Arxiu d'etiquetes: Emili Teixidor

El llibre de les mosques, d’Emili Teixidor

@Ed_Proa @Grup62

Feia temps que tenia pendent una lectura de l’Emili Teixidor. Per a mi era un autor que no havia passat mai aquell darrer tall que té lloc a les llibreries, quan ja encares la línia de caixa i has de decidir si t’estimes més el pare o la mare… Però per fi li ha arribat el moment! I coincideixo plenament amb tot el que heu dit nosaltres en els diferents comentaris que heu anat publicant: és (costa molt dir era) un gran escriptor.

El llibre de les mosques és una novel·la amb una protagonista femenina, l’Eulàlia, una mestra que a la Plana de Vic serà l’encarregada de custodiar El llibre de les mosques, un compendi de vicis i misèries de l’Església Catòlica guardat a l’Arxiu Episcopal. En la narració, que ens va portant entre la postguerra i la transició, hi ha acció i, per damunt de tot, dubtes, inseguretats, ànimes torturades o torturadores: l’Andreu -la parella de l’Eulàlia-, la Sadurnina -tothom li diu Garola-, l’Artur -l’alcalde, la Sibil·la -una amiga… Tot una galeria de personatges que ens ajudarà a sentir el calfred de la repressió pujant-nos per l’esquena.

Però els personatges no ho són tot. També ho és el poble, el paisatge. I un casament, que potser recorda la darrera novel·la de l’autor, Els convidats.

I l’estructura. Perquè aquesta novel·la està formada per tres narracions (la d’El llibre, la dels anys de la guerra i la dels de la transició) que l’autor ens va dosificant fins arribar a un final que no hauríeu de deixar que us expliquessin. Us deixo amb una de les darreres frases de l’obra, precisament, per veure què n’opineu…

Deixem Déu en pau en el seu retir, en el su amagatall, en la seva espera. (…) Hi ha una altra realitat, sí, però el camí per arribar-hi el tenim a l’abast de les mans.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: El Llibre de les Mosques
Autor: Emili Teixidor
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-8437-746-7
Preu: 19,45€

Laura Sants, d’Emili Teixidor

@ColumnaEdicions @Grup62

Laura Sants, d’Emili Teixidor, és una relectura de la història del personatge de Laura a la ciutat dels Sants, de Miquel Llor.

La novel·la, situada als nostres dies, està protagonitzada per l’Andreu, un guionista de televisió que torna a Comarquinal (Vic), la ciutat on va néixer per ambientar-se pel primer esborrany del guió que ha d’escriure inspirat en el clàssic Laura a la ciutat dels Sants per a una sèrie de televisió.

L’Andreu es trobarà aparentment una ciutat molt canviada, modernitzada en les formes però no en el seu fons. Es veurà immers en una trama política a causa d’una confusió que el protagonista aprofitarà per conèixer les entranyes de la ciutat i que creu que l’ajudaran a redactar el guió.

En el procés d’investigació per al guió, l’Andreu topa amb un personatge misteriós, de nom Laura Sants. La Laura, esposa de l’alcalde, viu retirada en un centre per a malalts, i la seva història és plena d’interrogants sense resoldre. L’Albert centrarà tots els seus esforços en esbrinar-ne els motius, ja que veu en la Laura la reencarnació del personatge de la novel·la de Llor.

Emili Teixidor, durant tota la novel·la, compara Laura Sants amb personatges de la literatura universal que tenen històries semblants. Dones de la burgesia i l’aristocràcia que cometen adulteri: Anna Karenina, Emma Bovary i Ana Ozores. El coneixement d’Emili Teixidor d’aquestes obres aporta a la novel·la una visió interessant dels quatre personatges femenins que enriqueixen el seu plantejament.

A banda de la relectura del clàssic de Llor, la novel·la planteja altres aspectes com ara la vida amorosa i sexual de l’Andreu, la figura del seu pare, la indecisió vital i el poder.

La sexualitat de l’Andreu és ambivalent. És bisexual i és incapaç de comprometre’s. Ho sabem per la seva vida amorosa: té dues parelles, una de cada sexe, més joves que ell. Les dues són relacions obertes però això no significa que accepti les infidelitats que cometen amb ell. Es podria dir, per tant, que encara que li costi d’acceptar, comença a tenir una certa necessitat de rutina en la vida sentimental.

Pel que fa a la relació amb els seus familiars, la figura del pare plana sobre Andreu durant tota la novel·la. Li fa por haver heredat la indecisió, l’aturament, la perplexitat paterna, ja que ell també defuig els problemes, les relacions estables, no es mulla ni vol cap mena de compromís, ni polític ni sentimental.

Durant la novel·la, però, assistim a un canvi, ja que l’Andreu es compromet amb la història de la Laura Sants i pren partit: es mulla. Per aquest motiu s’enfronta al poder i acaba descobrint la veritat.

Títol: Laura Sants
Autor: Emili Teixidor
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 300
ISBN: 978-84-6640-716-8
Preu: 24,30€

Pa negre, d’Emili Teixidor

@Labutxaca @Grup62

L’Emili Teixidor, un dels grans escriptors del nostre temps, ens porta Pa negre, una novel·la narrada en primera persona per l’Andreu, un nen que s’ho mira tot des de la seva perspectiva de nen, molt diferent de la dels adults que han de conviure amb la postguerra. Ens narra la vida a la masia on els seus tiets treballen pels amos conreant les seves terres i cuidant els seus animals, i on la vida de l’Andreu transcorre entre l’escola i els jocs amb els cosins mentre la seva mare treballa a la fàbrica i el seu pare es consumeix a la presó pels seus ideals republicans com a roig. És una època en què s’ha d’anar a missa, s’ha de procurar no dir en veu alta allò que de veritat es pensa i on el sexe el descobreixen jugant al bosc, entre converses innocents d’allò que han escoltat.

L’Emili Teixidor ens fa un retrat precís del que van ser aquells anys de postguerra a casa nostra, a Catalunya. Amb un llenguatge clar, cuidat i bellíssim ens descriu totes aquelles sensacions que se senten per primer cop quan ets nen, com ara l’odi, la venjança, la rancúnia, l’amistat o l’amor, i com veus el món dels adults des dels teus acabats d’estrenar sentiments de nen.

Si no heu vist la pel·lícula, com en el meu cas, us recomano el llibre de forma contundent. És una lectura confortable que et fa pensar en els teus avantpassats més pròxims i t’acosta la imatge del que va poder ser la seva vida en la Catalunya que ara vivim i per la qual ells van lluitar. Et recorda que la vida, no sempre ha estat fàcil i que algunes persones lluitaven pels seus ideals. I si pel contrari, ja heu vist la pel·lícula, no deixeu de llegir-lo per veure’n les diferències. Segur que n’hi ha moltes i, a més, ara sí que podreu posar cares als personatges de la història!

Sigui com sigui, el missatge que us deixo, és clar: llegiu-la i no us decebrà.

Títol: Pa negre
Autor: Emili Teixidor
Editorial: Labutxaca
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 396
ISBN: 978-84-9686-309-5
Preu: 11,95€

Els convidats, d’Emili Teixidor

@Labutxaca @Grup62

La novel·la de la qual parlem avui és l’última publicada per l’autor, el 2010, set anys després de la coneguda Pa negre, i que va coincidir amb la pel·lícula que va augmentar el prestigi de l’Emili Teixidor.

En el meu anterior comentari sobre Sic transit Glòria Swanson deia que hi havia unes coordenades de temps i espai que es repetien en la majoria dels reculls curts: Roda de Ter, i per extensió la comarca d’Osona i la seva capital, la guerra i sobretot la postguerra.

A Els convidats tornen aquestes coordenades que serveixen per col·locar una rica i variada col·lecció de personatges: el terratinent autoritari i brutal i les seves terres i el seu mas amb els parents que hi viuen; el represaliat de postguerra obligat a fer treballs de reconstrucció; el mestre nacional depurat i desterrat a un poblet; el noi jove ambiciós que tant fa d’ajudant dels capellans com d’ajudant del falangista oficial, i que és orfe de pare i fill d’una obrera de la fàbrica que aspira a ser escriptor i marxar del poble buscant horitzons més amplis; el rector contemporitzador i una mica bonifaci i el vicari jove i intransigent; la vella remeiera, mig curandera, mig bruixa; les falangistes responsables de l’asil on s’apleguen els orfes i els fills i filles de condemnats a mort o empresonats que han de ser “depurats” dels seus orígens i que seran donats en adopció; les autoritats i el camarada escriptor i intel·lectual falangista… I tots aquests personatges, més un estol de secundaris, se’ns presenten de forma brillant amb tots els seus matisos, desitjos, frustracions, pors, enveges, covardies…  en un dia a Migdia, Tarda i Vespre (que són els capítols de la Primera Part), per culminar en una Segona Part: “El dia de la boda, unes setmanes després”. Per cert, per què les novel·les no porten índex, si de vegades és rellevant?

El que és més notable d’aquesta novel·la és la complexitat de personatges i situacions en un ambient opressiu que segurament és el que va viure Teixidor durant la seva infantesa i que, en el fons i pel que veig, és el leitmotiv de la seva obra. De manera que l’autor, com tants d’altres,  escriu una vegada i una altra sobre el mateix, però al mateix temps de forma diferent per tal de posar de relleu els comportaments humans.

Tot això, servit amb un vocabulari rigorós i exuberant. Sense ser feixuc. Al contrari, fluint amb naturalitat.

No sé si és un prejudici, però aquesta novel·la també he pensat que tenia imatges que podien passar-se al cinema com es va fer amb Pa Negre.

Títol: Els convidats
Autor: Emili Teixidor
Editorial: Labutxaca
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-9930-373-4
Preu: 9,95€

Sic transit Glòria Swanson, d’Emili Teixidor

@Ed_Proa @Grup62

Jo també, com el César diu en el seu comentari al Nosaltres de Retrat de l’assassí d’ocells de l’Emili Teixidor, vaig decidir que llegiria aquest estiu algun llibre seu com a homenatge.

La veu de l’Emili Teixidor va ser durant alguns cursos, la meva manera de començar els caps de setmana, quan divendres cap a les onze del matí plegava de treballar i, en agafar el cotxe, el primer que feia era sintonitzar el programa del Bassas per escoltar les seves recomanacions literàries. M’encantava sentir-lo parlar de forma correcta, honesta, irònica, endreçada i de vegades apassionada per algun llibre o algun autor. Parlava de forma senzilla i com qui no vol la cosa, però ja veies el coneixement i la saviesa que tenia. Sovint me’ls apuntava mentalment i li feia cas si se’m presentava l’ocasió. També el seguia en revistes o suplements literaris.

He començat amb el primer llibre que va escriure pels “grans” (1979). Ja se sap que durant anys es va dedicar a escriure literatura infantil i juvenil en català, perquè no n’hi havia.

Sic trànsit Glòria Swanson és un recull de contes curts, de 6 a 12 pàgines i un de més llarg, el primer. Un d’aquests contes breus és el que dóna nom al recull.

I de què tracten els contes? Excepte els dos últims, la majoria tenen uns elements comuns d’espai i temps: el món de Roda de Ter de la infantesa d’Emili Teixidor i els anys de la guerra i de la postguerra que tant van afectar aquesta zona. També hi apareixen noms que es repeteixen i alguns fets comuns. Però són diferents estilísticament. No són simples, sinó que sovint són molt elaborats encara que la lectura flueixi i l’autor et porti d’un lloc a un altre sense adonar-te’n. El llenguatge és ric, però no enfarfega. Estan ben escrits.

Quan te’ls has llegit i reflexiones, t’adones que t’ha contat històries terribles, dures, però sense escarafalls, amb tanta naturalitat com la vida de moltes persones comunes.

Títol: Sic transit Glòria Swanson
Autor: Emili Teixidor
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 168
ISBN: 978-84-8256-087-8
Preu: 16,50€

Emili Teixidor, gràcies!

@ColumnaEdicions @grup62

Emili TeixidorHo he sabut a la tarda. Era en una reunió i fins i tot el mòbil s’ha entristit: hi acabava d’entrar el missatge de la mort de l’Emili Teixidor.

És evident: s’ha mort un dels grans. Precisament en aquesta setmana que estem dedicant a Pedrolo, ens deixa una altra veu de les que mereix ser recordada. Per moltíssimes obres, per moltíssimes coses que no només tenen a veure amb la magnífica literatura que va escriure.

Deixeu-me que us parli, de nou, en primera persona. Fa uns quants mesos, a l’escola de la meva filla (Virolai) vam tenir l’honor que el jurat dels Jocs Florals el presidissin en Xavier Mallafré i l’Emili Teixidor.

Quan va concloure l’acte vaig anar a buscar la nena, que estava molt emocionada, i li vaig demanar si havia donat les gràcies a la mesa quan s’hi havia atansat. Em va dir que sí. Llavors jo vaig insistir: “Però saps qui és el senyor gran que t’ha donat la mà? L’Emili Teixidor, el de la Formiga Piga”. Llavors, ella va obrir uns ulls com a taronges. És clar, quan el van presentar van parlar de Retrat d’un assassí d’ocells, Pa negre o d’Els convidats però no de les novel·les gràcies a les quals la ment de tants nens i nenes s’ha omplert de formigues, coratge, amistat, valors, diversió…

Així doncs, amb permís de la directora, vam pujar juntes a l’escenari un cop tot es ha haver acabat i l’autor era a punt de marxar. Juntes, li vam donar les gràcies per dues raons: per haver escrit llibres per a infants excel·lents, que els fan entrar en la lectura per la porta gran, i per haver volgut acompanyar nens i joves en un dia tan especial com són els Jocs Florals d’una escola.

Us prometo que quan va mirar de fit a fit la meva filla i li va dir “Tu, no paris mai de llegir, d’acord?” em vaig emocionar molt. Quin gran consell!

Nosaltres, estimadíssim Emili, us farem cas i no pararem mai de llegir(-vos).

I la Formiga Piga també es va dirigir cap al seu niu amb el tros de terra que li recordava que el món només milloraria amb el seu esforç cada dia.

Nosaltres volem Pa negre als Òscars!

Nosaltres, avui estem molt pendents de si es farà realitat una cosa que ens faria moltíssima il·lusió: la selecció de la pel·lícula Pa negre, dirigida per Agustí Villaronga, per part de l’Acadèmia del Cinema espanyola perquè intenti optar als Òscars com a millor pel·lícula de parla no anglesa.

Ja ho veieu, aquest és el segon pas! O sigui que queda un camí llarguíssim d’una cosa que ens faria molt i molt feliços. El primer pas, la preselecció juntament amb la cinta de Pedro Almodóvar –La piel que habito– i la de Benito Zambrano –La voz dormida– ja va ser un gran moment de joia. Ha estat la confirmació de tots els guardons que ha anat recollint aquest film, inspirat en el grandiós llibre de l’Emili Teixidor.

Així doncs, el camí (si tot va bé!), serà que avui decideixin que Pa Negre representa Espanya, que després l’Acadèmia dels Òscars la nomini com a millor pel·lícula de parla no anglesa i després… ui! Això comença a ser el conte de la lletera! Hem d’anar partit a partit, que diria en Guardiola!

Doncs res, a fer-se menys il·lusions i a desitjar-li el millor a l’adaptació al cinema d’aquest magnífic relat de l’Emili Teixidor.

Si voleu repassar què en vam dir de Pa negre al Nosaltres en el seu moment, aquí en teniu els enllaços, amb els seus autors:

La Rocío ens el va explicar com una novel·la de records, l’Ester ens en va parlar tot tornant de Donostia, i fa poquet, l’Anna ens va parlar d’uns infants que vam ser i ja no som.

Molta sort! Que nosaltres volem Pa negre als Òscars!

Joaquim Carbó, premi Trajectòria a la Setmana del Llibre

Nosaltres, avui ens volem fer ressò d’una notícia que ens fa molt feliços.

I és que en Joaquim Carbó, una de les “bandes sonores literàries” de més de tres generacions de lectors, rebrà el premi Trajectòria que s’atorga durant la Setmana del Llibre, que enguany se celebrarà de nou al Parc de la Ciutadella de Barcelona.

Tots, més o menys, hem crescut, llegit i viscut al voltant dels llibres de Carbó. I sinó, poseu el títol La casa sota la sorra al vostre buscador mental, i us trobareu a l’escola, entre llibres de text, pilotes de futbol, revistes amb cantants del moment, retoladors i plastidecors, Gameboys, o el que us hagi tocat viure a l’escola o l’institut depenent de l’edat que tingueu.

Un altra de les creacions de Carbó, que de segur que us sonarà a tots és en Felip Marlot… detectiu! I quin detectiu!

Carbó, nascut l’any 1932 a Caldes de Malavella i un dels impulsors de la revista Cavall Fort, porta més de 50 anys escrivint títols de narrativa juvenil, i llibres com aquesta Casa sota la sorra –o la seva continuació, La casa sota el gel– han estat reeditats fins a 65 cops i portats, en adaptacions teatrals, a escenaris com el TNC.

L’última creació de Carbó és L’última casa, de l’any 2008, i és l’últim episodi del seu títol més conegut.

Altres escriptors guardonats en anteriors edicions de la Setmana del Llibre, que se celebrarà entre el 9 i el 18 de setembre, han estat Maria Barbal, Isabel-Clara Simó, Emili Teixidor i Miquel Martí i Pol, entre d’altres.

En resum, un escriptor a qui des del Nosaltres hem volgut dedicar un petit homenatge. I és que setanta anys escrivint, un centenar de llibres i un milió d’exemplars, bé que s’ho valen. Un homenatge i un premi a la trajectòria.

Com a mínim.

Els infants que vam ser i ja no som

Títol: Retrat d’un assassí d’ocells
Autor: Emili Teixidor
Editorial: labutxaca
Col·lecció: labutxaca
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-9930-326-0
Preu: 10,95€

És temps d’anar a la platja i jo, com cada estiu, realitzaré el meu ritual particular: m’estaré barallant amb les onades fins que les meves mans comencin a arrugar-se, després m’estiraré a la tovallola fins que estigui prou seca i, a continuació, formaré una muntanyeta de sorra sota el meu cap, m’embotiré una gorra de manera que m’aparti el sol dels ulls però que no quedi xopa d’aigua de mar i llegiré fins que la calor m’obligui a tornar a l’aigua.

No cal dir que, si voleu emular-me i portar llibres a la platja, haureu de deixar a casa les vostres primeres edicions de luxe signades i recórrer a sofertes i pràctiques edicions de butxaca. De moment, recomano de Labutxaca el Retrat d’un assassí d’ocells de l’Emili Teixidor que segurament us sonarà més com a autor de Pa negre per la seva famosa adaptació cinematogràfica que, per cert, està també en gran part basat en Retrat d’un assassí d’ocells. Jo vaig conèixer l’obra de Teixidor fa molt més temps, però. Aleshores, quan vaig llegir El crim de la hipotenusa, una de les moltes novel·les juvenils d’intriga de l’autor, tenia una mica menys de la meitat dels anys que tinc ara. No us deixeu enganyar pel títol: no calia saber matemàtiques per a resoldre el misteri… Per a resoldre el misteri de la meva edat sí que us en caldrà perquè no us la penso dir.

Llegint Retrat d’un assassí d’ocells he tornat moltes vegades a aquell moment entre la joventut i la infantesa, quan es viu, en paraules de l’autor, “al mateix cor del misteri i de l’ambigüitat”. La veu d’en Tori ens transporta gradualment a una època —la postguerra— i a un instant vital —l’inici de l’adolescència— ple de preguntes però amb poques respostes que han de ser escoltades d’amagat i que provoquen més desconcert que cap altra cosa. La narració és un trencaclosques de records llunyans però gravats amb foc a la memòria: discussions tràgicament inoblidables entre uns familiars i mentors que ens provoquen uns sentiments contradictoris, converses espiades sobre crims que ens toquen de molt més a prop que no voldríem, relats des del cor d’un fugaç company de classe amb qui establirem un lligam que no assimilarem del tot fins molts anys més tard, confessions colpidores d’una mare agonitzant… Poc a poc anem passant de ser espectadors “discretament interessats” (també paraules de l’autor) a compartir l’esclat de sentiment, ràbia i frustració que s’apodera del cor del jove protagonista. Les peces del trencaclosques van encaixant fins que queda un producte ben rodó: quasi tots els misteris són aclarits (encara que no resolts) i al final una conclusió sobre l’amor i la justícia que ho resumeix tot. És la fi de la infantesa, i també de la nostàlgia.

Mentre tanco definitivament el llibre, espero que la seva ombra no m’hagi deixat una marca blanca enmig del bronzejat. El meu cos ja ha sofert prou canvis des de que vaig llegir la meva primera novel·la d’Emili Teixidor.

Ja no som nens.

http://youtu.be/_1FuF2lXVWY