Arxiu d'etiquetes: Clàssics

Història de la guerra del Peloponnès, de Tucídides

@Ed_62 @Grup62 @DiariAra

Els clàssics, com les bicicletes i la novel·la negra, són per a l’estiu

Edicions 62 i Editorial Alpha publiquen, com és ben sabut, les versions al català dels clàssics grecs i llatins de la Fundació Bernat Metge a través del quiosc. I jo, seguint una proposta del diari ARA, em vaig subscriure en el seu dia a anar-les rebent periòdicament.

Tinc una molt grata experiència d’utilitzar el període estival per abordar la lectura d’obres d’aquelles que “cal” haver llegit: La Divina Comèdia, Faust, L’Odissea, Guerra i Pau,… Altres com l’Ulisses de Joyce, Els germans Karamazov o La muntanya màgica, esperen pacientment al prestatge la seva oportunitat.

Són allò que en diem “Clàssics” i que, superada la mandra inicial, sempre acaben demostrant per què són tan famosos tot recompensant generosament l’esforç. És per això que goso recomanar per l’estiu alternar la lectura de -bona- novel·la negra amb clàssics d’aquests que tots tenim a la llibreria i a la mala consciència.

Aquest estiu li ha tocat el torn a La guerra del Peloponès, de Tucídides. En realitat són vuit volums, volumets, i només he rebut els dos primers. El primer va precedit per una introducció de Jaume Berenguer, autor també de la traducció, que ens explica què se sap del vida de l’autor i el situa en el lloc cabdal que ocupa com a pare de la Història com a ciència

I és que Tucídides amb gran lucidesa i afany d’objectivitat, tot i tractar-se de fets estrictament contemporanis, fa una anàlisi d’una modernitat que deixa bocabadat. Recordem que són fets i escrits de fa 2.450 anys, poca broma.

Comentaré, només, el començament del llibre primer, que és especialment famós entre els especialistes. En un breu “Prefaci”, l’autor, parlant de sí mateix en tercera persona, ens anuncia:

Tucídides, un atenès, ha escrit la història de la guerra que s’han fet els peloponesis i els atenesos, havent-s’hi posat tan bon punt esclatà i amb la idea que seria important i més memorable que totes les precedents.

I com que les “precedents” són, entre d’altres, les mitificadíssimes guerres de Troia, sent la necessitat de justificar la seva afirmació:

Perquè els esdeveniments anteriors i els encara més antics no poden ésser coneguts amb certesa a causa de la llunyania del temps, però de les proves fidedignes que trobo en la meva enquesta remuntant-me fins on és possible, dedueixo que no foren importants ni pel que fa a les guerres ni en cap altre aspecte.

I aquí comença l’apartat L’“Arqueologia” on en deu planes repassa l’origen dels assentaments grecs en les diferents terres del que acabarem denominant l’Hèl·lade.

No vull cansar gaire amb cites però no em puc estar de posar algun exemple, com ara quan atribueix a la fertilitat de la terra del Peloponès que els seus habitants no arrelessin en uns indrets fent ciutats emmurallades. Els era més pràctic emigrar una mica més enllà si havien patit invasions. En canvi,

“…l’Àtica [Atenes] per la pobresa del seu sòl, en molt de temps es veié lliure de discòrdies, i per això els seus habitants sempre anaven essent els mateixos. (…) Les altres contrades, a causa de les migracions, no van créixer com l’Àtica; perquè els individus més poderosos que eren bandejats, per guerra o per revolta, de la resta de Grècia, acudien considerant-la un refugi segur, a Atenes; i admesos com a ciutadans des dels primers temps augmentaren tant la població de la ciutat, que més endavant l’Àtica ja no fou suficient i envià colònies a Jònia.”

Referint-se a l‘expedició contra Troia,

“… podem creure que (…) fou més gran que les precedents encara que inferior a les dels nostres dies. I (…) si hem de prestar fe als versos d’Homer, malgrat que com a poeta és de suposar que embelleix i exagera, s’hi veu clarament que aquesta expedició fou relativament petita…” .

I aporta dades numèriques objectives per mantenir la seva afirmació.

Acabo amb una altra cita profètica que, venint d’un atenès, resulta d’una objectivitat aclaparadora:

“El fet que Micenes era petita, o que algunes altres ciutats d’aleshores semblen ara insignificants, no pot servir d’argument rigorós per a negar-se a creure que l’expedició fou tan important com el poetes ens han dit i com sosté la tradició. Si la ciutat d’Esparta fos despoblada i no en restessin més que els temples i els fonaments dels edificis em penso que al cap de molts anys, les generacions futures ben poc creurien que el poder dels lacedemonis fou equivalent a llur fama i, tanmateix ocupen dues cinquenes parts del Peloponès i tenen l’hegemonia del total, (…) però com que llur ciutat no està (…) embellida amb temples i monuments sumptuosos (…) faria una impressió més pobra. En canvi, si els atenesos sofrissin el mateix destí, l’espectacle de les ruïnes d’Atenes faria conjecturar que llur poder fou dues vegades més gran que realment no és.”

Cal deixar-ho aquí. Recordem un cop més que escriu això fa més de 2.400 anys, i que només en feia 30 que s’havia acabat d’erigir el Partenó…

Doncs, això. Aprofiteu les calorades per submergir-vos en els Clàssics. Paga la pena.

Títol: Història de la Guerra del Peloponnès, vol. I: llibre I
Autor: Tucídides
Traductor: Jaume Berenguer
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Col·lecció de Clàssics de la Fundació Bernat Metge
ISBN: 978-84-9859-053-1

Sense ni cinc a París i Londres

Títol: Sense ni cinc a París i Londres
Autor:  George Orwell
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: MOLU s.XX – Les Millors Obres de la Literatura Universal Segle XX [Nro 146 ]
Pàgines: 256
ISBN:13:9788429752625
PVP: 18 euros

Fa uns quants dies, l’Alexandra, “una de les nosaltres”, em va permetre que li preguntés si era LA persona a qui no agradava el Larsson (vegeu Els homes i…) i, amb molt de sentit de l’humor, va admetre que sí, que era ella. Tot seguit vam enviar-nos uns quants correus i li vaig demanar perquè no ens escrivia sobre algun llibre que sí, que li agradés, atès que em va fer l’efecte que tenia una visió molt interessant  sobre els llibres. Crec que no em vaig equivocar en la valoració… Mireu, mireu, quin comentari més “xulo” (disculpeu, però això ho dic molt…) que ens ha enviat!! I diu que ho farà més cops!! 🙂

Vaig conèixer George Orwell per una primera lectura, a l’escola, de La rebel·lió dels animals. Més tard, fascinada per una descripció en forma de faula tan acurada del que havia estat el règim estalinista, vaig decidir llegir 1984. Em va impactar que tingués la capacitat de descriure no només una societat completament sotmesa, enganyada, on la privacitat i la individualitat han desaparegut. La veritat és que el futur que va pintar Orwell em va terroritzar. Encara més tard, vaig llegir Homenatge a Catalunya, on narra les seves experiències a la guerra civil. Em va fer molta gràcia que una de les seves majors queixes fos de la cuina lleidatana; la trobava massa suculenta i greixosa. Tenint en compte que lluitava pel bàndol dels que van perdre i que a sobre ho feia com a brigadista internacional, és una queixa bastant de pa sucat amb oli.

Però el que em va interessar més d’Orwell va ser, en tot moment, el seu compromís polític, la seva fermesa ideològica. I d’algun lloc havia de néixer. I per tant, quan vaig trobar en una llibreria Sense ni cinc a París i Londres me’l vaig endur sota el braç, per entendre d’on venia un socialisme tan arrelat i profund en un home que havia participat en el colonialisme anglès de principis de segle XX i que havia estat educat en un dels col·legis més elitistes del món com és Eton.

Sense ni cinc a París i Londres és la descripció de la vida que el mateix Orwell va sobreviure durant els anys que va ser a París i Londres. Fent feines d’escarràs (una de les pitjors feines a França, d’altra banda) a la cuina d’hotels de luxe i restaurants cars de París i en els quals recomana no menjar-hi per les condicions higièniques de les cuines. Vivint en habitacions infectades de cuques i d’humitat a la Ciutat de les Llums, amb les batalles de borratxos als cafès, les putes treballant als carrers i sense diners ni per comprar un tros de pa. Fent de rodamón a Londres, en un moment que la llei ho prohibia i estava garantida una detenció si consideraven que eres un gandul. El te i torrada de l’Exèrcit de Salvació a canvi de la humiliació dels rodamons, les condicions de vida als albergs que estaven a mig camí dels hospicis i les presons; la sensació d’indefensió i de ser la púrria de la societat; el tornar-se mesquí i veure les baralles per les burilles de cigarret… Una descripció terrible de la societat europea d’entreguerres, en què es va forjant el seu sentit de la justícia, de la necessitat de crear una societat més igualitària, més justa, més redistributiva. Més sostenible, que diríem ara.

I tot això, viure-ho havent estudiat a Eton ha de ser un xoc brutal, per molt que sigui una opció lliure que ell prengués. D’altra banda, també va “prendre”, de manera no tan lliure, una tuberculosi fent aquest “estudi de camp” que va ser el que el va dur a la tomba 12 anys més tard (amb temps d’escriure, això sí, les obres que he comentat abans). Una mena de “21 dias…” però de veritat i sense càmeres, maquilladores i equip de realització.

En resum, un llibre imprescindible per a entendre qui i per què va escriure La rebel·lió dels animals i 1984 i, sobretot, per conèixer una mica més d’on venim i cap a on anem. Tampoc no som tan lluny avui de tractar els nostres pobres com els tractaven a París i Londres a principis dels anys 30.

Us deixem amb un tast de la versió animada de La rebel·lió dels animals. No us ho perdeu!

http://www.youtube.com/watch?v=YBwBc0XSxeg