Ja ho veieu, aquest és el segon pas! O sigui que queda un camí llarguíssim d’una cosa que ens faria molt i molt feliços. El primer pas, la preselecció juntament amb la cinta de Pedro Almodóvar –La piel que habito- i la de Benito Zambrano –La voz dormida- ja va ser un gran moment de joia. Ha estat la confirmació de tots els guardons que ha anat recollint aquest film, inspirat en el grandiós llibre de l’Emili Teixidor.

Així doncs, el camí (si tot va bé!), serà que avui decideixin que Pa Negre representa Espanya, que després l’Acadèmia dels Òscars la nomini com a millor pel·lícula de parla no anglesa i després… ui! Això comença a ser el conte de la lletera! Hem d’anar partit a partit, que diria en Guardiola!

Doncs res, a fer-se menys il·lusions i a desitjar-li el millor a l’adaptació al cinema d’aquest magnífic relat de l’Emili Teixidor.

Si voleu repassar què en vam dir de Pa negre al Nosaltres en el seu moment, aquí en teniu els enllaços, amb els seus autors:

La Rocío ens el va explicar com una novel·la de records, l’Ester ens en va parlar tot tornant de Donostia, i fa poquet, l’Anna ens va parlar d’uns infants que vam ser i ja no som.

Molta sort! Que nosaltres volem Pa negre als Òscars!

Nosaltres

I és que en Joaquim Carbó, una de les “bandes sonores literàries” de més de tres generacions de lectors, rebrà el premi Trajectòria que s’atorga durant la Setmana del Llibre, que enguany se celebrarà de nou al Parc de la Ciutadella de Barcelona.

Tots, més o menys, hem crescut, llegit i viscut al voltant dels llibres de Carbó. I sinó, poseu el títol La casa sota la sorra al vostre buscador mental, i us trobareu a l’escola, entre llibres de text, pilotes de futbol, revistes amb cantants del moment, retoladors i plastidecors, Gameboys, o el que us hagi tocat viure a l’escola o l’institut depenent de l’edat que tingueu.

Un altra de les creacions de Carbó, que de segur que us sonarà a tots és en Felip Marlot… detectiu! I quin detectiu!

Carbó, nascut l’any 1932 a Caldes de Malavella i un dels impulsors de la revista Cavall Fort, porta més de 50 anys escrivint títols de narrativa juvenil, i llibres com aquesta Casa sota la sorra –o la seva continuació, La casa sota el gel- han estat reeditats fins a 65 cops i portats, en adaptacions teatrals, a escenaris com el TNC.

L’última creació de Carbó és L’última casa, de l’any 2008, i és l’últim episodi del seu títol més conegut.

Altres escriptors guardonats en anteriors edicions de la Setmana del Llibre, que se celebrarà entre el 9 i el 18 de setembre, han estat Maria Barbal, Isabel-Clara Simó, Emili Teixidor i Miquel Martí i Pol, entre d’altres.

En resum, un escriptor a qui des del Nosaltres hem volgut dedicar un petit homenatge. I és que setanta anys escrivint, un centenar de llibres i un milió d’exemplars, bé que s’ho valen. Un homenatge i un premi a la trajectòria.

Com a mínim.

És temps d’anar a la platja i jo, com cada estiu, realitzaré el meu ritual particular: m’estaré barallant amb les onades fins que les meves mans comencin a arrugar-se, després m’estiraré a la tovallola fins que estigui prou seca i, a continuació, formaré una muntanyeta de sorra sota el meu cap, m’embotiré una gorra de manera que m’aparti el sol dels ulls però que no quedi xopa d’aigua de mar i llegiré fins que la calor m’obligui a tornar a l’aigua.

No cal dir que, si voleu emular-me i portar llibres a la platja, haureu de deixar a casa les vostres primeres edicions de luxe signades i recórrer a sofertes i pràctiques edicions de butxaca. De moment, recomano de Labutxaca el Retrat d’un assassí d’ocells de l’Emili Teixidor que segurament us sonarà més com a autor de Pa negre per la seva famosa adaptació cinematogràfica que, per cert, està també en gran part basat en Retrat d’un assassí d’ocells. Jo vaig conèixer l’obra de Teixidor fa molt més temps, però. Aleshores, quan vaig llegir El crim de la hipotenusa, una de les moltes novel·les juvenils d’intriga de l’autor, tenia una mica menys de la meitat dels anys que tinc ara. No us deixeu enganyar pel títol: no calia saber matemàtiques per a resoldre el misteri… Per a resoldre el misteri de la meva edat sí que us en caldrà perquè no us la penso dir.

Llegint Retrat d’un assassí d’ocells he tornat moltes vegades a aquell moment entre la joventut i la infantesa, quan es viu, en paraules de l’autor, “al mateix cor del misteri i de l’ambigüitat”. La veu d’en Tori ens transporta gradualment a una època —la postguerra— i a un instant vital —l’inici de l’adolescència— ple de preguntes però amb poques respostes que han de ser escoltades d’amagat i que provoquen més desconcert que cap altra cosa. La narració és un trencaclosques de records llunyans però gravats amb foc a la memòria: discussions tràgicament inoblidables entre uns familiars i mentors que ens provoquen uns sentiments contradictoris, converses espiades sobre crims que ens toquen de molt més a prop que no voldríem, relats des del cor d’un fugaç company de classe amb qui establirem un lligam que no assimilarem del tot fins molts anys més tard, confessions colpidores d’una mare agonitzant… Poc a poc anem passant de ser espectadors “discretament interessats” (també paraules de l’autor) a compartir l’esclat de sentiment, ràbia i frustració que s’apodera del cor del jove protagonista. Les peces del trencaclosques van encaixant fins que queda un producte ben rodó: quasi tots els misteris són aclarits (encara que no resolts) i al final una conclusió sobre l’amor i la justícia que ho resumeix tot. És la fi de la infantesa, i també de la nostàlgia.

Mentre tanco definitivament el llibre, espero que la seva ombra no m’hagi deixat una marca blanca enmig del bronzejat. El meu cos ja ha sofert prou canvis des de que vaig llegir la meva primera novel·la d’Emili Teixidor.

Ja no som nens.

Millor pel·lícula, millor director i millor guió adaptat són només tres dels nou guardons que ha aconseguit aquesta adaptació per al cinema de la novel·la homònima d’Emili Teixidor, de la qual n’hem parlat diverses vegades aquí al nosaltres (vegeu Els convidats, Divendres estrenen…, Oh, quina…, La guanyadora…).

A hores d’ara, a TV3 encara no han penjat cap vídeo dels lliuraments, però estarem al cas per il·lustrar aquest comentari que ens fa tan i tan feliços!!

Si voleu més informació, podeu llegir aquestes notícies a El Periódico o al 3cat24.

Us deixem amb el tràiler oficial en català i unes declaracions dels premiats.

He vist el lliurament de premis i, sí, finalment fins i tot la millor pel·lícula ha estat Pa negre.

Es mereixia una gran adaptació, aquest grandíssim text, i sembla ser que ja comença a reconèixer-se més enllà de la recaptació. Des de nosaltresllegim estem molt contents, especialment perquè l’Emili Teixidor s’ha tornat a posar de moda (si és que mai ha deixat d’estar-ho!!).

Felicitats!

Estimats Nosaltres, acabo de tornar del cinema després d’unes quantes setmanes de no haver-hi anat i he reprès el bon hàbit amb Pa negre. Dóna gust!

És una pel·lícula profunda, reflexiva però no per això lenta ni pesada, amb unes interpretacions colpidores… en fi, què us diré que no soni a tòpic? Potser la millor defensa que en puc fer és que ara, a les 0:51 minuts sóc aquí escrivint en comptes d’obrint el llit per anar a dormir. De debò, no us la perdeu!

Jo la he vist la pel·li… ara em falta el llibre!

Acabo de trobar el Twitter de la pel·licula Pa negre i he pensat que potser us faria gràcia veure’l, junt amb el tràiler.

No sé si alguns de nosaltres heu tingut ocasió de llegir (o rellegir) el llibre aquests dies abans d’anar al cinema a veure la pel·lícula. Jo confesso que no ho he fet. I admeto que em sap molt de greu, perquè l’Emili Teixidor m’agrada d’allò més i aquesta novel·la -de la que tothom en diu meravelles- és de les que fa temps que tinc pendents. Confio que m’esperarà uns dies més a la prestatgeria…

Ara bé, la pregunta que ens vull plantejar és: és bo anar abans a veure una pel·lícula basada en una novel·la si tens ganes de llegir el llibre? És preferible esperar-se o no importa? La visió de la pel·li mediatitza la posterior lectura? I a la inversa? Gaudim menys d’una pel·lícula quan ja hem llegit el llibre?

Crec que, darrerament, els exemples del Dan Brown, el Larsson o el Ken Follet (amb Els Pilars de la Terra en forma de sèrie) ens poden haver fet pensar en aquest sentit… Ho voleu compartir amb nosaltres? Jo ja noto l’olor de les crispetes!!!

Títol: Pa negre
Autor: Emili Teixidor
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica [Núm 832 ]
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-664-0374-0
PVP: 22,50€

Pa Negre és un gran llibre, un clàssic modern de la literatura catalana. Des que la vam publicar el 2003, ha rebut el reconeixement del públic (més de 70.000 exemplars venuts) i de la crítica (nombrosos premis a obra publicada), i no hem parat de reeditar-la. Emili Teixidor és un dels grans. Sovint li han dit que sempre escriu la mateixa novel.la; el cert és que té un món propi. Ara, aquesta obra viu un moment de revifada esplendorosa: la seva versió cinematogràfica, impressionant, de la mà del director Agustí Villaronga, de l’entusiasta productora Isona Passola, d’un equip entregat i uns actors brillants. En estat de gràcia apareix Nora Navas, l’actriu que ha estat guardonada amb la Concha de Plata. El món d’Emili Teixidor no podia estar en millors mans. A partir del dia 15 d’octubre ho podran comprovar: la pel·lícula s’estrena als cinemes. Abans, recuperin el seu exemplar de la novel·la i rellegeixin-la. Una obra mestra.

En aquest llibre Emili Teixidor ens porta a la seva Osona natal, de la mateixa manera que ho va fer en la seva cèlebre i exitosa obra Pa Negre, la qual ha estat duta al cinema i es troba a punt de ser estrenada a Barcelona, després d’alguna exhibició prèvia a comarques.

Els Convidats com Pa Negre transcorre en un poble d’Osona, possiblement  Vic  i poblets dels voltants, en una època immediatament posterior a la guerra civil. En una Osona de color gris, amb olor a naftalina i a resclosit i plena de les tristors i malfiances que havia deixat com a pòsit omnipresent un franquisme que festejava els primers anys de la seva victòria contra el legítim govern de la II República.

En aquesta obra l’autor ens posa, en el marc dels preparatius del casament entre un cacic i una noia locals,  davant de la cara i sense manies la constatació que hi va haver molts catalans que desinteressadament o a canvi de petits favors, van col·laborar amb el règim autoanomenat “nacional” i que sense el suport d’aquests catalans difícilment el govern del dictador hauria penetrat tant dins de la societat catalana d’aquells temps i d’uns temps no massa llunyans. Un franquisme sociològic que ha arribat fins als nostres dies en forma de grupuscles més nombrosos i presents del que seria desitjable.

El llibre està estructurat en capítols i subcapítols llargs, amb molta descripció dels personatges i de les situacions, la qual cosa i sota la meva particular opinió, alenteix una mica la seva lectura.

Però, ah, quin plaer llegir el ric vocabulari de l’autor. Hom hi troba localismes com xarbascat (tempesta), o mots normatius però malauradament caiguts en desús, com barrumba (riuada), sacotell (sac petit) o aquell musical estalvis (conjunt d’estovalles i tovallons) que tantes vegades havia escoltat a la meva àvia paterna. En resum, un festival per als malalts de llengua.

Us deixem amb un vídeo on Emili Teixidor parla d’Els Convidats.

La pell de gallina d’un fred que mai marxa del tot, amagat al cos dels  morts i dels  vius, que en comptes de no morir per poder viure, viuen per anar morint.

Amb l’excusa d’una gran festa, d’una celebració  que s’intueix colossal, l’Emili Teixidor separa un a un, com si fossin el grans d’una magrana els “coms” i els “perquès” de la vida de la gent d’un petit poble a la comarca d’Osona.

La decepció, la tristesa, l’abatiment infinit dels vençuts és tan plàstica que gairebé es pot tocar a mesura que anem llegint.

Alhora, es pot fer el mateix amb l’arrogància dels guanyadors, la lluentor de les seves sabates ben llustrades i el color incofusible de les seves “camises blaves”.

I mentretant, la por circula pels carrers, per les cases, per tot el poble sencer, mentre el riu creix, creix, creix, i gairebé s’ho emporta tot.

Un llibre que val la pena. Molt i molt “Teixidor“. Millor llegir-ho quan no esteu especialment tristos, perquè de veritat: toca la fibra.

Dos bons amics, la Rocío i el Cèsar han comentat prèviament Els convidats (vegeu Els convidats i Uns convidats…) i han elogiat aquesta novel·la  amb tanta vehemència que per Sant Jordi no vaig poder deixar de comprar-me-la i demanar a l’Emili Teixidor que me la signés. Va fer una dedicatòria preciosa a la meva filla que us vull transcriure “De part de la mare! Perquè creixis i llegeixis molt! Llarga vida!“. Tot i que és evident que a hores d’ara la meva filla només llegeix de l’autor la sèrie de La formiga Piga, unes novel·les excel·lents de les quals algun dia en parlaré, la dedicatòria és completament escaient. No hi ha res en el món que desitgi més que ella creixi feliç, tingui una llarga vida i aprengui del passat amb novel·les com Els convidats. Indiscutiblement, la literatura d’aquest mestre que és l’Emili Teixidor l’ajudarà a mirar el futur lliure i valenta, amb responsabilitat i esperit crític.

Per acabar, us deixo amb Bach i un dels personatges més interessants des del meu punt de vista, el rector del poble. Diu en un moment de la novel·la:

Practicava l’art de la fuga. Feia dies que hi pensava, en el paral·lelisme entre la situació política que vivien i la música de Bach. Les composicions de Bach exigien una sortida, la repetició d’una línia melòdica, la serenor del to, la musicalitat controlada, tenien sempre la redempció de la fuga, de la melodia que resumia i resolia totes les contradiccions proposades abans. I aquesta fuga era un respir, un aflat com li agradava dir a ell, un alè d’esperança cap amunt, una escapada cap a la llibertat.

Em vaig decidir a llegir Els convidats després del comentari que va fer la Rocío (vegeu Els convidats) i ho celebro. He de dir que jo no he somiat que fos un convidat més però sí que m’he sentit com un habitant més del poble i, en certa mida, partícip de la història.

Sota el pretext d’un fort aiguat i de la boda de la filla del nou alcalde, a Els convidats Emili Teixidor ens mostra la vida diària a un poble -que podria ser qualsevol poble que puguem conèixer- a les acaballes de la Guerra Civil. I és una vida nova, en canvi continu donades les noves circumstàncies. Canvi d’alcalde, de mossèn i de mestre per uns altres més afins al règim, canvis de mentalitat, de costums, etc., que provoquen moltes xerrameques entre els habitants que, bé per una raó o bé per una altra, tots es coneixen i tot s’acaba sabent tard o d’hora.

I l’Emili Teixidor, amb el seu saber fer de sobres conegut, narra la història principal i totes les altres que l’envolten donant-li cos a la novel·la amb un vocabulari acurat i exquisit, i una estructura àgil i molt ben pensada, entrellaçant cadascuna de les històries i col·locant-les en el moment oportú de la narració per tal que els lectors no perdem cap detall del fil conductor. En aquest sentit m’ha agradat moltíssim la novel·la.

Vull fer una última reflexió sobre “els convidats” que he vist que a la sinopsi de la contraportada també apareix. D’una primera ullada es pot identificar “els convidats” amb aquells que vindran a la boda de la filla de l’alcalde. Però referent a la vida del poble -aspecte molt important de la novel·la- crec que es pot entendre i interpretar “els convidats” com tots els canvis i a tots els nivells que va suposar el nou règim imposat. Uns convidats que, malauradament, es van quedar durant molts anys.

Aquests dies he estat llegint, com us vaig comentar la setmana passada, Els convidats, de l’Emili Teixidor. He estat tant immersa en la lectura que fins i tot un dia vaig somiar que jo mateixa era una convidada al casament de la Cinta al seu poble.

Els convidats és un llibre que té com a punt central el casament de la Cinta, la filla i pubilla del Maties, el futur alcalde del poble. Aquest esdeveniment, junt amb una sèrie de successos, com el desbordament d’un riu, dóna peu a conèixer els habitants del poble i les seves històries personals en una època difícil – la postguerra – que l’Emili Teixidor ja ens va dibuixar a Pa negre (vegeu Pa negre, una novel·la de records). Amb una gran diferència: a Pa negre teníem un narrador i aquí ens trobem amb molts narradors i, de vegades, amb diferents punts de vista sobre la mateixa història.

Abans de començar a escriure aquest text, he estat pensant molt què us volia explicar d’Els convidats, ja que es tracta d’un llibre que és millor encetar sense conèixer-ne massa l’argument. Com està estructurat i els diferents personatges, o convidats, són l’essència del llibre en si. Jo, personalment, ho he fet així i crec que he gaudit molt més de la lectura, fins al punt, ja us deia al principi, que vaig somniar que n’era part. Per això m’haureu de disculpar però no us explicaré més que els cinc cèntims que ja us he dit, no sóc una persona que faci “spoilers” fàcilment!

Únicament em falta dir-vos que la sensació que tindreu quan tanqueu la novel·la és la mateixa que quan acabeu una ampolla de vi de molt bona qualitat. Us deixa un gust al paladar immillorable, però per desgràcia, s’ha acabat…

Us deixem amb una entrevista a El Punt i un vídeo a Escriptors Tv on surt Emili Teixidor llegint un fragment del seu llibre Els convidats.

Us ha passat mai que llegint un llibre s’hagi despertat un record que estava amagat en un racó de la vostra memòria? És el que m’ha passat amb l’últim llibre que he pogut llegir. Ha aconseguit que un record que estava dormint a la meva ment es despertés com si hagués passat ahir i encara ara continua perenne.

De quin llibre parlo? Doncs bé, es tracta de Pa negre de l’Emili Teixidor, un llibre que explica la història de l’Andreu i les seves vivències en una època complicada com és la postguerra.

L’Andreu no ha tingut una vida fàcil: el seu pare és a la presó i ha de viure amb els familiars més propers en una casa de pagès, ja que la mare no pot cuidar-se d’ell. El protagonista ens explicarà al llarg de tota novel·la el seu dia a dia i com el món que l’envolta l’acaba transformant.

I és que Pa negre no és un llibre qualsevol. A través d’una lectura tan intimista i enriquidora podrem descobrim com el món de l’Andreu va canviant a cada capítol. Com va trobant sentiments que encara romanien ocults, com ara l’odi profund cap a una persona, o els seus instints més baixos, com el sexe. Totes aquestes sensacions noves per a ell, i un seguit de situacions que vénen provocades per l’època tan difícil en què ha de viure, faran que l’Andreu es plantegi coses que fins aleshores no li havien passat pel cap.

No em puc deixar d’esmentar la força del llenguatge de la novel·la amb tot un seguit d’expressions i paraules que s’han perdut amb el pas del temps i que et transporten a una època que en realitat no és tan llunyana.

I és que l’Emili Teixidor amb aquesta narració elaborada, aconsegueix sense cap esforç que ens fiquem a la pell del protagonista i puguem viure els seus records i sentiments com si fossin nostres. Això, des del meu punt de vista, fa que li agafis estima al protagonista i també a alguns altres personatges.

Ara que he acabat Pa negre, el següent llibre que tinc preparat a la taula és Els convidats, també de l’Emili Teixidor. A hores d’ara estic tan capficada en aquesta època i en aquesta narració que crec que és el moment ideal per continuar amb aquest llibre. No us sembla?

Per cert, sóc conscient que he començat dient que un record havia vingut amb mi amb aquest llibre. L’únic que us diré és que ha estat una cosa de la meva infantesa, com l’Andreu, un record molt bonic i que m’alegro que hagi tornat. No hi ha res millor que llegir un llibre que et provoqui aquestes sensacions, no trobeu?

Si us ha interessat, no us perdeu el següent reportatge a Emili Teixidor des del programa L’hora del lector, del canal 33.