onze minuts, El peregrino de Compostela, L’Alquimista i, darrerament, El vencedor està sol – com per arribar a aquesta conclusió.

Tanmateix, he de dir que, de ben segur, allò que a mi em convenç menys l’ha portat a ser un dels autors contemporanis més venuts. M’explicaré.

Trobo que el Paulo Coelho és un d’aquells autors que fa servir les novel·les per plantejar-te preguntes per a les quals te’n dóna la resposta i, precisament això, és que em sobra. M’agrada més quan les veus del llibre callen i fan que parli la meva, que me’n vagi a dormir i pensi “-ostres, què faria jo si…”. El Coelho, amb una prosa molt ben treballada i un control exemplar de la cadència narrativa – tot s’ha de dir!- fa que me’n vagi al llit amb el camí cap a la salvació ben dibuixat en un “full de ruta”.

Tal com us dèia, tinc el convenciment que això és el que fa que milions de persones a tot el món el prenguin per un autèntic gurú. Perquè en un moment global d’incerteses, en un primer món mancat de fe i de projectes que transcendeixin, les seves paraules ajuden a donar sentit a la vida, i això s’agraeix.

Val a dir que, de tots els que he llegit, El vencedor està sol és el que m’ha semblat més novel·la i menys manual de primers auxilis espirituals. A Cannes hi passen coses, que vénen d’històries llunyanes i tenen un punt de crim i misteri i una dosi d’aproximació al món del cine i la moda molt interessant, perquè fa tota la impressió que l’autor sap de primera mà de què va.

Si em permeteu girar els ulls cap al món de la gastronomia, per a mi El vencedor està sol és com el salmó fumat, que és bo però m’empatxa, que conec a qui li agrada molt i el treu a totes les festes però jo, amb un canapè ja faig… Això sí, sempre t’arregla i és fàcil de trobar…

A Facebook

A Twitter

Al blog

Share

Sí, ho confesso, jo he penjat un candau de l’amor!!!!

Títol: Perdona però vull casar-me amb tu
Autor: Federico Moccia
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 712
ISBN: 978-84-664-1118-9
PVP: 18,90€

Vaig llegir-me Perdona si et dic amor quan es va publicar, ara fa un parell d’anys, i em va semblar una de les novel·les més ensucrades de la meva vida! Al cap de molt poc temps d’haver-lo acabat, em van operar -res massa greu- i em van demanar que fes “repòs total” . No cal dir que m’avorria com una ostra! Llavors vaig voler investigar de què anava tot allò… Un fenomen com el que havia sorgit amb en Federico Moccia i les seves novel·les no em resultava fàcil d’entendre… Quan milers de joves decideixen que no hi ha millor manera de dir-se “t’estimo” que lligant un candau en un pont i llançant-ne la clau a l’aigua és que alguna cosa passa. I tant que sí! Però jo encara no li veia el què… Què té aquest italià que ha arribat a fer néixer una tradició?

Mirant la reacció de les fans, vaig pensar que segurament el gran secret és una prosa fàcil i que desborda sentiment. Uns personatges frescos i d’una peça en situacions absolutament esplèndides on tots ens hi voldríem veure. Una construcció argumental que flueix ràpida i alegre com la vida dels joves que poblen les seves novel·les. Però, sobretot, la capacitat d’estar atent a les necessitats de les persones que voltem pel món i donar-nos allò que volem llegir: una història d’amor i amistat que ens emociona i, com diuen els fans, enamoccia!

Després del Perdona si et dic amor, m’he llegit Tinc ganes de tu i ara Perdona però vull casar-me amb tu. Tots tres estan en la línia, però en el darrer fa créixer la galeria de personatges i hi trobem situacions que, fins i tot per als qui ja comencem a tenir una edat (ai!!), ens conviden a seguir llegint amb ganes!  El pastís que hi ha a la coberta no enganya: llaminer, colorista, sumptuós… En definitiva, allò que tothom espera per celebrar un enllaç literari que, a jutjar pels èxits de vendes, durarà per molts anys. Al final -i que no surti d’aquí- li he trobat la gràcia, al Moccia… Perdona, però m’agrada llegir-te!

Si voleu veure que no us enganyo, ho diu TV3!

Federico Moccia

Sant Jordi 2009. Allà el vaig conèixer

Share

Comencem forts: el Rei del bestseller!

Autor: Dan Brown
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 672
ISBN: 978-84-9787-452-6
PVP: 21,90€

“Ha arribat l’hora de la veritat”… Així és, si fa o no fa, com resava la publicitat d’El símbol perdut; bé doncs, res més autèntic que això en aquesta circumstància que ens ocupa!

Aquest és el post que estrena els comentaris de Nosaltresllegim.cat i estic una mica nerviosa. M’agradaria trobar un to que us agradés, que us resultés proper, que us convidés a participar… i, ben mirat, estic posant “us” pensant en una massa crítica que a hores d’ara deu cenyir-se al meu marit, els meus germans, els companys de feina… Quin “us” tan ambiciós i tan escarransit alhora!

En qualsevol cas, ja cal que em posi les piles si vull que per Sant Jordi aquest Nosaltresllegim.cat estigui ple de lectors i lectores que, com jo, ens morim de les ganes de parlar d’un llibre quan l’hem acabat de llegir!!!
Però val més que vagi al gra o tindrem posts de 3000 línies!

He triat Dan Brown per començar perquè he pensat allò del “valor segur”… un home que ven milions de llibres deu tenir alguna cosa, no? Jo no me n’havia llegit mai cap d’ell (tot i que m’ho havia passat bé amb les pel·lis del Tom Hanks) i el vaig agafar una mica escèptica. La veritat és que a la novel·la el protagonista no para. L’expert en simbologia Robert Langdon recorre tots els racons maçònics de Washington a la recerca de les claus que li permetin trobar el seu amic Peter Solomon i, de passada, mostrar a ulls del lector les ciències noètiques.

L’argument està bé; la trama t’enganxa des de la primera pàgina: els esdeveniments se succeeixen a un ritme que no et deixa pensar en res més i estàs tot el dia donant voltes a quin secret s’amagarà en aquell laboratori megaultrasecretíssim (no direm més per no ser “spoilers” ja el primer dia!). A més, no he estat mai a Washington i no m’he preocupat a contrastar les dades, però em penso que les localitzacions són MOLT fidedignes.

Quan vaig acabar el llibre vaig pensar “ostres, quina pel·li més bona que en sortirà”, perquè el llibre té substància i tornarà a fer que el Tom Hanks s’ho hagi de treballar molt per resoldre el cas que se li plenteja… Pobre noi! En definitiva, El símbol perdut distreu a base de bé i, tot i les 672 pàgines, ha resultat molt ràpid de llegir per a totes persones que conec que s’hi han posat (jo me’l vaig cruspir en 3 dies però al final del tercer ja començava a estar una mica empatxada…).

Si em permeteu -i si heu arribat fins aquí suposo que m’ho permeteu!- que posi un exemple lligat amb el menjar (una de les meves grans aficions vitals) us diré que us passarà com amb les patates fregides de bossa: un cop comences, ja no pots parar! I és que hi ha autors que tenen sempre aquell punt irresistible, no?

Per cert, si en voleu saber més coses, us deixo uns quants vincles:

Share